19/07/2018 | 19:03
La confiança ha estat sempre un factor clau en el moviment cap a la independència de Catalunya. El declivi del PSC a Catalunya està directament relacionat amb la promesa trencada de Zapatero d'”apoyar” el que sortís del Parlament català. Els tractes d’estranquis a La Moncloa amb el llavors president, Artur Mas, eliminant la declaració de la nació de Catalunya de l’article 1 de l’Estatut, van precipitar una de les primeres grans manifestacions a favor de la sobirania del país, el 18 de febrer de 2006.
La falta de confiança en el sistema judicial estatal fou clau en l’èxit de les primeres consultes municipals. Quan els jutges van prohibir la consulta d’Arenys de Munt i van permetre la concentració de la Falange al municipi, van aconseguir, de retruc, que més gent votés en la consulta popular que no pas en el referèndum de l’Estatut. I que després s’organitzessin 500 consultes més arreu del territori. I que, de tot plegat, en sortís una infraestructura potentíssima que evolucionaria a ser l’Assemblea Nacional Catalana.
No és estrany doncs, que la qüestió de confiança fos la més difícil de gestionar durant la primera època del procés, fins al 9-N. Ens preguntàvem per què Mas no pronunciava mai la paraula “independència”, quina mena d’Estat propi volia (com Puerto Rico, Massachusetts o Dinamarca?), el perquè de la seva conversió sobtada i moltes coses més. I, quan Mas va deixar córrer la consulta i va lliurar el procés participatiu del 9-N en mans de voluntaris, molts dels 40.000 que ens hi vam apuntar en dos dies vam creure que aquesta era la manera d’assegurar-nos que el 9-N es faria perquè seríem nosaltres mateixos que ho gestionaríem.
L’absurda persecució de Mas després del 9-N per part de l’Estat va fer molt per tornar a generar confiança en ell. Que l’Estat l’inhabilités, el multés i li embargués la casa sense absolutament cap base jurídica va generar molta simpatia per ell i per Ortega i Rigau, que també ho van patir. Així i tot, la confiança no es pot forçar. No és ni el màrtir ni l’accidentat que genera confiança, sinó qui compleix. La confiança es construeix de mica en mica i, a més, és molt fràgil. Cada vegada que s’esquerda, costa més de reconstruir.
Amb l’elecció de Carles Puigdemont, la confiança en els polítics va pujar: deia “referèndum o referèndum”
Amb l’elecció de Carles Puigdemont, la confiança en els polítics va pujar moltíssim. Fins i tot molta de la gent que havia estat amargament en contra de la intransigència de la CUP —que va ser un altre cop a la confiança— es va alleujar. Puigdemont no filava tan prim amb el vocabulari. Deia clarament “referèndum o referèndum”. Va escollir ministres compromesos a l’estiu. I la primera setmana de setembre, quan el Govern espanyol va bloquejar les webs del referèndum, immediatament el Govern les va tornar a activar. Hi havia molts motius per creure-hi. La confiança s’havia reparat bastant, i més gent que mai se sentia representada pel Govern que havien elegit a les urnes.
És clar que la confiança és clau en un procés de tanta envergadura com és separar-se d’un país vell i crear-ne un de nou. Quan hi ha tant risc, la confiança és essencial. És normal que ens preguntem: per què hauria de sacrificar el meu temps, la meva seguretat, el meu patrimoni i potser la meva llibertat si després me la clavaran i tu miraràs cap a una altra banda? No es pot esperar que la gent se’n fiï de tu si no fas allò necessari per guanyar aquesta confiança. I, si malmets la confiança, l’has de reconstruir abans de demanar-la de nou.
El referèndum va ser una cosa preciosa. Malgrat que ningú no tenia clar fins a la mateixa nit de l’1 si realment es podien registrar els nostres vots, entre tots, amb molta confiança, ho vam poder fer. Crec que les accions del Govern aquell dia van ser realment heroiques, i de la gent, no cal ni dir-ho. Una altra vegada la confiança va ser clau. La vam guanyar i vam poder votar.
El president havia dit que el referèndum seria vinculant, però no va complir la seva paraula
El president havia dit diverses vegades que el referèndum seria vinculant. Que si el “sí” hi guanyava per més del 50% dels vots, es farien efectius els resultats en 48 hores o, per cas contrari, si hi guanyava el “no”, es convocarien eleccions. Però no va complir la seva paraula. Aquesta és la trista veritat. I encara no se sap exactament per què no. No és suficient l’argument que l’Estat amenaçava amb violència. Aquesta possibilitat havia estat sempre òbvia. No s’entén que el president i el vicepresident del Govern i algun líder de la societat civil demanessin convocar eleccions malgrat haver aconseguit una majoria favorable al “sí” quan havien promès fer precisament el contrari. No s’entén que els diferents partits es barallessin en lloc de posar-se d’acord sobre una cosa en què havien promès posar-se d’acord. No hem d’acceptar que no ens ho consultessin a nosaltres, la gent que els havíem elegit, i que vam aconseguir que hi hagués urnes i butlletes dins les urnes. Amb tot un Estat en contra. No té sentit que prometessin investir un president i després no ho fessin.
Vau perdre la nostra confiança, senyors i senyores líders polítics. Ens havia costat tenir-vos-en; però, al final, sí que en vam tenir. Molts havíem confiat en la vostra paraula, i ho vam demostrar amb les nostres mans enlaire davant la policia l’1 d’octubre. Vam tenir la força de fer-ho perquè confiàvem que vosaltres faríeu la vostra part. I sap greu dir-ho, però ens vau fallar a l’octubre i al gener.
Haureu d’explicar-nos què va passar a l’octubre. Què és el que va fer que us féssiu enrere. Com és que no estava preparat el que dèieu que havíeu preparat
Però això no és el final de la història. Sabem que exigir una perfecció impossible no ens porta enlloc. Sabem que pot haver-hi justificacions, encara que no les coneixem. Però, sobretot, no hem deixat l’objectiu de banda i haurem de continuar treballant-hi tots junts, polítics i societat civil. No pensem deixar ningú a la presó ni a l’exili. I tenim una República per implementar.
Si voleu que tornem a confiar en vosaltres de nou, cosa que, de nou, serà essencial per guanyar, heu d’explicar-nos què va passar. Enterrar les coses sense parlar-ne és el que fa l’Estat espanyol —mireu què està passant aquests dies—, i és clar que no funciona. No, per reconstruir la confiança, s’hi ha de treballar. Haureu d’explicar-nos què va passar a l’octubre. Què és el que va fer que us féssiu enrere. Com és que no estava preparat el que dèieu que havíeu preparat. Per què no vau posar-vos d’acord. Per què no vau complir la vostra paraula. Per què no vau creure en la força de la gent. Sobretot, això. Per què no ens vau donar l’oportunitat de defensar la nostra República?
Perquè, si no contesteu aquestes preguntes… com podem tornar-nos a fiar? Farem un altre referèndum? Per a què? Farem una altra manifestació? Per a què? Quin full de ruta ens suggeriu ara? Com podem creure que aquesta vegada el complireu, si no sabem per què no el vau fer l’altra vegada?
