Un any després de l’1-O: retrocedir per agafar impuls o per desfer el camí traçat?

Foto: TELVA SOMOZA – ACN

Aquest cap de setmana i durant tot l’1 d’octubre hi ha programats un munt d’actes i mobilitzacions per tornar a situar al calendari el primer d’octubre de l’any passat. El dia que la força i el convenciment de la gent va doblegar un estat disposat a exercir tota la violència que fes falta per impedir que la gent votés. El dia que cooperar va prendre més sentit que mai i junts ens vam revoltar al voltant de les urnes. El dia en què Europa i el món sencer van poder posar imatges a la revolució democràtica catalana… i en les escoles obertes, i en la defensa del nostre legítim dret a decidir i expressar-nos lliurement, no hi havia carnets de partit ni tàctiques confrontades, era la gent decidida i esperançada duent a terme el desafiament més important contra l’estat monàrquic espanyol dels darrers quaranta anys.

És legítim preguntar-nos, doncs, què va passar els dies posteriors a l’1 d’octubre. Aquella mateixa nit es feien públics els resultats celebrant com l’Estat espanyol havia fracassat en el seu intent d’avortar el referèndum, primer a partir d’escorcolls i després fent ús de la violència policial. Alhora que els líders de les entitats sobiranistes més importants feien una crida a sumar-se a la vaga general convocada pel 3 d’octubre a favor de les llibertats i en contra de la violència exercida pels cossos repressius de l’estat.

Són moltes les preguntes i poques les respostes que se’ns ha donat. Cert és que la vaga general va ser la més nombrosa que es recorda i no menys impactant van ser les declaracions del rei justificant i apel·lant a posar fi al desafiament independentista de forma immediata. Si l’aposta era la via unilateral, com s’havia escrit i previst en la llei de referèndum, no era el dia 3 d’octubre el millor dia, enmig d’una vaga general massiva, per proclamar la república catalana i mirar de fer-la efectiva prenent el control del territori i protegint les institucions i els càrrecs electes? Se suposa que més enllà d’escriure-ho en un paper s’havia previst la possibilitat de fer efectiu el referèndum i guanyar-lo, no? I aquí, és cert, podem entrar en consideració si la participació i les garanties són suficients per prendre una decisió d’aquest tipus, però el cert és que així se’ns va explicar.

Per altra banda, l’Estat espanyol, en paraules del rei, i suposo que per altres canals, apel·lava a la força de l’estat i amenaçava els dirigents catalans amb conseqüències terribles si seguien pel camí de la unilateralitat. Però en aquests moments, a qui havia de sorprendre la resposta de l’estat i la utilització de la via més repressiva i autoritària? O és que algú es pensava que quan el desafiéssim i féssim efectiu el referèndum l’estat es declararia vençut i es posaria a negociar o assumiria el resultat?

Els governants no van preparar o no es van atrevir a fer una proclamació efectiva de la República i ho van fiar tot ingènuament a una mediació internacional

Què va passar els dies posteriors al primer d’octubre, dèiem. Encara no ens han donat respostes i manquen moltes explicacions però entre aquest període i el 27 d’octubre, amb tota la tensió al voltat de la proclamació de la República (una vegada suspesa i l’altra simbòlica) es pot deduir que els governants no van preparar o no es van atrevir a fer una proclamació efectiva que resistís als embats de l’estat i ho van fiar tot a una mediació internacional que pel que sembla mai no va arribar… Però no us sembla un pèl ingenu pensar que l’Europa dels estats se situarà al teu costat, reconeixent-te o mediant, només pel fet de proclamar simbòlicament la república sense fer res per fer-la efectiva? Hi havia la possibilitat d’una nova demostració de fins a quin punt la gent podia defensar cívicament i pacíficament les seves institucions i el resultat de les urnes, però es va decidir enviar tothom a casa i assumir les conseqüències d’aquesta declaració simbòlica. Alguns diuen que l’estat va amenaçar en exercir violència contra la població civil i que això no era assumible pel govern però… No era aquesta la denúncia que calia fer pública, amplificant les amenaces i llançant un missatge clar a aquesta Europa a la qual es volien dirigir? Quanta violència estava disposada a tolerar Europa? Quan democràcia estava disposada a cedir per mantenir l’estat demofòbic espanyol unit?

És evident que la complexitat del moment no es pot reduir a uns quants arguments, i no és la voluntat d’aquest article, però tot fa pensar que l’opció elegida va ser la pitjor i que ens ha situat a la posició de debilitat actual. Els dies posteriors al primer d’octubre es podia haver convocat eleccions per mirar de refermar el resultat i donar més legitimitat a la via d’una resolució democràtica o es podia haver tirat per la via unilateral amb l’aprovació dels decrets, l’obertura del procés constituent i la defensa de les institucions. Però l’opció intermèdia, juntament amb l’aplicació del 155 i la convocatòria d’unes eleccions imposades ens ha dut a l’escenari actual en què l’independentisme ha perdut de vista un full de ruta clar, la unitat entre els sectors sobiranistes de l’1 i el 3 d’octubre s’ha diluït, nou persones s’han hagut d’exiliar mentre unes altres nou resten preses a les presons catalanes.

Recuperar la unitat d’acció i un full de ruta clar

Una cosa que tothom repetia i tenia clara quan es va aprovar l’article 155 va ser que venia a reprimir, espantar i dividir la unitat que s’havia teixit al voltant de l’1 i del 3 d’octubre. Per una banda l’estat aplicava repressió i situava la lluita judicial i antirepressiva al centre del debat, a més d’evitar un desplegament polític dels resultats de l’1 d’octubre o qualsevol altre desafiament contra l’estat. Per altra i fruit de les eleccions autonòmiques, donava una oportunitat a l’independentisme per retornar al marc constitucional. D’aquí que les condicions fossin les de nomenar un president i un govern que assumeixi i compleixi el retorn a la via autonomista, volent fer dimitir els exiliats, evitant la seva restitució i negant-los els seus drets com electes, mentre Pedro Sánchez afirma que es pot dialogar de tot sempre que sigui dins un ordre constitucional.

És evident que els presos i els exiliats es poden acabar convertint en una moneda de canvi o de pacte

I entremig els presos i exiliats. És evident que poder acabar convertint-se en moneda de canvi, o de pacte, i per això no es cansen de repetir que assumiran la presó com a conseqüència d’haver promogut la votació i haver facilitat les condicions materials perquè qualsevol persona pogués exercir lliurement la seva opció de vot (fos favorable o contrari a la república). I que per tant, acceptar un indult seria assumir un delicte que no reconeixen. Sigui com sigui, res ni ningú els retornarà el temps que han passat a la presó o l’exili i per tant seria absurd acollir-se a un pacte d’estat que els rebaixés les penes a canvi de renunciar als motius que precisament els han dut al fet que els privin de llibertat.

Feta aquesta mirada enrera, hi ha quatre qüestions que caldria posar sobre la taula de cara a una estratègia de futur.

1) Crear un moviment antirepressiu i per les llibertats

Com a poble no podem assumir ni acceptar la injustícia que ha portat a 9 persones a la presó i en manté 9 a l’exili sense saber quan podran tornar a casa. No cal ser massa espavilat per veure que els polítics catalans no tindran un judici just, igual que tampoc és justa la presó preventiva, i els caurà una condemna exemplificant que alhora servirà per fer créixer en vots els partits de l’estat espanyol que van promoure el 155. És obligació nostra, per tant, constituir un moviment que s’oposi a aquest judici polític i a les sentències que dictaran els tribunals espanyols. No podem permetre que 9 persones siguin privades de llibertat durant anys per haver, precisament, volgut resoldre el conflicte polític existent a Catalunya per la via democràtica i el seu únic delicte sigui haver facilitat que els ciutadans hagin pogut votar donant acompliment així a la voluntat majoritària dels que els ha elegit.

És per això que un dels primers consensos hauria de ser el de generar un front ampli que s’oposi a aquests judicis polítics que es produiran i que es mostri contrari a acatar les condemnes, tornant a aixecar un moviment per la democràcia i les llibertats a Catalunya.

2) Tornar a situar la resolució democràtica al centre del debat

Una segona pota imprescindible més enllà del moviment antirepressiu: recuperar la unitat de l’1 i del 3 d’octubre no vol dir només reivindicar la llibertat dels presos i preses i denunciar uns judicis que seran polítics sinó reprendre la via majoritària que ens va portar a vèncer l’estat i fer efectiu el nostre dret a decidir. Cal tornar a situar al centre del debat, i ara tenim l’oportunitat d’internacionalitzar-lo, que hi ha una majoria que vol resoldre democràticament el conflicte obert entre Catalunya i l’Estat Espanyol per la via del diàleg i les urnes, i que això només pot passar per un referèndum pactat amb l’estat i no per la imposició, la por i la repressió. 

El Parlament va reclamar fins a 21 vegades un referèndum pactat amb l’Estat, però no hi perdem res en provar-ho novament

Sóc conscient que abans del primer d’octubre el Parlament va reclamar fins a 21 vegades aquesta opció i que sempre es va trobar amb la paret inamovible del govern espanyol però precisament per això, i perquè penso que no hi perdem res en provar-ho novament, que val la pena tornar a intentar-ho en el context actual. Sobretot tenint en cop que es pot vincular a una justícia espanyola molt qüestionada que s’ha demostrat totalment polititzada, que hem internacionalitzat el conflicte per la via dels exiliats i que el govern espanyol es troba en una enorme debilitat depenent dels suports de Podemos i de les «perifèries».

Amb tot, no hem d’oblidar que una de les estratègies que podria seguir el govern de Pedro Sanchez és precisament apostar per una via dilatòria, és a dir, que mentre no es nega a establir una taula de negociació, que pot acabar sense cap concreció palpable i menys el referèndum pactat, confiï en el fet que l’acció de govern i les guerres fratricides puguin acabar amb la majoria independentista fent bona aquella famosa profecia d’Aznar «antes se romperá la unidad de Cataluña que la de España». Confiant així que aquesta estratègia provoqui un cansament o malestar en la societat civil catalana al no disposar d’un full de ruta clar alhora que la lògica repressiva provoqui por i una desmobilització progressiva.

És per això que aquesta proposta de moviment democràtic i antirepressiu que torni a situar la llibertat dels presos i el referèndum pactat amb l’estat al centre només pot ser viable si disposa d’una temporització i d’un marc d’acció molt concret i clar que prevegi la possibilitat de l’enèsima negativa de l’estat espanyol. I aquí, en cap cas pot significar retornar lentament a la via autonomista sinó recuperar l’esperit de l’1 i del 3 d’octubre sense ambigüitats ni equidistància que valguin.

3) Cal que la societat civil recuperi la seva capacitat de mobilitzar i liderar

I la tercera pota que falta en aquesta proposta és la força de la gent, recuperar el carrer i retornar la mobilització com a forma de desafiament a l’estat. No acatar les sentències que arribaran de Madrid vol dir bloquejar el territori per la llibertat dels presos i vincular-ho a aquesta resolució democràtica de la que parlàvem. Aquest procés sempre ha avançat quan la gent, pacífica però convençuda, no s’ha quedat a casa a esperar sinó que ha sortit a reclamar, a exigir o a defensar les llibertats i la democràcia. I no tinc cap mena de dubte que només podrà ser aquesta força massiva i determinada qui posi en conflicte l’estat espanyol i provoqui les condicions necessàries per poder fer efectiva la resolució del conflicte i la constitució de la República catalana.

4) Una República de drets vol dir governar per i amb la majoria

En el punt anterior he dit que una de les estratègies de l’estat pot ser dilatar la negociació conscient que l’acció de govern, sumat a la debilitat en què es troba el pacte JXCAT i ERC al Parlament i la proximitat de les eleccions municipals pugui desgastar o esfondrar la majoria independentista.
Però no perdem de vista que la creació d’aquest moviment democràtic i antirepressiu també podria servir precisament pel contrari, engruixir els suports al voltant del referèndum i la resolució democràtica del conflicte.

No s’entendria que per tacticisme o per incapacitat d’arribar a acords, no tinguem uns pressupostos nous

Amb tot, no n’hi ha prou només en declaracions públiques i en qui s’imposa en la guerra del relat, si l’acció de govern continua fent-se d’esquena a la majoria social i de bracet amb les elits privilegiades. Aquest pot ser un dels principals motius de desinflament de la república catalana, el retorn de la gestió autonomista. En aquest sentit, si realment es vol avançar cap a la república i per tant ampliar la bases social, és de vital importància que el govern no prorrogui els pressupostos (tal com va fer el 155) sinó que aposti per continuar revertint les retallades i per unes polítiques socials que millorin les condicions de vida de la majora (amb el creixement econòmic anual actual, l’excedent es pot destinar a augmentar les partides socials en uns nous pressupostos o a pagar el deute amb l’Estat Espanyol fruit d’una pròrroga pressupostària.). No s’entendria que per tacticisme o per incapacitat d’arribar a acords, no tinguem uns pressupostos nous.

Una altra demostració que l’acció de govern pot contribuir a seguir avançant cap a la institució de la república és l’obertura d’un procés constituent que permeti iniciar els debats de quina República Catalana volem, i que aquest procés sigui participatiu i vinculant defugint així de la constitució redactada per una minoria d’experts i apostant per un procés ric i inclusiu on fins i tot es pugui debatre i decidir l’encaix d’una hipotètica República Catalana dins l’estat espanyol (estat federal, confederal, independent?). En definitiva, la redacció de la constitució catalana ha de servir per agregar i obrir diàlegs i oportunitats en comptes de reproduir tics que volem defugir precisament a partir de la constitució d’un nou estat.

En darrer lloc, també caldria que el Parlament recuperés una tasca pendent com és l’aprovació dels decrets que el Tribunal Constitucional va tombar, juntament amb els decrets que es van anomenar de la dignitat. Penso que no hi ha millor manera de demostrar la voluntat de recuperar la sobirania i de constituir una república molt més justa.

En definitiva, parlar de l’1 i el 3 d’octubre no pot ser un exercici de nostàlgia o de reivindicació d’un empoderament popular que va ser…  Sinó que ens ha de servir per trobar els camins que ens duguin a recuperar la unitat d’acció que ens va fer vèncer i avançar durant aquells dies i que s’han anat perdent al llarg d’aquest camí que han sigut els mesos següents. Aquelles lluites compartides, aquells anhels col·lectius dels quals van posar al cos per defensar la democràcia contra un estat repressor i embogit. Només així podem tornar a posar l’estat en una situació de vulnerabilitat. Tenim la força de la majoria i el convenciment dels incansables. El camí no serà fàcil però sens dubte val la pena intentar-ho.

Un comentari
  • Arnau M.V 28 de setembre de 2018 - 23:23

    Si, l’opció “intermèdia” no era clara ni viable ni precisa. A vegades no es pot tenir tot ni acontentar a tothom “a la catalana”. I menys quan ni tan sols et creus el que estàs fent.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog