El Govern dels Jutges i el dogma de la independència judicial

L’humorista Dani Mateo va generar un escàndol fa uns dies quan, en una actuació còmica, va acabar mocant-se amb la bandera d’Espanya. El gag no era especialment original ni el missatge massa provocatiu, però les reaccions que va suscitar van ser virulentes. Les crítiques es van succeir, hi va haver comentaris de responsables polítics i, de sobte, diferents marques, tant les patrocinadores de la cadena La Sexta com altres que treballaven particularment amb Mateo, van començar a anunciar en cascada que es desvinculaven del presentador.

A partir de llavors i durant dies, Dani Mateo no va parar de mostrar el seu penediment. Va començar demanant disculpes als ofesos, va continuar assegurant que entenia que es retiressin els patrocinis i va acabar tuitejant orgullós el vídeo d’un senyor que venia a perdonar-lo després que el presentador, segons deia, li hagués assegurat que era “un enamorat d’Astúries”.

Per moments vam témer acabar veient Mateo jurant bandera. Però les disculpes del presentador no van aplacar a crítics ni anunciants, que han seguit retirant-li suports. Fins i tot, una associació de policia ha anunciat que acudirà als tribunals per un delicte d’aquests que fa segles que són al nostre Codi Penal.

La història de Mateo conté una valuosa lliçó política: les concessions mai aplaquen un rival que pot arrasar-te. Lliçó que, sembla, el PSOE no ha entès en els últims mesos, quan ha comprat sencer el dogma de la dreta sobre la independència judicial.

Aclarim aquest punt. La independència judicial pot ser entesa com la capacitat de jutges i jutgesses per prendre decisions al marge de les pressions polítiques i sense deure cap favor als partits. Però, en ple pacte bipartidista (tot i que amb Podemos) per renovar el Consell General del Poder Judicial (CGPJ), és evident que no s’està parlant d’això. Quan PP o Ciutadans – i no només ells – parlen d’independència judicial, es refereixen a una supremacia dels jutges sobre la resta de poders. Un braç togat que no pot ser contestat des del Legislatiu ni l’Executiu i, per tant, amb carta blanca per incidir en decisions polítiques i econòmiques gairebé sense entrebancs.

Ni la Fiscalia General de l’Estat ni el Poder Judicial són independents; no hi ha desconnexió de la resta de poders

Les forces conservadores defensen aquesta concepció amb tranquil·litat en la mesura que saben que el poder judicial està escorat històricament cap a les seves posicions. Només cal veure com, en el cas del procés contra els líders independentistes, exigeixen al Govern que ni tan sols faci ús de les seves prerrogatives legals per modular l’acusació de la Fiscalia al judici. Saben que així garanteixen una posició del judicial idèntica a la seva.

Mentrestant, que el PSOE hagi acceptat l’argument sobre la suposada independència de la Fiscalia no ha fet que la dreta deixi de titllar de “còmplice del colpisme” a Sánchez. Al contrari, només ha servit perquè Pablo Casado i Albert Rivera puguin seguir estenent l’ombra de la sospita fins i tot sobre l’acusació de l’Advocacia de l’Estat, un òrgan pensat precisament com a braç d’intervenció judicial del Govern.

La realitat és que la Fiscalia General de l’Estat no és independent. No ho és sobre el paper, en tant que és un òrgan jeràrquic que acaba triant el ministre de Justícia, i també perquè les lleis disposen mecanismes d’interacció per tal que el Govern enviï indicacions al Ministeri Fiscal. Però és que ni tan sols el Poder Judicial és un poder independent, si entenem per independència una desconnexió total de la resta de poders. La separació de poders, ni en la teoria ni en la pràctica, no funciona així.

Als sistemes polítics que fa segles que es preocupen per la possible degeneració de la democràcia s’han previst mecanismes constitucionals moderns per fer front al possible “descontrol” d’un o més poders. Ni tan sols cal una situació que amenaci de trencar els equilibris democràtics: el fet que un poder prengui decisions que xoquen directament amb la direcció política dels altres ja és una situació que el sistema ha de gestionar. I ho fa mitjançant tot un sistema de contrapesos. Per aquesta raó el Judicial no és un poder independent, com tampoc ho són el Legislatiu ni l’Executiu. Són poders separats, això sí, però sotmesos a un sistema de controls -els famosos ‘check and balances’ americans.

En el terreny català i espanyol, per parlar del descontrol judicial és ineludible referir-se a l’independentisme

L’anomenat “Govern dels jutges” és una preocupació que s’ha anat manifestant reiteradament en tota mena de cercles d’opinió, i no sempre necessàriament progressistes. Va ser Felipe González qui va alertar, el març passat, que el sistema judicial prenia decisions polítiques a causa de la incompareixença de la política. Ho va fer, precisament, parlant del procés independentista català, encara que també va citar casos com el del Brasil, que resulta ben interessant vist amb ulls d’avui. Però, en el terreny català i espanyol, per parlar del descontrol judicial és ineludible referir-se a l’independentisme català. No per ser l’únic tema, sinó per ser on ha quedat més palès fins on pot arribar la magistratura quan tots els controls es retiren sota del dogma de la independència judicial.

En l’últim any hem vist com el Judicial s’ha posat a l’esquena la tasca “històrica”, en paraules del mateix Carlos Lesmes, de lluitar contra l’independentisme català. Ho ha fet, entre altres raons, perquè el mateix Executiu i Legislatiu el van empènyer a fer-ho. Ara bé, un any després dels fets d’octubre hi ha raons per pensar que la manera com el Judicial ha lluitat contra l’independentisme, el punt on ha arribat, podria no ajustar-se al que pensa el gruix de la societat espanyola i, amb ella, el seu Congrés i Govern. Segons les manifestacions -erràtiques, és cert- que el PSOE ha fet, podria entendre’s que el partit no considera que el delicte de rebel·lió, ni potser tampoc el de sedició, siguin aplicables per als fets ocorreguts. No ho creu, de manera ferma, Podem, ni tampoc els partits nacionalistes i independentistes bascos.

Estem doncs davant una situació poc comuna on és factible que hi hagi una majoria parlamentària, la mateixa que sosté el Govern, que pensi que el poder judicial està interpretant de manera errònia un tipus penal, el de la rebel·lió. No és d’estranyar. Tant la interpretació que ha fet el jutge instructor com la de la Fiscalia entenen una cosa inaudita en democràcia: que una manifestació pot considerar-se una arma amb potencialitat violenta o un instrument de força. Això significaria que una manifestació convocada per l’oposició per fer caure el Govern s’entendria com una rebel·lió, i si aquesta mateixa mobilització tingués el propòsit d'”aturar” la decisió d’anar a una guerra, s’entendria com una sedició.

La independència judicial es pot violentar sense manies per indultar polítics o policies

La resta de poders, que estan en contradicció amb el Judicial, poden fer alguna cosa? Com deia: sí, perquè estan constitucionalment connectats i contrapesats. En el cas de la relació entre l’Executiu i el Judicial, per exemple, el sistema de control que preveu l’actual ordenament és clar: l’indult. A Espanya s’ha utilitzat aquesta figura intensament i, per cert, la major part de les vegades des d’una òptica regressiva. Ho tenim de nou aquí: la independència judicial és un argument que s’esgrimeix sempre en favor d’una concepció poc garantista del dret, però que es pot violentar sense manies per indultar polítics o policies.

En el cas de la relació entre Legislatiu i Judicial, la cosa es complica un xic. En principi el primer fa la llei i el segon la interpreta donat el cas, i hi ha poc més a dir. Ara bé, en l’escenari que es planteja sobre els líders independentistes encausats, el legislador ha deixat sempre clar que en la seva reforma de 1995 va entendre que el delicte de rebel·lió era sempre violent, en el sentit que tothom entén la violència. Que ara el judicial aparegui amb una concepció de la violència atribuïble a mobilitzacions pacífiques per la seva potencialitat és, com a mínim, una acomodació política de l’ànim del legislador.

I és aquí on el legislatiu pot contestar. Al Congrés hi pot haver avui majoria per reformar el delicte de rebel·lió i, posats, el de sedició. Pot deixar clar que tots dos s’exerceixen quan es practica la violència armada des d’òrgans administratius, i no en altres casos. Així mateix ho va entendre el tribunal de Schleswig-Holstein quan va afirmar que durant l’1-O podrien haver-hi hagut episodis violents de votants contra els policies, però que en qualsevol cas, Carles Puigdemont no n’era responsable. El mateix tribunal va concloure que el ‘procés’ en cap moment havia tingut la força suficient per subvertir el marc constitucional espanyol.

Els pressupostos són importants, però aturar o no el Govern dels Jutges canvia la història d’Espanya

Si avui es modifiquessin en aquest sentit els delictes de rebel·lió i sedició al Congrés, els encausats pel procés eludirien una eventual condemna per aquests tipus penals, en tant que l’article 2.2 del Codi Penal permet la retroactivitat en aquests casos. Però, és clar, per fer això cal prendre una posició decidida des del Govern. Un gest agosarat que el PSOE pot no estar disposat a fer. Té bones raons, però no menys raons tenen la resta de forces per retirar el seu suport a un Govern que no s’atreveixi a tallar el pas a un judicial que consideren descontrolat.

És cert: el moment que viu l’Estat espanyol no és fàcil. El bloc de la dreta, radicalitzat i aliè al mínim sentit d’Estat, pot accedir al Govern. És important, sens dubte. Però, més important que això és saber si existeix un Govern i una majoria al Congrés capaços d’evitar que la branca judicial d’aquesta perillosa dreta introdueixi al país sencer en una situació irreversible. Si encara és possible que hi hagi controls i contrapesos davant una possible degeneració de la democràcia. Perquè els pressupostos, les eleccions andaluses o el fet que el bloc progressista es mantingui en el poder són coses importants;  però poder aturar o no el Govern dels Jutges canvia la història d’Espanya.

Arturo Puente és periodista.
Un comentari
  • jep 19 de novembre de 2018 - 20:15

    I al tribunal constitucional, qui el controla ? Ho dic perquè en l’origen de l’escalada independentista, a més de l’atipament generalitzat, hi va haver una sentencia que va trencar el pacte constitucional tot envaint competencies del poder legislatiu. Ningú va preguntar al poble de Catalunya si acceptava aquell nou text. Ens han negat fins i tot el dret, plenament constitucional, a dir No a un text estatutari. Aquest és un fet sistemàticament ocultat pels defensors del régim del 78 i pels que defensen que és possible la seva reforma. La “judicialització” de la política la va iniciar el constitucional i recomano anar a les hemerotecas per constatar el silenci de l’esquerra espanyola, amb poques i molt honorables excepcions, davant d’aquest fet. A més, recomanaria també llegir els vots particulars d’alguns dels membres “progresistes” del tribunal, a totes aquelles persones que encara creuen que és possible arribar a una Espanya federal sense ruptura.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog