Desarticulem la violència institucional contra les dones

Foto: COOPTECNIQUES

No fa massa, vaig escoltar de la companya Clarisa Velocci de l’entitat Genera aquesta reflexió: si tu vols que algú es tiri a la piscina, omple primer la piscina, però si la piscina no està plena, fes el possible perquè ningú no s’hi tiri. Les dones i els homes que en la seva pràctica professional acompanyen els processos de recuperació de les violències masclistes enfronten les conseqüències d’aquesta piscina buida. L’obvietat d’un sistema jurídic al servei del patriarcat, que s’expressa a través de les sentències, i una xarxa de recursos absolutament insuficient fan que adrecem les dones en situació de violència masclista enfront d’aquesta piscina sense explicar-los, prou bé, que no hi ha aigua.

L’abordatge de les violències masclistes és complex, malgrat que el referim com una categoria compacta a través de l’estadística. La xifra despersonalitza i descontextualitza ens permet, com a societat, preservar-nos en l’estratègia de la dissociació. Resguardar-nos de l’evidència que com a dones estem exposades a l’arbitri de les violències masclistes. No importa si en venim o en tornem, si som d’aquí o d’allà, si sabem més o menys de feminismes… Totes, sense excepció, vivim exposades a les violències masclistes. Una complexitat que s’agreuja davant la dificultat de nomenar sense eufemismes al principal subjecte d’aquestes violències, perquè qui les exerceix té nom i cognoms, home heterosexual.

Però admetre i conviure amb aquesta veritat ens és incòmode perquè aprendre-la ens mou, necessàriament, a l’acció política de portar al present la revolució simbòlica que és el final del patriarcat, una revolució que no és ni serà, certament, cosa de riure, una revolució que ens interpel·la en la singularitat de la pràctica pròpia i ens col·loca en la responsabilitat de reconèixer-nos part, de prendre partit i desplaçar la ficció narrativa del patriarcat de la tribuna des d’on pretén explicar el món.

La cancel·lació de l’experiència de les dones i del seu relat del món és l’aspiració més antiga del patriarcat. La periodista Cristina Fallaràs deia l’altre dia a Saragossa: “Ens han prohibit els relats col·lectius per a evitar la memòria històrica de les dones”. És per aquesta raó que des dels feminismes hem convingut que una de les accions més radicals de transformació del món és fer lloc al relat propi, al relat de l’experiència de les dones. Recuperar la veu pròpia i la veu de les dones de les quals som hereves, com a exercici de resistència i de transformació del món.
Des que érem molt petites, massa menudes per fer-nos conscients del parany que amaguen, ens han explicat contes que responsabilitzen i culpen les dones de les violències masclistes. La Caputxeta vermella, La Rateta que escombrava l’escaleta, Barbablava… contes que ens adverteixen, des que som nenes, que si desobeïm, errem en l’elecció de la nostra parella o ens permetem la curiositat de saber i obrir la porta que està tancada a clau i canto, el que ens pugui passar és cosa nostra, perquè ens han fet responsables de cuidar-nos enfront de les violències masclistes i ens han volgut fer creure que la seva existència és normal i natural.

Aquest aprenentatge és una llosa que obliga les dones a exposar-se i exposar la seva vida al judici social que determina si podem ser cregudes i reconegudes en tant que víctimes de les violències masclistes: La dona del César no només ha de ser honrada, sinó que ho ha de semblar. I les violències masclistes, en la seva denúncia, col·loquen les dones en l’obligació de justificar-se perquè la seva vivència i el seu relat topen amb la sospita estructural de la fabulació i amb el judici respecte de si som o no mereixedores de credibilitat.

Aquesta sospita de fabulació per part de les dones és una creença arrelada en l’imaginari social. Una creença que permet asseveracions quotidianes com el mite de les denúncies falses, que s’estenen com una plaga, de culpabilització i descrèdit envers les dones. Cada vegada que algú qüestiona a una dona que ha estat agredida si és que no era prou llesta per haver-ho vist venir, en el moment en què sentim la temptació d’argumentar que allò que va motivar l’agressió era l’estat d’embriaguesa de la dona, la seva faldilla curta o les seves ganes de ballar, cada cop que polemitzem la vivència encarnada de les violències masclistes i fem oïdes sordes a la paraula que nomena l’experiència de les dones contribuïm a buidar d’aigua aquesta piscina a la qual, irresponsablement, empenyem les dones.

I en aquest context és urgent advertir d’una estratègia de desacreditació de la veu de les dones en situació de violència masclista a través dels i les professionals que acompanyen les dones en el seu periple per sortir d’aquesta situació. Una desautorització que es concentra en tres paraules ‘informe de part’ i que sostreu a les i els professionals que treballen en l’abordatge de les violències masclistes la credencial d’atorgar i provar, a través de la seva pràctica professional, la vivència de les dones.

Parlem poc del que és i del que significa acompanyar les dones en situació de violència masclista, parlem poc del pes, del dolor, de la por, del desgast, de la impotència i de les conseqüències d’haver d’acollir, contenir i acompanyar sense disposar dels recursos necessaris. Parlem poc de la manca de reconeixement, de la precarietat de les condicions de treball, del conveni que encara no existeix. Parlem poc de les dones i dels homes que són mediació imprescindible perquè les dones puguin, entendre, refer-se i esdevenir supervivents.

Però potser ha arribat ja el moment de reconèixer la violència institucional, el seu impacte incommensurable en la vida de les dones i també, els efectes que produeix en el quotidià dels i les professionals, dels equips que fan malabars perquè, malgrat tots els obstacles, les dones trobin el seu espai per recuperar-se dels efectes de les violències masclistes. Podríem pensar que tot plegat és una conseqüència de la mala sort, que no hi ha intenció. Podríem creure que, en les paraules que la classe política pronunciarà el 25 de novembre, hi ha compromís i no només obediència a la correcció política. Però el cert és que de les Institucions Públiques n’esperem polítiques que es concretin i impactin en la vida de les dones i dels i les professionals que les acompanyen i no només paraules de consol. Així que facin el favor d’omplir la piscina d’aigua.

Carme Vidal Estruel és tècnica de planificació de l’entitat Tamaia, viure sense violències.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog