Crític Cerca
Opinió

23/12/2018 | 19:00

La dificultat per acordar una estratègia consensuada amb la qual reprendre el camí cap a la República facilita que aflorin tota mena de pulsions sense ordre ni control de cap mena, més pròpies de l’’agitprop’ d’èpoques pretèrites que d’una conjuntura de veritable conquesta de l’hegemonia política i social del republicanisme. I aquesta és una responsabilitat compartida de tots els agents polítics i socials del moviment independentista i, per extensió i en bona mesura, de tots els republicans.

L’1 d’Octubre significa un abans i un després, amb una rèplica amplificada el 3 d’Octubre que va propiciar que el mateix rei entomés l’embat amb una declaració de guerra al moviment independentista i alhora de salvaguarda de la Restauració borbònica. El rei va fer seu, aquell 3 d’Octubre a la vesprada, l'”A por ellos!” del feixisme en estat pur, d’un populisme d’extrema dreta, sovint profundament ignorant i analfabet, incrustat als cossos i forces de seguretat de l’Estat i a l’aparell judicial d’un Estat amb un esquelet profundament reaccionari que s’erigeix com la continuïtat històrica dels règims criminals de Primo de Rivera i de Francisco Franco.

La priorització de la unitat orgànica i electoral ha propiciat batusses fratricides que no ajuden a generar optimisme

La pluralitat ideològica del moviment independentista, avui massivament republicà, almenys nominalment, és el que l’ha fet tan potent però alhora tan complex de gestionar. Hi ha almenys tres tradicions que hi cohabiten. De genuïnament republicana, només una, que conviu amb una segona tradició de pulsions faistes i de retòrica irredempta; finalment, hi ha una tradició (nacionalista i d’ordre) que ha estat majoritària les darreres dècades i que ha anat mudant els darrers anys a una velocitat de vertigen. Aquest darrer espai és avui el més fragmentat, immers en una espiral de refundacions i contradiccions estratègiques. Alhora que té la pretensió (la Crida) d’unificar tot l’independentisme (i seguir preservant l’hegemonia de les darreres dècades) sota un mateix paraigua, viu amb la paradoxa de tenir enormes dificultats per endreçar les mateixes files, amb lideratges dispersos que conviuen i es contradiuen i patint per salvar una mínima unitat interna.

La priorització de la unificació (unitat) orgànica i electoral per damunt de la unitat estratègica ha accentuat la tensió i el desencís al si de l’independentisme, ja que torna a propiciar batusses fratricides que no ajuden en res a generar optimisme, sinó que crispen i alimenten la controvèrsia al si de l’independentisme. La negativa a acceptar que la correlació de forces dins l’independentisme pot anar canviant, que és saludable, que forma part de l’essència d’un moviment democràtic, que avui pot ser més a l’esquerra i tal vegada demà passat retornar a un espai més liberal o conservador, dificulta enormement la cohesió del moviment independentista, ja que provoca i alimenta els fantasmes i la desconfiança al si del conjunt del republicanisme.

Necessitem teixir aliances amb tots els republicans si aspirem a una victòria de país

És a dir, quan més necessitat està el moviment independentista de ser l’avantguarda de la defensa dels drets polítics i socials, de les llibertats permanentment amenaçades i en progressiva involució a l’Estat, és insòlit i un error colossal dibuixar fronts nacionalistes o caure en una mena d’independentisme estantís, sobretot quan aquest no és hegemònic com ho va ser a Eslovènia, on el 93% de la població va participar en el referèndum d’independència i on prop del 90% hi va donar suport. Val a dir que tampoc no cal eixamplar tant: amb el 80% d’Òmnium ja faríem sobrats. És així, sent molt conscients de les nostres fortaleses i de les nostres debilitats, que ens cal fer de la necessitat virtut, i teixir aliances amb tots els republicans (o, per extensió, amb tots els demòcrates) siguin o no independentistes. És imprescindible. Ho és si aspirem a una victòria de país, ho és si aspirem a barrar el pas a la involució democràtica que avança a passos de gegant a Espanya.

A l’1 d’Octubre s’hi va arribar per coratge i determinació, per la conjura d’institucions i de ciutadania, amb un discurs molt més democràtic que patriòtic, i amb una unitat estratègica, no pas invocant ‘Unitat’ com a ‘mantra’ filosofal, ni apel·lant a llistes electorals. De fet, precisament el referèndum va haver de superar la temptació d’un sector que volia propiciar unes noves eleccions plebiscitàries de llista única en lloc de l’1 d’Octubre. Com també es va imposar el pragmatisme a l’hora de pactar amb els Comuns i específicament amb l’alcaldessa Ada Colau. Per arribar a l’1 d’Octubre, es va optar per tancar un acord de mínims amb Colau, a canvi que aquesta donés exemple votant i donant suport als votants al seu mateix col·legi electoral, tal com va fer, malgrat que efectivament Colau va eludir col·laborar activament en la logística i l’organització del referèndum i optava pel ‘deixar fer’.

El moviment independentista no pot ser esclau del sector més abrandat: és com deixar que el Barça el governessin els del Gol Sud

El maximalisme, en aquestes circumstàncies, no és que sigui retòrica èpica, buida i estèril: és que sovint esdevé contraproduent. Tenim un horitzó, al davant, ple de possibilitats. El pitjor enemic de l’independentisme, en aquestes circumstàncies, no és que sigui l’Estat borbònic (que òbviament és el mur armat de formigó que s’alça davant nostre): és la mateixa pulsió caïnita que batega al seu interior, és la Catalunya pura que o bé interpreta el país amb esperit renaixentista o bé redueix l’estratègia a una qüestió de pit i collons. El moviment independentista no pot ser esclau del sector més abrandat: és com deixar que el Barça el governessin els del Gol Sud. Ningú no dubta que siguin culers. Però tothom, o gairebé tothom, és capaç de veure que mai no s’ha construït cap majoria, ni res de sòlid, des de l’extrem. Al seu torn, la centralitat i l’imprescindible pragmatisme han d’assumir amb plenitud que la mobilització forma part de l’estratègia i que l’audàcia també serà necessària i, alhora, que, quan arribi el moment, la desobediència civil també és una eina no solament democràtica, sinó també imprescindible. O no ha estat així a Berga? La cosa estranya és exigir a altri, recorrent sempre a l’imperatiu i a la segona persona del plural, allò que tu mateix no prediques amb l’exemple. Més que xocant, és una contradicció que provoca un enrogiment aliè.

El moviment independentista necessita traçar un camí, amb serenitat i astúcia, pel qual pugui transitar el gruix del moviment, necessita respectar la pluralitat i les tradicions que conviuen en el seu si i necessita també arribar a acords estratègics amb el conjunt del món sobiranista i del republicanisme. El repte és aquí. I el necessitem resoldre com més aviat millor.

Sergi Sol és periodista i assessor d’ERC. Ha estat cap del gabinet de Comunicació d’Oriol Junqueras.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies