28/02/2019 | 19:00
Al juliol passat, coincidint amb l’anunci de la renovació de Lluís Pasqual com a director artístic del Teatre Lliure, l’actriu Andrea Ros publicava un ‘post’ a Facebook on explicava haver patit actituds vexatòries per part de Pasqual. Va ser una denúncia valenta, que no pot entendre’s sense el caliu d’un moviment feminista ampli, divers i apoderat, també, en el si de l’àmbit cultural.
Aquest no era el primer retret en clau feminista que rebia Pasqual. Uns quants mesos abans, quan va presentar la temporada 2017/2018, la gairebé inexistent presència de dones dramaturgues i directores a la seva programació feia alçar la veu de les dones de les arts escèniques del país.
Amb aquest teló de fons, es va obrir un debat, més o menys circumscrit a les esferes culturals, que no es limitava a abordar la qüestió de la paritat a les programacions ni tampoc responia només a la necessitat de fer una reflexió crítica i constructiva al Teatre Lliure.
Diverses generacions de professionals de l’àmbit cultural alertaven —per enèsima vegada— que tenim un problema quant a transparència en els pressupostos i els recursos que es destinen a cultura, relleu al capdavant de les institucions públiques i servei pel comú de les institucions culturals del país.
Cultura des d’allò públic
El dissabte 2 de febrer, la periodista Núria Juanico publicava en exclusiva al diari ‘Ara’ els honoraris percebuts per Lluís Pasqual al llarg dels 8 anys que havia estat al capdavant del Teatre Lliure: més d’1,5 milions d’euros. La fantàstica tasca realitzada per Juanico detalla amb precisió quin va ser el sou anual de Pasqual com a director del teatre i quines les remuneracions complementàries per les tasques de direcció i serveis artístics entre el 2007 i el 2018, anys durs de la crisi econòmica.
Precisament, mentre Pasqual percebia tan altíssimes retribucions en un teatre públic, el sector professional interioritzava la precarietat i la gairebé nul·la existència de recursos, perquè ens trobàvem en ple període de retallades. La informació facilitada per Juanico va destapar, evidentment, una nova tempesta de crítiques i d’incomprensions.
Mentre Pasqual percebia altíssimes retribucions en un teatre públic, el sector interioritzava la precarietat
Allò que ha generat més tensió i malestar ha estat, probablement, la cadena de responsabilitats. Lluís Pasqual no va decidir unilateralment el seu salari. El Patronat del teatre, que reuneix representants de l’ICUB – Ajuntament de Barcelona, del Departament de Cultura – Generalitat de Catalunya, de l’INAEM – Ministeri d’Educació, Cultura i Esport i de la Diputació de Barcelona, entre d’altres, va avalar aquesta situació i va permetre que, mentre el director plantejava un ERO temporal (que finalment no va materialitzar-se), el seu sou continués essent escandalosament elevat.
En aquest context, resulta molt difícil mantenir el relat de l’ús social del teatre en particular o de la cultura en general. Potser hauríem de reflexionar de nou sobre allò que s’ha de fer des de la institució pública abans de valorar si podem sostenir aquest discurs.
Les direccions artístiques dels equipaments de titularitat pública són un element més de la cadena de desenvolupament de la política pública cultural. La seva feina s’emmarca en una planificació estratègica que va més enllà que les persones que les ocupen. No són, ni poden ser, un caprici i una creació personal. Entre les funcions d’aquestes direccions destaca la necessitat d’aportar valor des del coneixement i l’experiència i de dotar la institució de recursos, xarxa, rigor.
Per tal de poder desenvolupar una tasca tan important amb passió i ganes, calen, però, dos requisits imprescindibles: tenir vocació de servei públic i situar la ciutadania al centre de l’acció a la qual es deu la institució. En aquest cas, dirigir un teatre públic no pot ser un mecanisme per lucrar-se, ni tampoc un espai de projecció personal. Dirigir un teatre públic és dissenyar i endegar (de manera col·legiada amb molts altres agents) un dispositiu que pensi en els veïns i veïnes, que es posi a la disposició de l’experimentació, que obri les portes de les sales d’exhibició al fet que hi passin coses, moltes més coses que, simplement, veure-hi espectacles.
Fer política pública és pensar en el comú i no anteposar desitjos personals. És saber que la missió és pensar en plural. És entendre que el que necessita l’equipament no són personalismes forts ni egos creatius.
Cultura com a motor de canvi
Existeix un pacte públic que genera més o menys afecció, però que àmplies capes de població assumim com a real: la cultura és un motor d’evolució, de canvi, d’un valor incalculable. Un ‘mantra’ que es repeteix mil vegades a les aules universitàries, a les seccions de cultura dels mitjans, a les sales d’assaig o als museus, siguin grans o petits. A les persones que ens hi dediquem professionalment, ens genera molta satisfacció sentir que allò que fem té un valor afegit per a la comunitat: que oferim coneixements i aprenentatges, que treballem per desenvolupar l’esperit crític, que som incòmodes perquè no som col·laboracionistes del sistema salvatge que ens ha tocat viure.
La valoració transformadora del fet cultural permet que un ampli i divers espectre d’espais, equipaments i propostes s’autoconsiderin motor de canvi: de l’Ateneu Popular de 9Barris al Gran Teatre del Liceu, del festival musical Say It Loud al MACBA. Lamentablement, continuem sense realitzar una crítica prou acurada del paper que té cada una d’aquestes entitats: quin impacte té la seva activitat en l’entorn més proper, com intersecciona amb altres esferes de desenvolupament de les persones o com n’és de permeable respecte als debats que s’esdevenen en el nostre món complex.
Per això, no podem situar al mateix nivell aquells projectes que netegen la seva imatge a cop de ‘claim’ publicitari i a través d’accions de responsabilitat social corporativa, i aquells altres que duen a terme pràctiques quotidianes i sostingudes en el temps, per teixir alternatives i oferir respostes a les desigualtats endèmiques del nostre sistema cultural.
La mirada curta i considerar les dones un col·lectiu al qual dedicar un cicle que durava un cap de setmana és un exemple de males pràctiques
Seguint amb l’exemple del Teatre Lliure. La màxima resposta de Pasqual a les crítiques rebudes per la presència residual de dones a la temporada 2017/2018 va ser programar el Cicle Dones Lliures, un fòrum de debat artístic i social (segons el defineix el mateix teatre) on vuit dramaturgues revisitaven textos clàssics mentre donaven resposta a la pregunta: què hauria passat si els personatges clàssics haguessin estat dones?
La mirada curta i considerar les dones un col·lectiu —quan en realitat som la meitat de la població— al qual dedicar un cicle que durava un cap de setmana és un bon exemple de males pràctiques. De cultura basada en les propostes personals. De cultura fonamentada en vells paradigmes. De cultura que és moltes coses, però no pot considerar-se transformadora.
L’única cultura a la qual es pot atorgar el títol de transformadora és aquella que dialoga constantment amb el seu moment social, històric, polític, econòmic. La que ens interpel·la, perquè escolta a qui es dirigeix. La que ens explica, perquè abans d’assentar càtedra i pontificar, es formula preguntes a si mateixa i no dona res per segur. La que es revisa i no respon mai: “Això s’ha fet sempre així”.
Transparència, l’eterna promesa
Gramsci va escriure, sense saber-ho, la millor diagnosi sobre l’actual entorn cultural: “El vell món es mor. El nou tarda a aparèixer. I en aquest clarobscur sorgeixen els monstres”.
La tensió entre noves i velles formes de veure el fet cultural s’ha incrementat en el darrer període. Des del present, és imprescindible la vocació de trencar amb la lògica gremial, que impossibilita connectar amb la visió de dret universal equiparant la cultura amb l’educació o amb la salut, el dibuix d’una nova concepció de la gestió dels béns públics amb participació ciutadana o la urgència que els imaginaris que es mostrin en els equipaments siguin paritaris i diversos. Parlem de continents, de continguts, de formes de governança, d’obertura i de permeabilitat. Parlem de relleu i de transparència.
Si entenem les institucions públiques com a equipaments comuns, hem d’explicar i ensenyar els seus budells
Transparència en els processos de selecció, però no només. Si entenem les institucions públiques com a equipaments comuns, és imprescindible que aprofundim en l’acte d’explicar i ensenyar els seus budells. En la comprensió de les decisions. I en la possibilitat de fiscalitzar-les, si convé.
Confio molt que l’afer Pasqual no serà una anècdota més del relat cultural del país. Confio que creï un precedent incòmode i que cap altra institució no permeti a partir d’ara establir sous sense topall, programar-se a un mateix sense límit ni control, ni, per descomptat, la inexistència de cap limitació temporal per ocupar càrrecs de direcció.
Confio que els monstres desapareguin. Si no, els farem desaparèixer nosaltres, perquè el nou món (i això li hauria agradat a Gramsci) està avançant de manera implacable.
