Tres preguntes incòmodes sobre CRÍTIC

El juliol passat, durant una entrevista sobre CRÍTIC al programa Divendres, de TV3, el veterà periodista Vicent Sanchis em va disparar un dard emmetzinat: “A qui investigarà el vostre mitjà? Suposo que investigarà a tothom per igual”. S’esperava un sí, un sí objectiu, neutral, equidistant, ni de dretes ni d’esquerres, un sí clar i català. “Doncs, no”, vaig respondre, per provocar-lo. “No investigarem a tothom per igual. Periodisme és explicar allò que algú vol amagar, i això intentarem fer. Però jo prefereixo investigar els de dalt, els que tenen el poder, polític i econòmic, abans d’investigar els de baix, els febles”. Sanchis va arrufar el nas. No ho veia gens clar. Segurament no hi estava d’acord. Vaig estar pensant una estona sobre si la resposta era correcta o no ho era. Després vaig pensar en quines coses criticaria jo de CRÍTIC. Alguns periodistes i alguns futurs lectors ja ens han fet algunes preguntes difícils durant les últimes setmanes. Per exemple, aquestes tres.

1) “Com podreu fer periodisme d’investigació si sou un equip tan petit i teniu un pressupost tan baix? El periodisme costa diners!”

Aquesta pregunta me la va fer una periodista que treballa en un conegut diari d’àmbit estatal, amb molts recursos (però que ha de repartir dividends als accionistes com a primer objectiu) i molts treballadors (però molts menys després de patir un ERO).

RESPOSTA: Sincerament, teniu raó. Amb els diners i recursos humans de CRÍTIC demà mateix no descobrirem el cas Watergate ni ens filtraran els Papers de Bárcenas. Sempre hem reivindicat que el millor periodisme es fa, i segurament se seguirà fent, als mitjans convencionals, on hi podem llegir, sentir i veure periodistes de referència. Però estem posant les bases per fer el periodisme d’investigació que sempre hem volgut fer: independent del poder polític i econòmic, que vagi a buscar sense autocensura les dades que governs i empreses amaguen, que doni veu a qui no en té sense importar-li les conseqüències. Durant els últims anys hem fet l’Anuari Mediacat dels Silencis Mediàtics amb molts menys recursos dels que ara podrà disposar CRÍTIC, i hem constatat que hi ha espai per fer periodisme de denúncia, que aporti dades i que surti de la rutina de la immediatesa i el fast food que impera en moltes redaccions. Com diu sovint el periodista freelance Jordi Pérez Colomé, hem d’aconseguir fer “periodisme: sense adjectius”. Recordo que el seu blog Obamaworld ha aconseguit fer un periodisme de moltíssima qualitat, profunditat i rigor amb uns recursos infinitament més limitats que els que té un corresponsal a Washington de qualsevol canal de televisió.

2) “El fet que entre els socis col·laboradors hi hagi representants de partits polítics (EUiA, ICV, ERC) no posa en perill la vostra independència?”

Aquesta pregunta la va fer en Marcel Masferrer Pascual al blog de Verkami. Una reflexió d’entrada: no creiem que existeixi el periodisme independent. Tots els mitjans depenen d’algú. La nostra intenció és dependre de la gent; per això el finançament principal i a llarg termini no el posen els socis col·laboradors sinó que el posaran els subscriptors. La subscripció és la clau per al futur de CRÍTIC. Els socis aporten un finançament per arrencar. Hem buscat un grup heterogeni on hi ha gent de moltes tendències i militàncies, no només les que esmentes i no només en partits polítics. El nostre objectiu és que tothom se senti una mica incòmode: ens agrada que gent que sovint no coincideix en molts espais es posi d’acord per impulsar un projecte periodístic plural. El fet que siguin aportacions relativament modestes (1.000 euros) fa que cap soci tingui un gran capital invertit. La decisió última en una cooperativa la tenen els socis de treball; per tant, la redacció periodística. La millor prevenció serà que la comunitat de subscriptors ens marqui de prop. Podem equivocar-nos, això sí. Però creiem que, si algun dia perdem la llibertat periodística, també perdrem la gent que ens dóna suport i, aleshores, CRÍTIC no tindrà sentit. Un dels socis de la cooperativa, Carles A. Foguet, deia fa poc en un article en aquest mateix blog: “Crític ha de molestar. Ha de poder-ho fer, almenys. També a aquells que hem decidit donar-los suport”.

3) “Quina lectura hem de fer sobre l’aposta política de Crític?”

Aquesta pregunta la va fer en Jordi de Miguel, periodista de la Directa i amic. Una d’aquelles preguntes incòmodes per a qualsevol editor d’un mitjà que presumeix d’independent. La resposta actualitzada: tenim una ideologia. El mateix jutge Santi Vidal reclamava a CRÍTIC que “el periodista ha d’anar a buscar no només quina notícia impacta més sinó quina notícia pot transformar la societat”. El periodisme és sempre un punt de vista però alhora també és una tècnica per explicar la realitat d’una forma rigorosa, amb totes les fonts, equilibradament, no posicionant-nos explícitament a favor de ningú. La pròpia selecció dels continguts de CRÍTIC ens posicionarà, però no volem ser un mitjà d’esquerres. No defensem un paper polític per al nostre mitjà, ni representem cap sector ni ho volem fer perquè, si ho féssim, ho faríem malament. “Crec que el periodisme ha de tenir intenció. Tot en la vida té intenció”, ens deia Ariadna Oltra, periodista de Televisió de Catalunya.

Reivindiquem, en conclusió, el dret a tenir dubtes i a fer-nos preguntes incòmodes. No tenim totes les certeses ni totes les solucions. CRÍTIC no ha de donar –ni vol donar– lliçons de periodisme. Som un mitjà humil. Un gra de sorra. Però un gra que ha vingut per molestar, per gratar i per ficar el nas on ningú no li ho demana. Queco Novell, periodista i un dels habituals de les paròdies del Polònia, ho diu d’una manera més contundent: “La meva manera de ser crític és preguntar-me sempre si me l’estan fotent doblegada o no”.