Independentistes al barri del Carmel

L’independentisme més naïf sembla totalment convençut que el sí a la independència ja suma majoria claríssima, que Merkel ens reconeixerà de seguida i que els únics que ho retarden són l’Estat espanyol, el Tribunal Constitucional i Podem. Tenim pressa??!! Malgrat l’èxit incontestable, la consulta del darrer 9-N va mostrar els límits del sí-sí. Amb 1.861.753 vots no seria suficient: sí per vèncer, però… I per convèncer? Si la independència vol guanyar per golejada, l’independentisme necessitaria fer un pas més enllà. En camp visitant. L’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium, i de retruc també Convergència, Esquerra o la CUP, saben que la gran batalla s’està donant als barris obrers del no, del sí-no i de l’abstenció. A Pedralbes tenen poc a fer.

Aquest article només ha d’importar als independentistes que volen guanyar per més d’un 51%-49% de vots. La resta pot deixar de llegir aquí mateix.

El nivell de no, sí-no i d’indecisos és molt elevat en barris obrers i castellanoparlants de l’àrea metropolitana de Barcelona tal com van demostrar els mapes de participació al 9-N. Ciutats Invisibles d’Italo Calvino en versió catalana. Zones working class com Nou Barris, l’Hospitalet, Badalona, Cornellà, Badia, Terrassa i Sabadell, però també alguns barris de ciutats com Tarragona, Lleida, Blanes, Igualada o Mataró. Territoris d’identitats encreuades. Un no-lloc, parafrasejant Marc Augé, per al nacionalisme català. Aquí la majoria parlen castellà —tot i que sovint parlen català als fills—, els pares van néixer fora i molts tenen un conflicte a l’hora de triar si són únicament espanyols o catalans. No és senzill. Cal tenir en compte que el 20% de la població catalana actual ha nascut en altres regions de l’Estat espanyol. Estem parlant d’1,4 milions de catalans. Als anys vuitanta aquesta xifra era del 34%. L’amic Antonio Baños em diria que alguns d’aquests ja són de Súmate, sí, però no m’atreviria a creure que són la majoria.

Identitats encreuades

Els meus cognoms són Picazo i Guillamot. Em dic Sergio per al meu pare, Sergi per a la meva mare. Sóc del barri del Carmel tot i que la meva infància va transcórrer als xamfrans del Mercat del Ninot de l’Eixample. De vacances havia anat al poble del meu pare, Letur, entre Múrcia i Albacete, i a la platja a Palamós, on viuen els meus tiets. Castellanoparlant educat en la immersió lingüística via dibuixos del Club Súper 3. Vaig créixer llegint El País i escolant la SER alhora que no em perdia mai el Telenotícies de TV3. Escoltava cançons de Kortatu, de Brams i d’Obrint Pas, però també tenia cassets gravats de Sabina, de Loquillo i d’Ismael Serrano. Vaig descobrir la màgia de la literatura gràcies a García Márquez, Machado i Lorca, però flipava amb Montserrat Roig i ‘El mecanoscrit del segon origen’, de Pedrolo. Avui gaudeixo de com escriuen Maruja Torres, Enrique Vila-Matas i Javier Pérez Andújar alhora que assaboreixo Quim Monzó, Jaume Cabré i Marta Rojals.

El Carmel era, i és, com qualsevol barri obrer d’extraradi. Amb les seves peculiaritats. Una muntanya, un laberint de carrerons costeruts, un desastre urbanístic nascut de l’autoconstrucció i del barraquisme. Geranis obrers a les finestres dels blocs de pisos, un Bar Deportes a cada cantonada, senyores grans carregant el cistell en escales mecàniques, quillos amb la Derbi Variant trucada, estudiants carregant carpetes d’universitat pública i places amb el nom de Salvador Allende. Mai al barri no vaig sentir a parlar d’això de la independència. No vaig veure una estelada fins a arribar a l’institut. Va ser un descobriment veure una bandera que era com la catalana però que, si tenia allò blau, volia dir no sé què; però, si era vermell, era com més d’esquerres. Al barri tots els amics donaven suport a la selecció espanyola de futbol —fins i tot quan no passava dels quarts de final—, pràcticament tothom parlava castellà i tots els nostres pares votaven socialista i comunista. Però molts d’ells, nascuts fora de Catalunya, no tenien cap dubte que els seus fills havien de ser del Barça, que havien d’aprendre català i que els entrepans es feien de pa amb tomàquet. El barri, a mig camí de Serrat i Sabina, de les tapes gallegues del Bar Delicias i l’escudella barrejada de la meva iaia, bategava abans, i batega avui, per sobreviure entre pensionistes, desnonaments i problemes per arribar a final de mes.

El Carmel no és, però, aliè al procés independentista. És un tema que preocupa, del qual sí se’n parla. Els de Ciutadans no tenen ni idea quan diuen que aquest tema no preocupa la gent. Avui al barri també ha arribat la batalla —potser insignificant, però simbòlica— de banderes. Hi ha rojigualdas —sobretot en dates assenyalades o mundials de futbol— però també, oh sorpresa!, al meu carrer van apareixent algunes estelades de tant en tant.

L’últim 9 de novembre es va poder votar sobre la independència. No es pot dir que hi hagués una massa de persones trencant-se la clavícula per poder votar, però Déu n’hi do. A l’escola pública El Carmel, al carrer Llobregós, hi van anar 3.176 persones, amb un 63% de sí-sí, un 17,5% de sí-no i un 11,1% de no. A l’escola privada La Salle Bonanova, hi van votar 7.307 persones, amb un 77,4% de sí-sí (14 punts més), un 16,5% de sí-no (pràcticament igual) i un 3,5% de no (8 punts menys).

L’apriorisme dicta que al Carmel no hi ha un gran sentiment independentista. Alguns diran que és un tòpic. Sí, ho admeto, és un tòpic. Hi haurà de tot. Les úniques dades que podrien servir de referència per aproximar-nos a saber què pensen els veïns del Carmel sobre l’independentisme són les eleccions dels darrers anys. I, òbviament, en unes eleccions, siguin plebiscitàries o municipals, la gent vota per més qüestions que l’exclusivament nacional.

Conclusions electorals

1.- El PSC, malgrat l’enfonsament progressiu general, segueix guanyant elecció rere elecció al Carmel i el Partit Popular manté la segona plaça, fins i tot a vegades, amb comoditat. És cert que el bipartidisme PSC-PP al Carmel va perdent vots.

2.- Convergència i Unió, que és el partit més votat a la història de Catalunya, ha arribat a ser el setè partit en uns comicis al barri del Carmel. A les europees va quedar últim: Podemos va tenir tres vots més.

3.- ERC ha fet una pujada espectacular al barri del Carmel en els últims quatre anys. Els republicans van arribar a tenir un 2,1% de vots a les eleccions espanyoles de 2011 i, en canvi, a les europees, ja amb Oriol Junqueres de líder i presentant-se en coalició amb la NECat d’Ernest Maragall, van arribar a un 13%. Fet i fet, 1.210 independentistes votants d’ERC en un barri amb 23.400 electors amb dret a vot.

4.- Podemos triomfarà electoralment en barris com el Carmel com va triomfar ja a ciutats com Polinyà, Badia, Ripollet, el Prat, Viladecans o Sant Boi. S’espera que els de Pablo Iglesias superin als propers comicis amb escreix el 6,4% de vots aconseguits a les europees.

(Però, el més important per entendre l’article d’avui: quants independentistes hi ha al Carmel?)

5.- El percentatge de vot atribuïble a partits que avui són partidaris de la independència ha passat d’un 15’8% a les municipals de 2011 a un 19,3% a les europees. Comptant-hi només ERC, CiU i, quan s’ha presentat, la CUP. Això només funcionaria si creiem que el vot a CiU al Carmel era totalment independentista, cosa que no és certa… Però segurament es compensaria amb votants d’ICV-EUiA i del PSC que s’han fet avui independentistes. Sigui com sigui l’independentisme no arribaria ni a un trist 20% de vots.

La campanya federalista de Pere Navarro a les eleccions catalanes de 2012 -que van ser un intent de ser plebiscitàries- mantenia la primera posició al barri i, a més, creixia Ciutadans (amb un 10%, per sobre de la seva mitjana). A Barcelona ciutat, en aquelles eleccions vencia CiU amb el 29% de vots, seguida del PP (14,8%) i d’ERC (13%), que va relegar el PSC com a quarta força (12%).

Conclusions imaginàries

Davant d’unes possibles eleccions plebiscitàries o, en el futur, d’un referèndum, els independentistes poden tenir dos camins amb la situació en barris com el Carmel:

a) Intentar mantenir com a mínim aquesta franja d’entre el 15% i el 25% de vot per partits del sí-sí en barris com el Carmel i donar per impossibles la resta de veïns. Passar d’ells. Que continuïn sent espanyols si volen ser-ho. Això necessitaria garantir el 60% o el 70% de sí a la resta del territori.

b) Formular una proposta de país que i il·lusioni —socioeconòmicament— i que sobretot no exclogui —identitàriament— com a mínim la meitat de veïns de barris com el Carmel. El sí pujaria del 20% al 50% amb una oferta que els interessi. El 100% serà impossible.

El sí-sí convençut i incontrovertible ja sabem més o menys quants vots pot sumar avui dia. 1’8 milions com a mínim. Però, segons ha calculat el periodista Roger Palà en aquest article publicat a CRÍTIC, els partidaris de la independència haurien de mobilitzar entre 250.000 i 300.000 votants més en cas d’un referèndum amb el cens actual i davant d’una més que possible hipermobilització dels sectors més espanyolistes. Només amb estelades gegants, llacets grocs pel carrer, trending topics a Twitter i tertúlies a Rac1 no se’ls podrà convèncer. La cosa és molt complexa.

Una part del moviment independentista sembla creure que els votants actuals del “no” són tots uns espanyolistes, de pocs estudis i partidaris acèrrims del PP i del PSOE. Els situa en concentracions del 12 d’octubre i celebrant les victòries de la Roja. Jo, a risc de semblar demagògic, recomano fer una passejada pels blocs de l’avinguda Carrilet de l’Hospi, pels carrerons del Singuerlín a Santa Coloma, pels barris de ponent de Tarragona o pels pobles de la vall d’Òdena als voltants d’Igualada, i començar a parlar amb la gent. Són gent que no surt gairebé mai a la televisió sinó és per alguna tragèdia o perquè juguen bé al futbol. El mapa de realitats és extraordinàriament ric en aquests barris: petits empresaris, botiguers, obrers de la Seat, universitaris, gent amb idees i amb empenta, amb ganes de créixer, amb il·lusions, amb aspiracions. Trobareu gent extraordinària! La Catalunya independent del futur no pot desprendre’s, silenciar o obviar els que avui, per una raó o per una altra, encara són partidaris de quedar-se dins d’Espanya. Escoltem-los? A veure què diuen. La “comunitat imaginada”, en els termes de Benedict Anderson, serà el que els catalans vulguin imaginar.

La pena és que en els saberuts anàlisis de la premsa nacional no apareixerà rondant pel barri del Carmel cap dels personatges de la novel·la de les ‘Últimas tardes con Teresa’ de Juan Marsé. Us imagineu el Pijoaparte, amb l’estelada al coll, baixant a votar a la consulta del 9-N? Què votaria: sí-sí, sí-no, no?