08/09/2016 | 00:05
“Per què estem perdent Internet en favor de la cultura de l’odi?” Aquesta era la polèmica portada de la revista Time d’aquest agost. Les xarxes socials tenen un problema, i ho saben. Sobretot Twitter, un dels principals espais de creació i construcció d’opinió sobre política. Organitzacions de defensa dels periodistes ja consideren que el que s’anomena “Online Harrassment” és una de les principals amenaces a la llibertat d’expressió i la llibertat de premsa al món, sobretot en el cas d’activistes i periodistes dones. Denunciar l’assetjament digital no significa intentar reduir la llibertat d’expressió a Internet. És una qüestió molt greu. No ens ho podem seguir prenent com una broma.
No cal fer-se el milhomes: “A mi no m’afecta, bloqueja i ja està, no em faran canviar d’opinió, continuaré dient el que penso, cadascú és lliure d’opinar el que vulgui”. Arguments mil cops sentits. No és cert. T’afecta, sempre t’afecta. Ells, en el fons, volen reduir la llibertat dels seus enemics. La de periodistes, activistes, polítics, actors, escriptors, tot el que sigui diferent. Al món anglosaxó hi ha un debat molt seriós sobre el tema. Aquí, quan algú es queixa d’assetjament digital, tot són brometes, ironies, “i tu més…”, mansplaining i masclisme discursiu. Aquí, fins i tot, alguns tuitstars, periodistes amb milers de seguidors i, fins i tot, diputats del Parlament i el Congrés retuitegen trols anònims a Twitter quan el que diuen els va a favor.
A Carles Puigdemont i a Oriol Junqueras, els hi diuen de tot a Twitter. I no t’explico el que li diuen a Ada Colau. Li passa als convergents, li passa als Comuns, li passa a Miquel Iceta, li passa a Gabriel Rufián. I, d’alguns episodis del #PressingCUP, amb insults misògins contra Anna Gabriel o Eulàlia Reguant, millor no parlar-ne. He sentit dir: “Abans els tiraven tomàquets al carrer, i ara els insulten a Twitter”. Com dient, no n’hi ha per tant. El polític ha d’assumir ser insultat, atacat, assetjat. Ah, sí? Per què?
Però sobretot és important denunciar com l’assetjament online està afectant espais més desprotegits legalment que els polítics i els partits polítics: com afecta els activistes pels drets humans i als periodistes. Per posar només dos exemples: al fotoperiodista Jordi Borràs l’han amenaçat de mort anònims d’extrema dreta a internet i a l’activista social Brigitte Vasallo l’assetgen trols misògins i islamòfobs. No estem parlant de ximpleries, ni d’insults de pati d’escola, ni d’hiperventilats.
El periodista Toni Soler va arribar a deixar Twitter durant uns mesos després de l’assetjament de trols antiindepes, i Jordi Évole rep cada dia desenes de mencions de trols indepes. Al Jordi Basté, de Rac1, l’insulten cada dia. Us recomano que busqueu els seus noms d’usuari a Twitter.
* Aclariment per a susceptibles: els trols dels quals parlen aquestes organitzacions són usuaris d’internet, generalment de Twitter, amb perfil anònim, que es dediquen contínuament a atacar i assetjar periodistes, activistes socials i polítics per generar estats d’opinió. No parlem aquí d’usuaris anònims o no anònims que facin crítiques, queixes o retrets a polítics o periodistes.
Per què la gent se’n va de Twitter?
La revista Time recopilava alguns casos de tuitaires famosos que havien anunciat públicament que deixaven Twitter a causa dels missatges insultants, homòfobs, masclistes, racistes, xenòfobs o antisemites que havien rebut. Twitter assegura que s’està prenent molt seriosament el problema. Bàsicament, perquè, ai!, hi ha molts diners en joc. El New Yorker deia que “els trols poden crear efectes de la xarxa contradictoris: com més d’ells n’hi ha, menys valuós econòmicament és Twitter”.
Una interessantíssima i llarga enquesta del Pew Research Center, publicada ja fa dos anys, va concloure que el 70% de nois i noies de 18 a 24 anys que utilitzen Internet havia patit assetjament. Segons les dades recollides per un estudi de Demos.co.uk, periodistes dones experimenten aproximadament tres vegades més els comentaris abusius que els seus companys masculins a Twitter. La principal conclusió és que “la misogínia a Twitter és creixentment preocupant”.
Al món anglosaxó, sobretot món periodístic, s’observa un debat intens sobre xarxes socials, assetjament digital i cultura de l’odi. La revista The New Yorker assegurava que “molts, potser fins i tot la majoria, dels usuaris de Twitter estan quedant alienats per la toxicitat desproporcionada que una minoria d’usuaris pot propagar, i, en particular, pel tipus d’assetjament que sovint es dirigeix a figures controvertides, moltes de les quals són dones o de minories”.
Qui i com són els trols?
Com a societat, seria bo obrir una reflexió tots plegats sobre el perquè de tant d’odi fonamentat en l’anonimat d’internet. Quin sistema cultural permet o, fins i tot, afavoreix aquest tipus d’atacs? Per què passa? Aquest article no vol ser una crítica als insults a internet o als flames -incendis- absurds de l’olla de Twitter. Em quedaria a la superfície. Carles Capdevila, director-fundador del diari Ara, explicava en una columna titulada ‘La polemitis ja afarta’ que “les xarxes ens conviden a parlar sense pensar, imposen la brevetat i immediatesa. Ser brillant en poques paraules requereix talent, però insultar breument és barat i cridaner”.
Bàsicament, es podrien descriure dos tipus de trols.
a) El trol espontani o llop solitari
Per què algú decideix invertir el seu temps insultant, assetjant i omplint de mencions una periodista? O per què algú decideix matxacar diàriament una activista social? Hi ha una part de corrent espontani, propi de l’anonimat que permet internet, en el qual qualsevol individu des del sofà de casa seva aprofita per insultar, menystenir i fer escarni de qualsevol cosa que no li agradi. Aquest tipus d’escarni digital el poden arribar a fer “persones normals” amb els que podries parlar tranquil·lament a la feina o al bar sense cap problema. No són agents de l’extrema dreta, ni policies autoritaris, ni gent sense escrúpols. Però a internet -sobretot a Twitter- els hi apareix una agressivitat inusitada.
De fet, la majoria de trols anònims no es consideren trols. Estic convençut que ells, de veritat, no entenen per què els diem trols. No s’adonen de les implicacions (i multiplicació d’efectes col·laterals) que tenen els seus comentaris a la xarxa. Estaria bé que aquests ‘trols de bona fe’ llegeixin el que diu, Whitney Phillips, professora de literatura a la Universitat de Mercer i l’autora de ‘Mapping the Relationship between Online Trolling and Mainstream Culture‘, a Time: “La majoria són persones normals que fan coses que semblen divertides o enginyoses però al mateix temps aquestes coses tenen enormes implicacions en les persones afectades”. El seu estudi, segons matisa, “no és només sobre els trols; és sobre la cultura en la qual creixen els trols”. Això és l’important. No és una cultura de debat, discussió i sentit crític. És una Cultura de la Toxicitat. La Cultura de l’Odi. La Cultura de l’Assetjament. La Cultura del Bullying.
Hi ha, però, un creixent argumentari a favor del trol anònim. Fins i tot reprodueixen aquest argumentari periodistes, polítics i activistes que han rebut atacs a la xarxa:
1) “Els trols diuen coses interessants”.
És cert que hi ha una part de llops solitaris d’internet que aparenten tenir dades i informació interessant. “Són els únics que diuen la veritat”, he sentit dir a algú a Twitter. En una societat individualista com la nostra, els trols anònims més brillants i intel·ligents són gent que fa el seu activisme en solitari des de casa seva i amb un simple ordinador portàtil. Probablement volen guanyar fama, ser coneguts, influir en els polítics i en el vot, somien amb què un tuit seu sigui retuitejat per tuitstars amb milers de seguidors.
Per cert, postadata, això passa sovint. Probablement no sempre som conscients que retuitejant un trol estem alimentant el monstre dels trols anònims, amb més mencions i més seguidors.
2) “La desinhibició digital i l’anonimat ajuda”.
Gràcies a l’anonimat, poden ser lliures i explicar coses que no podrien explicar donant la cara. Però… l’anonimat també ajuda a insultar i assetjar? Estudis psicològics citats per l’article de la revista Time anomenen a això “l’efecte de la desinhibició on line”, on juguen un paper destacat factors com l’anonimat, la invisibilitat, la manca d’autoritat i la comunicació en temps real. Es crea una frontera, gràcies a la fredor d’internet, on fer un insult només costa un click amb el ratolí. “És una desinhibició que es filtra des dels nostres telèfons intel·ligents en tots els aspectes de les nostres vides”, expliquen els psicòlegs.
3) “Tothom té dret a criticar”.
El més important és la llibertat d’expressió, i s’ha d’acceptar que hi hagi un punt de mala educació o d’escarni, en favor de la llibertat. Una de les argumentacions principals dels anònims és que ells fan servir el dret a la crítica, que no es pot censurar internet i que s’ha acabat el temps en què polítics i periodistes no eren criticats (sic!, algú em pot recordar quan va ser aquell temps? Tots sabem de polítics que han rebut trets al clatell i de periodistes que han rebut atacs bomba a casa seva). Una pregunta que fa la premsa nord-americana és si, a banda de l’assetjament digital pur i dur d’una persona, el dret a la crítica inclou la publicació de dades personals, converses no rellevants políticament que estan arxivades sota secret de sumari en judicis o la propagació de rumors falsos sobre la vida privada.
b) El trol creat pel poder polític o empresarial
Però la part més crua de l’assetjament digital no prové d’un ciutadà normal avorrit al seu sofà. Hi ha denúncies que afirmen que una part de l’assetjament digital que està creada, construïda i dissenyada per partits polítics, governs, policies o grans empreses. No és cap teoria de la conspiració.
Governs i grans corporacions transnacionals no es prenen a broma això de Twitter i Facebook. Per què les grans empreses, els governs o els partits polítics s’haurien de permetre el luxe de deixar Internet com l’espai lliure per a la lliure difusió d’opinió i informació que va ser en un principi? A Mèxic, l’actual president Enrique Peña Nieto va ser acusat de crear trols anònims durant les darreres eleccions. L’escàndol es coneix com els “Peñabots”. A Rússia, s’ha denunciat un cas d’una agència que estaria creant centenars d’usuaris anònims a les ordres de Vladimir Putin. A l’Estat espanyol, una empresa va ser denunciada per crear perfils falsos favorables al Partit Popular. Recordeu aquesta notícia? Twitter cierra una red de cuentas falsas favorable al PP, La Razón y la Casa Real. Creieu que Catalunya és un lloc diferent on tot això no passa? Doncs, bé, sí, podria ser que fóssim diferents. O no.
Un cas concret és l’escàndol dels PeñaBots a Mèxic: una xarxa de comptes automatitzades en les xarxes socials, usades pel govern mexicà per difondre propaganda en pro del govern i per marginar opinions discrepants en les xarxes socials. Un important hacker colombià, que ara està pres als Estats Units, va confessar que havia estat contractat per l’equip de l’actual president mexicà Enrique Peña Nieto, per crear aquests ‘bots’. La cadena britànica BBC va arribar a publicar un ampli reportatge sobre aquesta denúncia a Mèxic, i allà explica les campanyes de desprestigi contra activistes o comunicadors, com ha ocorregut amb les destacades periodistes Carmen Artistegui o Lydia Cacho, autora del llibre ‘Los demonios del Edén’ sobre esclavitud sexual a Mèxic.
“Un exèrcit de 75.000 usuaris a la xarxa enviant amenaces, atacs i creant tendències falses d’opinió a Twitter i als blogs”, denuncia l’activista social mexicà Alberto Escorcia, a Barcelona, en una conversa gravada amb el tinent d’alcalde barceloní Gerardo Pisarello. “És possible alterar resultats electorals manipulant massivament la informació i l’opinió compartida a les xarxes socials”, conclou.
La Justícia russa, segons va informar fa poc Euronews, va ordenar que es pagui un euro de compensació a l’activista i periodista Lyudmila Savchuk en un cas que ha posat al descobert l’existència de la branca “virtual” de la totpoderosa màquina de propaganda del president del país, Vladímir Putin. El gener, Savchuk va començar a treballar per l’Agència d’Investigació d’Internet, una fosca empresa ubicada a Sant Petersburg que va resultar ser una fàbrica de trols al servei de Putin. Dos mesos més tard, la jove va ser acomiadada després de filtrar a la premsa local el que s’estava coent en aquelles oficines: centenars de persones treballaven dia i nit per crear corrents d’opinió a favor del president i en contra dels seus enemics.
Amenaça contra la llibertat de premsa
L’assetjament digital –sobretot anònim- és una de les principals amenaces a la llibertat d’expressió i a la llibertat de premsa al món. Aquesta va ser una de les principals conclusions d’unes jornades que va reunir a l’abril a San Francisco a representants de la UNESCO, de l’International Press Institute, Committee to Protect Journalists, el Representant per la Llibertat dels Mitjans de l’OSCE i el Relator Especial de l’ONU sobre la promoció i protecció del dret a la llibertat d’opinió i d’expressió, entre d’altres. Van ser molt clars al respecte: “La conclusió és que el ciberassetjament dóna com a resultats l’angoixa psicològica i l’autocensura, i en alguns casos fins i tot pot venir seguida d’atacs físics”. A més, afirmen que “s’ha demostrat que l’assetjament cibernètic sovint té un fort component de gènere”.
El problema, segons aquestes organitzacions internacionals, és que emparats per la llibertat d’expressió i la manca de regulació a Internet “els assetjadors digitals floreixen perquè estan falsament legitimitats”. El principal argument dels trols és que qualsevol atac a la cultura de l’odi i a la toxicitat seria també un intent de censurar la llibertat a Internet. Però de quina llibertat estem parlant? Llibertat per insultar, per atacar, per assetjar els dèbils, per amenaçar de mort un activista social, per fer la vida impossible a un periodista, per donar dades falses sobre la vida d’un activista, per atacar una actriu per estar grassa o per ser negra, per parlar de la suposada vida sexual d’un polític com David Cameron, per insultar el poble jueu… Cap dels organismes de defensa de la premsa ni els mitjans de comunicació han proposat ni una sola mesura per censurar o prohibir els comentaris a Internet. Les seves propostes són molt diferents i més intel·ligents que cap trista prohibició.
Les campanyes d’assetjament digital poden afectar tothom, però sobretot afecten dones, dones activistes i dones periodistes. Mariona Sanz, una periodista barcelonina que dirigeix projectes a l’Associació Mundial de Diaris i Editors de Notícies i que ha treballat en qüestions de llibertat d’informació a la UNESCO, considera que la cultura tòxica i d’odi a internet està afectant ja molt seriosament els periodistes. Aquí i arreu. Fins i tot l’Organització per la Seguretat i la Cooperació Econòmica (OSCE) ha fet recentment un estudi sobre ‘L’assetjament online a les periodistes dones‘. Dins l’estudi, una enquesta de la International Women’s Media Foundation, citada a l’assaig d’Elisa Lees Munoz, assegura que “gairebé dos terços de les 150 dones periodistes enquestades han experimentat intimidació, amenaces o abús en relació amb el seu treball. Més de 25% de les amenaces “verbals, escrites i/o intimidació física”, incloent-hi les amenaces a família o amics, “va arribar a través d’Internet”. Gairebé la meitat (45%) de les periodistes que van experimentar amenaces digitals van dir que “no saben” qui era l’autor; però una quarta part (27%) va assegurar que l’amenaça provenia d’un funcionari del govern, el 15% d’elles va anomenar la policia com a possible perpetradora.
Vulguis o no vulguis la intimidació, la por a ser objecte d’escarni públic o les amenaces amb difondre informació personal canvien la teva actitud –abans, teòricament, lliure- a les xarxes socials i, de pas, pot modificar la teva tasca com a periodista o com a activista. He parlat d’aquest tema amb molts periodistes a Catalunya. Tot i que no tinc cap estudi ni enquesta, us puc assegurar una cosa: molts d’ells s’autocensuren per l’amenaça dels trols, de la toxicitat de la xarxa i dels usuaris anònims que amenacen de difondre informació personal seva a les xarxes. Fins ara ens ho preníem com una broma. “Don’t feed the troll”, dèiem, i ja està. “Passa d’ells. Hem d’estar per sobre. Bloqueja’ls. És el preu que pagues per ser conegut, per estar a sou dels ciutadans, tothom té dret a dir la seva, s’ha d’acceptar la crítica, mentre no hi hagi amenaces de mort tot és legítim”. Ah, sí? N’estem segurs d’això?
Una nova forma de guerra cultural i ideològica
Molts trols apel·len a la democratització de l’opinió que representen les xarxes socials -“on qualsevol ciutadà pot discutir amb polítics, escriptors i periodistes en igualtat de condicions” (sic)- i a la descentralització dels actors socials que fins ara podien ser emissors d’informació -“ara tots emetem informació i dades, i no depenem només dels grans mitjans de comunicació”-. Però creure en aquesta suposada democratització és una opció de fe. Vivim una sensació de falsa democràcia a internet. Internet va ser vista com una plataforma utòpica per a la llibertat d’expressió i la igualtat social quan va començar a créixer durant la dècada dels 90. No obstant això, avui ja és evident que les desigualtats que estructuren el ‘món real’ s’han traslladat al ‘món virtual’.
Ha nascut una nova forma de guerra cultural i ideològica. La mateixa guerra de sempre, però per altres vies. No és res nou. Però cal ser-ne conscients. En l’era de la Societat de la Informació tota aquesta batalla ideològica i personal a Internet és clau. No és un tema menor.
Cloenda autocrítica
L’article de la revista Time, que ha estat una de les fonts bàsiques per escriure aquestes reflexions, començava així: “Aquesta història no és una bona idea. No per a la societat i certament no per a mi. Perquè del que s’alimenten dels trols és de l’atenció”. Ho sé.
