Els 10 reptes, riscos i maldecaps dels ‘comuns’ a Catalunya per al 2017 més enllà del Procés

Nit electoral d'En Comú Podem el 20-D a l'Estació de França / GEORGIE URIS

Nit electoral d’En Comú Podem el 20-D a l’Estació de França / GEORGIE URIS

Els ‘comuns’ presentaran aquest diumenge les seves credencials en l’acte “Un país en comú” a la ja emblemàtica sala per a les esquerres catalanes de les Cotxeres de Sants. El grup impulsor encapçalat per Xavier Domènech i Ada Colau confia a tenir aspiracions de governar la Generalitat després d’haver guanyat les últimes eleccions municipals a Barcelona i espanyoles a Catalunya. Tanmateix, per aconseguir els seus ambiciosos objectius, haurà de superar uns quants reptes, riscos i maldecaps.

El procés per construir el nou subjecte polític hauria de culminar a l’abril amb una assemblea fundacional. Tenen temps, però tampoc gaire. La calma política catalana d’aquest 2017 és relativa. En qualsevol moment els esdeveniments s’acceleraran. ‘La Vanguardia’ deia fa alguns dies que dins el mateix Partit Demòcrata Català “donen per segures” unes eleccions aquest mes de setembre. Són temps emocionants. Cordin-se el cinturó.

1. Un full de ruta sobiranista per escapar-se del ‘frame’ del ‘processisme’

Els ‘comuns’ no es definiran ni com a independentistes ni com a antiindependentistes durant el 2017. Això, per molt que hi insisteixi Gabriel Rufián, és gairebé segur. No es posicionaran: ni pel sí ni pel no. Sigui per idees… o sigui per tàctica. La qüestió del Procés incomoda bona part dels ‘comuns’. Però els ‘comuns’, així com l’ERC més d’esquerres i la CUP, afronten el repte de superar els marcs mentals plantejats per Junts pel Sí i consensuar entre ells un full de ruta que vagi més enllà d’un simple suport formal i teòric al referèndum. Assajar una simple contestació al relat convergent i mantenir-se en l’equidistància no funcionarà i els acabarà situant com el ‘Partit del No’.

Com deia Guillem Martínez en una recent entrevista a CRÍTIC, “Els ‘comuns’ tenen un problema: no ser devorats pel Procés”. Hi ha probabilitats que visquin una situació similar a la que van viure el PSC de Pere Navarro o la Catalunya Sí que es Pot del 27-S. El primer repte en l’eix nacional, el més urgent, és un posicionament clar sobre el referèndum unilateral o vinculant o com es digui; i el segon repte és definir què carai volen dir quan parlen d’Estat plurinacional en una Espanya governada per Rajoy i on el cadenat constitucional del 78 sembla tancat amb el suport del PP, del PSOE, de Ciutadans, de les empreses de l’Ibex 35 i dels grans mitjans de comunicació. Aquí ja hi haurà debat intern, i no serà un debat senzill. Hi ha opinions diferents dins el món dels ‘comuns’. Un risc a tenir en compte: evitar que l’espai es trenqui per la qüestió nacional. Només han de veure què ha passat al PSC en els últims cinc anys, tot i que ICV ha demostrat que es pot tenir opinions internes diverses i no dividir-se. Però el repte de fons és encara més important: com escapar-se de la teranyina del ‘processisme’ i alhora no caure en el discurs del ‘no’ de PP i de Ciutadans.

Barcelona en Comú surt d’un grup d’activistes eminentment barceloní, amb algunes arestes al Baix Llobregat o al Vallès, amb un interès en general baix pel tema nacional. Ni a favor ni en contra. No els interessa gaire. Les dues opcions de presentar-se a eleccions que van plantejar-se inicialment eren les municipals o les espanyoles. Eren conscients que en el marc mental d’unes eleccions autonòmiques catalanes ho tindrien difícil per gravitar sobre l’eix nacional. Els principals problemes per als seus votants (la precarietat laboral, la corrupció política o l’accés a l’habitatge) no són els que semblen dominar l’agenda mediàtica a Catalunya (com el referèndum o els judicis del 9-N). Tot i això, segons les enquestes del CEO, un 30% de votants de Catalunya Sí que es Pot donaria suport a la independència i un 55% la rebutjaria.

2. Impulsar ‘nous’ lideratges ‘sexis’

Ada Colau és el capital simbòlic i de lideratge més important dels ‘comuns’. El rol d’Ada Colau, qualificat com d’“hiperlideratge” pel catedràtic de ciència política Joan Subirats, suposa en el moment actual un actiu important en favor de la confluència. Tots els actors tenen clar i valoren, tant en públic com en privat, el seu lideratge. Tanmateix, fins ara, no sembla haver optat per un paper important en l’àmbit català. Òbviament, té les restriccions de ser alcaldessa de Barcelona. Però també la capacitat mediàtica de ser alcaldessa de la capital de Catalunya. Tot indica que els ‘comuns’ han decidit protegir Colau dels debats més polèmics o punxeguts. Gerardo Pisarello la cobreix quan hi ha males notícies a Barcelona i Xavier Domènech afronta el risc de cremar-se en la qüestió catalana. Però Colau, que recordem que va dir que havia votat sí-sí en la consulta del 9-N fruit de la indignació contra el PP, ha tingut un paper important en la reconstrucció actual del Pacte Nacional pel Dret a Decidir, manté una aparent bona relació amb Carles Puigdemont i té un discurs molt obert en la qüestió nacional.

Es necessitaran, però, més lideratges. Un gran partit en l’àmbit català no es pot limitar a un sol gran lideratge barceloní. La candidatura a Catalunya necessitaria unes primàries obertes, amb el nombre més gran de votants possibles; però, si fa olor de primàries precuinades en forma de quotes pels partits, la cosa no tindrà un efecte multiplicador. Hi ha més noms que mai a l’esquerra: Domènech —l’arquitecte de la coalició, molt ben valorat per ICV—, Pisarello i Asens, per part del nucli dur de Guanyem Barcelona; Ernest Urtasun, Marta Ribas, David Cid, Laia Ortiz o Janet Sanz, els joves líders de la nova ICV; Albano Dante Fachin, Raimundo Viejo o Àngels Martínez Castells, de Podem, o Joan Josep Nuet, per part d’EUiA. I els noms que vindran i que encara no coneixem! Segurament hi falten noms de fora de l’àrea de Barcelona, i hi sobra ‘Barcelonacentrisme’. Un dels reptes, però, serà resoldre les tensions dissimulades entre alguns d’aquests lideratges i dels seus espais. Als ‘comuns’, com en tots els partits, hi sobren testosterona, egos i defensa de les sigles.

Fins i tot, hi reapareix la idea d’apropar-se a activistes independents, com va ser el cas de Lluís Rabell, que venia de la FAVB. Aquell cop hi van aparèixer noms que al final no es van concretar com el d’Arcadi Oliveres, Teresa Forcades o alguns que són ara al grup impulsor com els politòlegs Vicenç Navarro o Joan Subirats. Però segurament també hauran de sortir de la zona de confort. Recentment, s’han visualitzat sintonies entre Xavier Domènech i un exmilitant d’ERC de la talla de Josep-Lluís Carod-Rovira.

3. Democratitzar la presa de decisions

Fins ara, el nucli fundador de Barcelona en Comú ha tingut un pes important en la definició i la presa de decisions malgrat una teòrica estructura assembleària —amb els seus ‘Eixos’ temàtics— i la realització de votacions o consultes internes per prendre grans decisions, com va ser el pacte a Barcelona amb el PSC. Tanmateix, últimament comencen a sorgir veus des de dins que es queixen d’una falta de democràcia interna realment horitzontal. El problema, però, és que, mentre no es faci una organització en l’àmbit nacional, no hi ha cap estructura formal on poder fer debats urgents —des del posicionament sobre el referèndum fins a l’opinió sobre els pressupostos del Govern de Junts pel Sí.

El gran repte serà com fer compatibles els hiperlideratges mediàtics que exigeixen mitjans de comunicació i, de fet, la política actual de declaracions, rodes de premsa i presa de posició cada 30 segons al Twitter, amb la tan reivindicada per la gent provinent dels moviments socials i del 15-M democràcia directa, de base, assembleària i de construcció de consensos. Això ho ha viscut, a vegades, la CUP però ho ha sabut solucionar amb assemblees multitudinàries i veritablement decisives. El despotisme il·lustrat —un clàssic de l’esquerra de sempre— no hauria de ser nova política. Segons explicava la periodista Laura Safont a ‘Públic’, són previstos processos participatius per decidir les ponències marc del programa, el nom del nou subjecte —ja registrat amb diversos noms, com ‘Comuns’ o ‘Catalunya en Comú’—, els principals dirigents —a més del portaveu, Xavier Domènech— i el model organitzatiu.

4. Les idees no viuen sense organització

“Les idees i la lluita no viuen sense organització”. Ho deia Gramsci. Però avui reapareix sovint. El professor d’economia de la UB i compromès amb els ‘comuns’, Albert Recio, reivindicava recentment en un article a ‘Mientrastanto’ titulat “Lo viejo y lo nuevo” la importància del disseny organitzatiu. Recio és contundent al seu text: “On serà el moll de l’os del projecte serà en el disseny organitzatiu i en el programa d’acció política. On haurem de saber construir un projecte que no es comporti ni com un club d’amics, ni un espai de baralla entre grups que intenten imposar les seves tesis i el seu control organitzatiu”. Ho reconeixen dirigents importants del món comú. “En un cicle llarg de canvi, necessites organització”, deia un dirigent d’ICV. “L’objectiu no té per què ser a curt termini”, hi afegeix Marc Parés, un dels coordinadors de les ponències base dels ‘comuns’.

Actualment, en l’àmbit català, no existeix un espai dels ‘comuns’. Hi ha Catalunya Sí que es Pot, però la candidatura només incloïa ICV, EUiA i Podem. El més semblant a un espai de reflexió i de trobada dels futurs ‘comuns’ s’està produint ‘de facto’ en les reunions de la coordinadora del grup al Congrés i al Senat d’En Comú Podem. És l’únic espai de país —no municipal— on es poden trobar tots els actors de la confluència. La seva missió és, teòricament, treballar i coordinar el grup parlamentari, però allà s’estan fent de forma natural els primers debats d’àmbit polític català entre tots els actors.

Si volen tenir força mediàtica, social i cultural, han de construir un sol subjecte. Encara se sent com dirigents de les formacions cridades a la confluència parlen dels “espais”, en plural. Passar de la coalició a la confluència no és fàcil. Ho explicava, en un article a CRÍTIC, el politòleg Enric Miravitlles: “De la confluència a la coalescència: cap a un nou partit de l’esquerra transformadora?”. Deia coses que avui no s’han resolt: “És necessari crear una nova força que sigui clarament identificada com un tot diferent de les parts, on les organitzacions fundadores resolguin la seva dissolució a curt o mitjà termini”. El tema de les quotes de partits hauria de començar a dissimular-se més del que ho fan ara: “Organitzacions amb llargues trajectòries (ICV i EUiA) i d’altres de recent creació (Guanyem, Podem) hauran de renunciar no només a continuar existint com a tals, sinó també com a ‘quotes estables’ en el nou partit”, deia Miravitlles. El més probable és que ICV i EUiA i la incipient Podem Catalunya continuaran vives i organitzades. Cediran, doncs, els seus locals al nou Catalunya en Comú? ICV, i en menor mesura EUiA, tenen desenes de locals arreu de Catalunya, i Podem ha demostrat tenir una força no menyspreable als seus ‘círculos’, sobretot a l’àrea metropolitana de Barcelona.

Un dels riscos, des d’un punt de vista d’esquerres, és un excés d’institucionalització i un allunyament del carrer. Aquesta va ser una de les crítiques que es van llançar durant anys a ICV-EUiA des dels moviments socials alternatius. Ada Colau, en una entrevista a ‘Contexto’, va dir: “La institució va associada a governar allò possible i allò realment existent. No els somnis, ni els objectius, ni les grans metes. La institució va associada a inèrcies que tendeixen al conservadorisme”. Guillem Martínez, el seu entrevistador, em deia: “Em sorprèn la rapidesa amb la qual gent de Barcelona en Comú ha assumit un discurs institucional”.

Això deia l’activista de la PAH del Bages Berni Sorinas al Twitter. No sé si ho deia per la CUP, pels ‘comuns’ o per tots plegats.

5. Un programa d’esquerra socialdemòcrata, anticapitalista o què?

Seria important que els ‘comuns’ es definissin ideològicament en l’eix d’esquerra-dreta d’una forma més concreta. El pes del debat ideològic, sovint tapat pel debat sobre el Procés, hauria de guanyar temps i espais. Xavier Domènech, a l’entrevista pel llibre ‘Camins per l’hegemonia’ (Icària), explicava que el fracàs de la mal anomenada socialdemocràcia a Europa era degut al fet que havien deixat de ser un instrument útil per a la societat després de la crisi. El pes de la coordinació de les ponències inicials dels ‘comuns’ cau sobre dos noms fins ara independents de l’esfera dels ‘comuns’: l’investigador de l’Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP) Marc Parés i la periodista Maria Corrales. “L’hegemonia convergent té el domini de l’escenari polític català i nosaltres volem trencar amb això”, deia Parés en una conversa amb la periodista de ‘Nació Digital’ Sara González.

Hi ha un sector dels ‘comuns’, com succeeix a Podemos, que està convençut que no cal definir-se d’esquerres ni etiquetar-se amb velles paraules del segle XX, sinó que cal construir un “bloc històric” amb nous codis i llenguatges com el famós casta-poble o els de dalt – els de baix que apel·li a les classes treballadores i mitjanes. Tanmateix, si més no, cal definir un programa que hauria de revelar un debat profund de reconstrucció de les esquerres tan colpejades després d’anys dedicades a la simple gestió dels serveis públics, a abaixar impostos i inaugurar carreteres, AVE i aeroports. “Programa, programa, programa”, com diria el veterà dirigent comunista Julio Anguita.

Serà crucial saber si volen convertir-se en una mena de nou PSC del segle XXI o volen ser una altra cosa. Els votants progressistes i socialdemòcrates s’estan quedant orfes davant la crisi del PSC i busquen noves filiacions polítiques que satisfacin les seves expectatives. I qui té l’oportunitat d’ocupar el buit? Doncs el món dels ‘comuns’. Hi ha, però, qui creu que oblidar l’esperit rebel i inconformista de la primera Ada Colau no seria bo per a aquest nou subjecte polític. Afrontar contradiccions és un repte important per a uns activistes que, majoritàriament, provenen dels moviments socials més radicals del país en l’última dècada.

6. El paper que tindrà ICV (i també EUiA i Podem)

Hi ha una tensió inicial mai resolta entre el nucli impulsor de l’antiga Guanyem Barcelona i un sector d’Iniciativa per Catalunya. Sembla des de fora que les relacions són més fluides entre els ‘comuns’ i les actuals direccions d’EUiA amb Nuet i de Podem amb Albano Dante. Cada espai, des d’EUiA fins a Podem passant per ICV, reclama lògicament el seu paper, la seva quota i el respecte per la seva història.

Iniciativa per Catalunya, el partit hereu legalment del PSUC, l’organització amb més militants i que va resistir la travessia del desert dels anys noranta després de la caiguda de tots els partits postcomunistes de l’Europa Occidental, té l’orgull tocat. Públicament no hi ha cap conflicte. Tothom ho nega. Però militants de base de seccions locals d’ICV al Baix Llobregat, a Barcelona ciutat o al Vallès confessen sovint fora de micròfon que s’han sentit ferits per comentaris rebuts els últims dos anys. “Com si nosaltres fóssim la casta!”, es queixava un veterà exregidor d’una ciutat del Baix. Un dels reptes, per tant, és saber com els ‘comuns’, junts, gestionen l’herència d’ICV. Des del deute milionari d’ICV amb La Caixa per pagar el local a Barcelona fins al significat polític de l’ecosocialisme.

7. Assajar una nova política de pactes

Els pactes tripartits entre el PSC, ICV-EUiA i ERC van assajar-se durant molts anys prèviament als municipis. Hi havia una certa gimnàstica de pactes d’esquerres contra Convergència i el PP. Tenint en compte que molt probablement cap partit podrà guanyar ja les eleccions amb majories absolutes, el futur Govern català serà fruit d’un pacte. Segons les enquestes hi hauria dues opcions: ERC i Convergència, o ERC i els ‘comuns’. Probablement es necessitaran, fins i tot, més diputats d’altres formacions per formar Govern i, per tant, la CUP tornaria a ser decisiva. Probablement avui no és factible assajar una aliança entre els ‘comuns’, ERC i la CUP per entrenar-se en la dialèctica que necessitaria qualsevol pacte. Però avui hi ha dirigents importants de tots els partits que ja estan pensant en això i, a més, saben que qualsevol pas en fals d’aquest 2017 pot fer impossible el pacte en un sentit o en un altre. A l’abril passat, el diputat republicà Joan Tardà deia en una entrevista a CRÍTIC: “ERC hauria de governar els primers 15 anys de la República amb els ‘comuns’ i la CUP”.

Però si els pactes municipals determinen el futur pacte català… el pacte de Barcelona en Comú amb el PSC a l’Ajuntament de la capital de Catalunya determina futures negociacions d’aliances? La mala relació actual entre els ‘comuns’ i ERC a la plaça de Sant Jaume pot influir negativament en un acord d’esquerres a la Generalitat? Si els ‘comuns’ no es posicionen a favor del referèndum, pot ser que les bases d’ERC vetin qualsevol pacte de futur amb els d’Ada Colau? Un dels reptes que tenen els que vulguin un Govern d’esquerres a Catalunya el 2018 és reconstruir els ponts trencats entre, com diria Carod-Rovira, independentistes i autodeterministes d’esquerres.

8. Sortir de Barcelona… i escoltar Catalunya

Els ‘comuns’ han de guanyar protagonisme fora de l’àrea metropolitana de Barcelona, de Tarragona o de la franja de costa que va de Mataró a Blanes. Si no construeixen un subjecte català, no tindran cap opció de guanyar en unes catalanes. El PSC de les millors èpoques va aconseguir ser un partit d’àmbit català amb presència important en totes les ciutats del país des de Palamós fins a Lleida passant per Manresa. Ho reconeixen tots els dirigents dels ‘comuns’: el partit avui és massa barceloní o metropolità, massa urbà. Els ‘comuns’, igual que ho intenten ERC o la CUP des de fa temps, han de ser capaços d’arrelar a Nou Barris i al poble més petit de Catalunya, Sant Jaume de Frontanyà.

Haver guanyat les eleccions espanyoles tant en un lloc com en l’altre en un moment conjuntural no és suficient. S’ha de tenir molt en compte el vot dual històric a Catalunya: gent que votava socialista en les espanyoles i municipals, i donava suport a Convergència o s’abstenia en les catalanes. Les eleccions catalanes, a causa del sistema de la llei electoral catalana, afavoreixen qui suma més vot a les comarques menys poblades de Catalunya. Guanyar a Barcelona no és suficient. Li va passar fins i tot al millor Pasqual Maragall de finals dels noranta i principis del 2000: superava en vot CiU, però al final acabava sempre perdent en nombre d’escons.

Però, per guanyar vots a la Catalunya no metropolitana, cal anar-hi, aprendre, escoltar els problemes de la gent i treure’s prejudicis sobre les carreteres d’interior. Ada Colau hauria de fer un ‘tour’ per la Catalunya catalanoparlant i catalanista afectada per la crisi. Una idea seria conèixer les altres perifèries urbanes postindustrials on ella se sentiria més còmoda: des de l’Ametlla de Mar o Ulldecona (pobles amb menys renda ‘per capita’) passant pels barris sud de Tarragona (Bonavista, Campclar, la Canonja…), pujar per la conca d’Òdena d’Igualada (pobles amb un atur bestial), passar pel Vallès (Badia, referent, però també saber què carai hi passa a Granollers i a Mollet) fins a arribar a Salt (immigració), l’eix Blanes-Tordera-Malgrat (indústria, logística d’Inditex) fins a Sallent-Berga (crisi de la mineria) o els pobles del Ripollès (desindustrialització). Això només seria per començar el Tour Social especial per a Ada Colau.

9. Com afronten les municipals de 2019?

El més important és mantenir el poder a la ciutat de Barcelona. Això és el que els dóna força i simbolisme, no solament a Catalunya, sinó a l’Estat espanyol i, de fet, internacionalment. Això ho saben els seus adversaris polítics. Debilitant Barcelona, debilites els ‘comuns’ a Catalunya. I, seguint el fil, si els ‘comuns’ catalans fracassen, serà més fàcil prendre’ls l’alcaldia. Però, al revés, també funciona. Ho deia, el geògraf marxista, David Harvey, en una entrevista recent a CRÍTIC i a la ‘Directa’: “Si l’Ajuntament de Barcelona pot demostrar que hi ha una manera diferent de fer les coses, aleshores hi haurà una possibilitat de fer el salt nacional”.

Però hi ha un detall importantíssim del qual se n’haurà de parlar durant aquest 2017: com afronten la política local? Segons els ideòlegs dels ‘comuns’, “el municipalisme hauria de ser el motor”. De fet, el municipalisme ja l’assaja amb èxit la CUP o, als antípodes, la política municipal va ser la base del poder del PSC. Es faran ara candidatures unitàries dels ‘comuns’ per a les properes eleccions d’aquí a dos anys? També es faran en llocs on governa amb gran tradició ICV com Sant Feliu de Llobregat o el Prat? Es faran primàries per escollir candidats dels ‘comuns’ municipals? S’incorporen al projecte dels ‘comuns’ catalans candidatures municipalistes que podrien semblar afins com Terrassa en Comú o, evidentment, Barcelona en Comú? I d’altres amb molta connexió però que no són ben bé els ‘comuns’ com les llistes en ciutats tan importants com Guanyem Badalona en Comú o les llistes d’esquerres a Cornellà, a Santa Coloma o El Comú de Lleida?

10. Guanyar espais d’hegemonia

Per molt bon lideratge que tinguis, cal guanyar l’hegemonia. Per molt bones idees que tinguis, cal guanyar l’hegemonia. Per molts vots que puguis arribar a tenir, cal guanyar l’hegemonia. Els ‘comuns’ necessiten construir un nou marc i un nou relat. Segons el lingüista i científic cognitiu George Lakoff, l’emmarcat no és una qüestió d’eslògans; és una manera de pensar, una forma d’actuar. No són només paraules. Això serveix per a tots els partits d’esquerres, des dels més moderats fins als més radicals, i per al moviment independentista.

Ho vaig escriure fa gairebé dos anys a l’article: “Barcelona en Comú té un problema… guanyar l’hegemonia”. Insisteixo en la mateixa idea. En una crisi econòmica, política o nacional com la que viu Catalunya, el que organitza el pensament i la pràctica política de la majoria de la gent és la resposta emocional personal i no un càlcul raonat sobre com respondre millor a la crisi. “Els valors modelen les decisions dels ciutadans amb més freqüència que els seus interessos”, conclou l’historiador i periodista Thomas Frank.

Un dels actors principals per construir hegemonia —a part de l’escola, de la cultura, dels mites— són els mitjans de comunicació. La majoria de catalans, segons les enquestes del Centre d’Estudis d’Opinió, s’informen dels temes polítics a través de la televisió. Un atac constant i amb raó de ser d’un conjunt de mitjans contra un govern pot acabar destrossant-lo en les enquestes electorals. Manuel Castells, en un llibre com ‘Comunicación y poder’, assegura que els mitjans de comunicació i, en l’actual context tecnològic, les xarxes socials d’Internet, “no són el Quart Poder sinó molt més importants: són l’espai on es crea el poder”. Tanmateix, segons opinava Guillem Martínez a l’entrevista de CRÍTIC, els ‘comuns’ han tingut fins ara “un accés molt limitat” als mitjans de comunicació.

El discurs de Gerardo Pisarello, número 2 de BCN En Comú, ja ho anunciava el dia que van arribar a l’alcaldia: “Només si aconseguim acabar amb certs privilegis inacceptables, i sobretot, si emprenem des del primer moment un canvi cultural, de mentalitat, podem avançar”. La batalla pel sentit comú d’època serà una batalla política, cultural i intel·lectual cabdal per realitzar un canvi polític en qualsevol societat. Guanyar l’hegemonia, segons els ideòlegs de Podem, és la clau per a un futur canvi.

Un comentari
  • Pau Planas Puigbert 29 de gener de 2017 - 10:50

    1- No interessar-se pel “tema” sobiranisme és de dreta pura i dura: la sobirania és l’instrument democràtic per prendre decisions col·lectives. Per a molts independentistes els nostres principals problemes també són la precarietat laboral, la corrupció política i l’accés a l’habitatge: volem independència per poder decidir sobre aquestes coses sense ser bloquejats pel Règim del 78. No trobo correcta contraposar aquests temes, és artificial.
    2- Cert: de moment els Comuns són un aplec de sigles amb grans diferències a l’hora d’entendre la política. I cert: el barcelonacentrisme és un penós provincianisme disfressat de posses acomplexadament cosmopolites que impossibilita ser hegemònics a Catalunya, o a Cabralunya com diuen ells.
    3 i 4 – De funcionar al dictat d’en Coscu a l’assemblearisme exemplar de la CUP hi ha un llarg camí per recórrer. I això no es fa amb quatre dies: implantació municipal, cultura assembleària, militància compromesa, defugir perpetuacions en el càrrec… Tot això ja està inventat des de fa temps, i es diu CUP. Per què inventar la sopa d’all, si ja existeix?
    5 – No es pot ser creïblement anticapitalista si no acceptes ni tan sols la ruptura amb el Règim del 78. Ni tan sols es pot ser socialdemòcrata, si no veus cap problema en tenir la Generalitat intervinguda. L’espai ideològic ja està ocupat per ERC (socialdemòcrates) i la CUP (anticapitalistes). Si es renuncia a la República Catalana, els Comuns es convertiran en una còpia dolenta de PSC i C’s: focs artificials demagògics per perpetuar l’immobilisme. Cal PROGRAMA clar sobre COM dur a terme els projectes i les transformacions: números, pressupostos definits, partides, lleis, desobediència, mesures fiscals.
    6 – A veure: ICV és casta. Han governat bcn durant anys al costat del PSC. I tots recordem en Saura i en Boada dirigint amb mà de ferro els mossos contra dissidents i estudiants. I no parlem de l’actual famós arqueòleg incendiari. A ICV hi perviu una cultura política que fa olor a estalinsime, elitisme, mensypreu arrogant envers el món rural, i, acceptem-ho, un espanyolisme gairebé explícit.
    6 – Ja s’ha vist que el soci aliat preferent per als Comuns és el PSC (que tots sabem que no és corrupte ni és casta). L’odi contra les esquerres sobiranistes els aboca a ser, com sempre, comparsa de “l’esquerra” borbònica i sistèmica. També ho podrien provar amb C’s. Més d’un militant hi estaria còmode.
    8 – A la Catalunya no-metropolitana tenim problemes amb la dieta de les cabres i les talles de les barretines. Primer haurien de fer un curset sobre aquests temes. Però a part d’això, res més: tots tenim feina, habitatge pagat i segona residència.
    9 – Que lluny que queden les municipals de 2019.
    10 – No estic d’acord en donar tanta importància a la televisió i als mitjans. Evidentment, hi juguen un paper important. Però si fos tant determinant, aquest país estaria governat per C’s i PP: la majoria de canals de televisió que mira la població catalana hi impera l’hegemonia espanyolista. TV3, la única televisió tímidament “nacional”, té una quota de pantalla molt reduïda. Per tant, l’hegemonia té molt a veure amb la identitat com a poble, la cultura transmesa generació rere altra, la memòria històrica, el dia a dia, la cultura popular, un pòsit ideològic de fons… L’hegemonia la tindrà qui sàpiga incorporar bé tots aquests elements culturals profunds (com va fer el pujolisme en el seu moment). No es canvia l’hegemonia amb quatre campanyes de màrqueting i quatre eslògans. Cal connectar i incorporar, no jugar a l’elitisme i a la manipulació de masses.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Sergi Picazo Espai dedicat a la reflexió sobre política, moviments socials i el periodisme en una època convulsa. Temps difícils de neofranquismes, desnonaments, malnutricions, Millets i Bárcenas, consultes prohibides, 23% d’atur i 4% en sobres.

Cerca al blog

Correu: sergipicazo@elcritic.cat Twitter: @sergipicazo Facebook.com/SergiPicazo Youtube.com/SergiPicazo