Enganxats al mòbil? Aquest no és el problema

Primer pla d’un ‘smartphone’ / JÚLIA PÉREZ – ACN

Em llevo al matí. Encenc el wifi. Engego el mòbil. Abans de treure’m les lleganyes dels ulls consulto les última hora dels mitjans digitals al Telegram, els whatsapp d’amics rebuts mentre dormia i les portades de la premsa en paper. Mentre em dutxo escolto l’app de la ràdio. Esmorzo fent tuits i mirant els ‘likes’ a Facebook. Així em passaré tot el dia: enganxat a una pantalla. Puc córrer amb una aplicació de mòbil que diu els quilòmetres que porto, puc escoltar bona música a l’Spotify del mòbil, puc penjar les fotos a Instagram que faig amb el mòbil i abans d’anar a un lloc poso l’adreça al Google Maps del mòbil i consulto els horaris del tren a l’app de Rodalies de Renfe per a mòbils.

Diuen que toquem la pantalla del mòbil 2.617 cops al dia de mitjana. Ho veig poc: és una mitjana entre el que fan els nostres avis i el que fan els nostres nebots adolescents. La Revolució Digital només acaba de començar. La sensació és que estem en un moment d’acceleració. El nostre món canviarà radicalment en els propers 20 o 30 anys. Però la gran batalla no serà si som o no som addictes al telèfon: el conflicte serà per qui aconsegueix el control de les nostres dades a internet. Una guerra d’informació, algoritmes i robots.

Estic angoixat pel món on vivim. El canvi ha estat tan ràpid que no hem tingut temps de pair-lo. Els telèfons intel·ligents són el principi. Després vindran robots, intel·ligència artificial, realitat virtual, algoritmes, neurociència, biotecnologia, ronyons tecnològics que només alguns podran pagar. Estrès. Ansietat. Addicció al mòbil. Hiperconnectats. Dependents. Deu finestres obertes a la vegada. Multi-tasking. Incapacitat per concentrar-se més de deu minuts seguits. Consumisme en un sol clic. Impaciència digital. Tot ha d’anar de pressa. Ho vull ara i ho vull ja. Els adolescents i cada cop més infants enganxats tot el dia a una pantalla. El Gran Germà 2.0. amb accés a totes les nostres dades que fins ara eren privades. La sobreinformació provoca desinformació. Estem infoxicats.

Alguns avisen d’un món apocalíptic. Altres només hi veuen bondats. I quin discurs tindrà l’esquerra sobre el canvi tecnològic que vindrà? L’esquerra no hauria de tenir un discurs reaccionari i conservador contra un futur distòpic.

S’atropellen les preguntes: 1) Ens volen enganxats al mòbil per convertir-nos en consumidors constants d’informació, productes, serveis, experiències? 2) Ens volen enganxats al mòbil per convertir-nos en éssers superficials i poc crítics? 3) Ens volen enganxats al mòbil perquè la indústria del consum i la publicitat s’aprofiti de les dades que els regalem gratuïtament? “El nostre rastre digital permet conèixer molts detalls de la vostra vida. I algunes empreses usen aquesta informació per a finalitats que no heu autoritzat, almenys de forma conscient”, ens avisaven les companyes de la revista ‘Opcions‘.

Un 45% dels usuaris assegura que està preocupat per l’ús excessiu que fa dels telèfons mòbils

Un 45% dels usuaris assegura que està preocupat per l’ús excessiu que fa dels telèfons mòbils. La inquietud arribarà properament a ser del 65% entre els joves de 18 a 24 anys. Això no ho diu cap antisistema. Ho assegura el recentment publicat informe Tecnologia, Mitjans i Telecomunicacions, amb les prediccions de Deloitte per a 2018. Tot i això, gairebé tothom tindrà un mòbil intel·ligent a la butxaca en els propers anys. Es preveu que per a l’any 2023 aquest tipus de telèfons hauran penetrat en un 90% de la població als països desenvolupats.

L’últim llibre del periodista nord-americà Thomas L. Friedman, que es titula ‘Gracias por llegar tarde. Cómo la tecnología, la globalización y el cambio climático van a transformar el mundo los próximos años’ (Deusto), exposa una idea demolidora de l’empresari Dov Seidman, especialista en qüestions ètiques de grans companyies nord-americanes: “El món no està canviant ràpidament, s’està remodelant radicalment, està començant a funcionar d’una manera diferent”. El problema, segons diu, és que “el canvi de model està passant més ràpid del que hem estat capaços de canviar nosaltres, les institucions, les societats i les nostres eleccions ètiques”.

El telèfon fixe va trigar dècades a ser massiu des que es va inventar. La televisió va trigar 20 anys a arribar a la majoria de llars. El gran salt digital ha esclatat en menys de deu anys: l’any 2007 apareixia el primer Iphone, Google llançava el sistema Android, Amazon va crear el Kindle, Airbnb es creava a San Francisco, Facebook s’obria tots els públics, Twitter feia les primeres passes, Change.org es presentava al món i es va començar a parlar de les bitcoins. Tot això va passar fa NOMÉS una dècada.

Pausa.

La Generació Like: “Ets el que compres; compres el que ets”

Les xarxes socials, internet o els mòbils ens alliberaran o ens esclavitzen? “La tecnologia digital més popular no està pensada per alliberar-nos sinó per tancar-nos a les xarxes. No són xarxes socials, sinó publicitàries. En lloc de difondre coneixements lliures, aquestes xarxes privatitzen la intel·ligència col·lectiva”. Així de contundent es mostra el catedràtic de Comunicació Víctor Sampedro, al recent llibre ‘Dietética digital. Para adelgazar al Gran Hermano’ (Icaria). Pensem-ho bé: qui ens hauria de dir que ens convertiríem en treballadors gratuïts de Facebook, Instagram o Twitter publicant els nostres textos més enginyosos i les nostres millors fotografies a canvi de res. Recordem allò: si no paguem pel servei o pel producte, potser vol dir que el producte som nosaltres.

La ‘Generació Like’ és impulsada a expressar en temps real i 24 hores al dia tot el que els hi agrada

El discurs sobre Internet dominant promet enriquir les possibilitats de desenvolupament i progrés de la Humanitat, però segons Sampedro, “en realitat ens empobreix” perquè ens ‘obliga’ a estar “autopromocionant-nos i buscant l’aprovació” constantment. Els nadius digitals, que pertanyen a l’anomenada ‘Like Generation’, són impulsats a expressar en temps real el que els hi agrada, a gravar-se i a exhibir-se en fotos a les xarxes socials el control de les quals perden perquè mai no llegim el que diu el contracte de condicions d’ús. “S’entrenen des de petits en crear-se una imatge pública que acabaran anomenant ‘marca personal’, construïda com si fos un objecte de consum: sent el que compres, comprant el que ets“, rebla Sampedro. Això és pur capitalisme penetrant en la nostra vida quotidiana digital.

Facebook no és cap anècdota: el món que cada cop s’assembla més a la filosofia Zuckerberg. Una de les derivades que més preocupa és com la tecnologia digital està canviant la nostra manera de fer, de pensar, de comunicar-nos i de relacionar-nos. Tenir paciència, aturar-se a pensar o anar poc a poc semblen virtuts del passat. Tenim relacions ràpides, converses curtes i la profunditat dels 140 caràcters. Tot és superficial. Si parles més d’un minut t’estàs enrotllant. Ja no recordem quan internet “anava lent” de veritat, quan trigaves una nit en baixar-te il·legalment un disc del teu grup favorit o quan connectaves el mòdem amb aquell soroll horrible en les èpoques del Navigator, el latinmail o les llistes de correu de yahoogroups. Llegim més a la gent a la qual donem ‘likes’ gràcies als algoritmes. Vivim en caixes de ressonància en les quals ens autodonem la raó mútuament.

Moltes persones a Europa o als Estats Units se senten desbordades per la globalització i l’acceleració d’internet. No som encara capaços d’assimilar quines conseqüències psicològiques, socials, laborals o pel consum està tenint -i tindrà- el canvi digital. L’abundància infinita d’informació i les inesgotables possibilitats del canvi tecnològic poden produir ‘monstres’ en el futur.

El futur és Black Mirror?

Un capítol de la sèrie ‘Black Mirror’, titulat ‘Nosedive‘, descriu un possible món del futur on tothom comparteix a través d’una aplicació dels mòbils les seves activitats diàries i pot valorar les seves relacions amb la resta de les persones dins d’una escala d’una a cinc estrelles. Tenir més estrelles augmenta el teu prestigi social. Però no només: a més likes, més prestigi, i a més prestigi més possibilitat d’entrar en feines més bones i més opcions de viure als barris més ideals d’una ciutat. Sembla una pel·lícula de terror. Això està, més o menys, passant ja ara?

 

“Tancar internet o prohibir els mòbils, a banda d’impossible, seria tan absurd com il·legalitzar el menjar per combatre l’obessitat. Les xarxes digitals són part del problema, però també una part de la solució”, assegura algú crític com Sampedro. No al ludisme antidigital. “La tecnologia té un potencial enorme si s’acompanya de pràctiques i valors de gran valor nutritiu. Poden contribuir al nostre benestar i recuperar la salut de la democràcia”, afegeix. De fet, el canvi tecnològic proposa millores potencials fantàstiques en les nostres vides, en la nostra manera de comunicar-nos i en les noves formes de cooperació.

No elogio el passat. No idealitzo el món d’ahir. No eren millors els K7 gravats que Spotify. No era millor tenir quatre o cinc canals de televisió que Youtube. No era millor que només un pocs grups mediàtics poguessin fundar un diari: alguna cosa com CRÍTIC, finançada inicialment per centenars de subscriptors a Verkami, no hagués pogut existir mai. M’agrada molt més el món d’avui. Prefereixo mil vegades tenir googlemaps a perdre’m per una carretera en una nit de pluja. M’agradaria que el meu metge pugui fer servir l’ordinador-robot Watson d’IBM amb milions d’històrials clínics, publicacions científiques i els últims avenços farmacèutics abans de diagnosticar-me i tractar-me una malaltia.

Apareix un nou activisme digital impulsat per Snowden o Assange per desafiar el control ocult sobre la informació

És obvi que amb la revolució tecnològica pot venir una època de foscor i control o un món més igualitari i més lliure. Dependrà de la capacitat de defensar els nostres drets (i les nostres dades) i la llibertat d’expressió ara que torna la censura moderna a rapers, tuitaires que fan acudits sobre Carrero Blanco i activistes polítics presos. “Totes les revolucions tecnològiques han demanat una lluita social per corregir-ne els excessos”, ens encoratja l’expert en la Revolució Digital, el consultor Genís Roca.

Els nous activistes hackers digitals, els Manning, Snowden, Assange o aquí gent com Simona Levi, La T i altres hacktivistes sorgits del 15-M, practiquen la desobediència per desafiar els poders dels estats i les grans empreses en la batalla pel control de les nostres i de les ‘seves’ -que també són nostres- dades. Per què l’Estat pot escoltar les converses al mòbil d’Angela Merkel i de polítics catalans independentistes, i Assange no pot revelar operacions militars secretes dels Estats Units assassinant civils a l’Iraq?

El mòbil ha mort: el problema són les dades

El problema no és ‘només’ una addicció en major o menor grau a la tecnologia. El problema no és que ens fem selfies amb una copa de gintònic mirant la posta de sol en lloc de gaudir del gintònic mirant la posta de sol sense haver de fer la maleïda foto. El problema és que nosaltres o els objectes -la internet de les coses- anem deixant un rastre de dades constantment. Qui se n’aprofitarà de tot això? Telefónica sap a qui truquem. Google sap on anem. Facebook sap què ens agrada. Youtube ens recomana només videos que ja sap que ens agradaran. Però això és només la superfície.

El consultor tecnològic català Genís Roca anuncia que “el mòbil ja està mort” i que en realitat hauríem de preocupar-nos per “la informació que generem conscient o inconscientment”. No us espanteu, però escolteu això: “A partir d’ara els cotxes diran per quines carreteres ens movem. El rellotge tindrà un sensor que avisarà de com estàs de pulsacions. Les xarxes del carrer ens diran que has anat a la platja a Alacant. El mòbil ara és una caixa amb sensors que permet saber on ets, què has comprat, què has llegit, quant has caminat… El teu cervell ja no generarà el contingut sinó que es generarà a través del teu moviment i dels objectes. És el que anomenen la internet de les coses. Fixa’t que el Mobile World Congress abans presentaven interfícies com el mòbil d’última generació, les ulleres virtuals, la realitat augmentada o les atmosferes envoltants… Ara, però, parlen d’algoritmes. El que estan pensant és què fan amb les nostres dades”.

Empreses i governs aprofiten les nostres dades a internet per guanyar diners o poder gràcies a nosaltres

La mateixa directora tècnica de la Comissió Federal de Comerç del goven dels Estats Units, Latanya Sweeney, va explicar això ja el 2014: “La gent no és conscient que, perquè el teu telèfon pugui connectar-se a internet, envia constantment un número integrat a l’aparell i que s’anomena direcció MAC, buscant senyal de wifi per connectar-se. En fer servir aquestes sondes de connexió wifi, es podria rastrejar on ha estat aquell telèfon i amb quina freqüència passa per aquell lloc”. Friedman conclou que els comerços poden utilitzar aquestes dades per saber en quines botigues t’has aturat dins un centre comercial o quines parts de la botiga t’han interessat més. Un exemple que ja és real són les tanques publicitàries a Boston. L’empresa líder d’aquest sector, Clear Channel, fa anuncis ‘pop up’ a les autopistes: utilitza les dades recopilades per la telefònica AT&T per rastrejar les seves anades i vingudes per les autopistes, i així sap quin tipus de persona passa prop de les tanques a les 6 del matí i, per exemple, a quants els hi agrada Dunkin’ Donuts o han anat a més partits de l’equip de beisbol de la ciutat, els Red Sox.

I si tot això falla, hi ha un segon filtre de control de dades: l’espionatge massiu per part dels governs. Una notícia de la qual no se’n va parlar prou: ‘The Intercept’ -mitjà fundat pel periodista Glenn Greenwald, el primer que va publicar les filtracions d’Snowden-, va assegurar que una operació conjunta d’espionatge a gran escala dels Estats Units i el Regne Unit havia hackejat les targetes SIM de l’empresa Gemalto, les que porten la majoria de mòbils occidentals, per “reconstruir converses telefòniques” sense el permís de les autoritats competents, accedir a les comunicacions d’un gran nombre d’usuaris a escala mundial i desxifrar converses prèviament interceptades. Gemalto va confirmar haver rebut els atacs.

Sampedro a ‘Dietética digital’ conclou que “cada cop que ens connectem, alimentem el seu volum de negoci i perdem el control de la informació que donem gratuïtament”. Les grans empreses i els governs ens coneixen molt millor que nosaltres a ells. És una batalla desigual. “La indústria digital somia amb tenir-nos enganxats a la pantalla el màxim temps possible”, segueix l’analista gallec, perquè el nostre valor “és la informació de mercat que donem moguts pel nostre afany de reconeixement i narcicisme”. El balanç final de Sampedro és demolidor: “Som els treballadors, som la principal mercaderia i som el producte estrella de tot el negoci. Res és gratis”.

Sé que tot això esgarrifa i espanta. Però és important no quedar bloquejats per la por, pel negacionisme o per la ignorància. Hauríem de parlar més sobre com fer que la sobirania tecnològica recaigui en mans de la ciutadania.

2 comentaris
  • Aureli Castelló i Duet 28 de febrer de 2018 - 11:58

    apunt: dius que som treballadores de Facebook o de Twitter, això a mi no em treu el son, encara que realment ho som. Per narcisime?…pot ser en part és veritat, però també per una necessitat imperant de parlar amb amigues i conegudes en moments crucials, transemetre informació que pot ser no coneixen, etc. Facebook o twitter viuen de nosaltres, tal com diu Sampredro som la mercadería, però que me dius de totes aquelles empreses incloent-hi els governs, que diuen facilitar-nos la vida posant a la nostra disposició aplicacions telemàtiques per tal de que els facilitem, la lectura del comptador del gas, de l’aigua, de la llum, els comptes bancaris, etc. això en el millors dels casos. Si parlem de quan has d’omplir els formularis facilitant-los dades personals i tota la informació necessària per a fer gestions des de casa, o la compra per internet, considere que aquest tipus d’explotació està molt per sobre de Facebook…i que posats a conquerir la xarxa i garantir el nostre benestar, la llibertat, la dignitat,etc. considere que hauríem de donar prioritat a la regularització d’aquestes tasques que mai cobrarem i de les quals se’n beneficien els esmentats anteriorment. Ara mateix jó sóc conscient d’estar facilitant informació personal, acabarà aquesta informació únicament en la revista? i no ho dic per la cooperativa, però ho faig per voluntat propia no per cap imperatiu. Sempre hem estat observats, el que passa es que ara poden obtener informació nostra sense tant d’esforç, més fidel i més ampla. Molt bona la teua reflexió

    • Sergi Picazo 7 de març de 2018 - 17:15

      Molt interessant tot això que dius també, Aureli, molt interessant.

      La clau és, com diu Genís Roca en l’entrevista que li vaig fer, que s’ha trencat la confiança entre el ciutadà i les institucions (governs, empreses, mitjans de comunicació…), i ara pots tenir una certa desconfiança sobre si donar o no les teves dades a algú que no et diu què està fent o què farà amb elles en el futur.

      És un debat clau del futur (del present, millor dit)

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Sergi Picazo Espai dedicat a la reflexió sobre política, moviments socials i el periodisme en una època convulsa. Temps difícils de neofranquismes, desnonaments, malnutricions, Millets i Bárcenas, consultes prohibides, 23% d’atur i 4% en sobres.

Cerca al blog

Correu: [email protected] Twitter: @sergipicazo Facebook.com/SergiPicazo Youtube.com/SergiPicazo