Enganxats al mòbil? Aquest no és el problema

Em llevo al matí. Encenc el wifi. Engego el mòbil. Abans de treure’m les lleganyes dels ulls consulto les última hora dels mitjans digitals al Telegram, els whatsapp d’amics rebuts mentre dormia i les portades de la premsa en paper. Mentre em dutxo escolto l’app de la ràdio. Esmorzo fent tuits i mirant els ‘likes’ a Facebook. Així em passaré tot el dia: enganxat a una pantalla. Puc córrer amb una aplicació de mòbil que diu els quilòmetres que porto, puc escoltar bona música a l’Spotify del mòbil, puc penjar les fotos a Instagram que faig amb el mòbil i abans d’anar a un lloc poso l’adreça al Google Maps del mòbil i consulto els horaris del tren a l’app de Rodalies de Renfe per a mòbils.

Diuen que toquem la pantalla del mòbil 2.617 cops al dia de mitjana. Ho veig poc: és una mitjana entre el que fan els nostres avis i el que fan els nostres nebots adolescents. La Revolució Digital només acaba de començar. La sensació és que estem en un moment d’acceleració. El nostre món canviarà radicalment en els propers 20 o 30 anys. Però la gran batalla no serà si som o no som addictes al telèfon: el conflicte serà per qui aconsegueix el control de les nostres dades a internet. Una guerra d’informació, algoritmes i robots.

S’atropellen les preguntes: 1) Ens volen enganxats al mòbil per convertir-nos en consumidors constants d’informació, productes, serveis, experiències? 2) Ens volen enganxats al mòbil per convertir-nos en éssers superficials i poc crítics? 3) Ens volen enganxats al mòbil perquè la indústria del consum i la publicitat s’aprofiti de les dades que els regalem gratuïtament? “El nostre rastre digital permet conèixer molts detalls de la vostra vida. I algunes empreses usen aquesta informació per a finalitats que no heu autoritzat, almenys de forma conscient”, ens avisaven les companyes de la revista ‘Opcions‘.

Un 45% dels usuaris assegura que està preocupat per l’ús excessiu que fa dels telèfons mòbils

Un 45% dels usuaris assegura que està preocupat per l’ús excessiu que fa dels telèfons mòbils. La inquietud arribarà properament a ser del 65% entre els joves de 18 a 24 anys. Això no ho diu cap antisistema. Ho assegura el recentment publicat informe Tecnologia, Mitjans i Telecomunicacions, amb les prediccions de Deloitte per a 2018. Tot i això, gairebé tothom tindrà un mòbil intel·ligent a la butxaca en els propers anys. Es preveu que per a l’any 2023 aquest tipus de telèfons hauran penetrat en un 90% de la població als països desenvolupats.

Pausa.

El futur és Black Mirror?

Un capítol de la sèrie ‘Black Mirror’, titulat ‘Nosedive‘, descriu un possible món del futur on tothom comparteix a través d’una aplicació dels mòbils les seves activitats diàries i pot valorar les seves relacions amb la resta de les persones dins d’una escala d’una a cinc estrelles. Tenir més estrelles augmenta el teu prestigi social. Però no només: a més likes, més prestigi, i a més prestigi més possibilitat d’entrar en feines més bones i més opcions de viure als barris més ideals d’una ciutat. Sembla una pel·lícula de terror. Això està, més o menys, passant ja ara?

“Tancar internet o prohibir els mòbils, a banda d’impossible, seria tan absurd com il·legalitzar el menjar per combatre l’obessitat. Les xarxes digitals són part del problema, però també una part de la solució”, assegura algú crític com Sampedro. No al ludisme antidigital. “La tecnologia té un potencial enorme si s’acompanya de pràctiques i valors de gran valor nutritiu. Poden contribuir al nostre benestar i recuperar la salut de la democràcia”, afegeix. De fet, el canvi tecnològic proposa millores potencials fantàstiques en les nostres vides, en la nostra manera de comunicar-nos i en les noves formes de cooperació.

No elogio el passat. No idealitzo el món d’ahir. És millor poder trucar al mòbil a una persona -el teu avi que s’ha perdut al carrer, la teva filla que triga a arribar a casa- que no poder trucar-la fins que no tingui un telèfon fixe a l’abast. No eren millors els K7 gravats que Spotify. No era millor tenir quatre o cinc canals de televisió que Youtube. No era millor que només un pocs grups mediàtics poguessin fundar un diari: alguna cosa com CRÍTIC, finançada inicialment per centenars de subscriptors a Verkami, no hagués pogut existir mai. M’agrada molt més el món d’avui. Prefereixo mil vegades tenir googlemaps a perdre’m per una carretera en una nit de pluja. M’agradaria que el meu metge pugui fer servir l’ordinador-robot Watson d’IBM amb milions d’històrials clínics, publicacions científiques i els últims avenços farmacèutics abans de diagnosticar-me i tractar-me una malaltia.

El mòbil ha mort: el problema són les dades

El problema no són els mòbils en si mateixos. El problema no és ‘només’ una addicció en major o menor grau a la tecnologia. El problema no és que ens fem selfies amb una copa de gintònic mirant la posta de sol en lloc de gaudir del gintònic mirant la posta de sol sense haver de fer la maleïda foto. El problema és que nosaltres o els objectes -la internet de les coses- anem deixant un rastre de dades constantment. Qui se n’aprofitarà de tot això? Telefónica sap a qui truquem. Google sap on anem. Facebook sap què ens agrada. Youtube ens recomana només videos que ja sap que ens agradaran. Però això és només la superfície.

El consultor tecnològic català Genís Roca anuncia que “el mòbil ja està mort” i que en realitat hauríem de preocupar-nos per “la informació que generem conscient o inconscientment”. No us espanteu, però escolteu això: “A partir d’ara els cotxes diran per quines carreteres ens movem. El rellotge tindrà un sensor que avisarà de com estàs de pulsacions. Les xarxes del carrer ens diran que has anat a la platja a Alacant. El mòbil ara és una caixa amb sensors que permet saber on ets, què has comprat, què has llegit, quant has caminat… El teu cervell ja no generarà el contingut sinó que es generarà a través del teu moviment i dels objectes. És el que anomenen la internet de les coses. Fixa’t que el Mobile World Congress abans presentaven interfícies com el mòbil d’última generació, les ulleres virtuals, la realitat augmentada o les atmosferes envoltants… Ara, però, parlen d’algoritmes. El que estan pensant és què fan amb les nostres dades”.

Empreses i governs aprofiten les nostres dades a internet per guanyar diners o poder gràcies a nosaltres

La mateixa directora tècnica de la Comissió Federal de Comerç del goven dels Estats Units, Latanya Sweeney, va explicar això ja el 2014: “La gent no és conscient que, perquè el teu telèfon pugui connectar-se a internet, envia constantment un número integrat a l’aparell i que s’anomena direcció MAC, buscant senyal de wifi per connectar-se. En fer servir aquestes sondes de connexió wifi, es podria rastrejar on ha estat aquell telèfon i amb quina freqüència passa per aquell lloc”. Friedman conclou que els comerços poden utilitzar aquestes dades per saber en quines botigues t’has aturat dins un centre comercial o quines parts de la botiga t’han interessat més. Un exemple que ja és real són les tanques publicitàries a Boston. L’empresa líder d’aquest sector, Clear Channel, fa anuncis ‘pop up’ a les autopistes: utilitza les dades recopilades per la telefònica AT&T per rastrejar les seves anades i vingudes per les autopistes, i així sap quin tipus de persona passa prop de les tanques a les 6 del matí i, per exemple, a quants els hi agrada Dunkin’ Donuts o han anat a més partits de l’equip de beisbol de la ciutat, els Red Sox.

I si tot això falla, hi ha un segon filtre de control de dades: l’espionatge massiu per part dels governs. Una notícia de la qual no se’n va parlar prou: ‘The Intercept’ -mitjà fundat pel periodista Glenn Greenwald, el primer que va publicar les filtracions d’Snowden-, va assegurar que una operació conjunta d’espionatge a gran escala dels Estats Units i el Regne Unit havia hackejat les targetes SIM de l’empresa Gemalto, les que porten la majoria de mòbils occidentals, per “reconstruir converses telefòniques” sense el permís de les autoritats competents, accedir a les comunicacions d’un gran nombre d’usuaris a escala mundial i desxifrar converses prèviament interceptades. Gemalto va confirmar haver rebut els atacs.

Sampedro a ‘Dietética digital’ conclou que “cada cop que ens connectem, alimentem el seu volum de negoci i perdem el control de la informació que donem gratuïtament”. Les grans empreses i els governs ens coneixen molt millor que nosaltres a ells. És una batalla desigual. “La indústria digital somia amb tenir-nos enganxats a la pantalla el màxim temps possible”, segueix l’analista gallec, perquè el nostre valor “és la informació de mercat que donem moguts pel nostre afany de reconeixement i narcicisme”. El balanç final de Sampedro és demolidor: “Som els treballadors, som la principal mercaderia i som el producte estrella de tot el negoci. Res és gratis”.

Sé que tot això esgarrifa i espanta. Però és important no quedar bloquejats per la por, pel negacionisme o per la ignorància. Hauríem de parlar més sobre com fer que la sobirania tecnològica recaigui en mans de la ciutadania.