Les municipals del 2019: l’última trinxera de les esquerres

Capçalera d’una manifestació ja l’any 2014 a la Barceloneta pel control dels pisos turístics a la ciutat. / ACN

“Float like a butterfly, sting like a bee”. Ja ho va dir Muhammad Ali: “Flota com una papallona, pica com una abella”. Si ets petit i tens davant un enemic poderós, mou-te amb intel·ligència, analitza la correlació de forces i ataca on fa més mal. El municipalisme podria convertir-se en l’última trinxera de la resistència al mercat neoliberal i l’auge del populisme de dreta. L’última gran finestra d’oportunitat que queda mig oberta. Aquí i arreu. Hi ha una nova ruta que comença a les “ciutats santuari” dels Estats Units contràries a la política migratòria de Donald Trump i acaba amb el “confederalisme democràtic” de Rojava al Kurdistan, passant per les “ciutats del canvi” a Espanya i les “alcaldies rebels” de la CUP a Catalunya. Vivim un ‘canvi d’època’. Si el segle XIX va ser el segle dels imperis, el segle XX el dels estats nació… el segle XXI podria ser el de les ciutats. Per això les eleccions municipals del juny del 2019 a l’Estat espanyol són clau per al futur de les esquerres en plural.

La ‘hipòtesi Podemos’ assegurava que, després del 15-M, hi havia una finestra d’oportunitat a Espanya per desbancar el PP, ‘pasokitzar’ el PSOE i “asaltar los cielos”. Tanmateix, Rajoy va vèncer i, després d’una reguera de casos de corrupció, l’alternativa no ha estat Pablo Iglesias, sinó Pedro Sánchez. No va poder ser. El moviment independentista assegurava que, després de cinc anys de mobilitzacions massives al carrer, el Procés estava madur per fer una declaració unilateral d’independència i guanyar. Van ser derrotats pel Govern espanyol, i la meitat dels dirigents independentistes afronten importants penes de presó. No va poder ser. El canvi, doncs, pel que s’ha vist, no serà tan ràpid: ni en 18 mesos ni amb la caiguda del Règim del 78. Això va per llarg.

I… en el mentrestant, què? Quin espai institucional queda per als qui reclamen un canvi de sistema i una vida vivible? Les ciutats i els pobles, allò local, podrien convertir-se en aquest mur de resistència global. L’última trinxera. “Hem de resistir. Les ciutats no poden ser un lloc on invertir, sinó un lloc on viure”, reclama sempre el geògraf urbà David Harvey. El municipalisme podria ser una eina clau per guanyar batalles concretes i insuflar democràcia, feminisme i nous drets socials. Torna el vell lema zapatista: “Pensa globalment i actua localment”. Tot i que, potser, com diu l’analista Antoni Gutiérrez-Rubí al llibret ‘Smart CitiZens’, ara tocaria renovar-lo per un “Pensa localment per actuar globalment”.

Pensa globalment

El món avui és un infern per a una gran majoria de la població del planeta. La Gran Depressió ha deixat un augment de la desigualtat sense precedents. La crisi econòmica a Europa, especialment crua a Grècia o a Espanya, ha deixat milers de persones a la intempèrie dels desnonaments, de l’atur i de la pobresa. Centenars de milers de migrants fugen del Sud intentant creuar fronteres de filferro. Hi ha desenes de conflictes bèl·lics en marxa: avui, la xifra de refugiats és la més alta des de la Segona Guerra Mundial. El terrorisme d’arrel islamista, alimentat per les guerres de Bush, Blair i Aznar, colpeja cruelment el cor d’Europa, també a Barcelona. La inseguretat alimentària deixa, segons la FAO, milions de persones a un pas de la fam i de la desnutrició. I pocs es preocupen pels efectes ja irreversibles del canvi climàtic. Error 404.

Aquest món convuls i globalitzat està generant noves pors i un sentiment de fragilitat entre les classes treballadores a Occident, sobretot als Estats Units i a l’Europa més rica. “Quan la por comença a guanyar entre nosaltres i a infiltrar-s’hi, aleshores és quan comença la derrota”, pensa la filòsofa Marina Garcés. La por d’allò desconegut i la por de perdre-ho tot genera odi a l’Altre. D’aquí surt la necessitat d’identitats fortes, identitats resistència que en diria Manuel Castells, identitats assassines que en diria Amin Maalouf.

Som en plena Revolució Ultraconservadora: Trump, Putin, Erdogan i la nova dreta populista europea

El còctel por + identitat esclata. La tempesta perfecta per a la Doctrina del Xoc. Les majories socials han votat per una Revolució Ultraconservadora. La socialdemocràcia segueix grogui. Trump als Estats Units, Putin a Rússia, Erdogan a Turquia, Duterte a les Filipines i el retorn de la dreta —fins i tot amb cops d’Estat— a l’Amèrica Llatina. Reapareixen governs de la dreta populista i xenòfoba a Itàlia, a Hongria, a Àustria, i, en el menor dels mals, la dreta liberal s’imposa a França, a Alemanya i, fins fa dos dies, a Espanya. L’extrema dreta, com no s’havia vist mai a Europa des dels anys trenta, guanya cada cop més espai amb el Front Nacional de Le Pen, l’extrema dreta holandesa de Geert Wilders, l’Alternativa per Alemanya o la Lega italiana.

Avui resistir és vèncer. L’esquerra no està a l’ofensiva: està a la defensiva (ho reconegui en públic o no).

Això és així a tot arreu? No! Un petit grup d’irreductibles gals resisteix… Hi ha un “renaixement del lloc”: la por i la incomprensió davant la globalització neoliberal empeny sovint els ciutadans a cercar en el seu propi indret una font d’identitat i un refugi per sentir-se a recer.

Actua localment

El món s’urbanitza. La meitat de la població mundial viu ja en el 2% del territori del planeta. El vertiginós procés d’urbanització, segons diu Antoni Gutiérrez-Rubí al llibret ‘Smart CitiZens’, serà un dels principals motors de canvi de les societats contemporànies. S’ha generat, interpretant el teòric del marxisme David Harvey, una mena de nova lluita de classes urbana. Una versió del segle XXI del dret a la ciutat.

“La ciutat global”, concepte creat per Saskia Sassen, catedràtica de sociologia de la Universitat de Colúmbia, “ha sorgit com a emplaçament per a noves reivindicacions”: d’una banda, hi ha el capital, que utilitza la ciutat com una mercaderia; i, d’altra banda, sorgeix la protesta dels sectors desfavorits de la població urbana. Sassen explica que “la formació de noves reivindicacions constitueix la ciutat global com a zona fronterera per a un nou tipus de compromís. Ara anem a la recuperació de la ciutat com a espai per mobilitzar i fer visible el poder dels sense poder”.

Reneix, per tant, la teoria del “municipalisme llibertari” de Murray Bookchin, que havia influït molt en el confederalisme democràtic del PKK d’Abdullah Öcalan, com a nova metodologia política per a les esquerres al món. La periodista i escriptora nord-americana, Debbie Bookchin, la seva filla, descriu com el “municipalisme ofereix una tercera via per sortir del punt mort al qual havien arribat les tradicions marxista i anarquista”. Al llibre ‘Ciutats sense por’ (Icaria), conclou: “El municipalisme rebutja prendre el poder estatal, que és un objectiu impossible, un carreró sense sortida, ja que l’Estat, sigui capitalista o socialista, amb la seva burocràcia sense rostre, mai atén les demandes del poble”.

Manuela Carmena i Ada Colau, entre altres alcaldes i regidors, en una trobada internacional de les Fearless Cities a Barcelona / MARC LOZANO

Les ciutats han estat el lloc ideal per als esclats rebels: de la Comuna de París a Soweto passant per la plaça Tahrir

Les ciutats, al llarg de la història, han estat el lloc ideal per als esclats revolucionaris. El món urbà ha tingut sempre una potencialitat revolucionària. D’Atenes a la Comuna de París. Del cantonalisme anarquista de la Primera República Espanyola a les Juntas de Buen Gobierno de Chiapas. El soviet de Petrograd, del 1917; el Bogotazo, del 48; el Maig del 68, a París; l’aixecament de Soweto, del 76; la revolta de Tian’anmen, del 89; o la plaça Tahrir del Caire en les Primaveres Àrabs del 2011.

El llibre ‘Ciutats sense por’, editat recentment per Icaria, explica coses interessants com que Donald Trump no va guanyar les eleccions nord-americanes a la majoria de grans ciutats del país; o que, si només hagués votat Londres, al Regne Unit no hauria sortit el “sí” al Brexit; o que l’extrema dreta alemanya no tindria tanta força si fos pels resultats de Berlín, d’Hamburg o de Frankfurt; o que en algunes ciutats de les ‘banlieues’ de París encara manté la seva força el Front de Gauche davant de Le Pen. A l’Estat espanyol, l’esquerra a l’esquerra del PSOE, agrupada entorn de candidatures properes a Podem i Esquerra Unida, va guanyar les eleccions municipals del 2015 en ciutats tan importants com Barcelona, Madrid, Saragossa, Cadis o, amb la Marea Galega, a la Corunya, a Santiago i a Ferrol, i, amb Compromís, a València. L’esquerra radical, sovint amb pactes amb socialistes o liberals, ja ha guanyat el govern en ciutats com Amsterdam (Països Baixos), Valparaíso (Xile) o Jackson (Mississipí, EUA), i l’última a unir-se al grup serà Ciutat de Mèxic, que acaba de passar a les mans de l’esquerra amb Claudia Sheinbaum, del partit d’Andrés Manuel López Obrador. S’estan impulsant, fins i tot, ‘lobbies’ de ciutats com ara la C-40, la plataforma de governs locals contra el canvi climàtic, o s’està creant la xarxa de Fearless Cities, per defensar els drets humans i els béns comuns, i que justament a finals de juliol farà una nova trobada a Nova York.

L’esquerra ja governa a Ciutat de Mèxic, a Amsterdam o a Valparaíso, a més de Madrid i Barcelona

El municipalisme, doncs, podria convertir-se en les properes dècades en un instrument polític clau en el futur de la lluita per la sobirania. La ‘ciutat global’ demana més i millor sobirania democràtica, econòmica, política, alimentària, energètica, ecològica… i probablement a escala local hi ha una correlació de forces més favorable que en l’àmbit global o nacional. Segurament hi ha més opcions legals i econòmiques per aconseguir municipalitzacions de serveis que van ser privatitzats. Segurament hi pot haver mecanismes més ràpids per a la participació i les consultes sobre qüestions polèmiques. Segurament hi ha més transparència, més contacte i més capacitat de pressió sobre alcaldes i regidors que amb diputats al Congrés.

Aquí, a Catalunya, això del municipalisme com a finestra d’oportunitat ja va succeir a finals dels anys setanta. No fa tant de temps. Només cal una mica de memòria. Un dels arquitectes de la Llei de barris a Catalunya, Oriol Nel·lo, al pròleg del llibre ‘El municipalisme del bé comú’, d’Ismael Blanco i Ricard Gomà, reivindica que “l’acció dels governs municipals ha estat un dels principals vectors de canvi a Catalunya des de la restauració de la democràcia” en àmbits tan rellevants per a una vida vivible com l’urbanisme, el transport públic, els residus, l’aigua, la seguretat, l’enllumenat públic, les zones verdes o la promoció econòmica. Ho saben bé els primers alcaldes del PSUC i alguns del PSC als anys vuitanta. Sobretot a les marginades —encara avui— perifèries urbanes.

La llarga campanya de les municipals del 2019

L’any important, políticament, a Catalunya, és el 2019. Hi ha molt en joc. En canvi, el 2018 serà, si no hi ha cap sorpresa, un any de gestos, de polèmiques verbals, de tensions amb Madrid i, en definitiva, un any de transició tant en l’eix nacional com en l’eix social. A partir d’ara comença ja la llarga precampanya de les municipals, on sobretot està en joc l’anomenada “Batalla de Barcelona”.

Ho veuen clar els Comuns (atents als nous ‘comuns’ que s’estan construint ja a l’Àrea Metropolitana de Barcelona), ho veu clar ERC (que podria guanyar les municipals a Catalunya i, depenent de les propostes de pactes, pot donar sorpreses) i ho veu clar la CUP (que va néixer com a projecte únicament municipalista, i que ara pot fer un nou salt, sobretot a les comarques gironines, de la Catalunya Central i Ponent). Tampoc no té cap dubte el món local del PSC, que sempre ha tingut moltíssima força als ajuntaments, i que, de fet, avui governa a la majoria de les ciutats més poblades del país com l’Hospitalet, Terrassa, Badalona, Tarragona o Lleida. Ah, òbviament, ho veuen claríssim els neoconvergents i tota la dreta independentista —sobretot obsessionats per Barcelona— amb Carles Puigdemont fent llistes des de Berlín. I, és clar, ja fa temps que ho ha començat a veure Ciutadans després d’anys d’ignorar el món municipal.

Tot i això, un referent per als moviments socials municipalistes com David Harvey plantejava, en una entrevista fa un any a CRÍTIC i a la ‘Directa’, que la gran dificultat és “com convertir els canvis locals en un moviment polític d’àmbit nacional”. Segons conclou Harvey, “el municipalisme és un bon lloc per començar, però no per finalitzar”.

Un comentari
  • Antoni Cistero 6 de juliol de 2018 - 18:53

    Bona cita. Aqui una altra que també es pot aplicar: SI LES ABELLES NO PIQUESSIN, JA S’HAURIEN EXTINGIT. Excel,. lent i necessaria anàlisi

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Sergi Picazo Espai dedicat a la reflexió sobre política, moviments socials i el periodisme en una època convulsa. Temps difícils de neofranquismes, desnonaments, malnutricions, Millets i Bárcenas, consultes prohibides, 23% d’atur i 4% en sobres.

Cerca al blog

Correu: [email protected] Twitter: @sergipicazo Facebook.com/SergiPicazo Youtube.com/SergiPicazo