Val, ja tenim Vox a les institucions… i ara, què fem?

Fa alguns mesos, hi havia una manifestació contra la inauguració d’una ‘mesquita’ —de fet, era un simple oratori musulmà— en un barri popular de la perifèria barcelonina; i, com sempre, es va organitzar la ‘contramani’ antifeixista. La meva companya baixava a la ‘contramani’ i es va trobar una veïna a les escales del bloc de pisos on vivim: “Vas a la ‘mani’?”, va preguntar-li la veïna. “Sí, sí, tu també?”, va respondre contenta pel fet de tenir una veïna tan enrotllada. “Sí, hem de manifestar-nos contra la mesquita, ja n’hi ha prou”, va respondre. Van mirar-se i van adonar-se que no anaven a la mateixa ‘mani’. La veïna i nosaltres seguim saludant-nos, xerrem, ens pregunta per la nostra filla, tot molt amable. L’esperit de Vox i, en general, la nova dreta radical no ens són aliens. S’olora, es respira, es mouen pels nostres barris i pobles, fins i tot a vegades hi són sense ser-hi. Què hem de fer ara amb la nostra veïna del tercer segona que va a les ‘manis’ “contra la mesquita”, “contra els joves MENA magribins que roben” o “contra els ‘indepes’ colpistes”?

Vox, el partit de la dreta radical espanyolista, ha obtingut 398.000 vots i 12 escons a Andalusia. Segurament, però, no hi ha 398.000 neofeixistes a Andalusia. A la ‘mani’ contra els antimesquita, cantaven: “Fora-feixistes-dels-nostres-barris!”. Però, aleshores, deien que la nostra veïna és una feixista? Hummmmm… Si diem que els votants de Vox i la gent que va a les seves manifestacions són feixistes, no podrem parlar amb ells. Amb el feixisme no es parla per convèncer-lo de res. L’esquerra pot dedicar-se a partir d’ara a atacar, criticar, menystenir, ignorar o batallar la nova dreta radical que va de Le Pen a Vox passant per Salvini. Però, en realitat, té un problema major: el que s’ha anomenat la “lepenització dels esperits”. L’antic Front Nacional de Le Pen, sense tenir cap govern important i abans d’obtenir els importantíssims resultats de les últimes eleccions franceses, va aconseguir posar al centre del debat mediàtic i polític francès la seva particular visió del món, el seu marc mental i les seves solucions immediates. Marcava l’agenda pública. Se situava al mig de l’escenari. Es posava en la diana de les crítiques dels benpensants d’esquerres i de dretes. Ja sabem què ha vingut després de la “lepenització dels esperits”.

Ara, de cop i volta, estem tots preocupats per Vox. Ja han imposat el seu ‘frame’. No pensis en un elefant. Però són només 12 escons en un parlament autonòmic: no els fem més grans del que són, no són monstres extraordinaris. Tot i això, és preocupant, sí. Perquè la cosa ve de lluny: en les eleccions europees del 2015 ja va aconseguir esgarrapar vora 245.000 vots arreu de l’Estat. I perquè, com Espanya va tard en això, ja sabem el que ha passat a Hongria, Polònia, Àustria, França, Alemanya, Grècia, Itàlia o Holanda. Primer, entren als parlaments regionals. Després, acumulen minuts i minuts d’entrevistes a la televisió. Més tard, arriben a les eleccions nacionals. Si aconsegueixen el govern, són tan perillosos com Salvini a Itàlia. Si no arriben al govern, aconsegueixen que la dreta tradicional incorpori —i blanquegi— una part del seu discurs sobre immigració, sobre la UE o sobre les minories.

Ara, de cop i volta, hi ha qui busca culpables. Uns culpen els independentistes, d’altres culpen Podem i les ‘finestres d’oportunitat’. Retrets, retrets, retrets. Jo sóc de l’escola de l’activista de la PAH del Bages Berni Sorinas.

Abans de decidir què fer… cal fer una anàlisi complexa per entendre que el fenomen Vox, o com es digui a cada país i en cada moment, té causes profundes i multifactorials. Si no l’entenem, no el podem combatre. Jo deixaria de llegir aquest article ja, i, en canvi, llegiria això: “Onze qüestions que has de conèixer per entendre l’extrema dreta que patirem“, escrit pels periodistes i investigadors del Ciemen David Forniès i Antoni Trobat. Us en puc fer un resum abans que cliqueu el ‘link’:

· El clima general a Europa d’ascens de la nova dreta populista. Des del 2008, aquests partits han crescut exponencialment arreu. La victòria de Bolsonaro al Brasil, la de Trump als Estats Units, l’enfortiment de Putin a Rússia… i el degoteig de bons resultats a la vella Europa amb Salvini, Le Pen, Orbán i Alba Daurada és la gran empenta per a Vox.

· Una imatge moderna lluny dels partits neofeixistes espanyols franquistes (Democracia Nacional, Falange…). Aquesta nova dreta, com explica Ann-Cathrine Jungar, investigadora sobre partits de la dreta radical a la Universitat Södertörn, d’Estocolm, ha institucionalitzat, professionalitzat i moderat els seus perfils i s’ha distanciat de l’extremisme.

· Un discurs duríssim i xenòfob contra la immigració: el seu èxit principal ha estat a Almeria, en concret a El Ejido, una de les zones amb més migració d’Espanya però també amb menys atur.

· La croada —judicial— contra l’independentisme català: Vox, com deien els periodistes Jordi Borràs i Laura Aznar a CRÍTIC, és la paradoxa d’un partit amb molt poca representació en nombre de votants, però que ha acabat marcant l’agenda política i judicial del procés.

· El PP i Ciutadans blanquejant el seu discurs assumint-lo com a propi. Hi ha una cursa perillosíssima de Pablo Casado i d’Albert Rivera competint per qui la diu més grossa sobre la independència de Catalunya o intentant vincular la immigració i la delinqüència.

· Els mitjans de comunicació (incloent-hi TV3, també) donant-los minuts i minuts d’entrevistes fàcils, perquè deien coses trencadores —bajanades per a la majoria, i coses de pur sentit comú per a uns quants— i donaven audiència, sense buscar-los com calia les deficiències i mentides en el relat.

· La desconfiança contra les elits polítiques, a Andalusia encarnades pel PSOE, que porta 40 anys governant-hi.

· Una mobilització del vot sense precedents que s’aprofita de l’abstenció als partits tradicionals, sobretot dels antics partits socialdemòcrates. Un 40% d’andalusos es queden a casa i no van a votar. Quatre de cada 10. L’abstencionisme pot haver provocat una davallada del vot del PSOE i de Podem, o, millor dit, del votant de base de l’esquerra en general.

· No obliden mai l’eix social, critiquen el neoliberalisme de la Unió Europea, i juguen al populisme en un moment de crisi com el que vivim/patim. Aquí caldria estudiar per què la nova dreta capta antics votants socialistes i, fins i tot, comunistes —a França, sobretot— i l’esquerra radical és incapaç de vincular-los com sí que va fer Podem inicialment.

· El suport d’una classe mitjana —sobretot la classe mitjana alta— que se sent amenaçada i té por de perdre la seva posició. De fet, segons dades d’una infografia d”ElDiario.es’, “com més renda mitjana i més percentatge d’habitants amb estudis superiors, més vot a Vox en les eleccions andaluses”.

Què ha de fer l’esquerra?

Els vells marxistes deien que cal fer una anàlisi sense autoenganys de la realitat per decidir quina és la millor estratègia a seguir. Si la revolució era a la cantonada, calia llançar-s’hi i arriscar; si la revolució quedava lluny, era millor acumular forces. Primer, ‘inmho’, crec que l’esquerra ha d’assumir que vivim una època de derrota social i de retrocés de drets i de llibertats. Som en una època fosca. No anem a l’ofensiva; estem a la defensiva. Si acceptem una vegada per totes que ara mateix les coses en els àmbits català, espanyol o mundial estan complicades, potser trobarem solucions. Si no, l’esquerra es llançarà a conquerir el Palau d’Hivern i es fotrà una hòstia que no sabrà ni explicar.

L’esquerra ha patit una baixada en tota regla a Andalusia, i potser una part, no tota, dels vots a Vox venen per aquí. Què ha fet l’esquerra —i parlo des del PSC fins a la CUP passant pels Comuns i ERC— tots aquests últims anys quan parlava sobre atur, immigració, xenofòbia, mesquites, habitatge, feminisme, contaminació? Hi ha una esquerra que sí que fa temps que ho veu i que alertava de com s’estava coent l’ou de la serp de l’ascens de la ultradreta als barris i pobles, des d’Almeria fins a Texas passant per l’Hospitalet de Llobregat, Salt o Lleida. Però hi ha una altra esquerra que ha estat desapareguda, veient-les venir, lluny dels barris obrers més marginals…

Com preguntava Lenin, i ara… què cal fer?

Alguns reivindiquen tornar al carrer.

Alguns demanen “picar pedra” des de baix i des dels pobles i barris.

Altres proposen un canvi en el discurs, ficar-se als grups de WhatsApp i entrar en la conversa pel sentit comú.

Hi ha també qui considera que l’esquerra no pot menystenir el pes del debat nacional, o perdrà.

Algú insisteix que no es combat l’extrema dreta expulsant de la trinxera el moviment feminista, els ecologistes, els immigrants i els LGTBI.

Altres criden per una mena d’un nou front unitari cívic, social i/o polític contra la dreta radical. Tant la gent dels Comuns com d’ERC com de la CUP diuen pràcticament el mateix sobre com fer front a la nova dreta radical.

Aquí ho explicava fa pocs dies el referent de l’esquerra nord-americana Bernie Sanders.

Bàsicament, per combatre l’auge de la nova dreta radical, l’esquerra hauria d’oferir solucions als problemes de les classes treballadores. A tots els problemes. El 15-M va ser un moviment amb proclames clares sobre habitatge, treball o democràcia i amb una voluntat d’aconseguir canvis substancials de manera immediata, sense pactes, sense dilacions, sense esperar una conjuntura millor. Els resultats electorals van donar suport a les tesis de Podem, als Comuns, a la CUP, o també, en una versió més socialdemòcrata, a ERC a tot l’Estat espanyol, sobretot en les municipals. El seu creixement electoral va ser molt més gran que el d’ara de Vox a Andalusia.

El discurs directe, radical i de canvi dels Pablo Iglesias, Ada Colau, David Fernàndez o Oriol Junqueras va trobar molts més suports que els d’ara de Santiago Abascal. Però, tot i les millores socials que han impulsat els ajuntaments d’esquerres els últims tres anys, les exigències radicals de Podem a l’Estat espanyol han quedat diluïdes en divergències internes i pactes de mínims amb el PSOE, i la revolta independentista del 2017 va acabar topant, d’una banda, amb l’excés de propaganda i de mentides, i d’altra banda, amb la presó i l’exili. Ara qui fa els discursos amb proclames senzilles, que promet capgirar la situació actual ara, són partits com Vox, Le Pen o Salvini.

I, en paral·lel al front institucional, serà necessari i urgent un treball de base social, veïnal, cívic, sindical o a les PAH… i sobretot a través de la gent d’Unitat contra el Feixisme i el Racisme, que porten anys fent un treball silenciós als barris per aturar l’entrada del discurs de la ultradreta. A Catalunya van treballar de valent contra la Plataforma per Catalunya i, entre altres factors, la seva feinada va ser clau perquè el partit d’Anglada pràcticament desaparegués dels ajuntaments catalans. Aquí, en un article titulat “¿Qué es Vox y cómo lo podemos derrotar?”, de David Karvala, activista antiracista i antifeixista històric, hi ha més idees sobre com combatre el fenomen Vox.

Ara venen uns mesos patint i donant voltes a com evitar un possible ascens de la ultradreta en les eleccions municipals, europees i autonòmiques de la primavera. 

Però, i en el mentrestant electoral, què creieu vosaltres que cal fer? Passar a l’atac o resistir? Baixar al carrer o apostar per polítiques públiques als ajuntaments? El futur es construeix avui.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Sergi Picazo Espai dedicat a la reflexió sobre política, moviments socials i el periodisme en una època convulsa. Temps difícils de neofranquismes, desnonaments, malnutricions, Millets i Bárcenas, consultes prohibides, 23% d’atur i 4% en sobres.

Cerca al blog

Correu: [email protected] Twitter: @sergipicazo Facebook.com/SergiPicazo Youtube.com/SergiPicazo