No s’ha parlat prou de la duríssima vida de les infermeres a Catalunya

Aquest article vol ser un poema d’amor a les infermeres (i infermers) d’aquest país i una cançó desesperada per la seva situació laboral. Una de les professions més menystingudes i alhora una de les professions més importants per a la vida i per a les cures de les persones. Qui no ha passat en algun moment o altre per les mans d’una infermera, i qui no ha respirat alleujat amb aquell somriure tranquil·litzador, aquelles paraules d’escalf, aquell “tot ha anat bé”, aquell “si et fa mal, avisa’ns”, aquella pastilla a les tres de la matinada per calmar el dolor, aquell consell de salut bàsic per trobar-se millor…

Parlem sempre dels científics que aconsegueixen avenços mèdics —i és lògic— i parlem dels metges que salven vides —i és lògic també—, però crec que no parlem prou de les infermeres que tenim a Catalunya: de la feinada que fan, malgrat que pateixen un salari, en general, no gaire elevat i unes condicions de treball duríssimes. No en parlem per un cert classisme sanitari que sempre ha menystingut les infermeres —i ja no cal dir les auxiliars d’infermeria o els zeladors— com l’últim escalafó del sistema de salut. No hi ha referents socials infermeres, ni protagonitzen sèries de televisió d’èxit. El periodista Carles Capdevila, en un article titulat “Cada nit és el Dia Mundial de la Infermeria“, deia una cosa que hauria de ser òbvia, però que sovint oblidem: “M’adono de la feinada que fan i de com arriben a ser d’invisibles. Ho eren per a mi mateix fins que vaig descobrir que, quan la medicina em tractava a trossos, eren elles les que més i millor entenien que som persones senceres”.

Vaig tenir fa poc una experiència familiar passant dies i dies en un hospital barceloní.

Els metges, sí, bons, perfectes, cap queixa.

Però la gran ajuda que vam tenir va ser la que ens oferia a qualsevol hora del dia —des de les set del matí fins ben entrada la matinada (24/7, 24 hores, 7 dies)— l’equip d’infermeres de la planta. Solucionant-te qualsevol problema, qualsevol angoixa, qualsevol dubte, i sobretot qualsevol dolor o molèstia… però també fent  possible que les persones que han de passar uns dies o nits a l’hospital rebin una carícia o, fins i tot, una frase de suport anímic en un moment en què estàs absolutament venut, sol i nerviós.

I, ostres, buscant informació sobre infermeres, vaig començar a veure que PRECISAMENT les infermeres a Catalunya tenen una situació laboral i de salut moooooolt fotuda. I la veritat és que jo, ho reconec, no n’era conscient. El Sindicat d’Infermeria SATSE denunciava fa algunes setmanes que pateixen “situacions de sobrecàrrega laboral” i que “no han vist compensats els seus esforços” durant els anys de la crisi econòmica i les retallades a la sanitat. Un sol professional del sector de la infermeria pot tenir agendades fins a “nou consultes” en una mateixa hora. 

De fet, la cosa va molt més enllà. Vaig trobar fa poc aquesta notícia perduda a la premsa que crec que calia tornar a explicar:

Segons un estudi del Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya…

— Una de cada tres infermeres assegura que dorm menys de 6 hores el dia.

— Una de cada tres infermeres està en risc de tenir problemes de salut mental (quan la taxa entre la població general és del 9,7%).

— Una de cada tres infermeres creu que la seva situació laboral és insegura, sobretot les menors de 40 anys que treballen majoritàriament amb contractes interins o temporals.

— Un 33,7% de les infermeres fa jornades sense horari fix, per torns de dia, nit o caps de setmana, una jornada poc compatible amb la conciliació familiar.

L’estudi conclou que les condicions de treball: jornades molt llargues, horaris poc ‘normals’ (nits, caps de setmana), càrregues elevades de feina, situacions d’estrès i una altíssima responsabilitat sobre la salut dels pacients… augmenten els riscos psicosocials dels professionals, sobretot en el cas dels infermers i infermeres que treballen en hospitals, on tenen més feina i participen menys en les decisions logístiques i laborals.

El Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP) calculava que també s’havien perdut més d’un miler d’infermers i uns 800 llocs de treball de personal d’administració, cuina, manteniment o neteja… A tothom el preocupa que es contractin més metges… i sí que és important. Però no preocupa tanta gent la contractació d’infermers i d’infermeres. Tot i això, com deia el bo d’en Carles Capdevila, “tot passa —literalment— per les seves mans”.

Aquest text forma part de la secció “No s’ha parlat prou de”, del programa de ràdio ‘No ho sé’, de Rac-1, dirigit per Agnès Marquès. Aquí en podeu escoltar la versió radiofònica.