Data Crític

El català, l’única llengua oficial? Els costos per a l’independentisme del debat de Koiné

  • Jordi Muñoz / @jordimunozm
  • dimarts, 7 juny 2016

El festeig amb la idea que el català hauria de ser l’única llengua oficial en una hipotètica República Catalana és políticament molt perillós per a l’independentisme i el pot allunyar definitivament de la possibilitat de construir una majoria social

El manifest Koiné es va presentar a la UB

El manifest de Koiné, que es va presentar a la UB

Arran de la publicació del manifest del Grup Koiné, hi ha hagut força debat politicoideològic, i també lingüístic, sobre els pressupostos factuals i normatius en què es basa el text. L’ús d’un terme ofensiu per referir-se als catalans nascuts en altres bandes de l’Estat ha monopolitzat el debat. Era previsible.

D’altra banda, tot i que el manifest no era explícit, la interpretació més estesa, i suggerida pel text, és que al capdavall es reivindicava un retorn a alguna versió de la posició de l’independentisme tradicional d'”el català, l’única llengua oficial”, de manera semblant al que han proposat alguns grups que aquests dies elaboren propostes de Constitució. La majoria de l’independentisme actual ha marcat distàncies, de manera més o menys explícita, amb aquest corrent de pensament perquè intueix que això no fa cap bé ni a la cohesió social ni a la construcció d’una majoria social per la independència.

Però què en sabem, més enllà d’intuïcions, sobre els efectes que pot tenir el discurs ‘unilingüista’ en el suport a la independència? El 2013, el Centre d’Estudis d’Opinió va realitzar una enquesta experimental en què es podia avaluar l’impacte de diversos escenaris en el suport a la independència. El mètode és el que es coneix com a experiments d’enquesta: es plantegen diversos escenaris (tractaments) a diversos grups d’enquestats, escollits aleatòriament, i llavors se’ls fan a tots les mateixes preguntes. Com que és només l’atzar el que determina qui rep cada escenari, tots els grups tenen composicions equivalents, i qualsevol diferència entre ells cal atribuir-la a l’efecte del ‘tractament’ que han rebut.

En un dels experiments d’aquella enquesta es demanava, als enquestats, la seva intenció de vot en un referèndum sobre la independència, però abans se’ls plantejaven, aleatòriament, diversos escenaris. En un d’aquests escenaris es deia: “Els experts i responsables polítics coincideixen a assenyalar que, en cas d’assolir la independència, el castellà seria una llengua oficial i plenament reconeguda a Catalunya”, i en l’altre, per contra, es plantejava la hipòtesi que “Els experts i responsables polítics coincideixen a assenyalar que, en cas d’assolir la independència, el castellà es trobaria en situació d’amenaça a Catalunya, ja que deixaria de ser llengua oficial”. Quines diferències observem entre els dos grups? Com afecta l’un escenari o l’altre al suport a la independència?

Abans que res, cal dir que cal interpretar els resultats amb cautela. Primer, perquè ja en fa tres anys. Segon, perquè, com que es tractava d’una enquesta experimental, es va realitzar a través d’Internet i, per tant, la mostra és d’usuaris d’Internet, de manera que no és plenament representativa. Això fa que no ens hàgim de fixar en els percentatges absoluts, sinó en les diferències observades entre grups. A més, com que la mostra és reduïda (100 enquestats per grup, més 200 per al grup de control), no és suficient per trobar diferències estadísticament significatives als nivells convencionals.

En tot cas, però, és una informació millor que les intuïcions o especulacions d’uns i altres. I la tendència és clara: en el grup que va rebre l’escenari en què el castellà deixaria de ser oficial el suport a la independència era gairebé set punts inferior al del grup en què es presentava l’oficialitat del castellà com a garantida. El vot en contra, per la seva banda, creixia fins a 8,5 punts en el grup que rebia l’escenari en què el castellà deixaria de ser oficial respecte al grup que avaluava la situació en què l’estatus d’oficialitat del català estaria garantit. Això vol dir que entre l’un escenari i l’altre la distància entre el sí i el no a la independència es redueix fins a 15 punts.

catllengua.xlsx

Així doncs, a falta de dades de més qualitat, de moment sembla que la intuïció de bona part de l’independentisme és correcta: el festeig amb la idea que el català hauria de ser l’única llengua oficial en una hipotètica República Catalana és políticament molt perillós per a l’independentisme i el pot allunyar definitivament de la possibilitat de construir una majoria social al voltant de la idea de la independència.

Òbviament, aquest no és l’únic cost potencial d’aquest plantejament. No és difícil pensar, per exemple, que un tensionament del debat lingüístic podria contribuir a trencar el consens social sobre les polítiques de normalització del català a l’escola i a l’Administració. Però, en tot cas, el que sabem ara com ara és que representa una amenaça seriosa per a la capacitat de l’independentisme d’articular una majoria social.

3 comentaris
  • Subscriptor Guillem Galera i Léger 7 de juny de 2016 - 5:43

    Amic Muñoz,
    Completament d’acord amb la teva tesi. El manifest citat és molt inoportú per dues variables, el moment en què es presenta (no tenim un estat propi ni un estat que ens vagi a favor), i no copsar que alguna expressió poc afortunada serà la que el relat mediàtic majoritari extraurà com a més rellevant fins a arribar al punt que el que fou candidat (i ara distingit parlamentari) d’una formació pretesament progressista i catalanista que afirma que sí que es pot l’acabi qualificant de racista. I, ale-hop, a través una versió pròpia de la llei de Godwin, tal i com solia clamar un especulador hoteler barceloní, insigne ciutadà en el sentit republicà del terme, “tema sanjat y punto”.
    Doncs mira, no. El debat caldrà afrontar-lo en algun moment. I que aquest moment no és precisament l’actual, cert, però que la llengua i la seva alarmant minorització, per una part important de catalans independentistes catalanoparlants (que mereixen les mateixes atencions que els que no en són, no fotem), és fonamental, també és cert. Com que ni de lluny tinc les qualitats narratives de la Marta Rojals, no m’aventuraré a trinxar unes idees expressades de forma brillant. Em limitaré a recomanar vivament el seu text publicat avui mateix a Vilaweb: http://www.vilaweb.cat/noticies/la-catalanofobia-necessita-complices/

  • Subscriptor Josep Maria Camps Collet 7 de juny de 2016 - 9:16

    Hi ha un aspecte del manifest Koiné que trobo cabdal, i que em sembla que no s’ha tingut en compte a l’hora de valorar-lo: està clar que els signants són partidaris d’una Catalunya independent, però també que donen pràcticament per fet que això passarà de manera imminent, i per això tenen pressa per situar la seva tesi al debat abans no sigui massa tard. Potser tenen raó, i això de la independència serà cosa de quatre dies, però molt em temo que aquesta “futura República Catalana” hores d’ara encara és molt més una quimera que una realitat imminent.

    I tal com explica en Jordi Muñoz, també està clar que accions i manifestos com el Koiné la converteixen en més quimèrica encara. Perquè aquesta república només serà possible si el projecte sedueix a la majoria dels habitants actuals de Catalunya, sigui quina sigui la seva procedència i sigui quina sigui la seva llengua d’expressió habitual. I no hi veig ànsia de seducció en el manifest, sinó por. La por del que, en el fons, considera que la seva causa ja és perduda i actua per pura desesperació.

    Si l’encara quimèrica República Catalana arriba, ja hi haurà temps per anar afinant quin model de política lingüística serà el millor per garantir el futur del català sense que els castellanoparlants se sentin agredits. I ja es veurà quines eines polítiques i socials s’escullen, es proven, es corregeixen, es descarten o s’impulsen per aconseguir-ho. Perquè es tracta d’això, de no agredir. I el manifest Koiné, sap greu dir-ho, és agressiu, malgrat els esforços que han posat els seus redactors i impulsors per dissimular-ho.

  • Subscriptor Lluís-Antoni Navarro Cucarella 9 de juny de 2016 - 22:17

    Trobe que l’anàlisi i els advertiments que fa el grup Koiné són encertats. I com diu, i demostra, amb el suport la sociolingüística, eina que ha usat també Koiné, el bilingüisme mata. El català morirà a la irlandesa. Són faves comptades perquè el català no és una excepció en el context de les llengües amenaçades del món. Per més mostrem pit i múscul cultural i ens pensem que són exepcionals. Així doncs, la pregunta pertinent que caldria fer és la següent: paga la pena la independència si comporta la sentència a mort del català? De com moren les llengües qui en sap és el grup Koiné. La majoria d’opinions a la contra, un arreu manera de jo crec, em pense, a mi em sembla… La anàlisi de Koiné és sociolingüística. Toca experiència i toca raó. La política, prou que ho saben, mira, i pacta, en curt. Fa segons li convé. I tot sovint es pensa que reconduirà el camí que li assenyalen que mena a un precipici. I, sense excepcions, s’hi estimba. Malaguanyada la independència que condemna a mort el català. I recordeu: per a fer un camí tan curt no calen alforges. Només albarda.

Deixa el teu comentari