El misteri del partit desaparegut: on van anar els votants de la CUP en les eleccions del 20-D?

El 20 de desembre passat es va viure a Catalunya per segona vegada un fenomen estrany i pràcticament inèdit en 35 anys de democràcia (descomptant-ne casos paranormals com la implosió de la UCD o la integració del Partit Socialista Andalús al PSC): un partit parlamentari no va presentar-se a les següents eleccions del cicle, deixant orfes gairebé 350.000 votants que, menys de tres mesos abans, havien escollit la seva papereta en les eleccions catalanes. La CUP ja ho havia fet en el cicle catalanes 2012 – europees 2014, però la seva rellevància i el seu volum de vot era aleshores notablement menor que l’actual.

D’acord que Catalunya és terra de vot dual, però aquest nou escenari suposava sotmetre el concepte a una prova extrema. On van anar a parar aquests votants? Van seguir la consigna partidista i van abstenir-se? Van vagar desorientats sense saber quina papereta posar a l’urna? O més aviat no van tenir cap mena de problema per escollir-ne alguna altra entre la variada oferta que sí que va concórrer a les eleccions espanyoles? Al llarg d’aquest article intentarem demostrar amb les dades disponibles a hores d’ara com la crida a l’abstenció de la CUP no va tenir efecte i que els votants de la CUP es van repartir massivament, com calia esperar, entre ERC i En Comú Podem… però que van fer-ho d’una manera força sorprenent.

El que preveien les enquestes

Amb la campanya electoral ja iniciada i amb el cap més posat en les negociacions amb Junts pel Sí que cap altra cosa, la CUP va emetre un posicionament públic on demanava als seus votants que practiquessin l’abstenció activa en les eleccions espanyoles. Però, poc acostumats a obeir una lògica centralitzada, les declaracions públiques de diferents persones significades de la CUP es van repartir entre els més-o-menys-partidaris de donar suport a En Comú Podem o a Esquerra Republicana. Una opció vàlida per predir què podia passar amb els votants de la CUP era veure les enquestes publicades.

 

Agregant les enquestes publicades abans de les eleccions espanyoles (i que ofereixen la matriu de dades en obert), la major part de la gent que afirma que va votar la CUP el 27-S dubtava entre votar Esquerra Republicana (28,8%) o En Comú Podem (23,8%). Tot i que hi havia un 23,8% d’entrevistats que afirmaven que encara no tenien decidit el seu vot, menys d’un 7% dels votants de la CUP estava disposat a seguir les recomanacions del seu partit i abstenir-se davant les eleccions del 20 de desembre. Una fotografia que encaixa amb precisió amb les declaracions públiques dels cupaires. Qui sap quin és el sentit causa-conseqüència: les feien per atendre un públic divers? O la formació albergava en el seu si la mateixa diversitat? Potser una mica de cada.

El que va passar el 20 de desembre

Donant una primera ullada a la distribució territorial del vot, els antics votants de la CUP no es concentren de manera notable en cap territori en particular (mapa 1). En els mapes 2 i 3, al seu torn, s’hi mostra el creixement de vots d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i d’En Comú Podem (ECP) respecte a les últimes eleccions espanyoles (prenent com a referència ICV, en el cas d’ECP). S’hi observa una certa complementarietat entre ambdós: mentre que els Comuns creixen a la ciutat de Barcelona, a la seva àrea metropolitana i al delta de l’Ebre, ERC creix a la resta del país. Però cap dels dos no se superposa amb precisió amb la distribució territorial del votant de la CUP, repartint-se les seves principals àrees de penetració, com són les comarques gironines, els Pirineus, el Camp de Tarragona o les comarques centrals.

Aleshores, a qui van votar els simpatitzants de la CUP? Per respondre amb rigor aquesta pregunta, caldrà esperar fins que es publiquin les enquestes postelectorals. De moment, però, a partir de la distribució geogràfica dels resultats electorals es poden aproximar pautes i formular hipòtesis plausibles del que ha passat a escala individual. És a dir, establirem correlacions entre el percentatge de vot a la CUP el 27-S, amb el percentatge de vot a ERC i a ECP el 20-D, en l’àmbit de cada municipi de Catalunya. Cal advertir, però, que aquesta mena d’anàlisi pot incórrer en la ja coneguda fal·làcia ecològica, que consisteix a atribuir de manera errònia als individus determinades característiques a partir de les dades agregades.

Els resultats generals mostren que hi ha una relació positiva entre la CUP i ERC, és a dir, en aquells municipis on la CUP va obtenir més vots el 27-S, ERC va ser la formació política que va aconseguir més percentatge de vot el 20-D. En canvi, la relació entre els vots de la CUP i d’ECP és lineal; dit d’una altra manera, no s’observa un increment de vot cap a En Comú en aquells municipis on hi havia hagut un alt percentatge de vots a la CUP el 27-S. Tot i així, si ho comparem amb comicis anteriors, sembla que es comença a consolidar un espai electoral comú entre la CUP i ECP: si bé en les eleccions europees del 2014 (on tampoc no va concórrer la CUP després d’haver-ho fet a les municipals i a les catalanes) la relació entre el votant de la CUP i el de Podem era negativa, ara podem observar com la correlació de vot entre la CUP i ECP es manté estable.

Sí que tenim, però, una primera certesa: com mostra el tercer gràfic, la crida a l’abstenció de la CUP no va tenir gaire efecte. Els municipis amb més vot a la CUP el 27-S no han registrat una caiguda notable de la participació (amb l’excepció de la província de Lleida, on ha caigut molt lleugerament).

Però aquestes relacions generals entre la CUP i ERC o ECP es donen a tot arreu igual? O podem detectar-hi alguna particularitat territorial?

 

 

 

Tant Tarragona com Barcelona tenen comportaments bastant similars. S’hi observa una forta relació entre la CUP i ERC, més intensa que a la resta de demarcacions. En ambdós casos, com més vots a la CUP hi va haver en el municipi el 27-S, més vots ha obtingut ERC el 20-D. Per contra, la relació és negativa entre el vot a la CUP i a En Comú Podem. A la demarcació de Tarragona i, en especial, a la de Barcelona, els municipis on hi ha un percentatge alt de vots a la CUP el 27-S es registra un menor percentatge de vots a En Comú Podem. Aquest resultat és sorprenent, tenint en compte que En Comú Podem va obtenir els seus millors resultats a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. I no era desgavellat esperar que els votants de la CUP el 27-S apostessin per la candidatura liderada per Xavier Domènech. Caldrà esperar les primeres postelectorals serioses per desmentir aquesta hipòtesi de pla, però de moment la relació apunta que, a l’AMB, ECP es va alimentar en major mesura dels antics votants d’altres forces polítiques.

A Girona i a Lleida també s’hi observa una relació positiva, tot i que més moderada, entre la CUP i ERC. Però, a diferència de Barcelona i de Tarragona, sí que hi ha una relació positiva entre la CUP i ECP. Allà on la CUP havia obtingut més suport en les eleccions del 27-S, ha augmentat el percentatge de vot a ECP de manera significativa. Aquests resultats també són contraintuïtius, ja que no era agosarat anticipar que els votants de la CUP d’aquestes demarcacions s’acabessin decantant per ERC.

Per intentar resoldre la paradoxa, especialment a Barcelona i a Girona, hem explorat la relació entre la CUP i ERC/ECP a Barcelona ciutat, per intentar separar el possible efecte de les comarques centrals i de l’àrea metropolitana en l’anàlisi de la demarcació de Barcelona. Comparant els 73 barris de la capital, els resultats són similars als del conjunt de Catalunya. Hi ha una relació clarament positiva entre els votants de la CUP el 27-S i els votants d’Esquerra en les eleccions espanyoles. Molt més lineal és la relació entre els vots de la CUP i els d’En Comú Podem.

Conclusions: ho havíem entès tot a l’inrevés fins ara?

De conclusions, en el sentit estricte del terme, se’n poden extreure poques: aquesta anàlisi deixa més dubtes que certeses (però per no flagel·lar-nos més del compte, els dubtes també poden ser valuosos per fer avançar el coneixement). Sí que es poden formular algunes hipòtesis més o menys sòlides però totes, com a mínim, plausibles.

1) Una primera constatació, però, ja apuntada en el text: les crides a l’abstenció no van fer gaire efecte, per no dir gens. Ja es veia en les enquestes i els resultats en són la prova. Cal tenir molt present, doncs, la cita fusteriana: “Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres”. O, almenys, podrà ser feta sense nosaltres. Al cap i a la fi, la demanda és més o menys estable i respon a l’oferta partidista a què s’enfronta en cada elecció. I no ser-hi té riscos evidents.

2) Els moviments tectònics en el mapa electoral català han contemplat el creixement tant de la CUP com de l’òrbita dels Comuns i de Podem en els dos eixos de competència. En conseqüència, la CUP ja no fa només frontera amb ERC (tot i que continua sent clarament la majoritària) i de passada amb una disminuïda ICV, sinó que el seu creixement, simultani al de l’espai dels Comuns, ara la situa al bell mig d’aquests i dels republicans. I els seus votants actuen en conseqüència: per la mateixa porta per on podien arribar el 27-S en podien marxar el 20-D. Les distàncies s’han escurçat i les fidelitats, afeblit.

3) És probable que en alguns territoris ens trobem davant d’un nou vot dual: CUP en les catalanes, Podem-Comuns en les espanyoles. Sembla que la formació cupaire està ocupant l’espai tradicional d’una ICV en retirada a Girona, a Lleida i, en menor mesura, a Tarragona, tot i que caldrà esperar per veure si els Comuns són capaços d’articular una candidatura més competitiva que CSQEP en aquestes províncies en el futur.

Sense perdre de vista que la principal transferència agregada és en tot cas amb ERC, sembla que en aquells territoris de tradició més independentista, especialment a Girona i a Lleida, davant la diversitat d’oferta en aquest camp, un cert gruix dels votants de la CUP ho siguin, sobretot, per la seva proposta d’esquerres. Per això la transferència seria major aquí amb ECP que no pas en aquells territoris en què l’independentisme no és hegemònic. I precisament a Girona i a Lleida s’observa també que allà on hi ha hagut una presència històrica i consolidada de formacions de l’esquerra independentista, com Viladamat, Celrà o zones centrals de Catalunya, la CUP ha obtingut els seus millors resultats, i Podem, posteriorment, se n’ha beneficiat.

4) I a Barcelona ciutat? El feu d’Ada Colau, la gran valedora d’En Comú Podem, ja va ser un os dur de rossegar per a la CUP en les eleccions municipals. Davant de la disjuntiva Trias-Colau, Barcelona en Comú va atraure molts votants de la frontera ideològica cupaire, gairebé monopolitzant aquest espai, mentre que probablement la CUP ho va compensar pel seu llindar nacional gràcies a la feblesa percebuda d’una candidatura local d’ERC no gaire atractiva. En conseqüència, En Comú Podem, mig any després, ha pogut capitalitzar el treball de l’alcaldessa de la ciutat, que podria haver-hi transvasat els seus suports, mentre que els votants cupaires —els durs i els prestats— van apropar-se a la que ja era, de partida, la seva preferència (fos la primera o la segona) natural, ERC.

I, per acabar, cal insistir-hi: compte a agafar els resultats d’aquesta anàlisi al peu de la lletra, ja que s’ha fet a partir de dades agregades. Caldrà contrastar-los amb les primeres enquestes postelectorals, amb dades individuals, per poder esquivar els efectes distorsionadors de la fal·làcia ecològica. Es tracta només de tenir una mica de paciència a l’hora de pontificar.