Data Crític

Els grans teatres de Barcelona marginen les dones autores i directores

  • Elena Parreño/ @ElenaParrenoG
  • diumenge, 7 octubre 2018

CRÍTIC analitza 14 teatres amb perspectiva de gènere: les sales del Grup Balañà i Focus, així com els grans equipaments públics, suspenen en paritat

La riquesa cultural barcelonina, amb una oferta inesgotable d’espectacles d’arts escèniques, té un punt feble que l’onada feminista d’aquest 2018 no ha pogut trencar. CRÍTIC ha analitzat les programacions de 14 sales de Barcelona i ha constatat que els grans teatres públics i privats de la ciutat —des del TNC fins a les sales del Grup Balañà— han programat un any més espectacles dirigits i creats bàsicament per homes. Només les sales petites han mantingut el pols a aquesta dinàmica dominant, i algunes d’aquestes, com el Maldà o la Sala Beckett, tenen programacions completament paritàries.

Dona’m Escena, un col·lectiu de dones feministes que va néixer fa prop de dos anys, analitza l’escena teatral de Barcelona des d’una perspectiva de gènere. Elles posen xifres a una realitat, la de la presència de la dona en les programacions teatrals, que no perjudica només les professionals del teatre, sinó també els espectadors, en tant que el punt de vista masculí segueix marcant els relats als escenaris.

Un teatre públic aliè a la realitat social

 

Gràfic i dades: DONA’M ESCENA

El mes passat arrencava la temporada teatral i les sales feien públiques les seves programacions. Si bé un 2018 de reivindicacions feministes mundials podria portar a pensar en la incorporació d’una perspectiva de gènere en el global dels sectors, el del teatre barceloní segueix sord al crit feminista. Només un 15% dels espectacles programats pel Teatre Nacional de Catalunya aquesta temporada estan dirigits o creats per dones. Al Teatre Lliure, el percentatge puja a un poc representatiu 21%.

Gràfic i dades: DONA’M ESCENA

La importància d’aquestes dades radica en el fet que es tracta de teatres públics que, amb les seves programacions, incompleixen les lleis de paritat. A Catalunya, la Llei d’igualtat entre homes i dones vol que el dret fonamental d’igualtat s’exerceixi de manera efectiva en tots els àmbits, també el cultural.

L’actriu Júlia Barceló, que va iniciar a Twitter l’etiqueta #SerActriuÉs, no es mostra sorpresa per les dades. “El feminisme està molt en el discurs i en l’aparador, però molt poc en la incidència real”, diu. Considera, com moltes professionals de les arts escèniques, que la perspectiva feminista hauria d’estar en la base de qualsevol creació, i especialment en les que compten amb diners públics. Per la dramaturga Cristina Clemente, que enguany per primera vegada té tres espectacles programats en tres sales diferents, hi ha una falta de confiança en les dones en llocs de més responsabilitat. “Costa molt que donin una sala gran del Teatre Nacional a algú; però, si ets dona, és molt més difícil”.

Els grups Focus i Balañà tampoc no aproven

 

Gràfic i dades: DONA’M ESCENA

Els grans grups privats tampoc no poden donar exemple de paritat. El Grup Focus, amb sales tan importants com el Romea o el Goya, i el Grup Balañà, amb teatres com el Coliseum i el Borràs, no troben ni produeixen gaires espectacles creats o dirigits per dones. Les quatre sales juntes del Grup Focus (Romea, Goya, Villarroel i Onyric) programen enguany espectacles on només un 14% de les autores són dones i un 9% directores. Especialment sagnant és el cas del Teatre Goya, que aquest any no té previst cap espectacle creat ni dirigit per una dona.

Pel que fa al Grup Balañà, les xifres no són més encoratjadores: les quatre sales juntes (Teatre Borràs, Coliseum, Tívoli i Capitol) tenen actualment en cartellera espectacles amb un 14% de directores i un 6% d’autores. Aquí destaca el Teatre Borràs, que, de sis espectacles que té en cartell en aquests moments, cap no té autoria ni direcció  femenina.

Gràfic: HELENA OLCINA

Les sales petites marquen el camí

Gràfic: HELENA OLCINA

Que les dones representen un 50% de la població és una dada que sí que tenen en compte les sales petites, que amb el seu compromís actiu marquen tendència a la cartellera teatral barcelonina. CRÍTIC ha analitzat les programacions de quatre d’aquestes sales i constata que totes quatre tenen programacions paritàries. És el cas del Maldà, on un 50% de l’autoria i de la direcció dels espectacles programats recau en dones. Això, confirma la seva codirectora, Marina Marcos, està fet a voluntat.

La sala Beckett també té una programació completament paritària, amb un 45% de dones i homes en l’autoria i la direcció, i un espectacle amb equip mixt. A la Sala Flyhard, els homes directors i autors són minoria, liderant un 20% dels projectes, mentre que un 40% està liderat per dones i l’altre 40% té equips mixtos. I, a la Sala Hiroshima, un 40% de les autories són de dones enfront un 33% d’homes, i un 27% d’equips mixtos. En la direcció, hi ha un 33% de dones enfront un 40% d’homes i un 27% d’equips mixtos.

Si les sales petites poden proposar programacions paritàries, per què no poden els grans teatres? Per Marina Marcos, “no existeix cap excusa”. El Maldà elabora la seva programació a partir de les propostes que rep. Aquest any, a partir de les propostes que havien rebut, no en tenien prou per fer una programació paritària. “El que hem fet ha estat proposar a dos equips amb dones dramaturgues i directores que preparessin projectes per incorporar-los a la programació”, explica Marcos. La codirectora del Maldà denuncia també que “les dones dramaturgues o directores estan relegades a cicles alternatius paral·lels específics de dones”. “Hi ha dones en aquest país perfectament capacitades per treballar als grans teatres”, explica. “Victoria Spunzberg està estrenant textos a l’estranger; no sé per què això aquí no passa”, lamenta.

El sistema ha minvat la confiança de les autores?

Llavors, per assolir una programació paritària, de vegades les sales han d’anar a buscar projectes o encarregar-los a dones, cosa que implica un compromís actiu que la majoria d’espais no practiquen. I per què no arriben més projectes de dones a les sales? Moltes, definitivament, s’han cansat de topar amb l’etern ‘sostre de vidre’.

A l’Institut del Teatre, la gran majoria d’alumnes són dones, en totes les especialitats. Però això no es tradueix en xifres quan arriben al món del teatre professional. Per què? Barceló lamenta que al món professional “vas veient que les dones es van quedant relegades a una part molt marginal”. Això provoca, segons l’actriu, “que cada cop et costi més presentar projectes a grans teatres o de fer grans apostes, perquè minven la teva pròpia confiança”.

Coincideix en aquest argument Clemente. La dramaturga assegura que no és una qüestió individual, sinó col·lectiva: “Jo he arribat a pensar que no tinc personalitat per assumir un càrrec de responsabilitat; al final t’ho fan creure i acabes pensant que tenen raó”. Malgrat tot, assegura que “això ho estem canviant”.

La direcció de les sales és majoritàriament masculina

Hom podria pensar que una programació amb poca presència de directores i autores pot tenir a veure amb el fet que la gran majoria de sales teatrals estan dirigides per homes. A les grans sales de Barcelona només en trobem dues: la Tania Brenlle a la Villarroel, i l’Àngels Margarit, al Mercat de les Flors. Però el fet que la direcció sigui femenina tampoc no garanteix la introducció de la perspectiva de gènere en la programació. De fet, a La Villarroel, els espectacles per a la present temporada compten amb un 33% d’autores, només un 17% de directores i un 0% de dramaturgues.

I de nou, si anem a mirar les sales petites de la ciutat, trobem moltes més dones dirigint-les. És el cas de Marina Marcos, al Maldà; Bàrbara Granados, al Teatre La Gleva; Verònica Pallini, a Porta4, i Julijana i Semolinika Tomic, a Antic Teatre, entre d’altres.

Per Barceló, aquesta programació liderada majoritàriament per homes té més a veure amb el fet que no hi hagi perspectiva feminista que no pas que els directors de les sales siguin homes. “Podria haver-hi homes amb perspectiva feminista i que això ho tinguessin molt clar, com hi ha sales i festivals que ho tenen”. També, però, creu que, si hi hagués més dones, “segurament tindrien més sensibilitat amb aquest tema”. Marcos sí que veu una relació directa entre les programacions no paritàries i el fet que les sales estiguin dirigides per homes.

Però, per la codirectora del Maldà, l’hiperlideratge masculí no està només en les sales: “La majoria de productores també les porten homes; la majoria dels qui han de decidir apostar per algú són homes. I, a nivell conscient o inconscient, tots tenim la nostra visió del món, la nostra manera de treballar, les nostres amistats, els nostres contactes més directes”.

Aquesta qüestió evoca el capítol recent de la dimissió de Lluís Pasqual com a director del Teatre Lliure. El col·lectiu Dones i Cultura, format per prop de 800 professionals del sector, va publicar un manifest en què demanava el cessament de Pasqual per “tracte vexatori sistemàtic” a la feina. El manifest va succeir a les crítiques públiques de l’actriu Andrea Ros acusant-lo d’abusar del seu poder i de maltractar-la, tant a ella com altres companys, en l’àmbit laboral.

“Amb un relat des d’un únic punt de vista, hi perdem tots”

Precisament el Lliure té previst modificar els estatuts del teatre per garantir una programació tan paritària com sigui possible, com recull el diari ‘Ara’. Que una programació es basi en el punt de vista d’un sector social té conseqüències més enllà de l’àmbit laboral de les arts escèniques. El relat queda coix si no compta amb altres punts de vista.

“A mi em sembla molt graciós quan es critica o es parla d’un text escrit per una dona que sovint no reflecteix segons quines realitats masculines; sembla que hi hagi una mena d’acord que els homes retraten perfectament el món, la personalitat i la psique de les dones des de fa segles”, diu Marcos. “És molt pertinent no només que donem veu a les dones, sinó que ens donem veu a nosaltres mateixes dient a qui relata que no ens relata de veritat, o no relata certes veritats que vivim.”

A l’etiqueta de Twitter #SerActriuÉs, aquesta era una de les qüestions centrals. “Portem dient fa temps que moltes vegades ens toca defensar uns personatges que des del punt de vista dramatúrgic parteixen de molt prejudici i  un punt de vista molt sexista a nivell de tòpics”, diu Barceló; “comencem a estar una mica cansades d’haver de representar aquest tipus de dones”. “Hem de començar a imposar-nos”, conclou Marcos, “i no només amb les dones, sinó també amb altres visions de la nostra societat: els hem de fer presents en les nostres programacions”.

Les professionals noten un canvi de tendència, però va lent

Clemente apunta a una nova sensibilització en qüestió de gènere en el fet que ella, per primera vegada, tingui tres espectacles programats aquest any en tres sales barcelonines diferents, almenys en dos dels tres casos. La dramaturga, que abans no creia en les quotes, ara n’és partidària: “És l’única manera”, diu. Barceló també veu una petita evolució des que ella va començar la seva carrera professional: “Cada cop hi ha més conscienciació; tots aquests temes s’intenten tractar amb una mica més de cura, però encara falta molta feina”, conclou.

I, mentre la situació no millora, Dona’m Escena seguirà analitzant programacions i posant al descobert que el teatre barceloní és encara molt lluny de ser un exemple de paritat. “Si el teatre fa de mirall de la nostra societat, plasmar-hi ‘nostrosenyor patriarcat’ sense qüestionar-se’l és alimentar-lo”, apunta el col·lectiu en la seva carta de presentació.

Un comentari
  • Subscriptor Jordi Bordes Castells 8 d'octubre de 2018 - 9:23

    Bona feina de recentrament del tema. Ara, probablement, el tema té moltes més arestes. Entenent que no és el mateix programar un Espai Lliure que una Sala Gran del TNC, o la Flyhard (per a aforament de públic) és un error jugar amb números tant prims. No té el mateix pes una obra que s’hi està un dia, que una que s’allarga tres mesos. Les dades serien molt més esfereïdores.
    Però el que compta, probablement, és l’evolució (o no). No n’hi ha prou en comparar dades d’una sala a altre; si no de mirar-hi la trajectòria en anys. Hi ha una dada que preocupa: que l’autoria/direcció/ dramatúrgia femenina destaqui més en els espais de major precarietat. Així, no tenen les mateixes condicions per a agradar, experimentar, aprendre dalt de l’escenari. I això, les manté en un espai més feble.
    Per últim, és evident que la dona ha de tenir un paper molt més destacable en la cartellera, però és molt reduccionista (i gens estratègic) decidir obviar l’opinió dels homes que són sensibles ( o no) a aquest afer en el sector escènic.

Deixa el teu comentari