Data Crític

Radiografia del (nou) votant de Ciutadans

  • Marc Guinjoan i Toni Rodon (El Pati Descobert)
  • dimarts, 23 gener 2018

Ciutadans ha obtingut un suport electoral elevat en les zones de la perifèria urbana i ha actuat com a pol d'atracció dels votants antiindependentistes

Inés Arrimadas i Albert Rivera a la roda de premsa del 22 de desembre de 2017 / ELISENDA ROSANAS – ACN

Per primer cop en la història recent de Catalunya, un partit allunyat dels grans consensos del catalanisme ha guanyat les eleccions. Ciutadans, fundat l’any 2005, aconsegueix d’aquesta manera trencar l’hegemonia catalanista i situar-se com a primera força del Parlament, amb més d’un milió cent mil vots i 36 diputats. En termes relatius, la formació encapçalada per Inés Arrimadas va aconseguir el 21 de desembre passat més de la quarta part dels votants (un 25,35% de sufragis). Només la victòria del conjunt de partits sobiranistes va aconseguir amargar la nit electoral. Si no hi ha girs d’última hora, el més probable és que Ciutadans segueixi quatre anys més com el partit que lidera l’oposició.

Què hi ha darrere d’aquesta victòria? Quin és el perfil del votant ‘taronja’? Va aconseguir el partit anar més enllà del suport dels irreductibles, és a dir, d’aquells votants amb unes preferències intenses en contra de la independència?

Un suport geogràfic polaritzat

Els resultats de Ciutadans presenten una forta variació territorial. El seu pitjor resultat el 21-D es va registrar a les comarques del Pallars Sobirà i del Priorat, amb vora un 6,9% de vots en tots dos casos. Per contra, els millors resultats els va obtenir a les comarques del Tarragonès i del Baix Penedès, amb més d’un 35% i d’un 32% de vots, respectivament. Aquests dos extrems exemplifiquen la distribució del seu vot en l’àmbit territorial: Ciutadans rep un suport electoral elevat als nuclis de la costa i més baix als municipis de l’interior (amb l’afegit de la Vall d’Aran, una comarca en la qual també hi és electoralment fort). El mapa següent ho il·lustra. Les parts més fosques (allà on el seu suport és menor) són totes a l’interior i, en canvi, el seu suport electoral és sòlid als municipis poblats de la costa.

Gràfic: HELENA OLCINA

En aquest sentit, la distribució geogràfica del seu vot és molt semblant a la dels últims comicis a Catalunya celebrats l’any 2015, amb la diferència que, aquest cop, la formació ‘taronja’ ha quedat primera en moltes places. C’s s’ha erigit com la guanyadora en 23 municipis del voltant de Barcelona i ha aconseguit la primera plaça a les 10 ciutats més grans de Catalunya. En total, es va imposar en 14 capitals de comarca. Comparat amb les eleccions del 2015, Ciutadans creix arreu del territori, però ho fa molt menys a l’interior.

De fet, si ampliem el focus a escala de secció censal, una de les característiques de la distribució del vot de Ciutadans és la seva forta polarització geogràfica. És a dir, en alguns àmbits del territori, sobretot en les perifèries de les ciutats urbanes, el partit ‘taronja’ obté un suport molt elevat, mentre que en altres zones, com els centres històrics, el seu vot és inferior. És important destacar que això no passa en tots els partits: per exemple, ERC té una distribució geogràfica del vot homogènia, és a dir, molt semblant arreu del territori català.

A què és deguda aquesta especialització geogràfica del vot ‘taronja’? Per què C’s no va aconseguir trencar la seva estructura polaritzada del vot? Una primera raó té a veure amb el perfil de votant que li dóna suport (i que analitzem posteriorment). Un segon motiu és degut al tipus de votant “nou” que va obtenir el 21-D passat. Si fem una anàlisi de transvasaments (vegeu la nota metodològica al final del text), observem com la formació d’Arrimadas va robar gairebé de manera exclusiva vots de formacions partidàries de la unitat d’Espanya. Així, la formació ‘taronja’ va aconseguir un 36% de votants socialistes del 2015, un 44% de votants populars i un 31% de votants d’Unió. També va obtenir un 35% de nous votants. L’única excepció prové de CSQP, partit que va veure com un 24% dels seus votants anaven a parar a Ciutadans.

Gràfic: HELENA OLCINA

Quan la independència tapa la ideologia

Una de les conclusions de l’anàlisi anterior és que Ciutadans obté els seus vots en zones de la perifèria urbana. El seu vot, però, presenta una estructura curvilínia: al mateix temps que obté un elevat suport en zones socioeconòmicament dèbils, també és fort en zones socioeconòmicament benestants. En canvi, en territoris on la classe mitjana té més presència, el seu suport hi és més baix. L’exemple més visible és Barcelona, ciutat en la qual Ciutadans aconsegueix un suport important en barris del districte de Sarrià-Sant Gervasi i, al mateix temps, en els barris més humils de Nou Barris. El patró es repeteix arreu de Catalunya. En ciutats d’àmplia tradició obrera, com Cornellà de Llobregat, Mataró o el Prat de Llobregat, també hi va guanyar Ciutadans.

Tenint en compte que el programa electoral —la ideologia— de Ciutadans és de tendència conservadora (CRÍTIC ho explicava aquí), com és possible que zones de tradició d’esquerres optin per un partit allunyat de la seva posició ideològica? En el fons, la pregunta és semblant a la que molts països europeus es plantegen en cada elecció, quan les perifèries de les zones urbanes voten majoritàriament per partits populistes o d’extrema dreta.

Encara que aquest patró pugui semblar una paradoxa, la raó la trobem en l’estructura de la competició política de Catalunya. Històricament, la lluita pel vot a casa nostra s’ha estructurat en dos grans eixos: el nacional (catalanisme-espanyolisme) i l’ideològic (esquerra-dreta). Les dades ens mostren que, en aquestes eleccions, els dos eixos han estat importants a l’hora de votar, però la seva importància relativa varia en funció del partit que analitzem. En el cas de Ciutadans, sembla que la seva posició de radicalitat antiindependentista podria haver estat més rellevant per recollir vot que no pas el seu posicionament en l’escala ideològica.

Fixem-nos en el gràfic següent, que ens mostra la intensitat del suport a la independència, en una escala que va de 0 (totalment en contra) a 10 (totalment a favor). En el gràfic podem comprovar clarament com els votants de Ciutadans, conjuntament amb el PP, són els més contraris a la independència –en ambdós casos, un 75% dels votants donen un valor de 0 a la pregunta, molt més que no pas els del PSC.

Gràfic: HELENA OLCINA

Si ens fixem ara en la ideologia, observem com el votant de Ciutadans se situa majoritàriament en les posicions centrals de l’eix ideològic. El valor mitjà dels seus votants és de 5,5 (en una escala de 0 a 10), lleugerament més centrat que el 6,3 del PP i allunyat del 4 del PSC. El fet que gairebé un 50% dels seus votants se situïn en el valor 5 ens pot estar assenyalant una certa indefinició ideològica (el 5 sovint és el valor seleccionat pels que no tenen clar on ubicar-se). Això constitueix una evidència addicional que va ser el posicionament radical del partit en contra de la independència el que va atraure principalment els seus vots.

Gràfic: HELENA OLCINA

Finalment, en els gràfics següents ens endinsem en la identitat declarada i la llengua pròpia dels votants de Ciutadans i els comparem amb els votants de la resta de formacions. El gràfic que hi ha a continuació ens presenta la mitjana en l’escala de l’anomenada “identitat nacional subjectiva”, en què els valors més alts es corresponen amb sentiments exclusivament catalans i els més baixos amb sentiments únicament espanyols. Ciutadans registra el segon valor més baix (per tant, més espanyolisme), només per sota del PP. Tot i això, sembla que el discurs reiterat d’Arrimadas i els seus sobre sentir-se catalans i espanyols ha quallat entre el seu electorat: vora un 78% dels votants del partit ‘taronja’ es consideren tan catalans com espanyols.

Gràfic: HELENA OLCINA

Quant a les dades sobre llengua, el gràfic 6 ens mostra com el votant de Ciutadans és el que té el percentatge de persones castellanoparlants més elevat (un 62% dels seus votants). Només 1 de cada 10 dels seus votants és catalanoparlant. De fet, aquestes dades ens revelen que Ciutadans és el partit amb més homogeneïtat lingüística, per sobre del PP i del PSC (amb un 14% i un 15% de votants catalanoparlants, respectivament). Unes xifres que quadren amb el patró agregat que observàvem abans: el suport de Ciutadans prové, majoritàriament, de les perifèries urbanes de les grans ciutats catalanes, zones majoritàriament castellanoparlants.

Amb tot, és important subratllar que aquest patró no és un mirall del de les forces sobiranistes. En relació amb la llengua, els partits independentistes tenen un votant amb una distribució lingüística molt més heterogènia. De fet, entre les tres formacions independentistes els catalanoparlants estan al voltant d’un 45%.

Gràfic: HELENA OLCINA

Consolidació com a alternativa?

La victòria de la formació d’Inés Arrimadas el 21-D passat va consolidar el gran canvi en el sistema de partits català de l’última dècada, situant, per primer cop, un partit contrari als grans consensos catalanistes com a primera força electoral. L’anàlisi acurada dels resultats electorals i de les enquestes ens mostra que la seva força prové especialment de dos factors: en primer lloc, de la seva especialització territorial. Ciutadans va obtenir un suport electoral elevat en les zones de la perifèria urbana, les quals acostumen a tenir un perfil socioeconòmic per sota la mitjana. En segon lloc, el partit ‘taronja’ va aconseguir actuar com a pol d’atracció dels votants antiindependentistes, robant antics votants de gairebé totes les formacions d’aquest espectre i beneficiant-se també de l’augment de la participació.

En el fons, Ciutadans ha seguit una estratègia tradicional en política, coneguda per herestètica, i ja subratllada pel conegut politòleg americà William Riker, en el seu ‘L’art de la manipulació política‘. Aquesta estratègia es basa en una idea molt senzilla: si un partit és perdedor en una dimensió (per exemple, un partit és de dretes en una societat majoritàriament d’esquerres), la millor manera de guanyar suports és incrementar el pes d’una dimensió en la qual ets guanyador (per exemple, la immigració o, en el nostre cas, el debat independentista). Ras i curt: si vols guanyar vots, deixa de parlar d’allò que et fa perdedor i insisteix en allò que et fa guanyador.

Per tant, un dels grans dubtes polítics de Ciutadans és si serà capaç de mantenir aquest equilibri i consolidar un espai electoral que, qui sap, el pot arribar a situar a la presidència de la Generalitat. Una part de la resposta serà deguda al rol que tinguin en l’àmbit estatal: es tracta, en definitiva, del marc de referència del seu votant i un potencial punt d’erosió (o de rèdit) electoral. Tanmateix, bona part de l’èxit o del fracàs del partit serà degut a l’estratègia que segueixin, a partir d’ara, els partits sobiranistes a la perifèria urbana i, més en general, al futur que ens ofereixi la qüestió nacional, un autèntic mannà de Ciutadans per créixer i una peça fonamental per situar-los com a força més votada a Catalunya.


Nota metodològica: l’anàlisi de transvasament de vots s’ha realitzat a partir dels resultats per secció censal i fent una mitjana de tres estimacions per anàlisi ecològica de transvasaments. El valor que es mostra té una incertesa de -/+ 2,5 per cent. D’altra banda, aquí es mostren únicament els vots que C’s va guanyar d’altres formacions i no els que va perdre.
Les dades dels gràfics 3 a 6 provenen del projecte Making Electoral Democracy Work. Més informació disponible, aquí.
5 comentaris
  • Ramon Salvat Guarque 24 de gener de 2018 - 11:25

    Bona radiografia ¡¡ . Es fantastic disposar d’un mitja tant serios i rigoros. Apunto que fins que l’esquerra d’arrel socialista i comunista no reaccioni i abandoni el seguidisme independentista – o la seva versió suau del “dret a decidir”-, Ciudadanos te molta corda i un llarg cami progressiu

    • XFB 20 de febrer de 2018 - 18:31

      Em sembla que les coses són al revés, els partits d’esquerres van a buscar el vot a l’independentisme perquè el votant d’esquerres se n’hi ha anat. La raó és senzilla, dins Espanya sembla impossible qualsevol política mínimament social. En contraposició l’espanyolisme ha anat a buscar la dreta catalana, i només cal veure com a votat Sant Gervasi per comprovar-ho.

  • Subscriptor Pere 24 de gener de 2018 - 17:30

    Com va dir Ernest Maragall, Ciudadanos és el partit lerrouxista del segle XXI.
    Déu nos en guard i ens salvi d’una esquerra que encara es faci més seguidista -del que ja ho és- de l’antiindependentisme i de l’espanyolisme antidemocràtic i reaccionari!

  • Subscriptor Bayfor 25 de gener de 2018 - 19:43

    Moltes gràcies per aquestes anàlisis acurades, que al final ajuden a entendre en quin punt estem per les dues pulsions indentitàries a les que des de fa temps ens han volgut abocar des dels dos bàndols. Respecte a les comparacions amb el lerrouxisme em sembla que com a titular pot semblar impactant, però a banda dels diferents moments històrics penso no tenen res a veure ni des de la perspectiva ideològica de classe ni des de la perspectiva nacional (diria que Ciudadanos és pitjor en els dos aspectes).

  • Francesc111 21 de febrer de 2018 - 2:31

    Felicitats per l’estudi.
    Com pot ser possible que un gran rebombori de trasvassaments, tant de sortida com d’entrada, inclús del tradicional anticatalà PP, en un moment determinat molts, masses, conflueixen a ciudadanos. no ho entenc del tot. podria haver-hi una explicació, la corrupció sols seria excusa pel PP, encara que també toca PSOE, decididament no ho entenc, i no vull dir que no sigui cert, accepto que es així.

Deixa el teu comentari