Sis gràfics que expliquen com són els ciutadans que se senten tan catalans com espanyols

Com ha recordat CRÍTIC en alguns articles, Catalunya és, fonamentalment, una terra d’identitats mesclades. Les diverses onades migratòries que el país ha rebut, les passades i les més recents, han configurat unes identitats heterogènies, uns mons simbòlics de referència complexos. Al llarg del temps han sorgit unes identitats que, com assenyalava Jaume Vicens Vives, es fonamenten, en bona mesura, en la idea de la “terra de pas” o, com ha recalcat l’historiador Josep Maria Roig Rosich, en “terra de quedar-s’hi”. Així, com ha mostrat el debat sobiranista dels últims anys, la identitat ha emergit com un factor important que, directament o indirectament, estructura la vida i el pensament de les persones.

Entre totes les identitats que existeixen al nostre país, poques ocupen més presència mediàtica i política que la identitat dual. És a dir, d’aquells que declaren sentir-se tan catalans com espanyols. D’acord amb les dades del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), aproximadament un 35% dels catalans tenen una identitat dual o mixta. Les mateixes dades ens mostren també que al votant d’un 25% de catalans es consideren “més catalans que espanyols”, un percentatge similar als que es consideren “només catalans”. En canvi, els que se senten “només espanyols” i “més espanyols que catalans” representen cadascun d’ells un 5%.

Qui són les persones que formen el grup amb una identitat dual? On viuen? A qui voten? Quina ideologia tenen? O, encara més important, es tracta realment d’un bloc homogeni els membres del qual sempre actuen de la mateixa manera?

Més duals al Baix Llobregat, al Vallès i al Tarragonès

Vegem-ne primer la distribució territorial. El mapa següent ens mostra el percentatge de persones amb identitat dual per comarques. Els duals predominen a la zona costanera, amb especial preponderància al Baix Llobregat, al Vallès Occidental i al Tarragonès. Per contra, constitueixen un percentatge de població molt reduït en comarques com el Priorat, Osona, el Pla de l’Estany o l’Urgell. La distribució territorial dels duals, tot i ser més dispersa al llarg del territori, coincideix visualment amb el vot a les forces partidàries de la unitat d’Espanya.

Major tendència a ubicar-se al centre en l’àmbit ideològic

En termes ideològics d’esquerra-dreta, el votant dual no és gaire diferent del del conjunt de Catalunya. Aquells que se senten tan catalans com espanyols tenen una major tendència a ubicar-se al centre de l’espectre polític, en detriment de les posicions d’esquerra. Tal com investigacions recents han demostrat, aquesta preponderància del centre, però, podria venir explicada pel simple fet que les persones amb menys interès per la política i menys coneixement sobre aquesta se situen habitualment en les posicions intermèdies de les escales. Per a molta gent amb poc coneixement polític, el centre de l’escala és una posició neutral. Així, el “tan català com espanyol” podria ser, per a algunes persones, una resposta refugi que permet no haver-se de decidir entre dos pols, com sabem que també ho és el centre de l’eix ideològic.

Més favorables als partits constitucionalistes que a l’independentisme

Si ens referim al comportament electoral dels individus amb identitat dual, veiem com aquest és favorable als partits constitucionalistes. El gràfic que trobareu a continuació mostra el suport electoral en les darreres eleccions al Parlament del 21 de desembre pels individus amb identitat dual i pel conjunt dels catalans. En aquest gràfic podem veure com el suport a Ciutadans el passat 21-D entre els duals va quedar per sobre de la mitjana de Catalunya (un 34% i un 20% respectivament). L’evidència és similar per al cas del PSC i l’abstenció i, en menor mesura, per al PP i per a Catalunya en Comú (CeC). Per contra, el suport entre els duals a les forces sobiranistes va ser molt reduït.

Partidaris de l’autonomia

L’evidència sobre la preferència per l’organització territorial de Catalunya entre els duals es correspon amb el suport electoral d’aquests que hem vist en la figura 3. En efecte, tal com reflecteix el gràfic de sota, la meitat dels duals tenen una preferència per l”statu quo’, el doble que el percentatge observat en el conjunt de la població. De manera similar, el suport al federalisme també està per sobre del valor mitjà a Catalunya, mentre que la preferència per la independència està al 8%, molt per sota del 42% observat en el global del país.

Un grup més heterogeni del que pot semblar

Ara bé, les dades que hem vist fins ara ens podrien fer arribar a la conclusió que els individus amb identitat dual són un grup homogeni i molt proper als partits constitucionalistes. Tanmateix, la realitat és molt més complexa del que podria semblar a primera vista. En una recerca que vam publicar el 2015, mostràvem que la manera habitual de mesurar la identitat a Catalunya emmascarava diferents grups amb identitats diverses (vegeu també un interessant treball que va fer el CEO l’any 2015). És a dir, que aquells que a les enquestes responen que se senten “tan catalans com espanyols” són un grup més heterogeni del que les dades poden deixar a entendre. Això es produeix, sobretot, per un factor cultural i històric: per a un important segment de la població catalana, sentir-se “només espanyol” té connotacions negatives. Això provoca que molta gent s’acabi refugiant en aquesta categoria quan, en un altre context, potser no ho faria.

Addicionalment, però, la manera de mesurar la identitat dual està emmascarant, en el fons, diverses possibilitats. Per exemple, un grup d’individus pot considerar que les dues identitats són molt rellevants i sentir-se “molt català i molt espanyol”. Un altre grup pot seguir la dinàmica contrària i pensar que se sent “molt poc català i molt poc espanyol”. Finalment, un tercer grup es pot sentir “moderadament català i moderadament espanyol”. Es tracta de tres grups que difícilment es poden encapsular en una mateixa categoria (“tan català com espanyol”), atès que la importància que es dóna a cadascuna de les identitats és notablement diferent.

I això és, precisament, el que succeeix a casa nostra. Utilitzant dades del projecte MEDW, hem dividit els catalans en tres categories en funció de si se sentien “molt catalans i molt espanyols”, “poc catalans i poc espanyols” o “moderadament catalans i moderadament espanyols”. El primer resultat rellevant és que, a Catalunya, hi ha poca gent que doni una importància baixa a les dues identitats (menys d’un 5%). La majoria de duals se senten “molt catalans i molt espanyols” (gairebé un 68%) o “moderadament catalans i espanyols” (un 28%).

Si n’analitzem el comportament electoral —que trobareu al gràfic següent—, observem que aquesta manera diferent d’entendre les dues identitats es trasllada, també, en un comportament electoral divers. Així, la majoria de persones que se senten “molt catalans i molt espanyols” van votar, el passat 21-D, C’s i, en menor mesura, el PSC. Aquest seria el patró “mediàtic” dels votants duals al qual els partits partidaris de la unitat d’Espanya acostumen a fer referència (i el que hem vist al gràfic 3). Tanmateix, el grup de persones que se senten moderadament catalanes i moderadament espanyoles (i, per tant, també amb identitats duals) tenen un comportament diferent. En el seu cas, el 21-D van optar per ERC i, en menor mesura, pel PDECat.

Si repetim l’exercici però focalitzem l’interès en el suport (o el rebuig) a la independència de Catalunya, tornem a trobar-nos amb un patró molt semblant. Les persones que se senten “molt catalanes i molt espanyoles” són partidàries de l’actual model autonòmic (com hem vist al quart gràfic), bé amb més poders o amb els mateixos que actualment. En canvi, els que se senten moderadament catalans i espanyols estan més dividits: l’una meitat vol un Estat independent i l’altra meitat prefereix una Catalunya amb més autonomia que l’actual.

Per tant, la idea que les persones que se senten “tan catalanes com espanyoles” són un grup homogeni i es comporten totes igual és, com hem mostrat, només una part de la història. Les dinàmiques polítiques dels últims anys han fet que, efectivament, les persones amb identitats duals hagin anat basculant cap a posicions partidàries de la unitat d’Espanya i han trobat en Ciutadans un refugi polític a les seves idees. No obstant això, els duals catalans són un grup més heterogeni del que se li pressuposa políticament i mediàticament. A més, tal com hem mostrat en una publicació acadèmica recent, les seves posicions respecte al debat independentista són modulables i varien en funció d’on viuen i d’allò que pensen els seus contactes més habituals (amics, família, companys de feina…). Dit d’una altra manera, Catalunya és una terra d’identitats mixtes i heterogènies. Una afirmació que també s’aplica a aquells que se senten tan catalans com espanyols.