Ada Colau: “No crec en allò de primer la independència i després ja ho veurem. Però hi ha una oportunitat de canvi”

  • Sergi Picazo
  • dijous, 16 octubre 2014

Ada Colau (Barcelona, 1974) serà probablement la candidata de Guanyem Barcelona en les eleccions municipals del maig de 2015. La seva trajectòria com a activista ve de lluny: des del moviment antiglobalització a principis de la dècada del 2000 fins a portaveu de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca. Guanyem promou un procés de confluència i està negociant amb partits com ICV-EUiA i la CUP. Colau, filòsofa de formació, no té encara salari de candidata i manté la seva feina com a investigadora a l'Observatori DESC. “No sóc comunista, no sóc socialdemòcrata, no sóc anarquista”, afirma. “Els grans relats que ho expliquen tot i ho solucionen tot han fracassat”.

Guanyem no és una confluència només d’esquerres. Hem d'anar més enllà. Molta gent no se sent interpel·lada per l'esquerra

Guanyem aposta per una confluència àmplia de partits d’esquerres…

No, per una confluència més enllà de l’esquerra.

Confluència d’esquerres és una expressió errònia?

No ho hem plantejat com una confluència només d’esquerres. Això no vol dir que no comptem amb actors d’esquerres. Però hem d’anar molt més enllà. Avui hi ha una gran part de la població que no s’identifica amb els partits tradicionals ni amb l’eix dreta-esquerra tal com s’ha representat fins ara. Hi ha una gran part de població que no participa políticament en les eleccions. No se sent interpel·lada per l’esquerra, ni tampoc per la dreta. Propostes com Guanyem Barcelona, que no és l’única, que surten de la ciutadania per reivindicar un aprofundiment democràtic, interpel·len una ciutadania que no ha trobat espai per participar.

Però quan dius més enllà de l’esquerra… fins a on arriba? A la dreta? A gent de dretes?

Em refereixo a la gent fastiguejada i cabrejada que no se sent interpel·lada pel sistema de partits i les velles formes de participar en política.

Quina gent és? De qui estàs parlant? 

Treballadors, autònoms, migrants, gent jove, gent gran, decebuts, emprenyats… Sense deixar de banda els activistes de tota la vida. Jo ho he vist claríssim a la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH). Venia gent que no votava mai, gent que votava sense convicció, gent que canviava el seu vot en cada elecció… I és gent que està pendent de sobreviure i necessita un canvi urgent en coses concretes com l’habitatge, la salut, l’alimentació dels fills. Un altre cas de participació ciutadana més enllà dels partits és el moviment pel dret a decidir. Surt d’una mobilització ciutadana que desborda els partits. Hi ha molts exemples en els últims temps.

Partits i sindicats d’esquerres asseguren que representen els interessos de la gent treballadora i, en canvi, tu dius que la gent no se sent representada per l’esquerra. Ho ha fet malament l’esquerra, segons tu, en els darrers anys?

Hi ha un cúmul de factors que han esclatat en els últims anys, però que vénen de lluny. La insatisfacció amb la Transició a la democràcia feta per unes elits; que els partits han generat unes superestructures que són maquinàries més preocupades per la supervivència que per la transformació de la realitat; un cicle de victòries del neoliberalisme econòmic i polític que afecta el planeta sencer i, després del qual, els antics partits socialdemòcrates abracen les polítiques liberals; que la corrupció s’ha escampat pels partits grans a Espanya i a Catalunya; i, a sobre, ens parlen del final de la història i ens diuen que ja “no hi ha alternativa”. S’instal·la la percepció que votant cada quatre anys no es pot canviar res. Això no és només del 15-M: és del moviment antiglobalització i del zapatisme. Aleshores ja denunciàvem que les grans decisions no les prenien els estats sinó l’FMI, el Banc Mundial i els poders financers internacionals.

No n’hi havia prou amb assemblees i ‘manis’. Ens vam organitzar però no a la manera clàssica, ni vertical ni opaca ni corrupta

Foto: Jordi Borràs

Foto: Jordi Borràs

Justament tu inicies la teva politització al moviment antiglobalització als inicis de la dècada del 2000. Quin és el recorregut de l’Ada Colau militant d’extrema esquerra fins a l’Ada Colau actual? La idea zapatista era aleshores “Canviar el món sense prendre el poder” i “Anem lents perquè anem lluny”. Ara és “Guanyem el poder i guanyem-lo ja”.

Jo era una més que participava d’un moviment col·lectiu i compartit que no era majoritari i que potser no arribava a tota la classe treballadora però que anava creixent en suport. Vam arribar a fer grans manifestacions contra “l’Europa del capital” i, després, contra la guerra de l’Iraq. Avui som en un cicle nou que podem anomenar revolució democràtica, postcapitalisme, procés constituent… I jo veig fils de continuïtat claríssims amb la feina feta per molta gent durant els darrers 15 anys. El que per a molta gent ha significat el 15-M en favor de crear un moviment ampli, de majories socials i que deixi de delegar la política en els partits s’ha anat coent des de fa temps. L’antiglobalització ja buscava formes de participació política que no passessin per les clàssiques dels partits i dels sindicats que cada cop estaven més allunyats dels treballadors, sobretot dels joves i dels precaris. Del malestar d’aquella generació apareix una consciència global, sobretot després de les protestes de Seattle i del zapatisme, per lluitar. Ens van fer un relat de la democràcia i no ens quadrava amb la nostra vida precària. Fèiem campanyes ciutadanes, contra el Banc Mundial o contra la guerra, on tothom podia participar independentment del seu carnet polític. Canviem les formes de comunicar els nostres reclams amb portaveus anònims, sense el suport dels mitjans de comunicació clàssics i amb lemes com el de V de Vivienda de “No tendrás casa en la puta vida”. Hi ha una reflexió col·lectiva, als fòrums socials mundials, per passar d’allò global a allò local. Comencem a treballar amb temes de precarietat i d’habitatge amb la ciutadania. Això acaba esclatant amb les primaveres àrabs i amb el 15-M. La ciutadania s’anticipa als problemes que vindran molt abans que els partits. En l’habitatge, això es veu amb la PAH. Al final, però, ens adonem que per aconseguir resultats polítics cal un esforç organitzatiu a mitjà i llarg termini, no solament a curt. No n’hi havia prou amb assemblees i manis. Ens vam organitzar però no a la manera clàssica, ni vertical ni opaca ni corrupta.

Tenim propostes viables. El que ha estat inviable són les seves propostes: ens han dut al desastre

De la crítica postmoderna passeu a la proposta material. Però teniu propostes factibles i viables en un moment de crisi i d’endeutament com aquest? 

Sí, sí! Sempre n’hem tingut. El que ha estat inviable són les seves propostes: ens han dut al desastre absolut. Tenim propostes, però necessitem canviar la correlació de forces. L’únic que accepto és que s’han acabat els grans relats. No hi ha una ideologia única que resol tots els nostres problemes. Per això es parla de postcapitalisme, d’economia del bé comú… No es tracta de posar fi a tota forma de mercat, però sí de posar fi a l’economia especulativa o al frau fiscal de les multinacionals.

Fi dels grans relats… No et consideraries comunista?

No.

I socialdemòcrata?

No.

Anarquista?

No. Però deixa’m explicar-t’ho.

Vinga.

No m’he identificat mai amb una única ideologia. El que tinc són referents de totes les ideologies que has dit. Em reconec en valors d’aquestes tradicions de les esquerres. Però els grans relats que ho expliquen tot i ho solucionen tot han fracassat. Aquestes definicions van tenir molt de sentit en dècades passades, però avui la gent no s’identifica així. Jo em reconec en els valors de justícia social, llibertat, democràcia radical, defensa dels drets humans…

Un gran defecte de les esquerres és que creuen que parlar amb el llenguatge de la gent és una renúncia. La gent està farta de grans discursos

Foto: Jordi Borràs

Foto: Jordi Borràs

Per arribar a més gent, com els abstencionistes o els desenganyats, heu de rebaixar el discurs? A quins objectius renunciaries per arribar a més votants?

Aquest és un gran defecte de les esquerres. Creuen que parlar amb el llenguatge de la gent és una renúncia. Això és un error d’anàlisi clamorós. Les esquerres volen transformar la realitat. Això només ho pots fer amb la gent. No pots pensar que tothom està equivocat. La gent està farta de grans discursos. Vol saber fins on estàs disposat a jugar-te-la per aconseguir el teu objectiu. Ara la gent vol parlar de salut pública, d’escoles bressol, de com convertim els habitatges buits en lloguer social, de com participar en democràcia…

Analistes d’esquerres com Antonio Baños o com Joan Manuel Tresserras defensen avui que no es pot aconseguir un canvi social a Catalunya si no hi ha independència.

Per se, no hi estic d’acord. La independència ella sola per si mateixa no porta un canvi social. El procés pel dret a decidir i per trencar amb el règim del 78 sí que és per si sol una oportunitat democratitzadora. Però històricament els països s’han independitzat, han canviat de nom i de president i no ha canviat gran cosa. Em sembla que justament això és el que pretén Convergència.

Molta gent, que mai hem estat ni nacionalistes ni independentistes, ens estem apuntant perquè veiem una oportunitat pel canvi

Però aquestes veus afirmen que les revolucions d’esquerres sempre han fracassat a l’Estat espanyol –des de l’anarquisme fins al PSUC passant per la II República– i que en una Catalunya independent hi hauria una oportunitat pel canvi. Tu no ho veus?

Només si hi ha un protagonisme fort de la ciutadania. No crec en allò de primer la independència i després ja ho veurem. La bona notícia és que l’actual procés s’està construint des de la base i amb una mobilització social massiva sense precedents davant d’un PP autoritari i fora de control que ja no intenta ni fer-se passar per demòcrata. Vivim una crisi de règim que obre una finestra d’oportunitat per canviar les regles del joc. Això està passant a escala estatal i, també, a Catalunya. Molta gent, que mai hem estat ni nacionalistes ni independentistes, ens estem apuntant perquè veiem una oportunitat pel canvi.

Tu has dit que votaries sí-sí en la consulta. T’has fet independentista per voluntat o a la força?

Per oportunitat històrica. Reconec que sempre havia associat l’independentisme amb la creació de noves fronteres. A mi m’agradaria pensar, sense ser ingènua ni idealista, que algun dia podrem superar les fronteres. Bàsicament, perquè les fronteres només existeixen per als pobres. Els rics i les multinacionals no tenen problemes a la frontera. Ara mateix, en l’actual context català, crec que el procés pot ser una oportunitat en favor de la democràcia a l’Estat i a Catalunya.

I, enmig de tot això, d’una crisi de les esquerres i d’un procés sobiranista, vols presentar-te a les eleccions municipals de Barcelona al maig de 2015. 

Hi ha una oportunitat històrica de guanyar Barcelona, i Barcelona podria ser punta de llança d’una revolució democràtica. Guanyem demostraria que es pot practicar la democràcia real i fer revertir la dinàmica neoliberal. Però tindrem resistències per part del poder econòmic.

No hem de ser ni ingenus ni maximalistes. No podrem arribar a l’Ajuntament i anul·lar tots els contractes de cop. Això podria portar un munt de problemes legals

Quina seria la primera decisió si Guanyem aconseguís l’alcaldia?

Moltíssimes! Però una de les primeres seria fer una auditoria de l’Ajuntament. És una administració que té massa espais de decisió a l’ombra. Volem saber quants consorcis, empreses publicoprivades o fundacions tenen i quines decisions s’hi prenen. Volem saber què i com prenen decisions a l’Àrea Metropolitana de Barcelona o a la Diputació de Barcelona.

Anul·laríeu els grans contractes de Barcelona amb poders econòmics com Agbar, amb grans constructores, i les grans obres urbanístiques pendents de fer, les llicències d’hotels de luxe, o deixaríeu d’operar amb bancs que no fossin ètics?

Estem treballant per intentar recuperar la sobirania sobre la ciutat. No hi ha control públic sobre l’economia de la ciutat i les grans decisions. Però no hem de ser ni ingenus ni maximalistes. No podrem arribar a l’Ajuntament i anul·lar tots els contractes de cop. Això podria portar un munt de problemes legals. Però pots estar segur que farem revertir l’economia depredadora i multinacional en favor d’una economia cooperativa i de justícia social i ambiental. No serà cosa de dos dies. Serà una qüestió de correlació de forces. Guanyem no solament ha de mobilitzar vots per vèncer unes eleccions sinó mobilitzar la ciutadania per pressionar l’endemà de les eleccions.

El PSC i CiU defensen que el model de Barcelona ha portat beneficis a la ciutat en llocs de feina, fama internacional i ingressos. Quines coses veus bé i quines malament del model de Barcelona?

És un tema complex i, a vegades, s’escapen els matisos. No hi ha un sol model de Barcelona. En 30 anys de democràcia hi ha hagut diferents fases. Els primers ajuntaments van fer un esforç importantíssim per construir socialment i urbanísticament els barris més degradats. Tampoc té res a veure un esdeveniment com el del 1992 amb el Fòrum de les Cultures. Almenys el 1992 bona part de la ciutadania estava il·lusionada i mobilitzada. El problema del model de Barcelona és que en els últims anys, i sobretot amb CiU, tenim la sensació que estem perdent la ciutat en mans dels poders econòmics privats. Hem de recuperar l’esperit dels primers anys. Les conquestes socials d’aquells anys van arribar gràcies a un exèrcit veïnal mobilitzat massivament en reclam de millores. Nou Barris seria un gran exemple de conquesta de la ciutadania.

Inicia sessió per poder descarregar l'entrevista en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.
11 comentaris
  • Subscriptor Roger Rovira Pineda 16 d'octubre de 2014 - 22:33

    Meravellós sentir una mostra del millor discurs dels moviments socials. Serè, profund, realista alhora que radical, amb coneixement de causa. I esperançador veure que poden guanyar, que podem auditar el poder

  • Subscriptor Jordi Sanglas Crespi 17 d'octubre de 2014 - 10:24

    Desconcertant que parli de 1992 gairebé com si s’hagués tractat d’un procés de participació ciutadana i no de l’inici del model actual de ciutat (la col·laboració entre sector públic i privat, la imposició del creixement econòmic per damunt dels aspectes socials, etc) i això deixant a banda d’altres aspectes més obscurs d’aquell any com la ‘Operació Garzón’ i les denúncies de tortura. Encara més desconcertant que en faci bandera: ‘Hem de recuperar l’esperit dels primers anys’.

    • red albert 19 d'octubre de 2014 - 20:35

      Tot i que coincideixo amb tu que com a mínim és “desconcertant” la reivindicació de l`”esperit del 92″ voldria fer 2 puntualitzacions crec que importants al teu comentari:

      1.- l'”operació Garzón” (totalment condemnable) no es va impulsar des de l’àmbit municipal (òbviament, l’Ajuntament no té competències) i en l’article es parla des d’un punt de vista municipal i municipalista,

      i 2.- quan es parla de “recuperar l’esperit dels primers anys” em sembla molt evident que no es parla de l'”esperit del 92″ sinó de l'”esperit dels primers anys de recuperació dels ajuntaments democràtics i de governs municipals d’esquerres” (o de suposades esquerres, si vols), però evidentment la referència temporal la trobes a l’inici del paràgraf : “En 30 anys de democràcia hi ha hagut diferents fases. Els primers ajuntaments van fer un esforç importantíssim per construir socialment i urbanísticament els barris més degradats”

  • Subscriptor Jordi Ortiz Gil 17 d'octubre de 2014 - 11:18

    Gràcies per expressar el que molta gent pensem en molts aspectes, bàsicament en quant a prioritats polítiques pràctiques, més enllà de sigles i de plantejaments teòrics.
    Jo personalment no veig la independència com l’única forma de transformació social però sens dubte en pot ser una.
    Responent al meu “tocaio”, malgrat que no ha expressat potser de forma adient o potser té una visió diferent. Crec que, amb totes les limitacions dels JJOO i la molt fosca Operació Garzón, la il·lusió que va despertar en gran part de la ciutadania va ser important i la transformació urbanística va tenir molts aspectes positius, a diferència del fracassat fòrum de les cultures.
    En aquest sentit, l’exemple que posa de Nou Barris sí és més interessant.

  • Xavier Monge Profitós 17 d'octubre de 2014 - 11:49

    Em sorprenen tres coses, la primera és que s’afirmi que “històricament els països s’han independitzat, han canviat de nom i de president i no ha canviat gran cosa”, això és inventar-se la història a mida, ras i curt. La segona, és com indica en Jordi com parla del 92, però segurament la causa l’hem de buscar en dos dels seus dos principals companys de viatge, els erudits Subi i Borja, artífexs dels majors despropòsits del PSC i ICV (amb qui també vol compartir llista…). El tercer, és com evita contestar SI a la penúltima pregunta. Lluny de “sí, però segurament no ho podrem fer de manera immediata”, que seria una bona manera d’explicar els problemes que comporta fer-ho, dóna voltes al tema per evitar parlar de l’externalització de serveis, etc. Bona entrevista, però encara que no hi cregui, l’Ada no fa més que un “gran relat” dels que critíca.

  • Lluis Ducet Vilardell 17 d'octubre de 2014 - 14:09

    A Catalunya amiga meva la ruptura de l’actual sistema polític solament té un camí, la declaració d’independència i l’inici d’un procés constituent entre tots, institucions i societat civil. Tens el mateix problema que l’esquerra avui encara dogmàtica que no accepta els moviments transversals de base, ICV encara no ha entès el gir profund sociològic del catalans cap el sobiranisme o independentisme i es pensa que és una nova revolució burgesa per salvar els mobles, la majoria de catalans volem com tú un país més just, participatiu i ple d’oportunitats pels nostres fills, però no ho farem si primer de tot no trenquem. Tinc 66 anys i ara ja no accepto la transició suau a un nou règim com va succeir al final dels anys 70, no qüestionada per l’esquerra d’aquell moment, el Partit Socialista i el Comunista, desitjo una ruptura democràtica que solament es possible amb la independència.

  • Subscriptor Manuel Martínez Ballester 17 d'octubre de 2014 - 15:06

    Maco i engrescador el que diu l’Ada (clar que, amb un nom així…). Votaré Guanyem i faré el que pugui perquè guanyi, que no serà gaire, ja sóc grandet. I efectivament, els grans relats ja no serveixen, ni serviran. En el millor dels casos, que tampoc del tot, Castoriadis. Des de Gorz i Arendt, d’altra banda, l’oracle de l’esquerra, el marxisme “correctament” entès, és cosa obsoleta per no dir banal. I una de les rèmores dels grups que encara hi tenen la dent clavada.
    Dit això. Hem entrat en una nova etapa (el timing el deixarem de banda, més val no fer volar coloms). Fins i tot algú tan poc sospitós com Rifkin parla ja d’una nova societat col·laborativa que ha d’esdevenir, que no implica la desaparició total del capitalisme, i no m’extranyaria que hi hagués més d’una línia i un paràgraf de raó en el que diu.
    Aquesta etapa implica la possibilitat de canviar, però canviar des de baix, des d’allò local, i anar pujant. NO em sembla factible una altra manera: les “revolucions” clàssiques, si més no en aquesta part del món, són història (tot i així, toco ferro).
    S’ha superat el punt del peak oil, que vol dir que a mig o llarg termini no hi ha volta de fulla: el BAU és insostenible. Les energies alternatives s’han de potenciar per proporcionar-nos els fonaments d’un futur millor per a la gent, per a tota la gent, fins per als “explotadors”, que viuen pobrets tan enganyats. Però mai es podrà mantenir un BAU amb energies alternatives. Toca decreixement i, per si algú no se n’havia adonat, ja estem decreixent des del 2007, i hem entrat en una llarga llarguíssima etapa d’estancament que a la pràctica significa decréixer.
    Una darrere cosa. La independència no és només una qüestió d’oportunitat, que també, sinó una de les manifestacions de la crisi d’allò global. Convindria no perdre-ho de vista perquè hi haurà, almenys a Europa, molts més moviments independentistes que ara encara no es veuen prou. Forma part, doncs, o hauria de fer-ho, del pròxim reestructurament politicosocial. L’antijacobinisme no solament és viu, sinó que ho serà cada cop més.
    Vinga, endavant, ara és l’hora.
    Salut.

  • Subscriptor Jordi Sanglas Crespi 17 d'octubre de 2014 - 15:47

    https://www.diagonalperiodico.net/panorama/19686-si-criticabas-barcelona-92-te-convertias-traidor.html

  • Mireia Montserrat 17 d'octubre de 2014 - 17:57

    MOLT BONA FEINA SERGI PICAZO!! ENDAVANT AMB EL CRÍTIC,!!!

Deixa el teu comentari