21/09/2015 | 07:00
…Som en precampanya i tot va ràpidament, cada segon hi compta: a la televisió, a la ràdio, a la premsa, a les xarxes… I al carrer. “Estic maquillat encara?”. Albano Dante surt atrafegat d’un debat de ‘La Tuerka’ de l’edifici Imagina (Mediapro). Ens hem citat fa una hora. Fa prop de tres setmanes que el perseguim. Li hem trucat unes 80 vegades. Té uns 370 missatges meus per llegir. Som en precampanya, tot va ràpidament… I cada segon hi compta.
Com és això d’anar tan de cul, Albano? Un dels límits de la política oficial és el temps?
Pensava que els polítics es rascaven molt més la panxa. Però estic veient que, quan la política es fa des del carrer, tot és molt difícil. Jo treballava davant d’un ordinador i portava tota la vida escoltant que els polítics no feien res. Ara, en tres mesos m’he mogut com no ho havia fet en tres anys… He perdut 15 quilos! Sé que tampoc cal dramatitzar… A la plaça, durant el 15-M, ens pegaven. Aquí ningú et pega (físicament). A més, he estat cambrer a la Costa Brava; allà és campanya electoral tot l’estiu [riu].
Em seràs sincer, o ja ets un polític professional?
Al final, la campanya és un exercici de proposar solucions col·lectives a problemes col·lectius, la qual cosa suposa… [s’ho pensa].
…Ai, que t’estàs tornant un polític.
No t’estic responent com un polític. Si no, no m’ho pensaria tant [riu]. Però, seriosament, una campanya suposa fer-te teves moltes sensibilitats i donar-hi articulació política. Com en una assemblea, que mai deixes de ser tu, però formes part d’una cosa àmplia, que t’obliga a entendre l’altre. Això es pot interpretar com parlar amb consignes.
A tu te’n passen, de consignes?
Hum… Jo no les faig servir. Per sort, estic en una organització amb la qual comparteixo molt i no em toca dir coses que no m’agraden. Quan hi vaig entrar, ja vaig dir: “Sempre he dit el que m’ha donat la gana. Suposarà això deixar de fer-ho?”. Si fos així, estaria perdent el temps.
I com va?
De moment no ha estat així. A més, en campanya, els reptes polítics obliguen a elaborar discursos al moment, i jo ho estic fent sense pressió. Les campanyes, en principi, serveixen per tancar files; però, en aquesta candidatura on participo, si se l’escolta amb atenció, hi ha polifonia.
“Em feia mandra fer carrera política de partit, però de Podem em va interpel·lar la idea de la participació”
Fa anys que prens part en la política de carrer; ara fas el traspàs a la política institucional. Què et motiva a fer-ho en un sentit personal? Quins agents hi intervenen?
A nivell personal: les coses que vaig descobrir amb el tema de la sanitat… Que en un hospital desapareguin 2,4 milions: això ve de decisions que es prenen en parlaments. Arreglar això no depèn només dels parlaments, però cal intentar anar-hi. I hem vist els avantatges de la lluita del carrer en parlaments. A més, quan va sortir Podem, em va interpel·lar la idea de la participació. Em feia mandra fer carrera política de partit. Podem em va fer sentir: “Que maco! Em sento interpel·lat”. Molta de la gent implicada en Podem o la coneixia abans o la vaig conèixer després, em trucaven per participar en debats sobre sanitat (com també ho feien la CUP i altres formacions). La meva entrada a Podem va ser a partir del Cercle de Sanitat.
Però alguna correlació més de forces ha d’haver-hi fins a establir-te com el candidat, no?
Bé, em vaig implicar en una cosa concreta. A partir d’aquí, coneixes gent. Quan jo vaig veure que hi havia una força que tenia al seu ADN la defensa de la sanitat, ho vaig veure una eina més. Vaig pensar en com ajudar-los. Fins que va haver-hi un moment en què aquest mateix grup em va dir: “Presenta-t’hi”.
Quina relació hi ha hagut amb Madrid? Se us ha abandonat?
Una cosa que es tira per la cara a Podem és: “Aquests són una sucursal de Madrid”. Jo amb en Pablo [Iglesias] o amb l’Íñigo [Errejón] he parlat, sumant minuts… Cinc minuts? A mi també em va sorprendre. Ja vaig dir que no arribava aquí a dir el que em diguessin. I en un cert sentit, en el de posar-nos a elaborar, em va semblar fantàstic que encara avui ningú m’hagi dit res. Ho hem construït des d’aquí, als cercles. Que ningú es pensi que cada missatge està mil·limetrat…
Deixa’m donar-te una altra lectura: més enllà de la –beneficiosa– autonomia dels cercles, aquesta llibertat no respon també al centralisme de Podem? Més que donar llibertat, fa la sensació que se’n despreocupen…
Bé, jo més que com a candidat et dic com Cercle: jo no he preguntat a ningú si podia criticar els càrrecs de confiança, per exemple. Ens deixen fer. Per a mi, com saps, el TTIP és fonamental; hi ha qui em diu que és un tema complicat per explicar en campanya; jo he decidit explicar-ho. A mi, els números 50 (m’ho invento) de la llista de CSQEP em pregunten: “Escolta, per on he d’atacar, què he de dir…”. I els dic que facin la seva. Jo creia que en els partits polítics això estava més pactat… En aquest no.
“No és veritat que no hi hagi res a fer mirant a Espanya. Aquesta via no la dóna per morta ni Convergència”
Potser per això Pablo Iglesias ve a Catalunya i desperta tant recel…
Vaig veure l’altre dia l’enrenou. Vaig mirar el míting a Internet. Entenc que en campanya es busquen les pessigolles a l’altre, com a part del joc, però jo, sincerament, això de l’”etnicisme” i tal, no ho vaig veure. Vaig llegir una apel·lació a la participació electoral; hi ha una part de la població catalana que no se sent interpel·lada en les autonòmiques. D’altra banda, crec que això també parla de la pluralitat. En Pablo ve i diu el que creu. La seva visió.
Però Pablo és company de files: no et fa por el seu discurs aïrat?
Jo no ho veig. Crec que, al contrari, està assumint un risc pel que fa a Catalunya. És un tema ben complicat, i més a l’Espanya d’avui. Ja vam veure Pedro Sánchez amb la bandera ‘a tope’. Si algú vol que Podem sigui una força independentista, no té sentit. Quan s’aïlla Podem en el bloc del ‘no’, el que passa és que hi ha una por a l’independentisme que a Espanya hi hagi alguna cosa més que Morenés i García-Margallo. No és veritat que no hi hagi res a fer mirant a Espanya. Aquesta via no la dóna per morta ni Convergència, eh. Si escoltes Artur Mas, l’objectiu és negociar; a veure si el problema serà que el que volen és negociar només ells. Recordo Pujol que es presentava com l’únic interlocutor vàlid. Aquí el que està en joc és qui té la clau de la negociació. Això ho va dir en David Fernàndez: “El xantatge de Mas”. A Esquerra, a l’ANC…
“No sóc periodista de formació i potser m’he saltat moltes de les barreres de l’ofici”
En el moment en què s’encén el segon c******* (xxxt!, els fills no saben que torna a fumar) de la conversa, em diu: “Estem parlant en castellà? Per què?”. “Per què tots dos som castellanoparlants, Albano”, contesto. De cop, em diu (mentre mira el mòbil): “I si… I si l’últim tram de l’entrevista el fem per telèfon?”. “Ni de conya”, penso. Però no li ho dic. La veritat, anem fatal de temps, en mitja hora no hem fet ni la meitat de preguntes. L’Albano té una mena de pensament en arbre que el fa anar-se’n d’una branca a una altra, d’un tema a l’altre, amb facilitat; sense tornar a lligar el principi i el final, com passa als monòlegs dolents. Això no l’ha ajudat a les tertúlies. Ni a les xarxes, on s’ha fotut en tots els jardins.
Per què la gent encara no sap (o no vol) separar ‘Cafèambllet’ i Albano?
Que és difícil separar el ‘Cafèambllet’ de l’Albano? Això és gairebé instrumental; si haguéssim estat cinc a la redacció, hauria estat més plural i molt més fàcil que jo me’n desvinculés. Però allò no donava més que per treballar-hi una persona. Però bé, no sóc periodista de formació i potser m’he saltat moltes de les barreres de l’ofici. I per això vaig marxar abans d’anunciar la meva candidatura. M’encantaria, de fet, que, si un dia dic una ximpleria molt gran, la portada del ‘Cafèambllet’ ho reflecteixi.
Com convius amb el ‘matonisme’ digital?
Ja hi estava una mica acostumat, sempre carregant contra Convergència…
“La sanitat pública és la meva pàtria pura i dura”
No tens la sensació que has passat d’heroi a botxí? De gran portabandera de l’activisme a…
Això ha estat molt dur. Ho he viscut malament. Mira, per a mi la sanitat pública és la meva pàtria pura i dura. Jo puc estar equivocat en l’opció política que crec òptima per defensar això. Pot ser. Però, collons, que et diguin que vas contra Catalunya, que m’aprofito dels moviments socials… A nivell personal, fa mal. Jo, com molta altra gent, m’he deixat la pell amb una cosa fonamental per a tothom. I que vingui gent que ha estat amb Convergència a mort i et doni lliçons… Jo no sé qui està equivocat, però fa mal que gent com Turull o Albert Batet intentin donar lliçons; no a mi, a tots els que estiguem intentant un canvi. En aquest cas: “Albert, patriota, que tu estaves defensant Xavier Crespo quan eres al Parlament; Turull, Geli, que tots dos heu estat treballant perquè no es descobrissin els 2,4 milions que van desaparèixer de l’Hospital de Blanes…”. Que aquesta gent et doni lliçons…
Aquest capítol ofusca especialment Albano, que canvia el gest. Des que va descobrir amb Marta Sibina el forat de la sanitat a Blanes, no ha transigit amb el tema. ‘Artur Mas: on són els meus diners?’ és la crònica de tota aquella investigació, per la qual van rebre una denúncia per valor de 10.000 euros. La seva obsessió per la sanitat neix abans, quan un dels seus fills va tenir un problema de salut greu. “Vam veure la importància d’un sistema sanitari públic; sense aquest, nosaltres no hauríem pogut fer front a això. La diferència entre tenir un fill amb tu o no tenir-lo només sobre la base de tenir diners o no… Això marca”.
Tu sempre has estat un obsés dels arguments. Dedicaves hores als guions per als vídeos de Marta Sibina. En els últims mesos has abaixat el llistó? Penso en el vídeo “Desmuntant la trampa d’Artur Mas i Oriol Junqueras”… Era demagògic? En Fontana és historiador, però no politòleg…
Era molt demagògic? Jo em reafirmo en el vídeo. Potser he fet passos en fals per la inexperiència… Però el cas del vídeo de Fontana, quan ho vaig fer hi vaig pensar molt, i et donaré la raó… No et donaré la raó: Fontana és un referent, i encara que no sigui politòleg, els seus arguments valen molt, però després de fer el vídeo vaig dubtar de si hi havia utilitzat les seves paraules en el meu favor… “No estic fent el que fan molts amb figures rellevants que és portar l’aigua al seu molí i fer-los dir el que un vol?”, vaig pensar. Aquesta inquietud em va portar a parlar amb Fontana sobre la meva interpretació de les seves paraules. El ‘matonisme’ m’hi va obligar.
I què et va dir, Fontana?
Que ell veia consistent la meva argumentació. Segurament, ell no hauria fet el vídeo, però em va dir que no l’havia tergiversat.
La política oficial és apagar focs. Si Catalunya Sí que es Pot hagués tingut més temps, s’hauria plantejat d’una altra manera?
El procés de primàries va ser… un procés. I el de confluència un altre. Es van superposar, van anar de la mà. Això va generar un debat molt ric per a mi. I continua el debat. Com reflectir els diferents actors? Jo conec el debat de dins Podem… Bé, tots assumim el repte de tenir poc temps.
“Sempre he considerat, ja abans de les confluències, que la gent d’Iniciativa eren aliats amb qui es podia treballar”
Però no et fa por estar fent-li el joc, tapant-li les vergonyes, com han dit molts, a Iniciativa?
Jo mai m’havia mogut en les altes esferes dels partits. A Blanes, quan investigàvem tot el tema de la sanitat, per entrar preguntes a l’Ajuntament, la gent d’Iniciativa eren aliats. Jo sempre els havia considerat, abans de confluències, que eren gent amb qui podíem treballar. La confluència respon al repte enorme que hi ha al davant. Per exemple, per a mi el TTIP és bàsic, és una línia vermella, i Iniciativa, EUiA, estan al meu costat. La coalició no és una dissolució: a Podem seguim treballant en clau de Podem, així que ja hi haurà moviments.
Aliats? I el tripartit?
Per Twitter, em diuen: “Iniciativa… i el tripartit?”. I continuen: “Tu has denunciat molt el ‘cas Innova’ i el que ha passat a la sanitat catalana i moltes d’aquestes coses van passar durant el tripartit…”. Per sort, fa temps, vaig escriure un article carregant contra Esquerra i el seu posicionament sanitari, i en aquell article, sense tenir relació amb Iniciativa, vaig exposar que en la sanitat catalana el gran drama han estat el PSC i Convergència. Esquerra i Iniciativa hi eren, però jo entenc que s’ho han replantejat. En el programa de sanitat que presentem, Iniciativa accepta deixar enrere el model de consorcis; l’organització té molt clar que aquest model no val. Imagino que una mica de reflexió i d’autocrítica deuen haver fet.
Si fóssiu tercera força, seria un drama? Ciutadans trepitja fort…
Tothom surt a guanyar, és clar. En el manifest dèiem: “Cal articular una majoria social que doni resposta a les preocupacions de la majoria”. Volem que això es tradueixi en la major quantitat d’escons. Per tant… Tot és massa nou, massa plural, per saber què passarà. Junts pel Sí, quins comportaments tindrà? Sincerament, se’m fa difícil pensar en escenaris encara. Hi ha qui diu que les eleccions només serveixen per veure quants independentistes i espanyolistes hi ha, però no: caldrà veure el mapa, si ens expliquem tots bé i honestament, sortirà un mapa del que és Catalunya. I s’haurà de reflectir d’una manera o d’una altra el 80% de la població que està pel dret a decidir, i també visualitzar qüestions com l’emergència social…
“Els relats que ens ofereixen alguns no em deixen dormir. “El país nou”… I després rasques una mica i és neoliberalisme 2.0”
Albano, parlem d’escenaris: els preveus tan clars, tan pim-pam com Junts pel Sí?
És que això no s’ho creuen ni ells. Aquí ja no et puc parlar com a polític. Crec que és una cosa compartida per una gran part de la població a Catalunya: “Què passarà?”. Si alguna cosa creiem tots, és precisament que serà un escenari incert. Jo espero que el resultat de les eleccions ajudi a clarificar una mica l’escenari.
I quins són els vostres plans A, B o C?
Jo m’hi he presentat perquè crec que el que ens ofereixen, els relats que ens ofereixen… no em deixen dormir: ‘El país nou’ [diu amb ironia]. I després, quan ho rasques una mica, és neoliberalisme 2.0. Això em provoca coïssor. Entenc que la gent vol saber com es governarà Catalunya a partir del 28-S: Es privatitzarà l’Institut Català de la Salut? A Lleida volen fer el famós consorci. Doncs bé, aquestes coses s’han de decidir. I serà el Govern sortint el que ho decideixi. El CatSalut, quan va suspendre cautelarment la privatització, va dir: “Aquesta decisió la prendrà el Govern sortint de les urnes del 27-S”. Quan això es decideixi, els diputats, s’hauran de comprometre en alguna cosa. Doncs ho poso com a exemple perquè em fa la sensació que això serà la tònica a partir del 28-S: no pararan les decisions perquè surtin estelades arreu. Jo no vull tornar a veure la Catalunya que hem vist amb CiU.
Hem d’acabar. Quant de temps serà Albano Dante polític professional?
Jo, quan veig certs discursos, penso: “Només es pot ser tan contundent amb segons què i dir que això és així tractant la gent com a menors d’edat”. Tu em deies al principi: “Faràs el mateix que els polítics-polítics…?”. Potser un dels trets dels polítics és intentar vendre motos… [Albano, que s’adona que no ha respost la pregunta, construeix les branques i les desconstrueix: torna a la resposta.] Em preguntaves quant de temps, perdó. Això exigeix, si ho fas de veritat, una dedicació molt profunda. Quan mirava Canal Parlament i veia els diputats, pensava: “Hòstia, aquest no l’havia vist mai!”. “Què fan?”. Doncs ara que estic a ‘full’, ho dic clar: no foten res, perquè per fer-ho bé cal deixar-se la vida. I no, no m’imagino molt temps vivint així. I hi ha tants espais per fer política… Però bé, a la vegada, em fa una il·lusió tremenda poder estar vivint-ho.
Com està sent la conciliació aquests dies?
[Riu] A veure, he entrat en el moment de tensió màxima: la campanya! Però bé, jo m’imagino que al Parlament serà una versió ampliada de la meva relació amb el periodisme: ‘non stop’ però més tranquil·litat que aquests dies. No m’ho havia imaginat tan intens. En aquests tres mesos he corregut molt.
“La política ha d’estar pagada. Va ser una conquesta perquè gent com jo també pogués dedicar-s’hi”
Corres perquè no condueixes. Quan tinguis cotxe oficial… ‘de guais’.
Jo de moment m’he pagat les T-10 i el Bonotren. Ningú m’ha pagat res. I cotxe oficial, no ho sé… El codi ètic de Podem parla dels tres salaris mínims. Ja és més que a ‘Cafèambllet’, que cobrava un mínim i mig. Una cosa et diré: la política ha d’estar pagada. Va ser una conquesta perquè gent com jo també pogués dedicar-s’hi.
Podràs seguir sent periodista després del Parlament? Marta Sibina diu que aquest serà el teu gran reportatge.
I, quan l’escrigui, em diran: “Aquest és el diputat de no sé què…” [riu]. Mira, de la mateixa manera que no em plantejo la política com una carrera, tampoc m’ho vaig plantejar mai amb el periodisme. Si quan acabi no puc ser periodista, doncs ja escriuré llibres o pensaré. Perquè un queda marcat després d’això, encara que jo ja estava bastant marcat abans…
Què et van dir a casa quan vas explicar que feies el salt a la política oficial?
Prop de casa dels meus pares hi ha una paret amb un grafit ben gran que diu: “Polítics de merda”. Quan ho vaig comentar a casa, els meus germans em van dir: “Hòstia, Albano, el que vulguis, però no siguis ‘un polític de merda’, fes-ho d’una altra manera”. Igual que en el seu dia vaig pensar que el periodisme era una eina, avui dia confio en això com una eina. Veurem els límits.
