Alfred Bosch: “El gest més revolucionari que pot fer Ada Colau a Barcelona és obrir els col·legis per votar en el referèndum”

  • Text: Sergi Picazo / Foto: Jordi Borràs
  • dimarts, 23 maig 2017

Alfred Bosch (Barcelona, 1961) és ara mateix l'aposta d'ERC per conquerir l'any 2019 l'alcaldia de Barcelona davant Ada Colau. L'historiador i líder barceloní dels republicans fa un balanç crític dels dos anys de govern de Barcelona en Comú, però també fa autocrítica del moviment independentista. Bosch, que va formar-se en un col·legi britànic i és especialista en Sud-àfrica, va destacar com a novel·lista i va fer cròniques per a la premsa en zones de conflicte: des de Nicaragua fins a Beirut. La política, però, l'ha acompanyat sempre. Va treballar com a alt càrrec del COOB'92 preparant els Jocs Olímpics, va ser portaveu de la consulta independentista de Barcelona i diputat d'ERC al Congrés.

"L'independentisme ha comès errors. No pot parlar des de la superioritat moral ni anar a convertir infidels"

Alfred Bosch va néixer a l’Esquerra de l’Eixample. “Quan em vaig emancipar, vaig viure a Sant Antoni, quan no estava gens gentrificat, i després vaig decidir com una aposta gairebé vital venir a viure a Ciutat Vella, a la part de baix del barri Gòtic, prop del carrer Escudellers”. En aquell moment, a finals dels anys vuitanta, Bosch explica que la gent el tractava de “boig” per voler viure al centre.

Aleshores era una bogeria viure al Gòtic per uns motius; ara voler viure al Gòtic seria una bogeria per uns altres de molt diferents.

El dia que vaig anar a mirar el pis per comprar-lo, que em va costar quatre ‘xavos’, hi havia dos ‘yonkis’ tirats a l’escala amb les xeringues encara enganxades… i, de tant en tant, se sentien trets de pistola al carrer. Era una època dura. Anys vuitanta. Hi havia prostitució al carrer, hi havia droga, hi havia delinqüència. De vegades, això se’ns oblida als barcelonins. S’ha de dir que la gentrificació també és un procés de revaloració d’uns barris que s’estaven convertint en guetos. És un procés de 30 anys que, malgrat les crítiques, va permetre a alguns barris sortir del pou. Això va passar a Ciutat Vella.

El problema al centre de les ciutats a Europa i, en particular, a Barcelona, ara és un altre de ben diferent: excés de turisme, encariment de la vida, destrucció del teixit social del barri, falta d’identitat… no? 

El problema no és tant la gentrificació, sinó la postgentrificació. No és que vinguin rics a desplaçar els pobres: és que no hi ha ni veïns, ni rics ni pobres. El problema és el buidatge dels barris: la desveïnització. La vida d’una ciutat són els veïns. Ara no hi trobes veïns. Si no hi ha veïns, s’acaba el comerç de proximitat, s’acabaran les escoles perquè no hi haurà nens, no hi haurà vida de barri. Des de fa uns quants anys, els barris del centre de Barcelona s’han buidat de veïns. Van començar els hotels, després els apartaments turístics —primer els legals i després els il·legals— i ara la gent que compra pisos de luxe per viure-hi només una temporada a l’any.

Foto: JORDI BORRÀS

“Les últimes eleccions municipals de Barcelona van estar marcades per la voluntat de canvi”

La nostra idea de Barcelona s’està acabant. Barcelona ja no és una ciutat… sinó un producte de consum global en venda per als clients de tot el món que puguin pagar-ho. Acabarà passant-hi el mateix que ha passat al centre de París, Londres o Manhattan. Sóc molt pessimista?

La Barcelona d’abans no tornarà. Això sol passar a la història. És llei de vida. Mai et banyaràs a la mateixa aigua d’un riu.

Barcelona s’ha acabat per als barcelonins.

Això, però, no vol dir que Barcelona no pugui tornar a ser nostra. Que la Rambla no sigui mai més la que vam conèixer nosaltres no vol dir que no pugui tornar a ser nostra, dels veïns. No és el mateix. Vaig escriure fa uns 10 anys un llibre que es titula ‘Heretaràs la Rambla’: el protagonista és un avi que acaba sent atropellat pel Bus Turístic, però el seu nét hereta la Rambla del futur. Pel seu aniversari, l’avi li regala un mural en una paret mitgera amb estampes de la ‘pachamama’ i dels ‘orishas’ nigerians, i li diu: ‘Fes-t’ho teu, però no hi renunciïs’. Si renunciem a la ciutat, som morts.

Què pot fer un Ajuntament com el de Barcelona contra la força del capitalisme salvatge, els ‘lobbies’ econòmics i el poder dels hotelers o d’Airbnb? Cada vegada hi haurà més hotels i més apartaments turístics, els lloguers de pisos seran més cars, les botigues de marques internacionals substituiran del tot el comerç de barri… Tot això és imparable?

No hi ha resignació. Hi ha protestes. Hi ha plataformes veïnals. La gent canvia el seu vot. Les últimes eleccions municipals de Barcelona van estar tremendament marcades per la voluntat de canvi i, per això, van votar Barcelona en Comú, ERC o la CUP. La gent va votar canvi. Els acords polítics més importants que s’han fet a l’Ajuntament de Barcelona els últims dos anys tenen a veure amb la voluntat de recuperar la ciutat en favor de la gent que hi viu. El terme ‘gentrificació’, el va encunyar l’any 1964 la sociòloga Ruth Glass per parlar sobre el que estava passant al West End de Londres als barris de Kensington i de Chelsea quan tot allò començava. Ella va dir que l’arribada de gent amb més possibilitats econòmiques i formació educativa a barris amb problemes no ha de ser sempre una amenaça, sinó una oportunitat, sobretot si s’aconsegueix que no hi hagi expulsió, sinó barreja entre nous i vells veïns. Durant algun temps, això semblava possible. Estava passant als barris de Gràcia, en parts de Ciutat Vella i una mica a Sants, al Poble Sec o al Poblenou.

Què ha passat, però?

Ha aparegut un fenomen de massificació i especulació turística que ha acabat amb la gentrificació. Per exemple, la Llibreria Calders del carrer Parlament, a Sant Antoni, mostrava un camí. Fa 15 anys pensàvem que la gentrificació podia anar bé al barri. Proporcionava diversitat. La mixtura d’usos és la gran riquesa de qualsevol ciutat. Però, hi insisteixo, el problema és el buidatge de les ciutats. Només queda moviment estacional.

“Hi ha una bombolla turística. A la costa catalana fa dècades que passa el mateix: sol, platja i borratxera”

Com afrontaria Alfred Bosch i ERC el repte de l’excés de turisme a la ciutat de Barcelona i les conseqüències negatives que pot tenir un mercat no regulat?

La sortida viable és l’aposta per un turisme de qualitat. Hem de canviar el xip social i econòmic que ha fet funcionar l’economia barcelonina gràcies a la massificació, el ‘low cost’ i, com a conseqüència, els salaris baixos. Es va crear, primer, la bombolla immobiliària, i ara la bombolla turística. A la costa catalana fa dècades que està passant el mateix! Turisme de sol, platja i borratxera. Milions de persones que s’embarquen al seu país com a turistes i desembarquen pràcticament com a equipatge. És un cicle pervers que no sabem com aturar. Però, a Barcelona, veiem que o l’aturem o morim. La solució és posar fi a la massificació turística, sobretot en alguns barris; i apujar els salaris, per exemple, fent un salari mínim de ciutat o de país. Una república catalana podria apujar el salari mínim: per què a Perpinyà el salari mínim és de 1.400 euros i a Barcelona és de 652 euros? Realment està justificat que el salari mínim de Barcelona no arribi ni a la meitat que el de Perpinyà? S’ha d’aconseguir que vingui menys gent a la ciutat i que la despesa econòmica que deixin sigui igual que l’actual o superior. Un turista de qualitat estarà disposat a pagar una mica més per consumir una cervesa i un dinar en un lloc de qualitat, amb un bon servei i aliments de qualitat. Aquest ha de ser el ‘target’.

Tu, en el tema del turisme i la recuperació de la ciutat per als veïns, estàs més o menys d’acord amb Ada Colau i Barcelona en Comú?

És clar! Estem molt més d’acord que ells mateixos! Hem pactat grans acords de ciutat sobre aquestes qüestions. El problema és que estem enfadats perquè a vegades Barcelona en Comú no compleix el que pactem, com, per exemple, quan no accepten fer una consulta sobre el macroalberg que es vol fer a la Vila Olímpica.

Foto: JORDI BORRÀS

“BComú té tres problemes: mala gestió, incompliments i incapacitat per representar tots els barcelonins”

Què us separa de Barcelona en Comú?

Primer, la mala gestió que han fet d’alguns temes. Segon, els incompliments. Tercer, la incapacitat per representar tots els ciutadans. T’explico un cas que encarna aquests tres defectes de Barcelona en Comú: el problema de la plaça de les Glòries. Aquí hem discrepat obertament. No s’ha gestionat bé perquè durant dos anys el govern actual ha estat gestionant els túnels de Glòries i, ara, decideix canviar-ho tot; no es pot rescindir un contracte perquè no et cau simpàtica una constructora i no es pot dir que t’ho carregues perquè una constructora de l’UTE pot estar implicada en la trama del 3%. M’estiro els cabells perquè això afectarà moltíssim els veïns de la zona. Glòries és un nòdul bàsic de circulació de la ciutat, dificulta la connexió del tramvia i afecta tota la Barcelona nord. Això de Glòries acabarà malament.

Alfred Bosch, en principi, es tornarà a presentar a les eleccions municipals del 2019.

A mi m’encantaria. El projecte que tenim necessita temps.

Quin projecte de ciutat tens a diferència de BComú o del nou PDECat?

La capital de les persones —hem de pensar en la gent— i, alhora, la capital d’un país. Jane Jacobs, pensadora i urbanista, que va salvar el Greenwich Village a Nova York, va escriure un llibre sobre la qüestió nacional del Quebec i la ciutat de Mont-real. Allà explica que, al contrari del que molta gent deia, l’independentisme del Quebec no era rural ni identitari ni tradicionalista, sinó rabiosament modern, cosmopolita i urbà. L’independentisme comença a tenir força al Quebec quan Mont-real se sent amenaçada com a capital financera, com a centre estratègic i com a gran ciutat del Canadà. L’independentisme català segueix aquesta pauta. Allà on l’independentisme guanya sentit és a l’àrea metropolitana de Barcelona. Quan vaig a visitar les meves germanes al Lluçanès, sovint tinc la sensació que ja ho són, d’independents. No és veritat, però entén-me! El dia que siguem independents de debò ho notaran menys elles que l’àrea metropolitana de Barcelona. Independència, per a mi, té a veure amb l’aeroport, el port, els hospitals, les escoles, les universitats, les Rodalies de Renfe, l’habitatge, els desnonaments, els refugiats, la igualtat social. El meu independentisme és metropolità. Si els barcelonins ho entenem, podrem avançar molt més. Imagina què podríem fer amb el turisme, amb l’habitatge o amb el metro amb un Estat independent.

“Ara no ens hem de plantejar un Junts pel Sí barceloní entre ERC i el PDECat el 2019”

Per governar l’Ajuntament de Barcelona, es necessitaran pactes. Si ERC guanyés les municipals del 2019, amb qui veus més opcions de pacte: amb BComú o amb el PDECat?

Una ciutat que vulgui transformar-se necessita el suport de totes aquelles forces de la centralitat que ajudin a avançar. En aquests moments hi ha diverses forces que tenen la capacitat de canviar la ciutat.

S’ha especulat amb la possibilitat d’un Junts pel Sí barceloní: una mena de candidatura conjunta entre ERC i el PDECat a Barcelona per al 2019. És possible?

Ara no ens ho hem de plantejar, tot això. Us recordo un petit detall: nosaltres vam votar la investidura d’Ada Colau com a alcaldessa de Barcelona, vam entendre’ns en els primers comptes de la ciutat, vam aprovar les primeres ordenances fiscals, vam pactar el PEUAT, el Pla especial urbanístic d’allotjaments turístics. Que no em vinguin a dir ara que nosaltres no som capaços d’entendre’ns amb Ada Colau. Nosaltres vam fer un acte de generositat suprema. La meva pregunta és: quin acte de generositat han fet els Comuns amb ERC? Aleshores tindrem la clau per poder-nos entendre millor. Els vam arribar a fer una oferta de govern i ells van acabar pactant amb el PSC. Per què opten per aquells que eren l”establishment’ i la màfia?

Barcelona en Comú també ha expressat en públic i en privat que volien pactar amb ERC. Ells i vosaltres dieu que volíeu pactar, però al final no vau pactar. Des de fora no s’entén gaire què ha passat.

Els fets són els fets. Després poden cantar missa! Els fets són que jo vaig anar un dia al despatx d’Ada Colau a l’Ajuntament de Barcelona i vaig portar un paper escrit amb una oferta de govern per a la ciutat entre BComú i ERC. Ells van dir que s’ho havien d’estudiar. Ara, però, nosaltres defensàvem que no ens posessin un tripartit amb els socialistes. Els acords que vam fer amb ICV i el PSC a Barcelona fins al 2007, no els tornarem a fer. Allò ja va passar. Volíem un canvi de debò. No volíem l”establishment’ barceloní entrant per la porta de darrere. Una setmana després d’aquella reunió amb Ada Colau, els Comuns van anunciar i firmar el pacte de govern amb el PSC. Ah, i no era el PSC de Maragall: era el PSC que va fer fora Maragall. Que no ens diguin ara que nosaltres som casats amb Convergència. Són ells els que s’han casat amb el PSC.

Foto: JORDI BORRÀS

“ERC i els Comuns som les dues forces emergents en aquests moments tant a Catalunya com a Barcelona”

Hi ha una ‘guerra’ entre ERC i els Comuns pel lideratge de l’esquerra a Barcelona i a Catalunya.

Possiblement, ERC i els Comuns som les dues forces emergents en aquests moments tant a Catalunya com a Barcelona. Però amb diferències. T’ho explico amb un exemple africà. Els Comuns són la negritud i ERC el panafricanisme.

Ja ha sortit l’Alfred Bosch africanista. Explica-m’ho, això.

La negritud són aquells que glossen la condició, fan poemes i se centren en els canvis del llenguatge. Tenen un relat impecable, el saben vendre bé i és bonic. Són els poemes de la negritud del senegalès Léopold Sédar Senghor i la ‘consciència negra’ de Steve Biko dient que “si canviem les nostres ments, ja haurem fet bona part del camí”. Nosaltres, però, som el panafricanisme. Els que fem constitucions i estats, els que canviem i transformem la realitat. Nosaltres som Kwame Nkrumah, som Julius Nyerere, som els que diem que el que hem de fer és alguna cosa més. Wole Soyinka, poeta, director de cinema nigerià, va dir: “Un tigre no ha de proclamar la seva ‘tigritud’. Un negre no ha de proclamar la seva negritud. Un tigre sap que és un tigre i ho demostra exercint de tigre. Un tigre, simplement, salta”. No hem de demostrar res, sinó que hem d’exercir. Volem construir un nou Estat i una nova ciutat.

Vaig llegir la teva tesi doctoral sobre Nelson Mandela i Sud-àfrica. Vas titular-la ‘Nelson Mandela, l’últim home déu de Sud-àfrica‘. Quines lliçons podem extreure de Mandela per al cas català?

Mandela va tenir sempre una cosa molt clara: arribar a acords no vol dir renunciar a les teves conviccions. Has de ser molt generós a l’hora de trobar terrenys comuns i pactar… però això no vol dir que ningú hagi de renunciar a les seves creences.

Mandela va arribar a pactar amb el règim de l’apartheid. Va aprendre afrikaans a la presó per poder conversar amb el president blanc De Klerk en el seu idioma.

Sí. Va arribar a fer acords amb el seu pitjor enemic. La lliçó de Mandela és que s’ha de defugir el sectarisme. Això afecta tothom: els Comuns i els independentistes. El més important són els ciutadans. Hem d’estar disposats a entendre’ns per tirar endavant un projecte polític. Vol dir que cal renunciar als ideals i a les creences? No. Vol dir que, per tirar endavant un projecte, s’ha de ser prou obert per posar-te d’acord amb qui sigui. No ens podem instal·lar en el dogma. No es pot construir una ciutat a cop d’estereotip. Si Ada Colau se centra en els titulars, només construirà un relat. La premsa comprarà amb avidesa el seu relat. Però, si només es tracta d’això, els recomano muntar una agència de publicitat o un grup d’activistes. El nostre objectiu és transformar la realitat, no fer només anuncis i campanyes.

Foto: JORDI BORRÀS

“No volem convèncer Barcelona en Comú de la bondat de l’independentisme”

Parles molt amb els Comuns sobre el referèndum?

No tant com seria necessari. Però intento parlar-hi.

Ells parlen ara de “sobiranies compartides” amb l’Estat.

Ells tenen una idea de sobirania que s’adapta a les seves necessitats. Però sobirania significa el que significa. Quan parlem de sobirania alimentària, no parlem que els aliments són sobirans ni superiors, sinó que un poble o un país controla els recursos per alimentar-se.

Segurament ets un dels dirigents d’ERC que més coneixen Barcelona en Comú i Ada Colau perquè t’hi has reunit i hi has treballat molts cops a l’Ajuntament.

Conviure amb algú no sempre vol dir conèixer-lo. Però sí que és veritat que hem tingut més oportunitats per descobrir-nos mútuament.

Què creus que hauria de fer l’independentisme per arribar millor a l’espai social i polític dels Comuns? Insultar-los, criticar-los, convèncer-los, fer pedagogia?

La millor manera de convèncer algú és dir-li la veritat i ser sincer. Podem convèncer molta gent si som directes i francs i, per tant, cal dir: nosaltres creiem que la millor manera de tenir millors oportunitats de futur és crear una república catalana. Durant els últims anys, l’independentisme ha anat creixent perquè ha convençut més gent. Però no es tracta de convèncer els líders. És molt difícil convèncer Barcelona en Comú perquè doni el seu vistiplau a la independència a canvi de votar a favor dels seus pressupostos, però això no significa convèncer: pots vèncer, però no convèncer. Això ho he anat descobrint els últims dos anys. Mai podré convèncer els dirigents del PSC ni dels Comuns i menys els del PP o de Ciutadans. Però el que hauríem de fer és intentar arribar a acords que siguin considerats bons per al futur del país.

Com analitzes la posició dels Comuns en aquest moment concret davant el suposat referèndum que està organitzant Junts pel Sí?

Jo treballo per ser capaços de posar-nos d’acord: per exemple, ara en la celebració d’un referèndum. Tenim el Pacte Nacional pel Referèndum. Però, ara, cal fer un pas més: posar-nos d’acord per traduir-ho en fets perquè la gent pugui votar. No necessitem saber si Ada Colau s’ho creu molt o s’ho creu poc, ni si hi som molt lluny o molt a prop… Del que es tracta és de saber si Ada Colau obrirà els col·legis electorals o no els obrirà. Aquest és el tema! No volem convèncer Barcelona en Comú de la bondat de l’independentisme. El que hem de fer és convèncer-los que el més transformador que hi ha actualment és obrir els col·legis electorals. El gest més revolucionari que pot fer Ada Colau a la ciutat de Barcelona és obrir les portes dels col·legis. Si fem una votació oficial, qui ha d’obrir els col·legis sempre és l’Ajuntament de Barcelona. Ha arribat l’hora de la veritat.

Una de les promeses de Barcelona en Comú va ser fer una consulta ciutadana per entrar a l’Associació de Municipis per la Independència. Això no s’ha fet.

Es va fer només una votació al ple. Hi vam guanyar, però calia majoria absoluta i no ho vam aconseguir. ERC no ha demanat mai una consulta sobre això… perquè, de consultes, se n’han fet moltes des de la d’Arenys de Munt. Nosaltres no tenim cap dubte que Barcelona hauria d’entrar a l’Associació de Municipis per la Independència i, si ells tenen dubtes, que facin la consulta. Però nosaltres tenim molt clar el que volem per a la ciutat. Són els únics que segueixen en la indefinició.

Però d’això n’esteu parlant amb Barcelona en Comú? Si realment el Govern de JxSí fa el referèndum, seria bastant important que a la ciutat de Barcelona es pugui votar.

N’estem parlant. Però la resposta dels Comuns sempre és que estan en l’espera de la proposta que faci el Govern de la Generalitat. Té el seu sentit, eh? Però, a veure, si un partit creu en el referèndum, hauries de col·laborar en la recerca de solucions. No cal inventar obstacles ni dilacions, sinó trobar sortides davant dels problemes. Barcelona en Comú són govern actualment, i a mi m’agradaria saber si ells posaran totes les eines que tenen a la seva disposició a la ciutat de Barcelona perquè la gent pugui votar.

Però, teniu bona relació? Sovint sembla que hi ha un mal rotllo personal entre polítics dels Comuns i d’ERC. Passa amb el cas de Gabriel Rufián.

Tenim molt bona relació. Les relacions humanes són importants, i la relació humana que jo tinc amb Ada Colau és boníssima. Però una bona relació no implica mecànicament un acord fàcil.

Foto: JORDI BORRÀS

“Consignes com “boti boti boti, espanyol qui no boti” són un error. Això ens encongeix”

El president d’Òmnium, Jordi Cuixart, defensava en una entrevista a CRÍTIC que l’independentisme no ha d’anar a fer pedagogia ni evangelitzar… sinó que hauria de compartir i dialogar de tu a tu amb les persones que no són independentistes. Com ho veus?

No podem parlar des de la superioritat moral ni anar a convertir infidels. L’esquema hauria de ser aproximar-se a tothom i entendre’s mútuament. Per exemple, en una qüestió com és l’idioma. Jo, fa alguns anys, hauria dit: “Cal anar cap al monolingüisme català”. Avui dia, bona part de l’independentisme ha evolucionat i ha entès que en una societat plural és fins i tot saludable que l’independentisme s’expressi en castellà. És bo que l’independentisme pugui tenir una oportunitat per connectar directament amb la gent castellanoparlant que viu, per exemple, a l’àrea metropolitana de Barcelona. Tot això ha canviat molt en els últims tres o quatre anys.

Tu coneixes els barris de Barcelona i l’àrea metropolitana. Com arribes a gent que avui no veu la independència com la solució a curt termini dels seus problemes?

La independència ha d’incloure tothom. La majoria de l’independentisme ja ho ha entès. El que no podem fer nosaltres mateixos és una visió de Catalunya reduccionista perquè, si no, estarem fent impossible ampliar el suport de la majoria per la república.

Creus que l’independentisme més identitari i nacionalista ha comès errors en el passat?

Sí, hem comès errors. Però molts ja els hem arreglat. Per exemple, consignes com “boti boti boti, espanyol qui no boti” són un error. Això no ens fa créixer. Ens encongeix. Així hem creat obstacles perquè totes aquelles persones que se senten espanyoles, o una mica espanyoles, o que els seus pares són d’origen espanyol, s’apuntin a l’aventura col·lectiva de la independència. Si d’entrada tens unes consignes i un missatge reduccionista del tipus “nosaltres sols”, difícilment avançaràs.

“Hi ha un intent intel·lectual i acadèmic de l’entorn dels Comuns de dividir la població a través de la memòria”

He estat rellegint abans de fer aquesta entrevista la primera novel·la de la teva trilogia sobre 1714. Mentre llegia, pensava si tots aquests símbols històrics sobre l’Onze de Setembre, el 1714, el Fossar de les Moreres o el Born… han arribat a ser compartits per tots els barcelonins i catalans com el 14 de juliol a França o el 4 juliol als Estats Units.

La història no separa. L’ús de la història sí que pot ser utilitzat per separar. Un amic escocès em deia que el que més ha fet en els últims anys per fer avançar l’independentisme a Escòcia va ser la pel·lícula ‘Braveheart’. Per què? Perquè introdueix un element èpic de lluita, de coratge i d’heroïcitat popular amb el qual, qualsevol escocès, vingui d’on vingui, se sent identificat. Es pot explicar el 1714 com una lluita de quatre fanàtics religiosos que van fer una guerra a ultrança… o es pot explicar com el combat d’un poble que es va quedar sol defensant les seves institucions, més o menys democràtiques per al moment històric, sense l’aristocràcia i sense els bisbes en contra de l’agressió de reis poderosos amb exèrcits estrangers que van venir a arrasar una ciutat. Si expliquem així el 1714, qualsevol persona d’avui dia, vingui d’on vingui, pot sentir-se còmplice de la lluita del poble de Barcelona.

Però perdona, Alfred, el relat que s’ha fet sobre 1714 és el d’un enfrontament entre Catalunya i Espanya on els espanyols van esclafar la nació catalana.

Aquesta no ha estat la meva explicació. Tot depèn de com ho expliquis. Hem de superar estereotips.

Creus que hi ha un intent per part de Barcelona en Comú de posar en discussió alguns símbols nacionals per les polèmiques al Born o al Fossar de les Moreres?

Hi ha un intent intel·lectual i acadèmic per part de l’entorn dels Comuns de dividir la població a través de la història i la memòria. Això no ho podem permetre. Nosaltres no hi jugarem. El 1714 i la Guerra Civil, les lluites populars del segle XVII o XVIII i la lluita obrera del segle XX no són coses tan diferents: és un poble que es rebel·la contra els abusos del poder. Els republicans, gent d’ERC, que són represaliats, que perden el seu líder executat pel feixisme, no tenen una història tan diferent de les revoltes populars catalanes que s’enfrontaven a un poder despòtic de reis i de militars. És, com deia Milan Kundera, la lluita dels homes contra l’oblit, la lluita de la justícia contra les injustícies.

“Nosaltres mai hauríem prohibit ni el pregó de Pérez Andújar ni la reunió de Toni Albà”

Hi va haver guerra cultural també pel pregó de l’escriptor Javier Pérez Andújar el dia de la Mercè. Va quedar la sensació que a ERC estàveu en contra del seu pregó.

Jo vaig fer un article titulat “Jo et vull escoltar, Pérez Andújar”, en què li deia que jo el volia escoltar perquè hi havia qüestions en què discrepàvem i que, precisament per això, ho trobava interessant. Tots els regidors d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona i jo mateix vam anar al pregó a escoltar el pregoner com hem fet sempre. Després del pregó, vaig quedar un dia amb el Pérez Andújar i vam estar xerrant sobre les seves idees i les meves idees, sobre els records de la infància, sobre el Besòs i… va ser una conversa tremendament estimulant. Ell em va expressar el seu malestar perquè entenia que alguns sectors l’havien criminalitzat. Però és obvi que no parlava d’ERC. Nosaltres mai hauríem prohibit ni el pregó de Pérez Andújar ni la reunió o congregació no sé on de Toni Albà.

Tu hauries demanat el pregó a Pérez Andújar malgrat els seus articles sobre l’independentisme?

Per què no? Sol ser intel·ligent i interessant convidar com a pregoner persones que no siguin de la teva corda. S’ha d’entendre la discrepància. Té més valor. Requereix més esforç anar a buscar algú amb qui discrepes que no un que opina el mateix que tu. Quan vaig presentar a Madrid el meu llibre sobre la independència de Catalunya, hi vaig convidar el president del Congrés, Jesús Posada, i la líder d’UPyD, Rosa Díez. El missatge que volia enviar era que jo podia parlar amb tothom. Què podia ser millor que convidar els màxims crítics amb el que jo he escrit a parlar sobre el meu llibre!

Doncs, una part de l’independentisme es va tirar a sobre d’Ada Colau per convidar Pérez Andújar…

Però no es van tirar a sobre perquè Pérez Andújar fos molt distant d’Ada Colau, sinó per tot el contrari. Si Barcelona en Comú hagués convidat algú clarament als antípodes del que ells representen, és possible que haguessin rebut aplaudiments.

Inicia sessió per poder descarregar l'entrevista en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.
Un comentari
  • Subscriptor Arnau M.V 2 de juny de 2017 - 0:30

    vella política partidista en la seva màxima expressió… quina pena, habent-hi situacions tan greus en les que cal fer front comú, com el canvi climàtic o la gentrificació i aquesta gent d’ERC (i les CUP Barcelona) perduda en les seves batalletes…

Deixa el teu comentari