Angela Davis: “La població negra pateix més racisme que a l’època anterior als drets civils”

  • Entrevista de Frank Barat recollida al llibre 'La libertad es una batalla constante' (Capitán Swing, 2017)
  • dimecres, 4 octubre 2017

La política marxista, activista afroamericana i professora de filosofia de la Universitat de Califòrnia, Angela Davis (Birmingham, Alabama, 1944), és un dels símbols de la lluita pels drets civils dels homes i de les dones de color. L'editorial Capitán Swing publica 'La libertad es una batalla constante', un llibre que recopila alguns dels últims assajos i entrevistes amb Davis on discuteix els llegats de les lluites d'alliberament que ens han precedit i destaca les connexions amb les lluites actuals contra el terrorisme estatal, des de Ferguson fins a Palestina. CRÍTIC us ofereix en exclusiva en català una entrevista de Frank Barat inclosa en aquest llibre, dies abans que Davis visiti Barcelona el proper 9 d'octubre al CCCB.

"El feminisme negre va demostrar que la raça, la classe i el gènere eren inseparables en els mons socials"

Sovint parles del poder col·lectiu i, en lloc de parlar d’individus, destaques la importància del moviment. Com podem construir un moviment així, basat en aquesta ètica, en el si d’una societat que promou l’egoisme i l’individualisme?

Des de l’auge del capitalisme global i de les ideologies vinculades al neoliberalisme, és especialment important identificar els perills de l’individualisme. Les lluites progressistes —ja sigui contra el racisme, la repressió, la pobresa o altres qüestions— estan condemnades al fracàs si no tracten de desenvolupar una consciència sobre l’avançament perniciós de l’individualisme capitalista. Malgrat que Nelson Mandela sempre va insistir que tot allò que va assolir ho va fer de manera col·lectiva, fruit de tots els homes i dones que van ser els seus companys, els mitjans intenten santificar-lo com un individu heroic. Un procés similar ha intentat dissociar Martin Luther King Jr. de la seva enorme quantitat de dones i homes que van constituir el nucli del moviment d’alliberament de mitjan segle XX als Estats Units. És fonamental oposar-se a la representació de la història com a obra d’individus heroics, ja que d’aquesta manera la gent podrà reconèixer la seva pròpia capacitat potencial com a part d’una comunitat combativa que no para de créixer.

Què queda avui del moviment del Black Power?

Penso en el moviment Black Power —o, com l’anomenàvem en el seu moment, el moviment d’alliberament negre— com un moment concret en el desenvolupament de la cerca de la llibertat negra. Va ser, de totes maneres, una resposta al que percebíem que eren limitacions del moviment pels drets civils: no només feia falta reivindicar drets legals dins la societat existent, sinó també drets significatius —en treball, habitatge, salut, educació, etcètera— i qüestionar la pròpia estructura de la societat. Aquestes reivindicacions, també contra l’encarcerament racista, la violència policial i l’explotació capitalista, es recollien al Programa de Deu Punts del Partit Pantera Negra.

A pesar que ara hi ha gent negra que ha entrat a les jerarquies econòmiques, socials i polítiques (l’exemple més espectacular és l’elecció del president Barack Obama el 2008), la gran majoria de la població negra pateix racisme econòmic, educatiu i carcerari en una proporció molt superior a la de l’època anterior als drets civils. En molts aspectes, les reivindicacions del Programa de Deu Punts del Partit Pantera Negra són igual de rellevants ara —o potser més— que durant la dècada del 1960, quan van ser formulades per primera vegada.

Portada del llibre ‘La libertad es una batalla constante’ (Capitán Swing, 2017), del qual forma part aquesta entrevista

“Als Estats Units necessitem un partit polític independent, un partit antiracista, feminista i obrer”

L’elecció de Barack Obama va ser celebrada per molts com una victòria contra el racisme. Penses que va ser una trampa, que de fet ha paralitzat durant un llarg període l’esquerra, fins i tot els afroamericans que lluitaven per un món més just?

Moltes de les hipòtesis sobre la importància de l’elecció d’Obama són totalment errònies, especialment les que pensen que un home negre a la presidència dels Estats Units representa el símbol de la caiguda de l’últim obstacle del racisme. Però sí que crec que l’elecció en si va ser important, especialment perquè la major part de la gent —fins i tot la majoria de la gent negra— en un principi no creia que fos possible elegir un president negre. La gent jove va crear efectivament un moviment, o potser hauríem de classificar-lo com a cibermoviment, que va aconseguir el que molts es pensaven que era impossible.

El problema va ser que les persones que van identificar-se amb aquell moviment no van seguir exercint aquell poder col·lectiu per generar una pressió que potser hauria obligat Obama a prendre mesures més progressistes (per exemple, contra l’escalada militar a l’Afganistan, pel desmantellament de la presó de Guantánamo o per millorar l’atenció sanitària). Fins i tot si som crítics amb Obama, és important deixar clar que no ens hauria anat gaire millor amb Mitt Romney a la Casa Blanca. El que ens ha faltat aquests últims cinc anys [NdT: 2008-2014] no ha estat un president adequat, sinó més aviat moviments de massa ben organitzats.

Com definiries el ‘feminisme negre’? I quin paper ha tingut en la societat actual?

El feminisme negre va sorgir com a iniciativa teòrica i pràctica que demostrava que la raça, la classe i el gènere eren inseparables en els mons socials que habitem. En el moment en què emergeix, a les dones negres se’ls demanava freqüentment que indiquessin quin moviment els semblava més important, si el moviment negre o el de dones. La pregunta més aviat hauria d’haver sigut com mirar de comprendre les interseccions entre els dos moviments. Encara ens trobem davant el desafiament de comprendre la forma complexa en la qual s’entrellacen raça, classe, gènere, sexualitat, nació i capacitat, però també com anar més enllà d’aquestes categories per comprendre les interrelacions entre les idees i els processos que sembla que estiguin separats i no relacionats. Per això, insistir en la connexió entre les lluites i el racisme als Estats Units i la lluita contra la repressió dels palestins a Israel, en aquest sentit, és un procés feminista.

Creus que ja és hora que les persones es desmarquin totalment dels partits polítics principals i d’aquest concepte que els nostres ‘líders’ anomenen ‘democràcia participativa’? Participar en un sistema tan podrit i corrupte, governat pel capital i per l’avarícia, ho legitima, oi? I si parem aquesta farsa: deixem de votar i comencem a crear alguna cosa de baix a dalt que sigui nova i orgànica?

És evident que els partits polítics existents no poden constituir el nostre principal espai de lluita, però sí que crec que el terreny electoral pot ser un espai on organitzar-se. Als Estats Units necessitem des de fa molt temps un partit polític independent, un partit antiracista, feminista i obrer. També penso que tens tota la raó quan identifiques l’activisme de base com a ingredient més important de la construcció de moviments radicals.

La cosmonauta soviètica Valentina Tereixkova en el moment en què coneix Angela Davis a l’aeroport de Xeremètievo l’any 1972 / RIA NOVOSTI ARCHIVE

“Una societat sense presons és una possibilitat realista, però només si les persones són la força motriu”

El món àrab ha viscut uns canvis tremends els últims anys, amb les contínues revolucions que s’estan desenvolupant en diferents països. En els països occidentals, sembla que ho celebrem, però no analitzem què està passant en els nostres propis països i la implicació dels nostres propis ‘líders’ en les dictadures del món àrab. No creus que ja és hora que tinguem les nostres pròpies revolucions als països occidentals?

Potser hauríem de donar la volta a les exigències. Penso que és completament pertinent que les persones que viuen al món àrab reclamin als qui vivim als països occidentals que exigim als nostres governs que deixin d’impulsar règims repressius, i especialment a Israel. L’anomenada ‘guerra contra el terror’ ha provocat un dany inestimable al món i, entre altres coses, ha intensificat el racisme contra els musulmans als Estats Units, a Europa i a Austràlia. Com a progressistes que vivim al nord global, efectivament, no hem reconegut la nostra important responsabilitat respecte als atacs militars i ideològics continus cap al poble àrab.

Recentment vas fer una conferència a Londres sobre Palestina, G4S (Group 4 Security, la companyia de seguretat privada més gran del món) i el complex industrial de les presons. Pots explicar-nos quina és la vinculació entre tots tres?

Amb l’excusa de la seguretat i la seguretat d’Estat, el G4S ha penetrat en les vides de la gent de tot el món —especialment a la Gran Bretanya, als Estats Units i a Palestina. Aquesta companyia és la tercera corporació privada més gran del món darrere de Wal-Mart i Foxconn, i és l’ocupador privat més gran del continent africà. Ha après a beneficiar-se del racisme, de les pràctiques antimigratòries i de les tecnologies penals a Israel i a tot el món. El G4S és directament responsable de la manera com els palestins viuen el seu empresonament polític, a més de diferents aspectes del mur de l’apartheid, de l’encarcerament a Sud-àfrica, dels col·legis de tipus presó dels Estats Units i del mur a la frontera amb Mèxic. Per a sorpresa nostra, vam descobrir a la reunió de Londres que el G4S també gestionava els centres de víctimes de violència sexual a la Gran Bretanya.

A quant ascendeixen els beneficis del complex industrial de presons? Has assenyalat freqüentment que és equivalent a l’‘esclavitud moderna’.

El complex industrial de presons global està en expansió permanent, com es pot veure en l’exemple del G4S. Per això, podem assumir que els seus beneficis augmenten. Actualment no només inclou les presons públiques i privades (i les públiques, que estan més privatitzades del que ens imaginem, cada vegada depenen més de la necessitat d’obtenir beneficis), sinó també els centres d’internament de menors, les presons militars i els centres de detenció i d’interrogació. Així mateix, el sector més rendible del negoci de les presons privades el constitueixen els centres de detenció de migrants. D’aquí es desprèn que la legislació més repressiva contra els migrants als Estats Units fos redactada per empreses privades de presons, un intent gens dissimulat de maximitzar els seus beneficis.

“La rendibilitat de les presons és un dels exemples de les tendències destructives del capitalisme global”

Una societat sense presons és una utopia o és possible? Com funcionaria?

Crec que una societat sense presons és una possibilitat realista futura, però en una societat transformada, en la qual les necessitats de les persones, no la seva rendibilitat, constitueixin la força motriu. A la vegada, l’abolició de les presons sembla una idea utòpica precisament perquè les presons i les ideologies que les sostenen estan arrelades molt profundament en el nostre món contemporani. Hi ha un nucli exorbitant de persones preses als Estats Units —prop de dos milions i mig— i l’encarcerament s’utilitza cada vegada més com a estratègia per desviar els problemes socials subjacents: el racisme, la pobresa, l’atur, la falta d’educació, entre d’altres. A aquestes qüestions mai se’ls concedeix la importància que mereixen. És només una qüestió de temps que la gent comenci a adonar-se que les presons són una solució equivocada. Defensar la seva abolició està íntimament relacionat amb l’exigència d’una educació de qualitat, de mesures antiracistes d’ocupació, d’atenció mèdica gratuïta, i això ha de passar en el si d’altres moviments progressistes. Pot ajudar a promoure una crítica anticapitalista i un desplaçament cap al socialisme.

Què ens revela l’auge del complex industrial de presons sobre la nostra societat?

El creixement del nombre de persones empresonades a tot el món i l’augment de la rendibilitat dels mitjans del seu captiveri és un dels exemples més dramàtics de les tendències destructives del capitalisme global. Però el seu lucre obscè que s’obté de l’empresonament massiu està vinculat al que s’obté de la indústria de l’atenció sanitària i de l’educació i d’altres serveis socials mercantilitzats als quals tot el món hauria de tenir lliure accés.

Document de cerca d’Angela Davis elaborat per l’FBI / JEAN- PIERRE DALBÉRA

“Les preguntes sobre la validesa de la violència han d’anar dirigides a qui té el monopoli de la violència”

Hi ha una escena a ‘The Black Power Mixtape’, un documental sobre el moviment dels panteres negres i el Black Power que va sortir fa anys, en què el periodista et pregunta si estàs d’acord amb la violència. Tu respons: “T’atreveixes a preguntar-me a mi… si estic d’acord amb la violència?! No té cap sentit”. Pots explicar aquesta resposta?

Vaig tractar d’assenyalar que les preguntes sobre la validesa de la violència les haurien d’haver dirigit a les institucions que mantenen i segueixen mantenint el monopoli de la violència: la policia, les presons, l’exèrcit. Vaig explicar que vaig créixer al sud dels Estats Units en una època en què els governs permetien que el Ku Klux Klan fes atacs terroristes contra la comunitat negra. En aquell moment era a la presó per una acusació falsa d’homicidi, segrest i conspiració, i m’estaven preguntant a mi si estava d’acord amb la violència! Surrealista. També vaig provar d’assenyalar que la defensa de la transformació revolucionària no se centrava en la violència, sinó en qüestions importants com ara millorar les condicions de vida de la gent pobra i de la gent de color.

Avui en dia moltes persones pensen que vas ser una pantera negra, fins i tot hi ha gent que pensa que vas ser una de les fundadores. Podries explicar, exactament, quin va ser el teu paper i quines foren les teves afiliacions en aquell moment?

No vaig ser una de les fundadores del Partit Pantera Negra (BPP en la sigla en anglès). Estava estudiant a Europa el 1966, l’any que va fundar-se. Després d’unir-me al Partit Comunista el 1968, també em vaig unir al BPP i van treballar a la delegació de l’organització a Los Angeles, on m’ocupava de la formació política. Tanmateix, hi va haver un moment en què la direcció va decidir que els membres del BPP no podien estar afiliats a altres partits, i llavors vaig decidir mantenir la meva afiliació al Partit Comunista, encara que vaig seguir donant suport i treballant per les panteres negres. Quan vaig entrar a la presó, el BPP va ser el principal defensor de la meva llibertat.

“Qui equipara resistència palestina i apartheid israelià invisibilitza qüestions importants de la lluita palestina”

Tornant a la teva resposta sobre la violència, quan vaig escoltar les teves paraules al documental, vaig pensar en Palestina. La comunitat internacional i els mitjans de comunicació occidentals sempre estan postulant, com a condició prèvia, que els palestins parin la violència. Com expliques la popularitat d’aquesta narrativa en la qual els oprimits han de garantir la seguretat dels opressors?

Situar la qüestió de la violència en primer pla serveix, quasi inevitablement, per vetllar per qüestions que són al centre de les lluites per la justícia. Això va passar a Sud-àfrica durant la lluita contra l’apartheid. Curiosament, Nelson Mandela, a qui s’ha santificat com el defensor de la pau més important dels nostres temps, va estar a la llista de terroristes dels Estats Units fins al 2008. Els qui tracten d’equiparar la resistència palestina a l’apartheid israelià minimitzen i invisibilitzen les qüestions importants de la lluita palestina per la llibertat i l’autodeterminació.

Quan va ser l’última vegada que vas estar a Palestina? Quina impressió et vas endur de la visita?

Vaig viatjar a Palestina al juny del 2011 amb una delegació de dones indígenes i de color, activistes acadèmiques feministes. A la delegació hi havia dones que havien crescut a la Sud-àfrica de l’apartheid, al sud de Jim Crow [NdT: els anys de la segregació racial als Estats Units, establerta per les anomenades lleis de Jim Crow, vigents del 1876 al 1965] i en reserves d’indis. Encara que totes havíem estat implicades en l’activisme solidari amb Palestina, totes vam quedar horroritzades amb el que vam veure i vam decidir instar el nostre entorn a sumar-se al moviment BDS (boicot, desinversions i sancions a Israel) i a ajudar a intensificar la campanya per una Palestina lliure. Molt recentment, algunes de nosaltres participem en una iniciativa per l’aprovació d’una resolució que demanava a l’American Studies Association que se sumés al boicot cultural i acadèmic. També, membres de la delegació van participar en una altra iniciativa perquè la Modern Language Association aprovés una resolució que condemnés Israel per denegar l’entrada d’acadèmics estatunidencs que anaven a fer classe i a fer treball de recerca en universitats palestines de Cisjordània.

Angela Davis parlant al seminari “Quotidian Carceralities in the US and Occupied Palestine” de la Universitat de Colúmbia / COLUMBIA GSAPP

“Si Israel estigués aïllat políticament i econòmica, no podria seguir implementant polítiques d’apartheid”

Les persones que estan oprimides pels règims racistes i per les ocupacions estrangeres poden resistir de diverses maneres (segons el Protocol I addicional als Convenis de Ginebra), fins i tot mitjançant la força armada. Avui en dia, el moviment de solidaritat amb Palestina s’ha compromès amb l’opció de la resistència no violenta. Creus que això serà suficient per posar fi a l’apartheid israelià?

Els moviments de solidaritat són, per descomptat, de naturalesa no violenta. A Sud-àfrica, fins i tot quan estava organitzat un moviment de solidaritat internacional, el Congrés Nacional Africà (CNA) i el Partit Comunista Sud-africà (SACP, en la sigla en anglès) van arribar a la conclusió que necessitaven un braç armat: Umkhonto We Sizwe. Tenien tot el dret a prendre aquesta decisió. De la mateixa manera, són els palestins els qui han de decidir quins mètodes seran els més eficaços per guanyar la seva lluita. A la vegada, és evident que, si Israel arribés a estar aïllat políticament i econòmica, com pretén la campanya de BDS, no podria seguir implementant les seves polítiques d’apartheid. Si, per exemple, nosaltres, als Estats Units, poguéssim forçar el Govern d’Obama a suprimir el seu suport de 8 milions de dòlars diaris a Israel, s’exerciria una pressió molt forta perquè Israel cessés l’ocupació.

Formes part d’un comitè que advoca per l’alliberament del pres polític palestí Marwan Barghouti i de tots els presos polítics. Com n’és d’important que s’alliberi tothom?

És fonamental que Marwan Barghouti i tots els presos polítics a les presons d’Israel siguin alliberats. Barghouti fa més de dues dècades que està entre reixes. La seva difícil situació reflecteix el fet que la major part de les famílies palestines tinguin almenys un membre empresonat per les autoritats israelianes. Actualment, hi ha prop de 5.000 presoners palestins, i sabem que, des del 1967, Israel ha empresonat 800.000 palestins —el 40% de la població masculina. L’exigència que s’alliberi tots els presos polítics és fonamental per a la fi de l’ocupació.

“Hem d’estar preparats per embarcar-nos en un llarg camí cap a la llibertat”

En una conferència a la Universitat de Birkbeck vas dir que la qüestió palestina hauria de convertir-se en una qüestió global, una qüestió que qualsevol moviment que estigués lluitant per la justícia hauria d’incloure en el seu programa. Què volies dir amb això?

Igual que la lluita per posar fi a l’apartheid a Sud-àfrica va ser adoptada per persones a tot el món i va incorporar-se en molts programes de justícia social, la solidaritat amb Palestina s’ha d’assumir de la mateixa manera per les organitzacions i pels moviments que treballen a favor de les causes progressistes al món. La tendència ha estat considerar que Palestina era una qüestió a part i, desgraciadament, sovint marginal. Aquest és precisament el moment d’animar tot el món que creu en la igualtat i la justícia que se sumi a la crida per una Palestina lliure.

I és una lluita interminable?

Jo diria que, segons com maduren les nostres lluites, produeixen noves idees, noves preguntes, nous territoris en els quals involucrar-se en la cerca de la llibertat. Com Nelson Mandela, hem d’estar preparats per embarcar-nos en un llarg camí cap a la llibertat.

Aquesta entrevista de Frank Barat a Angela Davis es va fer per correu electrònic durant diversos mesos del 2014. Forma part del llibre ‘La libertad es una batalla constante‘, publicat en castellà per l’editorial Capitán Swing aquest setembre del 2017. L’editorial ha permès la traducció del text al català a CRÍTIC com a avançament editorial, però és totalment prohibida la seva reproducció parcial o total en cap altre mitjà.
Inicia sessió per poder descarregar l'entrevista en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.

Deixa el teu comentari