Crític Cerca
Foto: JORDI BORRÀS
Entrevistes

Àngels Martínez Castells “És increïble que Catalunya Sí Que Es Pot hagi durat dos anys. Hi ha hagut molta tensió”

Un fil roig ens guia per la vida política d’Àngels Martínez Castells. Mollet del Vallès, Lisboa, Leningrad. De Jordi Solé Tura i Manuel Sacristán a Albano-Dante Fachin i Ada Colau. Del PSUC a Podem. De la plaça de la Universitat al Parlament de Catalunya. Aquella noia del col·legi de monges als anys cinquanta va acabar fent la Revolució dels Clavells a Portugal, fent debats interminables en les cèl·lules del PSUC i, sobretot, durant anys i anys, fent classes d’economia a la Universitat de Barcelona des del 1976 fins al 2008. Avui, després de dècades de militància, ocupa per primer cop un càrrec públic com a diputada de Catalunya Sí Que Es Pot. L’experiència, però, per desavinences amb ICV i pels seus vots díscols a favor del referèndum, ha estat convulsa.

08/08/2017 | 23:00

Nascuda el 1948 a Mollet. Vas viure la infància a la Catalunya dels anys cinquanta. Com la recordes?

Una època molt dura, molt grisa i molt trista… i amb molta por. Jo era filla del bàndol dels perdedors de la guerra. El meu pare era republicà i, a la guerra, que l’agafa amb 18 anys, lluita pels republicans, acaba a l’exili i al camp d’Argelers. Tota la meva infància va ser un silenci. Amb molt poques rialles. La gent estava malalta, morien familiars meus de malalties perfectament curables, i no hi havia gaires alegries.

Vas anar a una escola de monges…

Era una escola horrorosa. Només ens ensenyaven a cosir, a passar el rosari; ensenyar-nos què era l’infern i poc més. Era una escola que simbolitzava la repressió de la postguerra. Però per sort me’n van expulsar. Va ser un dels pocs moments d’alegria. Vaig acabar anant a una acadèmia a Mollet i allà vaig començar a aprendre.

Els teus pares havien militat políticament?

El meu pare era anarquista i tenia carnet de la CNT-FAI, i la família de la meva mare havia estat d’Esquerra Republicana i eren més liberals. Els meus pares creien sobretot en l’educació. Però el meu pare paradoxalment era molt tradicionalista i estava en contra que jo estudiés. No em va deixar estudiar. Però vaig començar a treballar als 12 anys i, amb els diners que guanyava, vaig pagar-me la matrícula del batxillerat. Quan vaig aprovar, el pare em va tornar a dir que ja n’hi havia prou. Però vaig desobeir-lo i vaig arribar fins a la universitat.

Buf, al final, aconsegueixes arribar a la universitat!

Sí! Vaig entrar a la universitat a principis dels setanta i el primer dia que vaig entrar a la Facultat de Lletres em vaig posar a plorar com una boja a la plaça de la Universitat. Havia sigut impossible, i ho havia aconseguit. Els meus pares ja havien pensat amb qui em podia casar a Mollet: vivíem en un poble com el de la “tia Tula”.

Foto: JORDI BORRÀS

“Jordi Solé Tura va ser la meva salvació. Era una llegenda negra per a la gent de dretes”

Parlant de Mollet, tenies relació amb el Jordi Solé Tura i la seva família? Eren una família molt polititzada i l’avi havia estat alcalde republicà de Mollet.

Van ser la meva salvació! El Jordi Solé Tura era una llegenda negra per a la gent de dretes de Mollet. Era molt conegut al poble. Vaig tenir la sort que érem veïns. Els seus pares tenien el forn just al costat de la botiga dels meus avis. Quan vaig tenir el xoc definitiu amb el meu pare, amb 18 anys, me’n vaig anar de casa i vaig anar a casa del Jordi a Barcelona a demanar-li on podia anar a viure. Ell em va buscar un pis a casa de la germana de la seva dona.

No vas tenir dubtes d’entrar al partit comunista?

És que no era el partit comunista: era el Partit. Tot era PSUC. Era el partit seriós, el partit que era en totes les mobilitzacions. Vaig entrar-hi amb 19 anys. No en vaig tenir cap dubte, ni un!

“Vaig viure la Revolució dels Clavells a Portugal i plorava imaginant que allò passés a Barcelona”

A l’abril del 74, quan estàs acabant la universitat, esclata la Revolució dels Clavells a Portugal, i te’n vas directa cap a Lisboa per viure-ho ‘in situ’.

Estava estudiant i vaig sentir per la ràdio que hi havia un cop d’Estat a Portugal. La meva parella i jo vam aconseguir agafar el primer vol d’Iberia cap a Lisboa. Va ser un vol impressionant amb tots els grans periodistes del moment, com la gent de ‘Triunfo’ o l’Eduardo Haro Tecglen. Vaig poder viure la Revolució. Em vaig fer un tip de plorar imaginant, quan això passés a Espanya, com seria la Rambla plena de gent…

Per què a Portugal hi va haver Revolució, i a Espanya Franco va morir al llit deixant un Estat hereu ‘atado y bien atado’?

Per la guerra colonial. A Portugal les guerres de l’Àfrica tenien com a conseqüència que molts fills, sobretot de classe treballadora, en tornaven mutilats o no en tornaven vius. Com la guerra es va allargar tants anys, la majoria de soldats ja no eren professionals, sinó de lleva. El Partit Comunista tenia força, sí, però l’element que convulsionava la societat portuguesa era una guerra que només acabava beneficiant unes quantes famílies que tenien negocis a l’Àfrica.

Ho vèieu amb enveja?

Molta, molta, enorme! Estaven fent la revolució i, a més a més, sense morts. Crec que en tots aquells dies només hi va haver un mort, un de la policia secreta portuguesa, la PIDE, que el van agafar quatre exaltats.

Foto: JORDI BORRÀS

“Jo vaig estar amb la ‘gauche divine’. Vaig conèixer gent com Lluís Llach o Rosa Regàs”

La vostra generació va viure una joventut extraordinària: amb el Maig del 68, el Govern d’Allende, la Revolució dels Clavells, les protestes contra la guerra del Vietnam, l’esclat del moviment ‘hippie’…

Jo vaig estar amb la ‘gauche divine’! [Riu.]

Ah, sí? La noia de l’escola de monges de Mollet acaba ajuntant-se amb la ‘gauche divine’?

Anàvem sempre al carrer Tuset. D’aquella època conec el Lluís Llach, tota la gent de la Nova Cançó, el Pere Portabella, la gent del cinema i els periodistes que es movien per les esquerres. L’amistat que més temps m’ha durat és amb la Rosa Regàs.

Ha estat, últimament, molt criticada la ‘gauche divine’ com una mena d”esquerra caviar’, fills de papà i de vacances a Cadaqués… no?

Sí, sí, però aquella gent va deixar coses boníssimes per a la Barcelona dels anys setanta. Un dels millors exemples és la feina editorial que es va fer. El que feia Tusquets, el que feia Anagrama, el que feia Lumen, el que feia Barral… Sense tota aquesta gent no podem entendre la Barcelona d’aquella època. La seva implicació va impulsar el fervor cultural que ens va ajudar a treure’ns de sobre la sarna d’aquell franquisme que no marxava.

Quins eren els teus referents de joventut?

No sóc gaire de mites ni de referents. Però a la facultat sí que em van marcar dos mestres: en filosofia, el Manuel Sacristán, i en economia, el Fabià Estapé, que em va dirigir la tesi.

“L’Assemblea de Catalunya hauria pogut fer més coses si no hi haguessin interferit Carrillo i la Platajunta”

Un dels moments històrics que vas viure en primera línia va ser la Transició espanyola cap a la democràcia. Va ser una Transició controlada i tutelada pels militars.

Exactament. Sempre hi havia algú, en qualsevol reunió política, que parlava del ‘soroll de sabres’. Ens van imposar moltes coses, com la bandera espanyola ‘rojigualda’.

Què opines de la Transició: ara hi ha gent que denuncia que no va ser tan modèlica com ens havien explicat. No s’hi va poder fer més? No s’hi va voler fer més?

L’Assemblea de Catalunya hauria pogut fer moltes més coses si no hi haguessin interferit des de Madrid Santiago Carrillo i la Platajunta. Però a Catalunya teníem una marxa que hauríem pogut aconseguir canvis molt més importants. S’hauria configurat una altra Catalunya i, segurament, un altre Estat espanyol. A l’Assemblea de Catalunya hi havia gent que havia lluitat molt.

Ho vius ara amb decepció? Sents que us van trair?

No s’ha de mirar el passat amb nostàlgia. Només has de mirar endarrere per aprendre’n. Hauria pogut ser diferent? No ho sé. El que no podem fer és oblidar-ho. Primer, per aprendre’n, i segon, per no tenir por. Quan ens tornin a amenaçar amb el soroll dels militars, hauríem de dir: “Ah, sí, és un soroll que ja conec, i el relativitzo”. No s’ha de cedir al ‘soroll de sabres’.

Foto: JORDI BORRÀS

“Jo no deixo el PSUC: el PSUC em va deixar a mi”

Tu vas militar al PSUC des del 1968 fins al 1982.

Sí. Vaig marxar quan molts vam passar del PSUC al PCC, just quan es va produir la revolta contra l’eurocomunisme.

Què va passar amb el PSUC entre les eleccions del 80, on encara és fort i té uns bons resultats electorals, fins a la desfeta electoral del 82?

El problema és que el PSUC va deixar de ser un partit en el qual es podia fer debat i on podia haver-hi discrepàncies internes per qualsevol qüestió. Hi havia moltíssima vida! El partit va anar esmorteint les associacions veïnals; als sindicats van entrar —com deia Samir Amin— els virus neoliberals, i es va prioritzar la solidaritat nacional en lloc de la solidaritat de classe. Vaig tenir una enganxada molt forta amb el Marcelino Camacho perquè parlava de la ‘solidaridad nacional’ per deixar de parlar de classes socials. Jo, després d’aquests enfrontaments, vaig tornar a marxar a Portugal.

I… vas deixar el PSUC?

No, no. El PSUC em va deixar a mi. El PSUC no accepta les decisions majoritàries del V Congrés i ens obliga a construir el Partit dels Comunistes de Catalunya.

Però la majoria se’n va anar a casa. L’historiador Jordi Serrano, en una entrevista a CRÍTIC, diu que se’n van anar a casa 24.000 afiliats i van quedar-ne uns 5.000 al PSUC.

El PSUC tenia vida quan hi havia llibertat. Llibertat d’expressió, de discrepància. S’hi podia debatre tot i no passava res! I, a més, hi havia l’alegria del combat per construir un país nou. Una de les bromes que fèiem a la universitat és que el PSUC era el partit anarquista de Catalunya. I, de cop i volta, comencen a baixar les decisions del Carrillo i de la direcció, i ens volen obligar a acceptar l’eurocomunisme. L’eurocomunisme era la claudicació: no és veritat que el contrari de l’eurocomunisme fossin els prosoviètics. Jo no he sigut mai prosoviètica! Ni ‘afganesa’! I ara! Nosaltres defensàvem que la gent pogués parlar i decidir des de baix què s’havia de fer per combatre el sistema capitalista.

Tu creus que el PSUC va trair els ideals revolucionaris amb els Pactes de La Moncloa, l’acceptació de la bandera ‘rojigualda’, la defensa de la monarquia o l’entrada a les institucions?

Hi ha moments en la vida en què no tens cap altre remei que acceptar coses que no vols acceptar. El problema no és que les acceptis, sinó com les acceptes. Si tu no tens més remei que passar per l’adreçador, has de reconèixer-ho i dir: “M’han fet passar per l’adreçador”. Però el que no pots fer és vendre-ho com una victòria. Això de vendre les derrotes com a victòries és el que crec que ens ha afectat més.

“La caiguda de la Unió Soviètica, per mi, va ser un alliberament. La caiguda de dogmes és una bona notícia”

La caiguda del Mur, la constatació del desastre de l’URSS, el canvi al capitalisme d’Estat de la Xina, la fi dels mites revolucionaris… va ser molt dur d’assumir per a la vostra generació dins el PCC?

Per mi, la caiguda de la Unió Soviètica va ser un alliberament. Jo era militant del PCC, però veníem d’una lluita de molts anys antiestalinista i antidogmàtica. La caiguda de dogmes i dels mites per mi és una bona notícia. La caiguda del Bloc de l’Est va ser una pitjor notícia per als socialdemòcrates, perquè van veure que els estats del benestar de l’Europa Occidental estaven en perill, i així va ser.

Tu havies anat a l’URSS?

Sí. Jo vaig anar a fer una estada durant els Jocs Olímpics del 1980 a Moscou i l’aleshores Leningrad. La principal decepció és que no podies preguntar per què. T’asseies en un pedrís al carrer, i et venia un policia per dir-te que no podies seure allà; aleshores, preguntaves per què i no hi havia resposta. Jo ja era crítica amb l’URSS des de feia anys, seguia la línia de Manuel Sacristán. Tot i que s’ha de dir el que vindria després de l’URSS: una onada bestial neoliberal i de privatitzacions.

Sembla que als anys noranta bona part dels militants d’esquerres se’n van cap a casa seva, a viure, i que es dona per fet que qualsevol canvi polític i social és impossible. Però tu continues militant i, fins i tot, ajudes a fundar EUiA el 1998.

Sí, sempre he estat militant. Mai he abandonat la lluita del tot.

Però mai, fins ara, havies estat regidora ni diputada ni cap càrrec institucional.

No! M’han posat algun cop a les llistes electorals, però gairebé sempre quan no hi havia possibilitat de sortir. Sempre els he fet molta por. Tothom sabia que jo era incontrolable. Tinc una única cosa bona: la credibilitat. Sempre he dit el que he cregut, i si no ho he cregut, no ho he dit per moltes consignes polítiques que hi hagués. Això, a la institució, on es demana molta disciplina i obediència, no era una qualitat positiva. Tot i que he de confessar que no m’hauria sigut desagradable ser diputada al Parlament.

Foto: JORDI BORRÀS

“Els grans poders econòmics ja tenen els seus majordoms per fer política”

Als anys noranta es constata un enorme sotmetiment de la política a l’economia i del poder polític al poder econòmic i financer?

De fet, sempre ha estat així. La Segona República ja va caure per la força del poder econòmic! Hi ha una preponderància del poder econòmic sobre el poder polític. Per això em vaig decantar per estudiar economia en lloc de filosofia a la universitat. A mi m’ho va dir d’una manera molt clara l’escriptor Bryce Echenique. Li vaig preguntar: “Tu, que ets escriptor, intel·lectual i que t’interessa tant la política, per què no t’has presentat mai a unes eleccions com va fer el Vargas Llosa?” I ell va dir: “És que, per fer això, ja tinc els meus majordoms”. Bryce Echenique pertany a una de les grans famílies més riques i poderoses del Perú. Els grans poders ja tenen els seus majordoms per fer política. Ara ho hem vist amb la quantitat de polítics que han estat a sou de Goldman Sachs.

Però això no és un mite ‘conspiranoic’ de l’esquerra?

Cal explicar-ho més? Demanem sobirania, però Monsanto determina el futur de les nostres terres. Demanem sobirania, però els serveis públics bàsics amb el tractat del CETA poden acabar sent publicoprivats, que vol dir, de fet, ser privats. Demanem sobirania; però, si s’imposa el TTIP, les condicions laborals seran gairebé d’esclavatge. Tot això no ho imposa ni tan sols el PP, sinó que ho imposen des dels grans centres de poder econòmic. De fet, quan Zapatero canvia les seves polítiques i inicia el procés d’ajustament, és quan el criden des dels poders econòmics i li reclamen reformar la Constitució en un dia. Pocs dies abans, Zapatero havia passat per Wall Street.

I a Catalunya, qui té més poder: el Govern de Puigdemont o el consell d’administració de La Caixa?

Quan Montilla era president de la Generalitat, Catalunya va patir uns dies d’apagada elèctrica molt importants. El Govern va demanar explicacions a Endesa, i Endesa no li’n donava. Al final va haver de ser Montilla qui va haver d’anar a la seu d’Endesa a demanar explicacions en lloc que l’empresa anés al Palau de la Generalitat.

“Barcelona en Comú hauria de reconèixer més obertament les seves limitacions”

L’esquerra catalana és conscient que guanyar les eleccions no és tenir el poder? Això li està passant avui a Barcelona en Comú a l’Ajuntament de Barcelona.

Barcelona en Comú hauria de reconèixer més cops i més obertament les seves limitacions. Haurien d’explicar-nos que ‘fins aquí hem pogut arribar i a partir d’aquí no ho podem fer’. S’ha de fer pedagogia de la resistència. És fonamental. A l’Ajuntament de Barcelona potser hi domina massa l’alta política, però és clar que tenen limitacions. És possible que, quan hi van entrar, no sabessin els límits que tindrien. La gent ha de saber que anirem de derrota en derrota fins a la victòria final. Però que són derrotes! I ens hem d’aguerrir en les derrotes. La situació social a Catalunya que vivim és terrible. Qui es mou pels col·lectius més desfavorits? Poca gent.

Quin consell li donaries a Barcelona en Comú?

Que no s’equivoquin d’aliats. Que l’Ada i la gent que està amb ella no s’equivoqui d’aliat. L’aliat ha de ser la gent que està per una pedagogia de la insubmissió i la gent que vol plantar cara. Podem és el gran aliat de Barcelona en Comú.

Foto: JORDI BORRÀS

“Amb ICV és molt difícil refer ponts després del que ha passat a Catalunya Sí Que Es Pot”

Hi ha hagut, però, un trencament entre el món dels Comuns i el de Podem Catalunya? No esteu construint junts el nou subjecte polític Catalunya en Comú.

Jo espero que siguem a temps encara de construir tots junts el subjecte polític de veritat, el que haurà de ser l’alternativa adversària, no l’alternativa amiga. Allà hi haurà unitat entre gent que avui està allunyada. La gent honesta, que volem un canvi de veritat, no ens podem permetre estar separats.

Doncs jo crec que no s’han acabat d’entendre les raons de Podem per no anar dins la nova Catalunya en Comú que lideren Xavier Domènech i Ada Colau… Per què no aneu junts?

Entenc que no s’entengui. És una anomalia històrica. Només es pot entendre si es veu que aquí hi ha hagut algunes interferències. Hem de recuperar, però, credibilitats. Nosaltres hem intentat no perdre credibilitat en la lluita, en l’esforç, en la recerca d’alternatives.

Què passarà ara?

Pessimisme de la intel·ligència, però optimisme de la voluntat. Això s’ha d’arreglar. Les afinitats hi són; el projecte compartit hi és.

Però s’ha trencat la confiança entre persones? Per exemple, entre alguns dirigents de Catalunya en Comú i Albano-Dante Fachin?

De la meva banda, no. Jo tinc més ganes que mai de parlar de tot i parlar-ne a fons.

I, amb Iniciativa per Catalunya, hi veus opcions de reconciliació també?

No, cap ni una. Amb ICV és molt difícil refer ponts després del que ha passat a Catalunya Sí Que Es Pot. Per què? D’una banda, perquè de vegades l’economia condiciona la política, també en els partits, i d’altra banda, perquè els aparells del partit tenen comportaments poc fraterns. Quan això passa, tot és molt més difícil. Tot i que hi ha molta gent de base d’Iniciativa amb la qual estic segura que no hi hauria cap problema per entendre’ns. Però amb la majoria de la direcció actual, sí que s’hi ha trencat la confiança.

“Iniciativa deu milions d’euros a la banca. Jo, quan tenia una hipoteca, no feia tot el que volia”

Dius que “l’economia condiciona els partits”. A què et refereixes respecte a ICV?

Penso que un gran encert d’ERC va ser liquidar els milions d’euros que tenia de deute amb la banca, i ara ERC és molt més lliure. Penso que Podem i Podemos són molt més lliures, perquè no deuen ni un euro a ningú. I, en canvi, penso que el PDECat o l’antiga Convergència no poden ser gaire lliures mentre tinguin deutes i les seus embargades. Em sembla que Iniciativa deu 11 milions d’euros a la banca. Jo, quan tenia una hipoteca a casa meva, no feia tot el que volia: és clar que el deute et condiciona. El problema és que, si els partits entren en el món del crèdit, acaben participant d’una cultura concreta.

Però veus factible construir una Catalunya en Comú amb Podem i sense ICV?

No, no, és clar que no! ICV hi ha de participar, i tant, però no hi ha de tenir la veu de lideratge que tenen. Hi han de ser, però com un grup més, amb les seves virtuts i les seves mancances, però no volent imposar als altres les seves maneres d’entendre la política.

Hi ha hagut moltes tensions en dos anys a Catalunya Sí Que Es Pot.

És increïble que CSQP hagi durat dos anys. Hi ha hagut molta tensió i moments molt durs. Ara, per sort, no és que hi hagi mal rotllo ni bon rotllo: és que no hi ha relació. El coordinador del grup parlamentari ha decidit que manava ell. Ara ja no hi ha ni reunions de grup. De fet, no hi ha grup parlamentari. Només hi ha alguna reunió de la direcció on hi va l’Albano-Dante Fachin i ja està.

Això pot continuar així?

Bé, no ho sé, jo crec que tothom pensa que a partir de l’1 d’octubre canviaran moltes coses.

Més enllà de les tensions internes que hi ha hagut, la proposta de CSQP ja no va aconseguir el resultat que s’esperava en les eleccions del 27-S. Va fer pràcticament el mateix resultat que ja tenien ICV-EUiA soles. Per què creus que no va anar del tot bé? 

Primer, perquè Barcelona en Comú no hi va voler participar. Segon, perquè hi va haver molts dubtes sobre la llista, i la gent que més podia entusiasmar no hi va anar o hi anava endarrere. Un dels que més m’entusiasmaven, que era l’Albano, hi anava al lloc número 5. Tercer, se’n van anar molts vots cap a la CUP. No vam tenir ni la millor llista ni vam fer la millor campanya electoral.

“Al principi, a la llista de CSQP, l’Arcadi Oliveres hi anava de número 1, i jo, de número 2”

Tu vas sonar per anar-hi de número 1 o de número 2, no?

Jo, en principi, hi havia d’anar de número 2 [al final, hi va anar de número 4]. Jo vaig dir que sí si el cap de cartell era una persona jove. Però en un determinat moment els candidats érem Arcadi Oliveres i jo. Jo, mig de broma, vaig respondre: “Està bé, però per anar a les residències de la gent gran”. Segur que hi hauria hagut molta coherència política entre l’Arcadi i jo. Hauria sigut molt diferent. Però, per salut, no podíem assumir-ho.

Has pensat a dimitir com a diputada de CSQP?

Ho he pensat molts cops. Estar en aquest grup ha sigut una lliçó constant d’humilitat. He vist maltractament cap a companys que no m’han agradat. Però, ara ja, vull que em dimiteixi l’1 d’octubre, o el que sigui. M’hi quedaré fins al final.

Foto: JORDI BORRÀS

“Tinc dubtes que de l’1-O en surti una república catalana. Però es farà un exercici d’afirmació com a poble”

Quina reflexió fas del moment polític que viu Catalunya en clau nacional?

Que tinguem la possibilitat que la gent pot ser mestressa del seu destí i que els pobles puguin exercir el dret a l’autodeterminació és una cosa positiva. És el moment de decidir el model de sanitat, el model d’educació, el model de solidaritat, quina cultura tenim, si volem una Catalunya més feminista o menys, si volem més cooperatives o més poder per a les multinacionals. L’autodeterminació no serà només política, sinó també social, cultural, econòmica. Que la gent s’apoderi i decideixi què vol ser com a poble em sembla molt positiu.

El PSUC dels setanta ja defensava el dret a l’autodeterminació.

Sí! Per això penso que ara estic sent coherent amb aquella noia que als 19 anys va afiliar-se al PSUC i que després va participar en les lluites de l’Assemblea de Catalunya.

Però servirà l’1 d’octubre per fer realment efectiu el dret a l’autodeterminació?

Tinc dubtes que de l’1-O en surti una república catalana. Però es farà un exercici d’afirmació com a poble. Jo no sóc independentista, però aniré a votar i defensaré que s’ha d’anar a votar. Crido la gent a pensar  i reflexionar sobre qüestions com la sobirania.

Hi ha gent d’esquerres que diu que votar l’1-O pot significar avalar el full de ruta del Govern de Junts pel Sí.

No. Perquè tindrem temps per explicar que el projecte polític de Junts pel Sí és un projecte acabat; de fet, és una coalició electoral que ja s’està desfent. L’esquerra ha de tenir un projecte de país, i aquest projecte no pot quedar aturat a expenses de l’autoritarisme i l’immobilisme del Partit Popular. Tots els processos constituents han sigut, en el fons, un gran debat des de baix cap a dalt. Quina meravella com es discutia a tot arreu durant la Revolució Francesa sobre com havia de ser la república de la igualtat, la llibertat i la fraternitat… tot i que les dones en van quedar bandejades.

“És difícil que després de l’1 d’octubre tot torni a ser igual. Sobretot, si la gent respon”

Què passarà l’endemà de l’1 d’octubre?

És difícil que després de l’1 d’octubre tot torni a ser igual. Sobretot, si la gent respon. Si després de la campanya de la por, la repressió i les mentides, s’aconsegueix una gran participació l’1-O, es demostrarà que aquí serà molt difícil una solució per a l’encaix de Catalunya dins l’Estat.

Què opines del posicionament que ha mantingut, fins ara, Catalunya en Comú? Donen suport a l’1-O però només com a mobilització social.

Estic contenta que, a poc a poc, es vagin apropant a les posicions que defensa Podem Catalunya. Hi ha temps perquè ens anem acostant encara més. S’hauran de posicionar encara més. Alguns d’ells han començat a dir que donarien suport al referèndum. La meva simpatia per l’Ada Colau és total.

Una de les lluites socials a les quals has dedicat més temps en la teva última etapa política és la defensa de la salut pública. Per què t’impliques a Dempeus per la Sanitat Pública? 

Ho vaig aprendre de l’Estapé. De fet, la meva implicació en els temes de salut prové del meu amor per Barcelona. La primera vaga general que hi ha tot l’Estat es fa en una Barcelona encara emmurallada a causa del conflicte de les selfactines el 1854. Durant aquesta vaga obrera es produeix una epidèmia de còlera a la ciutat que causa moltes baixes entre la gent més pobra. Aleshores un metge higienista escriu un pamflet titulat ‘Abajo las murallas’. Ell, i el seu grupet d’activistes, aconseguiran derrocar les muralles durant un moment de governs liberals. Les protestes també eren per respirar millor, per viure més sans, per no morir de malalties curables. Per històries com aquesta em vaig implicar en la lluita per la salut pública.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies