11/02/2019 | 19:05
Després de l’experiència de diputat, tenies ganes de tornar a aquest despatx?
Sí que en tenia ganes. Quan vaig decidir anar de diputat, venia d’un temps de fer d’advocat en què tenia les piles una mica esgotades pel fet de trepitjar presó i sales de justícia cada setmana. Vivim en un sistema molt dur, en una societat en què hi ha moltíssima desigualtat i on la justícia funciona poc, i realment em venia molt de gust fer de diputat. Però després dels dos anys i escaig de l’onzena legislatura, que va ser una legislatura molt peculiar i amb la manera de fer política de la CUP que és molt intensa, doncs em venia molt de gust tornar a la casella de sortida. I m’ha permès tornar a fer la mateixa feina que feia amb l’aprenentatge d’haver passat per la primera línia institucional de la política i amb la mirada en certa manera canviada.
En quin sentit t’ha canviat?
Estic intentant introduir més conceptes polítics en el meu dia a dia jurídic. El pas pel Parlament m’ha fet parlar de determinats temes des d’una perspectiva més àmplia, des d’una perspectiva més sociològica, política i econòmica. I això ha enriquit el discurs que ara tinc a l’hora de defensar determinats temes davant d’un tribunal.
Més enllà de la universitat, des de ben aviat l’aprenentatge com a advocat el vas fer de la mà del teu pare, en Tià Salellas, que exercia l’advocacia des d’un compromís amb la societat.
L’advocacia, com moltes altres professions, l’hauríem d’aprendre a viure més com un ofici. Hi ha una part de l’aprenentatge que és molt difícil fer-la en una aula de la universitat o a través d’un curs en línia, sinó que l’aprens de veure al dia a dia com es desenvolupa aquest ofici. És molt difícil aprendre de quina manera el dret pot posar-se al servei de la lluita contra la desigualtat i la injustícia si no ho fas a partir de la pràctica d’un cas concret, de la mà d’una persona que ja estigui iniciada en aquesta professió. Jo vaig tenir l’oportunitat de formar-me en aquest despatx amb el meu pare i amb altres companys que hi havia, i això va ser un bagatge molt important que ens connecta amb el fil roig de l’advocacia que ha existit sempre en la defensa de la posició dissident.
I ara, amb tot aquest aprenentatge, t’has incorporat a l’equip de defensa de Jordi Cuixart.
Jordi Cuixart és a la presó pel fet de ser president d’Òmnium Cultural, que és una entitat que representa molt bé el valor de la diversitat dins de l’activisme cultural i polític al nostre país. I, en aquesta lògica, ha volgut construir un equip jurídic que representés aquesta diversitat. Buscaven un perfil que complís el requisit del rigor i de la tècnica jurídica de coneixement del dret, però que també pogués donar una certa perspectiva de defensa política per complementar tota la defensa tècnica que ha fet molt encertadament l’equip de la Marina Roig i de l’Àlex Solà. En aquest sentit, també s’hi ha incorporat l’Olivier Peter per sumar-hi l’enfocament internacional. El que jo hi aporto és una visió d’una certa confrontació amb l’Estat i de fer que el judici pugui ser un acte de reivindicació de tot el que el moviment independentista ha construït en els últims temps, de reivindicar que es volia exercir el dret a l’autodeterminació i que ho tornarem a fer tantes vegades com calgui.
Foto: JOAN AURELI
“L’Estat juga un xantatge molt pervers quan et fa triar entre la teva coherència ideològica i la llibertat”
A l’epíleg del llibre que has escrit, Jordi Cuixart explica que calia corregir la seva estratègia inicial davant del jutge Llarena. Dir-li el que volia escoltar per deslliurar-se de la presó preventiva no va funcionar.
És un procés d’evolució. Hi ha moviments al nostre país que, com que ja han tingut un passat repressiu, hi ha determinats aprenentatges que ja els tenen fets, però l’actual moviment independentista probablement havia de fer aquest procés. L’Estat juga un xantatge molt pervers quan et fa triar entre la teva coherència ideològica i la llibertat. En aquesta situació, és perfectament legítim optar per la llibertat i dir que dintre teu continuaràs pensant el que vulguis. L’Estat espanyol ha sabut jugar aquest xantatge d’una manera molt sibil·lina perquè el va utilitzar en un moment de molta desorientació. Si, acceptant el xantatge, els presos haguessin sortit lliures, m’hauria semblat molt bé aquesta opció. Però, un cop es veu que això no ha servit, fa caure algunes màscares de qui tenim al davant i inspira el plantejament, que cada vegada és més estès entre les persones afectades, que l’única manera de guanyar aquest judici és precisament des d’una posició de màxima dignitat i d’enfrontament dialèctic i polític amb el tribunal, i no des d’una posició de submissió i de renúncia.
Entenc que no podeu revelar tots els detalls del que esteu preparant, però ja hem vist que la defensa que fareu de Jordi Cuixart anirà en la línia de reivindicació del dret a l’autodeterminació, oi?
Un consell del veterà advocat August Gil Matamala és que l’estratègia l’hem de preservar fins al desenvolupament del judici perquè no hem de donar cap mena de pistes a l’advocat de l’Estat. Però sí que podem explicar que la idea de fons que tenim és fer aflorar la naturalesa política del judici. I intentar que no es pugui desenvolupar en els termes que el vol construir l’Estat, és a dir, com a judici d’escarment, de càstig i de venjança contra l’independentisme. I posar sobre la taula el debat polític de fons.
Pots posar-nos algun exemple per entendre què significa una defensa política en els termes que planteges?
Doncs, per exemple, fer evident el simbolisme que té el fet que Vox sigui a l’acusació. Quan Quim Forn va estar a punt de sortir en llibertat perquè la Fiscalia estava disposada a fixar una fiança, el Tribunal Suprem el va poder mantenir entre reixes perquè Vox va continuar demanant presó provisional. Així que ens trobem que la Fiscalia, l’Advocacia de l’Estat i el Tribunal Suprem estan alineats amb Vox i, en canvi, al banc dels acusats dels diversos judicis que vindran hi ha assegudes persones que el delicte de les quals és haver participat en manifestacions, haver cridat “No passaran” davant la conselleria d’Economia o haver treballat perquè els ciutadans de Catalunya poguessin votar sobre la qüestió de l’autodeterminació. Es projecta una imatge en la qual els feixistes acusen i els demòcrates són els acusats.
Foto: JOAN AURELI
“Hi va haver un error d’entrada: els advocats han pres més decisions que no pas els grups polítics i les organitzacions”
Al llibre relates diversos processos en què s’ha fet una defensa política. Un dels que repasses és el procés de Burgos (desembre del 1970), que va ser un judici en què l’Estat volia anar a esclafar un moviment que cada vegada tenia més força de contestació al règim, però aquest moviment va tenir la capacitat de donar-hi la volta i utilitzar el judici com una eina per avançar. El moviment independentista espera que es pugui utilitzar el judici per l’1 d’octubre com un esperó per avançar?
Jo ho penso. Una de les coses positives dels darrers anys és que hi ha hagut un procés de politització molt important de capes molt àmplies de la població, que ens ha de permetre reenfocar aquests judicis que són tan polítics. Realment, hi ha molt potencial perquè estem assistint a delictes polítics purs, perquè aquí ningú ha fet mal a ningú, ningú ha trencat res, i l’única cosa que s’incriminen són fets com haver fet un tuit determinat o haver firmat un manifest, com els regidors de Reus. D’acord amb això, podem construir defenses molt interessants.
Al llibre adverteixes que la necessària defensa dels drets humans dels encausats no pot fer-nos oblidar l’objectiu polític que s’estava intentant aconseguir.
És molt important la defensa dels drets com a tal, perquè són camps de llibertat que anem conquerint col·lectivament i que hem de defensar i fer avançar. Però el que nosaltres no podem fer és perdre de vista la lluita en què s’ha produït aquesta vulneració de drets. L’advocat francès Jacques M. Vergès va publicar ara fa 50 anys un llibre sobre les estratègies judicials on adverteix que ningú es pot plantejar que tu pots conquerir un país o mantenir una situació de dominació sense vulnerar els drets humans; diu que afirmar el contrari és un acte d’hipocresia. Seguint aquest raonament, el que nosaltres no podem fer és, sota el discurs dels drets humans, amagar els conflictes de dominació.
“El combat antirepressiu ens pot portar a fer passes enrere en els embats polítics que havíem generat”
Focalitzar la defensa en el fet d’assenyalar la vulneració de drets no pot ajudar a avançar?
És evident que, quan un Estat impedeix l’exercici del dret a l’autodeterminació, ho fa vulnerant els drets humans, i això s’ha de denunciar. Però no en tenim prou de reivindicar aquests drets humans que s’han vulnerat, sinó que ens cal abordar el conflicte d’arrel. A Catalunya, si l’1 d’octubre no s’hagués exercit el dret a l’autodeterminació, probablement la vulneració massiva de drets fonamentals que hi va haver les setmanes abans, el mateix dia del referèndum i les setmanes següents, no hauria succeït. Per tant, perdre de vista la causa política és perillós, perquè el combat antirepressiu ens pot portar a fer passes enrere en els embats polítics que nosaltres havíem generat. A més, estic convençut que tenim la capacitat de mantenir tant la lluita antirepressiva i la discussió en matèria de drets humans com la demanda política de fons. Si no, haurem donat la raó a la raó d’Estat.
De cara a l’estratègia que prepareu per al judici, hi ha coordinació entre els diversos equips d’advocats de les persones que s’asseuran al banc del Tribunal Suprem?
És un judici que té molta complexitat perquè hi va haver un error d’entrada: es va donar molta importància al criteri jurídic abstracte i hi ha hagut moments en què els advocats i advocades han pres més decisions que no pas els mateixos grups polítics i les organitzacions. Això és un error molt gran perquè en els judicis polítics qui ha d’estar prenent les decisions (sota els consells i l’acompanyament dels advocats i advocades, evidentment) són les organitzacions polítiques. Així que cal tornar aquest poder de presa de decisions a les organitzacions polítiques, i després cal que les organitzacions polítiques tinguin la capacitat de coordinar-se entre si per establir un relat comú de què ha passat i dels objectius comuns del que es busca en el judici. Però en un context com el que hem viscut amb una part del Govern a Brussel·les, altres exiliats i gent a la presó, doncs no és fàcil. Però sí que hi ha una voluntat molt gran de cohesió i de fraternitat entre totes les persones represaliades.
Foto: JOAN AURELI
“És molt gros que la Generalitat no estigui generant cap document sobre l’abast de la repressió”
Si finalment hi ha disparitat d’estratègies, pot afectar negativament els encausats?
Jo en això sempre he estat molt obert. Per mi és un requisit bàsic que la persona a qui s’està jutjant sigui protagonista del seu propi judici i pugui prendre decisions sobre el mateix judici. Sóc conscient que, si parteixes d’aquesta idea, moltes vegades acabes construint judicis en què, si hi ha quatre acusats, doncs acaba havent-hi quatre estratègies diferents. Però això no impedeix que siguin tots en el mateix judici i que comparteixin un objectiu més o menys comú. Això, no sé si és bo o dolent: la vida és així i ens hi hem trobat moltíssimes vegades. I en aquest judici també hi haurà posicionaments diferents. El repte és que cada una de les persones encausades hi trobi el seu to.
En quina llengua preveieu la defensa del judici?
Això és un debat molt polièdric. En termes legals, és veritat que ells poden utilitzar el català, però no tenim clar encara si el sistema de traducció serà simultani o successiu. Fins ara, sempre hem tingut sistemes de traducció successiva a Madrid, cosa que significa allargar el doble la duració del judici, amb l’agreujant que en els judicis on jo he estat la traducció ha sigut de molt baixa qualitat.
En un judici polític com aquest, l’ús de la llengua catalana podria ser també un dels eixos de la defensa.
Precisament, l’equip jurídic de Jordi Cuixart hem apel·lat a la Carta europea de llengües regionals i minoritzades, que és un tractat internacional subscrit per Espanya que diu que tenim dret que el conjunt del procediment es desenvolupi en català. I ha estat un dels arguments per argumentar que el judici ha de ser a Barcelona. No només perquè seria la manera que tothom es pogués expressar en la llengua que volgués, sinó també perquè hi ha milers de folis i milers d’hores de vídeo en català que no estan traduïts. Però no ens ho han acceptat. D’altra banda, hi ha una reflexió de fons de fins a quin punt nosaltres volem utilitzar el judici per arribar als sectors democràtics de l’Estat espanyol i, per tant, si no és més fàcil utilitzar el castellà per assolir aquest objectiu. I, alhora, no podem oblidar que Jordi Cuixart és el president d’Òmnium Cultural, i si batallem per utilitzar el català aquí (no oblidem que fer servir el català a l’Administració de justícia de Catalunya moltes vegades és un acte de valentia i de militància), no ho hauríem d’estar fent també al Tribunal Suprem? És un debat complex i no tinc clar si tindrà una única forma de resolució.
“Que el judici sigui públic i transmès en directe pot ser un instrument de conscienciació i d’apoderament”
Està confirmat que hi haurà transmissió en directe del judici. Per vosaltres era important que es pogués fer.
Sí, està garantit un senyal de televisió permanent, que es podrà seguir a través d’un canal de la televisió pública catalana. Seria bonic que es passés també per la televisió pública espanyola.
Imagino que aquesta possibilitat és molt remota.
Sí, és difícil. Sempre hi haurà la possibilitat de seguir-ho per Internet, però aleshores ho limites als convençuts. Estudiant el judici al president Companys pel llibre, constates que una de les obsessions del règim franquista era que a Barcelona ningú sabés que Companys era a Montjuïc. I això ens demostra que una de les garanties del sistema penal, que és la publicitat dels judicis establerta des del segle XVIII, és una garantia per a la ciutadania i pot tenir un cert efecte de control del poder; per això som tan insistents. Que el judici sigui públic i transmès en directe pot ser un instrument de conscienciació, i, per tant, d’apoderament, i, per tant, d’emancipació.
Més enllà del judici, sabem l’abast que ha tingut la repressió de l’Estat des del setembre del 2017?
No està comptabilitzat. En aquest sentit, contrasta el rol de la Generalitat amb el d’alguns consistoris locals. Fins i tot l’Ajuntament de Barcelona s’ha posat al costat dels ferits de l’1 d’octubre, tot i que s’explica sobretot per la figura de Jaume Asens i la seva trajectòria històrica vinculada al moviment antirepressiu de defensa de drets. És molt criticable que el Govern efectiu no hagi fet el mateix, malgrat que se’ls ha demanat per activa i per passiva. I, retornant a la pregunta, ara com ara no hi ha cap document públic on es reculli l’abast de la repressió que estem vivint com a moviment independentista. Tenim un Departament de Justícia amb molta gent que té accés a les dades que podria estar fent aquest recompte. A finals del 2017 des de la CUP vam fer la nostra modesta aportació amb ‘El minotaure del 78‘, que era un informe on intentàvem fer-ne un primer balanç. Però tot això s’ha d’anar actualitzant i, és molt gros que, tenint la Generalitat, no s’estigui generant aquest material.
“El que hem de fer és que sigui absolutament impossible el dictat de la sentència que vol castigar el Govern”
Quan repasses diverses experiències de judicis polítics al llibre, remarques que és molt important el que passa dins la sala, però també el que succeeix fora, tant al carrer com en l’àmbit internacional. Però el carrer què pot fer amb un tribunal a 600 quilòmetres?
Una de les coses que ens ensenyen els casos que hem conegut és que un judici polític és una demostració d’una certa correlació de forces favorable a l’Estat. Del que es tracta és que, al final del judici, aquesta correlació de forces hagi canviat, i, per tant, que allò que al principi semblava impossible des de l’espai repressiu hagi quedat superat. Per això, és molt important la mobilització durant el judici. El que hem de fer és que sigui absolutament impossible el dictat de la sentència que vol castigar el Govern, la societat civil i el Parlament de Catalunya per la seva actuació durant l’any 2017 i l’organització del referèndum. Però una bona mobilització exigeix uns actors mobilitzadors, i probablement aquest és un dels dèficits (o reptes) que tenim ara mateix.
Una part dels actors mobilitzadors són els partits polítics independentistes, però hi ha molta divisió entre ells sobre l’estratègia a seguir per avançar i aconseguir l’objectiu de la independència. Això segur que dificulta aquest impuls mobilitzador que reclames.
Hem de fer valdre l’octubre del 2017 i no viure’l com una derrota. Ens va ensenyar el camí i com a aprenentatge és molt important. Molta de la gent que havíem somiat horitzons d’alliberament vam veure que era possible. Encara que la conjuntura no fos la idònia o que hi hagués altres condicionants que van fer que no acabés de funcionar, els ingredients sí que s’hi van posar. I vam veure que és necessària una comunitat o societat civil organitzada des de baix, que s’autogaranteixi els drets en els moments en què estan en risc, i que això es combina amb una acció institucional posada al servei de la garantia d’aquests drets. Va ser la fórmula de l’1 i el 3 d’octubre. Hauríem de tendir a dotar de contingut aquesta idea i a anar-la reproduint tantes vegades com sigui necessari.
“L’1-O vam eixamplar la base perquè vam tenir una actitud de tensió amb l’Estat i amb l”statu quo'”
Alguns consideren que, abans de tornar-ho a intentar, cal eixamplar la base.
L’1 d’octubre vam eixamplar la base perquè vam tenir una actitud de tensió amb l’Estat i amb l”statu quo’. Això va permetre que s’obrís una certa esquerda i l’horitzó d’alliberament. Aleshores no va arribar, però vam aconseguir obrir-lo. Podem fer cada any un Onze de Setembre amb un milió de persones, però el que ens fa avançar en la conquesta de drets i concretament en l’exercici del dret a l’autodeterminació és la confrontació amb l’Estat. Una altra qüestió és com ens confrontem amb l’Estat, i novament l’1 d’octubre ens dóna la clau: la desobediència civil. Una idea que m’agrada molt perquè té molt potencial, i que per part d’una certa esquerra sovint s’ha menystingut, és el plantejament gandhià de la desobediència civil com a eina a través de la no col·laboració, de la desobediència i del boicot en la línia del 20 de setembre al local de la CUP, de l’1-O, de les vagues o dels talls de carreteres. Són instruments, tots ells, per arribar a generar una situació de confrontació amb l’Estat que provoqui que qui exerceix la violència sempre és qui fins avui n’ha tingut el monopoli i que l’exerceix de manera il·legítima, que és l’Estat. I que nosaltres en tot cas estem disposats a patir aquesta violència.
Al mes de juny vas publicar un article a CRÍTIC on analitzaves la davallada de vots i de diputats de la CUP en les eleccions del 21-D, i apuntaves que potser molta gent no compartia la confrontació que proposava la CUP en aquell context. Però ara dius que l’1 d’octubre, el moment de màxima confrontació que hem viscut, la gent sí que va estar-se allà disposada a confrontar.
He de buscar alguna explicació als resultats de la CUP del 21-D.
Foto: JOAN AURELI
“L’esquerra independentista i la CUP, en els processos que han acaparat els focus mediàtics, se’ls ha relegat a una posició molt subalterna”
No creus que una part de la davallada de suports pot estar vinculada a un vot de suport al president represaliat que ha hagut de marxar a l’exili?
Certament, potser no se’ns va penalitzar per l’actitud de confrontació, sinó que vam perdre tot un sector de vot pel valor simbòlic del president a l’exili. Això ens acosta a una reflexió que tampoc és fàcil de fer, que és entendre com és que l’esquerra independentista i la CUP, que tradicionalment han patit molts anys la repressió de l’Estat, en els processos que han acaparat els focus mediàtics, doncs se’ls ha relegat a una posició molt subalterna. És molt difícil d’entendre el que va passar en l’última legislatura sense el paper de la CUP. En canvi, queda relegada en l’acusació fins al punt en què ni tan sols tindrem ningú acusat al judici del Tribunal Suprem.
Com ho interpretes?
Això pot respondre a moltes lògiques, però ha d’estar relacionat amb la comprensió que fa l’Estat del funcionament de l’esquema repressiu i que deixa fora d’escena la CUP. En l’escrit d’acusació, el que ells expliquen no només és fals (perquè hi ha coses que diuen en l’acusació que són falses), sinó que construeixen un relat sota la lògica de la conspiració. Construeixen tota una pel·lícula del que era el funcionament del lideratge del procés independentista que no s’adiu amb la realitat dels fets, que és un procés amb llum i taquígrafs. El programa de Junts pel Sí per a les eleccions del 2015 no parlava de referèndum, així que els estan jutjant per un referèndum que no era al seu programa. Si el que els preocupa és el referèndum, qui el va posar sobre la taula a l’estiu del 2016 sobretot van ser dos actors: l’ANC i la CUP. I aquest és l’element que va condicionar una moció de confiança i l’aprovació d’uns pressupostos. És molt més senzill i molt més públic tot plegat; i, en canvi, tot això no hi apareix. És curiós.
“El Govern està una mica en letargia en l’espera del que pugui passar en el judici i de les decisions de l’Estat”
Per què creus, doncs, que la CUP ha quedat fora del judici?
El fàcil és pensar que nosaltres seríem incòmodes. Però potser respon a la voluntat de castigar la deslleialtat d’aquells que han estat lleials alguna vegada, i, com que nosaltres no ho hem estat mai, no ens han de castigar tant.
La CUP va ser un dels actors que van posar el referèndum sobre la taula, i allò va fer possible la celebració de l’1-O. Però actualment sembla que aquesta formació no troba la manera de reprendre la iniciativa i generar una nova oportunitat per tirar endavant.
El context tampoc és el mateix que en el període 2015-2017. No és només que tu tinguis la capacitat d’incidir, sinó que és important la dinàmica dels partits que donen suport al Govern. En el període anterior a l’1-O hi havia un objectiu estratègic en el gruix del Govern de Junts pel Sí, que era portar el país cap a l’exercici del dret a l’autodeterminació. El Govern de Junts pel Sí s’havia enriquit de molta gent de la societat civil, de gent del sacseig polític que hi havia hagut arran del procés independentista, i tenia un objectiu estratègic que li donava una certa coherència i l’empenyia cap a una determinada direcció. En canvi, el Govern actual el veig molt construït amb gent amb carnet de partit, dels dos partits que conformen l’Executiu i que no tenen un objectiu estratègic més enllà dels discursos. I el mateix Govern està una mica en letargia en l’espera del que pugui passar en el judici i de les decisions que l’Estat espanyol pugui anar prenent els pròxims mesos, perquè aquesta combinació de la institució amb la mobilització de la societat civil no s’està donant.
Foto: JOAN AURELI
“Fins i tot els Comuns són conscients que l’únic moment en què ha estat possible un referèndum pactat era després de l’1-O”
Sí que han expressat i treballen per aconseguir negociar amb Pedro Sánchez que s’aturi la repressió, que puguin fer política autonomista i que s’avanci per trobar la manera de fer un referèndum pactat en el futur. Aquests dies estan debatent com conformar l’espai de negociació.
Tenim un model d’Estat del règim del 78, i davant d’això l’única possibilitat que tenim de tombar-lo i d’exercir els nostres drets és tensar de forma democràtica, no violenta, absolutament legítima i col·lectiva. I qui no vulgui treballar per això està treballant d’alguna manera pel manteniment de l”statu quo’. És que no hi ha una via pactada d’accés a l’autodeterminació, i això ho sabem tots. Alguns ho hem verbalitzat en la nostra acció política i ho volem discutir, però d’altres no pensen fer-ho. Fins i tot els Comuns són conscients que l’únic moment en què ha estat possible que existís un referèndum pactat era després de l’1 d’octubre. El règim del 78, no el convencerem; o el doblegarem en lògica democràtica o continuarem així.
Des dels Comuns argumenten que aquest debat ha servit per ocultar urgències socials que requereixen l’atenció de les institucions.
Jo estic molt cansat de parlar del dret a l’autodeterminació; a mi el debat sobre el dret a l’habitatge o sobre el racisme m’interessen moltíssim i tinc moltes ganes de poder dedicar la meva acció política a tot això, però ara mateix el conflicte el tenim construït a partir del dret a l’autodeterminació. Per tant, totes les forces polítiques del país s’han de posicionar en relació amb aquest eix. I els Comuns estan entrant en un autisme absolut sobre aquesta qüestió, fan com si no existís. I plantegen uns debats, unes aliances i unes demandes polítiques que em semblen molt desconnectades de la realitat política.
“L’única manera de construir un moviment fort que aturi el feixisme és fer un discurs obertament democràtic que inclogui també la lluita per l’autodeterminació”
Entre les aliances que plantegen hi ha la necessitat de construir llaços amb la resta de forces d’esquerres de l’Estat per poder avançar cap a un referèndum pactat. No comparteixes que són necessàries aquestes aliances?
D’una banda, l’ascens de Vox ens està oferint una oportunitat per construir una trinxera. Si Vox està fent servir la unitat d’Espanya com la seva bandera, la lluita contra Vox i tot el que significa hauria de permetre l’obertura d’un debat sobre un Estat espanyol plurinacional i l’exercici del dret a l’autodeterminació de les diferents nacionalitats que conformen l’Estat. Però fa tanta por l’extrema dreta que hi ha qui llegeix que, renunciant a algunes de les bèsties negres del feixisme, aconseguiran construir un moviment més ampli per frenar-lo. Penso que és exactament al revés: l’única manera de construir un moviment fort que aturi el feixisme, més enllà de coses que ja s’han dit i que no s’estan complint com el ‘cordó sanitari’, és fer un discurs argumentat i potent obertament democràtic que inclogui també la lluita per l’autodeterminació. I això no s’està llegint a l’Estat. Estic molt preocupat perquè sóc dels que han defensat la necessitat de l’aliança amb la resta de pobles de l’Estat. Però costa molt trobar gent: fins i tot els intel·lectuals i la gent més a l’esquerra tenen molta dificultat per comprendre la lògica del procés independentista.
Per què ho dius? Tens exemples concrets o és una percepció general?
Fa poc Santiago Alba Rico ha publicat un article a ‘CTXT’ on assegura que “en la Catalunya de Puigdemont no caben todos los catalanes como en la España de Vox (que es también la del PP y C’s) no caben todos los españoles”. No pot ser que persones, algunes de les quals coneixen la realitat catalana de molta primera mà, continuïn plantejant el procés independentista com un procés de la burgesia catalana. O continuïn plantejant que Puigdemont és el mateix que el PP. No podem continuar analitzant la realitat en aquests termes. També hem sentit la periodista Cristina Fallarás assegurant que “esa misma gente con la que [los de la CUP] pactaron reprimió al 15-M”. Aquí s’estan barrejant naps amb cols, s’han reduït vuit anys en un sol moment. I fa alguns dies, quan Jaume Asens en una entrevista a CRÍTIC deia que “la CUP ha estat més implacable amb nosaltres a Barcelona que amb una dreta de passat corrupte al Parlament”. Home! Nosaltres tenim l’orgull d’haver tombat uns pressupostos i probablement no hi ha hagut un Govern que al Parlament hagi perdut tantes votacions com va perdre el Govern de JxSí perquè la CUP no votava a favor de moltes de les seves mesures. Aquestes simplificacions em semblen d’una perversitat total.
Foto: JOAN AURELI
“Com podem dir que la República serà un espai de construcció de drets i de llibertats i tenir una gestió de l’ordre públic com la que està tenint la Generalitat?”
Torno enrere. Abans he assenyalat la manca d’iniciativa actual de la CUP i n’has responsabilitzat el Govern de JxCat i d’ERC. Quina proposta té la CUP per avançar si, segons l’organització, no s’ha d’anar a negociar a Madrid, ni l’autonomisme serveix per eixamplar la base ni es pot implementar la República?
La situació és complexa, però des de la CUP hem dit en diverses ocasions que cal treballar en tres fronts: la internacionalització del conflicte; la construcció d’un pla de mobilització que permeti recuperar la iniciativa de confrontació, i fer de la proposta republicana una proposta de conquesta i millora de drets socials, civils i polítics. L’element repressiu ha tingut un impacte molt fort, probablement agreujat pel desgast d’un model de mobilització que hi ha hagut durant els últims anys i pel fet que alguns actors de la mobilització han passat a una certa governamentalització. Tot i això, es pot fer molta feina i hi ha un espai molt important de construcció republicana que té a veure amb accions del dia a dia i amb solucions o intents de solució dels problemes de desigualtat que viu el país, i sobre això el Govern de JxCat i d’ERC no està treballant en la línia correcta. Com podem dir que la República serà un espai de construcció de drets i de llibertats i tenir una gestió de l’ordre públic com la que està tenint la Generalitat de Catalunya? No és només que ara no estiguem fent propostes per anar endavant: és que estem fent actuacions que ens fan anar enrere.
Consideres que això pot fer recular l’independentisme?
Jo no em desespero, perquè no crec que hi hagi ningú que ha votat independència o que ha votat opcions independentistes a qui ara hagin convençut de la bondat del règim del 78. Però és responsabilitat col·lectiva que un Govern que es proclama independentista i hereu de l’1 d’octubre tingui la capacitat per construir propostes en positiu de conquesta de drets socials, civils i polítics. I em preocupa que el que més ajuda a blanquejar la policia que ens va castigar durant el referèndum són les imatges de la Brimo dels últims mesos. Dins dels Mossos hi ha gent molt bona i que té una concepció de policia democràtica. Però sembla que Miquel Buch aposta per tornar al model de Felip Puig.
“No pot ser que aquells que defensen que vivim en una democràcia se’n riguin d’aquells independentistes que creien que sortint al carrer aconseguirien coses”
Es percep en una part de l’independentisme impaciència per avançar. Creus que hi ha possibilitat d’avenços immediats o la gent haurà d’aprendre a tenir paciència?
Ens hem de convèncer que tots els processos polítics tenen un recorregut. A mi em fa molta ràbia quan es caricaturitza el que s’anomena ‘independentisme màgic’, perquè no té res de dolent que la gent pensi que sortint al carrer i manifestant-se aconseguirà canviar les coses; això és molt sa. No pot ser que aquells que defensen que vivim en una democràcia se’n riguin d’aquells independentistes que creien que sortint al carrer aconseguirien coses. És contradictori. Nosaltres, que sempre hem desconfiat de la capacitat democràtica o de gestió democràtica del règim del 78, intuíem que probablement sortint al carrer els Onzes de Setembre o amb l’1 d’octubre no n’hi hauria prou. Això l’únic que fa és demostrar que som en un Estat on els mecanismes democràtics de participació no funcionen. I, per tant, això ens ha de rearmar de més legitimitat i de convicció en la necessitat de continuar aquesta lluita. Quan miro dos, tres o quatre anys enrere, penso que estem millor. I que en termes de consciència política, de maduresa política i d’autoorganització col·lectiva com a país, hem fet passes de gegant. Així que anem en la direcció correcta, malgrat que de vegades els ritmes siguin més ràpids i de vegades més lents, de vegades posant-nos d’acord i de vegades no. Aquest país ha canviat molt, i ho ha fet des d’una lògica d’esquerres. Jo estic molt orgullós del canvi que hi ha hagut, em sento molt protagonista d’aquest canvi i penso que tota l’esquerra hauria de plantejar-se si realment no estem construint un camí d’emancipació a través d’aquest procés polític que vivim.
