Ramon Besa: “El dia que els periodistes perdin la por trobaran alternatives”

  • Pere Llibre i Sergi Picazo
  • dijous, 17 juliol 2014

Ramon Besa (Perafita, 1958) és una de les veus referents a l’hora de reflexionar sobre l’estat actual del periodisme a Catalunya. Treballa a El País i, abans, ho havia fet a l’Avui i a El 9 Nou. Les seves cròniques futbolístiques han mostrat una capacitat analítica poc habitual en el periodisme esportiu. Besa va participar en el vídeo de la campanya de promoció de #SentitCrític i allà es reivindica com un ciutadà “crític i autocrític” de verb esmolat i punxegut. Parlem amb ell de la realitat del periodisme realment existent a les redaccions, i de les claus bàsiques d'un ofici que Besa reivindica com a imprescindible. Afirma que els seus herois periodístics mai van ser "milionaris" sinó "transgressors".

Què és per a vostè el sentit crític?

Una il·lusió. Ser crítics era una de les qualitats principals que havia de tenir tot periodista. Necessitem tenir una visió pròpia sobre allò que ens envolta, i per tenir-la necessitem anàlisi, pair bé la informació, processar-la, reflexionar.

Des dels mitjans de comunicació convencionals s’ha potenciat el sentit crític els últims anys?

Els mitjans de comunicació estan més pendents de la precarietat laboral que no pas de fer periodisme. Avui dia les empreses estan gestionades per directius que només volen tenir beneficis econòmics. Ells posen en primer lloc tancar el balanç anual en positiu a publicar bon periodisme. Aquests gestors dirigeixen igual un diari que una botiga de queviures. Els periodistes estem quedant en fora de joc. S’ha de refer tot el procés. Una de les coses bones que estan passant últimament és que els periodistes han tornat a agafar les regnes de mitjans de comunicació.

Quin paper creu que ha de tenir el periodista en una empresa d’informació?

Els meus herois periodístics mai van ser tios milionaris ni populars. Eren bohemis, amb un punt transgressor, sense voluntat de protagonisme… Reclamo la figura del periodista que vol ser només periodista, que no vol ser un personatge conegut, sinó fer bons articles de la notícia aparentment més insignificant. Això només es recupera amb la vocació: anar als llocs, mirar, escoltar, preguntar, reflexionar i escriure. Això s’està perdent. Ara es pot fer un diari sense sortir de la redacció, esperant els teletips i les notes de premsa. Ho pot fer fins i tot un robot. No estem controlant els poders fàctics o el poder polític com abans. El periodisme és innocu, no emociona, no fica el nas on no el demanen… Això és el que està matant el periodisme. L’única manera de recuperar-nos és tornar a l’inici del periodisme.

Una solució perquè els mitjans recuperin la vocació periodística seria que els periodistes, en forma de cooperatives, recuperessin la propietat dels mitjans?

Sí. Crec en el periodisme sense etiquetes, sense haver de dir de quin grup mediàtic depens, sense representar cap grup polític. Jo vaig començar a treballar a El 9 Nou per cinc duros la peça. El periodista no hauria de buscar només un salari i punt. El periodista ha d’arriscar, ha de moure’s. Ens hem acostumat a un sedentarisme que va contra la vocació. Si no ho gestionem els periodistes, l’únic que ens fan els mitjans de comunicació és una esquela. Em resisteixo a haver de donar les gràcies per treballar cada dia que passo per la porta d’una redacció.

En el context actual de crisi… creu necessari que apareguin mitjans amb un punt de vista més crític?

No només és necessari sinó imprescindible; i com més n’hi hagi, millor! Els grans mitjans de comunicació tradicionals estan en un procés de concentració i en quedaran només uns quants, però en canvi crec que els mitjans més petits evolucionen cap al món local o l’especialització temàtica. Si vull saber sobre crítiques esportives, miraré de buscar un mitjà no contaminat pel Barça, per la Lliga de Futbol Professional ni pels poders fàctics de l’esport. Això serveix per a l’esport i per a tots els àmbits. Actualment qui més pateix són els grans grups de comunicació. No tenen cintura. Els grups més petits tenen opcions. D’aquí podria sorgir el futur del periodisme. La gent està perdent la por. El dia que els periodistes perdin la por del tot trobaran moltes més alternatives.

Què pot fer el ciutadà per tenir una informació de qualitat, lliure i independent?

Ens hem acostumat a la cultura d’allò gratuït. La gent no es compra un CD sinó que es baixa les cançons. Això serà molt difícil revertir-ho. Però hem de saber que allò que té un valor i un cost s’ha de pagar perquè es pugui continuar fent. La bona informació val calés. Sense diners és difícil fer bon periodisme. Els periodistes no viuen de l’aire. Si vols sentir-te teu un diari, hi has de posar de la teva part.

Es considera un ciutadà crític?

Crític i autocrític. Procuro tenir capacitat crítica i analítica. Sempre em van ensenyar que com a periodista havia de sospitar. Ser escèptic amb el que et diuen. Quan em diuen això és blanc… jo em pregunto: segur que és blanc?

Inicia sessió per poder descarregar l'entrevista en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.

Deixa el teu comentari