Elisenda Alamany: “Hem passat d’un procés il·lusionador a una exclusió del dubte i de la discrepància”

  • Text: Antoni Trobat / Fotos: Jordi Borràs
  • dimarts, 25 juliol 2017

La mirada d'Elisenda Alamany (l'Hospitalet de Llobregat, 1983) transmet una certa serenor. La necessita, perquè, com reconeix, ha d'explicar un posicionament no sempre senzill enmig del soroll comunicatiu català. Coportaveu de Catalunya en Comú, la nova formació de l'espai de Xavier Domènech i d'Ada Colau, és una persona bregada en els moviments socials al Vallès Occidental de primers de segle. Aquesta professora de llengua catalana porta anys fent feina com a regidora a la candidatura L'Altraveu per Castellar, ara integrada per una confluència amb gent de Podem, de Procés Constituent i d’EUiA, que fa part per les Candidatures Alternatives del Vallès. De perfil independent i independentista, que no és el mateix, contesta pausada.

"Nosaltres defensem la desobediència però també la responsabilitat. La desobediència s'ha de valorar en la mesura que produeixi canvis reals"

Una de les cares noves dels Comuns que estan cridades a tenir un paper rellevant en els propers mesos és Elisenda Alamany. Aquesta filòloga catalana i ja veterana regidora va començar militant a l’Assemblea de Joves i intentant posar fre als grups ‘ultres’ neofeixistes de Castellar del Vallès.

Aquests dies fa 200 anys que nasqué el pensador nord-americà Henry David Thoreau, primer formulador teòric de la desobediència civil. Un autor que torna a traduir-se al català i al castellà. Aquests dies molts, a les diferents esquerres de Catalunya i d’Espanya, parlaran d’ell. Se n’ompliran la boca. Què és per a tu desobeir?

Penso que totes les trajectòries de la gent diversa que participa de Catalunya en Comú estan marcades pels principis de la desobediència. Tots venim d’aquí. Sigui des dels partits o des de moviments socials. Sabem, hem sabut sempre, que la palanca de canvi és al carrer i no només a les institucions. A mi, quan em parles de desobediència, em ve al cap el perfil insubmís d’un Xavi Domènech o l’experiència a la PAH de l’Ada Colau. I, per descomptat, el lloc d’on vinc jo: el municipalisme emancipatori de les Candidatures Alternatives del Vallès. La desobediència és totalment legítima i produeix canvis. Ha de fer part del repertori de polítiques que cal fer.

La desobediència civil és vàlida per a la lluita nacional? Es pot fer l’últim tram del camí que s’ha anomenat Procés desobeint?

Nosaltres defensem la desobediència però també la responsabilitat. La desobediència s’ha de valorar en la mesura de si produeix canvis reals que siguin positius per a la majoria de la societat. Les victòries de la PAH, per exemple, estan plenament legitimades, però sovint no han aconseguit els canvis legals desitjables per transformar el paradigma sobre l’habitatge. Crec que l’1-0 comporta moltes incògnites. Molts entenem que l’1-0 ens apropa més que no pas ens allunya per decidir quin encaix hem de tenir amb l’Estat espanyol. Però enganyaríem la gent si diguéssim que és la solució definitiva. Tenim dubtes. L’1-O no és la solució definitiva. No n’hi ha prou que voti molta gent. Dins el Govern català, saben que el 2 d’octubre hem de continuar treballant.

Però, en el marc actual a l’Europa Occidental, com s’exerceix, tècnicament, el dret a l’autodeterminació?

Potser no ens hem explicat prou bé. El nostre compromís amb el dret a decidir és inqüestionable. Nosaltres l’únic que fem és qüestionar l’eficàcia d’un referèndum en les condicions que sembla que ens trobarem a l’octubre.

….

No ens hi posem en contra. Molts de nosaltres participarem en el referèndum. Però és legítim dubtar, des de les posicions de Catalunya en Comú, com crec que dubta gent que és responsable de portar endavant tot plegat fins a l’1-O.

Foto: JORDI BORRÀS

“Convergència és un llast per al Procés. Però és simplista dir que el Procés només el lidera la dreta catalana”

Us sentiu distants del Procés?

Crec que hem passat d’un procés il·lusionador, aglutinador, esperançador, a un replegament del Procés. Fins i tot una exclusió del dubte i de la discrepància. Junts pel Sí ha fet xantatge amb el dret a l’autodeterminació dient que no es faria el referèndum si no es votaven les seves polítiques. Sovint, quan expliquem que l’1-O no apel·la les grans majories, se’ns diu que estem donant a entendre que supeditem que governem nosaltres o els nostres aliats a Espanya per celebrar la consulta. Res més lluny de la realitat. Els únics que han fet xantatge a una part de l’independentisme són Junts pel Sí. La CUP ho sap. Amb els pressupostos. Hauríem d’haver arribat a l’1-O, després del full de ruta dels 18 mesos, amb un model de país clar. I el model de país que ens demostra qui lidera la proposta de l’1-O és el que queda retratat en projectes com Barcelona World. Una fotografia molt poc esperançadora si estem parlant de construir una Catalunya nova. És impossible entendre què passa si no interconnectem els drets socials i els nacionals! Van lligats! Utilitzant una sobirania contra l’altra, com fan alguns, no es va enlloc. El xantatge constant de “no hi ha referèndum si tu no m’aproves el meu model de país!”, que fa l’antiga Convergència, és una realitat. Això és clau per entendre per què hi ha tanta gent que, tot i voler decidir, no se sent interpel·lada per la proposta de l’1-O.

Molts dirien que no hi ha xantatge. Que en el fons el Procés està enterrant la dreta catalana i construint un nou paradigma on l’esquerra nacional és majoritària. Altres veus insisteixen en la idea contrària. Hi ha un debat important sobre qui té l’hegemonia del Procés, oi?

A mi no m’agrada fer lectures simplistes de la realitat. Convergència i el PDeCAT són un llast per al Procés. Però no es pot dir que en siguin l’element central. Si no, no s’entendria com hi ha més d’un 70% de persones que volen votar. Seria simplista dir que aquest Procés només el lidera la dreta catalana. Hi ha molts sectors de la dreta catalana que estan incòmodes amb el Procés. Però sí que tendim a pensar que hi ha una hegemonia que no és només convergent, i que les polítiques que s’han fet fins ara estan encarnades no només pel PDeCAT, sinó per la neutralitat d’ERC. L’hegemonia és un estat d’opinió. O la immensa majoria de mitjans ho expliquen tot de la mateixa manera.

Al setembre consultareu les bases per decidir el posicionament final de Catalunya en Comú?

Nosaltres tenim —segurament som els que més— molta cultura de democràcia interna. Hem fet un llarg debat sobre la qüestió nacional on han participat unes 5.000 persones. Hi haurà un retorn d’aquest debat cap al setembre. Els posicionaments es podran fer si tenim tota la informació sobre què proposa exactament el Govern de la Generalitat. Fins ara, tot s’ha mogut massa en el terreny de l’èpica i de fets que creiem consumats quan, en realitat, el plantejament no és gens clar. Demanar a Catalunya en Comú que es pronunciï davant la crida a la participació és trampós. Pels canals formals no ens ha arribat com es concreta exactament l’1-O. El Procés no es pot permetre bandejar gent que discrepem però que volem decidir. Volem saber com es farà l’1-O i què passarà l’endemà.

“Opinions com les d’Echenique [sobre les ‘cajitas’] són desafortunades”

Com valoreu el rol de Podem en tot aquest afer?

Crec que s’ha de valorar que un partit espanyol posi a l’agenda el dret a decidir dels catalans. Les aliances són positives. En una moció Pablo Iglesias i Xavi Domènech van parlar de Catalunya i els seus drets nacionals com cap polític espanyol ho ha fet mai. Que hi hagi un terç del Congrés i un 50% de la ciutadania espanyola a favor del dret a decidir dels catalans no és casual. No es fa prou justícia, amb això.

Hi ha opinions que no són menors dins de Podem. Les “cajitas” d’Echenique o allò de “Si yo fuera catalán” d’Iglesias…

El que és clar és que les decisions de Catalunya les prendrà Catalunya en Comú…

No hi haurà interferències?

Cap. Hi ha opinions, com les d’Echenique, que són desafortunades perquè banalitzen el contenciós que tenim amb l’Estat espanyol. Pel que fa a Iglesias, encara que no comparteixo el que va verbalitzar, em sembla que ho té molt clar. El seu compromís amb el dret a decidir i el referèndum és obvi. Però sap que l’1-O no serà la solució definitiva.

Foto: JORDI BORRÀS

“No supeditem el que passi a Catalunya al canvi a Espanya: els processos constituents es retroalimenten”

S’ha explicat prou bé la posició de Catalunya en Comú?

No és bo el binarisme al qual estem sotmesos. Catalunya en Comú és tan diversa com ho és la societat catalana. Hem adoptat una posició de consens. Donarem suport; però, ho repeteixo, no és la solució definitiva. Nosaltres lamentem profundament que hàgim passat d’un procés esperançador a un procés virulent amb actituds molt contràries al nostre projecte. Dubtar és legítim. S’ha d’anar amb compte: quan una part de l’independentisme ataca la posició dels Comuns, no està atacant una formació política; està atacant la pluralitat i diversitat d’opinions que, sobre els nostres drets nacionals, hi ha a Catalunya. Ens sembla, com a mínim, temerari, si el que es pretén és arribar a una majoria social.

El canvi a Espanya és possible?

El bipartidisme és una realitat. Estem acostumats a un canvi d’avui per demà. Volem els canvis ja, a tocar. I tot és més complex. El canvi és palès. Que s’evidenciï que hi ha una majoria alternativa al Congrés dels Diputats és molt positiu i és quelcom que ningú esperava. Jo no donaria missatges desencoratjadors. Hi ha esperança a Espanya. Però Catalunya ha de decidir el seu futur. Amb un referèndum. [Somriu.]

L’esquerra catalana de tarannà federalista coneix realment Espanya?

Nosaltres parlem d’una Espanya plural i de fraternitats. Una Espanya que existeix. Començant pels altres territoris de llengua catalana, on tenim aliances. Sobre l’Estat, no s’entendrien els canvis que hi ha hagut, sense una nova concepció plurinacional dels nous actors. Hi ha un canvi. L’assumpció que hi haurà processos constituents diversos.

Mirem el mapa electoral estatal de predomini del canvi: des de l’oest fins a l’est tenim les Marees gallegues, els de Podem del País Basc i de Navarra, Catalunya en Comú i les coalicions de Podem al País Valencià i a les illes Balears amb el valencianisme i el mallorquinisme i menorquinisme progressistes —A la Valenciana i Units Podem Més. Bàsicament, això. Perifèria. Més Madrid, naturalment. A l’Espanya de matriu castellana, incloent-hi Andalusia, la cosa no acaba de tirar.

És innegable el que ha fet Unidos Podemos. Cap altra força ho ha aconseguit. És imperfecte però dir que no s’està produint un canvi contra el règim i des de la pluralitat no seria just. Segurament no podrem tenyir tot l’Estat de color emancipador. Nosaltres no supeditem el que passi a Catalunya al fet que hi hagi canvi a Espanya. Diem que els processos constituents es retroalimenten.

Per l’Espanya plural i progressista, la marxa de Catalunya és —ho sé com a mallorquí— una molt mala notícia. Segurament l’interès electoral i estratègic de l’esquerra espanyola és que no es produeixi la independència.

No crec, sincerament, que existeixi aquest càlcul, que això afecti el rèdit d’Unidos Podemos. Hi ha un gran respecte. Iglesias sap que ha d’acatar la decisió de les catalanes i dels catalans encara que no li agradi. Necessitem un referèndum però eficaç i que als ulls d’organismes internacionals plantegi una sortida democràtica. Si es fa així, ningú, cap demòcrata, podrà no acatar el que sorgeixi.

Foto: JORDI BORRÀS

“No hi ha cap canvi en l’àmbit municipal que s’hagi construït amb Convergència i el PDeCAT”

Facem un salt. D’on surt n’Elisenda Alamany?

No tinc precedents polítics familiars. Recordo participar en l’Assemblea de Joves de Castellar del Vallès, de molt joveneta.

Era una assemblea més llibertària o més propera a l’esquerra independentista?

Era plural. El tipus d’espai on sempre m’he sentit més còmoda. No eren una CAJEI. Hi havia molta gent diferent. A la universitat, a la UAB, vaig fer filologia catalana. Però no vaig estar gaire implicada, els anys d’estudiant. La implicació forta la faig amb la candidatura L’Altraveu, una candidatura municipalista de Castellar del Vallès, impulsada pels moviments socials, en un moment molt dur per al poble, amb episodis constants d’activitats de l’extrema dreta, cap al 2003. La cirereta la van posar uns incidents provocats per ‘skinheads’ feixistes després d’un concert de Brams, aquell any, al parc Catalunya de Castellar. Però ja feia molt de temps que vèiem la necessitat de generar una alternativa al model territorial i social del govern municipal, que era de CiU.

ICV-EUiA i ERC existien, a Castellar del Vallès?

Iniciativa tenia un regidor a l’oposició i ERC participava, amb el PSC, d’un govern tripartit amb els convergents. Van ser uns anys potents. Vam aconseguir dos regidors, amb la nova candidatura. Nosaltres vam entrar amb força i tot l’escenari va mudar. El PSC va guanyar les eleccions, ICV va perdre el regidor i ERC va baixar. Amb les candidatures amigues vallesanes —la COP de Ripollet, l’Entesa de Sabadell i d’altres— vam formar les CAV —les Candidatures Alternatives del Vallès.

Hi ha una persona important, en tot aquest procés: na Gemma Ubasart.

[Somriu.] La Gemma Ubasart és la persona que em tiba, amb molt bagatge polític. Amb una gran intuïció. La meva amistat amb la Gemma va contribuir, amb certesa, que el meu compromís polític anés a més.

I arribà el 15-M…

Arran del 15-M ens comencem a plantejar que, més enllà de candidatures de resistència, el que volem és eixamplar tot el vector de transformació i regeneració democràtica per fer candidatures transversals per governar els ajuntaments. Crec que és una bona lectura. Una de les coses que em motiven de Catalunya en Comú és que opera en aquesta línia municipalista i de majories.

El 2012 hi ha eleccions al Parlament de Catalunya. Hi ha el gran salt de la CUP. Quina relació tens amb la galàxia cupaire? Tot el món vallesà alternatiu hi devia tenir molt vincle, no?

Nosaltres, des de Castellar, vam impulsar, el 2010, una trobada titulada “Construïm municipi des dels moviments socials”, de la qual després se’n va fer un llibre…

El conec. Publicat per Icària amb el mateix títol.

Sí! Cocoordinat per la Gemma Ubasart, també. Va ser un espai de trobada de moviments socials, de les CAV i de les CUP, fonamentalment. Hem fet poca reflexió de tots els punts en comú que llavors vam trobar entre nosaltres. Feia un any que es complien 30 anys de les primeres eleccions municipals democràtiques del 1979. Recordo que hi vam convidar gent molt diferent: en Ricard Gomà o en David Fernàndez, per exemple. Crec, o vull creure, que totes les sinergies que vam trobar en aquell moment encara hi són.

La CUP ha estat un espai de socialització important. Compartim una gran part de la diagnosi del país amb ells però també amb Esquerra Republicana. I amb els moviments socials. Per construir aliances que en l’àmbit municipal es donen i que, en canvi, a escala nacional no acabem d’assolir. Una de les coses que més m’inquieten és que, a vegades, la CUP i ERC plantegem canvis amb unes lògiques municipals, mentre que nacionalment les aliances les fan amb forces polítiques que no són dins aquesta equació. No hi ha cap canvi en l’àmbit municipal que s’hagi construït amb Convergència i el PDeCAT.

Foto: JORDI BORRÀS

“El fet que la CUP pacti els pressupostos amb Junts pel Sí a mi i a altres ens decep molt”

Un Govern d’esquerres a escala nacional és desitjable?

Nosaltres estem per un Govern del canvi a Catalunya. Una part de les esquerres, ERC i la CUP, constatem que tenen un altre tipus d’aliances.

La construcció de Barcelona en Comú té a veure amb com s’han vertebrat les candidatures del Vallès?

Jo crec que han sabut que calia aprofitar tradicions diverses, com la d’ICV. No sé si és equiparable al que vam fer als Vallesos. Però el que és clar és que els espais generadors de canvis substancials necessiten palanques de canvi plurals i àmplies.

ICV és un partit important al món dels Comuns. Són els hereus del PSUC. Te la fas teva, aquesta herència?

Jo no pertanyo a cap “isme”. La socialdemocràcia o el comunisme ja no expliquen el canvi que estem vivint. Preferim definir-nos com a sobiranistes i hereus del 15-M, del PSUC i de les lluites que han aconseguit grans millores per a Catalunya.

Disculpa que hi torni, però ICV participa en la gestació del model Barcelona. És una sigla controvertida i que genera tensió? O, per contra, aporta gent més gran i amb experiència?

Quan es va fer el procés de Catalunya en Comú, va quedar clar que no es feia amb mentalitat de coalició, sinó superadora, amb vocació de generar un nou subjecte, plural, però un nou subjecte. Nosaltres ens enorgullim d’això. La diversitat ideològica va més enllà de partits, famílies o blocs. La diversitat que tenim és la que hi ha entre les catalanes i els catalans que aspiren al canvi.

Què t’acaba decantant per Catalunya en Comú?

El meu compromís sempre ha estat municipalista. Les CAV es plantegen de manera autònoma. Cada una té un nom diferent. Una mica com les CUP, que també responen a realitats diferents. Crec que m’acabo decantant per Catalunya en Comú perquè és un projecte de majories. El fet que la CUP pacti els pressupostos amb Junts pel Sí a mi i a altres ens decep molt. La diversitat i pluralitat i el fet de voler vertebrar un projecte realment de majories és el que em porta a participar en el procés “Un país en comú”, que acabarà donant llum a Catalunya en Comú.

La CUP no és un projecte amb vocació de majoria social?

Jo crec que no. Ells mateixos així ho han expressat. No construeixen el seu discurs i la seva praxi en aquestes coordenades.

Foto: JORDI BORRÀS

“El que expressen un Ruiz Zafón o un Vázquez Montalbán també és identitat catalana”

Ets del 83. Ens ha tocat la crisi de ple. Quin factor hi juga, en tot plegat?

Quan guanya Convergència les eleccions catalanes, ho visc molt malament. A escala municipal, a Castellar, el PSC obté majoria absoluta. En aquell moment estava a l’atur. A mi m’ha indignat molt el trist paper que juguen la llengua, la cultura, el món educatiu, els estudis catalans, la filologia en un país amb un procés que es fa un tip de dir que defensa la identitat catalana. Personalment va ser un xoc. L’escenari de victòria de la dreta fou precarietat i retallades. Així que em trobo per sota dels 1.000 euros, fent tres feines i havent de tornar a casa dels pares a les portes de la trentena. Una fotografia exacta del que li passava a la nostra generació.

I marxes a fora, a la Xina, a fer classes.

A la Xina feia de professora en una escola internacional per a alumnes xinesos. M’hi vaig estar un any, fins que vaig poder tornar aquí, amb una feina a la Pompeu Fabra. És una decisió molt dura i no del tot volguda. Va ser tan dur com interessant. El que em vaig trobar a l’escola xinesa no tenia res a veure amb l’esperit crític o el foment de la creativitat. Però no ho vull jutjar. En tot cas, com a europea, el xoc fou gros.

Què en recordes, del règim xinès?

Al cap d’un mes de ser allà uns policies van venir a casa per controlar que tingués els papers en ordre. L’autoritarisme i el control policial són molt evidents. Em vaig espantar. Em va fer sentir vulnerable.

Ets una professora de català en un espai polític que, d’entrada, potser tòpicament, no és el més votat pels del teu gremi. Quina relació té la cultura catalana, en general, amb les praxis de les esquerres catalanes?

Jo crec que el primer que hem de fer és plantejar-nos què vol dir cultura catalana. Ja no es pot veure igual que als anys vuitanta. Nosaltres hem estat molt clars. A vegades hi ha qui ho voldria patrimonialitzar. Això es nota en les definicions de què és cultura catalana. Quan parlem de literatura catalana, per exemple, jo crec que és fonamentalment la que es fa en català. Però crec que el que expressa un Ruiz Zafón o un Vázquez Montalbán, inequívocament, també és identitat catalana. Necessitem debats més profunds. Quan parlem d’immersió lingüística, apel·lem, encara, a paradigmes dels anys vuitanta!

Anem acabant. Vaig veure que t’interessava molt la Marta Pessarrodona, com a poeta. Què t’atreu, literàriament, ara?

He descobert autores noves. La Jenn Díaz, per exemple, i el seu ‘Vides familiars’, també Flavia Company, que em va recomanar un amic de Badia del Vallès, via el seu ‘Haru’. I Roc Casagran, amb un llibre magnífic com ‘L’amor fora del mapa’. M’agraden perquè ens interpel·len directament. Durant massa temps, la nostra generació ha estat llegint obres que no ens apel·laven generacionalment. Que gent com la Díaz o en Casagran parlin de les noves formes d’entendre l’amor o el sexe entronca amb quelcom que m’interessa: trencar amb el binarisme públic que no es correspon amb les vides privades que tenim tots plegats.

Inicia sessió per poder descarregar l'entrevista en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.
6 comentaris
  • Subscriptor Bayfor 26 de juliol de 2017 - 17:18

    Una gran entrevista, com moltes d’altres que hem pogut llegir al Crític. S’agraeix. Malgrat tot, amb tot el carinyo per als professionals de Crític, em sembla que amb la gran quantitat de preguntes al voltant del ‘procés’ n’ha mancat espai per parlar una mica més sobre el projecte de país que proposen els comuns. Aquesta faceta és molt interessant, al igual que ja vam veure en l’entrevista a Mireia Boya o en l’article d’Eulàlia Reguant, i així podrem anar copsant la varietats de pensaments i de projectes que tenim els habitants de Catalunya.

  • Subscriptor vado 27 de juliol de 2017 - 4:55

    Fa referència a un cert replegament del procés respecte a posicions inicials que el feien més l·lusionador, aglutinador, esperançador i també que hi ha una actitud més agre envers els que dubten i els que estan encontra.
    Jo crec que té raó i que es important tornar a al s posicions inicials més fresques. i més inclusives

    Tot això és conseqüència de l’assetjament de l’aparell d’estat i de veure les dificultats per a treure a sectors d’esquerra més abocats cap als cants atractius de la unitat amb l’esquerra espanyola. Respecte aquest punt crec, que el camí més encertat, és la solidaritat i lluitar en al marc espanyol a favor d’aquesta esquerra que vol transformar, però la transformació real vindrà si Catalunya aconsegueix derrotar o aflaquir l’aparell d’estat amb un 11S aclaparador i amb un 1-O immens.
    Intentar para o fer de menys la mobilització social és suïcida si es vol transformar l’estat. Al contrari cal donar-li suport. En aquest sentit la posició defensada fins ara per Podem és més encertada.
    Com diu l’entrevistada després del 1-O caldrà seguir lluitant

    • Subscriptor vado 27 de juliol de 2017 - 4:59

      Seria bo buscar punts de trobada entre JxS, CUP i l’àmbit de CSQP , Comuns i Podem

  • marcal_sa 28 de juliol de 2017 - 4:36

    M’ha sorprès la resposta en quant al “règim” de la Xina. Crec que una persona de l’esquerra podria aportar molt més en aquest sentit… Sembla un del PP parlant de Venezuela… Jo, amb 2 anys d’experiència en aquest país, veig moltes maneres de fer interessants que contrasten amb els “règims” de l’Europa del capital.

  • marcal_sa 28 de juliol de 2017 - 5:28

    Criticar a ERC i CUP per les aliances amb CDC és un discurs molt avorrit i pesat…, s’ha de ser conscient que aquest pacte excepcional és per aconseguir una fita excepcional. No és una aliança partidista, els seus votants van votar perquè aquesta legislatura fos així.

    És molt legítim que es tingui dubtes en quant al referèndum del 1-O, crec que tothom els te! Però si veritablement es defensa el dret a decidir, el mínim que es pot fer és animar perquè hi hagi una participació massiva i agrair la valentia dels que es posaran en risc exercint la desobediència. Espero que el discurs prudent de la Elisenda Alamany en quant al referèndum, cali més que les campanyes constitucionalistes del Rabell, Coscu o del propi Roger Palà.

  • jep 30 de juliol de 2017 - 19:27

    Aquesta entrevista i la de l’Asens, fan evident que dins dels Comuns hi ha diversitat d’opinions. El que sona molt a vella política són les crítiques a la CUP, per haver acabat aprovant els pressupostos, formulades per un col.lectiu que està en un procés d’institucionalització tan accelerat i que defensa el pacte amb un partit que ve del neoliberalisme radical i del terrorisme d’estat, per posar només dos exemples. La CUP la pot ben cagar, però ha quedat clar que està disposada a arriscar les posicions de poder conquerides. No està gens clar que els Comuns ho estiguin. Aquí sí que hi ha una frontera clara i ben definida, perquè, la negativa a recórrer a la desobediència, en el cas del dret a l’autodeterminació, acabarà estenent-se a d’altres àmbits.

Deixa el teu comentari