Eulàlia Reguant: “La CUP va entrar en la lògica del secretisme per no fer perillar el referèndum”

  • Text: Laura Aznar | Fotos: Ivan Giménez
  • dimarts, 18 setembre 2018

Eulàlia Reguant (Barcelona, 1979) va ser una de les cares més visibles de la passada 'tardor calenta'. Diputada de la CUP en legislatura anterior i a les portes del primer aniversari del referèndum, segueix sent partidària de mantenir el pols amb l’Estat. Tanmateix, això no li impedeix fer autocrítica del paper que va tenir el partit anticapitalista les jornades prèvies i posteriors a l'1 d'octubre. Actualment és membre del Secretariat Nacional i regidora a l’Ajuntament de Barcelona. Amb ella repassem el darrer curs polític, confrontem retòrica i realitat, parlem de la relació entre les esquerres transformadores i aterrem finalment a la capital catalana, el seu camp de batalla.

"El govern d'Ada Colau ha assumit els límits de la institució i ha entès la crítica, sobretot quan venia des de l'esquerra, com un atac"

Fa quasi un any de l’1-O. Com valores el que ha passat fins al moment?

Hi ha diferents moments: una cosa és l’1 d’octubre i els dies previs i posteriors, l’altra són aquests darrers mesos i, entremig, hi hauria les eleccions del 21-D, que són un punt d’inflexió perquè tothom acata l’aplicació del 155. També la CUP. Això ens porta a uns comicis que des del primer moment vam dir que eren il·legítims i que marquen el que passa després. Jo crec que la majoria de la gent que va estar implicada al voltant de l’1-O, que el va veure com una oportunitat en clau independentista i democratitzadora, està una mica desconcertada ara. Entre l’1-O i 27-O segueix havent-hi moltes incògnites. Potser falta una anàlisi real i profunda de tots els actors sobre què era l’1 d’octubre, què es volia aconseguir, què va passar després i per què.

Què va ser per tu?

El moment d’embat a l’Estat més important dels darrers 40 anys. Però, a la vegada, hi havia un element que mai ningú havia abordat abans i que té a veure amb com s’assalta el poder i com es pren. És evident que el relat “de la llei a la llei” és una fal·làcia i que la revolució dels somriures és impossible en el marc de l’Estat, i això s’ha de poder analitzar. Hi ha d’haver una autocrítica, que no ha existit, per part de tothom.

Malgrat aquesta manca d’autocrítica i d’una anàlisi profunda dels fets d’octubre, cada cop és més evident que moltes de les pantalles que suposadament estaven superades no ho estaven en realitat, i que el relat sobre les famoses estructures d’Estat —que estarien preparades per poder desplegar la República— era fals. El Govern anterior va ocultar deliberadament informació a la ciutadania, o va pecar d’innocent?

Hi ha una possibilitat de la qual no se n’ha parlat gaire, i no sé si és certa o no, i és el fet que, per a alguna gent, el referèndum fos una eina per negociar amb l’Estat. Si va ser així, aquest va ser un dels errors més importants; primer, perquè ni tan sols per mitjà d’aquesta via aconseguiràs que l’Estat s’assegui a negociar, i després, perquè no li ho has explicat a la gent. Malgrat els avisos, no es va saber veure que l’Estat té una naturalesa repressora i que busca preservar la seva unitat per sobre de qualsevol cosa. La CUP era qui tenia més clar que hi hauria repressió, però no esperàvem aquesta magnitud, ni la brutalitat policial de l’1-O, ni l’empresonament dels Jordis, que no deixen de tenir una lògica venjativa i d’intent d’escapçar el moviment. Jo crec que el Govern va pecar d’il·lús, o potser sóc jo la il·lusa pensant-ho i no hi veig una voluntat més enllà. Així i tot, nosaltres vam avisar que el procés no seria “de la llei a la llei”, però ni el Govern ho volia reconèixer ni alguna gent ho volia veure, perquè és molt més fàcil creure el discurs amable.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Vam caure en la lògica de l’independentisme hegemònic de blindar-ho tot, quan cal ser crítics per avançar”

Vist en perspectiva, durant aquells mesos hi va haver molt secretisme i una certa connivència, per part dels sectors independentistes, amb el relat oficial. Segurament, això va anar així per por que demanar massa explicacions impliqués “posar bastons a les rodes” o ser titllat de traïdor. Aquesta és una de les autocrítiques que podria fer la CUP?

És part del procés intern que estem fent: el debat sobre si havíem de fiscalitzar més o menys. En un moment determinat vam entrar en aquesta lògica del secretisme per no fer perillar el referèndum, que enteníem que era l’eina clau. Pel que fa a les estructures d’Estat, sempre vam dir que vèiem molt difícil que estiguessin fetes el dia abans de proclamar la independència, però en la recta final probablement ho vam dir amb la boca més petita justament per no posar bastons a les rodes, un dels ‘mantres’ més repetits. Crec que és un dels aprenentatges fets: vam caure en la lògica de l’independentisme hegemònic, de blindar-ho tot per protegir-nos quan, en el fons, la necessitat de ser crítics és el que ens fa avançar. Potser la CUP s’hauria d’haver centrat a fer la seva feina d’organització al carrer i de posar sobre la taula certs debats sobre la independència com un procés per canviar-ho tot.

La CUP va confiar massa en la paraula del Govern anterior pel que fa a la qüestió de la logística del referèndum?

Sí. En un moment determinat, la CUP queda molt subsumida en aquesta lògica del Govern i hi confia, i pot anar seguint l’evolució de certes coses però no sap tot l’entramat que hi ha al darrere. També és cert que en el procés del referèndum hi ha una combinació entre desobediència institucional i desobediència civil massiva, i això no deixa de ser una aposta clara de l’esquerra independentista. També de més gent. Però sí, la CUP va cedir molt i, alhora, tampoc ens van voler en certs espais perquè som un espai polític al qual el secretisme l’incomoda moltíssim i que necessita compartir les coses, com a mínim, amb la seva militància. Si és amb la resta de la gent, amb el moviment popular, encara millor, però això no es va produir en un cert punt. Podríem haver pressionat més per ser en espais de gestió o de presa de decisions? Potser sí, però també hauríem de veure si ens sentíem còmodes amb les condicions per ser-hi.

T’ho pregunto perquè, en una entrevista a CRÍTIC, el portaveu del grup municipal de Guanyem Badalona, José Téllez, deia que la CUP “hauria de preguntar-se si va utilitzar suficientment bé el fet de tenir 10 diputats [en la legislatura passada] durant la gestió de l’1 d’octubre. No es tractava de fiscalitzar només si JxSí tirava endavant el referèndum, sinó que haurien d’haver format part de la maquinària que el va gestionar”. Com ho valores?

Jo crec que la CUP va aprofitar molt bé els 10 diputats que tenia en la legislatura passada. Ara, potser en un cert moment no érem suficients, o no vam saber veure què passaria l’1-O i, sobretot, en el post 1-O, o no vam saber posar les eines perquè aquest post 1-O anés més enllà. El 3 d’octubre és una demostració que supera a tothom, i potser n’hauríem d’haver tret alguna cosa més de la que vam treure aquell dia. Ens va faltar decisió per incidir molt més i potenciar que no es quedés a mitges el que s’havia començat. Jo no sé si els 10 diputats havien de ser dins la maquinària o no, però crec que la maquinària del Govern comença a tenir forats grans a partir del 20-S que se supleixen per arribar al referèndum, i crec que hi havia coses que ningú sabia, però aquí sí que està bé que hi hagi una part que ningú sàpiga.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“El 20-S van anar contra la CUP per generar allò que volien: el delicte de rebel·lió amb violència”

Deixant de banda els Jordis, la culminació d’aquelles jornades de desobediència institucional i civil ha estat l’empresonament i l’exili de càrrecs del Govern anterior… i d’Anna Gabriel. Fora d’ella, tots els presos polítics i els exiliats són membres de JxCat i d’ERC. Al carrer o en algunes tertúlies, a vegades un dels comentaris recurrents —i potser una mica ‘de cunyat’— és que resulta curiós que la CUP sigui la formació amb menys represaliats o que el fet de no assumir responsabilitats en el Govern l’ha situat en una posició molt més còmoda que la resta…

Per nosaltres, les nou persones que són a la presó i les set que són a l’exili per haver exercit el dret a l’autodeterminació són represaliats nostres. No fem distincions en aquest sentit. Sempre hem defensat la necessitat de fer un front comú antirepressiu i, per tant, no posar-nos carnets o etiquetes. Entenem que es perd una part de la lògica del que era l’1 d’octubre pel fet que se’ns digui que ERC i JxCat tenen gent a l’exili i a la presó i nosaltres no, perquè ells ho estan per una cosa en la qual nosaltres també hi vam participar i, per tant, són nostres i ens fan el mateix mal.

Pensant en l’estratègia antirepressiva de la CUP, com és que es van seguir dues direccions diferents en el cas d’Anna Gabriel, que és a l’exili, i de Mireia Boya, que va anar a declarar al Tribunal Suprem?

Hi ha una lògica de no reconeixement de la legitimitat d’aquest procés judicial i d’aquests tribunals, i la manera de plasmar-ho té dues vies: l’una és des de dins, dient-ho a la cara, posant-li un mirall a l’Estat. L’altra és des de fora, utilitzant tots els altaveus per denunciar-ho i generant noves aliances.

L’any passat vam viure una ‘tardor calenta’ en què la repressió de l’Estat es va palpar en diverses ocasions. Demà és el primer aniversari del 20-S, una jornada que serà recordada pels escorcolls a diverses conselleries i per l’intent de setge a la seu de la CUP. Com recordes aquell dia i quina lectura en fas?

Vaig acabar el dia amb la sensació de ser conscient de la importància d’allò que estàvem generant de manera col·lectiva. Jo crec que la CUP no podrà agrair mai prou a tota la gent que va passar hores i hores al carrer, defensant la seu d’un partit polític en un moment en què s’intentava vulnerar el dret a la llibertat d’associació. El 20-S va ser l’intent d’anar a la baula que ells consideraven que podria generar allò que volen construir: el delicte de rebel·lió amb violència. Jo crec que la CUP en va sortir reforçada, no només en clau organitzativa, sinó també en clau de generació d’aliances. Crec que un dels aprenentatges més clau de la jornada va ser aquesta voluntat de bastir ponts amb molts sectors molt diversos.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Un sector de la població no se sent interpel·lada per l’independentisme, però la fractura no existeix”

Amb la ‘tardor calenta’ també es van intensificar els atacs de l’extrema dreta…

El que va passar al setembre, a l’octubre o al novembre ve de molt abans. És un cicle que va iniciar-se el 2014 amb l’exercici de l’autodeterminació. Després de l’1-O vam treure ‘El minotaure del 78‘, un informe on parlem de les diferents vies de repressió de l’Estat i entenem que la connivència amb l’extrema dreta és una d’aquestes potes. Hi ha la repressió judicial, policial, la persecució de càrrecs electes, de moviments i d’organitzacions, però també hi ha la repressió via l’actuació de l’extrema dreta. Cal assenyalar la seva connivència amb els aparells de l’Estat, quin és el seu origen i la seva voluntat, però alhora també combatre-la, fer-hi front de manera organitzada.

Què opines de la campanya de Ciutadans per la retirada de llaços grocs al carrer? És una banalitat poc transcendental o els grups que s’han organitzat actuen sota una lògica més preocupant?

Volen generar la fractura que ells defensen des de fa molts anys que existeix, i que no existeix. Això no vol dir que no hi hagi tot un sector de la població ferida, que no se sent interpel·lada i a la qual se li ha de donar alguna resposta, però la fractura no existeix, i l’organització d’aquests comandaments té una voluntat clara de fer real aquesta tesi. A banda, hi ha un altre element que és molt preocupant, que és el debat que s’ha generat al voltant de l’espai públic. Manel Delgado defensa que l’espai públic no existeix, que és el carrer i que al carrer hi ha conflicte. Això és el que fa avançar. No hem sortit a dir que l’espai públic serà sempre nostre; diem que els carrers seran sempre nostres. Parlar d’espai públic com un espai neutre és molt pervers: implica excloure certes coses, com la pobresa, i pretendre que els carrers estiguin al servei del poder i de l”statu quo’.

Seguint amb el mandat de l’1 d’octubre, la CUP insisteix en la tesi de fer efectiva la república. En una entrevista a ‘El Periódico’, Carles Riera fixava un marge de 9 mesos per activar-la. Per què aquest temps?

El debat ara és la necessitat d’un cicle mobilitzador que engloba l’11 de setembre, l’1 d’octubre i fins als judicis i les sentències. En aquest procés és on hem de generar un nou embat a l’Estat i eines que ens acostin més a l’objectiu polític que tenim. Suposo que aquesta referència als 9 mesos és des de l’inici d’aquest cicle mobilitzador, però el que és més important és com creem eines de contrapoder per respondre als embats dels poders establerts: polític, judicial, policial, econòmic i mediàtic. Això implica trencar amb la lògica de les polítiques neoliberals dels darrers 30 anys a Catalunya i que, ara per ara, el Govern de la Generalitat no té gaire intenció de desfer. Els terminis serveixen per avançar, però no els hem d’entendre com “s’ha de fer tal cosa en aquest temps”. Els 9 mesos per a nosaltres són importants quant a cicle mobilitzador, en la necessitat de posar la mobilització i l’autoorganització al centre.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“És evident que, com més triguem a defensar el mandat de l’1-O, més es diluirà”

Aquesta generació de contrapoder és la clau per activar la República? És a dir, més enllà de la retòrica, quines són les accions concretes que calen?

La República no es farà efectiva d’un dia per l’altre. Això és evident. Quan parlem de sobirania, parlem de construir o recuperar sobiranies en plural: la productiva, la reproductiva, la financera, l’ecològica…, i quan parlem de contrapoders, parlem de les eines que ens han de servir per enfrontar-nos a tots els poders i ser capaços de donar una resposta a les necessitats reals. Parlar de sobirania popular va més enllà de la qüestió nacional; es tracta, per exemple, de tenir també poders financers propis, de la necessitat d’una banca pública que estigui al servei de la gent i no dels oligopolis. Al setembre de l’any passat vam constatar com la suposada banca catalana —La Caixa, el Banc Sabadell—, quan van veure perillar els seus privilegis, van marxar amb l’’statu quo’. La seva adscripció territorial va ser el menys important. Quan parlem de sobiranies, parlem d’això, de posar eines al servei de la gent, i això és el que serveix per construir una República que ha de portar, de manera inherent, uns valors com la solidaritat, l’ecologisme, el feminisme, la diversitat, que la societat catalana majoritàriament ha expressat i defensat.

També a ‘El Periódico’, Riera afirmava que, per desplegar la República, “la població ha de tenir el control efectiu del territori i dels recursos i infraestructures bàsiques del país”. Això ha de ser via insurrecció popular? Es donen les condicions materials i objectives per plantejar aquest escenari?

Les condicions materials no es generen per combustió espontània. Es treballen, es discuteixen i s’aborden de manera col·lectiva. Però per mi és evident que, si volem construir un nou marc polític, econòmic i social, hem de tenir les infraestructures i les eines al nostre servei. Hi ha paraules que sonen molt gruixudes: “control efectiu del territori”. Hi ha qui s’espanta, hi ha qui se’n riu, però qualsevol procés de construcció de sobirania passa per això. Els noms són molt altisonants, però la realitat és aquesta.

L’1-O va votar el 43% de la població amb dret a vot; però, per les condicions en què es va produir el referèndum, els mateixos observadors internacionals van concloure que no complia els estàndards internacionals. Se n’hauria de fer un altre?

És un debat que s’ha de tenir de manera col·lectiva i que té moltes llums i ombres. L’1-O va ser un referèndum, i l’Estat va posar tots els impediments possibles perquè no es fes; però, malgrat això, es va votar i hi havia un mínim de garanties. D’acord que no hi havia totes les que defensen els organismes internacionals, precisament per culpa d’un Estat que ho posava tot en contra. En el moment actual, tanmateix, és evident que, com més triguem a defensar el mandat de l’1-O, més es diluirà. Hi ha una voluntat de democratitzar el país, i aquest exercici d’autodeterminació és el que cal defensar, preservar i posar al centre permanentment. Ara ens toca debatre i escoltar-nos entre totes i trobar una solució que no es discuteixi en despatxos. Això és el que ha passat durant molt temps i hem vist que, finalment, les pugnes entre JxCat i ERC pel control de l’hegemonia del sobiranisme van poder més que el que defensava la gran majoria de la gent.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Crec que amb qui la CUP podria compartir més hauria de ser amb la suposada socialdemocràcia, i no amb el neoliberalisme descarat d’una part de JxCat”

El cicle de la tardor, que es va iniciar dies abans de l’1-O, s’ha acabat i hem de pensar una altra estratègia, o aquest moment d’oportunitat encara és obert? En un article a ‘Vilaweb’, Benet Salellas deia “El cicle de l’1-O es tanca amb les eleccions del 21-D, en què ERC i una part de Junts per Catalunya opten per una estratègia més d’alentir el procés. Treure-li l’acceleració de la tardor. Com a CUP, hem de fer aquesta anàlisi, els nostres resultats també volen dir que, probablement, el país demanava aquesta desacceleració”.

Hi ha un cicle fins al 21-D, i les eleccions constaten el seu final. S’obre una nova fase en el qual ERC, de manera clara, decideix desaccelerar, i una part de JxCat, també. I sí, cal una anàlisi de resultats electorals, però aquí difereixo amb el Benet. Hi ha molts elements que cal tenir en compte per explicar els resultats de la CUP. Hi ha una part de l’electorat que no acaba de compartir el nostre plantejament i ho hem d’estudiar, però això no vol dir que renunciem en cap cas a accelerar o anar confrontant permanentment l’Estat.

En aquest nou cicle, algunes vegades s’ha entès que els plantejaments estratègics de la CUP són més a prop de JxCat que d’ERC…

Jo no crec que sigui cert, però sí que a vegades es llegeix així. Penso que ERC ha d’explicar moltes coses, per què fa aquest canvi. A mi em sap greu, crec que amb qui l’Esquerra independentista i anticapitalista podria compartir més hauria de ser amb la suposada socialdemocràcia, i no pas amb el neoliberalisme descarat de certs sectors de JxCat.

De fet, sobre això, en un article d’opinió a CRÍTIC, Roger Palà es qüestionava per què després del 21-D, tenint l’independentisme d’esquerres més representació al Parlament que JxCat, no es va posar sobre la taula la possibilitat d’investir un candidat d’esquerres. Per què ERC i la CUP no van arribar a un consens?

Se li hauria de preguntar a ERC per què no va plantejar un candidat. La CUP tenia clar que calia accelerar i continuar l’embat amb l’Estat, i pensàvem que la millor opció era que Puigdemont fos president. Era una manera de curtcircuitar el que volia el Govern central. De tota manera, aquest gir d’esquerres que va quedar frustrat no ve d’ara; ja el vam plantejar el 2015 amb el Mas sí o Mas no. Després del 21-D, ERC hauria pogut plantejar una proposta i no va voler, o va pensar que no tindria la capacitat de fer-ho.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Vam facilitar la investidura de Torra perquè pensàvem que unes noves eleccions no canviarien res”

Seguint la lògica de curtcircuitar l’Estat i mantenir viu aquest embat, Jordi Turull, actualment en presó preventiva, no representava una millor opció que Quim Torra?

La militància de la CUP va decidir no investir-lo per moltes raons, i una d’elles era: “I què fem després?”. Amb Puigdemont, l’embat era molt més evident. No es tractava només d’investir un president, sinó de plantejar-nos què passaria després, i això amb Turull tampoc quedava resolt.

La militància va decidir permetre la investidura de Quim Torra. No sé si aquest candidat serveix per eixamplar la base social de l’independentisme, en cas que aquest sigui l’objectiu que es persegueix…

No m’agrada el concepte “eixamplar la base”, perquè sembla que tu estiguis en la posició correcta i l’altre no. Jo crec que es tracta que ens trobem en un punt i avancem. La militància de la CUP va decidir abstenir-se en la investidura de Torra perquè comencés d’una vegada el curs polític però deixant clar que no comptarien amb nosaltres. En una lògica d’embat a l’Estat, hi serem, però en una lògica de gestió, no. Per això vam facilitar la investidura, perquè també pensàvem que unes noves eleccions no canviarien substancialment res.

Però és una decisió que es fa difícil de justificar des de la perspectiva d’un partit amb l’ADN de la CUP?

Les decisions col·lectives que formen part d’un debat profund no són difícils de justificar. En aquesta ocasió, la decisió va ser molt més ràpida que amb Artur Mas, que ens hi vam estar 3 mesos. Però el context polític post 21-D era molt diferent: veníem d’un 1-O que representa l’embat més important per part del règim des de l’any 1978, i això també genera més unió. El temps dirà si ens hem equivocat o no. De tota manera, la CUP sempre tindrà debats: és la nostra manera de funcionar, encara que se n’hagi fet una caricatura bastant insultant a partir del procés que vam tenir sobre Artur Mas.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Que la resta de partits acusin BeC de ser els responsables de la situació a la ciutat és d’una hipocresia màxima”

Falta menys d’un any per a les pròximes eleccions municipals. Quin balanç fas de la Barcelona d’Ada Colau?

És la continuïtat de moltes de les polítiques emmarcades en la lògica de la marca Barcelona, amb algunes pinzellades de canvi, però bàsicament això: pinzellades. S’ha centrat molt en grans anuncis i poc en impactes reals en la gent. Ja acceptem quan al·leguen que tenen uns límits de competències i per això creiem que cal combatre el règim del 78, que treu capacitat de decisió a l’Administració municipal i l’allunya de la gent. Però, per nosaltres, la idea de seguir potenciant la marca Barcelona és l’origen del problema d’aquesta ciutat; era una de les principals coses a trencar i, en canvi, no s’ha fet.

Durant aquesta legislatura, s’ha visibilitzat en diverses ocasions la tensió existent entre les dues esquerres transformadores: la CUP i Barcelona en Comú (BeC). En quin punt està aquesta relació?

Amb molta gent de BeC he compartit molts espais que han estat útils per aportar coses als moviments transformadors de la ciutat. Però caure en la dinàmica institucional és molt pervers, i és una de les coses que em saben greu del govern d’Ada Colau: la facilitat amb la qual ha assumit els límits de la institució i que ha entès la crítica, sobretot quan venia de l’esquerra, com un atac. Això és un error, i aquí és on BeC s’ha allunyat d’allò que plantejava en el seu moment.

Però aquesta confrontació que es percep és l’estratègia real per la qual ha optat la CUP?

Hi ha hagut moltes polítiques que s’han fet de manera conjunta, però crec que s’ha intentat caricaturitzar una mica la CUP de Barcelona. Si a escala global s’entén que BeC és esquerra però que hi ha un altre partit que ho és encara més, aquest segon queda absolutament ridiculitzat i caricaturitzat com una oposició superdura. No sempre ha estat així. En aquests anys hem generat ponts quan ho hem considerat útil per a les veïnes, com a contenció o per impulsar processos de transformació. De tota manera, fer oposició a l’Ajuntament no ha estat còmode: per començar, perquè en els plens sents tantes barbaritats de la resta de grups que a vegades perds de vista el que estàs defensant. Jo no comparteixo moltes de les gestions de BeC, però que la resta dels partits els acusin de ser els responsables de la situació a la ciutat és d’una hipocresia màxima, quan tots ells són pares polítics de la marca Barcelona. Ens toca reubicar-nos permanentment, perquè la demagògia de la resta dels grups és preocupant.

S’ha plantejat la possibilitat de crear una candidatura unitària independentista a l’Ajuntament de Barcelona. Com valores aquesta proposta? La CUP la considera?

Ni la CUP de Barcelona ni la CUP nacional la considera. Entenem que el municipalisme és clau en qualsevol procés de transformació; de fet, és la gènesi de les CUP. La gestió d’un municipi té a veure amb quin model defenses, i amb els defensors d’una gestió neoliberal, de la marca Barcelona i d’un model econòmic que expulsa les veïnes no hi podem fer una candidatura conjunta. Plantejar candidatures independentistes i no tenir en compte això és parlar d’una República buida de contingut, i en això no hi som ni hi serem.

Inicia sessió per poder descarregar l'entrevista en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.
4 comentaris
  • Subscriptor Glòria Forasté Giravent 19 de setembre de 2018 - 17:40

    “És evident que el relat “de la llei a la llei” és una fal·làcia i que la revolució dels somriures és
    impossible en el marc de l’Estat, i això s’ha de poder analitzar. Hi ha d’haver una autocrítica, que no ha existit, per part de tothom”.
    “Plantejar candidatures independentistes i no tenir en compte això és parlar d’una República buida de contingut, i en això no hi som ni hi serem.” A on sereu?

  • Subscriptor Bastida 19 de setembre de 2018 - 22:09

    Probablement una de les situacions que la CUP ha desperdiciat va ser la d’investir a Jordi Turull com a President en primera votació. Va ser una llàstima el no tenir la valentia per fer-ho: potser perquè els pesava massa la trajectòria que havien dut a teme a la darrera legislatura, potser perquè tornar a donar cromos a l’entorn convergent no els satisfeia, potser perquè es diu allò que el moviment es demostra caminant. el cert és que l’embat amb l’estat hagués tornat a ser bestial si el jutge Llarena empresona al President investit de la Generalitat. Res, é stan sols per fer una mica més d’autocrítica.

  • Subscriptor Arnau M.V 20 de setembre de 2018 - 18:28

    A mi m’agrada la posició “més a l’esquerra” de les CUP i la trobo molt necessària, excepte en algunes situacions (la més obvia: la d’oposar-se al “referèndum de l’aigua”). Però quan la CUP governa fa més o menys el mateix que BeC: actuar amb bona voluntat, però condicionat per limitacions estructurals i sociològiques molt marcades. No veig, en la pràctica, una gran diferència. Les dues són esquerres gestionaries, que barregen polítiques socialdemòcrates amb algunes iniciatives post-capitalistes. Però no ho dic com a crítica, em sembla que això és el que es pot fer des de l’espai institucional; el canvi profund sempre vindrà del teixit social autoorganitzat. De totes maneres, aquesta gestió sempre es pot millorar ¿Com? Efectivament BeC s’ha cenyit bastant al marc institucional, però perquè? Quines són les claus que expliquen les limitacions i com superar-les de manera concreta? Aquest és l’anàlisi que necessitem si volem practicar el municipalisme. Entenc que es faci un anàlisis del 1-0, però segueixo trobant a faltar anàlisis des de les situacions concretes a les que s’ha afrontat el municipalisme els darrers anys, més enllà de invocacions abstractes a una “major radicalitat”. Però veig a les CUP massa constrenyides per la necessitat partidista de marcar la diferència
    . I a BeC massa absorvit per la gestió i amb dificultats per portar els seus anàlisis autocrítics fins les últimes conseqüències, utilitzant-los com a generadors de co-movilització enlloc de com a justificadors de les incapacitats. I a les dues formacions les veig amb molt pocs altaveus mediàtics, especialment a BeC…

  • Subscriptor Arnau M.V 20 de setembre de 2018 - 18:29

    vull dir especialment a BeC en relació a el que hauria de ser l’altaveu d’una alcaldia com la de Barcelona..

Deixa el teu comentari