01/10/2018 | 19:00
Vas néixer a Irun el 1963 i vas viure la societat basca dels vuitanta durant la joventut. Què recordes de la teva infantesa?
L’any 68, quan tenia cinc anys, ETA va cometre el primer atemptat planificat, contra el policia Melitón Manzanas, al barri de Lapize d’Irun on jo vivia. Aquell dia va ploure molt i hi ha una frase típica que la gent de la nostra generació coneix dels seus pares: “Plou més que el dia que van matar Melitón Manzanas”.
I, a partir d’aquí, què va marcar la teva trajectòria cultural, social i política?
Davant de casa meva hi havia la Sindical, un col·legi on la gent estudiava per accedir a diferents gremis de treball. Als 9 anys recordo que no podia dormir i m’havia d’estar assegut. Vaig començar a patir asma crònica i no existien els inhaladors magnífics que et tornen a la vida en un moment. Moltes vegades, per la finestra a les set del matí, veia com de sobte grups de treballadors i d’estudiants tallaven la Nacional I que passava per sota de casa. Fets com aquest em van marcar com a persona, per poder entendre el meu esdevenir posterior. Recordo que els meus pares, si arribaven tard a la nit, el primer que feien era venir a l’habitació on dormíem en una llitera els tres germans: Jabier, que era el gran, Iñigo i jo [tots tres es van dedicar al món de la música]. El meu pare mirava si era al llit perquè automàticament me n’anava a la sala d’estar perquè sabia que jo no podia dormir. Tot aquest patiment personal, sobretot quan em faltava la respiració, el recordo com una etapa personal molt dura, unida al mateix temps a la tensió política i laboral que hi havia als carrers, perquè vivia en un Irun fronterer, una zona molt castigada…
“Jo tenia 12 anys i llavors Euskadi era una manifestació permanent, amb vagues contínues”
Castigada per la crisi, la situació econòmica laboral i la repressió?
Sí, en aquella època el gran objectiu era tallar la frontera d’Irun, que sempre havia estat una zona de contraban. A més, per descomptat, també hi va haver un altre moment clau: la mort de Franco. I, just abans, les manifestacions contra les últimes execucions del franquisme de Jon Paredes ‘Txiki’ i Ángel Otaegi i tres membres del FRAP, el 27 de setembre de 1975. Jo tenia 12 anys i llavors Euskadi era una manifestació permanent, amb vagues contínues… i tot això em va marcar molt.
Com van ser aquells anys d’adolescència i la teva primera militància?
Les primeres accions van ser als 13 anys, però per mi no va existir ni la preadolescència ni l’adolescència: automàticament vaig passar a fer premilitància juvenil en grups rebels. La meva vida va fer un tomb quan vaig viure les manifestacions per la llibertat dels presos, el 1976, amb la ‘ikurriña’ il·legalitzada, o l’assassinat d’un jove d’Irun, Josu Zabala, a les festes d’Hondarribia. Jo era amb els meus pares i l’Iñigo en un altre poble, però el germà gran havia anat a les festes. Hi havia por, perquè no sabíem si hi havia més morts i per primera vegada vaig sentir els pares parlar entre ells en eusquera perquè no els entengués la gent del voltant. El meu pare el parlava molt bé i la mare el ‘xampurrejava’ més o menys. Vam tornar ràpidament a Irun per veure què passava. Coneixíem els familiars de Zabala, i per primer cop vaig veure la policia apallissant la gent a les manifestacions. Des de llavors, no he tingut mai la necessitat que als meus malsons hi apareguessin monstres extraordinaris, perquè sempre han estat imatges de policies que em perseguien i em fotien una pallissa.
En quina situació es trobava la llengua a Euskadi en aquell moment?
Estem parlant dels anys setanta: a la ciutat industrialitzada d’Irun gairebé ningú parlava eusquera; de fet, estava a punt de perdre’s com a llengua d’ús quotidià. Molts dels que sabien parlar-lo no el transmetien perquè tenien por i volien evitar possibles represàlies als seus fills. La Guàrdia Civil era pertot arreu i parlar eusquera era pràcticament entès com una provocació. Si sentien una paraula en la teva llengua, t’emportaves un cop.
“Les nostres primeres accions van ser sortir a pintar la ‘ikurriña’, que no es va legalitzar fins al 1977”
Tot aquest panorama va ser el detonant del teu activisme?
Les nostres primeres accions van ser sortir a pintar la ‘ikurriña’, que no es va legalitzar fins al 1977. El primer cop de porra que vaig rebre va ser pel fet de portar aquesta bandera rebel i antifeixista pintada a la carpeta. Sortint del col·legi, vaig intentar tapar-la amb el braç, però un policia nacional ja em va etzibar un cop de porra. I, mentre fugia corrents, un altre policia em trepitjava la meva carpeta.
Quina va ser la teva primera militància?
La meva premilitància activa va ser als comitès antinuclears. El 1979 vam muntar grans marxes antinuclears per aturar la central nuclear de Lemóniz. Llavors ja hi havia un debat molt important sobre si la lluita armada havia de deixar pas o no a una altra lluita no violenta, el mateix que va succeir a Irlanda, tot i que després del Bloody Sunday ja no es va tornar a abordar fins molt temps després.
Hi ha algun fet equiparable al País Basc?
Sempre faig un paral·lelisme que em sembla significatiu. A Tudela, en una manifestació al Polígon de Tir de Las Bardenas, la Guàrdia Civil va tallar un pont perquè la gent no hi arribés. Els manifestants, entre els quals també hi havia nens, es van asseure al mig de la carretera i en l’acció va morir l’activista ecologista veneçolana Gladys del Estal després de rebre un tret al cap. Com a resposta a aquells fets, es va formar un grup de resistència passiva, no violenta. Va ser un dels fets que van afectar molta gent de la meva generació: com a resposta als trets, no respondríem amb la mateixa llengua de les armes.
La música també és una manera de respondre la repressió. Què escoltàveu?
Escoltàvem la música censurada als anys seixanta, i que s’havia introduït de contraban. Els discos de Mikel Laboa, per exemple, es portaven clandestinament des del País Basc del Nord, travessant la frontera per Irun, i es repartien entre la gent. Aquesta història l’explico a ‘Black Is Beltza’. La pel·lícula és part de la meva vida, perquè aquell any vaig projectar moltes coses que després serien molt importants per entendre tot el que he fet.
“De jove, tres moments em van marcar molt: la mort de Gladys del Estal, la revolució sandinista i, sobretot, el ‘London Calling’, el mític disc de The Clash”
La música ha estat clau en la teva vida.
Hi ha tres elements clau que van determinar la ideologia d’un jove de 16 anys l’any 1979: la mort de l’activista ecologista Gladys del Estal a Tudela, la revolució sandinista a Nicaragua i, sobretot, el mític disc de The Clash ‘London Calling‘ (Epic, 1979), que ens va fer bullir el cap. Escoltàvem tot el que ens arribava, teníem una relació directa amb l’escena musical de Bilbao i també per descomptat amb Londres, més enllà de l’enorme expedició de nens refugiats bascos que, fugint de la Guerra Civil espanyola, es van establir al barri de Hackney, on també vivien molts jamaicans. El ‘punk’ ens va influenciar molt ràpidament: gràcies a la connexió amb Iparralde, podíem escoltar tota aquesta música a les botigues de discos.
Així va néixer la llavor de Kortatu?
Ens agradava el ‘reggae’, però escoltar el ‘London Calling’ va ser un cop fortíssim. A més, el 1981 va ser definitori, perquè mesos abans de fer 18 anys es va produir l’intent de cop d’Estat de Tejero i vam anar a Bilbao a un concert de The Clash per presentar ‘Sandinista!’ (Epic, 1980). Llavors estudiava pedagogia –perquè creia i segueixo creient que a través de l’educació es pot transformar el món–, quan vaig decidir crear la meva primera banda, Kortatu, amb la idea d’apostar per la pedagogia del xoc, el ‘punk-rock’. Dos anys més tard vaig escriure una cançó nihilista, ‘El último ska de Manolo Rastaman‘, i vam anar fent nous temes amb el meu germà Iñigo fins que el 1984 es va incorporar Mattin a la bateria, vam gravar una maqueta i vam començar a fer concerts.
“El laboratori de la repressió estatal es va aplicar al País Basc, quan els únics cantants censurats érem els bascos o es van tancar diaris ‘abertzales'”
Sempre has tingut relació amb Catalunya. Arnaldo Otegi va dir a Catalunya Ràdio: “A falta d’ETA, l’Estat ha convertit Catalunya i els independentistes en el seu enemic intern”. Com veus la situació política?
No estic gens d’acord amb aquesta afirmació: a Catalunya se l’ha d’entendre per si sola. En canvi, respecte a la llibertat d’expressió, ja he explicat moltes vegades que el laboratori de la repressió estatal es va aplicar al País Basc, quan els únics cantants censurats érem els bascos o es van tancar diaris ‘abertzales’. Tota l’experimentació de la repressió, amb l’excusa que tot era ETA, posteriorment s’ha anat exportant a la resta de l’Estat. Per això la meva relació amb Catalunya sempre ha estat molt directa. Amb Kortatu, a més d’una ‘ikurriña’ a l’escenari, al costat de la meva guitarra també hi apareixia sempre una estelada. Per exemple, aquesta imatge es pot veure a la contraportada del disc ‘Azken Guda Dantza’ (Oihuka, 1988), que significa ‘L’última dansa de guerra’. El vam gravar quan ens van arribar notícies que hi hauria una primera taula de negociacions d’ETA amb l’Estat espanyol, que va tenir lloc a Algèria.
Darrerament has viscut una llarga temporada a Catalunya, arran de l’exposició gràfica i la gravació a l’Arts Santa Mònica del disc ‘Black Is Beltza ASM Sessions’ (Kasba Music / Talka Records, 2016) i la residència a l’antiga fàbrica Fabra i Coats.
La relació amb Catalunya s’ha fet més estreta gràcies als dos mesos que vaig estar comissariant una exposició al Centre d’Arts Santa Mònica de Barcelona, a partir de la novel·la gràfica ‘Black Is Beltza’, creada juntament amb l’escriptor Harkaitz Cano i el dibuixant Jorge Alderete, inaugurada al juny del 2016. Com a resultat, vam presentar un disc amb Chalart 58 amb les sessions enregistrades a l’ASM editat pel Joni D. de Kasba. A partir d’aquella experiència va sorgir una residència a l’antiga fàbrica Fabra i Coats, amb una instal·lació que reflexionava sobre el lligam entre els paisatges fabrils del passat amb la ciutat digital del present. Vaig viure quatre mesos a Sant Andreu, i després d’aquest temps ja m’he convertit en un andreuenc.
Durant aquest temps també has après a parlar català amb fluïdesa.
Amb tots els meus amics propers, com el Joni D., el Gerard, la Míriam, la Marta o el Yacine Belahcene –que va ser la primera persona amb qui vaig anar a Algèria– vaig fer el salt de començar a parlar en català; m’hi van ajudar molt. Després d’aprendre eusquera, també parlo francès, anglès, castellà… i vaig pensar que, si havia de viure algun temps a Catalunya, havia d’aprendre el català. No és el mateix parlar amb una persona en la seva llengua que en una altra. Hi ha una sèrie de components intrínsecs que només es poden arribar a entendre si també parles la seva llengua.
“La vigília del referèndum vaig ser amb les CUP, perquè soc amic íntim d’Anna Gabriel i de David Fernàndez”
Com vas viure l’1-O?
La vigília del referèndum vaig ser amb les CUP, perquè soc amic íntim d’Anna Gabriel i de David Fernàndez, a qui conec des de fa molts anys quan era a l’Ateneu La Torna, de Gràcia. Abans de ser parlamentari i arran dels nostres concerts censurats el 2004, va penjar una pancarta a l’Apolo on posava “Benvingut Fermin Muguruza i la Kontrabanda”. Jo he estat en la formació de les CUP des de l’inici, i, quan el van cridar a ell, aquella mateixa nit ho vam estar celebrant, perquè jo era a Barcelona. Vam estrenar el ‘famós’ eslògan: “President, president, David Fernàndez president”. Per tot plegat, dos dies abans de l’1 d’octubre vaig venir a donar suport a les CUP i vaig interpretar dues cançons en directe en una escola, “La línea del frente” i “A la calle”. Totes les manifestacions es van convertir en el clam d’”Els carrers seran sempre nostres”.
I va arribar el dia del referèndum…
Em va tocar anar a l’Ateneu L’Harmonia, de Sant Andreu, perquè és el barri d’on em sento ara mateix, a Catalunya. Des de primera hora del matí vam veure com l’Estat espanyol començava a pegar a la gent, els cops de la Policia Nacional. Vam estar durant tot el dia en tensió, amb un helicòpter sobrevolant-nos. Com a tothom, ens arribaven imatges de la policia, missatges virals… Jo estava en contacte amb els amics catalans, cadascú defensant el seu col·legi electoral. Encara se’m posa la pell de gallina i se m’estremeix el cos només d’explicar què va significar l’1 d’octubre, tot i que la policia no va venir a reprimir a Sant Andreu. És el mateix que crec que els passa a tots els catalans que hi van ser, i a tota la gent de fora que vam venir a donar-hi suport. La consigna repressiva del “no votareu” era resposta amb la nostra “votarem!, votarem!, votarem!”. Quan la gent gran sortia de votar, la gent cridava “Hem votat!”. Va ser una experiència que no podré oblidar mai. Uns quants dies abans, recordo que era amb gent de les CUP i els vaig dir: “Només hi ha una cosa que em molesta de l’1 d’octubre, i és que abans era l’aniversari de la dissolució de Kortatu, i ara serà el dia de la independència de Catalunya”. [Riu.]
“Crec que n’hauríeu de dir la República de l’1 d’Octubre, tot i que encara no s’hagi fet realitat”
Dies més tard hi va haver la declaració fallida d’independència, el 27 d’octubre.
Aquell dia també era a Barcelona, en una trobada secreta que es va fer en un hotel amb la política nord-americana Angela Davis, el dirigent basc Arnado Otegi, l’exdiputat David Fernàndez i jo. Era secreta perquè en aquell moment no volíem que se sabés que estàvem junts. Amb Davis, un grup de suport i familiars havíem intentat visitar Otegi a la presó de Logronyo, però no li van permetre l’entrada. L’any 2016, quan va sortir al carrer, ens vam unir i ja vam sopar junts.
Què creus que n’ha quedat al cap d’un any?
Crec que n’hauríeu de dir la República de l’1 d’Octubre, tot i que encara no s’hagi fet realitat. És molt més bonica aquesta commemoració que no pas la del 27… Fins i tot caldria plantejar si cal moure la Diada a l’1 d’octubre: seria preciós. Però vaja, això són qüestions que us tocarà decidir a vosaltres. Pot semblar que s’ha fet un pas enrere? Sí, però sempre n’hi ha: són per agafar impuls.
Què creus que va fallar després del referèndum de l’1-O? No hi havia la força suficient? Un 47% de suport era poc? Es podia tirar pel dret sense negociar res amb l’Estat?
És complicat. Al País Basc hi havia gent que es preguntava: “Què fan les CUP? Haurien d’actuar d’una altra manera”. I jo els deia: “Cal respectar la gent de Catalunya, que ha sabut molt bé com fer caminar el procés fins aquí”. Per a mi va ser exemplar tot el que va passar, i també va ser molt dur, perquè la no-violència comporta situacions extremes. A Euskal Herria hem conegut molt bé el que ha estat la violència policial, i sabem perfectament com respon l’Estat espanyol als qui s’hi oposen. Hem vist també com en l’àmbit internacional de cop i volta se’t tanquen totes les portes. El fet que hagi estat una lluita tan exemplar i tan imaginativa… que busquessin les urnes i no en trobessin cap, tot i haver-n’hi a cada poble i a cada barri… és l’exemplaritat del procés, i per això el seu recorregut és tan important. La situació actual és un impàs en què la gent pot sentir-se frustrada o cansada. És comprensible perquè s’ha patit la repressió de l’Estat, que ha detingut els polítics i els ha mantingut a la presó i a l’exili, fins i tot amb un canvi de Govern que no ha estat capaç de canviar la situació. Entenc perfectament que hi hagi hagut un pas enrere. A vegades has de fer un pas enrere per fer-ne dos endavant, per agafar impuls. Però de cop i volta va arribar la Diada del 2018, i va tornar a sortir tota la gent al carrer.
Hi ha un moviment social fort, però com creus que cal aplicar el resultat de l’1-O per implementar la República?
Jo no tinc una fórmula màgica; no existeix. Cada país ha de definir el seu propi camí per fer. Un any tampoc és tant. Fins i tot, crec que el que cal valorar és el treball de tots aquests anys, i la manera com es va aconseguir arribar fins a l’1 d’octubre.
Ja fa mesos de l’adéu de les armes d’ETA. Com veus la situació i la reivindicació independentista al País Basc?
Del primer que vull parlar del País Basc és de la situació vergonyosa amb el tema dels presos. Just després d’haver-se declarat la treva, s’havien d’haver apropat els presos. Ara en farà set anys, de la treva definitiva que va fer ETA, i no s’han mogut els presos. Ara crec que estem parlant d’uns 280 presos, ja no dels 500 que hi havia fa uns quants anys. El delegat del PP a Guipúscoa, Borja Sémper, va dir que, quan es dissolgués ETA, en 48 hores els presos sortirien de les presons basques. La gent del PP deia això fins que ETA va deixar les armes. I, de sobte, arriba un nou Govern, fent-se dir Govern de canvi, i diu “aproparem els presos”. I ja som a mitjan setembre i només han aprovat els xavals víctimes del muntatge policial que va ser el cas d’Altsasu. Què els costa? S’han de traslladar ja. Però és que no només se’ls ha de traslladar, sinó que, si fem com es fa en els processos de pau, els presos han de sortir al carrer. Primer han de venir a casa, i després han de sortir al carrer. Aquest segueix sent el tema més espinós que tenim, i el més crític, i el que més urgentment s’ha de resoldre. I que surtin al carrer tots els que ja han complert tres quartes parts de la condemna. És clar que una amnistia no la faran, tot i que seria el que tocaria. Fins i tot, caldria un fons econòmic de suport a la reinserció. Això és el que es fa en els altres processos de pau a tot el món.
“Jo vaig ser dels il·lusionats amb Podem perquè aprecio el seu discurs trencador”
Com veus el fenomen de Podem i Pablo Iglesias?
Jo vaig ser dels il·lusionats, però no només perquè m’aprecio el discurs trencador. Era la primera vegada que veies algú fent un discurs anticapitalista, i imagina-t’ho, parlava de nacionalitzar la banca, les elèctriques… i jo hi estic completament d’acord. Fins i tot de defensar el dret d’autodeterminació per a les nacions que són dins de l’Estat espanyol. Dins d’aquestes nacions jo sempre hi veig Euskal Herria, Catalunya i Galícia. Veus a Podem gent molt propera fent política, com en Nacho Murgui, que era un dels cantants d’Hechos contra el Decoro, i de cop és tinent d’alcalde de Manuela Carmena! I dius, ostres, allà hi som. I, de fet, vaig dir en un tuit fa temps dient que, si jo visqués a Madrid, donaria suport a Podem, i a Catalunya seria amb la CUP. I, aquí, clarament amb EH Bildu.
Mantindries el tuit que vas fer en favor de Podem ara?
Quan siguin les properes municipals, t’ho dic. Però això ho vaig fer en un moment i un context, que era molt, molt, molt clar. En aquell moment em va semblar interessantíssim. Però, sí, segurament ho faria de nou, tot i tot, tot i les decepcions. Penso que és el nostre aliat estratègic. Ha de ser el nostre aliat estratègic i hem de convèncer-los que siguin amb nosaltres.
Parlant d’internacionalisme: tu no t’has quedat als anys seixanta o setanta, abstret com ho han fet altres intel·lectuals o músics, sinó que aquest internacionalisme el practiques avui dia. T’has posat en molts embolics i batalles, des de Chiapas (trobant-te amb el subcomandant Marcos) fins a Palestina, i d’altres fronts del món àrab. Per què ho fas, i què aprens d’ells?
Sempre dic que l’asma que pateixo és molt important per a la meva vida política. Vaig llegir una biografia impressionant del Che Guevara que va escriure Paco Ignacio Taibo, que remarcava aquesta asma crònica que tenia el Che, i com li va afectar la personalitat, de la manera que a mi m’afecta aquesta malaltia crònica. Molta gent que tenim asma crònica compartim aquesta necessitat de lluitar per cada alenada d’oxigen, per poder seguir vivint. Això et fa apreciar la vida d’una manera diferent. Et fa realment conscient perquè, com a persona, necessites estar aquí, viure en calma.
Com vas començar a conèixer les lluites arreu del planeta?
Amb Kortatu comencem tocant a Euskal Herria, a tots els pobles, sortim a Catalunya i a Madrid, però després ja actuem a Europa, per totes les cases ‘okupades’ i els centres socials que hi havia arreu d’Europa. I això et va creant una xarxa de complicitats i de gent que és el que ha anat empenyent tots els passos següents. Ja amb Negu Gorriak comencem a moure’ns també per tot Amèrica; l’Amèrica Llatina, sobretot, però també els Estats Units. Perquè jo tinc molta relació amb les discogràfiques independents d’allà com Dischord Records, de Washington DC. L’any 1992 toquem amb Fugazi i Chumbawamba als Estats Units. Amb Negu Gorriak faig el primer documental fa 12 anys, quan sóc a Jamaica, per documentar i explicar com és el procés creatiu, i de gravació d’un disc. A partir d’aquí faré el documental següent, ‘Checkpoint Rock’, i després ve la invitació d’Al Jazeera per fer 11 documentals sobre territoris àrabs. Aleshores començo a submergir-me en tots aquests països i a conèixer-los a fons.
El context social i polític dels Estats Units dels anys seixanta i setanta és molt agitat, sobretot per la qüestió racial. Ho tracteu a ‘Black Is Beltza’ d’una manera força pedagògica i animada.
L’arrencada de la pel·lícula sí que està situada als Estats Units, l’any 65, perquè s’hi produeix un fet històric, el dia 10 d’octubre: els gegants de la comparsa de Pamplona de San Fermín, de la rua, són convidats a desfilar per la cinquena avinguda de Nova York, perquè hi havia l’exposició mundial. Però, a causa de la discriminació racial de les autoritats dels Estats Units, prohibeixen la participació en aquesta desfilada dels gegants negres. És una qüestió que m’ha passat, i em segueix passant: la persecució ideològica i la prohibició per intentar no fer-me cantar, i que la gent no pugui ballar a través de les meves cançons. Aleshores, de cop, comença l’acció, arranca, perquè hi tenim molts elements que són imprescindibles a ‘Black Is Beltza’.
Quins?
La pel·lícula no es queda només a Nova York. Visitarem molts països. I aquí hi entra l’element internacionalista, perquè el nostre protagonista tindrà una missió especial amb els serveis cubans. Tenim moltes capes dins de la pel·lícula. Des de l’esport, a través de Muhammad Ali, que es va negar a anar a matar gent pobra, com deia ell, al Vietnam, i per això va perdre la corona de campió de pesos pesants i li van prohibir seguir competint durant bastants anys; també la capa musical, que recorre tota l’estona la pel·lícula; hi surt també el món de la literatura, coneixerà Juan Rulfo a Mèxic, o passarà pel festival de Monterrey, on veurà l’actuació d’Otis Redding i es quedarà glaçat. També s’ha de reivindicar tot un conglomerat de qüestions que fins aleshores no s’havien plantejat, com seria la revolució sexual, l’apoderament de la dona, l’obertura de la ment a través de les portes de percepció amb l’ús de psicotròpics… i, a la vegada, l’internacionalisme. El que hi ha, de fons, és la idea de canviar el món, de l’anticapitalisme.
Es planteja també la idea de la resistència armada dels seixanta i setanta.
Apareix a tot arreu. El nostre protagonista a la ‘pel·li’ s’enamora d’una cubana i viatgen a Cuba, i el mateix Che Guevara (perquè barregem ficció i realitat) li encomana una missió de treure un pantera negra dels Estats Units. Però, per anar-lo a recollir i endur-se’l una vegada més fins a Cuba, ha d’entrar a Mèxic i anar fins a Mont-real (Quebec). Viatjarà. I, en lloc de saltar a l’illa, haurà d’anar fins a Algèria, i des d’allà no puc explicar més perquè és el final de la pel·lícula. Només puc dir que hi apareixen els Estats Units dels Black Panthers. I als altres països amb guerrilles, o fins i tot els grups armats que s’estan conformant en llocs com Alemanya (Rote Armee Fraktion), i després, l’any 67, quan ja comencen a tenir entrenaments de grups armats bascos com ETA. De fet, ETA s’inspira, s’instrueix i fins hi tot té uns camps d’entrenament a Algèria, copiant l’estil del que va ser el Front d’Alliberament Nacional algerià, i té tot el suport de l’FLN.
