Gabriel Rufián: “La independència és un procés revolucionari; no és una qüestió identitària ni econòmica”

  • Text: Sergi Picazo / Foto: Jordi Borràs
  • dijous, 16 juny 2016

Gabriel Rufián (Santa Coloma de Gramenet, 1982) és el cap de llista d'ERC en les eleccions espanyoles. Tant el 20-D com el 26-J va fer tiquet electoral amb Joan Tardà. Té 34 anys, és diplomat en relacions laborals i ha treballat al departament de recursos humans a l'empresa privada. Rufián va fer el salt de l'Assemblea Nacional Catalana i de Súmate al Congrés dels Diputats. De xaval de barri al Fondo de Santa Coloma al fet que els policies nacionals de la Carrera de San Jerónimo el saludin cada matí. "Buenos días, señor Rufián", li diuen. CRÍTIC fa un passeig-crònica-entrevista al candidat d'ERC en les eleccions al Congrés pels carrers on va passar la major part de la seva infància.

"Podem és un adversari electoral. Però em sembla que Colau, Domènech, Iglesias o Errejón són aliats. Són dels nostres"

Diuen que deia el poeta Rainer Maria Rilke que “l’única pàtria feliç, sense territori, és la conformada per la infància”. Els records, mitificats o no, de la infància estructuren la personalitat. Són patrimoni immaterial de la nostra memòria. Els sabors dels gelats, les olors de les peixateries del mercat, l’alegria a la sortida del ‘col·le’, la primera caiguda amb la bici, els genolls dels pantalons foradats, les sabates destrossades colpejant una pilota, les places amb cagades de gos i bassals de fang de la pluja, els problemes dels pares en veu baixa sentits des de l’habitació.

Els records d’infància del candidat d’ERC són d’un carrer que feia pujada al barri del Fondo i un bloc de pisos petits que ja no hi és. “No us el puc ensenyar perquè ja no existeix. El van tirar a terra perquè tenia aluminosi”. Avui el solar de l’edifici al carrer Terrassa del barri del Fondo de Santa Coloma de Gramenet on es va criar Gabriel Rufián és un pàrquing a l’aire lliure ple de cotxes. Una de les poques referències que encara queden d’aquells anys és una botiga anomenada Tapisseria Romero amb el seu impertorbable lema: “Clàssic, modern, funcional”. Rufián, que afirma que intenta escapolir-se de la imatge tòpica de barri obrer malgrat haver estat acusat de fer just el contrari, admet a CRÍTIC que els orígens et marquen. “Et donen una memòria del lloc d’on véns: ‘para lo bueno y para lo malo'”.

FOTO: Jordi Borràs

FOTO: Jordi Borràs

Quedem, és clar, a la plaça del Rellotge del Fondo. Colors, motos sobre la vorera, nens corrent i tots els bars que vulguis. M’esperava Rufián com un ‘rocker’ d’una cançó de Loquillo. Tupè, camisa blanca i uns ‘jeans’. Orgull de barri en versió independentista. Parla de política amb tuits, eslògans i frases preparades…; però, quan parla del barri, es deixa anar i comença a explicar anècdotes de la ‘Santako’ dels anys vuitanta i noranta.

Prenem dues aigües al bar de la plaça prop d’on vivia. Ens atén un cambrer simpàtic i divertit, probablement del Pakistan. M’explica que la seva infància va transcórrer “en un entorn obrer”; però, segons ell, “sense res d’excepcional”. “Era com la vida de molta gent. La meva infantesa va ser feliç. Tot i que sí que recordo les xeringues al carrer, alguns ‘ionquis’… però és que eren els anys vuitanta”. Els pares de Rufián, que van venir de Jaén i de Granada, es dedicaven a la pelleteria. “El meu pare treballava des dels 14 anys en una botiga taller. Després, quan la pelleteria va baixar, van tenir feines diferents. Una família humil, però molt normal”. El petit Gabriel, aficionat de l’Espanyol i fan de Raúl Tamudo, va estudiar a l’escola Verge de les Neus al costat de l’estació de metro del Fondo i, tot i que va viure el model pilot de la immersió lingüística a les escoles de la Santa Coloma dels vuitanta, reconeix que “aleshores, aquí, no coneixíem ningú que parlés català: cap ni un!”. De fet, en aquella època, per a tothom, l’escola es deia ‘Virgen de las Nieves’, clar…

FOTO: Jordi Borràs

FOTO: Jordi Borràs

“Un dels reptes del procés és intentar interpel·lar la gent que se’n recorda d’aquella República que ens van robar”

Molta gent a casa seva pot pensar que el Rufián s’ha tornat boig o fa ‘postureo’ perquè creuen que no és ‘normal’ que un ‘tio’ castellanoparlant, de classe treballadora, de Santa Coloma de Gramenet, amb els pares de Jaén i de Granada… acabi de cap de llista d’un partit independentista i defensor dels Països Catalans. Trenca tots els apriorismes mentals d’alguna gent. 

Hi ha gent que em pregunta: “Com et vas fer independentista?’. Com si, un dia, t’aixeques i “te da el aire por un lado”, i et converteixes a la cosa. Molts de nosaltres venim d’una tradició republicana. Potser sona molt antic, però per a nosaltres és més actual que mai. Una de les coses més boniques que m’ha dit gent d’aquí o de Madrid és: “Jo no sóc independentista, però gent com tu em representa”. Aquest és un dels reptes del procés: intentar interpel·lar la gent que se’n recorda d’aquella República que ens van robar. Jo no m’he mogut d’on estava. He defensat el dret a ser d’Escòcia, de Palestina, de Kosovo… Em sembla inherent a la condició de ser d’esquerres defensar que les nacions puguin decidir el que vulguin ser.

En quin moment, mentre treballes en això dels recursos humans i eres un ciutadà anònim, vas decidir implicar-te políticament?

No va haver-hi un moment. Jo vinc d’una tradició d’esquerres. Sobretot per tenir un sentit crític davant les coses que passen. Els dinars i sopars a casa meva eren un autèntic debat polític. Jo vaig saber abans els noms dels ministres que els dels futbolistes. Però sí que és cert que jo no havia militat mai en cap partit polític. No em sentia representat per cap partit. Jo tenia la sensació de pertànyer a una esquerra òrfena.

Però per què decideixes ara implicar-te a l’ANC i Súmate… i finalment a ERC?

El meu independentisme és purament ideològic. Per molts de nosaltres, la independència és un procés revolucionari. El que som és republicans i d’esquerres. Per mi, no és una qüestió identitària ni econòmica. Amb tot el respecte per qui pensi així. Nosaltres estem on sempre hem estat. Quan vaig veure que aquí cada Onze de Setembre sortien un milió de persones al carrer a demanar les urnes, vaig pensar que, tot i que humilment, jo podia ajudar.

Abans dels Onzes de Setembre, però, et consideraves independentista?

És un procés. No va ser un moment concret. A l’època de la universitat vaig tenir alguns contactes a Euskal Herria amb un professor de la facultat.

FOTO: Jordi Borràs

FOTO: Jordi Borràs

Rufián, que ara viu a Sabadell, va passar la infantesa al barri del Fondo. No és un lloc qualsevol. El barri, construït per acollir la immigració, que arribava d’arreu de les Espanyes derrotades de la Guerra Civil i el franquisme, va ser un espai de lluites socials i veïnals. Aleshores hi faltava de tot… Avui, després de la crisi econòmica, s’hi entreveuen el patiment per l’atur, la manca de futur i els desnonaments. Partits com Convergència o ERC no tenen ni tan sols representació a l’Ajuntament de Santa Coloma. A les últimes eleccions, els republicans van aconseguir 2.000 vots i poc més del 4% de suport. L’alcaldessa Núria Parlon va recuperar la majoria absoluta pel PSC, sobretot gràcies al vot popular en zones com el Fondo.

El barri té una alta densitat d’habitants, en pisos segurament massa petits. No hi ha blocs altíssims. S’hi fa vida arran de terra. Al carrer i a les places. Això sí que no ha canviat. Aquell nen Gabriel Rufián jugava al carrer exactament igual que els xavals colomencs d’ara. És veritat que els pares del candidat d’ERC van venir d’Andalusia, i que els pares dels nens colomencs d’ara vénen de la Xina, del Pakistan o de l’Equador. Aquell nen feia voltes amb la bici a la plaça de darrere del Mercat del Fondo amb la bandera roja i negra de la CNT, corria entre l’olor de peix del mercat i pujava a l’escultura d’una dona amb uns pits massa grans a la plaça del Rellotge. Els nens d’ara fan, més o menys, el mateix, però amb telèfons mòbils suposadament intel·ligents a la butxaca.

Del primer que te n’adones, vulguis o no, és que és un lloc diferent. Una ‘ciutat invisible’, que en diria el periodista Marc Andreu, dins la Catalunya que no surt per la televisió. El Fondo són els seus 18.000 habitants. El 45% dels veïns han nascut a l’estranger. Només tres de cada deu han nascut a Catalunya. Sortint de l’estació de metro de la línia vermella, el primer que trobes en arribar al barri del Fondo és una marquesina d’autobús amb un anunci de telèfons mòbils totalment escrit en xinès. Tanmateix, trencant tòpics, un estudi de la Xarxa Antirumors, promoguda per l’Ajuntament de Santa Coloma, explica que a la ciutat ha augmentat l’ús del català com a identificació oral i de retolació als comerços. Més del 76% d’estrangers que viuen a Santa Coloma entenen el català. Entre els estrangers menors de 30 anys, la xifra arriba al 87%.

“És veritat que el barri ha canviat molt. De fet, de les botigues d’abans, en continuen ben poquetes. El que ha passat ha estat la substitució d’una immigració per una altra. Aquí hi havia bars de gallecs, forns de pa d’andalusos, gent treballadora de Múrcia o d’Extremadura… i ara principalment hi ha pakistanesos i xinesos. Això ja va començar als anys noranta. Un dels nostres ‘profes’ a l’escola va dedicar un dia la classe a explicar-nos què havia menjat en el primer restaurant xinès que es va obrir al barri”. Rufián, amb orgull de barri, reivindica que “diuen que el primer restaurant xinès de tot l’Estat es va obrir al Fondo!”.  Identitats encreuades de la futura Catalunya. Hi haurà, algun dia, un Súmate xinès? O un Súmate pakistanès? Un Súmate equatorià?

FOTO: Jordi Borràs

FOTO: Jordi Borràs

“És contradictori pensar que Súmate és un invent de les classes conservadores catalanes”

Hi ha qui pensa que el catalanisme conservador ha utilitzat Súmate o els independentistes castellanoparlants com a metàfora catalana del ‘bon salvatge’ que s’ha convertit a l’independentisme. Tu t’has sentit utilitzat?

No! Tot el meu respecte per qui pensi això. Entenc perfectament la crítica. Però no la comparteixo. És contradictori pensar que nosaltres som un invent de les classes conservadores catalanes. Súmate és una plataforma de gent vinguda de tot el món —no només de la resta d’Espanya— que defensa el dret a decidir i la independència de Catalunya. Això és el que millor reflecteix la victòria d’aquest procés. De fet, humilment penso que el meu discurs al Congrés va tenir una gran repercussió perquè trenca tòpics amb el que molts pensen que ha de ser la figura de l’independentista, que parla només català, que té uns cognoms determinats, que prové d’un món concret. Això els molesta molt. A mi em van comparar amb tots els dictadors.

Fas un discurs molt d’esquerres. Però ERC planteja una ‘unitat d’acció’ amb la Convergència de Francesc Homs al Congrés i al Senat. És una contradicció?

No. ERC és als antípodes ideològics de Convergència. Però diem que, en un procés constituent, els països es guanyen des de la transversalitat. Aquell que digui que Catalunya es pot guanyar sense el que representa Convergència socialment, políticament, ideològicament o electoralment, o desconeix la societat catalana o no vol guanyar. Per què és dolent que ERC i la CUP arribin a acords de país amb Convergència, i, en canvi, és bo que Barcelona en Comú pacti amb el PSC a l’Ajuntament o que Podem ofereixi un acord amb el PSOE pel Govern espanyol?

El candidat d’ERC al Congrés no parla de la Santa Coloma dels anys seixanta, de les lluites veïnals i de la Transició perquè a ell li va tocar viure una altra Santa Coloma, la dels anys vuitanta i noranta, primer amb alcaldes com el capellà roig Lluís Hernández i després amb els socialistes. Actualment amb Núria Parlon com a alcaldessa. Rufián presumeix de venir d’un entorn bastant polititzat. “Els meus pares es coneixen a Santa Coloma en un míting de Bandera Roja”, comenta amb orgull. “Feia dibuix i teatre a la parròquia de Sant Joan Baptista”, explica, “on una vegada de petit vaig conèixer Lluís Hernández”. El fil roig de la història catalana connecta els seus pares als mítings comunistes dels setanta amb les xerrades d’Oriol Junqueras. Tot i això, Rufián admet que havia arribat a votar —dit així, en castellà— “Izquierda Unida”.

FOTO: Jordi Borràs

FOTO: Jordi Borràs

“Vinc de l’abstenció. Però algun cop havia votat Izquierda Unida”

Què votaves abans?

Principalment, abstenció. Algun cop havia votat Izquierda Unida. Però recordo bé el canvi de discurs que va fer Carod-Rovira a ERC o l’aparició d’Oriol Junqueras. ERC, t’agradi més o menys, intenta interpel·lar amb les seves llistes tot un país. Nosaltres tenim Joan Capdevila, que ve d’Unió; Ana María Surra, que ve dels tupamaros de l’Uruguai; Jordi Salvador, que ve de la UGT; Joan Olòriz, que ve d’Iniciativa per Catalunya… Aquesta és la transversalitat per guanyar.

Vaig llegir al diari ‘El País’ que havies dit que el principal adversari de l’independentisme és Podem.

M’ho van recriminar gent com Xavi Domènech i Jaume Asens, però vull fer un matís al titular que hi va aparèixer. Jo vaig dir que Podem és un adversari electoral. Ho dic amb tot el ‘carinyo’ i respecte. Aquests mesos al Congrés hem votat moltes coses junts i ens hem aplaudit mútuament els discursos. Per fi hi ha un partit fort a l’Estat espanyol que defensa el referèndum. Però, malauradament, no té la força que hauria de tenir. Considerem que són tan republicans i tan d’esquerres com nosaltres. Però jo dic que són un adversari electoral perquè empíricament En Comú Podem va guanyar les eleccions a Catalunya el 20-D. Nosaltres, ara, volem guanyar. Venim de tantes derrotes, que volem guanyar.

Com valores l’estratègia de Podem en l’eix nacional?

Crec que entre ells i nosaltres hi ha una diferència de tempos. Ells creuen que poden transformar un Estat espanyol on continua guanyant eleccions el Partit Popular de Mariano Rajoy i que posa medalles de la policia al director de ‘La Razón’, Francisco Marhuenda. Nosaltres diem que no és possible: que portem 30 o 40 anys de democràcia intentant canviar aquest Estat i no és possible. Estem convençuts que tard o d’hora hi haurà un punt de reciprocitat. Nosaltres ajudarem Podem a canviar l’Estat espanyol i ells ens ajudaran a impulsar aquest procés català de canvi.

Hi ha un independentista molt enfadat sempre amb el món de Podem, Ada Colau i Iniciativa per Catalunya. I hi ha un independentista que vol seduir el món dels Comuns per eixamplar la base de votants del sí en un referèndum. Tu, quina estratègia faries servir?

Nosaltres els considerem companys. Són adversaris electorals. Però estem condemnats a entendre’ns. Em sembla que Colau, Domènech, Iglesias o Errejón són aliats. Són dels nostres. Conec molta gent votant de Podem. Fins i tot gent de Súmate que vota Podem. Però el problema és pensar que ells sols poden canviar l’Estat espanyol. És una mena de mentida piadosa. L’Estat espanyol ni pot, ni vol, ni sap canviar. Nosaltres entenem que som en un altre escenari.

****

Lluís Hernández, exalcalde comunista i capellà rebel, li explicava al periodista neohuertamaro Marc Andreu al llibre ‘Les ciutats invisibles’ (L’Avenç, 2015) que els barris de Santa Coloma “són plens de signes contradictoris, fruit del pluralisme i de totes les militàncies hagudes i per haver-hi”. Aquelles militàncies que, paradoxalment, van transformar “barris que no s’haurien hagut de construir mai i que el capitalisme va aixecar perquè no en tenia prou d’explotar els obrers als seus llocs de treball i els va voler explotar també al seu lloc de residència”. Gabriel Rufián és fill d’aquest temps, d’aquest país i d’aquest barri.

Inicia sessió per poder descarregar l'entrevista en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.
11 comentaris
  • Subscriptor Pau Planas Puigbert 16 de juny de 2016 - 12:06

    Crec que és esbiaixat afirmar (ja ho he llegit vàries vegades) que hi ha independentistes molt enfadats amb el “món” dels Comuns. Personalment, no estic enfadat amb els votants d’EncomúPodem: són els meus companys, amics, parents, amb qui comparteixo idearis i problemes quotidians propis de les classes treballadores del país… Amb qui estic enfadat és amb determinats dirigents d’aquesta coalició, que considero que són deshonestos i venen fum per satisfer ambicions i egos particulars. Aquests dirigents, i bona part dels militants, saben que no és possible el referèndum, saben que una Catalunya sobirana no té, ara per ara, encaix dins l’Estat Espanyol, saben que Podemos no té la força suficient per forçar cap canvi constitucional, i malgrat tot, en lloc d’acostar-se als plantejaments que fan ERC o la CUP, amb qui se suposa que comparteixen l’objectiu de la transformació social i una sensibilitat republicanista, es dediquen a fer demagògia, a fer autonomisme, a posar entrebancs, i sobretot, a SUPEDITAR la seva pròpia estratègia a una organització estatal com Podemos, que permanentment s’ha declarat contrària a la independència, que planteja polítiques típicament centralistes (negació del corredor mediterrani, recentralització de les polítiques educatives… per no parlar del discurs patriotista espanyol, o de la defensa de les forces armades i del Borbó) i que només aspira a fer petits canvis reformistes en una estructura econòmica estatal completament subjugada als interessos de les oligarquies de l’ibex. Com s’entén, això? Com és possible aquest sucursalisme passat de rosca? Com és possible que se supeditin i se sacrifiquin els idearis per un grapat de vots i unes cadires a un Congrés plagat de senyoritos servents de l’oligarquia i del Règim postfranquista? Com a mínim ERC no es ven els ideals i són fidels a la seva gent, al poble, i fan plantejaments clarament rupturistes. És, per tant, aquesta deshonestedat, aquestes “mentides” piadoses com diu Rufián, el que fan emprenyar, perquè és precisament aquesta ambigüitat partidista i inflexible, tant conservadora, el que impedeix aglutinar força suficient per rematar una ruptura que, majoritàriament, la població catalana està disposada a validar i a tirar endavant. I això fa emprenyar, sí. Hi guanyaríem tots, especialment les classes populars, i per partidismes i ressentiments estèrils del passat autonomista, ho tenim tot a mig fer i perdent el temps intentant canviar un Estat que a curt o mitjà termini és irreformable. Espero que els potencials votants dels Comuns s’adonin a temps que els dirigents els estan utilitzant per a finalitats partidistes i s’apuntin a validar propostes més sinceres, més transparents, més autònomes i rupturistes (com ara les d’ERC de Gabriel Rufián).

    • Subscriptor Guillem Galera i Léger 17 de juny de 2016 - 5:37

      Amic Planas,
      Compartim tesi. És més, jo sí que crec que en Xavier Domènech, des d’una romàntica ingenuïtat, es creu que Espanya és transformable. Com qui es creu, a l’estat francès, que la metàstasi de l’alta administració oligàrquica és extirpable i, per tant, curable. I quan el sents pots arribar a pensar, “I si…”. Però, de seguida, sents bramular algú com en Coscubiela o l’omnipresent Galdón (seriosament, aquesta gent que es passa el dia saltant d’un mitjà a un altre, quan treballen?) o llegeixes el que escriu (per dir-ho d’alguna manera, també la Princesa de [llur] poble afirma escriure) un tal Joan Boada, no per res conegut com el senglar, i no m’estendré sobre les capacitats d’aquest mamífer per a la subtilesa, i dius, “doncs no, no se’ls creu ni Déu a aquests”.
      Aquests dies, des d’ERC, estan preguntant als Comuns quin pla B tenen per quan, com és evident, el referèndum NO se celebri MAI. Ja he comprat ganxitos i una bona gravadora per poder gaudir assegut del devessall de respostes, excuses, eufemismes, i altres formes de xutar la pilota endavant.

      • Subscriptor Maria L. Sciascia 17 de juny de 2016 - 10:15

        A veure si ho acabem d’ esbrinar:
        1.- lo del referèndum pactat es impossible. Es més possible la ruptura amb Espanya ? S ‘haurà d’explicar com es fa això democràticament. Fins ara ha estat in comprovable.
        2.-ni França ni Espanya, pel que dieu, son transformables. Ah! I Catalunya si?. Si que som diferents!.( sembla que hi ha concepcions de poble escullit pels deus)

        Seria bó de conèixer les raons de tot plegat.
        Bon cap de setmana !

      • Subscriptor Pau Planas Puigbert 17 de juny de 2016 - 16:01

        Esbrinem-ho, Maria:
        1 – A curt o mitjà termini el referèndum pactat és impossible perquè PSOE, PP i C’s tenen i tindran la majoria que ho impedirà. Calen 2/3 del Congrés per permetre-ho, i això ara per ara és impossible. A diferència d’altres països com Anglaterra, amb una cultura democràtica fortament consolidada, a l’Estat Espanyol han de passar molts anys com perquè els partits i els seus votants estiguin disposats a avalar majoritàriament un referèndum vinculant. La sociologia franquista encara és molt present, i el concepte mononacional d’España és imperant i ho fa inviable.
        Et preguntes com es farà la ruptura amb Espanya de manera democràtica? Doncs a través d’una declaració d’independència feta per majoria democràtica en el Parlament de Catalunya. O no és democràtic, el Parlament Català? El que no és democràtic és utilitzar una majoria al congrés per impedir el dret a l’autodeterminació d’un poble. De fet, Podemos inclou en el seu programa electoral el dret a a l’autodeterminació… del Poble Saharaui, esclar. Per què Podemos no reconeix el dret a l’autodeterminació de Catalunya? Misteris inexplicables, o potser explicables si tenim en compte les pancartes a favor de la Pàtria (espanyola), els elogis a les forces armades espanyoles i als crits de “Gibraltar Español”… proclames clarament no-nacionalistes ;)
        2 – França i Espanya són transformables, ningú ho nega. Però a curt termini no es visualitza cap possibilitat de ruptura ni de canvi constitucional a fons que permeti transformacions profundes. Per tant, a Espanya i a França, al llarg dels propers anys, és altament probable que continuï controlada per les grans oligarquies. PP+PSOE+C’s, representants d’aquests interessos, guanyaran de carrer les properes eleccions espanyoles, i les classes populars en continuaran patint les conseqüències. En aquest sentit, la independència de Catalunya pot ser el revulsiu que obligui a fer canvis profunds dins l’Estat Espanyol: obligarà a modificar la Constitució i afeblirà clarament a les oligarquies que controlen l’Estat, facilitant a les classes populars i a les seves organitzacions a prendre la iniciativa i instaurar una República… Tal vegada llavors la República Catalana es pot plantejar una confederació. Fixa’t si pot anar bé, la independència de Catalunya!!

  • jep 17 de juny de 2016 - 18:14

    És la confluència de crisis que estem vivint, la que obre les portes a la utopia de la transformació de l’estat espanyol. Entre aquestes crisis hi ha la del règim del 78. L’independentisme català (com tota la resta de moviments perifèrics), n’és, alhora, causa i conseqüència. Dit d’una altra manera, només amb l’aportació del sobiranisme i de l’independentisme català hi pot haver prou massa crítica transformadora. Dos projectes igualment utòpics.

  • Subscriptor Maria L. Sciascia 20 de juny de 2016 - 13:45

    Benvolgut Pau ,
    Entenc que estem d’acord en que la independència necessita d’eines democràtiques.
    Per mi aquestes eines son una convocatòria de referèndum amb un debat intens i detallat de com i que , pros i contres, i una participació alta i uns resultats clars. Que qui voti sàpigue QUÉ vota.
    Es evident que sense un acord amb les forces polítiques de l’estat espanyol, aixó no es podria fer en condicions, i la gent del no no hi aniría. Per tant el resultat d’ un RUI seria de dubtosa qualitat democràtica, dividint seriosament el país, si s’imposava en aquestes circunstancies.
    El Parlament té (o tenía )una majoría parlamentaria que es diu independentista i que no s’atreveix a moure’s en la direcció que pregona.( d’aquí que la CUP es planti).Podríem dir que l’argumentari per la independència ha amagat una lluita per el poder entre ERC i CD,i un remei , en el cas d’aquesta ultima per no descavalcar un cop el pujolisme ha quedat de tot menys patriota.
    I aqui estem , esperant l’enèsima fulla de ruta.
    Potser sería mes honest, dir que ara mateix,no podem i que cal fer la feina d’aglutinar a tots els demòcrates de Catalunya amb paciència i arguments, i posicionar-nos devant les corts espanyoles exigint, com els escossesos, un referèndum democràtic.Una i un altra vegada.
    Si es vol d’un altra forma,ens hem de preguntar, com diu en Fontana, on tenim l’exèrcit i passar amb la màquina del temps uns segles més enrera.
    Bona setmana.

    • Subscriptor Pau Planas Puigbert 20 de juny de 2016 - 16:26

      – El debat intens sobre les avantatges de tenir un república independent ja existeix. Arreu del país s’han fet i es fan tot tota mena de conferències i debats, diferents politòlegs, economistes i periodistes han publicat una extensa bibliografia que parla de la independència i dels diferents escenaris futurs (pots entrar a qualsevol llibreria a comprovar-ho: n’hi ha a favor de la independència, i en contra), per les xarxes i per diaris digitals s’han escrit centenars d’articles al respecte… D’informació n’hi ha, de sobres. El problema tal vegada és que l’espanyolisme i els seus potents altaveus mediàtics, i l’Estat Espanyol en darrera instància, han volgut tapar aquest debat, silenciar-lo, menysprear-lo, perquè no interessa un debat obert i participatiu, doncs saben que amb arguments i números sobre la taula tenen les de perdre. Quina moto vendrien per convèncer a la gent de continuar formant part d’un Estat en fallida, col·lapsat per la corrupció i dominat per grans empreses monopolístiques que xuclen la riquesa i impedeixen poder repartir-la per millorar les condicions de vida de la població? És injust, dir que no hi ha hagut debat.
      – També és injust dir que sense el vist-i-plau de l’Estat el referèndum no es pot fer en condicions. La gent interessada en el futur de Catalunya participarà al referèndum si veu que és vinculant. De garanties democràtiques n’hi hauran, perquè estarà organitzat per un govern democràticament constituït, i hi haurà observadors internacionals. Es tracta simplement de desobeir el dictat del Tribunal Constitucional, res més que això. Amb un 50% de participació n’hi ha prou com perquè el referèndum sigui considerat vàlid a instàncies internacionals (A Montenegro es va demanar que fos d’un 55%). La no participació d’una part de la població s’ha d’entendre com un boicot a la democràcia, com un acte de col·laboració amb l’espanyolisme de tall franquista, o com un acte d’indiferència. Res a tenir en compte, en cap dels casos.
      – Al parlament hi ha una majoria independentista, exacte. De fet, si haguessin estat més valents, JxS i la CUP haurien pogut assumir un relat vencedor, i haurien pogut tirar pel dret i encetar la ruptura. Un parlament democràtic té tot el dret del món a proclamar la independència. El problema potser va ser pretendre convertir les eleccions autonòmiques un referèndum, doncs va resultar que una formació que es deia CSQP, juntament amb Unió, les va boicotejar negant el caràcter referendatari i segrestant votants independentistes que van acabar comptant injustament com a NO. El 48% de vots pel SÍ va guanyar al 39% del NO. Aquest va ser el resultat. Però JxS i la CUP, sense l’aval explícit del 50% (que s’hauria aconseguit amb els vots segrestats per CSQP), no han vist prou clar l’aval internacional, i han hagut de reformular l’estratègia del procés.
      – Dius que “ara mateix no podem”: curiós lema, molt en sintonia amb una formació que es diu Podemos. Una mica contradictori, no? Exigir el referèndum a Madrid s’ha fet durant ANYS. Quants anys més hem d’esperar? Les llibertats no s’ajornen, s’exerceixen sense dilacions eternes, perquè són qüestions vitals per a la salut democràtica de la societat.
      – L’amenaça de l’exèrcit no cal ni comentar-la: sembla que en el fons t’agradi, la idea que un exèrcit ens impedeixi exercir la democràcia. Per mi, ser d’esquerres és oposar-se i lluitar contra les imposicions violentes i denunciar els abusos de poder dels exèrcits. Però en fi, tenint en compte els aplaudiments que fa Podemos a les forces armades espanyoles, ja entenc que vegis amb bons ulls la conculcació de les llibertats col·lectives que pugui fer l’exèrcit. És molt lamentable i trist, el vostre paper. La doble moral que demostreu no té res a envejar a la del PP. I sento dir-t’ho així de clar: m’ofenen, els vostres malabarismes i els dobles discursos. La hipocresia és el pitjor que hi pot haver en la política. Salut i bona setmana.

  • Subscriptor Maria L. Sciascia 20 de juny de 2016 - 20:48

    Benvolgut Pau,
    Fins llegir l’últim comentari teu, pensava que debatíem i confrontavem posicions, amb visions critiques:”Craso error”.
    No contava que el tema era l’etiquetatge..

    • Alexandre 21 de juny de 2016 - 17:33

      Fa força temps que no comento massa per aquí, però de tant en tant trec el cap i m’ha fet gràcia veure com les coses estan pràcticament igual que fa un any (i 2 i 3)

      Veig que no t’agrada que t’etiquetin, però és que t’etiquetes tu sola posant a la mateixa frase Catalunya i poble escollit pels deus, RUI i divisió del país (no fer res, que és el que tu proposes, no divideix?), independència i pujolisme …
      Dius que cal paciència, aglutinar a tots els demòcrates de Catalunya … i demanar un referèndum a l’estat, … això ja s’ha fet … les enquestes mostren percentatges superiors al 70% per fer un referèndum i l’estat no l’ha acceptat … un cop tot això ja ha passat que proposes? res? a qui s’ha de convèncer a Catalunya? La via morta és continuar així.
      A més, si s’ha avançat per aconseguir un referèndum, ha estat per la immensa pressió independentista, sense la qual ni tan sols estaríem parlant de referèndum, RUI … siguem honestos.

      Potser en Pau ha estat una mica dur en el seu paràgraf final, però ell aporta debat i arguments, ell intenta ser constructiu, i tu hauries d’intentar-ho també.
      Potser t’ha ferit el que t’ha dit, però pensa que tu també el fereixes a ell amb la teva actitud i la de moltes persones més, que sembla que busquin tres peus al gat per tal que tot quedi igual i al final tot és molt senzill … si hi ha referèndum sobre la independència pactat amb l’estat fantàstic, però i si no? quan de temps s’ha d’esperar aglutinant demòcrates, quantes vegades s’ha de demanar? … Jo crec que gent com en Pau simplement vol dialogar constructivament, aportant arguments i solucions, i esperen quelcom més elaborat que “ara no es pot”, s’ha d’esperar, pujolisme, que si la dreta ………. Aquesta retòrica frustra a gent com en Pau i, sincerament, crec que gent com ell, que intenten buscar solucions, mereixen quelcom millor que les respostes evasives de sempre, … I si no estas d’acord dir-ho i argumentar-ho.
      A vegades em pregunto … hi ha quelcom en que tots plegats poguem treballar, unir esforços … tothom (o casi) a Catalunya dona suport al referèndum que tu també defenses, però si com sembla serà impossible que faràs?, res?, esperar? esperar a que? quant temps?, … Hi ha gent que demana respostes, solucions, que tens a dir-los? … quin és el teu projecte? qui creus que te raó? Si el referèndum és un mitja, cap a quina finalitat ha de dur? o potser el referèndum és una finalitat en si mateixa?. Defenses un referèndum per que no canviï res? ….

      Ara se m’envà el cap, però no puc deixar d’escriure un pensament, una impressió, a vegades, crec que gent com en Pau viu el debat, els arguments, la lluita ideològica com un tipus de poesia, ho viu, i com la poesia d’altres èpoques i lluites, com la poesia compromesa de Celaya:

      Maldigo la poesía concebida como un lujo
      cultural por los neutrales
      que, lavándose las manos, se desentienden y evaden.
      Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse.

      Arriba un moment que s’ha de prendre partit, definir-se per poder avançar. Tant de bó tothom volgués avançar … només quedaria decidir la direcció.

  • Subscriptor Manel Ballester 22 de juny de 2016 - 10:54

    Veig, amb una sensació de ‘dejà vu’… un cop més, com la “passió” política desplaça literalment, en el pitjor sentit de la paraula, la voluntat des del primer moment mostrada i explicitada pels inspiradors de Crític, tocant a fer de la revista un lloc de reflexió, contrast d’opinions i diàleg sempre obert a l’escolta de l’opinió de l’altre, per mitjà de l’argumentació i la contraargumentació.
    Per posar un exemple (però cada cop n’hi ha més): el darrer paràgraf del Pau en resposta a la Maria, una comentadora sempre amatent a no “perdre les formes” (qüestió summament important a l’hora de “parlar entre nosaltres”), és inacceptable, i no tan sols, que també, pel seu recurs ‘ad hominem’, sinó per la manca justament de les ‘raons’ que la farien viable.
    De debò és impossible que les coses no puguin ser d’una altra manera?
    Tanta por ens fa “dialogar” que ens hem de tornar agressius?
    Salut, companys.

    • Alexandre 23 de juny de 2016 - 10:41

      Hola Manel, Certament els nervis estan a flor de pell i jo ho trobo relativament normal, pels moments que vivim. De totes maneres, també dono gràcies per viure una època relativament convulsa.
      Respecte a que aquesta revista sigui un lloc de reflexió, contrast d’opinions, argumentació i contraargumentació pels “inspiradors” d’aquest mitja, crec que no cal que ens masturbem intel·lectualment, aquest mitja és el que és, amb els seus dèficits i també virtuts. Jo de fet només he passat per aquí esporàdicament però al llarg del temps, pel que evidentment només puc tenir una visió esbiaixada.
      El tema de les formes entenc que s’ha de cuidar i no m’agrada posar exemples sobre persones malgrat si es parla d’actituds s’hagi de fer per precisament exemplificar … deu me’n guard de ferir ningú gratuïtament i menys gent com la maria amb qui, malgrat he estat molt poc per aquí i de forma esporàdica vaig tenir la oportunitat de parlar amb ella un parell de cops i la impressió que em va transmetre és la d’una persona encantadora.
      Les formes són importants i si bé els recursos “ad hominem” no són els més recomanables, si són necessaris contra els recursos de tipus reduccionista emprats sovint de forma dogmàtica i que fan molt més mal del que hom es pensa. En tot cas el que si sempre s’ha d’evitar son les diverses formes de la llei de godwin i reconec que a voltes és complicat.
      No escric més que després em diuen que sempre m’allargo i que m’enrotllo com una persiana, mai he sintetitzat massa bé hahaha.
      Salutacions a tothom.

Deixa el teu comentari