02/07/2015 | 07:00
No has fet entrevistes en els últims mesos, oi?
No m’ho demanen gaire. Però és veritat que tampoc em sento còmoda sent l’objecte de la notícia. Parlar de mi em segueix costant. Sóc molt gelosa de la meva intimitat. No m’agrada exposar-me.
Molta gent t’ha conegut a les tertúlies de Rac1 o com a nova dirigent de Podem, però tu véns del moviment antiglobalització.
Abans d’això, però, vaig tenir un breu moment de militància a les JERC [Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya] a Mataró.
Ostres, això sí que no ho sabia!
Sí, sí. Ho vaig explicar a l’Oriol Junqueras fa poc. El meu pare era militant d’ERC i, per mi, va ser un pas lògic. Jo sóc néta d’exiliats republicans. Tota la meva família viu a França, a Bèlgica o a Austràlia. A casa meva hi ha hagut sempre molt de compromís polític. Som fills de la derrota digna dels republicans. A mi qui em jutja sempre és el meu avi, que en pau descansi, perquè és una d’aquelles persones que ho van perdre tot per defensar la democràcia. Les històries de tortura, d’exili i de mort a l’estranger em marquen biogràficament.
“El meu 15-M va ser la batalla de Seattle i el naixement del moviment antiglobalització”
La primera cosa que sé de tu va ser l’any 2002. Jo tenia 22 anys i tu devies tenir 26 anys. Vas publicar un llibre titulat ‘Mundo S.A. Voces contra la globalización’, que era una compilació d’articles de Susan George, Eduardo Galeano, Naomi Klein, Arcadi Oliveres o Ignacio Ramonet, entre d’altres.
Jo, de joveneta, me’n vaig a viure als Estats Units. El meu 15-M va ser la batalla de Seattle i el naixement del moviment antiglobalització. Aquí faig el pas d’allò local a l’internacional. Descobreixo la influència de les transnacionals i dels tractats de lliure comerç. Des d’aleshores sempre he volgut intervenir en el debat públic opinant, implicant-me i amb compromís.
Des d’aquells moviments alternatius fas el pas a la direcció de Podem a Catalunya. Potser hi ha la mateixa idea de fons, però ha canviat la teva estratègia? Ho dic perquè Podem busca una centralitat política o guanyar les eleccions. Són objectius que el moviment antiglobalització no tenia.
Jo sempre he volgut convèncer les majories. No tant guanyar. Però, per guanyar, cal convèncer les majories. En tots els moviments, per molt alternatius que fossin, sempre he volgut buscar la centralitat. La centralitat no és buscar el centre, sinó que el teu sentit comú es converteixi en el sentit comú compartit. Jo entro a Podem perquè m’ho demana Pablo Iglesias i, al consell català, perquè m’ho demana Gemma Ubasart. La meva voluntat era i és contribuir-hi en el que pugui. Tot ciutadà té el deure d’arremangar-se i treballar per canviar les coses. La forma de rebel·lar-me és intervenir políticament.
“Sempre he cregut que els millors revolucionaris han de ser els millors reformistes”
Però no creus que hi ha una evolució entre aquella militant de l’esquerra radical i l’objectiu reformista de Podem? No ho dic com a crítica, sinó com a reflexió.
Pot ser, pot ser. Sempre he cregut que els millors revolucionaris han de ser els millors reformistes.
Per què?
Perquè es tracta de convèncer la majoria. Lluitant per objectius que poden semblar reformistes és quan t’adones fins on pot arribar el sistema. Quan lluites per aconseguir objectius senzills, que serien de sentit comú, i el sistema ho rebutja, t’adones que el problema no és que no es pot fer, sinó que no ho volen fer.
És un debat de sempre a les esquerres: reforma o ruptura.
Però és que jo crec que la ruptura l’han de tirar endavant les majories. Ser un revolucionari i estar sol no serveix de res. A mi no m’interessen gens les revolucions que lidera un sol. El camí, en qualsevol causa, passa per convèncer les majories. Jo vull arremangar-me per aconseguir-ho malgrat que això tingui conseqüències negatives per a mi. Que jo perdi una feina o que jo no sigui popular a Twitter no és res comparat amb el que van arriscar els nostres avis.
“Si hagués perseguit un lloc de diputada, potser ja l’hauria trobat. No és el que més em motiva”
Implicar-se políticament també pot ser anar a una llista electoral. Tu tindries ganes d’anar a les llistes per a les eleccions catalanes o espanyoles?
No m’atrau gens. Mig en broma, acostumo a dir que no hi ha pitjor escenari laboral que llevar-me cada matí i anar a treballar a un Parlament ple de convergents. Però, ara seriosament, tota aquesta ‘moguda’ m’agafa en un moment en què tinc un projecte laboral important, amb contractes signats a llarg termini i una línia de recerca que em motiva molt seguir.
No és una mica tòpic de polític això de dir que no voleu protagonisme, que estareu a les ordres del partit i que no voleu figurar?
No em considero política. Tinc 38 anys. Si hagués perseguit un lloc de diputada, ja l’hauria buscat i potser l’hauria trobat. No és el que més em motiva. No puc descartar què faré en el futur. Però penso que puc ser molt més útil aportant des del meu àmbit d’expertesa que com a representant política. Ja vaig fer el pas de fer tertúlies sabent que no seria agradable, que seria dur i que patiria conseqüències negatives. Aleshores vaig pensar que, si no ho assumia jo, no ho faria ningú. Però ara penso que hi ha molta gent que pot anar a les llistes electorals i farà un paper deu milions de vegades millor que el que faria jo.
“Iniciativa per Catalunya em va oferir anar a unes llistes amb opcions de sortir i, al final, ho vaig rebutjar”
ICV et va oferir entrar a unes llistes electorals en algun moment?
Sí, he rebutjat alguna opció d’anar a llistes d’Iniciativa amb opcions de sortir com a diputada. Però, en canvi, sí vaig tancar una llista electoral d’ICV a Barcelona per donar suport a Ricard Gomà. Però ho vaig fer perquè sabia lògicament que no sortiria.
“Per a les eleccions catalanes trobo a faltar aquella mena de xup-xup que van tenir les candidatures de confluència en les municipals”
Creus realment que Podem a Catalunya pot intentar disputar el poder a Convergència o la llista del president?
La societat està preparada perquè hi hagi un canvi. La qüestió és si aquesta societat aconsegueix crear espais de representació que estiguin a l’altura de disputar el poder polític. El que falta és que les ànsies de canvi cristal·litzin en una llista, una campanya i un programa que tingui la credibilitat necessària. Aquest és el gran repte per a Podem. Jo treballaré perquè Podem estigui a l’altura. Barcelona, Madrid, Saragossa o València han estat capaces de crear il·lusió pel canvi. A Catalunya haurem de veure si en som capaços.
Trobes que li falta algun ingredient a Podem o a una possible Catalunya en Comú per ser alternativa a Artur Mas o a ERC?
Queden setmanes encara. S’han fet passos en la bona direcció. Que l’Albano Dante tingui un paper és important perquè és una persona amb credibilitat. Però crec que el seu entorn hem d’estar a l’altura.
Però quines recomanacions concretes tens? Per on s’hauria d’apostar? Per on s’ha de tirar? Què us falta?
Ara mateix falta capacitat d’il·lusionar. S’està construint, però encara no està tot fet. Trobo a faltar aquella mena de xup-xup que van tenir les candidatures de confluència en les municipals. Falta que la gent es cregui que és possible guanyar i que confiïn en nosaltres. Però el que ens demostra la victòria de Carmena a Madrid és que aquesta il·lusió es pot construir en un mes. Per tant, hi ha temps per fer-ho. I falta també mirar cap a fora. No hem de mirar endins, fent càlculs interns. I, finalment, ens falta creativitat per poder construir una confluència il·lusionant. Tots els actors s’hauran de posar les piles i sortir de la zona de confort.
Estàs a favor d’una possible Catalunya en Comú amb ICV i EUiA?
Sí. M’agrada el què, però no m’agrada tant el com s’està construint. No m’agraden les sopes de sigles, no m’agrada que els partits pensin en què pot treure’n cadascun. Per generar il·lusió, cal ser capaços de generar projectes nous.
“L’autoreferencialisme i els circuits tancats de l’independentisme no condueixen enlloc”
Podem a Catalunya intenta plantejar un discurs que superi l’eix nacional: que escapi d'”independència sí o no”.
La propera frontera de l’independentisme no és Catalunya: és Espanya. Cal obrir la possibilitat que un referèndum sigui possible. Cal desbloquejar els impediments legals que no permeten fer una consulta. Fer unes eleccions plebiscitàries a Catalunya té poc sentit per fer avançar l’agenda sobiranista. Es necessitaria una estratègia que porti a algun lloc. L’autoreferencialisme i els circuits tancats no condueixen enlloc. L’aspiració a la independència és totalment legítima i jo defenso el dret a decidir, però hem de construir una estratègia per poder-lo dur a terme. Si no, donarem voltes sobre nosaltres mateixos eternament.
Però ja saps el que diran el PSOE i el PP: la Constitució no es pot canviar i no hi ha res a fer.
Sí. La Constitució serà difícil de canviar per fer efectiva la independència. Però, per poder votar, que és el primer pas, no cal canviar la Constitució. N’hi ha prou amb voluntat política.
Però Mariano Rajoy i Pedro Sánchez insisteixen que legalment no es pot fer un referèndum.
És clar! Amb un Govern del PP o del PSOE, el dret a decidir, la dignitat o la redistribució de la riquesa no tenen cap possibilitat. Que es pugui fer un referèndum a Catalunya depèn de la voluntat política del futur Govern espanyol. Els catalans ja ho han deixat clar. Volen votar. Però cal un canvi polític a Madrid.
“Jo mai he dit que estic en contra de la independència! A mi m’és indiferent”
Tu t’has posicionat contra la independència…
No, no, jo mai he dit que estava en contra de la independència! A mi m’és indiferent.
Ah! A veure, dit d’una altra manera, tu estàs a favor de la independència?
M’és indiferent. M’interessa el contingut i no el continent. Independents, per fer exactament què? Si la majoria del poble de Catalunya decideix que hem de ser independents, ho defensarem a tot arreu. No tinc decidit quin seria el meu vot en un futur referèndum.
Alguns t’han arribat a titllar d’espanyolista, no?
És que hem creat un panorama de bons i dolents a Catalunya que fa poca justícia a la nostra història com a país. Però, per sort, els que pensen que l’independentisme creixerà a força d’insultar els que no estan pel sí són una minoria. Una de les raons de l’erosió del suport a la independència té a veure amb les formes d’una part del moviment independentista. Per créixer, cal convèncer. A pals, no convenceràs ningú.
“No vaig votar el 9-N. Jo volia votar en un referèndum, no votar en un teatre”
Vas votar en la consulta del 9-N?
No.
Per què?
Vaig tenir moltes contradiccions i molts dubtes tot el dia. Però vaig viure molt de prop el canvi del discurs del món sobiranista. Un mes abans del 9-N tothom estava a favor que, si no era un referèndum vinculant, Artur Mas ens hauria pres el pèl. De cop i volta, allò es converteix en un procés participatiu i no vinculant ni res, i ens oblidem que ens han pres el pèl. Jo volia participar en un referèndum, però no volia anar a votar en un teatre per fer una cosa que no era el que ens havien promès. A més, votar-hi sí-sí no em convencia perquè no havíem tingut prou debat; votar-hi sí-no tampoc m’agradava perquè era el que votava Duran i Lleida, i votar-hi no tenia clar que no era el meu vot.
“Em sorprèn que un exercici de transparència acabi convertit en un exercici de xafarderia sobre què tens al banc”
Per raons de la nova política us vau despullar i els dirigents de Podem vau ensenyar el vostre patrimoni. Allò va crear una certa polèmica.
Hi ha una part de la controvèrsia que me l’esperava, però em sorprèn que un exercici de transparència d’uns càrrecs polítics acabi convertit en un exercici de xafarderia sobre què tens i què no tens al banc. Ensenyar la declaració de béns ara ha de servir per comprovar si algú de nosaltres d’aquí a quatre anys s’enriqueix il·lícitament.
És veritat que això de fer xafarderia del patrimoni ho hem fet tots: amb Duran i Lleida, Rubalcaba, Bono, Ricard Gomà o Artur Mas. Una de les coses que sorprenien era que tinguessis 280.000 euros en comptes bancaris en època de crisi econòmica. Tu ho veus sorprenent, o no?
Són diners. Em permeten viure sense por. Sóc conscient que no tothom té aquesta sort. Però, per aclarir-ho: aquella declaració de béns va fins al 2013 i aleshores la meva empresa, Eticas, que tant s’ha criticat, no existia encara. Són diners guanyats bàsicament treballant a l’estranger durant 20 anys de feina. He aconseguit tenir feines dignes i he volgut estalviar molt. A casa meva em van ensenyar a treballar molt i a estalviar. La meva mare em va tenir amb 14 anys i va haver de lluitar molt. Sóc una persona molt austera i em moc en un entorn molt auster.
“Els meus orígens són humils, i jo estalvio perquè a casa meva en alguna època no hi va haver diners”
Per què eren bones feines? No et dedicaves a invertir en borsa, no?
No! Aquests són els estalvis de tota la vida. I, a més, no tinc cotxe, ni fills, ni segona residència, ni he fet grans viatges de plaer. Vaig poder comprar un pis abans de la bombolla immobiliària. Però, bàsicament, han estat feines en el tercer sector. Durant alguns anys vaig treballar en un ‘think tank’ holandès en favor de la promoció de la participació i els moviments socials a Àsia, Àfrica i l’Amèrica Llatina. En aquella època viatjava tres setmanes de cada mes, em pagaven totes les despeses i, per això, estalviava tot el que podia.
“Vaig dir que era precària i ho ratifico. Precari significa no tenir estabilitat laboral”
Mantens que és correcte que et definissin com a “precària” quan investigaves a la universitat?
I tant! Molta gent té ganes de treure-li punta a qualsevol cosa. Entenc que és un debat potser massa teòric. Molta gent associa precari a no tenir diners, però precari significa no tenir estabilitat laboral. Una cosa és ser precari i una altra és ser pobre. Es pot tenir un contracte indefinit i un sou de misèria. El precariat és un altre concepte. No em retracto perquè vull denunciar la precarietat de la majoria d’investigadors a la universitat. Jo vaig dir que era precària quan cobrava 600 euros per ser investigadora universitària i sense saber si continuaria treballant allà. No penso deixar de denunciar-ho només perquè jo tinc estalvis. La majoria d’investigadors estan patint constantment per si cobraran l’any vinent.
També va ser polèmic el rendiment d’inversions d’uns 10.000 euros que vas guanyar el 2013. No era, però, a la borsa, no?
Francesc-Marc Álvaro em va dedicar una de les columnes més ridícules que he llegit mai a ‘La Vanguardia’. Va qüestionar la integritat dels membres de Podem perquè havíem cobrat rendiments bancaris. Però Francesc-Marc Álvaro em va difamar sense saber que els meus rendiments eren de bons patriòtics de la Generalitat. Deien que era poc ètic i vaig fer una cosa tan poc ètica com ajudar el Govern d’Artur Mas a finançar-se.
“Treballem per a Indra. Però no estic familiaritzada amb la feina que fa Indra en qüestions militars”
Una de les companyies amb les quals treballa la teva empresa, Eticas Consulting, és Indra, que té projectes vinculats a la indústria militar i col·labora amb l’Exèrcit d’Israel o dels Estats Units. Hi veus alguna contradicció ètica?
No estic familiaritzada amb la feina que fa Indra en qüestions militars. Una part important del que fa la nostra empresa és treballar per a la Comissió Europea en el control dels drets humans en el desenvolupament tecnològic d’empreses europees. Fins fa poc, la Comissió Europea finançava projectes tecnològics i no tenia control sobre si el que desenvolupaven era legal o ètic. Ara, gràcies a l’esforç de molta gent, ja no es pot finançar amb diners públics desenvolupament tecnològic que no compleix drets fonamentals i valors socials. Si Indra vol tenir finançament europeu, està obligada a tenir mecanismes controladors per complir els criteris europeus. A nosaltres no ens paga Indra: ens paga la Comissió Europea. Em sembla importantísssim poder fer aquest control i denunciar quan s’incompleix. Actualment treballem amb Indra el control ètic dels sistemes tecnològics de control biomètric de fronteres amb els ciutadans europeus. El desenvolupament tecnològic planteja uns reptes socials brutals i hi ha poques empreses que ajudin les empreses perquè la tecnologia no traeixi els nostres ideals i valors.
Però deixem la xafarderia. Anem al fons de la qüestió. El periodista Andreu Barnils, en un article crític amb tu publicat a ‘Vilaweb’, preguntava: “No tens por que els vigilants s’aprofitin de la teva feina per rentar-se la cara?”.
Evidentment. És un risc. És la nostra responsabilitat crear els mecanismes per tal que això no passi. Quan tens una empresa que es diu Eticas, ets conscient que, si perds la reputació ètica, perds la capacitat d’intervenir. Com ho aconseguim? Primer, sempre que detectem irregularitats en una empresa, ho denunciem. I, segon, rebutgem molts contractes. No ens interessa gens rentar la cara de ningú.
Entrem en la qüestió d’esquerres i diners. Es pot ser d’esquerres i tenir molts diners? La gent d’esquerres hauria de viure de forma similar a les classes populars per poder-les entendre i representar millor?
Cadascú pot ser el que vulgui. La clau és tenir credibilitat. No es pot intentar falsejar el que dius que ets. La coherència és el més important. Però és que jo no em sento rica. Tinc uns estalvis molt importants que em permeten viure tranquil·la. Ara sóc molt més lliure: si una empresa ens maltracta, si la universitat no em dóna estabilitat, puc dir “aquí us quedeu”. Aquesta llibertat i seguretat és la que m’agradaria que tingués tothom. Lluitaré per viure en una societat on això sigui possible. Els meus orígens són humils, i jo estalvio perquè a casa meva en alguna època no hi va haver diners. Sé que els diners poden desaparèixer. La meva mare havia d’estalviar durant un mes per comprar-nos les sabates. Per això dic que, quan has crescut sense diners, saps el que significa.
“Des que faig tertúlies he descobert les ‘trucades’. En aquest país hi ha gent que ‘truca’ per deixar-te sense feina”
El fet de ser tertuliana dona, canyera i crítica amb CiU i l’independentisme t’ha comportat algun problema?
Eticas existeix gràcies al càstig professional al qual se m’ha sotmès pel fet de fer tertúlies. Des que faig tertúlies he descobert les ‘trucades’. En aquest país hi ha gent que ‘truca’ per deixar-te sense feina, perquè no puguis guanyar un contracte o per influir. El 2012, quan feia poc que vaig començar a fer tertúlies, vaig guanyar un projecte del Departament d’Interior i l’endemà em van dir que algú havia trucat des de dalt per eliminar la convocatòria quan hi va veure el meu nom. Després, vaig aconseguir una feina amb la UOC i, poc després, algú va trucar i es va cancel·lar el conveni. Finalment, vaig incorporar-me a un departament de la Universitat de Barcelona com a investigadora fins que algú va trucar i va demanar que jo saltés. La meva única forma de supervivència ha estat sortir de l’espai polític-empresarial on algú pot fer trucades. O callo i obeeixo. O ho denuncio a risc de perdre projectes.
“Si per defensar la igualtat i la justícia haig de pagar el preu de no caure-li bé a la brigada tuitera, no m’importa”
Per què Gemma Galdon cau malament en determinats ambients polítics?
Tothom qui té una posició política clara pot caure malament en ambients que no siguin el propi. Et converteixes en un pim-pam-pum. Hi ha gent que t’elogia i gent que et vilipendia. El ‘feedback’ que jo rebo des del meu entorn és molt diferent. Puc rebre crítiques —i, de fet, les demano i n’aprenc— i també suport. Jo he acceptat anar a tertúlies malgrat ser normalment l’única veu que defensava unes determinades idees. Sovint era l’única jove, l’única dona, l’única que no tenia un càrrec en un mitjà de comunicació. Però això sempre m’ha interessat. Prefereixo anar a espais on el públic no és dels convençuts. Reconec que és un pas desagraït. Però ja et dic que en la meva vida diària no passo el dia discutint, sinó tot al contrari. Tinc amics, m’ho passo bé i gairebé sempre estic d’acord amb el que diu la gent del meu entorn. Si per defensar la igualtat i la justícia haig de pagar el preu de no caure-li bé a la brigada tuitera, no m’importa. Milers de militants d’esquerres, abans de nosaltres, van arriscar coses molt més importants que la seva ‘popularitat’ a Twitter. Per aconseguir el suport social de les majories, cal anar a convèncer els que no estan convençuts. Per això vaig a les tertúlies.
