Gemma Galdon: “A Podem ara mateix ens falta capacitat d’il·lusionar. Però això es pot construir en un mes”

  • Text: Sergi Picazo / Fotos: Xavi Herrero
  • dijous, 2 juliol 2015

Gemma Galdon (Mataró, 1976) és doctora en polítiques públiques i experta en seguretat, noves tecnologies i qüestions ètiques. Però, de fet, és més coneguda com a dirigent de Podem a Catalunya. El seu baptisme com a activista van ser el moviment antiglobalització, la batalla de Seattle i els textos de Susan George i de Naomi Klein. Avui és una de les poques catalanes, amb Gemma Ubasart, que tenen accés directe al nucli dur de Pablo Iglesias. El seu pas a la política va aixecar polèmica quan es va conèixer el seu patrimoni i les societats amb les quals treballa la seva empresa, especialitzada en la investigació i la innovació tecnològica amb criteris ètics. Li preguntem per tot i respon a tot.

"Si hagués perseguit un lloc de diputada, potser ja l'hauria trobat. ICV m'ho va oferir i ho vaig rebutjar"

No has fet entrevistes en els últims mesos, oi?

No m’ho demanen gaire. Però és veritat que tampoc em sento còmoda sent l’objecte de la notícia. Parlar de mi em segueix costant. Sóc molt gelosa de la meva intimitat. No m’agrada exposar-me.

Molta gent t’ha conegut a les tertúlies de Rac1 o com a nova dirigent de Podem, però tu véns del moviment antiglobalització.

Abans d’això, però, vaig tenir un breu moment de militància a les JERC [Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya] a Mataró.

Ostres, això sí que no ho sabia!

Sí, sí. Ho vaig explicar a l’Oriol Junqueras fa poc. El meu pare era militant d’ERC i, per mi, va ser un pas lògic. Jo sóc néta d’exiliats republicans. Tota la meva família viu a França, a Bèlgica o a Austràlia. A casa meva hi ha hagut sempre molt de compromís polític. Som fills de la derrota digna dels republicans. A mi qui em jutja sempre és el meu avi, que en pau descansi, perquè és una d’aquelles persones que ho van perdre tot per defensar la democràcia. Les històries de tortura, d’exili i de mort a l’estranger em marquen biogràficament.

Foto: Xavi Herrero

Foto: Xavi Herrero

“El meu 15-M va ser la batalla de Seattle i el naixement del moviment antiglobalització”

La primera cosa que sé de tu va ser l’any 2002. Jo tenia 22 anys i tu devies tenir 26 anys. Vas publicar un llibre titulat ‘Mundo S.A. Voces contra la globalización’, que era una compilació d’articles de Susan George, Eduardo Galeano, Naomi Klein, Arcadi Oliveres o Ignacio Ramonet, entre d’altres.

Jo, de joveneta, me’n vaig a viure als Estats Units. El meu 15-M va ser la batalla de Seattle i el naixement del moviment antiglobalització. Aquí faig el pas d’allò local a l’internacional. Descobreixo la influència de les transnacionals i dels tractats de lliure comerç. Des d’aleshores sempre he volgut intervenir en el debat públic opinant, implicant-me i amb compromís.

Des d’aquells moviments alternatius fas el pas a la direcció de Podem a Catalunya. Potser hi ha la mateixa idea de fons, però ha canviat la teva estratègia? Ho dic perquè Podem busca una centralitat política o guanyar les eleccions. Són objectius que el moviment antiglobalització no tenia.

Jo sempre he volgut convèncer les majories. No tant guanyar. Però, per guanyar, cal convèncer les majories. En tots els moviments, per molt alternatius que fossin, sempre he volgut buscar la centralitat. La centralitat no és buscar el centre, sinó que el teu sentit comú es converteixi en el sentit comú compartit. Jo entro a Podem perquè m’ho demana Pablo Iglesias i, al consell català, perquè m’ho demana Gemma Ubasart. La meva voluntat era i és contribuir-hi en el que pugui. Tot ciutadà té el deure d’arremangar-se i treballar per canviar les coses. La forma de rebel·lar-me és intervenir políticament.

Foto: Xavi Herrero

Foto: Xavi Herrero

“Sempre he cregut que els millors revolucionaris han de ser els millors reformistes”

Però no creus que hi ha una evolució entre aquella militant de l’esquerra radical i l’objectiu reformista de Podem? No ho dic com a crítica, sinó com a reflexió.

Pot ser, pot ser. Sempre he cregut que els millors revolucionaris han de ser els millors reformistes.

Per què?

Perquè es tracta de convèncer la majoria. Lluitant per objectius que poden semblar reformistes és quan t’adones fins on pot arribar el sistema. Quan lluites per aconseguir objectius senzills, que serien de sentit comú, i el sistema ho rebutja, t’adones que el problema no és que no es pot fer, sinó que no ho volen fer.

És un debat de sempre a les esquerres: reforma o ruptura.

Però és que jo crec que la ruptura l’han de tirar endavant les majories. Ser un revolucionari i estar sol no serveix de res. A mi no m’interessen gens les revolucions que lidera un sol. El camí, en qualsevol causa, passa per convèncer les majories. Jo vull arremangar-me per aconseguir-ho malgrat que això tingui conseqüències negatives per a mi. Que jo perdi una feina o que jo no sigui popular a Twitter no és res comparat amb el que van arriscar els nostres avis.

“Si hagués perseguit un lloc de diputada, potser ja l’hauria trobat. No és el que més em motiva”

Implicar-se políticament també pot ser anar a una llista electoral. Tu tindries ganes d’anar a les llistes per a les eleccions catalanes o espanyoles?

No m’atrau gens. Mig en broma, acostumo a dir que no hi ha pitjor escenari laboral que llevar-me cada matí i anar a treballar a un Parlament ple de convergents. Però, ara seriosament, tota aquesta ‘moguda’ m’agafa en un moment en què tinc un projecte laboral important, amb contractes signats a llarg termini i una línia de recerca que em motiva molt seguir.

No és una mica tòpic de polític això de dir que no voleu protagonisme, que estareu a les ordres del partit i que no voleu figurar?

No em considero política. Tinc 38 anys. Si hagués perseguit un lloc de diputada, ja l’hauria buscat i potser l’hauria trobat. No és el que més em motiva. No puc descartar què faré en el futur. Però penso que puc ser molt més útil aportant des del meu àmbit d’expertesa que com a representant política. Ja vaig fer el pas de fer tertúlies sabent que no seria agradable, que seria dur i que patiria conseqüències negatives. Aleshores vaig pensar que, si no ho assumia jo, no ho faria ningú. Però ara penso que hi ha molta gent que pot anar a les llistes electorals i farà un paper deu milions de vegades millor que el que faria jo.

“Iniciativa per Catalunya em va oferir anar a unes llistes amb opcions de sortir i, al final, ho vaig rebutjar”

ICV et va oferir entrar a unes llistes electorals en algun moment?

Sí, he rebutjat alguna opció d’anar a llistes d’Iniciativa amb opcions de sortir com a diputada. Però, en canvi, sí vaig tancar una llista electoral d’ICV a Barcelona per donar suport a Ricard Gomà. Però ho vaig fer perquè sabia lògicament que no sortiria.

Foto: Xavi Herrero

Foto: Xavi Herrero

“Per a les eleccions catalanes trobo a faltar aquella mena de xup-xup que van tenir les candidatures de confluència en les municipals”

Creus realment que Podem a Catalunya pot intentar disputar el poder a Convergència o la llista del president?

La societat està preparada perquè hi hagi un canvi. La qüestió és si aquesta societat aconsegueix crear espais de representació que estiguin a l’altura de disputar el poder polític. El que falta és que les ànsies de canvi cristal·litzin en una llista, una campanya i un programa que tingui la credibilitat necessària. Aquest és el gran repte per a Podem. Jo treballaré perquè Podem estigui a l’altura. Barcelona, Madrid, Saragossa o València han estat capaces de crear il·lusió pel canvi. A Catalunya haurem de veure si en som capaços.

Trobes que li falta algun ingredient a Podem o a una possible Catalunya en Comú per ser alternativa a Artur Mas o a ERC?

Queden setmanes encara. S’han fet passos en la bona direcció. Que l’Albano Dante tingui un paper és important perquè és una persona amb credibilitat. Però crec que el seu entorn hem d’estar a l’altura.

Però quines recomanacions concretes tens? Per on s’hauria d’apostar? Per on s’ha de tirar? Què us falta?

Ara mateix falta capacitat d’il·lusionar. S’està construint, però encara no està tot fet. Trobo a faltar aquella mena de xup-xup que van tenir les candidatures de confluència en les municipals. Falta que la gent es cregui que és possible guanyar i que confiïn en nosaltres. Però el que ens demostra la victòria de Carmena a Madrid és que aquesta il·lusió es pot construir en un mes. Per tant, hi ha temps per fer-ho. I falta també mirar cap a fora. No hem de mirar endins, fent càlculs interns. I, finalment, ens falta creativitat per poder construir una confluència il·lusionant. Tots els actors s’hauran de posar les piles i sortir de la zona de confort.

Estàs a favor d’una possible Catalunya en Comú amb ICV i EUiA?

Sí. M’agrada el què, però no m’agrada tant el com s’està construint. No m’agraden les sopes de sigles, no m’agrada que els partits pensin en què pot treure’n cadascun. Per generar il·lusió, cal ser capaços de generar projectes nous.

Foto: Xavi Herrero

Foto: Xavi Herrero

“L’autoreferencialisme i els circuits tancats de l’independentisme no condueixen enlloc”

Podem a Catalunya intenta plantejar un discurs que superi l’eix nacional: que escapi d'”independència sí o no”.

La propera frontera de l’independentisme no és Catalunya: és Espanya. Cal obrir la possibilitat que un referèndum sigui possible. Cal desbloquejar els impediments legals que no permeten fer una consulta. Fer unes eleccions plebiscitàries a Catalunya té poc sentit per fer avançar l’agenda sobiranista. Es necessitaria una estratègia que porti a algun lloc. L’autoreferencialisme i els circuits tancats no condueixen enlloc. L’aspiració a la independència és totalment legítima i jo defenso el dret a decidir, però hem de construir una estratègia per poder-lo dur a terme. Si no, donarem voltes sobre nosaltres mateixos eternament.

Però ja saps el que diran el PSOE i el PP: la Constitució no es pot canviar i no hi ha res a fer.

Sí. La Constitució serà difícil de canviar per fer efectiva la independència. Però, per poder votar, que és el primer pas, no cal canviar la Constitució. N’hi ha prou amb voluntat política.

Però Mariano Rajoy i Pedro Sánchez insisteixen que legalment no es pot fer un referèndum.

És clar! Amb un Govern del PP o del PSOE, el dret a decidir, la dignitat o la redistribució de la riquesa no tenen cap possibilitat. Que es pugui fer un referèndum a Catalunya depèn de la voluntat política del futur Govern espanyol. Els catalans ja ho han deixat clar. Volen votar. Però cal un canvi polític a Madrid.

“Jo mai he dit que estic en contra de la independència! A mi m’és indiferent”

Tu t’has posicionat contra la independència…

No, no, jo mai he dit que estava en contra de la independència! A mi m’és indiferent.

Ah! A veure, dit d’una altra manera, tu estàs a favor de la independència?

M’és indiferent. M’interessa el contingut i no el continent. Independents, per fer exactament què? Si la majoria del poble de Catalunya decideix que hem de ser independents, ho defensarem a tot arreu. No tinc decidit quin seria el meu vot en un futur referèndum.

Alguns t’han arribat a titllar d’espanyolista, no?

És que hem creat un panorama de bons i dolents a Catalunya que fa poca justícia a la nostra història com a país. Però, per sort, els que pensen que l’independentisme creixerà a força d’insultar els que no estan pel sí són una minoria. Una de les raons de l’erosió del suport a la independència té a veure amb les formes d’una part del moviment independentista. Per créixer, cal convèncer. A pals, no convenceràs ningú.

Foto: Xavi Herrero

Foto: Xavi Herrero

“No vaig votar el 9-N. Jo volia votar en un referèndum, no votar en un teatre”

Vas votar en la consulta del 9-N?

No.

Per què?

Vaig tenir moltes contradiccions i molts dubtes tot el dia. Però vaig viure molt de prop el canvi del discurs del món sobiranista. Un mes abans del 9-N tothom estava a favor que, si no era un referèndum vinculant, Artur Mas ens hauria pres el pèl. De cop i volta, allò es converteix en un procés participatiu i no vinculant ni res, i ens oblidem que ens han pres el pèl. Jo volia participar en un referèndum, però no volia anar a votar en un teatre per fer una cosa que no era el que ens havien promès. A més, votar-hi sí-sí no em convencia perquè no havíem tingut prou debat; votar-hi sí-no tampoc m’agradava perquè era el que votava Duran i Lleida, i votar-hi no tenia clar que no era el meu vot.

“Em sorprèn que un exercici de transparència acabi convertit en un exercici de xafarderia sobre què tens al banc”

Per raons de la nova política us vau despullar i els dirigents de Podem vau ensenyar el vostre patrimoni. Allò va crear una certa polèmica.

Hi ha una part de la controvèrsia que me l’esperava, però em sorprèn que un exercici de transparència d’uns càrrecs polítics acabi convertit en un exercici de xafarderia sobre què tens i què no tens al banc. Ensenyar la declaració de béns ara ha de servir per comprovar si algú de nosaltres d’aquí a quatre anys s’enriqueix il·lícitament.

És veritat que això de fer xafarderia del patrimoni ho hem fet tots: amb Duran i Lleida, Rubalcaba, Bono, Ricard Gomà o Artur Mas. Una de les coses que sorprenien era que tinguessis 280.000 euros en comptes bancaris en època de crisi econòmica. Tu ho veus sorprenent, o no?

Són diners. Em permeten viure sense por. Sóc conscient que no tothom té aquesta sort. Però, per aclarir-ho: aquella declaració de béns va fins al 2013 i aleshores la meva empresa, Eticas, que tant s’ha criticat, no existia encara. Són diners guanyats bàsicament treballant a l’estranger durant 20 anys de feina. He aconseguit tenir feines dignes i he volgut estalviar molt. A casa meva em van ensenyar a treballar molt i a estalviar. La meva mare em va tenir amb 14 anys i va haver de lluitar molt. Sóc una persona molt austera i em moc en un entorn molt auster.

Foto: Xavi Herrero

Foto: Xavi Herrero

“Els meus orígens són humils, i jo estalvio perquè a casa meva en alguna època no hi va haver diners”

Per què eren bones feines? No et dedicaves a invertir en borsa, no?

No! Aquests són els estalvis de tota la vida. I, a més, no tinc cotxe, ni fills, ni segona residència, ni he fet grans viatges de plaer. Vaig poder comprar un pis abans de la bombolla immobiliària. Però, bàsicament, han estat feines en el tercer sector. Durant alguns anys vaig treballar en un ‘think tank’ holandès en favor de la promoció de la participació i els moviments socials a Àsia, Àfrica i l’Amèrica Llatina. En aquella època viatjava tres setmanes de cada mes, em pagaven totes les despeses i, per això, estalviava tot el que podia.

“Vaig dir que era precària i ho ratifico. Precari significa no tenir estabilitat laboral”

Mantens que és correcte que et definissin com a “precària” quan investigaves a la universitat?

I tant! Molta gent té ganes de treure-li punta a qualsevol cosa. Entenc que és un debat potser massa teòric. Molta gent associa precari a no tenir diners, però precari significa no tenir estabilitat laboral. Una cosa és ser precari i una altra és ser pobre. Es pot tenir un contracte indefinit i un sou de misèria. El precariat és un altre concepte. No em retracto perquè vull denunciar la precarietat de la majoria d’investigadors a la universitat. Jo vaig dir que era precària quan cobrava 600 euros per ser investigadora universitària i sense saber si continuaria treballant allà. No penso deixar de denunciar-ho només perquè jo tinc estalvis. La majoria d’investigadors estan patint constantment per si cobraran l’any vinent.

També va ser polèmic el rendiment d’inversions d’uns 10.000 euros que vas guanyar el 2013. No era, però, a la borsa, no?

Francesc-Marc Álvaro em va dedicar una de les columnes més ridícules que he llegit mai a ‘La Vanguardia’. Va qüestionar la integritat dels membres de Podem perquè havíem cobrat rendiments bancaris. Però Francesc-Marc Álvaro em va difamar sense saber que els meus rendiments eren de bons patriòtics de la Generalitat. Deien que era poc ètic i vaig fer una cosa tan poc ètica com ajudar el Govern d’Artur Mas a finançar-se.

“Treballem per a Indra. Però no estic familiaritzada amb la feina que fa Indra en qüestions militars”

Una de les companyies amb les quals treballa la teva empresa, Eticas Consulting, és Indra, que té projectes vinculats a la indústria militar i col·labora amb l’Exèrcit d’Israel o dels Estats Units. Hi veus alguna contradicció ètica?

No estic familiaritzada amb la feina que fa Indra en qüestions militars. Una part important del que fa la nostra empresa és treballar per a la Comissió Europea en el control dels drets humans en el desenvolupament tecnològic d’empreses europees. Fins fa poc, la Comissió Europea finançava projectes tecnològics i no tenia control sobre si el que desenvolupaven era legal o ètic. Ara, gràcies a l’esforç de molta gent, ja no es pot finançar amb diners públics desenvolupament tecnològic que no compleix drets fonamentals i valors socials. Si Indra vol tenir finançament europeu, està obligada a tenir mecanismes controladors per complir els criteris europeus. A nosaltres no ens paga Indra: ens paga la Comissió Europea. Em sembla importantísssim poder fer aquest control i denunciar quan s’incompleix. Actualment treballem amb Indra el control ètic dels sistemes tecnològics de control biomètric de fronteres amb els ciutadans europeus. El desenvolupament tecnològic planteja uns reptes socials brutals i hi ha poques empreses que ajudin les empreses perquè la tecnologia no traeixi els nostres ideals i valors.

Però deixem la xafarderia. Anem al fons de la qüestió. El periodista Andreu Barnils, en un article crític amb tu publicat a ‘Vilaweb’, preguntava: “No tens por que els vigilants s’aprofitin de la teva feina per rentar-se la cara?”.

Evidentment. És un risc. És la nostra responsabilitat crear els mecanismes per tal que això no passi. Quan tens una empresa que es diu Eticas, ets conscient que, si perds la reputació ètica, perds la capacitat d’intervenir. Com ho aconseguim? Primer, sempre que detectem irregularitats en una empresa, ho denunciem. I, segon, rebutgem molts contractes. No ens interessa gens rentar la cara de ningú.

Entrem en la qüestió d’esquerres i diners. Es pot ser d’esquerres i tenir molts diners? La gent d’esquerres hauria de viure de forma similar a les classes populars per poder-les entendre i representar millor?

Cadascú pot ser el que vulgui. La clau és tenir credibilitat. No es pot intentar falsejar el que dius que ets. La coherència és el més important. Però és que jo no em sento rica. Tinc uns estalvis molt importants que em permeten viure tranquil·la. Ara sóc molt més lliure: si una empresa ens maltracta, si la universitat no em dóna estabilitat, puc dir “aquí us quedeu”. Aquesta llibertat i seguretat és la que m’agradaria que tingués tothom. Lluitaré per viure en una societat on això sigui possible. Els meus orígens són humils, i jo estalvio perquè a casa meva en alguna època no hi va haver diners. Sé que els diners poden desaparèixer. La meva mare havia d’estalviar durant un mes per comprar-nos les sabates. Per això dic que, quan has crescut sense diners, saps el que significa.

Foto: Xavi Herrero

Foto: Xavi Herrero

“Des que faig tertúlies he descobert les ‘trucades’. En aquest país hi ha gent que ‘truca’ per deixar-te sense feina”

El fet de ser tertuliana dona, canyera i crítica amb CiU i l’independentisme t’ha comportat algun problema?

Eticas existeix gràcies al càstig professional al qual se m’ha sotmès pel fet de fer tertúlies. Des que faig tertúlies he descobert les ‘trucades’. En aquest país hi ha gent que ‘truca’ per deixar-te sense feina, perquè no puguis guanyar un contracte o per influir. El 2012, quan feia poc que vaig començar a fer tertúlies, vaig guanyar un projecte del Departament d’Interior i l’endemà em van dir que algú havia trucat des de dalt per eliminar la convocatòria quan hi va veure el meu nom. Després, vaig aconseguir una feina amb la UOC i, poc després, algú va trucar i es va cancel·lar el conveni. Finalment, vaig incorporar-me a un departament de la Universitat de Barcelona com a investigadora fins que algú va trucar i va demanar que jo saltés. La meva única forma de supervivència ha estat sortir de l’espai polític-empresarial on algú pot fer trucades. O callo i obeeixo. O ho denuncio a risc de perdre projectes.

“Si per defensar la igualtat i la justícia haig de pagar el preu de no caure-li bé a la brigada tuitera, no m’importa”

Per què Gemma Galdon cau malament en determinats ambients polítics?

Tothom qui té una posició política clara pot caure malament en ambients que no siguin el propi. Et converteixes en un pim-pam-pum. Hi ha gent que t’elogia i gent que et vilipendia. El ‘feedback’ que jo rebo des del meu entorn és molt diferent. Puc rebre crítiques —i, de fet, les demano i n’aprenc— i també suport. Jo he acceptat anar a tertúlies malgrat ser normalment l’única veu que defensava unes determinades idees. Sovint era l’única jove, l’única dona, l’única que no tenia un càrrec en un mitjà de comunicació. Però això sempre m’ha interessat. Prefereixo anar a espais on el públic no és dels convençuts. Reconec que és un pas desagraït. Però ja et dic que en la meva vida diària no passo el dia discutint, sinó tot al contrari. Tinc amics, m’ho passo bé i gairebé sempre estic d’acord amb el que diu la gent del meu entorn. Si per defensar la igualtat i la justícia haig de pagar el preu de no caure-li bé a la brigada tuitera, no m’importa. Milers de militants d’esquerres, abans de nosaltres, van arriscar coses molt més importants que la seva ‘popularitat’ a Twitter. Per aconseguir el suport social de les majories, cal anar a convèncer els que no estan convençuts. Per això vaig a les tertúlies.

[Gemma Galdon és sòcia col·laboradora de la cooperativora editora de CRÍTIC]
Inicia sessió per poder descarregar l'entrevista en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.
12 comentaris
  • Subscriptor Guillem Galera i Léger 2 de juliol de 2015 - 11:40

    Gran entrevista amic Picazo.
    Per què cal tenir estómac essent un bon periodista, com és el cas, per no emprenyar-se davant el munt de tòpics, llocs comuns i engnyifes de baix perfil que deixa anar l’entrevistada.
    Algunes respostes causen vergonya intel·lectual. Per exemple: “No estic familiaritzada amb la feina que fa Indra en qüestions militars”. Perdona? Als textos de l’estimat Arcadi Oliveres no ho has llegit mai? Si el gran públic ja ho va saber arran de la broma del Fòrum de l’any 2004 (!).
    “votar-hi sí-no tampoc m’agradava perquè era el que votava Duran i Lleida” I Joan Herrera, estimada companya de confluència…
    Ara, la palma, “La societat està preparada perquè hi hagi un canvi”. Una ronda de messianisme del bo. De km 0 i sostenible.
    En definitiva, el personatge Galdón, màrtir dels odis d’uns i martell d’heretges per a altres, fa dècades que està inventat i patentat. Pilar Rahola de (presumpta) esquerra.

    • Subscriptor Maria L. Sciascia 2 de juliol de 2015 - 12:31

      Cal dir que aquesta entrevista produeix “una cierra desazón”.
      La sospita de doble moral planeja, sobretot si es coneix els tipus de clients que asseguren aquests comptes tant sanejats.
      El llenguatge aparentment planer i d’esquerres, i els antecedents familiars, apareixen com a avaladors d’una certa aristocràcia, que permetria fer el que no es permet als altres, com totes les aristocràcies que coneixem.

    • Subscriptor Maria L. Sciascia 2 de juliol de 2015 - 12:46

      PD?
      La Rahola respon mes al tipus de dona de poble que pontifica de tot,i que premia o castiga. Guanya perquè crida més, te les claus de l’església, i el capella li fa cas en tot (tan si vol com si no)
      La Galdon usa d’ un seudocientifisme , seudoracionalisme, des de dalt, com desmenjada.També pot usar Podem quan convingui. Te aquestes claus.

      • Subscriptor Guillem Galera i Léger 3 de juliol de 2015 - 9:47

        D’acord al 100% amb la descripció de la Rahola que fa la Maria (per cert, amics del crític, una entrevista a la Pilar, com ho veieu?).
        Jo comparava la Galdón a la musa d’en Cuní, pigmalió de nivell dubtós, en la seva faceta tertuliana en què, com el model, fa ús de crits i de dogmatismes poc contrastats. Com el 95% del tertulianisme, per cert, des de Vicent Sanchis a Jaume Barberà passant pel dependentisme en nòmina dels mitjans catalans.
        El llegat (ehem) escrit de la confluent Galdón té un interès més aviat escàs. Refregits i llocs comuns, poca aportació original, poca doctrina.

  • LluisMMas 2 de juliol de 2015 - 12:49

    Cal ser crítics amb duresa amb l’ocupació espanyola del nostre país i seus representants, però cal ser respectuós amb el que pensen diferent o necessiten el seu temps o veureu-ho més clar. M’agrada aquesta resposta de la Gemma Galdón. “És que hem creat un panorama de bons i dolents a Catalunya que fa poca justícia a la nostra història com a país. Però, per sort, els que pensen que l’independentisme creixerà a força d’insultar els que no estan pel sí són una minoria. Una de les raons de l’erosió del suport a la independència té a veure amb les formes d’una part del moviment independentista. Per créixer, cal convèncer. A pals, no convenceràs ningú.”

  • Subscriptor Pau Planas Puigbert 2 de juliol de 2015 - 15:26

    Per variar, les contradiccions flagrants del dependentisme:
    Gemma Galdon diu: “M’interessa el contingut i no el continent. Independents, per fer exactament què?”… Per tant, en teoria, també podria dir: “M’interessa el contingut i no el continent. DEPENDENTS, per fer exactament què?… Però no ho diu. I no ho diu perquè s’ha apuntat a un projecte polític que és dependentista, o unionista, o espanyolista, diguem-li com vulguem. Podemos reconeix la figura del monarca, aplaudeix a l’exèrcit, i practica el patriotisme espanyol, defensant la seva integritat territorial, i no obstant això, sembla que aquests posicionament no incomoden gens a la Gemma Galdon… El dependentisme, sempre carregat d’autoodi, acostuma freqüentment a fer el que fa la Gemma Galdon: qüestionar la “utilitat” o la “conveniència” de ser independents, posant-hi moltes pegues, però en canvi no qüestionar mai el fet de formar part d’Espanya, donant-ho com un fet “normal”, “cosmopolita”, “obert”, i altres qualificatius que reforcin l’immobilisme en l’organització territorial i la detenció de la sobirania. Estaria bé deixar de confondre al personal, les esquerres per sobre de tot han de ser honestes i coherents: la victòria de Podemos a Catalunya suposa explícitament la defensa de la pervivència de Catalunya dins l’Estat Espanyol, en situació de dependència, perquè Podemos s’ha declarat públicament contrària a la independència de Catalunya. Ja està bé de vendre’ns gat per llebre i de fer passar Podemos com una opció neutral en la qüestió nacional.

  • Subscriptor Jordi Andreu Batallé 2 de juliol de 2015 - 18:05

    Entrevista molt interessant, estic força d’acord amb Guillem Galera. És curiós que ha parlat d’unes trucades per perdre feines a la Universitat (em temo que molts precaris han perdut la feina sense necessitat de trucades) i en canvi no ha experimentat aquest problema amb les tertúlies del Grup Godo. Em pregunto, que cal per a ser tertulià del grup Godó?, potser la Gemma ens ho podria aclarir.

  • dddquijano 3 de juliol de 2015 - 12:58

    Aix… aquests de “Podemos”… em sap greu perquè al principi em van caure bé i en bastants temes hi comparteixo principis, però en la qüestió nacional cada vegada els veig més “llops amb pell d’ovella al damunt”! :-P
    Això que diu de “L’autoreferencialisme i els circuits tancats no condueixen enlloc.”… ho diu referint-se a Catalunya? O potser en referència al nacionalisme Espanyol? és que… a vegades només veiem l’estella a l’ull de l’altre… no?
    I això de “L’aspiració a la independència és totalment legítima i jo defenso el dret a decidir, però hem de construir una estratègia per poder-lo dur a terme. Si no, donarem voltes sobre nosaltres mateixos eternament.”… en fi… em deixa atònit…! 3 anys i escatx de procés i unes plebiscitàries a la vista amb una possible DUI (com a últim recurs que ens han deixat) no és una estratègia per poder-lo dur a terme…??? No serà que les voltes eternes sobre nosaltres mateixos les donarem si continuem esperant que des de Madrid (amb PP, PSOE, Podemos o qui sigui) ens “concedeixin” el dret a l’autodeterminació que tenim com a poble…?

  • Hellena 5 de juliol de 2015 - 20:01

    Amb tots els respectes, però em costa entendre què proposa Gemma Galdón. Per què vol un canvi que no permeti aconseguir el control dels recursos? Un discurs que fa l’olor de voler-ho canviar-ho tot per no canviar res.

    Sobta com lliga l’explicació dels propis orígens a la seva posició actual que, segons ella, es deu a la capacitat d’estalvi i de saber aprofitar les oportunitats que li ofereix el sistema contra el qual diu que lluita.

    També sorprèn que manifesti que la independència li és indiferent. Tant, que arriba al punt de preguntar-se: ‘independència exactament per a què?’ Òbviament no aplica als interessos del poble el que ha anat fent sempre a la seva vida personal, per allò de: ‘si tinc una bona situació, que no me la canviïn’. Li és igual que la independència sigui l’únic instrument que ens pot permetre gestionar els recursos generats a Catalunya i, conseqüentment, eradicar la pobresa i la injustícia.
    Força inquietant per a una persona que es considera filla de la derrota, dels republicans.

    No li fa angúnia deixar-ho tot pendent d’una suposada reforma de la Constitució espanyola. ‘Largo me lo fiáis’, oi? Sigui com sigui, per a Gemma Galdón només existeix una nació, l’espanyola, que li permet seguir avançant en la seva carrera professional.

    El més surrealista és aquesta obsessió de veure que ‘el futur de l’independentisme no és Catalunya: és Espanya’.

    A quin món viu, la senyora Galdón? Els seus raonaments la porten a acceptar que la sobirania espanyola és competència de tots els ciutadans de la Unió Europea.

    Podemos o ‘jodemos’?

  • enci0 5 de juliol de 2015 - 23:34

    “tot ciutadà té el deure de canviar les coses.”
    Les que estàn bé també?
    “quan lluites per objectius de sentit comú” estàs pensant en el dret a decidir?
    “el meu jutge és el meu avi, mort” vol dir que tú ets el seu interpret?
    “a mi  m’és indiferent (la independència)”
    còm hem d’entendre aquesta falta de posicionament?

  • Subscriptor Bayfor 6 de juliol de 2015 - 10:32

    Felicitats per l’entrevista, perquè l’ entrevistada posa molt alt el nivell tant per al entrevistador com per als lectors. Pocs entrevistats passarien aquest test amb la finor que el passa la Galdón. M’ha agradat molt especialment aquesta filosofia de sentir-se lliure. Estem massa lligats a moltes coses i per això som tan porucs i ens entreguem amb tanta facilitat als messies de torn. Como deia un dels protagonistes d’una gran pel•lícula argentina (Las Nueve Reinas): “el problema no es que falten putos, faltan financistas”. I així ens va.

Deixa el teu comentari