Gemma Nierga: “La SER perd audiència perquè no fa un discurs radical sobre l’independentisme”

  • Text: Laura Aznar / Fotos: Ivan G. Costa
  • dijous, 27 octubre 2016

Gemma Nierga (Barcelona, 1965) és un nom que instintivament entrelliguem amb el de la Cadena SER. S’ha fet gran en aquest mitjà i hi manté un vincle quasi sentimental. Des del 2012 codirigeix amb Pepa Bueno el magazín matinal 'Hoy por hoy'. Premiada amb l'Ondas, acumula tres dècades de trajectòria radiofònica i televisiva a les espatlles. Va de bòlit, em diu que té poc temps i li prometo certa agilitat, però ens perdem en la conversa. Parla amb el cos, gesticula molt, dolça i enèrgica, i genera un clima de confort des del principi. “Com ho fem això?”, em pregunta. “T’ho vull preguntar tot”, li responc.

"En algunes ocasions, els periodistes hem de tenir un paper d'activadors socials, però els que som davant dels micròfons ens hem de contenir una mica"

Repassant una mica els teus inicis, el primer contacte amb la ràdio va ser el 1984 a Ràdio Vilassar de Dalt. Als 18 anys, com veies el teu futur?

No pensava més enllà de tenir feina. Sempre deia “el que vull és treballar de periodista, sigui del que sigui”. I en aquell moment, a primer de carrera, la meva obsessió era aprendre molt. No tenia ni idea en el fons del que volia dir ser periodista i ho vaig aprendre a força d’anar caminant, anar estudiant i anar veient cap on em portava. No podia imaginar res… Només pensava que tenia feina per uns quants mesos, sense cobrar evidentment, i que la cosa començava bé. Però en aquest sentit jo mai he estat gaire optimista: sóc molt realista i penso que en qualsevol moment tot es pot acabar. Sempre he tingut un cert sentit de fatalitat i a vegades fa que no gaudeixi de les coses, perquè amb 18 anys ja pensava: “Això s’acabarà, i quan s’acabi, què faré?”.

Arribar fins aquí t’ha comportat sacrificis des del punt de vista personal?

Aquesta és una feina que et demana estar a punt cada dia. Fa molts anys que faig un programa de ràdio del dilluns al divendres i això suposa un gran sacrifici. Desgasta i carrega, però també enriqueix molt perquè és una feina que et permet millorar no només com a periodista sinó també com a persona, perquè entrevistes gent de la qual aprens moltíssim. Tinc la impressió que sóc millor ara que fa dos anys, però m’he deixat la pell pel camí. Cada matí penso: “Ai, que s’espatlli l’emissora i que no hagi de fer el programa”. Ja sé que és un pensament irracional, però l’íntim desig que et diguin que s’ha espatllat tot i que no hi ha programa el tinc i m’ha acompanyat sempre. Crec que tots els que ens exposem una mica en públic en el fons tenim aquestes ganes que algú ho pari tot perquè els últims cinc minuts tens molts nervis, ho passes malament.

FOTO: IVAN G. COSTA

FOTO: IVAN G. COSTA

“Als mitjans radicalitzats no m’hi sento còmoda, ni per un costat ni per l’altre, perquè acaben adoctrinant”

La major part de la teva trajectòria ha estat al Grup Prisa, a la SER. Com ha evolucionat aquesta cadena des dels vuitanta o noranta, l’època daurada per dir-ho d’alguna manera, amb Gabilondo, Sardà, Ramoneda o tu mateixa, fins a l’actualitat?

Ha canviat molt, ha canviat la societat i, per tant, la ràdio ha d’haver canviat. Tots aquests noms que dius, pensa que arriben en una època on s’apostava per llarguíssimes trajectòries i no sé si això encara forma part del tipus de societat que tenim. Tot és de més curta durada i abans era una cosa molt de coure a poc a poc. Érem gent que vam entrar aquí molt joves i la ràdio ens donava l’oportunitat de créixer. Per tant, hem creat un vincle amb aquesta casa molt important. No sé si ara aquests vincles es poden establir. Tot és molt més volàtil.

I ho és el públic? Creus que la SER ha perdut la referencialitat que històricament havia tingut per al sector més progressista i d’esquerres a Catalunya i a Espanya?

Penso que no pot atraure el mateix públic que abans perquè la realitat social ha canviat completament. A Catalunya tot el tema de l’independentisme ha fet que es radicalitzessin molt les postures dels mitjans i, per tant, hi ha gent que ja no vol sentir radio en castellà perquè li sembla que això té unes connotacions terribles i ja no s’acosta a l’emissora. I les audiències ho demostren. Potser hem perdut aquella referencialitat, tot i que per a un tipus de gent seguim sent una ràdio de referència precisament perquè oferim una manera diferent de tractar l’actualitat, no tan radicalitzada com altres mitjans.

És a dir, creus que el tractament que la SER ha fet del conflicte Catalunya-Espanya pot haver-la perjudicat en termes d’audiència…

Pot haver perjudicat perquè és veritat que la radicalitat d’alguns mitjans ha guanyat molts adeptes; és evidentíssim. Mentre els independentistes han trobat en emissores, diaris i televisions el lloc on sentir el discurs que volen sentir, la gent contrària a la independència ha buscat el discurs contrari en altres mitjans. I tot el que se n’allunyi una mica, tot el que sigui una mica crític amb la seva manera de pensar, ja no els interessa. Llavors la Cadena SER, a mi em sembla que d’una manera molt sensata, s’ha quedat en un terreny més neutral i suposo que per a algunes persones això també ha estat interessant. Que aquesta postura li ha fet perdre oients? Això formarà part d’una anàlisi política dels experts en el tema, però crec que probablement sí.

És possible abordar el conflicte des de la neutralitat? Existeix?

Els mitjans tenen la potestat per decantar-se cap on vulguin i cada un ha de fer el que cregui que respon als seus ideals. És evident que n’hi ha que volen servir a una idea i s’han de posicionar més, però la Cadena SER s’ha mantingut més neutral, i a mi em sembla bé. Als mitjans radicalitzats no m’hi sento còmoda, ni per un costat ni per l’altre, perquè acaben adoctrinant. La SER m’agrada perquè a vegades he sentit coses amb les quals no he coincidit però que m’han fet pensar.

FOTO: IVAN G. COSTA

FOTO: IVAN G. COSTA

“Jo no he tingut pressions, però els mitjans depenen de grups empresarials que deuen pressionar perquè no es digui el que no els interessa”

Com són les relacions entre Madrid i Barcelona? Que hi hagi periodistes catalans, com Àngels Barceló o Carles Francino, treballant amb un peu a cada ciutat ajuda que hi hagi una millor comprensió de les dues realitats?

Nosaltres no només fem de pont amb Madrid; també amb Saragossa, Sevilla, Vigo, les Canàries… És a dir, el pont l’establim amb totes les emissores de la Cadena SER, que són moltíssimes i treballem juntes en igualtat de condicions pràcticament. Això fa que hi hagi una millor comprensió no de dues realitats, sinó de moltes. Del que passa a Galícia, a Euskadi, a les Balears… Ens nodrim els uns als altres. Les emissores locals, tot i les retallades que han patit, s’hi deixen la pell i el nostre programa hi té una relació molt fluida.

Prisa ha patit una crisi evident i acumula un deute milionari, que parcialment l’han eixugat CaixaBank o el Banc Santander, alguns dels principals accionistes del grup. Això condiciona la llibertat dels periodistes a l’hora d’encarar algunes informacions?

Nosaltres no tenim gaires limitacions, però també és veritat que jo m’encarrego d’un tram on pràcticament no tractem temes d’actualitat, ni temes que potser són més complicats i més delicats. Si em preguntes si he tingut pressions d’algun tipus, no. Jo treballo amb tota tranquil·litat i sense cap consigna. I crec que a la SER es treballa amb llibertat o amb tota la llibertat amb què poden treballar els mitjans de comunicació. Si hi ha un tema del qual no es pot parlar, no ho sé, però a mi no m’ho han dit mai.

I, quan dius que la SER treballa amb tota la llibertat amb què poden treballar els mitjans, vols dir que hi ha pressions polítiques i econòmiques que no es poden trampejar?

Home, de pressions, n’hi ha d’haver, seguríssim. El periodista ha de decidir fins a quin punt està disposat a empassar-se-les i sotmetre’s al poder. Tots els mitjans de comunicació depenen de grans grups empresarials que estan per sobre i que lamentablement faran les pressions que calgui perquè no es digui el que no els interessa.

Sobre això, la Cadena SER ha estat notícia recentment perquè ha decidit prescindir d’alguns tertulians. El cas més sonat és el d’Ignacio Escolar, director d”eldiario.es’ i col·laborador d”Hoy por hoy’. Ha denunciat públicament que la direcció el va acomiadar pel fet de publicar que la dona de Juan Luis Cebrián, president de Prisa, apareixia als ‘papers de Panamà’. Com ho vas viure?

Escolar era col·laborador del programa en el tram de la Pepa Bueno. Tot això ho vaig viure en la distància.

Res més a afegir-hi?

No… Evidentment.

Alguna vegada t’has autocensurat?

L’autocensura te la marca el teu sentit comú. Saps que no pots traspassar segons quines línies i tens la intel·ligència suficient per saber que hi ha moments en què no has d’entrar en segons quines coses. Cada dia t’hi trobes i ho has de gestionar de manera que la informació no es perdi, que puguis preguntar allò adequat per treure la veritat d’una entrevista.

FOTO: IVAN G. COSTA

FOTO: IVAN G. COSTA

“Tinc la sensació que darrere dels professionals del Grup Prisa sempre es veuen molts fantasmes”

En més d’una ocasió has dit que el pitjor moment de la teva carrera va ser quan vas informar sobre l’assassinat d’Ernest Lluch.

Va ser un episodi molt traumàtic, perquè l’Ernest era un col·laborador del programa i un amic. No sé com vaig ser capaç de col·locar-me davant d’un micròfon l’endemà del seu assassinat. Ara penso que, després d’estar tota aquella nit a casa seva, no sé com vaig poder arribar a la ràdio i posar-me a fer el programa. Potser amb el pas del temps m’he fet més dèbil, ploranera o més sensible.

Durant la manifestació de rebuig a l’atemptat vas dir aquella frase, que va fer córrer molta tinta, de “Vostès que poden, dialoguin”. Quin objectiu tenien aquelles paraules?

S’ha d’entendre el context. En el moment que van assassinar l’Ernest Lluch hi havia una comunicació nul·la entre els governs espanyol i basc. Encara més: durant la manifestació, crec recordar que hi va haver també problemes per qui s’hi havia de col·locar davant i qui darrere, perquè Aznar no volia que Ibarretxe fos allà mateix, en primera línia. En aquest context, les meves paraules tenien la voluntat de demanar que hi hagués un diàleg institucional, polític, però es van interpretar com tothom va voler. Es va creure que anaven molt més lluny, que jo demanava un diàleg amb ETA. De fet, es va fer tanta interpretació que encara ara em segueixen preguntant que qui em va obligar a dir això. Que de veritat que no m’ho va fer dir ningú; ho vaig dir perquè vaig voler i ho vaig fer amb bona fe!

A vegades posem en dubte la bona fe dels periodistes…

A veure, no ens hem de creure que tot és innocent, però tinc la sensació que darrere dels professionals del Grup Prisa sempre es veuen molts fantasmes. Però en aquell moment jo no parlava a través d’un ‘micro’ de la SER. A mi em van demanar que a títol personal llegís un manifest i em va semblar que era completament buit, que no deia res, que no tenia l’esperit de l’Ernest. Em sentia com obligada a honrar la seva memòria i recordo que una hora abans de la manifestació vaig dir: “Aquí hi falta alguna cosa”, i amb ‘boli’ hi vaig apuntar: “Y ahora lo diré en castellano para que me entiendan todos: estoy convencida de que Ernest hasta con la persona que le mató intentaría dialogar…”. Volia que les meves paraules moguessin alguna cosa i sempre he estat molt orgullosa d’haver pogut dir allò per l’Ernest i per les filles de l’Ernest.

FOTO: IVAN G. COSTA

FOTO: IVAN G. COSTA

“En aquest país hi ha hagut sempre opinions carregades d’odi i mitjans que són màquines de teixir odi”

Creus que el periodista ha de ser un mer transmissor d’un missatge o ha de tenir un paper com a actor polític i social?

Crec que en algunes ocasions hem de tenir un paper fins i tot d’activadors socials, però també penso que, quan som davant dels nostres micròfons i parlem des d’una emissora, ens hem de contenir una mica. Mai som objectius: tot el que diem ve condicionat per la manera com veiem la realitat, pel nostre punt de vista; per això hem d’intentar ser plurals, escoltar com més veus i perspectives millor.

I hem de tenir un rol com a opinadors? T’ho pregunto perquè la SER es caracteritza pels editorials que fan alguns periodistes.

Els editorials són interessants. Evidentment, marquen una línia ideològica, política, però n’hi ha que estan més carregats d’ideologia que d’altres. No crec que es puguin comparar els que fa Pepa Bueno aquí a la SER amb els que es fan en segons quina emissora, que estan molt més carregats, fins i tot, de mala llet. Però no vull donar noms perquè suposo que cadascú considera que el seu editorial és el bo. En tot cas, en aquest país hi ha hagut sempre opinions carregades d’odi i mitjans que són màquines de teixir odi, que volen construir imatges distorsionades de tot, de Catalunya, de Madrid, de tot. Jo vull pensar que nosaltres no ho fem, però assumeixo que hi deu haver gent que pensi que sí.

Creus que col·locar Pepa Bueno i Gemma Nierga al capdavant d’un dels principals programes de la casa va ser una aposta per feminitzar les franges informatives matinals, on fins llavors només hi havia homes?

Va ser una aposta, segur, però no sé si per feminitzar o per normalitzar el fet que hi ha moltes dones periodistes als consells de redacció, més dones que homes a vegades. Per tant, no hauria de ser notícia que dues dones es posessin al capdavant d’un programa com l’’Hoy por hoy’.

Però sí que ho és encara…

Sí, malauradament ho és. I fixa’t com al cap del temps segueix encara tenint alguna cosa de notícia que una dona dirigeixi el que sigui. Tu veus les redaccions i són plenes de dones; però, a mesura que vas escalant, n’hi ha cada cop menys i els càrrecs directius són territori masculí. Hem de seguir lluitant molt; no pot ser que nosaltres tinguem aquest sostre de vidre que ens impedeix arribar més amunt. Per això al programa sempre tinc la porta oberta a les dones que s’acosten demanant que visibilitzem qualsevol tema.

FOTO: IVAN G. COSTA

FOTO: IVAN G. COSTA

“La situació del periodisme és precària, sens dubte, i hem anat perdent qualitat pel camí”

Un estudi de la plataforma On Són les Dones destaca que als mitjans quasi no hi ha dones opinadores, expertes en alguna matèria. L’’Hoy por hoy’ manté un equilibri entre homes i dones, o també suspendria en aquest aspecte?

Ara t’ho anava a dir, que tu podries fins i tot criticar-me a mi i dir-me que a la graella de col·laboradors hi ha molts més homes que dones. Per què? Per inèrcia o perquè tenen més facilitats per fer-se visibles. I ho lamento, faig autocrítica i penso que el que hauria de fer és buscar molt més fins a trobar veus femenines.

Creu que els tempos dels mitjans, del periodisme, juguen en contra d’això?

Sí. No tenim temps i treballem amb pocs mitjans i aquest és un altre greu problema. Amb les retallades, els ERO, hem anat perdent gent molt valuosa i ara fem la mateixa feina amb menys mans i menys caps. Llavors acabem recorrent al mateix expert de sempre, el mateix que els altres mitjans.

El periodisme passa ara un mal moment?

La situació és precària, sens dubte, i hem anat perdent qualitat pel camí. Jo negaré sempre que la feina es fa igual amb la meitat de treballadors; que ningú cregui que és així. Calen més mans i caps per pensar, per ser creatius, perquè, si no, acabem fent xurros com una fàbrica, acabem treballant d’ofici. Anem al gra, tanquem convidats, escrivim entrevistes, les executem i després ens lamentem perquè hi ha faltat una mica més de cuina. A vegades parlo de realitats de les quals no tinc ni idea. No he tingut temps de preparar-me i acabo en antena intentant fer veure que sé de què parlo. La sensació una mica és com quan tens un examen i penses que encara et falten dues hores d’estudi. Em caldria més temps per pair i per no sentir-me una farsant davant el ‘micro’.

En aquest context de crisi del sector han aflorat nous mitjans de comunicació que moltes vegades contradiuen una part dels discursos hegemònics més mediatitzats i que fan un altre tipus de periodisme, més reposat…

I interessantíssim!

Ho veu com una oportunitat per a la professió?

Completament. Tinc la impressió que només hi he posat un peu i que em queda molt per descobrir, però aquests mitjans m’estan ajudant a aprendre nous enfocaments periodístics, nous llenguatges, noves maneres d’arribar al convidat, de preguntar i d’abordar l’actualitat.

Creu que poden fer trontollar la credibilitat dels mitjans tradicionals, com la SER?

No crec que puguin fer trontollar la seva credibilitat, però sí que poden complementar perfectament el que explica o diu un mitjà d’informació convencional. Hi ha hagut una època en què els mitjans alternatius s’ignoraven una mica, però jo penso que són molt importants, que poden complementar perfectament els mitjans convencionals i els hem de tenir en compte, nodrir-nos de les perspectives que aporten.

Inicia sessió per poder descarregar l'entrevista en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.
3 comentaris
  • Subscriptor JORDI ANTONI FIGUEROLA PUIG 27 d'octubre de 2016 - 9:13

    periodisme es publicar el que no volen que publiquis, la resta son relacions publiques…GEORGE ORWELL

  • Subscriptor Joaquin navarro manresa 31 d'octubre de 2016 - 13:54

    He leido la entrevista hasta la respuesta sobre Ignacio Escolar y ya he dejado de leer, esa respuesta la define como periodista y ser humano, yo no me mojo. Escuela Gabilondo cuando le preguntaron por los despidos en el Grupo Prisa, a los corre ve y dile Cebrian no les despide a los periodistas es otra cosa. Nierga o la verdad es cruel paralos falsos idolos.

  • Subscriptor Eddy Roca 13 de novembre de 2016 - 4:56

    Bastant light l’entrevista. Lo més light que he llegit a Crític. La veritat que la Gemma no ha dit absolutament res interessant o rellevant. Suposo que estar en nòmina de la SER pesa.. i si no que li preguntin al Fernando Berlin.

Deixa el teu comentari