Crític Cerca
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Entrevistes

Itziar González “No hi ha democràcia possible amb aquest sistema”

Quedem amb Itziar González (Barcelona, 1967) davant el Palau de la Virreina, on el projecte cooperatiu km-Zero, del qual ella és la cara més visible, ha estat treballant les propostes per rehabilitar la Rambla. L’entrevista, però, serà en el vestíbul d’un hotel perquè l’arquitecta reivindica els ‘halls’ dels hotels com a espai col·lectiu. González ha dedicat la seva carrera a la rehabilitació d’edificis i d’espais públics, tot i que és més coneguda pel fet de ser la regidora que va aturar la construcció de l’hotel del Palau de la Música i va denunciar un cas de corrupció. Es considera utòpica i està convençuda que el futur de la política passa per una aliança entre ciutadans, experts i treballadors de l’Administració.

13/11/2018 | 19:05

Fa pocs mesos, l’equip d’arquitectes de km-Zero del qual formes part, va guanyar un concurs de l’Ajuntament de Barcelona per repensar la Rambla, un dels carrers més emblemàtics de la ciutat. Però… és ‘rescatable’, la Rambla? 

Sí, sí que és rescatable. La prova és que, des que fa 10 anys es va posar a l’agenda política, no hi ha hagut cap regidora de Ciutat Vella que no s’ho hagi plantejat fer. El que hauríem de matisar és quina mena de rescat. Un rescat físic, ambiental, d’una millor vivència de la Rambla, segur que el podem aconseguir. Però un rescat de la massa crítica veïnal i ciutadana que vetlli per la Rambla serà més costós i és on ens hem d’enfocar més. El rescat de la Rambla no serà només a través d’una reurbanització, sinó que serà, sobretot, a través d’un compromís ciutadà amb l’impuls, el seguiment i l’auditoria de les polítiques públiques que en aquest moment km-Zero ha plantejat i que imagino que el mateix govern, els partits polítics, milloraran, matisaran o descartaran.

La ciutadania de Barcelona ha girat l’esquena a la Rambla? L’ha donat com a perduda?

La Rambla l’any 1980 va patir una transformació física que crec que és una mica l’origen d’una part del que tenim ara. Al segle XVIII, XIX, l’element important eren les façanes, i tota l’activitat comercial passava allà, a les façanes. La part central, que era important, òbviament, i estava flanquejada pels arbres, era on es posaven les activitats d’intercanvi comercial efímeres. Als anys vuitanta es fa un disseny que situa aquests quioscos com a elements físics estables i es col·loquen de manera que acaben fent com una mena de passadís. D’alguna manera, fan una façana dins de la façana, i això ha fet que la vivència del visitant sigui estrictament dins dels passadissos. Se’ls ha girat una mica l’esquena a les façanes; ha fet perdre la visió del conjunt arquitectònic i patrimonial, ha fet que espais com el Liceu, el Palau Moja o La Virreina no poguessin sortir i expressar la seva presència cultural. A poc a poc, aquests quioscos s’han anat adaptant al que demanen els visitants. I el visitant demana poder fer petita despesa de records. Les persones no han anat a passejar per la Rambla: hi han anat a perdre o a guanyar diners.

Per tant, la reforma que proposeu vol resoldre aquesta situació?

La reforma urbanística que proposem intenta tornar a ampliar les Rambles fins a les voreres, retornem l’activitat econòmica a l’espai privat per alliberar l’espai públic. Aquelles activitats publicoprivades en mode de concessió han de ser compatibles amb una vivència integral de l’espai, han de ser compatibles amb espais d’estada. És aquesta la reconquesta de la qual estic parlant. En aquest sentit, km-Zero recupera i amplia les voreres perquè caminar-hi sigui fàcil; per això traiem un carril. I, com que els arbres són el patrimoni que volem rescatar, hem ampliat els escocells. El passeig central i les voreres creixen, perquè, per la Rambla, un 90% de les persones que hi van, ho fan a peu. Ens ha inspirat el moviment de les persones.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Crec en el ‘lobby’ ciutadà en complicitat amb les àrees de proximitat de l’Administració”

Les propostes de km-Zero, però, han estat criticades pel gremi de restauradors i pel dels quiosquers.

No ha vingut cap ciutadà a demanar revisar el Pla especial. Són exclusivament el gremi de restauradors i els quiosquers els que ho han demanat. Mira, l’any 2007, jo mateixa com a regidora vaig muntar una taula de treball interdepartamental per reflexionar per què la mateixa Administració no veu la Rambla de forma integral sinó que hi actua de forma descoordinada. La regidora següent, Mercè Homs, segueix amb aquesta feina, que es concreta en un Pla especial d’ordenació de les Rambles. En aquest pla es decideix com es col·locaran les coses en l’eix central i és quan diuen que no hi haurà més ocellaires, que les parades de flors es mantenen però es posen de forma alternada, al portell, i que els 16 quioscos de premsa que hi ha es mantenen però han de ser petits i han de ser entre arbres. I, respecte a les terrasses, diuen els llocs on poden ser i on no. Quan es fa el concurs, no es demana tocar el Pla especial; per tant, km-Zero no pot debatre sobre això. A mi no se m’ha dit: “no parlis de seguretat” o “no parlis d’habitatge”, però sí que m’han dit “no parlis del Pla especial” perquè això ve d’un procés que ja s’ha fet i ja s’ha validat.

Aquest encàrrec entronca amb la teva carrera com a arquitecta, en la qual sempre t’has dedicat a la rehabilitació d’edificis?

Sí, quan vaig acabar els meus estudis, vaig fer el jurament hipocràtic que no faria mai obra nova, i això em va portar a la rehabilitació de finques i vaig empatitzar amb la realitat veïnal. Després em vaig trobar ajudant la ciutadania en el tema de la reforma de la plaça de Lesseps i a partir d’aquí em veig especialitzada a fer com de mediadora entre una ciutadania i una Administració a vegades enfrontades. Però mai he fet obra nova. I, per tant, les Rambles eren perfectes per a mi perquè eren un espai més que configurat. De fet, km-Zero no canvia: simplement treu profit del que ja són les Rambles; no aporta res que cridi l’atenció. Hem rescatat la Rambla que ja existia i l’hem redefinit perquè pugui continuar existint.

Aquest pla de rehabilitació de la Rambla queda a expenses de la nova majoria que surti en les pròximes eleccions municipals?

La gent que ha participat en aquest procés cooperatiu, en general, el que han demanat és que els partits polítics facin un pacte per les Rambles, que no juguin amb aquest tema. Ara bé, de les 53 actuacions que km-Zero ha proposat, el govern actual o el que vindrà les podran matisar o no. El que passa és que, com que són propostes que han vingut de la ciutadania, s’hauran de donar explicacions si no es fan. Jo crec que amb aquest projecte s’ha vist què és fer un carrer amb la gent. No ho hem fet perquè sí, sinó per  compartir, perquè cada entitat, cada persona, s’ho miri, ho critiqui i, si li agrada, que ho reivindiqui.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Un dels mecanismes per buidar de teixit popular un barri que passa a ser central és degradar-lo”

Tu, que advoques per capgirar el sistema de partits, creus que s’hauria d’aplicar una metodologia com la que heu dut a terme a km-Zero?

Aquest és el futur. La meva intuïció és que, si la ciutadania treballa braç a braç amb els experts, els especialistes en cada tema, ells poden arribar a establir contractes programa amb els partits. Jo crec en el ‘lobby ciutadà’ en complicitat amb les àrees de proximitat de l’Administració. Si ens coordinem, si definim conjuntament les polítiques públiques, els partits polítics que ens governen no podran fer res més que signar un contracte programa amb nosaltres. Aquest híbrid, ciutadà-professional-Administració, treballant en cooperació, pot arribar a marcar els programes polítics de les ciutats, més enllà de les quatre coses improvisades que sovint els partits fan quan falten dos mesos per a les eleccions. Per a mi, el futur és que els professionals compartim coneixement amb la ciutadania i que aquesta aporti una massa crítica d’atenció i de visió.

I creus que la gent està disposada a mantenir aquest compromís, la implicació, que demanes?

No li queda més remei: políticament, estem perdent les ciutats. Per exemple, la desertització de la Rambla: 48 habitants en un quilòmetre 200, te n’adones? Un dels carrers més plens de persones, desertitzat des d’un punt de vista veïnal, i això és extensible a Ciutat Vella. La desertització del centre històric de Barcelona vol dir pèrdua de control social i impunitat per a qualsevol activitat. Ens podem permetre que el cor de la ciutat estigui totalment amb sensació d’impunitat absoluta? No. I hem d’esperar que des de dalt ens diguin què faran? No només: crec que hem d’implicar els propietaris de moltes de les finques del districte. Em diran: “És que són fons inversors”. M’és igual: els que quedin que no siguin fons inversors no estan implicats políticament. Per tant, o augmentem la implicació política o perdrem la ciutat.

Justament, fa pocs dies va sortir l’Enquesta de Serveis Municipals que fa l’Ajuntament, i els dos problemes principals, sobretot a Ciutat Vella, són la inseguretat i l’accés a l’habitatge.

Aquí et diria dues coses. Crec que la situació global de gran injustícia genera més tensions socials i, per tant, respostes de supervivència, gent que s’incorpora al petit delicte o a les xarxes del crim, perquè no li queda una altra opció. Però també hem de pensar una cosa que és important dir-la: quan governa l’esquerra en aquesta ciutat, i en concret en el districte de Ciutat Vella, no sé què passa que de sobte augmenten els fenòmens visibles d’inseguretat. En el període Homs no teníem la percepció d’inseguretat que tenim ara o que teníem en la meva època.

I això per què ho creus?

A una regidora com la Gala Pin que ha aturat l’Hotel Drassanes, que ha aturat una operació immobiliària potentíssima al cor del Raval, creieu que això li sortirà gratis? Creieu que els poders econòmics no han utilitzat sempre la inseguretat i han traspassat problemàtiques de drogues i de marginalitat a determinats barris perquè es degradin, expulsin la ciutadania i puguin ells avançar en els seus processos de gentrificació? I això no només a Barcelona: també ha passat en barris de París, per exemple. Un dels mecanismes per buidar de teixit popular un barri que passa a ser central és degradar-lo. A mi em va passar al Gòtic sud. En un dels carrers hi tenien un interès econòmic per fer un hotel en un lloc que ens resistíem, tant el Districte com ciutadania. Doncs bé, aquell edifici en qüestió va ser ocupat per unes persones que van estar venent droga, problematitzant, molt agressives i molt visibles. He observat, i és un fet que a mi em preocupa, que els narcopisos són pisos ocupats quan, precisament, la PAH va treballar amb l’ocupació d’habitatges… És a dir, que és el mateix llenguatge però amb una altra visió completament oposada. Què està passant realment? És la pregunta que jo com a ciutadana em faig.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Potser hauria d’haver demanat més suports previs abans de destapar la corrupció a Ciutat Vella”

Quan tu vas ser regidora de Ciutat Vella, vas ser ingènua?

No, vaig ser utòpica i voluntarista. Jo era veïna de Ciutat Vella des de feia molts anys, em va venir a buscar el PSC perquè creien que, com que jo tenia bona relació Administració-veïns, podria ser la persona adequada per a aquest repte. Mai hi havia hagut una regidora arrelada al districte i em veien un potencial de servei públic. Vaig entrar amb una llista de coses que volia fer: volia aturar el pla d’ascensors de la Barceloneta i ho vàrem aconseguir; volia rescatar les Rambles —he trigat més, però aquí estic—; volia fer un pla d’activitats per regular els usos turístics que estaven apareixent… És a dir, que totes les coses que volia fer les vaig poder fer, amb un equip de treballadors públics estupends, però m’anava generant una sèrie d’enemics. On era la meva ingenuïtat? Potser en el fet de destapar la corrupció sense haver demanat més suports previs abans de destapar-la. No hi vaig pensar. Vaig veure un funcionari corrupte i el vaig denunciar, vaig veure algú que estava fent una activitat il·legal a la Rambla i la hi vaig precintar. El que no havia imaginat és que els poders econòmics estiguessin tan habituats que els polítics no els posessin límits. Per això llegeixo molt bé el que passa ara a Ciutat Vella.

Hi veus un paral·lelisme entre la teva època de regidora i la regidoria actual.

No, la regidora Gala Pin és al nucli dur del govern, té una alcaldessa que, jo crec, la respecta i li dóna suport. A mi el senyor Hereu em feia costat i em donava suport; però, si jo li deia “atura l’hotel del Palau de la Música”, no l’aturava. Si la Gala Pin diu a l’alcaldessa, o a la regidora Janet Sanz, “no fem l’Hotel Drassanes”, doncs li fan cas, oi? A mi em sembla que la regidora actual està molt més ben situada del que ho estava jo, políticament. Jo tenia una soledat manifesta que fins i tot els veïns veien i per això empatitzaven amb mi perquè em veien lluitant en solitari.

En el pròleg del llibre ‘Amor y política‘ (Icaria, 2015) et preguntes, “per què ens entossudim a sumar-nos i a participar en un sistema que històricament ha estat dissenyat per desposseir-nos de la nostra dimensió política essencial i de la nostra capacitat d’organitzar-nos per transformar la societat juntament amb els altres?”. És una reflexió que fas un cop dimiteixes com a regidora de Ciutat Vella?

Sí. Quan entro com a regidora, crec encara que és possible una interacció Administració-partits-ciutadans. Visc aquesta experiència tan intensa d’aquests tres anys al càrrec, tan accelerada, i faig el meu gest polític més radical que és dir “així, no”. És la meva dimissió. A partir d’aquí me n’adono fins a quin punt m’importa la política que em sento malament en aquesta pseudodemocràcia i aquesta pseudorepresentativitat. M’articulo com a Parlament Ciutadà, com a democràcia directa i, en l’àmbit professional, com a persona que fa espai públic en cooperació ciutadana. També m’interessa molt l’Administració pública, estic obsessionada a imaginar una reorganització de la seva arquitectura institucional. Puc donar testimoni que, per tot el que he viscut, no hi ha democràcia possible amb aquest sistema actual. Malgrat les bones intencions que alguns partits polítics puguin tenir, que no ho discuteixo, crec que segueix vigent el clam que no ens representen. Per què? Doncs perquè ells mateixos estan capturats per una estructura organitzativa que no posen en qüestió.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Si la ciutadania s’allunya de l’Administració pública, s’allunya d’un bé comú que treballa per l’interès general”

Per tant, aquesta reformulació del sistema implicaria reformar tota l’Administració?

Sí. Sovint, els partits polítics s’articulen per guanyar el poder i governar unes administracions públiques. Però l’ús que fan d’aquestes administracions, segons la meva manera de veure-ho, no és correcte. I, per tant, considero que un partit que no replantegi l’estructura organitzativa, administrativa i no doni agència als treballadors públics, en complicitat amb la ciutadania, està condemnat a no assolir la representació ciutadana real. És així de clar. En aquests moments, les nostres institucions no estan empatitzant prou amb els treballadors públics que són en primera línia atenent la ciutadania. Per tant, si els que volen governar les institucions ens parlen només del futur sense anàlisi crítica del present, malament. Si la ciutadania s’allunya de l’Administració pública, s’allunya d’un bé comú que treballa per l’interès general. Si hi ha sospita entre Administració i ciutadania, “se acabó”. La gent no votarà ningú perquè no entendrà per què ha de votar per unes institucions en les quals ja no hi creu. Es va desmantellant la confiança en les organitzacions politicoadministratives, s’entra de nou en la temptació del poder de dalt a baix i es juga tot al carisma d’una sola persona. Fixa’t que els candidats per Barcelona es postulen com a persones, úniques, ja ningú s’esforça a dir que té un partit, que ha creat una base ciutadana que s’ha articulat en assemblees; ara és “tinc el millor candidat o la millor candidata”. Segons el meu punt de vista, a escala de cultura política, és un retrocés.

Però aleshores tot el moviment del 15-M, les assemblees a les places, els debats, les ganes de canviar les coses… Tot allò on ha quedat, doncs?

Tot allò es va vehicular en un partit polític.

Podem?

Els que siguin, organitzacions polítiques vàries.

Però, segons el que estàs dient, no es va avançar res.

Sí que es va avançar: vam veure, novament, que molt de l’activisme social es concentrava en arribar al poder. És una opció legítima. Tu pots pensar “superaré aquest obstacle pujant a dalt i donant una empenta” o pots tenir una via més zen que és “jo aniré creixent i sumant forces”, fins que el puguis superar. Jo què faria? Parlament ciutadà, contractes programa que acabin a la taula dels nostres representants polítics, i establiria una relació d’igual a igual. Qui ha de fer les lleis no és el Parlament; qui ha de fer les lleis és la ciutadania amb aquelles persones expertes i amb coneixement de les necessitats i de les realitats.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“No entenc per què volem ser més pobres en coneixement davant els reptes tan brutals que tenim”

Què fa el Parlament, doncs?

El Parlament rep algunes peticions ciutadanes però sobretot peticions ideològiques o de ‘lobbies’, les articulen una sèrie d’experts lletrats i les aprova, però no les desenvolupa prou. Crea marcs legals que sovint no s’arriben a desplegar amb prou detall i són difícilment aplicables. Hi ha molt marc legal i molt poca micropolítica, poca praxi de transformació. Per això penso que és fonamental una aliança amb l’Administració pública, els treballadors públics, activistes, ciutadania, per articular protocols d’actuació complexos publicoprivats comunitaris. El que m’interessa és saber per què els mitjans de comunicació juguen a aquest empobriment de continguts, per què tots estem volent desposseir-nos de la capacitat d’anàlisi dels problemes, per què volem ser més pobres en coneixement davant els reptes tan brutals que tenim; no ho entenc. No entenc aquesta despossessió que estem vivint: despossessió perquè perdem la ciutat, despossessió perquè perdem els espais mediàtics, despossessió perquè no ens escoltem, no hi ha debats. Em sento una resistent política, diguem-ne, perquè no trobo espais on desenvolupar tot això, més enllà de l’experiència recent de processos com ara ha estat, en part, el de les Rambles. Tot i així, ara que aquest procés passa en mans de l’Administració una sent que no sap gaire què passarà després…

Hi ha mecanismes de seguiment previstos?

La proposta de km-Zero desenvolupa processos d’auditoria ciutadana i de seguiment de les actuacions, i aquí vindrà la part més bonica; hi haurà un Observatori Rambles, que serà un espai cooperatiu ciutadà, del qual segur que m’agradarà formar part perquè, sortosament, encara sóc veïna de la Rambla.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies