Joan Carles Gallego: “Els poders polítics i econòmics van alimentar la reaparició de la UGT i de la CNT”

  • Text: Laura Aznar / Fotos: Jordi Borràs
  • dimarts, 4 abril 2017

Joan Carles Gallego (Barcelona, 1954) és economista i ha fet carrera com a docent, però és més conegut pel seu vincle indeslligable amb CCOO de Catalunya. Fa més de 40 anys que en forma part i el 2008, en els temps més durs de la crisi, en va ser escollit secretari general. Aquests anys han projectat una imatge de desgast dels vells sindicats. És crític amb la divisió del moviment obrer i optimista amb la creació de sinergies amb les lluites socials. En l'11è Congrés de Comissions, que se celebra aquesta setmana, Gallego abandonarà el càrrec després de vuit anys en primera línia, que han estat la culminació d'una vida d'activista sindical. Parlem amb ell del passat, present i futur del sindicat.

"El procés ha ocupat molt espai de la vida política i no ha deixat lloc als conflictes laborals, a l’atur o a la precarietat"

D’on surt Joan Carles Gallego? Parla’m de la teva infància, on vas néixer, com era la teva família…

Vaig néixer a Barcelona, a casa. Al cap de poc temps vam marxar a Martorell i vaig tornar a Barcelona als 6 anys aproximadament amb els meus germans i la meva mare. Ella anava treballant en coses vàries, d’administrativa en un celler, feia suplències a la Telefónica… Era el moment en què les telefòniques tenien els fils que es posaven en els piuets i a mi m’hi portava a vegades. La meva germana va començar a treballar de més joveneta i el meu germà i jo compaginàvem estudis i treball per poder-nos-els pagar. Que els nois estudiessin i les noies no formava part de la lògica de la societat del moment, i a casa meva també va passar.

En els inicis de la teva trajectòria política vas ser delegat de curs a la universitat i vas entrar en la militància política a Bandera Roja i al PSUC.

Hi havia un ambient gris a finals dels 60, i a la universitat la sensació de grisor i de voler que les coses fossin diferents va fer que em comencés a organitzar amb gent. Vaig estudiar econòmiques i ja tenia aquest compromís amb les qüestions més de tipus social i la manca de llibertats. Quan vaig acabar la carrera, em vaig començar a vincular amb les Comissions Obreres, col·laborant amb l’equip d’anàlisi laboral, que fèiem informes encara a la clandestinitat. En paral·lel, vaig començar a treballar a l’ensenyament públic i vaig estar molt ficat en temes educatius, de renovació pedagògica… A partir del 1990 ja vaig assumir més responsabilitats al sindicat en temes de política educativa i el 2008 vaig assumir la Secretaria General de CCOO a Catalunya. I, fins ara, dos mandats.

Actualment segueixes vinculat a algun partit?

Tenim un règim d’incompatibilitats important a CCOO. En la mesura que assumim responsabilitats de representació del sindicat, actuem com a sindicat i intentem diferenciar la posició del sindicat de la posició política. Jo tinc les meves afinitats i voto, només faltaria!; també estic afiliat a un partit polític i pago les quotes, però no hi milito.

I, ara que deixaràs el càrrec, em pots dir de quin partit parles?

Encara no l’he deixat i mentre sóc secretari general, intento no dir quin partit és per no desvirtuar aquest concepte d’independència del sindicat.

Hi ha hagut diverses veus crítiques amb el vincle entre els sindicats i els partits polítics. Poso el cas de Coscubiela i Iniciativa, per exemple. Això és una perversió de la lògica sindicalista?

Si una persona està en un sindicat, se suposa que defensa els drets dels treballadors, la igualtat social, la solidaritat; però, si això ho transforma en una posició política en un partit conservador, aquí hi ha una contradicció de la persona, no del sindicat. Coscubiela, quan era un càrrec de Comissions, no estava actiu políticament. Podia estar afiliat a un partit, però perquè això és un dret ciutadà. Nosaltres som enmig de crítiques ferotges per part dels poders i, a vegades, per part de gent que també ens qüestiona perquè ens en fa responsables de la impotència social. Però tenim una organització transparent i sanejada, que no ha de demanar permís a ningú per actuar de manera autònoma i independent.

Foto: JORDI BORRÀS

Foto: JORDI BORRÀS

“El que em costa més és acceptar que no hem estat capaços de derrotar la reforma laboral”

Has estat 8 anys en primera línia de trinxera, però en realitat portes vinculat a Comissions Obreres més de 40 anys. Quins han estat els teus principals èxits i els teus majors fracassos?

He participat de la generació que hem construït aquesta organització, que és la primera de Catalunya pel que fa a l’afiliació i la representativitat, i que està legitimada per representar els interessos dels treballadors. No m’he plantejat lluites a títol personal, sempre han estat col·lectives, però als anys 90 em vaig implicar molt en la batalla per la renda mínima d’inserció. Era un dret fonamental, i crec que sense aquesta victòria no hauríem pogut situar ara la renda garantida de ciutadania dins de l’esfera política. Un altre dels triomfs més recents és que, avui dia, el nivell de cobertura dels convenis sectorials supera el 85%, i això és important, sobretot perquè la reforma laboral s’ho volia carregar. I una altra qüestió bàsica que hem aconseguit aquests darrers anys, que forma part de la lògica interna del sindicat però no deixa de ser una victòria, és que hem consolidat la presència de les dones de forma paritària en els òrgans de direcció. Hem d’assumir que hi havia dones que podien no sentir-se reflectides en algunes de les nostres pràctiques de funcionament, però crec que som en la línia de canviar-ho perquè vegin en el sindicat el seu espai d’organització i d’intervenció.

I les derrotes?

A curt termini, potser el que em costa més és acceptar que no hem estat capaços de derrotar la reforma laboral. Hem fet tres vagues generals en aquests vuit anys contra les polítiques neoliberals que s’han instal·lat arran de la crisi, però no hem estat capaços de derrotar-les. Alguna cosa hem aconseguit, perquè es volien carregar la negociació col·lectiva i els convenis segueixen vius, i ara estem en posició de passar a l’ofensiva. La lògica era que amb aquestes tres vagues generals haguéssim acumulat forces suficients per trencar la dinàmica de les polítiques dels governs.

Si bé l’economia està creixent, això no s’ha traduït en menys temporalitat, en millors condicions laborals, en menys atur juvenil, o en menys fuga de cervells… Els sindicats són capaços de propiciar un canvi de paradigma?

Jo penso que sí, que els sindicats hem fet la funció que ens corresponia, estar al costat dels treballadors, plantant cara per defensar els seus interessos amb denúncies i al carrer. Hem fet una guerra de guerrilles, intentant arrencar petites victòries que en definitiva són un fre, posar peu en paret per intentar que no anéssim més endarrere del que han pretès fer-nos-hi anar. Moltes vegades ens en recordem de les derrotes i no tenim en compte les petites victòries, com vagues que s’han fet per negociar convenis i que s’han guanyat.

Però, malgrat tot, en general hi ha hagut una pèrdua progressiva dels drets dels treballadors.

Ha augmentat la desigualtat social. El fenomen de la pobresa laboral no és nou, però ara s’evidencia amb molta claredat. Hi ha un 13% dels treballadors que estan per sota del llindar de la pobresa. I aquesta precarietat laboral acaba sent una precarietat social. El problema, a més, és que, quan es dóna aquesta situació, les capacitats de lluita baixen i la gent es desmobilitza…

Creus que els sindicats poden tenir alguna responsabilitat en això?

Entenc que la responsabilitat que puguin tenir és no haver disposat de la força suficient per contrarestar-ho, però és una responsabilitat, si vols, col·lectiva, perquè hem d’assumir que, si no ens organitzem per canviar les coses, ningú les canviarà per nosaltres. En aquesta nova fase en què som ara, la gent s’ha d’organitzar i a partir de l’organització és quan els sindicats podem construir nous drets i recuperar-ne d’altres.

Foto: JORDI BORRÀS

Foto: JORDI BORRÀS

“Als anys 70 volíem fer una única central sindical de tots els treballadors on hi hagués totes les pluralitats ideològiques”

Fa 40 anys que es va legalitzar Comissions Obreres, però la primera Comissió Obrera de Catalunya es va constituir durant la dictadura franquista. Repassem una mica la història de Comissions.

A finals dels cinquanta, en algunes empreses els treballadors van començar a organitzar-se en una comissió per anar a parlar amb l’empresari. Quan tenien un problema de salaris o d’accidents, parlaven entre ells a l’hora de l’esmorzar i creaven una comissió per plantar cara al cap. Llavors, l’any 1964 es fer una assemblea que va ser el primer espai de coordinació, i en una església, en plena clandestinitat, es van reunir unes 300 persones per fer un salt i passar del problema de cada empresa a fer una petita plataforma per posar en comú problemàtiques compartides. Hi ha un origen molt des de l’espontaneïtat. El sindicat es va legalitzar quan vam sortir de la dictadura, però va ser l’última organització sindical a legalitzar-se. Els poders polítics i econòmics no acceptaven de bon grat l’existència del sindicalisme i menys de Comissions.

En aquell moment apostàveu per la creació d’un sindicat únic…

Plantejàvem fer una única central sindical de tots els treballadors del país on s’hi expressessin totes les diversitats i pluralitats. Aquesta era la posició de CCOO, però hi va haver interessos a apostar per un model de divisió davant la força que hauria tingut un únic sindicat. Aleshores els poders polítics i econòmics van alimentar l’aparició de nous sindicats o la creació d’estructures sindicals d’organitzacions que ja existien abans de la Guerra Civil.

Vols dir que els poders polítics i econòmics van propiciar la reaparició dels dos altres sindicats majoritaris?

Sí, aleshores, de la CNT i de la UGT. En aquells moments, el moviment obrer organitzat fonamentalment estava a Comissions Obreres. Sí que hi havia petits nuclis d’aquests altres sindicats, però eren nuclis poc eficients i amb poca realitat. És a partir del 1977 quan aquestes estructures es creen amb recursos econòmics importants que vénen des de fora.

I ho interpretes com una estratègia política per dividir el moviment obrer?

Creiem que sí, per evitar que hi hagués un sindicat unitari de tots els treballadors. Tenim un model de divisió i de competició que ens afebleix. Els que surten guanyant són els poders econòmics, per això de “divide y venceràs”. És de manual. Sabem que un procés de fusió de tots els sindicats és impossible avui; però, superat això i instal·lats en aquest model de divisió, hem de ser capaços de construir protocols de funcionament que permetin actuar unitàriament a tots els sindicats.

Això s’ha aconseguit en alguns moments…

Amb la UGT en alguns moments, però n’hi ha d’altres que han preferit instal·lar-se en la diferència.

Et refereixes a la CGT?

Podria ser un exemple. Ningú ha de renunciar a la seva tradició, a la seva estratègia ni a la seva forma organitzativa, però hem d’entendre que, o actuem junts, o perdem separats. La unitat d’acció et reforça en la teva posició. No té cap sentit instal·lar-te en una dinàmica de criticar sempre el que fa l’altre sindicat i a partir d’aquí construir les teves propostes. És un greu error que es produeix a l’esquerra en general.

CCOO i la UGT han estat titllades de ser sindicats més pactistes que combatius. Què n’opines?

Un sindicat pot ser una organització que aconsegueix coses o un estat d’ànim. Hi ha sindicats que s’instal·len en l’estat d’ànim, “tot és una merda, que malament estem, ho hem de canviar tot”, i després n’hi ha d’altres que, des de la consciència que tot està molt malament, intenten construir una proposta i intenten que es materialitzi. Per materialitzar-se, s’ha d’acordar. Jo puc lluitar i pressionar; però, si no acordo, no serveixo per a res. No és més radical qui més crida, sinó qui més transforma la realitat i construeix drets. Llavors, la gent t’ha de dir si són suficients o si està en disposició de seguir lluitant per més. Nosaltres no hem de fer la revolució: hem de fer que les persones vagin millorant la seva posició perquè possiblement, si això passa, seran elles les que acabaran fent-la.

Foto: JORDI BORRÀS

Foto: JORDI BORRÀS

“Al sindicat hem après d’organitzacions com la PAH. Hem de trencar amb l’individualisme”

Venim de fer una retrospectiva històrica. Pensem ara en el futur. Creus que el sindicalisme està en crisi?

CCOO ha patit una caiguda important de l’afiliació des de l’inici de la crisi i ara tornem a créixer, però molt més lentament. Tot i així, penso que la nostra legitimitat està validada i des de les primeres eleccions sindicals som el primer sindicat a Catalunya. Hi ha coses que hem de millorar i per això hem situat la cooperació, la col·laboració i la coordinació amb altres estructures sindicals com a element fonamental per donar més proximitat als problemes dels treballadors. Això pot millorar la utilitat i la força dels sindicats. Hem après de formes organitzatives noves, com la PAH, i alguns aspectes els volem traslladar a les pràctiques sindicals. Hem de trencar amb l’individualisme que arrosseguem perquè ens l’han imposat i seguir teixint aliances amb altres entitats socials, amb el moviment veïnal, de pares i mares, les plataformes en defensa de la salut pública…

Ara que parlaves de noves formes organitzatives, l’escriptor Isaac Rosa, en un article titulat “El sindicato ha muerto, viva el sindicato”, destacava les lluites laborals més o menys als marges dels sindicats, com podria ser el cas de les ‘Kellys’, els venedors ambulants, o el Correscales. Rosa diu que “havíem enterrat el sindicalisme i ballat sobre la seva tomba, i, ves per on, ressorgeixen organitzacions que, es diguin associacions o plataformes, són exactament això: sindicats en sentit autèntic, formes d’autoorganització per defensar drets laborals i socials”. Aquestes noves formes poden arribar a substituir els sindicats clàssics?

En el món del treball, no; el que passa és que la lluita obrera està bastant mediatitzada. Per exemple, el concepte ‘Kellys’ apareix en el llibre ‘Las que limpian los hoteles’, que fan CCOO i la UGT conjuntament amb la UITA [Unió Internacional de Treballadors de l’Alimentació], on es denuncia la situació que s’està creant als hotels en relació amb l’externalització d’aquest servei a empreses que rebenten els preus. El sindicat va reivindicar la negociació col·lectiva per intentar evitar la via de l’externalització. En paral·lel, ha aparegut un grup on també hi havia delegades de CCOO i de la UGT que s’han visualitat com les ‘Kellys’. Ara és un col·lectiu autònom i diferenciat del sindicat que té un ressò que no tenen els que estan negociant el conveni. La visualització de les lluites està bé, és un element de pressió necessari i com més millor, però s’han d’acabar convertint en drets que s’han de disposar a les meses de negociació. Amb el Correscales ha passat el mateix. Aquests treballadors s’organitzen de manera diferenciada, si vols, però també són organitzacions sindicals. És cert que els vells sindicats han de variar algunes coses, però no s’ha de fer a la contra, sinó veure com integres noves lògiques organitzatives. El cas del sindicat de manters és diferent.

En quin sentit?

Perquè no treballen per a una empresa; alguns acaben treballant per a una màfia. Per tant, és més un moviment social que té una realitat, un objectiu i una proposta concreta; però, perquè hi hagi sindicat, hi ha d’haver empresari i treballadors. Ha d’haver-hi contrapart. No estan negociant un salari o una jornada: plantegen canviar un marc legal que permet aquesta situació, perquè és evident que no hi pot haver gent en situació d’explotació i al marge dels drets. Des d’aquest punt de vista, amb aquestes organitzacions compartim objectius, però podríem discutir si aquesta és la forma organitzativa més útil o no. Possiblement, nosaltres optaríem per una plataforma unitària on poder compartir estratègies.

Foto: JORDI BORRÀS

Foto: JORDI BORRÀS

“La via judicial contra l’independentisme no porta enlloc, però la via d’un referèndum sense reconeixement internacional, tampoc”

Canviant de tema i centrant-nos en política. En una enquesta recent que CCOO ha fet als seus afiliats sortia que un 40% són partidaris de la independència, mentre que un 43% prefereixen la via federalista. Si hi ha referèndum desobedient amb la legalitat espanyola, hi donaràs suport?

Mentre sigui secretari general de CCOO de Catalunya, faré el que digui el sindicat. Ens hem posicionat clarament a favor del dret a decidir i ens hem adherit al Pacte Nacional pel Referèndum, però també hem dit que hem de sortir de l’actual conflicte polític, i, per fer-ho, cal obrir un espai de negociació i de diàleg. La via de la judicialització que està emprant el Govern espanyol no ens porta enlloc, però entenem que la via d’un referèndum que no sigui vinculant jurídicament i que no tingui reconeixement legal internacional tampoc ens permet superar el conflicte. S’ha d’abordar amb una estratègia que potser requereix uns terminis temporals més llargs que els que ens hem marcat, per poder canviar la posició que tenim al davant.

Per tant, la resposta a la pregunta que et plantejava és ‘no’.

Home, si és anar a fer la costellada, és a dir, participar en una cosa que no té efectes per a la gent i que no ha estat democràticament debatuda…

Però, veient els darrers resultats de les eleccions espanyoles i quina ha estat la correlació de forces, sembla que queda Partit Popular per a molts anys i, per tant, molt hauria de canviar l’escenari perquè la possibilitat de debatre-ho democràticament fos factible.

El PP està de rellogat perquè altres partits no han fet el que la majoria de la població volia, és a dir, un canvi de govern. Van ser incapaços de posar-se d’acord, que és la base de la política. En tot cas, res és impossible. El problema és saber si l’estratègia en què estem instal·lats és la millor per assolir els nostres objectius. Jo crec, i és una visió personal, que la unilateralitat en aquests moments no és la millor opció tenint en compte el context espanyol i internacional.

Com vius el procés?

El que més em preocupa és que, davant els greus problemes socials que estem vivint els treballadors, a vegades el procés ha ocupat molt espai de la vida política i no ha deixat lloc als conflictes laborals, a l’atur o a la precarietat. Massa vegades m’he trobat amb interlocutors del Govern que m’han dit que d’això ja en parlarem després, i hi ha coses que no es poden posposar.

En una entrevista a CRÍTIC Joan Tardà deia que els primers anys de República Catalana hauria de governar ERC amb els Comuns i la CUP. Et sembla una aposta interessant?

A mi m’agradaria que en una hipotètica futura República Catalana hi hagués un bon espai de reconeixement del diàleg i de la concertació social, un marc de drets laborals dignes i un reconeixement de la funció social dels representants dels treballadors. Serem molt d’esquerres si fem polítiques d’esquerres amb la gent i les organitzacions que representen els seus interessos. La majoria social catalana històricament està decantada a l’esquerra; però, en canvi, molt pocs anys s’ha governat des de l’esquerra, i això l’esquerra s’ho ha de fer mirar. Què va davant, la gent o els principis? Tot i que ho conec des de la distància, crec que és el mateix que en el cas de la relació entre els Comuns i la CUP; hem de veure què posem davant, la gent o els principis.

Per acabar, una reflexió de la filòsofa Carolina del Olmo, autora del llibre ‘¿Dónde está mi tribu?’. Diu Del Olmo: “Estem obsessionats a crear partits polítics i el que necessitem realment és un sindicat”.

Per canviar les coses, és bàsic disposar d’un moviment sindical fort, que organitzi els interessos dels treballadors i que els confronti amb els interessos dels poders polítics i econòmics. Els sindicats hem de començar a entendre que ens cal un moviment sindical comú, que ha de poder expressar reivindicacions, estratègies i formes d’actuació comunes. Si féssim això en lloc de barallar-nos entre nosaltres i competir per veure qui és més guapo, possiblement junts li faríem més por a la contrapart i avançaríem en més coses.

Inicia sessió per poder descarregar l'entrevista en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.
5 comentaris
  • Subscriptor Fabian Nevado 5 d'abril de 2017 - 13:29

    Bona entrevista. S’ ha passat de puntetes pels casos de corrupció de alguns sindicalistes que han fet molt mal al sindicalisme. Els sindicats son molt necesaris. I ara més que mai amb el despotisme empresarial que esta vulnerant totes les lleis laborals. Es necessaria una conciencia de treballadors pel defensar el nostres drets.

  • Subscriptor VicGB 6 d'abril de 2017 - 19:08

    Home, afirmar que al 1977: “…Aleshores els poders polítics i econòmics van alimentar l’aparició de nous sindicats o la creació d’estructures sindicals d’organitzacions que ja existien abans de la Guerra Civil.” referint-se a la CNT, quan aquell mateix any CCOO i UGT signen els pactes de la Moncloa i al gener del 1978 hi ha el cas Scala, que s’ha demostrat que va ser organitzat per el mateix poder polític, realment es o no tenir memòria o tergiversar totalment la realitat.
    A més venint d’una estructura amb UN sindicat únic, el sindicat vertical franquista, pretendre que nomes hi hagi un sol sindicat i que aquest sigui CCOO, només li faltava dir que també calia nomes un sol partit i que aquest fos el PSUC o el Partit Comunista espanyol.

  • Subscriptor Ramon Serna Ros 7 d'abril de 2017 - 15:47

    S’ha de tenir molta barra per atribuir el renaixement de la CNT als poders polítics i econòmics i per parlar d’un sindicat únic i dir que CCOO fa el que diu la gent quan és evidentíssim i reconegut per ells mateixos que no són un sindicat assembleari. S’ha de tenir molta barra per atribuir al procés i per culpar a la gent de la davallada de les conquestes socials sense reconéixer cap error en la línia d’apagafocs que sempre ha tingut CCOO. Recordo, per posar un de tantíssims exemples, que els/les empleades públiques fa 2386 dies que hauríem de tenir accés a la jubilació parcial i que el tindríem si CCOO i UGT no haguessin signat, en una Mesa de Negociació, faltaria més, que la vigència programada d’aquest dret es podia prorogar. Sí, cal organitzar-se, però no en aquests grandíssims sindicats http://www.catacctsiac.cat/principal.php?m=59b1deff341edb0b76ace57820cef237&i=5208 que tenen una barra que se la trepitgen

    • Menjeperre 4 de maig de 2017 - 7:14

      Què fàcil és criticar des de la comoditat d’anar sempre a remolc i aprofitar-se del treball dels altres, de no proposar mai res I viure de dir sempre que els altres Sindicats són dolentots I aprofitats. L’enemic no són els altres Sindicats, ho és la manca de consciència de classe, per exemple o creure’s el melic del món I no veure les pròpies mancances.

  • Makno 11 d'abril de 2017 - 7:47

    Les afirmacions d’aquest senyor o són fruit de la ignorància o pretén tergiversar la història de forma absolutament interessada. Atribuir el renaixement de la CNT als poders econòmics i polítics no resisteix el més mínim anàlisi de la història. Potser per això poders econòmics, polítics i policials li van muntar a la CNT el cas Scala, quan CCOO es va convertir en el principal i necessari valedor del nou règim “democràtic”.

Deixa el teu comentari