Jordi Graupera: “L’espai d’allò que hem conegut com a Convergència no pot sobreviure a una involució. No tenen discurs”

  • Text: Antoni Trobat / Fotos: Ivan Giménez
  • dimarts, 24 octubre 2017

Aquest no és, segurament, el tipus d'entrevista que volia fer a Jordi Graupera (Barcelona, 1981). Filòsof i articulista als principals mitjans del país. Quan en teníem 27 tots dos, record aixecar-me sentint les seves cartes encreuades amb un Quim Monzó histriònic a RAC1. Pujà a trens periodístics on molts altres no pujaren. Tot terreny, vindica la llibertat més que no pas el liberalisme on a vegades molts l'hem encasellat. És una de les veus independentistes més presents. Abans de quedar-hi, mir un 'Silenci?' on sortia, una dècada enrere. Ha millorat una barbaritat. Altres estan igual. Xerram del país, de Barna, de pors i de valentia. I, 'off the record', de la síndrome de Sarah Connor.

"El colauisme i els partidaris de la suspensió de la DUI pensen igual: que Espanya no és tan dolenta i que, si et portes bé, l'Estat es portarà bé amb tu"

Hi ha angoixa entre molta gent, sobiranista i no sobiranista, des de l’1-O. Parlar amb tu de la por i del català poruc, una caricatura fàcil, m’interessa. El català poruc sembla que li ha armat a l’Estat espanyol l’embolic més gran dels darrers 40 anys. S’ha apoderat? Ha fet el salt?

No sé si és poruc. Tampoc sé si parlaria d’apoderar. Jo explico el que veig. Observant l’entorn, hom veu que hi ha una pèrdua per la por. Les condicions materials són coherents amb això. No és una sorpresa. Això es veu en discursos que parlen d’altres coses arreu del món. En la crítica contra la discriminació racial, en la crítica feminista, en la crítica econòmica. Hi ha condicions estructurals que, en democràcia, generen opressió. Encara que Will Smith —membre d’una minoria racial al seu país— o Hillary Clinton —una dona en un món masculí— siguin on són. Per això el dret a l’autodeterminació rebrota, també.

Ara que citaves Will Smith, si parlem dels afrodescendents als EUA, moviments socials com el Black Lives Matter fan una feina com pertoca, però el negre mitjà sembla que s’acontenta veient triomfar un actor a Hollywood mentre el racisme segueix. En el mateix sentit i salvant distàncies, el català mitjà que s’ha fet sobiranista, sigui de la classe que sigui, pot veure’s temptat, davant tot plegat, per la reforma.

Sempre ha estat així. I és lògic. Sempre hi ha hagut una part del catalanisme que en el moment crucial es planteja tornar enrere. Jo penso que fer això és molt irresponsable. Però és una temptació. Si la història hagués començat el 1978, de zero, la idea que Espanya podia organitzar-se com un Estat federal, tothom que no tingui una relació molt existencial amb Catalunya l’hauria comprada. Excepte els espanyols, és clar. El problema és que l’Estat és hostil i exerceix aquesta hostilitat amb legitimitat històrica. El fet històric rellevant de l’1-O és que vam fer fora la policia. No pot dormir a Catalunya. Ha de dormir en vaixells del port de Barcelona o a Aragó. Això és vertader, és important. Si la classe política baixa del carro, està acabada. L’Estat anirà contra ells i ningú els defensarà. La indulgència amb la fantasia de la reforma constitucional és una fantasia que els polítics independentistes poden tenir. Però és una irresponsabilitat. Sense garanties de cap tipus. Ni les més mínimes de pluralisme! Seria ridícul.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“El PDeCAT no pot sobreviure ni a unes autonòmiques, ni a un engany d’eleccions constituents”

Hi ha veus que diuen que, en cas que el projecte sobiranista no ho aconsegueixi, anam a un país on, espanyolisme al marge, hi hauria dos blocs catalanistes clars: la galàxia dels Comuns i un centre nacional articulat o bé amb una figura tipus Macron o bé amb la vella CDC. A mi em sobta que l’espai al mig dels dos anteriorment citats, el més gran i el que ha tirat per arribar fins aquí, el que representen Esquerra Republicana i la CUP, tingui tan poc pes en molts espais públics malgrat ser molt hegemònic electoralment. Especialment el món d’ERC.

Discrepo de la tesi. L’espai d’allò que hem conegut com a Convergència Democràtica i ara el PDeCAT no pot sobreviure en cas d’involució. No tenen discurs. No hi ha res a dir. No es pot dir “ara hem de fer X cosa per ser més forts”. Sempre es podia dir que hi havia una Convergència que feia d’intermediària, que relligava el pacte entre l’oligarquia barcelonina i les classes mitjanes catalanes. Un pacte que durant molt de temps ambdues bandes consideraren que era beneficiós per a tots.

El pujolisme històric…

Efectivament. Això s’ha trencat. Després hi havia la Convergència que sortia estrictament de les classes mitjanes.

La més genuïnament patriota?

Sí, si ho vols dir així. La classe mitjana és el país. Té el poder de posar l’accent al país. Poder de veto, que en dic jo. Carles Puigdemont representa la Convergència Democràtica que surt d’aquesta classe mitjana. D’aquest catalanisme mesocràtic. Artur Mas és diferent. Ell ve d’uns segments més alts i d’unes escoles on hi ha una autoconsciència d’elit. D’alguna manera, la Convergència que feia de ‘broker’ entre aquests dos mons i la que feia de ‘broker’ amb Espanya —fonamentalment Duran i Lleida, encara que fos d’Unió— era esperable que, en un context de crisi bestial com és un procés sobiranista, treballessin o bé per l”statu quo’ —Duran— o bé responent a les esmenes que el poder econòmic de Barcelona creu que pot fer.

El que hem vist aquests dies és que la Catalunya mesocràtica de Puigdemont acaba comprant el relat de l’altre convençut que és una elit, que el poder és seu. Això, però, no pot sobreviure a unes autonòmiques, ni a un engany d’eleccions constituents, ni a un procés de conflicte amb l’Estat. En cap d’aquests escenaris fa la impressió que Marta Pascal, Quim Forn, Artur Mas o Santi Vila puguin tenir espai, cap espai. Fins i tot a Carles Puigdemont li costaria moltíssim!

En definitiva, no crec que anem a un model ‘sociovergent’ 2.0. Entre altres coses, perquè estan d’acord. La idea de fons de la suspensió diu que Espanya no és tan dolenta i que, si et portes bé, l’Estat es portarà bé amb tu. La tesi de fons del colauisme és exactament la mateixa. Pensen igual. Hi ha qui va dir que una de les grans victòries de l’1-O havia estat aconseguir atraure el colauisme, que va sortir a defensar els col·legis. El problema és que a partir de l’1-O el que transmet el Parlament de Catalunya és dir que qui ha ampliat la base és Ada Colau perquè s’apunta tot l’independentisme a la tesi de negociar amb l’Estat abans de fer la independència.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Hi ha gent que sempre preferirà ser espanyola. No passa res. Seria immoral voler-los canviar aquest sentiment”

Voldria tornar a ERC. En principi, és la mitja del país. És un partit resilient, el més antic. Però també és una formació absent en molts espais. Costa identificar articulistes, persones de la societat civil, figures públiques, associades a ERC. En canvi, en altres camps ideològics, fins i tot menors, hom ho té més senzill per identificar persones. Com s’explica? No imagín cap partit laborista o socialdemòcrata en aquesta circumstància.

No puc contraargumentar. La pregunta em sorprèn i em fa pensar. Hi ha una carència de missatge. Falta una idea forta a la vista perquè generi complicitats. A vegades sembla que ERC copia el model convergent de fer política. Tothom sap que Tardà i Junqueras no tenen res a veure. El discurs de síntesi potser necessita més elaboració. Amb ERC ens passa que tot ho suposem. Suposem que són ‘indepes‘. Suposem que són socialdemòcrates. Suposem que tenen capacitat de pactar amb els convergents i amb l’esquerra federalista. Suposem que coneixen la història de Catalunya. Tot això ho donem per descomptat. Però ho veiem poc. Mai els arriba l’hora de la veritat. Han comprat l’estratègia de la unitat. Han estat molt disciplinats, en això, en part perquè hi creien i en part per una cultura patriòtica del no barallar-se. Ho han incorporat al seu ‘ethos’. Això té costos. Jo he de reconèixer que abans de la llista unitària vaig fer un article on mostrava els meus dubtes i acabava dient “però potser és la millor opció”. A mesura que passa el temps, me n’adono que els meus dubtes eren molt fonamentats. Sobretot pel cost que implica en la manca de pluralisme.

La qüestió del pluralisme és essencial…

ERC té el mateix problema que el PDeCAT. Per l’estratègia de la unitat estan tots barrejats. Pots distingir entre bons i dolents, competents i incompetents... Faríem llistats i segurament ens hi posaríem d’acord. Estan barrejats en una mateixa estratègia política. Però, si no se’n surten, serà tots junts que no se’n sortiran. Això pot plantejar una crisi política a Catalunya difícil de solucionar.

El pluralisme. S’ha parlat molt d’ampliar la base. Fa cinc, sis, set anys, es veu com la base creix. A partir més o menys de la manifestació del 2010 va quedar clar que una part dinàmica de la classe mitjana, entre el centredreta i el centreesquerra, s’incorporava al Procés. La CUP i diverses tradicions de les esquerres alternatives han fet una feina important acostant quadres i un perfil de gent molt polititzada dels moviments socials més transformadors. Però cal no enganyar-se: a Ciutat Meridiana o a Nou Barris, el sobiranisme ha crescut poc. Molt poc.

Jo crec que a Catalunya hi ha molta gent que no se sent espanyola però que, si Espanya no els fos hostil, no tindrien problemes a fer vida política dins l’Estat actual. I que mai canviaran d’opinió. Passa el mateix amb l’espanyolisme, o amb la identitat espanyola, a casa nostra. Hi ha gent que sempre preferirà ser espanyola. I no passa res. De fet, em semblaria immoral voler-los canviar aquest sentiment. Tenen tot el dret i la legitimitat de voler ser espanyols per les raons que siguin. Però, si la Catalunya que construeixes no els és hostil, si es fa càrrec de la complexitat i de la diversitat social, voldran participar de la vida política.

Crec que abans ho has esmentat. A Nou Barris, un amic d’ICV m’explicava casos de molts veïns del barri que l’1-O defensaven els col·legis electorals sense entrar a votar. Gent que només hi era per defensar el dret de decidir.

Això és una base extraordinària per construir el que sigui. Són ciutadans que, fins i tot estant en desacord, estan disposats a posar el cos contra la repressió i per la democràcia.

Parl de gent que no és que vulgui votar ‘no’, és que no vol participar del referèndum. El matís fa la cosa. De fet, els Comuns i ICV mantenen molt aquest discurs: “Nosaltres pujaríem al carro si fos pel dret de decidir”.

Comprenc el seu argumentari. Però no tenen una articulació política capaç de defensar-nos en el cas d’ocupació policial més greu des que hi ha democràcia. No tenen capacitat d’articular res que tingui aparença d’hegemonia. No poden frenar les iniciatives que van contra el poble. Acaben comprant sempre l’argument de l’Estat —el mateix Estat que ataca l’independentisme brutalment— perquè, en el fons, estan segrestats per Convergència.

Un dels grans errors d’una gran part del món dels Comuns és creure que Convergència és el país. Estan tan obsessionats a marcar CDC —i fan bé!— que no saben distingir entre les intencions convergents i el que passa realment als carrers del país. Aquesta idea que representen els Comuns i el seu posicionament no té força per si sola. L’única força que té és que, encara que no ho vulguin o els faci vergonya, el seu posicionament és el de l”statu quo’. La seva posició acaba essent ‘statu quo’. Un ‘statu quo’ que es manté gràcies al poder coercitiu de la policia, a la violència de l’Estat. Si aquesta violència no existís, aniríem a Nou Barris a arreglar-ho. D’això se’n diu la por de la ulsterització de Catalunya. Això és el que fa, encara que no ens ho hagin explicat, que la CUP i que una part d’ERC acceptin la clàusula suspensiva. Tenen por de dir-ho, no ha sortit enlloc, però va per aquí.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“La suspensió de la declaració d’independència per la por d’una ulsterització fa girar la truita del joc”

“Os vamos a montar un Ulster que os vais a cagar”, posaven en boca d’algun diputat de Ciutadans de la legislatura de l’any 2012. Semblava una ‘boutade’.

La suspensió per la por de la ulsterització fa girar la truita del joc. El poder recuperat l’1-O s’ha entregat a la ‘poli‘. Entreguen, ‘de facto’, les urnes que el poble havia protegit. A parer meu, l’error de concepció és no veure que, sense fer efectiu el resultat, la ulsterització és més possible. Amb la suspensió, el Govern ha convertit la violència en el llenguatge!

La paranoia sobre la violència ha estat una constant les darreres tres setmanes. Amb ‘rumorologies’. Amb gent de partits que t’insinuava que els Mossos afirmaven no poder garantir la seguretat de determinades militàncies o col·lectius.

Determinades pors han desaparegut. La gent percep que hi ha coses, aquí i a Occident, que no poden passar. És el canvi històric. Justament per això tota la tàctica del Govern espanyol és reintroduir la por en l’espai polític. Quan dèiem por, no parlàvem de l’espot del dòberman del PSOE el 1996! La campanya de la por són ‘polis’ al vaixell, empreses que marxen, escoltes telefòniques, control als carrers…; por, en definitiva, de la ulsterització! I el dia 2 d’octubre tothom es va posar a parlar de les feres i no de la victòria que havia suposat l’expulsió pacífica de les forces de seguretat espanyoles de molts recintes, col·legis, controlats pel poble.

Durant molt de temps havíem dit que la gran victòria era la foto al ‘New York Times’ de ‘polis’ espanyols emportant-se urnes. En lloc de parlar que la victòria era la foto de ‘polis’ no podent emportar-se res, hem parlat de ferides i blaus… Va ser una resposta policial, indecent, autoritària, però policial. Proporcional al límit que la societat espanyola estava disposada a acceptar. Van treure porres i no pistoles. La vulneració de drets és permanent, no cal dir-ho: des d’escoltes il·legals i persecucions fins a detencions polítiques. De moment, no hi ha hagut trets. Això no ho hem d’oblidar. El que ens han fet, que és el màxim que poden fer, no ha servit per frenar-nos. Han hagut de ‘pirar’. Estan dormint a Osca. Doncs, en comptes d’això, ens obsessionem a parlar dels ferits, que si “són unes bèsties”, que si “van contra totes”… Això és un problema. Ens n’hem de desfer. I això no impedeix que hàgim de poder parlar de violència. Si aquest és el problema pel qual no podem fer la independència, el que cal és dir-ho. Si els polítics tenen por, ja no de la seva integritat personal, sinó de la seguretat de tots els catalans, han de sortir i dir-ho. És un deure moral. En aquest moment històric, el que ha de fer la nostra classe política és sortir i dir la veritat. I si la veritat és que tenen por de l’Exèrcit, ho han de dir. Els catalans tenen el dret de saber que són espanyols per culpa o gràcies a l’Exèrcit espanyol. Perquè, quan parlem de la por de la Transició, no ens creu ningú!

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Estic molt agraït a la CUP perquè enmig de la pressió va aconseguir posar el referèndum al centre del debat”

Darrere l’actitud de Puigdemont el dia 10-O, en percentatges, què hi ha de por, què hi ha d’estratègia i d’altres qüestions?

Al cor del catalanisme mesocràtic, popular, que representa Puigdemont —i en part ERC— hi ha quelcom que és bo recordar: es tracta de gent que creu de veritat en allò que diu el discurs catalanista: “En cas de dubte, confia en Europa”. És un tipus de discurs que es pot resseguir al llarg de la història —”en cas de dubte confia, en l’imperi”, “en cas de dubte, confia en el Vaticà”. Una part de l’actitud del Govern jo crec que és, honestament, això. Després hi ha, segurament, interessos personals.

Que, per cert…

Sí?

La por personal, en els polítics, és legítima. Tothom té fills petits, família… La por és legítima. Però en un context així també és exigible fer-la pública.

I la possible pressió de les elits unionistes? Estan desconnectats d’elles?

Si una revolució significa que uns baixin i altres pugin al burret, la clau és que no se’t mori el burret. I aquests dies hi ha hagut el missatge per part de certs poders econòmics que abans mataran el burret que no pas baixaran d’ell. I això ha tingut un impacte fort en l’espai polític que interactua amb aquest món. També hi ha qui creu que és una jugada intel·ligent que ens posa la comunitat internacional a favor. Crec que no és veritat. En el joc de fons, això no va enlloc.

Com veus la CUP? Em sembla que és un gran desconegut, encara ara, pel catalanisme mesocràtic. No n’entenen el llenguatge, tan sols.

Tinc molts amics que són de la CUP, de la infantesa i de la universitat. Que són de la CUP de veritat. Que eren i seran cupaires. A mi això em condiciona molt. És més normal que em relacioni amb cupaires que amb gent d’altres opcions. S’assemblen als meus amics de l’esquerra novaiorquesa —diuen el mateix sobre el feminisme o sobre la discriminació racial. Per a mi, la CUP ha estat important. Tot i l’equivocació de comprar la suspensió amb la por de la ulsterització. Jo estic molt agraït a la CUP perquè enmig de la pressió —fins i tot del ‘foc amic’— gràcies a ells es va posar el referèndum al centre del debat. És un partit divers, amb clubs de lectures molt diferents, i es nota. Sempre està en resistència. Això els obliga a renunciar a qualsevol estratègia marquetinguiana. No com els Comuns, que adopten el reformisme de seguida. Els Comuns són capaços de gravar un documental que es diu ‘Alcaldessa’ en el mateix moment en què la Colau està dient en públic que no es vol dedicar a la política. Això la CUP no ho pot fer.

La CUP acaba empassant-se gripaus importants. L’aval a la suspensió de la independència n’és un. Hom té la sensació que hi ha poques complicitats entre ells i Junts pel Sí.

És que és molt important que això sigui així. Com més lliure és la CUP de dir “no” al Govern, més fort és el conjunt de l’independentisme.

Es desconeixen molt. Sobretot per una part, la més gran i forta electoralment.

Vols dir? Al Penedès o a la Catalunya Central, els uns i els altres es barallen fa anys a l’espai municipal. És important que ells deguin el seu poder a la seva relació amb les bases i no a altres ressorts. Val a dir que hi ha gent de la CUP que té bona capacitat diplomàtica. David Fernàndez o Quim Arrufat destaquen per això. Una capacitat coneguda entre la seva gent i que instrumentalitzen molt bé a favor seu.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Els nivells de repressió del franquisme són ara tecnològicament impossibles”

El posicionament de Rajoy i la possible aprovació de l’article 155 al Senat han remogut Catalunya, aquests dies.

Durant tota la història del catalanisme sempre hi ha quelcom de recurrent: el dubte de si serem prou forts per guanyar i de si ells, l’Estat, seran prou forts per sotmetre’ns. És la teoria de l’empat infinit. La gran lliçó de l’1-O és que la policia, l’Estat, no va poder controlar el territori. A partir d’ara, la resistència civil marcarà el camí. Si anem, com crec que caldria, a una declaració d’independència, això és molt important. Necessitarem els pagesos bloquejant les autopistes i carreteres i els periodistes defensant l’espai comunicatiu català. Tothom des del seu lloc fent que l’ocupació pràctica de Catalunya via el 155 no sigui factible. Això farà que parar-ho tot sigui molt complicat i anem a l’empat, que podria forçar, amb mediació internacional o no, una negociació immediata o bé un procés més llarg.

Podria ser que Puigdemont no acabés aixecant la suspensió…

Un escenari en què la classe política catalana cedís, en què s’intentés fer quelcom “a mitges” amb l’argument “No es pot”, portaria el sistema politicoelectoral català a rebentar per dins. I, tanmateix, l’estratègia espanyolista ja ha fracassat perquè no es pot governar Catalunya des de Madrid si no és amb una violència brutal que no es poden permetre. Tinc els meus dubtes que, després que l’1-O sortissin dos milions de persones a defensar amb els seus cossos el dret a l’autodeterminació, hi hagi dos milions de conciutadans nostres disposats a fer el mateix per la unitat d’Espanya. El corrent de fons està guanyat, per a mi. Malgrat que segurament serà més llarg, tot el procés, i, també, més violent.

La violència, altre cop. Ara hi ha Sànchez i Cuixart a la presó. Pot haver-hi activistes de 20 anys d’aquí a algun temps.

Ens hem d’asserenar. Repetir els graus de repressió que aquest país ha viscut amb anterioritat, com durant el franquisme, és molt improbable. De fet, és tecnològicament impossible.

L’Estat s’ha pogut permetre 800 presos bascos i un nivell de violència estructural acollonidor al País Basc durant dècades…

Els bascos optaven per la via armada o per la complicitat directa o indirecta amb aquesta via. Aquí és diferent totalment. Com més pressió faci l’Estat, més s’accentuarà un canvi psicològic determinant. Per a què servirà Espanya a Catalunya? Per reprimir? Per què servirà Espanya als catalans que voldrien continuar essent espanyols? Omplir Catalunya, i les vides de la gent que pensa l’una cosa o l’altra, d’episodis violents o desagradables, farà que la identificació amb una Espanya moderna o cosmopolita sigui cada cop més difícil per al català mitjà. Mirar de vincular Catalunya o el catalanisme amb una certa idea xarona o folklòrica, com ha intentat sempre l’espanyolisme, perdrà cada cop més sentit. Catalunya esdevindrà, com més pressió es faci contra ella, símbol de llibertat.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Reaccionar i treballar contra la desigualtat no es pot fer només redistribuint allà on et convé”

El discurs de la classe política i dels moviments socials és clau.

Com deia abans, és molt important que els polítics exposin la màxima veritat que sigui possible expressar en públic. Necessitem discursos clars en la línia de Churchill o de Kennedy. Dir “No es pot” o “Sí que es pot”. Cal deixar un catalanisme de la feblesa que ens deia sempre “No som prou forts” —el pujolisme o el maragallisme són fonamentalment això. Hem demostrat que no és veritat que siguem fàcils de comprar o de sotmetre. L’1-O és el millor exemple. Cal confiar en el poble de Catalunya.

Ets barceloní. Anem-hi. Barcelona. Com veus la teva ciutat?

La situació mundial ens col·loca en una situació similar a la de finals del XVIII i principis del XIX; vénen unes revolucions tecnològiques i polítiques, així com de l’estructura de les relacions laborals, ràpides i determinants. Durant la Revolució Industrial del XIX, Barcelona va ser capaç de recollir aquesta força i fer-se-la seva ja perquè tenia una trajectòria acumulada de coneixement i capital humà que venia de l’edat mitjana. Per això quan va arribar la primera filadora, per entendre’ns, els gremis barcelonins la van saber muntar.

Ahà

Jo tinc dubtes que Barcelona ara pugui fer això mateix amb la revolució tecnològica que vindrà. Que canvia i canviarà l’estructura de les relacions laborals. Jo crec que ja ha tingut els primers impactes polítics; no es pot deslligar això de Trump ni de la forma com els països fan la guerra, i això fa que les relacions internacionals canviïn. Qui tingui una societat preparada i capaç de reaccionar amb el que vindrà se’n sortirà. Això impactarà políticament.

La capital de Catalunya s’està preparant?

No. És responsabilitat dels darrers quatre alcaldes. No només d’Ada Colau. En cultura van quallant cosetes com les ‘smart cities’ o el 22@ —formes d’intentar seduir la gent—, però en general no s’està fent res, tot i tenir una universitat politècnica potentíssima —per tenir el context que tenim— i una capacitat industrial de base bestial.

El consistori posa èmfasi, sembla, en la lluita contra la desigualtat. Aquest és el discurs.

La desigualtat ens fa més coixos. Però reaccionar i treballar contra la desigualtat no es pot fer només redistribuint allà on et convé. Això va per les dretes i per les esquerres. Cadascun dels actors ha de ser audaç. Si, per exemple, el teu objectiu és potenciar l’escola bressol perquè hi ha estudis que diuen que els infants que han rebut bona escola bressol a les capes més depauperades de les societats industrials viuen millor, doncs si ho creus i ets l’esquerra, en lloc de fer 10 escoles noves, n’has de fer 2.000! I fer una reflexió real aprofitant, per exemple i seguint amb l’exemple, valgui la redundància, el capital humà i acadèmic boníssim que tenim a les facultats de pedagogia del país. Tinc dubtes que això s’estigui fent.

Nova York. Hi vas, hi veus executius, artistes, emprenedors… Però rasques una mica i hi ha centenars de milers d’invisibles explotats per quatre rals i zones ‘guais‘ on només viuen una minoria de rics molt rics rodejats de pobres que els donen servei de dia i els “deixen dormir tranquils” de nit. La Barcelona d’una certa concepció de l”smart city’ tindria milers de persones venent ‘hot dogs’ — per dir quelcom— a becaris mal pagats i a una elit de persones que es guanyen molt bé la vida.

Jo el que dic és que els ‘hot dogs’ els vendran els robots! El problema, i voldria deixar-ho clar, és que, quan parlem a aquests nivells d’imprecisió, és impossible no ‘cunyadejar‘; voldria deixar-ho clar! El que necessitem és que, per al paio que ven ‘hot dogs’, la seva darrera alternativa no sigui vendre ‘hot dogs’. Tu tens un talent increïble a Barcelona, perquè tens una tradició forta i antiga de capital humà i perquè tens una migració forta i plural, que és pur talent!

El talent…

El talent és il·luminació! Il·luminació sobre punts cecs! Talent de veritat. Però, perquè aquest talent funcioni, l’has de posar a funcionar adequadament. Si estem només en la dicotomia de redistribuir entre qui ho passa malament o invertir en productivitat, trobem que ambdues postures porten al mateix lloc. La força que ve és diferent de les que hem viscut. Això no vol dir que l’eix esquerra-dreta no tingui sentit! El que vull dir és que cal que tant la dreta com l’esquerra es facin càrrec del que està passant! Barcelona podria fer-ho.

Si és capital d’una república, ajuda?

Si fos una capital d’Estat, la seva posició geoestratègica, el fet de ser espanyola però no, és importantíssim. Comprendre això és vital, fins i tot si no estàs disposat a pagar el preu que Catalunya sigui independent, que és el que els passa als Comuns. Si tu no entens, per molt que la Carmena —Manuela— o la Hidalgo —Anne— siguin les teves amigues, que el teu eix no és Madrid-Barcelona-París, que és el que t’ofega, que és entregar-te als ‘tios’ que en l’espai geopolític estan contra tu i el teu progrés, no aniràs enlloc.

Quin ha de ser l’eix, doncs?

El teu eix pot ser Amsterdam, Berlín o Nova York! Però no pot ser Madrid-París ni pot ser Qatar! Madrid-París és el que ens ofereix l’esquerra federalista i Qatar és el que ens ofereixen les oligarquies de Catalunya! I Qatar i el món del golf Pèrsic tinc molt clar que és tornar al que segles enrere era l’economia esclavista!

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“La dreta i l’esquerra estan empenyent Barcelona a ser un ‘mix’ entre Venècia i Miami”

El tema és si Berlín i Qatar s’assemblen o no en el sentit que Barcelona acabi esdevenint el casino o el bordell del sud d’Europa! Encara que hi hagi robots venent ‘hot dogs’… És una possibilitat en el món que vivim gens descartable. Ara pens en l’Adelson i el seu projecte, per exemple.

Tothom, dreta i esquerra, està empenyent Barcelona a ser un ‘mix’ entre Venècia i Miami. Has de poder resistir-te a això. Si no articules la ciutat per rebre l’onada que t’arribarà com a la Revolució Industrial i al mateix temps no entens quin espai has d’ocupar en el món per fer possible aquesta falca, doncs estàs destinat a viure la decadència de Barcelona. El que hem viscut, lentament, fins ara. Si no hi posem remei, Barcelona serà una ciutat cada cop més violenta i inhòspita.

Per treballar el projecte polític de ciutat del qual parles, no veig que hi hagi actors disposats, oi?

Potser no hi seran.

En una Barcelona futura es necessitaran nous actors?

Res no impedeix que ens passem 100 anys en el mateix esquema que els darrers 30. Res no impedeix que això sigui així. Falten lideratges. És universal. Però per fer què?

“Alguns amics i jo ens hem deslligat de les lleialtats que històricament ens tocaven cap al PDeCAT o ERC”

En relació amb la qüestió generacional. Les etiquetes no són bones. Ho sabem. Tu em deies que no us consideràveu — Vila, DedéuPunsoda i altres— un bloc compacte. Però coincidiu. Quin rol podeu tenir en la Catalunya que ve? Prenent en consideració que falten lideratges. I que hi ha moviments nous a Europa.

No ens veiem com una generació. Som gent que ens coneixem, ens respectem i som amics. Intentem ser el màxim de lliures que podem. Res no fa preveure que sigui una generació política. El que diem és el que pensem. Això és el valor que compartim. Però si ens demanes si farem el salt a la política…?

Fent de ‘voyeur’ de l’univers intel·lectual català, veig que hi ha grup compacte al voltant dels Comuns, que s’ha preparat durant anys, que beu de l’antiglobalització als anys 2000 i que acaba el seu cicle amb el 15-M; després, i compartint gent o amb ‘gent pont’, hi ha els cupaires, menys coordinats. I després hi sou vosaltres. Amb l’espanyolisme al marge. Els intel·lectuals de l’òrbita d’ERC costen més de trobar. Si un fa una cartografia de menors de 40 anys, em surt això.

Potser ets massa restrictiu. Som una mica marginals, diria jo, ara mateix, en moltes coses. Intentarem que el que nosaltres diem ocupi un espai central sempre. Laparició d’aquest discurs nostre —que no crec que sigui tan original— respon a unes condicions socials. La seva hegemonia o no també haurà de respondre a unes condicions determinades. El que és clar és que ens hem deslligat de les lleialtats que històricament ens tocaven cap al PDeCAT o ERC! I això ho sap tothom! Hem perdut la por, però no només nosaltres! Tota la societat.

Els del 15-M perderen la por. Hi ha valors que són comuns, si apel·lem a les llibertats.

Per la mateixa raó que jo puc trobar interessant entrar en conversa amb l’Albano-Dante Fachin, l’Albano-Dante pot trobar interessant entrar en conversa amb mi.

I coincidir.

O no. El més important és que, quan jo parlo amb el meu amic X, estic parlant amb l’Albano-Dante; quan parlo amb la meva amiga Y, estic parlant amb l’Anna Gabriel, i, quan parlo amb C o Z, estic parlant amb la Inés Arrimadas o l’Albert Rivera. Afortunadament i malgrat els cismes en molts grups de WhatsApp pel moment del país, el diàleg no ha parat. Ni pararà.

Inicia sessió per poder descarregar l'entrevista en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.
4 comentaris
  • Subscriptor Arnau M.V 24 d'octubre de 2017 - 22:01

    Curiós -i potser significatiu-, sentir molta sintonia amb la radiografia que fa del tema nacional… i ben poca amb la que fa del tema municipal. Els comuns són tan reformistes com els ajuntaments gobernats per les CUP. Es ineludible, forma part de la gestió diaria. I malgrat això, és nota més innovació i creativitat a Barcelona que a d’altres municipis gobernats per esquerres varies. Un operador municipal d’energia, per exemple (i n’hi ha molts més d’exemples!) no respón a una comprensió estratègica de que significa adaptar l’economia als nous temps? No se que li passa a aquest home amb els Comuns, però és una llàstima que un anàlisis en general tan lliure i precís tingui un cert biaix en aquest aspecte.

  • Subscriptor Trina Milan Vela 25 d'octubre de 2017 - 12:44

    Hola,

    res no canviarà en la política i l’anàlisi que se’n faci si quan parleu (tots dos homes ) de la nova generació: “En relació amb la qüestió generacional. Les etiquetes no són bones. Ho sabem. Tu em deies que no us consideràveu — Vila, Dedéu, Punsoda i altres— un bloc compacte. Però coincidiu. …” no tingueu ni el pensament de donar un nom femení. Res no canvia, ni es posa al dia, ni és del segle XXI, ni s’adapta al corrent tecnològic ni trenca barreres, si els homes que opineu, senguiu pensant només en vosaltres….mala peça al teler….

    • Subscriptor Antoni Lluís Trobat Alemany 25 d'octubre de 2017 - 13:54

      Hola Trina,
      Punsoda és el cognom d’una dona. Parlem amb propietat. A la feina que faig sempre intento tenir una perspectiva de gènere. Gràcies per l’interès. Abraçada.

      • Subscriptor Trina Milan Vela 25 d'octubre de 2017 - 15:44

        Genial…gràcies per respondre…encara falten moltes però com a mínim, una hi és…

Deixa el teu comentari