14/07/2016 | 00:43
Una nord-americana de cognom Castro va ser la candidata més votada al secretariat de l’organització de masses de l’independentisme català. Això deu ser una història interessant.
Els meus besavis eren d’Estepa, a Sevilla, i d’Antequera, a Màlaga. Van emigrar a Hawaii l’any 1907 per treballar a les plantacions de sucre. Eren gent humil. Els prometien un paradís i 25 dòlars en or. La família del meu besavi i la meva besàvia es van conèixer al vaixell, camí de l’illa. A Hawaii van fer dues coses: estalviar molts diners i tenir molts bebès. La meva àvia tenia 11 germans, i el meu avi, 10. Anys més tard es van traslladar a Califòrnia. Vivien al mateix carrer, en una petita comunitat d’espanyols i també de portuguesos. Era gent que havia emigrat per treballar a les illes i després s’havia reubicat al continent. Els meus avis eren com els protagonistes d’’El raïm de la ira’. La meva àvia va treballar en una fàbrica de cigarretes, als camps collint prunes… Tota la zona del centre i del sud de Califòrnia és agrícola, molt semblant a Andalusia. És una vida dura però amb molta comunitat. Jo vaig néixer a Califòrnia; però, quan els meus pares es divorcien, anem cap a l’est amb la meva mare i el meu padrastre i germanes. Des de sempre tinc uns lligams i una curiositat amb els meus orígens familiars, amb Espanya, amb l’espanyol… Ansietat i ganes d’aprendre i de saber, sobretot la llengua. Sempre havia volgut aprendre castellà, perquè no en sabia. El meu pare va parlar castellà fins als cinc anys. Si el veiessis ara, diries que és un nord-americà de soca-rel. De sang i físic és 100% espanyol, però de pensament… és molt més nord-americà que jo. Vota els republicans!
De connexió amb Catalunya, doncs, no n’hi havia en un primer moment.
Jo vaig a la universitat a Filadèlfia, però al cap de tres anys torno amb el meu pare a Califòrnia i vaig a Berkeley. Sempre m’han interessat els idiomes i la sociolingüística. Estudiava castellà, francès… i també català. A Berkeley vaig tenir un professor brasiler de català que havia treballat amb l’Aina Moll. Era a mitjan anys vuitanta. Però aquelles classes de català eren especials. Ens feia llegir l’‘Avui’, cantar “Els segadors”… Era molt independentista. No coneixia de primera mà la realitat catalana; només en tenia referències. En aquell moment també faig classes amb l’antropòloga Kathryn Woolard, que s’ha especialitzat en sociolingüística a Catalunya. Ara li han donat el premi Ramon Llull… El tema sociolingüístic em captivava, perquè jo sempre havia estat monolingüe. M’endinso en tot això. L’any 87 vaig reunir 800 dòlars i vaig decidir anar a buscar-me la vida per Catalunya durant algun temps.
Expliques que un dels primers contactes amb l’independentisme va ser a la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) durant els anys vuitanta. Devia ser tot un xoc…
Va ser bastant al·lucinant. Durant aquell període també vaig viatjar pel País Basc i pel sud de França i per la Catalunya del Nord. A Perpinyà, vaig entrar gairebé per casualitat al local de l’UCE. I després vaig anar a Prada. La gent ‘flipava’ que sabés parlar una mica de català. Una nord-americana que parlava català! Era una mena de celebritat. Vaig aprendre moltes coses. Jo no sabia exactament què volia fer en la vida ni qui era, tot just sortia de la universitat. Tenia 20 anys. Què vol dir ser nord-americà a finals dels vuitanta, en l’època més dura de Reagan? I a Prada vaig trobar-me una gent que tenia clar qui era… Això em va impactar. En tornar als Estats Units, vaig treballar durant un any ja amb la idea de tornar a Catalunya l’any següent. Hi vaig arribar un mes de novembre. El meu professor brasiler de català m’havia passat un contacte a l’Institut Nord-americà de la plaça Molina. Hi vaig anar el segon dia a Barcelona. Vaig preguntar al porter de l’edifici on eren les oficines, però un cop dins m’hi vaig perdre. I, de forma casual, vaig acabar davant de la porta d’una petita empresa amb un cartellet penjat: “Si coneixes Macintosh i ets parlant nadiu d’anglès, tenim una feina per a tu”. L’endemà hi vaig trucar i em van contractar. Havia pensat passar dos mesos a Barcelona. M’hi vaig passar sis anys.
Però després tornes als Estats Units.
A Catalunya hi vaig conèixer el meu marit. Temps després, però, vam tenir una proposta de feina als Estats Units, i vam marxar-hi plegats. Era l’any 93.
Un tall absolut.
Sí el meu marit no hagués estat català, hauríem desconnectat. Però cada any veníem un parell de setmanes, de vegades més. I, quan vam tenir fills, més sovint encara perquè volíem que parlessin català i coneguessin els seus cosins i família. Jo parlava en català amb els meus fills perquè volia que tinguessin una relació amb aquest món. Però, és clar… Vivíem en una granja a Massachusetts. El graner es va convertir en un despatx amb vista al camp. Teníem vaques, ovelles, cabres, gallines… i educàvem els nens a casa. Van passar molts anys. Però el 2010 la meva filla començava secundària i tenia ganes d’anar a l’escola. Això volia dir que no podríem venir els hiverns a Barcelona. Per tant, vam decidir que, si no hi podíem venir uns quants mesos, hi vindríem tot l’any. Així, arribem a Catalunya pocs dies després de la gran manifestació del 10 de juliol de 2010. Va començar tot això del procés. Tinc tota l’experiència en el llibre ‘What’s up with Catalonia’, que vam finançar amb ‘crowdfunding’, conec en Matthew Tree, en Toni Strubell… M’implico a l’Assemblea. I comencem una altra vida. Un altre tall fort.
[responsive][/responsive]
“Els polítics estrangers no es mostraran a favor de la independència fins que la declarem democràticament”
A l’ANC t’hi has implicat en la vessant internacional del procés. Parlem-ne una mica. El president dels Estats Units, Barack Obama, acaba de visitar Espanya i ha deixat clar que no imagina el futur sense una “Espanya forta i unida”. La manca d’aliats en el panorama internacional és una de les principals mancances de l’independentisme?
No hi ha una manca d’aliats. Que els polítics estrangers no es declarin a favor de la independència no ens pot sorprendre. No els convé i no ho faran fins que la declarem amb un mandat democràtic clar. Fins llavors sempre diran que volen una Espanya unida. Però això no vol dir que no tinguem aliats.
A les grans potències com els Estats Units, Rússia o la Xina els pot interessar una Catalunya independent?
La democràcia interessa als grans poders fàctics?
…
Els grans poders volen sobretot mantenir l”statu quo’ i el poder polític. Però he de pensar que un Estat democràtic com els EUA donaria la benvinguda a un altre Estat democràtic com seria Catalunya. Quina és la ‘realpolitik’ que implica tot això? Bases militars? Lluita antiterrorista? Segurament, Catalunya pot ser un aliat important en aquest àmbit. Estic convençuda que ho estan seguint amb interès i que, quan guanyem, poden estar del nostre costat. És evident que no volen veure Espanya amb problemes: és un país aliat i important per als Estats Units. Però, si ho fem tal com ho estem fent, de forma democràtica i per vies pacífiques –no pas passives–, no s’hi podran oposar. M’agradava molt com era l’Assemblea el 2012, que no demanava permís a ningú per fer el que volia fer. No hem de demanar permís a ningú per votar sobre la independència.
Un dels eslògans del sobiranisme és això d'”El món ens mira”. Pot sonar una mica naïf. Realment, el món ens està mirant?
És cert. Abans no ens mirava ningú. El món comença a fixar-se en Catalunya durant els Jocs Olímpics del 92. El turisme té punts molestos –jo mateixa tinc un bloc de pisos turístics al davant de casa–, però també ens porta molta gent que mira, pregunta, s’interessa i entén què està passant aquí. La feina que han fet l’ANC, Diplocat, el Govern, moltes persones pel seu compte… Tot això ajuda al fet que Catalunya existeixi. Abans, els mitjans internacionals parlaven d’una regió del nord-est d’Espanya. Ara parlen de Catalunya.
Alguns independentistes aposten per fer una declaració unilateral d’independència (DUI). Però no és clar que hi hagi països que reconeguessin una hipotètica independència catalana. Sense reconeixement internacional hi ha algun futur?
És essencial. Si no tenim reconeixement internacional, no passarà res. La primera part és que comencés a generar-se una consciència a escala internacional del que és Catalunya. Això ja està passant. Ara cal que, quan declarem la independència, ens reconeguin políticament. Hi ha països que estaran propensos a ser entre els primers. Per exemple, els bàltics: Estònia, Letònia, Lituània… També hi ha opcions amb Eslovènia, potser Portugal, Irlanda…
Molt bé. Però, que se sàpiga avui dia, no hi ha cap garantia que aquests països reconeguin Catalunya com a Estat en cas d’una proclamació d’independència.
De garantia, no n’hi ha cap. Però la diplomàcia catalana hi està treballant: només cal veure les fotos del president i del conseller d’Exteriors reunint-se amb cònsols i ambaixadors que passen per Barcelona. Estem a punt. I no hem de demanar permís a ningú.
El ‘Brexit’ és un problema afegit: els referèndums no són moda a la Unió Europea.
El fet que hagi estat percebut com una cosa normal que a la Gran Bretanya s’hagi pogut fer una votació sobre un tema d’aquesta importància és un precedent molt important. No hi ha hagut cap problema a fer el referèndum i a reconèixer el resultat. A més, el fet que Escòcia i Irlanda del Nord hagin votat per quedar-se a la Unió Europea en contra del criteri general de la Gran Bretanya ens obre moltes portes. L’argument de la por que deia que, si declarem la independència, ens faran fora de la UE ja no existeix. Ara tot això s’ha capgirat.
[responsive][/responsive]
“No és segur que els independentistes siguem només el 48%. Les plebiscitàries no eren perfectes”
El 27-S l’independentisme no va superar el llindar del 50% dels vots. És possible la via unilateral amb aquest resultat?
És possible avançar com està avançant el Govern ara mateix: unilateralment, sense el permís del Govern espanyol. El Parlament té la capacitat i el mandat democràtic per tirar endavant algunes coses: per exemple, començar a fer aquestes tres lleis de desconnexió. La llei de transitorietat jurídica és la ruptura. Tindrà un primer article molt interessant que establirà la legalitat catalana.
Però a veure… un 48% dels vots és una majoria social prou sòlida per afrontar un procés de ruptura amb l’Estat?
No és gaire clar que els partidaris de la independència siguin el 48%, perquè realment no hi hem pogut votar de forma clara ‘sí’ o ‘no’.
A veure… El 27-S hi va haver unes eleccions denominades plebiscitàries. Es va dir que aquelles eleccions substituïen el referèndum. L’ANC hi va donar suport de forma explícita.
No tot era perfecte amb les eleccions plebiscitàries, evidentment. Però sí, l’ANC estava d’acord a fer-les. Què hem de fer a partir d’ara? Podria ser que la llei de transitorietat s’aprovés i entrés en vigor tota la part del reglament electoral i convocatòria de referèndums. I tota l’altra part que explica quines lleis conservarem en el nou Estat i quines s’hauran de fer de noves, que entri en vigor en cas que surti el ‘sí’ en un referèndum.
Però el 9-N ja vam fer un referèndum.
El 9-N no va ser un referèndum. Era una consulta, i així es va explicitar sempre: el president Mas volia fer una consulta d’acord amb la llei espanyola. I al final no va ser ni consulta, sinó un procés participatiu. Un referèndum té unes conseqüències clares, i el 9-N no va tenir-ne. Ningú pensava que, si hi guanyava el ‘sí’, el 10-N seríem independents. Jo vull que, amb el referèndum que farem ara, la gent sigui conscient que tindrà conseqüències. Si un referèndum no té unes conseqüències clares, no és res.
Però proposar ara un referèndum trenca amb el full de ruta de Junts pel Sí, al qual l’Assemblea va donar suport.
Per mi, el referèndum no trenca amb el full de ruta de Junts pel Sí, sinó que l’enriqueix. És necessari, perquè per les raons que siguin el 27-S no es va considerar que haguéssim guanyat.
[responsive][/responsive]
“Els dos actors independentistes del Parlament no estan d’acord si vam guanyar o no el 27-S. Això és un problema”
Junts pel Sí va dir que la victòria de l’independentisme el 27-S s’havia de comptar en escons. El president Mas va sortir aquella nit dient que la independència havia guanyat.
Sí, i ho va dir en quatre idiomes. En vaig estar molt contenta. Però Antonio Baños no ho va fer.
La CUP sempre havia dit que la victòria en les plebiscitàries havia de ser en vots i no en escons.
Correcte. Doncs tenim un problema. Els dos actors independentistes principals del Parlament no estan d’acord si vam tenir una victòria o no. Doncs el referèndum pot ser l’eina per aclarir-ho. Per què la independència no va superar el 50% dels vots el 27-S? Potser perquè hi va haver un 11% dels votants que no van definir-se.
Parles de Catalunya Sí que es Pot.
I del PACMA, o d’Unió, i potser alguns votants del PSC. Gent que no volia votar ni Junts pel Sí ni la CUP, però que potser votaria ‘sí’ en un referèndum.
Els favorables a fer un referèndum en comptes d’unes plebiscitàries ja van dir que el format plebiscitari contaminava el resultat.
La meva primera opció també era aquesta. Jo hauria volgut que el 9-N fos un referèndum oficial i vinculant.
El gran problema dels defensors del referèndum és que el 9-N va suposar cremar un cartutx?
El 9-N va ser molt important. Un acte de sobirania i de desobediència. L’Estat va intentar que no ho féssim. I es va fer. El 9-N serveix d’exemple en aquest sentit. Ho vam fer… I no va passar res. Ara investiguen el president Mas, però fa dos anys que ho estan fent. Si el referèndum el fem a la primavera de l’any que ve i guanyem els partidaris del ‘sí’… què importarà que ens vulguin portar a judici si l’endemà declarem la independència?
Fer un referèndum implica obligar a desobeir la llei els treballadors públics. Se’ls pot acusar de prevaricació.
Els funcionaris catalans tindran obligació de seguir la llei catalana, com ara.
Serà una llei impugnada i suspesa pel Tribunal Constitucional al minut zero.
Doncs continuarem endavant.
Però la Generalitat no podrà obligar a prevaricar els funcionaris. Ha de recaure el pes de la repressió sobre els treballadors públics?
Si nosaltres no estem disposats a fer la independència, qui ho farà? El 9-N també ens serveix d’exemple. Llanos de Luna va enviar cartes a tots els directors d’escola perquè es neguessin a cedir les instal·lacions per a la consulta. Tots menys un ho van fer. No ha passat res més.
[responsive][/responsive]
“El referèndum és la jugada per acabar el partit. Si el perdem, fem eleccions autonòmiques. S’ha acabat”
Hi ha qui diu que el procés és una mena de joc de l’oca. De consulta a plebiscitàries. De plebiscitàries a referèndum. I tiro perquè em toca.
No. El referèndum és la jugada per acabar el partit, per bé o per mal. Si perdem el referèndum, fem eleccions autonòmiques. S’ha acabat. No tot, perquè d’independentistes n’hi haurà sempre, i voldrem continuar lluitant: mira Escòcia. Però tothom ha de saber que, si hi guanya el ‘sí’, declararem la independència aquella mateixa nit. I això haurà d’obligar els unionistes a participar-hi, perquè saben que, si no ho fan, marxarem igualment. L’única manera que tindran per mantenir Catalunya dins l’Estat serà votar.
Quina garantia hi ha que el Govern no es faci enrere? Com bé has dit, Mas va proposar una consulta i va acabar fent un procés participatiu avalat per la resta de partits.
Hem de demanar compromís als polítics.
Quan Mas va rebaixar la consulta, en un acte a la plaça de Catalunya Carme Forcadell va dir al president que l’ANC donaria suport al ‘nou 9-N’ si hi havia el compromís de realitzar eleccions plebiscitàries en tres mesos. Mas no es va comprometre a res. L’ANC va donar suport al ‘nou 9-N’. Les eleccions van ser un any després.
Correcte. No et dic que no sigui cert. A l’Assemblea fem el millor que podem, però no som perfectes.
Hi ha un independentisme que té una certa al·lèrgia a Podem. Sembla que siguin l’enemic públic número 1. Això és lògic?
En certa manera. La gent dels Comuns, la veiem molt pròxims. I aquesta diferència de prioritats en relació amb la independència ens frustra. Hi ha independentistes dins d’aquest espai, però que volen plantejar la qüestió dins d’un altre escenari d’un altre escenari. També és important reconèixer que de vegades tenen un rebuig complet i absolut a segons quins actors del procés.
Imagino que parles de Convergència. Però probablement aquest espai també té un rebuig bastant complet cap als Comuns.
No ho nego. És per això que neix l’ANC, per superar les diferències entre els partits.
ICV i EUiA van donar suport a la consulta del 9-N, però després es van despenjar del procés participatiu. El format plebiscitari va acabar de posar distància entre els independentistes i l’espai ecosocialista. El procés exclou?
Cal dir que ICV va acabar forçant el 9-N una pregunta terrible amb tres opcions que no em va agradar gens.
També hi havia gent de CDC i d’Unió que la volia.
El problema és que entre els partits catalans hi ha una ombra de desunió que ve dels anys trenta. Per això tenim com una mena d’admiració per la unitat. Però què vol dir la unitat? Què tots els partits han d’estar d’acord? Que han de treballar conjuntament? Que han de fer sempre el mateix? Que s’han de presentar junts a les eleccions?
Ho han de fer, això de presentar-se junts a les eleccions?
A mi el que m’agrada de l’independentisme català és la varietat d’opcions i de partits.
[responsive][/responsive]
“Junts pel Sí va ser una manera de manifestar un desig d’unitat. Va ser la millor manera? No ho sé”
Junts pel Sí no hauria d’haver existit, doncs?
Junts pel Sí va ser una manera de manifestar aquest desig d’unitat del qual parlàvem. Va ser la millor manera? No ho sé. Crec que la millor manera és el referèndum. Vull poder votar sí o no sense haver de dir de quin partit sóc. Si no, es barregen coses. Tampoc no vull haver de decidir la Constitució catalana i la independència alhora. Vull poder votar sí o no a la independència, sense més.
L’independentisme dels darrers anys ha funcionat com un moviment social. Però ara sembla que hem posat tots els ous a la cistella de la institució. L’independentisme està perdent el carrer?
No. La idea de l’independentisme a Catalunya no ha estat mai assaltar el Parlament. Som un moviment popular per exigir a les nostres institucions representar-nos sobre la independència. Arriba un moment que els polítics han de fer la seva feina. Això vol dir que ens en desentenem? No, perquè ja veiem el que fan. I és normal. Els partits tenen els seus propis interessos. Però nosaltres com a independentistes hem d’assegurar-nos que els nostres representants continuïn fent el que volem.
L’expresidenta de l’ANC ara és presidenta del Parlament. Això no és institucionalitzar-se?
Si continués sent part de la direcció de l’ANC, et diria que sí, però no ho és. Forcadell havia deixat de ser presidenta quan es va presentar com a diputada de Junts pel Sí. L’ANC com a institució és completament independent i ha de seguir sent-ho.
Està dividida l’ANC?
Ara mateix no. En la darrera reunió que vam fer a Badalona, el secretariat nacional es va posicionar de forma gairebé unànime a favor de demanar a les institucions de fer un referèndum. Tenim clar què necessitem fer. És cert que hi ha diversos espais. Dos o tres. Però què vol dir ser una organització unitària? Que tots pensem el mateix? Això no passarà, i, si passés, seria dolent. Ens hem de posar d’acord sobre objectius.
És lògic que la candidata més votada en les eleccions al secretariat de l’ANC no acabi sent la presidenta?
Segons el reglament de l’ANC, sí.
Algú podria pensar que és estrany.
Sí, algú podria pensar-ho. També podríem pensar que és la manera com funciona. Pensen que al Parlament ha de ser sempre el grup més votat el qui tingui el president? Doncs sí o no, segons com funcioni. És el reglament de l’ANC.
Existeix, com s’ha dit, una “guerra civil” dins l’ANC o en el mateix sobiranisme producte de la pugna entre CDC i ERC?
No, això és mentida.
No hi ha lluita partidista a l’ANC?
No. Hi ha gent dins l’ANC que vol la independència. Gent que diu que no ha estat de cap partit i, en canvi, sempre defensen els interessos d’un partit concret, i gent que és d’un partit i són molt apartidistes. Però el 99% de la gent de l’Assemblea té claríssim que ha de ser apartidista i transversal. I no erro en dir que som la vasta majoria que pensem així. No intentem seguir les directrius de cap partit.
[responsive][/responsive]
“Durant les negociacions entre Junts pel Sí i la CUP, l’Assemblea va intentar mantenir la transversalitat i ho vam aconseguir bastant”
L’ANC també va tenir un paper difícil durant les negociacions entre Junts pel Sí i la CUP per formar Govern. En les eleccions va donar suport als dos partits. Però des de la CUP es va acusar l’ANC de fer partidisme en favor de Junts pel Sí. S’ha fet autocrítica?
L’ANC va intentar mantenir la transversalitat durant les negociacions entre JxSí i la CUP. Hi havia veus dins l’ANC que deien que havíem de ser més d’un costat o de l’altre, però vam insistir a mantenir la transversalitat i crec que ho vam aconseguir bastant. Ho vam fer durant la campanya. Vam parlar sempre per les dues coalicions.
Jordi Sànchez va fer un tuit en què demanava perdó pel fet que l’ANC hagués donat suport a la CUP i a Junts pel Sí. Això no era partidista?
No va dir exactament això. En el seu tuit no esmenta la CUP. Però has de parlar amb Jordi Sànchez sobre els seus tuits. No sóc jo la persona per avaluar el que tuiteja.
L’ANC ha fet algun tipus de reflexió o autocrítica interna sobre el seu paper durant aquest període?
Parlem força del tema de la transversalitat, i insistim que això és un valor important de l’ANC. A vegades discutim què vol dir. I, si això és una manera de reflexionar, la resposta és que sí. Ens sembla molt important mantenir la transversalitat. L’ANC va néixer d’una frustració amb els partits. El 2009, el Parlament havia rebutjat dues vegades una iniciativa legislativa popular per fer un referèndum. ERC i CiU hi havien votat en contra.
Es va dir que, en les eleccions al secretariat de l’ANC, Antonio Baños, Quim Torra o tu mateixa formàveu part d’una mena de “candidatura d’esquerres”. Era cert?
Era mentida. Aquí sí que penso que són els mitjans que van emprar aquest argumentari els que han de fer una mica d’autocrítica. Van dir que érem una candidatura d’esquerres en el si de l’ANC, només pel fet d’haver signat un article conjuntament. I en la llista de signants hi havia gent de CDC, d’ERC, de la CUP, apartidistes… Uns quants vam decidir que volíem que l’Assemblea tingués uns certs valors. I encara pensem que els ha de tenir. Però en cap moment vam voler passar per alt les regles de l’ANC. Això ens identifica com un sector crític de l’ANC? Potser. Però segurament hi havia altra gent que no va firmar l’article i que també ho pensa. L’article va ser utilitzat molt barroerament.
Així doncs, no hi ha cap guerra civil ni a l’ANC ni al sobiranisme.
Correcte.
Tot és una bassa d’oli.
Tampoc diria tant! Entre guerra civil i bassa d’oli hi ha uns quants graus de separació.
