Llucia Ramis: “El 15-M i el Procés van representar una il·lusió, però han esdevingut una desil·lusió fortíssima molt ràpidament”

  • Text: Antoni Trobat / Fotos: Jordi Borràs
  • dimarts, 24 abril 2018

Llucia Ramis (Palma, 1977), periodista i escriptora, viu a la vila de Gràcia. Un clàssic de la colònia mallorquina. El meu amic Joan Safont diu que Ramis ha fet un "fris generacional" amb les seves obres d'ençà que va irrompre el 2008 amb 'Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys'. D'ella he mirat de llegir-ho tot. Fins i tot un relat titulat 'La vergüenza' inclòs en un aplec de contes sobre crims cèlebres que es deia 'Matar en Barcelona'. Ramis acaba de guanyar el premi Anagrama amb 'Les possessions', una història entre elegia, crònica i 'thriller', sobre corrupció, amor, periodistes, família i patologies mentals que reflecteix la Mallorca contemporània. I, de passada, el nostre món.

“He vist amb bons ulls l’explosió feminista actual, però alguns feminismes pequen d’una ultracorrecció important”

Fa relativament poc vaig descobrir que era un ‘xennial‘. Així es coneixen els nascuts entre el 1977 i el 1983, nascuts entre les acaballes de la generació X i l’inici del a generació dels ‘millennials’.

Ah, sí? Ha ha ha!

Tu també hi encaixes! T’hi sents còmoda com a veu generacional? L’altre dia sentia un altre escriptor mallorquí del 77, en Carles Rebassa, parlant del també novel·lista Paco Esteve, dir que això de les generacions té poc sentit. Que suposava un encasellament, i que calia una literatura antigeneracional.

L’encasellament acostuma a ser dolent. Els aprenentatges i els processos sempre són constants. Tanmateix, crec que hi ha diferències importants entre les diferents fornades de gent que hem conviscut entre finals del segle XX i les primeres dècades d’aquesta centúria. A diferència dels ‘babyboomers’, els nascuts entre els anys quaranta i els anys seixanta del segle XX, nosaltres som una generació de la pèrdua. La primera generació que ha perdut les conquestes que havien assolit els seus pares. Segurament, el 15-M i el Procés representaren per a molts de nosaltres una il·lusió, però aquesta ha esdevingut una desil·lusió fortíssima, i molt ràpidament. Són lluites i fenòmens diferents però que anaven allà mateix: a la necessitat de canvis.

Les teves novel·les estan ambientades, totes, l’any 2007.

El pitjor any de la meva vida. L’any anterior a la crisi. La del crac que va fer que ens adonéssim que ens havien estafat.

Era un paradís el món pre-2008?

Segurament ho va ser pels que són uns 10 anys més grans que nosaltres, els que van néixer fruit del ‘boom’ del 67-68. Jo tenia 20 anys el 97. Feia un any que havia guanyat Aznar. Nosaltres sortíem de festa i anàvem fent, mentre tot se n’estava anant a la merda. Aquí el tema de l’edat és important. Passaven els anys i sempre érem massa joves per a tot. Massa joves per cobrar X, massa joves per tenir la responsabilitat Y, massa joves per a A, massa joves per a B… Una ‘locura’… i realment ells, els que ens ho deien, ho havien començat tot abans que nosaltres! Els pares de la Constitució del 78 eren uns ‘niñatos’! Ara, amb els 40 anys ja fets, ens continuen tractant com a menors d’edat!

Foto: JORDI BORRÀS

“La corrupció ha estat integrada en la nostra vida durant dècades. A Mallorca, a Catalunya i a Espanya!”

Després hi ha la qüestió de la nostàlgia. Som massa nostàlgics!

Hem estat uns nostàlgics sense memòria. Per què? Hem estat prematurament nostàlgics. Hem envellit abans d’haver estat madurs. Fixa’t en avui en dia. Hi ha un ‘revival’ dels anys vuitanta i la primeria dels noranta. L’etapa de la nostra adolescència. Nintendo, Street Fighter, Spielberg… Això arriba fins ara, amb fenòmens com la sèrie ‘Stranger things’. Estant a la quarantena tenim sentiments nostàlgics com si tinguéssim vuitanta anys! [Esclata de riure.]

Les possessions‘ (Anagrama, 2018), la teva darrera obra, és un llibre polièdric que parla de moltes coses. Arranca amb una periodista mallorquina resident a ‘Barna’ que, a la trentena, ha de tornar a l’illa perquè el seu pare està “fent coses estranyes” arran de la seva obsessió amb alguns afers de corrupció. La corrupció, de fet, hi és molt present. Esmentes el cas real d’un empresari madrileny, que identifiques amb el pseudònim de Benito Vasconcelos. Aquest empresari, que havia estat soci del teu avi, el 1993 assassinà la seva família i després se suïcidà en veure’s implicat en una corruptela immobiliària.

Si fos ara, no hauria passat. Llavors, quan es donaren aquells fets, es va dir que amb aquell afer, precisament, s’havia posat fi a la “cultura del ‘pelotazo'”. Imagina-t’ho! La corrupció ha estat totalment integrada en la nostra vida durant dècades. A Mallorca, a Catalunya i a Espanya! En el fons, no deixa de ser, com el franquisme, que no ha acabat de marxar, una rèmora que ens acompanya. És un corc que fa massa anys que s’ho menja tot per sota. Per això la societat actual està com està: esfondrant-se.

Hi ha un personatge, el pare de la protagonista, funcionari jubilat, que esdevé molt tendre. La seva lluita contra la corrupció fa que perdi el cap, que desenvolupi una malaltia mental.

Hi ha un lligam entre la malaltia mental i la corrupció. En totes hi té un paper cabdal el silenci. De fet, ‘Les possessions’ és també una novel·la sobre els silencis, sobre els tabús. Les famílies es cohesionen gràcies als silencis, no?

Segurament.

Ningú vol saber-ho tot dels seus pares o de la seva parella! Seria de bojos!

Mai millor dit.

[Somriu.]

Foto: JORDI BORRÀS

“El tema de la salut mental és difícil d’encarar. Es posen etiquetes ràpidament i la literatura et dona distància”

Se’n parla poc i malament de la salut mental. De malalties com la ciclotímia o la bipolaritat…

El tema de la salut mental és molt difícil d’encarar. Es posen etiquetes molt ràpidament. Hi ha un estigma fort. La literatura et dona distància. Ningú vol tractar-se una malaltia mental com una grip. Els ‘bojos’ no estan mai ben vistos. Una de cada cinc persones patirà malalties mentals. Hi ha molts tabús. Més que amb altres temes. Més que en tots els altres temes!

El pare de la protagonista, de fet, en el seu combat anticorrupció acaba perdent el nord. Veure la corrupció sistèmica es carrega el seu sistema de creences. La seva base és bona, però les formes ho trastoquen tot. Lluita, com un Quixot, per uns valors que la seva filla no defensa però que l’han feta ser com és.

Això és palpable en els dos secundaris més potents: dos periodistes molt diferents.

L’un és un home de la vella escola. Vint anys més gran que ella. Un tipus que respon al periodisme rigorós clàssic –romàntic, fins i tot– i als valors dels ‘progres’ de la generació dels seus pares. Però no l’estima i no la tracta com ella voldria. L’altre és un tipus jove, de la seva generació, que practica un periodisme més desimbolt, més ‘fast’, menys interessant, que l’estima de veritat però que no la satisfà plenament. No se’n pot enamorar. En el fons, ella s’enamora d’un home que té els valors que li han inculcat, encara que no hi cregui.

És interessant el rebuig que li provoca que el ‘novio’ jove i la seva família tinguin molt interès pels diners. Quelcom molt d’aquells anys precrisi.

Ella, com tants fills de progres d’una certa posició, ha estat educada en la visió que fer diners és negatiu. Lleig. Que no són importants.

Això és una marca de classe… En el fons.

Podria ser.

Tu li dius Quixot, però per a mi el pare és un Gran Lebowsky!

Sí, el sistema se l’acaba menjant, a ell. Però el que fa determina la filla. Com a la seva mare.

Hi ha una frase boníssima que diu la mare quan la filla li reclama que abandoni el pare i les seves ‘locures’ i se “salvi”: “Ara em necessita més que mai”.

Supòs que el que la protagonista reclama a la mare és la postura fàcil de la gent de la nostra generació. Abandonar. Salvar-nos. Xutar la pilota. Quan tenia 30 anys i els meus pares rondaven la seixantena i la jubilació, record que molts pares d’amics varen començar a separar-se. De cop s’adonaven que havien estat convivint amb estranys.

Foto: JORDI BORRÀS

“La crisi del periodisme comença en nosaltres mateixos: no hem estat capaços de defensar els nostres drets”

Una possessió, a Mallorca, és un mas. Al llibre és un terme que serveix per parlar de tot.

Tu pertanys a l’illa i l’illa et pertany a tu. Mallorca et posseeix a tu i tu la posseeixes a ella. En el cas de la possessió, quan a casa teva venen una part de la terra, ja no hi pots tornar. L’angoixa de no poder tornar-hi és terrible. Una sensació de pèrdua apocalíptica. La narradora ho pateix quan els avis es venen una de les cases on ha estat feliç, on s’ha fet persona. Rilke deia que la pàtria de veritat era la infantesa. Doncs, imagina, pensa que li prenen la pàtria! I, quan ho recrimina a la mare, aquesta li contesta: “Vine i cuida-la tu, la casa”. La resposta, la pots imaginar.

“Ni de conya!”

[Riem.] Sí. Li respon que no abandonarà la seva vida i els seus projectes a Barcelona per atendre un mas al camp a Mallorca. És una mentalitat habitual: volem les possessions, allò que ens ha fet feliços, sense esforç, sense sacrifici. D’altra banda, de qui són realment les cases? De qui les van comprant o de qui hi ha estimat, viscut, exercit la felicitat?

“No et preocupis, encara ets jove” li deia el director del diari a la protagonista de , la teva primera novel·la, “Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys” (Columna, 2008). Qui ha destruït el periodisme?

Tothom. Primer foren els amos dels diaris i els caps. Després, nosaltres, que acceptàrem totes aquelles retallades, tota aquella depauperació d’una feina tan preciosa. El periodisme està en perill de mort. Els anys vint ja va passar: els periodistes havien de fer mil feines per sobreviure. El periodisme és imprescindible perquè hi hagi una democràcia. El procés de degradació de l’ofici ha estat espantós. Hi ha gent fent cròniques a Síria o a l’Afganistan per 40 euros bruts. Crec que la crisi del periodisme comença en nosaltres mateixos, que no hem estat capaços de defensar els nostres drets de forma correcta. D’altra banda, allò que té ben poc sentit és aquesta idea del “fes-t’ho tu mateix” per la qual tothom pot agafar un mòbil o una càmera i ser periodista. I no és així! S’ha de valorar què significa cada un dels oficis.

Foto: JORDI BORRÀS

“M’agrada el fet i el concepte de l’enamorament i no crec que això em faci menys feminista”

Fins a quin punt et pesa una certa imatge d’escriptora ‘frívola’ o ‘lleugera’? És clau per entendre el teu camí com a narradora, això, crec. M’ho comentava no fa gaire en Jordi Amat.

He estat molt tímida tota la meva vida. Quan vaig arribar a Barcelona, com a mallorquina, vaig veure’m en la necessitat de crear un personatge, aparentment extravertit, que em servís de refugi. Als meus inicis com a periodista cultural feia cròniques per a ‘El Mundo’ i anava a cobrir uns actes extremadament avorrits. La meva manera de fer-ne cròniques una mica interessants era crear un personatge que se’ls mirés, tots aquells ‘popes’ i ‘socialités’ ensopits, des d’una màscara que no era exactament jo. Una màscara híbrida. Mig irònica i mig cínica. Però vaja, no sóc l’única! Ara pens en el cas del també poeta i traductor Jaume C. Pons Alorda, un tipus que és un autèntic “incontinent eufòric”. Molts mallorquins ens cream un personatge (jo la frívola, ell l’hiperbòlic) supòs que per protegir-nos i per situar-nos. Però sempre hi ha un punt foll; d’aquí ve que els illencs tenguem la fama que tenim! A tu no et passa?

No ho tenc clar… [Riem.]

“Na Kate és perruquera, viu als afores de Londres i té un ca. Na Kate volia ser model, viure a Manhattan i tenir un marit, però els homes la putegen. Li diuen que l’estimen, i després l’engaten, i ella deixa que la posin de quatre grapes i de vegades, quan se sent molt enamorada, s’empassa el semen d’aquells homes que, al final, acaben abandonant-la”. Aquest fragment no és cap ‘spoiler’ de ‘Les possessions’. És d”Egosurfing‘ (Editorial Destino, 2010), la teva segona novel·la. Hi ha qui diu que no ets una escriptora feminista. Com ho veus?

Hi ha qui té una relativa facilitat per etiquetar i desetiquetar. Jo he vist amb molt bons ulls l’explosió feminista actual. Som una dona i sé el que significa ser una dona al món d’avui, encara! Però hi ha alguns feminismes que a voltes pequen d’una ultracorrecció important. Jo crec que la desimboltura, allò que ens surt de natural, acaba esdevenint una arma per a les dones apoderades. No cal donar-hi gaires més voltes. O potser sí? ‘Egosurfing’, precisament, va guanyar el premi Josep Pla, el 2010. Des del 2002, que el va guanyar Eva Piquer, no el guanyava una dona. Vuit anys abans.

Hi ha un altre tema: es parla sovint de desconstruir l’amor romàntic. Entenc per on van, però a mi m’agrada, com a persona i com a creadora, el fet, el concepte, de l’enamorament. I no crec que em faci manco feminista, això. M’agrada el sentiment de sentir-se enamorat d’algú i mai m’enamoraria d’un home masclista!

Foto: JORDI BORRÀS

“Hi ha poca relació entre creadors catalans en llengua catalana i creadors catalans en llengua castellana”

A voltes t’hem sentit parlar que el darrer cicle polític ha polaritzat amb excés. Fent un crui, un trencament, entre tradicions.

A mi m’ha sabut especial greu aquesta necessitat de posicionar-se que s’ha donat, d’una certa bipolarització del conflicte. Això ha afectat el món de la cultura. Hi ha poca relació entre creadors catalans en llengua catalana i creadors catalans en llengua castellana. Crec que en els matisos està l’interessant. I, tanmateix, crec que és molt necessari que els artistes i els periodistes ens posicionem davant les involucions democràtiques i els atacs a la llibertat d’expressió. No entenc el periodisme o la literatura si no és una actitud vital en defensa dels drets més elementals de les persones.

Tu ets de les poques escriptores que, tot i ser d’expressió catalana, tenen molt bona relació amb gent de tots els àmbits.

Podria ser… Perquè et facis una idea, a la presentació de ‘Les possessions’ a Barcelona hi vengueren Toni Soler, Òscar Andreu, Cristian Segura, Ignacio Vidal-Folch, Arturo San Agustín, Miquel Molina –subdirector de ‘La Vanguardia’–, Daniel Vázquez Sallés, Pedro Zarraluki, Laura Fernández, Jordi Nopca, Luis Solano –de Libros del Asteroide–, Isabel Obiols i Silvia Sesé –d’Anagrama–, Malcolm Otero, Santi Giménez, Mònica Martín, Antoni Munné, Joan Sala… i més. Gent sobiranista, gent federalista i gent autonomista. Gent d’esquerres i gent més liberal. Gent d’expressió catalana i gent d’expressió castellana. Som en temps que fer ponts és vital.

Quin procés creatiu tens?

Vaig escrivint i no sé gaire bé què estic escrivint. Llavors comença la segona part. Encaixar el trencaclosques. O fer com un bonsai. Anar tallant les branques. Depurant. El bonic és poder tornar als textos. Rellegir i refer.

Com veus la cultura?

Els mitjans parlen massa poc de cultura. La cultura no és important o no és prioritària per a quasi cap mitjà. Si la cultura es naturalitzés a les redaccions, tothom podria parlar de cultura com qui parla de futbol o de la darrera sèrie de Netflix… Després falta la transversalitat. Els escriptors desconeixen què fan els músics. Els pintors què fan els del teatre… Hi ha massa poca interconnexió. Falta visibilitzar i interconnectar.

I Barcelona?

Mallorca és com una mare. A ta mare l’estimes, però no hi vols viure. Doncs això. Sempre tens la sensació que hi serà sempre. Barcelona, en canvi, és com un amant. L’odiï. No l’entenc. No sé què hi faig. No acab d’entendre per què no es protegeix més. Per què viu acomplexada i es ven tan barata? Com una vella que ha envellit malament. Malgrat això, te l’estimes. La vaig conèixer millor, no era que fos més jove, sinó que era diferent. És com un ‘cuarentón’ avorrit que ha fet moltes coses, s’ho ha passat molt bé, però s’ha acomodat! És una pena perquè té totes les característiques, tots els mitjans, per ser una ciutat tremendament potent!

Inicia sessió per poder descarregar l'entrevista en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.

Deixa el teu comentari