Lluís Cabrera: “Qui no entengui que la cultura catalana està impregnada d’arrels hispàniques s’equivoca molt”

  • Text: Toni Vall / Fotos: Jordi Borràs
  • dimecres, 10 maig 2017

Les converses amb Lluís Cabrera podrien no acabar-se mai. Hem parlat a tot arreu. Al seu estimat Taller de Músics, que va fundar i va fer créixer fins a ser un referent de la cultura. Als bars del costat, en un espectacle de flamenc. Durant el desallotjament del Banc Expropiat de Gràcia –viu al davant– em va convidar a fer un aperitiu. Ara conversem al teatre buit del Tradicionàrius. Va venir d’Arbuniel (Jaén) quan tenia nou anys, coneix el país millor que molts polítics que parlen d’oïdes, va fundar Els Altres Andalusos, ha escrit "Catalunya serà impura o no serà", s’esgargamella explicant que la fusió i la impuresa les portem a la sang. Fa un any que està una mica emprenyat amb algunes coses del Procés.

"Em va ferir molt que diguessin que els que vam venir a Catalunya des de fora hem actuat com a colons lingüístics involuntaris"

‘Pretòria’, ‘3%’, ‘cas Palau’, ‘9-N’… Judicis i més judicis. Tenim el país ben arreglat?

I tant! S’està arreglant tot; no hem de patir per res. Ja ho va dir Déu…

Què va dir?

Que aniríem tots al judici final. Uns aniran al cel, uns quants al purgatori i la majoria anirem a l’infern.

Amb la independència s’arreglaria tot?

Amb la independència del capital potser sí, però això és inviable perquè el capital i el mercat són globals i és complicat lluitar-hi. Tenir un Estat propi hi ajudaria, crec, però els beneficis serien limitats. El paradís no vindria a nosaltres com per art de màgia.

Hi ha persones que s’ho pensen.

Els mercats internacionals estan interconnectats, la mobilitat de les persones entre els països és més complicada del que ens pensem i, en canvi, els inversors i els que controlen els monopolis tenen barra lliure de mobilitat i de moviments. Cap govern pot controlar això i, si ho intenta, els poderosos, els que manen de veritat, el destrossen de seguida.

La democràcia està malalta?

En certa mesura, sí. Als països desenvolupats existeix la democràcia, el vot, però votem persones que no manen. Evidentment, es fan coses útils, les ciutats es desenvolupen, els barris han guanyat dignitat i també les zones vulnerables. Els ajuntaments fan una gran feina i les autonomies també treballen i obtenen progressos rellevants. Hem obtingut guanys, només faltaria, respecte a èpoques de foscor dictatorial i repressiva. Però la injustícia segueix dempeus, és una característica inherent a l’ADN dels humans.

La justícia no és igual per a tothom. Algú ho dubta?

Jo no. Els humans no volem ser iguals. La gent vol ser rica. I la riquesa no està a l’abast de tothom.

Entenc que ets profundament anticapitalista?

Però no en el sentit comunista del terme, sinó en el sentit llibertari. L’acumulació excessiva de capital en poques mans crea oligopolis que imposen preus al mercat completament arbitraris. Aquesta manera d’entendre les relacions econòmiques es va imposant també a la manera d’entendre les relacions humanes. L’economia s’imposa per sobre de tot. Per tant, òbviament no puc estar en contra d’una persona que tingui un bar, una botiga d’alimentació o una petita o mitjana empresa. Ara, quan les grans fortunes permeten que una persona sigui desallotjada del seu pis per no pagar el lloguer o la hipoteca, em sembla indigne. La injustícia de base que veiem cada dia al carrer i als informatius la provoca el sistema capitalista. Això és claríssim.

Foto: JORDI BORRÀS

“La part estalinista de la CUP s’ha imposat i ara és un partit bolxevic. Els ‘comuns’ tenen vots però no estructura”

Tu votaries la CUP?

Ara no. La vaig votar quan el David Fernàndez era al capdavant. És una persona íntegra, honesta, que parla clar, no defuig el debat, diu el que pensa i no té por. Des que ell no hi és, la part estalinista de la CUP s’ha imposat i ara és un partit polític bolxevic.

Caram, sí que ho tens clar.

Sí, molt clar. No m’identifico amb res que sigui bolxevic. No he cregut mai en la revolució del 1917; va ser una revolució antidemocràtica que va donar lloc a una dictadura com una catedral.

T’agraden més els ‘comuns’, doncs?

Si penso quina és la meva gent, potser en trobaria uns quants entre ells. Però tenen un problema: tenen vots, però no tenen estructura. La gent els vota, fins i tot els vota molt, però ells no disposen d’estructura territorial ni de barris. Quan organitzen accions participatives, sempre hi van els mateixos.

Et podries definir ideològicament?

Sóc llibertari; sempre ho he dit. Opino que l’Estat ha d’existir per equilibrar les injustícies socials i oferir compensacions econòmiques en la mesura que pugui. Però l’Estat i les persones que treballen per ell no poden ser els que diguin què ha de fer la gent. La societat ha de desenvolupar-se per si mateixa a partir de les associacions, de les cooperatives, de les pimes i dels autònoms.

I apostant per això, per la ideologia llibertària, no és perillós apropar-se al liberalisme?

Sí, és perillós. Però prefereixo apropar-me a la ideologia liberal que no pas a la comunista.

No et fa molta por l’ultraliberalisme?

Les coses ‘ultra’ sempre em fan por.

La dictadura del mercat.

No, això no; per això ha d’existir l’Estat. Quan l’Estat s’enforteix, es posa al servei del liberalisme i quan, en canvi, aposta pel comunisme, es munta en el capitalisme d’Estat, que és el que ha existit sempre en els països comunistes: les elits, els militars i l’alt funcionariat controlant-ho tot.

Podem fer autocrítica?

Hem de fer-la! La socialdemocràcia ha posat algun fre al liberalisme? O és la incapacitat pròpia de l’esquerra el que provoca el seu avanç inexorable? Crec molt en els individus, i tot individu que sigui incapaç d’alliberar-se a si mateix serà també incapaç de col·laborar en tot intent d’alliberació col·lectiva. Les alliberacions col·lectives fins ara han comportat dictadures. Per tant, ens hem de pensar molt bé com podem reformar el sistema i com podem ser demòcrates de veritat.

Els partits polítics què poden fer?

El que no han de fer és muntar piràmides destructives i totalitàries. Tots ho haurien de pensar a fons: són demòcrates els partits polítics en la seva estructura organitzativa? No! Utilitzen el centralisme democràtic, un invent de Lenin, que Stalin va portar a l’extrem, quasi equiparant-se amb Hitler. Quins tres personatges tan nefastos!

L’extrema dreta treu la pota a Europa…

Els que creuen tantíssim en l’Estat opinen que és un problema d’educació, de com s’eduquen les persones, i no crec que sigui així. M’agrada anar sempre als petits exemples: nosaltres som una família d’uns quants germans i tots vam rebre una educació similar, amb els mateixos pares, el mateix entorn i les mateixes escoles. Si avui parles amb tots ells, de seguida veuràs que cap s’assembla a l’altre.

I doncs?

Per molt que l’Estat vulgui educar tothom igual, hi ha molts factors que intervenen en la formació de consciències i d’inquietuds. Els mitjans de comunicació, per exemple, que són extraordinaris formadors de consciències.

Foto: JORDI BORRÀS

“Hi ha persones de base de l’antiga Convergència i d’ERC que són sectàries i poc flexibles en la seva mentalitat”

Hi ha una frase teva que ha fet molta fortuna.

Ah, sí?

“Catalunya serà impura o no serà”.

Ui! Però això no és meu; és molt antic!

Però tu li vas donar volada, amb el teu llibre.

Nosaltres què som? ‘Homo sapiens’?

Sí.

I abans què hi havia?

Neandertals?

Sí, perquè aquests ja es barrejaven entre ells. La frase que dius va sorgir per oposició a la gent que deia “Catalunya serà cristiana o no serà”. Per això vaig fer el llibre.

“Catalunya serà impura o no serà” és la frase de capçalera de Gabriel Rufián.

Me l’he trobat alguna vegada i assegura que sóc el seu mestre. A mi m’agradaria organitzar un concert a trio entre ell, Miguel Poveda i Rafa Nadal.

Ah, sí? Per què?

Perquè són iguals! S’assemblen entre ells més que els seus propis germans. Seria un concert bestial: Poveda cantant, Nadal fent ‘performances’ amb la raqueta i Rufián fent tuits. Seria una bomba mundial!

A Catalunya, el concepte d’identitat vinculat a puresa, ètnia i genètica està, per sort, desapareixent?

Els que opinen d’aquesta manera, per sort, ara estan força inactius, des que fa un any es va presentar el ‘Manifest Koiné’, impresentablement reaccionari.

Què hi trobes?

Home, és que sota el pretext de defensar la llengua catalana –un objectiu lloable i defensable– s’amagava una ideologia molt reaccionària: “Una cultura, una llengua, una identitat”. Per sort, han abaixat el to. No sé si són majoritaris dins l’independentisme, però sí que són molt actius i molt reaccionaris. Si el que ells defensen tingués èxit, es podria provocar un conflicte entre els catalans de conseqüències imprevisibles.

Què és el perillós?

Considerar que existeix un “home català”, una manera de ser català, una manera de votar a Catalunya, un himne, una bandera i que tots hem de pensar igual. Totalitarisme pur. Dins l’independentisme, els que són assenyats afirmen que aquesta manera de pensar és residual, però la meva experiència voltant per Catalunya –en les presentacions del llibre, per exemple– i participant en conferències, moltes organitzades per Òmnium i l’ANC, ha sigut molt dura.

Ah, sí?

Duríssima, i molt negativa. Perquè les persones de base de l’antiga Convergència i d’Esquerra Republicana, quan intervenien en el torn de preguntes, es mostraven molt tancades, molt! I també sectàries, molt poc flexibles en la seva mentalitat. Opinen que el castellà fa nosa i no volen entendre res de la cultura hispànica. No accepten que la cultura catalana té una profunda arrel hispànica, per raons òbvies d’història i de trajectòria comuna.

Amb 40 anys d’anomalia.

Per descomptat! Això no s’ha de perdre de vista. El franquisme va distorsionar molt les dues cultures i la seva relació. Es va crear un rebuig. Qui no entengui que la cultura catalana està impregnada i prenyada de profundes arrels hispàniques s’equivoca molt. I el motiu no són el milió de persones que van venir d’Andalusia els anys seixanta. Ve d’abans! Ja és impura abans.

Foto: JORDI BORRÀS

“L’Estat espanyol s’ha consolidat en molt bona part gràcies al suport de l’anomenada ‘minoria catalana'”

El flamenc és tan andalús com català?

I tant! Està documentat que el 1880 existien a Catalunya els mateixos pals de flamenc que a Andalusia. Aquí l’arrelament va venir donat per la població gitana, que fa uns quants segles que habita entre nosaltres. Cap al 1950 ens vam inventar la rumba catalana, que no és altra cosa que la barreja entre música cubana i música folklòrica hispànica. La rumba és cosina germana del flamenc.

I no només la rumba!

No, és clar, la música espanyola diguem-ne “culta” també hi té moltes arrels. Felip Pedrell és el mestre de Manuel de Falla. Tarragó, Sorts, Albéniz, Granados… Què fan sinó música amb arrel flamenca? L’Any Granados es va celebrar d’amagat igual que l’Any Carmen Amaya, que coincidia amb l’Any Espriu… Sempre estem igual: per a determinada gent, sembla que ens hàgim de protegir de tot allò que és espanyol.

Hi ha qui diferencia entre allò que és espanyol i el que representa l’Estat espanyol.

Sí, per a determinades coses cal fer aquesta diferenciació. També hem de tenir clar que, després del franquisme, l’Estat espanyol s’ha consolidat en molt bona part gràcies al suport de l’anomenada ‘minoria catalana’, dins de la qual hi ha un senyor que fa poc ha afirmat que la justícia és igual per a tothom.

Parles de Miquel Roca?

Sí. Qui s’ho pot creure avui en dia, que la justícia és igual per a tothom? Suposo que ell s’ho creu.

Pot ser que el catalanisme s’hagi afartat d’ajudar i no rebre?

Segur que sí. Em sembla lògic que molta gent s’hagi cansat de pertànyer a aquest Estat.

Tu ets més independentista que no independentista?

Jo estic a favor de votar. A favor que es posin les urnes. No m’agrada referir-me al “poble de Catalunya” perquè té ferum de messiànic i em fa por. Prefereixo dir que tots els que estem empadronats a Catalunya tenim dret a votar per decidir si volem continuar dins d’aquest Estat o preferim separar-nos-en. El 9-N més de dos milions de persones vam anar a votar malgrat que va ser una consulta no vinculant.

Cal concretar més?

Sens dubte. Els que estan a favor del ‘sí’ han de dir per què, i els que estan a favor del ‘no’, també.

Tu saps a favor de què estàs?

En aquests moments hi votaria ‘sí’, però necessito que m’ho expliquin millor.

No ho han explicat prou?

No, ni de bon tros. No he entès res. Quin tipus d’Estat volen muntar? No ho sabem. Si el referent és el que propugnen els del Koiné, amb mi que no hi comptin per a res.

Els tens una mania terrible!

Fins que els seus impulsors i les 300 persones que el van signar no demanin perdó per haver ferit la meitat de Catalunya, el meu vot en el referèndum segurament seria l’abstenció. Han de demanar perdó per haver signat aquella bestialitat reaccionària, sectària i supremacista! I el problema més substancial són els silencis que ho van envoltar, els silencis de les persones rellevants de la cultura catalana que no s’hi van pronunciar i que, després que jo publiqués dos articles molt crítics amb el manifest, es van limitar a dir-me que era un manifest “inoportú”, que va errar el moment de fer-se públic però no pas el contingut. Estic molt ferit des d’aleshores i ja no faré cap més xerrada ni conferència als llocs on acostumava a anar, llocs on a l’ANC i a Òmnium els fa por anar a parlar i em demanaven a mi que hi anés.

Sent una figura transversal, els has ajudat bastant…

Ho he intentat amb totes les meves forces, però des de l’abril de l’any passat em vaig quedar molt tocat, sóc com un “toro herido”, em va ferir molt que diguessin que els que vam venir a Catalunya des de fora, des d’Andalusia o des d’on sigui d’Espanya, hem actuat com a colons lingüístics involuntaris. És terrible que diguin això i, a sobre, ho fan amb un to paternalista. El paternalista juga amb el sentit de superioritat.

Foto: JORDI BORRÀS

“He fet xerrades on semblava que jo fos l’únic andalús que parla català, però som molts més!”

Tornem a la identitat i a la pertinença…

Al segle XXI, en un món global, basar els criteris d’independència, d’autodeterminació o de dret a decidir en termes de cultura i d’identitat és una forma de pensar pròpia del segle XVIII.

Detecto un cert pessimisme…

No ben bé. Venim del mico i, si el mico s’hagués aixecat sobre les potes superiors en lloc de les inferiors, ara caminaríem cap per avall. Potser és el que ens tocaria, una mica de penitència. Som massa orgullosos i envejosos, ens alegrem de les desgràcies alienes. Els animals no ho fan, això.

A tu et van oferir muntar Súmate, oi?

Un dia em van convocar a una reunió amb un alt dirigent de Convergència i un alt dirigent d’ERC. Com que el 2005 vaig contribuir a muntar Els Altres Andalusos, em van parlar de crear un instrument que pogués ajudar a penetrar en els barris d’“extrema duresa i difícil penetració”; exactament així m’ho van dir. Em vaig quedar molt parat. Els laboratoris que munten els partits polítics per a operacions d’aquest estil acostumen a no tenir gaire èxit.

Per què?

Perquè aquest tipus de coses s’haurien d’haver pensat abans. No hi veig el sentit a anar ara a barris amb persones que no han agafat abans l’ascensor social a fer-hi doctrina.

De què se’ls havia de convèncer?

Del fet que fossin independentistes. Em vaig espantar. A poc a poc, el laboratori va anar quedant en mans d’ERC, que va posar dempeus el dispositiu. Després, l’Eduardo Reyes m’ho va explicar i els vaig ajudar amb tot el que vaig poder. Però sóc crític amb el seguidisme que s’ha fet d’aquesta mentalitat identitària que comentàvem abans.

Ets un referent per a molta gent, no només per al Gabriel Rufián…

Això no ho sé. Estic content amb com m’ha anat la vida a Catalunya. Em vaig espavilar ràpidament i he treballat molt per no ser només un burro de càrrega.

Sempre preguntem “i tu d’on ets?”. Tu ho entens, això?

Hi havia xerrades en què semblava que jo fos l’únic andalús que parla català, però n’és ple, de gent nascuda a Andalusia que parla català perfectament. Com si parlar català fos algun mèrit concret! El que té mèrit és muntar plataformes perquè la gent es desenvolupi, tingui espais de socialització i s’ho passi tan bé com pugui. Vaig arribar a Catalunya als nou anys i als dotze ja parlava català. No hi veig cap mèrit especial, cap cosa fora del corrent. Podem deixar-ho estar ja d’una vegada, això del lloc de naixement?

Quantes vegades t’han ofert entrar en política?

Alguna vegada m’han suggerit que, si hagués entrat en aquell partit o en aquell altre, potser el Taller de Músics hauria rebut més ajudes. “Però ja se sap: com que ets tan incontrolable, com que dius que ets llibertari i això té connotacions anarquistes…”.

Això t’han dit?

Diuen que l’anarquisme ha fet molt mal a Catalunya i, en canvi, no diuen res del comunisme. El PSUC és sagrat, i la CNT, maleïda. Si volem obrir la ferida del maig del 37, la podem obrir i, si volem obrir encara més la ferida del ‘cas Puig Antich’, també. I el ‘cas Scala’, que el vaig viure molt de prop, també el podem reobrir.

El ‘cas Scala’ va ser molt polèmic.

Va ser un cas d’infiltració policial claríssim. Es va culpar la CNT i la FAI del desastre i de la mort de quatre persones, totes quatre afiliades a la CNT, per cert. Al cap d’una setmana, l’organització estava dissolta i amb ‘nanos’ de divuit i vint anys a la presó. L’aparell de l’Estat va funcionar de meravella.

La CNT i la FAI no van ser pas angelets en segons quins anys.

No! S’ha de reconèixer i acceptar, amb seny i sense dogmatismes. El pistolerisme, durant la república, va ser terrible. La FAI tenia una facció armada, ja ho sé. El PSUC té, en la seva història, una part bona però també una part terrible. Són coses que s’han de dir i acceptar.

Foto: JORDI BORRÀS

“Quan la gent es posa dreta per escoltar un himne, a mi em vénen al cap els militars. I em fa por”

Per què hi ha últimament tanta susceptibilitat amb la suposada profanació dels símbols?

La profanació no violenta, dialèctica i que busqui analitzar els espais simbòlics està bé que es faci. Un se’n pot riure, de l’himne d’Espanya i també d’”Els segadors”. Quan la gent es posa dreta per escoltar un himne, a mi em vénen al cap els militars. I em fa por. I no canto. Tampoc he aixecat mai el puny. No vaig amb banderes ni em poso uniformes. Tinc les meves reserves amb la iconografia de les manifestacions de l’11 de setembre. No em sentiria còmode vestint igual que tothom ni amb un punter alçat a l’aire.

Vas anar a veure la famosa exposició de l’estàtua de Franco al Born?

No. No em va interessar gaire tot aquell rebombori. No vaig entendre que es polititzés tant. Igual que el pregó de Javier Pérez Andújar, que també es va polititzar molt.

Parlen d’una lluita de relats simbòlics…

En el fons, és clar que la lluita és pel poder polític i electoral. El problema és el que dèiem abans, aquesta gent que lluita per això de seguida es trobaran que no manen. Un govern municipal pot fer totes les proclames que vulgui en contra de la pobresa energètica, per exemple, però el poder real estarà en les empreses que ho gestionen, en l’economia. D’ells serà l’última paraula, trauran les urpes, i els poders públics hauran de callar i acceptar-ho. Qui no vulgui veure això que no ho vegi, però que tingui clar que s’està enganyant.

Ets un escèptic polític?

No sé si dir-ne escepticisme, però n’hi ha molts exemples. La corrupció política està pactada. I, si no, com et penses que es podien mantenir aquelles campanyes electorals mastodòntiques, amb persones alliberades, les seus enormes… Tot aquell ‘poderío’! Mira com canten ara aquests del Palau de la Música i de ‘Pretòria’… Com ‘almejas’ canten! Ningú va adonar-se de tot això a la seva època? Tot eren flors i violes?

I, per molt que cantin, passarà alguna cosa?

No ho crec. Importen les aparences i la figuració. Quan s’obre la temporada del Liceu, allà hi són tots els polítics i tots els càrrecs haguts i per haver-hi. Els sous que tenen s’ho valen. En canvi, als equipaments culturals mitjans i petits costa una barbaritat que els facin cas, encara que facin aportacions tan valuoses com les que fa el Tradicionàrius, per exemple, on ara estem.

Parles dels professionals de la política.

I dels que viuen de la política, de les relacions que hi mantenen; hi estan enganxats com paparres. N’hi ha a cabassos. Persones que s’aprofiten de la feina, les iniciatives i les reivindicacions d’altres per vampiritzar-ho, erigir-se en líders i sortir en totes les fotos. I viure d’això, és clar.

I això és l’antítesi de la ideologia llibertària que professes…

Completament. Crec en l’individu, no pas en l’individualisme; en els individus lliures que s’agrupen. El més fàcil de manipular del món és una assemblea. Mira la CUP quan van empatar en aquella famosa votació per investir o no el Mas. I va haver-hi gent que s’ho va creure!

Si no funcionen els aparells dels partits polítics i tampoc les assemblees, què hem de fer?

Un sistema democràtic en què els partits polítics potenciïn els corrents interns. Això ja no existeix! La vida parlamentària es pot millorar, però les mateixes normatives estan fetes perquè no hi hagi moviment ni debat. La llibertat de vot no existeix. Vota el portaveu del grup parlamentari i els altres poden ser al bar si volen. Si pertanys a un partit polític, n’ets un esclau, i això no pot ser. Venim d’un sistema, el franquisme, amb el qual es va fer una reforma sense ruptura, i aquestes coses s’acaben notant.

Inicia sessió per poder descarregar l'entrevista en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.
6 comentaris
  • Subscriptor Ramon Salvat Guarque 11 de maig de 2017 - 13:14

    Suposo que el Sr.Cabrera ja ha observat que, realment, alguns pretenen fer un estat nació català, que resultarà tant nefast, o mes , que l’estat nació espanyol, donat que el seu model és una mena de Republicà Catalana tirant cap a la centralista i jacobiana Republicà Francesa, és a dir: un estat fort, eficaç amb un bon control del seus funcionaris i amb una sola cultura, la “pura” ; tot i que alguns dissimulen dient allò del model holandès i nòrdic, que queda mes “lliberal”.

    • Jaume2 12 de maig de 2017 - 13:23

      On va parar, molt millor un estat derivat del règim franquista que un hipotètic i superjacobí estat català… .

  • Subscriptor Josep Maria Camps Collet 12 de maig de 2017 - 9:36

    ‘Crec en l’individu, no pas en l’individualisme”. M’encanta, en faig el meu lema a partir d’avui mateix. Persones com en Cabrera són les que eviten que les societats es converteixin del tot en totalitàries, sigui totalitarisme polític o sigui totalitarisme de mercat. Gràcies per ser-hi, Lluís, i gràcies per parlar tant alt i tant clar. I gràcies a Crític per posar l’altaveu.

  • Subscriptor Guillem Galera i Léger 12 de maig de 2017 - 10:05

    Sort en tenim dels lectors que ens prevenen de la més que probable instauració de la República (accent a la u, si us plau) talibano-catalana inspirada a l’hora en el Juche nord-coreà i en deliri socialista d’Enver Hoxha. Fent cas del comentari del lector, tindrem feina. De moment, i per arribar a l’alçada del (també blasmat) estat nació espanyol, ja podem buscar ubicació per edificar la nostra particular vall dels caiguts. Potser si convertim el diputat del PSC David Pérez a la causa de la República ètnica anirem més ràpid.

  • Subscriptor Ramon Salvat Guarque 12 de maig de 2017 - 14:41

    Resulta d’allò mes divertida, la capacitat inquisidora d’alguns “patriotes” amb el tema de l’ortografia. Especialment si en els seus escrits, s’observa que no son precissament de nivell D. I, per cert, he d’admetre que son personal d’un optimisme de pedra picada……ho dic per això de mes que probable

  • Josep Romero Colls 14 de maig de 2017 - 12:51

    Lluís, fa temps que conec el teu anàlisi sobre aquest tema. Més que això, a través de les teves opinions , he entès i aprés molt sobre aquesta qüestió. Potser no o potser sí, arribo quasi a la plena coincidència o conformitat. Potser sols depengui de més matís o d’allò que no té cabuda en el constrenyiment necessari per l’espai o temps del que es disposa. Però sí que tinc clara una diferència. Jo no espero que ningú m’expliqui com serà la futura República catalana. En tinc prou amb el compromís adquirit tan per les entitats ciutadanes independentistes (i l’activisme en aquest sentit, de la majoria dels seus membres) com per la dreta i l’esquerra polítiques de caràcter independentista, en el sentit de que el nou Estat i la seva Constitució es farà i l’estem fent, d’a baix cap a dalt, amb participació ciutadana (feina que ja ha començat per vies com les de “Reinicia” o l’app “DemocràciaDirecta”, entre d’altres) i radicalitat democràtica. Tot i l’evidència de que és així, podria afegir: amb independència de la llengua que parli o parlarà cadascú, dels seus orígens, dels seus sentiments de pertinença o de les seves arrels culturals.

Deixa el teu comentari