Lola López: “Qualsevol persona que decideix immolar-se en un atemptat és també una víctima”

  • Text: Saioa Baleztena / Fotos: Jordi Borràs
  • dilluns, 13 novembre 2017

Lola López (Lugo, 1957), una antropòloga a l'Ajuntament de Barcelona. Després de treballar durant més de dues dècades al Centre d'Estudis Africans i Interculturals (CEA), s'ha sumat al projecte d'Ada Colau per ocupar-se de la cartera de comissionada d'Immigració, Interculturalitat i Diversitat. López compta amb l'ingredient necessari per entendre la diversitat cultural: l'empatia. Parlem amb ella de la gestió de les polèmiques interculturals en una ciutat diversa com Barcelona, de com aborden la diversitat els mitjans de comunicació i les sèries de ficció. Aquesta setmana just es compleixen tres mesos d'un dels capítols més dolorosos que ha patit Catalunya: els atemptats del 17-A.

"La sèrie 'Merlí', de TV3, parla de diversitat cultural amb idees absolutament estereotipades"

Aquesta setmana es compleixen tres mesos de l’atemptat del 17 d’agost. Com es troba la ciutat després d’aquest atac?

Han estat mesos de molta feina. Evidentment, des del primer moment ens vam posar a treballar per donar atenció a les víctimes. Això sí, vigilant des de prop els discursos de discriminació. Realment ens hem organitzat per donar resposta a les necessitats que la situació demanava, i he de dir que la coordinació de l’Ajuntament de Barcelona i la resta d’institucions i entitats ha estat clau.

Després de l’atemptat, una de les seves prioritats, de fet, va ser treballar amb la comunitat musulmana.

Evidentment. Vam fer una trobada que no va sortir als mitjans de comunicació. Les entitats musulmanes tenien moltes pors al rebuig, però sobretot tenien por que els seus fills poguessin fer una cosa com la que havien fet aquests joves. Per tant, va ser una mena de catarsi col·lectiva i una reunió molt emotiva. Ens demanaven suport a les institucions, perquè ells sols no podien posar en marxa totes les accions de prevenció de la radicalització dels terroristes. A hores d’ara seguim treballant en aquest sentit.

Com ho viu ara la comunitat musulmana?

Encara està en estat de xoc i, a més, com tota la ciutadania, estan desubicats amb la situació que viu Catalunya. Arran dels atemptats havíem començat a fer una feina imprescindible que, per la situació que viu el país, hem hagut d’aturar, i aquest parèntesi ha arribat en un moment en què les ferides són massa obertes.

Foto: JORDI BORRÀS

“Hauríem de deixar de parlar d’inclusió social i abordar el sentiment de pertinença, que és una cosa bidireccional”

A diferència dels actes d’homenatge que s’han convocat en altres ciutats europees que també han patit atacs terroristes, Barcelona va fer un acte interreligiós. Per quin motiu?

Només calia mirar el llistat que vam rebre dels Mossos per adonar-se que les víctimes eren de sensibilitats i religions totalment diverses. Hi havia gent de múltiples nacionalitats. Per tant, el més just era fer un acte basat en aquella diversitat. Va ser un encert, perquè la reacció de totes les comunitats religioses, fins i tot de les atees i les laiques, va ser boníssima, i es va veure que tots plegats sumaven, fent un acte amb tanta harmonia.

Un dels debats oberts arran dels atemptats ha estat el del perfil dels terroristes. Hi ha qui pensa que també han estat víctimes. Ho comparteix?

Qualsevol persona que decideix immolar-se és també una víctima, ni que sigui d’una rentada de cervell. Ara bé, la decisió de matar els altres em costa més de victimitzar. El que és clar és que tots som, d’alguna manera, responsables que passin aquestes coses; les institucions, la societat majoritària i una mica menys, però també, la comunitat musulmana que, em consta, treballa molt en aquest sentit.

S’ha parlat molt d’integració i de convivència. Creu que la radicalització sovint supera aquests límits?

Personalment tinc dues teories que encara no tinc resoltes. O bé ens equivocàvem i l’exclusió social no és el problema en aquests casos, o bé els índexs d’inclusió social estan equivocats i, per tant, l’exclusió és molt més profunda. Em decanto una mica més per aquesta segona hipòtesi, perquè només això pot explicar la radicalització d’aquests joves. Ells, que tenien feina, molt bons resultats acadèmics i parlaven perfectament català, van rebre permanentment missatges que no pertanyien a aquesta societat, perquè els seus noms eren Mohamed, Abdel Aziz o Karim, i perquè tenien un to de pell més fosc. Cal revisar els índexs d’inclusió social i hauríem de deixar de parlar d’inclusió social i abordar el sentiment de pertinença.

Quina és la diferència, però, entre inclusió social i sentiment de pertinença?

El sentiment de pertinença és bidireccional: parla del sentiment d’aquell que ha de pertànyer i del que l’incorpora. És més complex que la inclusió social, que s’enfoca sobretot en termes econòmics.

Foto: JORDI BORRÀS

“Després dels atemptats del 17 d’agost, hem vist que la islamofòbia creix com més lluny es troba de Barcelona”

Si mirem Europa, veiem que els brots islamòfobs pugen quan hi ha hagut atemptats. Es va replicar aquest fenomen a Catalunya?

No voldria ser massa optimista, però la realitat és que, després dels atemptats del 17 d’agost, hem vist que la islamofòbia creix com més lluny es troba de Barcelona. A la capital catalana va haver-hi poques reaccions islamòfobes i les va aturar la mateixa ciutadania. Evidentment, encara hi ha molta feina a fer; però, en aquest sentit, fem una lectura en positiu. Fa molts anys que Barcelona treballa per aquesta convivència i diversitat. És una ciutat construïda per onades de persones d’origen divers, i això es va veure en la reacció de la gent. A diferència de les reaccions que hem anat veient arreu d’Europa, la manifestació del 26 d’agost va reflectir més missatges de “No a la islamofòbia” que “No a l’islam”.

Parlant de reaccions islamòfobes, Barcelona té un conflicte obert amb un oratori del carrer Japó al districte de Nou Barris.

És un conflicte enquistat. Es tracta d’una petita comunitat de veïns musulmans de Nou Barris, amb nens nascuts a Barcelona. Després d’una experiència negativa amb un local ubicat en un carrer conflictiu, van trobar aquest local al carrer Japó. Es van adreçar a l’oficina d’Afers Religiosos per veure com ho havien de fer. Els hem estat donant suport, i ho vull remarcar, perquè han tingut la mala sort de trobar-se amb un carrer on alguns dels veïns més propers al local pertanyen a l’extrema dreta. L’oposició veïnal no és molt gran: tenim més veïns a favor de l’obertura de l’oratori que en contra; el que passa és que els que hi estan en contra estan molt organitzats, i s’hi han incorporat grups d’extrema dreta. Les obres s’han allargat molt i portem 200 nits de cassolades.

Quines són les queixes dels veïns?

Es queixen perquè no se’ls ha consultat sobre l’obertura de l’oratori. Però els drets dels veïns no s’han de consultar amb la resta de veïns. Hem parlat molt amb ells, porta per porta, tot i que ells ho neguen. I la seva queixa és que la primera reunió que es va fer al districte no era per consultar, sinó per informar. Però, si un veí té el dret que la seva escala sigui accessible per a la seva cadira de rodes, això no es consulta, se n’informa i es fa. El que sí que és imprescindible és que la comunitat compleixi totes les normatives. I els veïns critiquen que l’Ajuntament asseguri que això s’obrirà. Doncs sí, és un dret fonamental i no hi ha lloc per a la discussió.

Com es pot capgirar aquest conflicte?

Ara els veïns es queixen amb cassolades per manifestar-se en contra de l’obertura de l’oratori. En el moment que s’obri, aquestes cassolades hauran de desaparèixer perquè aniran a un altre esglaó legal, el de la pressió sobre els drets fonamentals dels veïns. Per tant, tot això s’ha d’acabar. Hi serem molt a sobre.

Foto: JORDI BORRÀS

“La diversitat no s’aborda de manera normalitzada a la ficció, sinó amb personatges estereotipats o de comparsa”

Davant l’amenaça que suposa la proliferació dels discursos i delictes d’odi, l’Ajuntament de Barcelona va presentar, al juny del 2016, el Pla municipal contra la islamofòbia. Quina ha estat l’acollida i quina valoració en fa?

Encara és massa d’hora per fer-ne una valoració amb profunditat; però, pel que fa a la implementació, anem al ritme previst. És cert que hi ha coses que són difícils de mesurar. Per exemple: realment hem aconseguit disminuir els brots islamòfobs? Amb els atemptats pel mig, és molt difícil de treure conclusions, perquès són coses molt qualitatives i no tan quantitatives. El que és clar és que era una iniciativa imprescindible. Encara més: ha tingut millor acollida després dels atemptats que abans.

Un dels problemes del racisme és la construcció del ‘nosaltres’ i del ‘vosaltres’. Recentment enviava una carta al director de TV3 per l’abordatge ‘racista’ de la sèrie ‘Merlí’ en un dels seus capítols.

L’hi hem donat més importància a aquesta sèrie perquè es tracta d’una ficció per a joves. Per tant, considerem que ha de transmetre uns valors. Són molts els adolescents que segueixen aquesta sèrie i, per aquest motiu, cal vigilar els missatges. És alarmant que, per un cop que ‘Merlí’ parla de diversitat cultural, ho faci amb unes idees absolutament estereotipades que recullen els tòpics més rancis i no reflecteixen la realitat. Això passa a Barcelona, i l’Ajuntament havia de reaccionar.

Sovint la ficció incorpora personatges d’origen divers, reforçant, encara més, aquests estereotips. Com valora l’abordatge que fa la ficció de la diversitat cultural i interreligiosa?

La Mesa per la Diversitat del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC), de la qual formo part, ha publicat un estudi sobre la ficció a TV3. Exactament sobre això de què estem parlant. El que hem vist a ‘Merlí’ no és una anècdota. La diversitat s’aborda de manera no normalitzada a la ficció, és a dir, amb personatges estereotipats o com a comparsa. Parlem de ‘Merlí’ però només cal veure ‘La Riera’, que es rodava al Maresme i no hi sortien persones magrebines. Aquest és un altre cas incomprensible. Si la sèrie fos en un altre lloc a Catalunya… però al Maresme hi ha una població originària de l’Àfrica occidental molt arrelada.

Foto: JORDI BORRÀS

“L’antropologia m’ha ajudat a relativitzar la bondat de la nostra mirada, netejant la meva mirada cap als altres”

La ficció, com els mitjans de comunicació, són clau en la construcció de l’imaginari col·lectiu. Vostè volia estudiar història de l’art, però va acabar sent antropòloga. Que li ha donat l’antropologia?

L’antropologia m’ha donat les eines per entendre que la meva visió del món no és ‘la visió del món’, sinó que és una mirada més i que té tanta lògica com qualsevol altra. Nosaltres utilitzem les nostres eines culturals per interpretar el món d’una manera determinada. Amb una altra cultura el mateix món s’interpreta d’una manera diversa, igual de vàlida. Entendre això m’ha ajudat a relativitzar la bondat de la nostra mirada, netejant la meva mirada cap als altres.

Ha treballat durant més de dues dècades al Centre d’Estudis Africans i Interculturals (CEA). Com està vivint aquesta etapa a l’Ajuntament de Barcelona?

És molt complicat en l’àmbit personal. Una de les coses que més m’han impactat és que la meva mirada sobre la diversitat i la construcció del racisme a la nostra societat ha estat una evolució. Quan era la directora del CEA, se’ns considerava com un centre que anava molt enllà amb temes de racisme. Ara amb la mateixa mirada, quan he expressat les meves opinions —que no han canviat—, m’he adonat, precisament, de la importància que té la mirada de l’altre. Ara se’m mira, no com la dona que va treballar al CEA, sinó com una comissionada de l’Ajuntament. I sovint s’ha tergiversat el meu discurs, quan no ha canviat. Ha estat una bufetada de realitat. Per aquest motiu he estat molt de temps sense parlar amb la premsa…

Foto: JORDI BORRÀS

“El multiculturalisme com a aparador per a la societat majoritària és ‘decimonònic’, però encara és molt present”

Aquest estiu va escriure un article d’opinió en resposta a Jordi Borja a CRÍTIC. Com va acabar tot plegat?

Era clar que la mirada d’en Jordi Borja era una mica desfasada. Ell defensava com un valor positiu el multiculturalisme folklòric, és a dir, que la societat catalana pogués gaudir de les cultures de més d’un centenar de nacionalitats que conviuen a Catalunya. Des del meu punt de vista, aquestes cultures conviuen amb la nostra i, per tant, són cultura catalana. El multiculturalisme com a aparador per a la societat majoritària és ‘decimonònic’ però encara és molt present a la nostra societat. El meu compromís des de l’Ajuntament és marcar la diferència de la perspectiva intercultural respecte al multiculturalisme. Això unes vegades és complementari i d’altres xoca, com va passar amb en Jordi Borja.

Governar també vol dir, per tant, saber dir “no”?

Exactament. Nosaltres mirem d’impulsar aquesta mirada intercultural, però governar també és tenir la capacitat de rebutjar aquelles propostes que ens arriben de ciutadans i empreses i que van en contra de la nostra línia de treball. No qualsevol proposta que ens arribi és vàlida; cal que les institucions fem pedagogia.

Inicia sessió per poder descarregar l'entrevista en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.

Deixa el teu comentari