Crític Cerca
Entrevistes

Lurdes Vidal “Denunciem que l’Aràbia Saudita dóna suport al gihadisme, però no volem pagar la benzina més cara”

Lurdes Vidal (Ponts, 1974) és responsable de l’àrea de món àrab i mediterrània de l’Institut Europeu de la Mediterrània (IEMED). El 1998 va viure a Damasc, on va aprofundir en el domini de la llengua àrab després d’haver estudiat traducció i interpretació. Té un coneixement profund i una mirada humanística i crítica sobre els països de les riberes sud i est de la Mediterrània, sobre els quals ha publicat nombrosos estudis i articles en relació amb aspectes com l’islam polític, la democràcia, l’educació o els moviments associatius i les relacions internacionals. També és la redactora en cap d”Afkar/Ideas’ (la revista trimestral de l’IEMED) i professora del màster de Món Àrab i Islàmic de la UB.

14/03/2017 | 20:00

Vas viure a Damasc entre el 1997 i el 1998. Un moment important: eren les acaballes de la presidència de Hafiz al-Assad, el pare de Baixar.

Hi vaig veure un cert procés d’obertura: el pare preparava el terreny per al fill. La gent pensava que, quan Baixar arribés a la presidència, les coses canviarien. Era vist com un home sense gaires llums però, en el fons, un bon noi, jove, educat a l’estranger… La lectura era: “Ens han estat encaminant cap a l’obertura”. Una anècdota: abans, per trucar a l’estranger, havies d’anar a correus, comprar una targeta específica i parlar des d’unes cabines concretes. Però, el meu primer estiu a Damasc, van instal·lar cabines modernes arreu, i les targetes es podien comprar en qualsevol botiga de barri. Era un canvi brutal: la gent, de sobte, podia comunicar-se amb la resta del món! Per això va haver-hi la ‘primavera’ de Damasc el 2000: la gent s’atrevia a demanar reforma política.

Van sorgir fòrums de debat, es respiraven aires de canvi, però el 2001 tot s’acaba: Baixar reprimeix aquestes demandes. Quin impacte va deixar entre la gent?

Els sirians estaven molt acostumats a aquell sistema de la por. En el fons, no els va sorprendre. Era molt difícil escapar-se del sistema, del Partit Baas, que tenia un control capil·lar de tots els elements de la societat, que estava totalment controlada i cooptada. A més, Baixar al-Assad es va erigir en protector de les minories no sunnites i els va donar certes quotes de poder. Ara: el poder d’Al-Assad no s’entén només per això, perquè no hauria resistit. Movent-se des d’una base socialista, després del 2000 obre el país a l’economia de mercat i duu a terme una sèrie de privatitzacions amb què aconsegueix lleialtats.

Qui se’n beneficia?

El seu clan, però també tota una burgesia sunnita, cosa que explica que després Damasc no s’alcés massivament contra ell. En la revolució siriana hi ha un component molt rural i descentralitzat. Costa molt que arribi a les ciutats, perquè aquesta burgesia, aquesta classe mitjana i mitjana-alta, no volia perdre els privilegis. En canvi, el món rural no havia rebut res i, a sobre, feia anys que patia sequeres.

El conflicte és confessional?

Als barris rics hi havia sunnites, però també xiïtes i cristians. La convivència no era perfecta, però era correcta. Ara hi ha majories clares d’alauites a favor d’Al-Assad i de sunnites en contra, però no són correlacions automàtiques. Síria s’ha anat confessionalitzant a mesura que progressava el conflicte. Jo no havia sentit mai parlar els sirians en termes sectaris com ara. Al-Assad ha dit a les minories: sóc l’única garantia que no sereu massacrats per la majoria sunnita. Per això, en el futur probablement la convivència serà molt més difícil.

Foto: JORDI BORRÀS
Foto: JORDI BORRÀS

A Síria tots els actors volen maximitzar el seu benefici després del conflicte, perquè hi han invertit molt

Tenint en compte aquesta diversitat i aquest estrip social i comunitari, quin model podem albirar per a Síria?

Es parla del model del Líban. Allà les minories estan representades, amb els seus drets reconeguts. Però l’Estat no és funcional: està compartimentat, sota un paradigma estrictament comunitari, on tens els mateixos cognoms manant des de fa 30 anys. També s’esmenta el model de Bòsnia.

Basat a dividir ètnicament el país.

Hi ha molta manca de creativitat per dissenyar una solució. Aquesta proposta es basa en una fal·làcia absoluta: a Síria, el territori no està pas repartit en zones ètnicament o confessionalment pures. N’hi ha on predomina més un grup —els drusos a Jabal al-Druze, els alauites a Latàquia—, però també n’hi viuen d’altres. Si vols un model de miniestats, hauràs de fer grans desplaçaments de població. La solució federal o confederal només funciona per als kurds, perquè territorialment estan més delimitats. Amb les minories confessionals ho veig més complicat: en el fons, el problema és si estàs a favor del règim o en contra.

Els kurds han establert una autonomia al nord de Síria que ells defineixen com a multiètnica i com a possible model per a tot el país. Però el seu projecte desperta enormes resistències entre la població siriana.

Moltes. Hi ha una forta identitat siriana que precedeix la independència de Síria el 1946: és la idea d’una Gran Síria, el Bilad al-Xam, que hauria d’estendre’s pel Líban, per Jordània, per l’Iraq… Ara els sirians saben que, com a mínim, els kurds de Síria no es conformaran amb menys autonomia que la dels de l’Iraq, però no ho accepten. L’oposició siriana, en general, se sent traïda pels kurds, que, però, intenten aprofitar una de les poques finestres d’oportunitat que els ha donat la història. La gràcia estarà en les geometries variables. Però ni a la banda del règim ni a la banda contrària no tothom voldrà el mateix model. I els actors regionals? Molts no volen un model d’autonomies, començant per Turquia i l’Aràbia Saudita. Tots els actors volen maximitzar el seu benefici després del conflicte, perquè hi han invertit molt.

Un altre país en una situació molt dura —econòmica, política i social— és Palestina. Potser viu un dels seus moments més difícils. Yasser Arafat, malgrat tot, era una figura rellevant, amb legitimitat, però cap altra no l’ha substituït en aquesta dimensió. Quin horitzó té un jove palestí que hagi nascut durant la segona ‘intifada’?

L’’statu quo’. Per això, dins del camp palestí, cada cop té més acceptació la solució d’un sol Estat. La solució dels dos estats, lamentablement, cada cop és més inviable, menys factible territorialment. S’acabaria generant un arxipèlag de petits territoris palestins. El mur s’ha menjat la frontera del 1967. I, a més, els israelians diuen que no tenen contrapart per negociar. Ni tan sols ho volen fer amb el president palestí Mahmud Abbas —que, d’altra banda, té el crèdit esgotat— perquè diuen que no és representatiu de tot el camp palestí.

Ni controla una part del seu propi territori.

No controla Gaza, on hi ha Hamàs. Quina alternativa hi ha a Abbas? Sona Marwan Barghouti, l’etern candidat. És qui tindria legitimitat, qui podria donar esperança. Podria arribar a un acord sostenible amb Hamàs i organitzar eleccions netes? I a més: és a la presó. Israel l’alliberarà si sap que pot esdevenir el líder que els palestins no tenen? No els interessa gaire.

L’“arxipèlag de petits territoris palestins” em remet als bantustans de l’apartheid sud-africà. La condemna dels palestins ha de ser la mateixa que la dels pobles negres en aquell context, és a dir, complir una permanent funció socioeconòmica subalterna?

Em nego a pensar-ho, és molt dur. Però és cert que al poble palestí se li demana que es posi en ‘stand by’. No evoluciona políticament. La situació econòmica és tràgica. A Gaza és devastadora. I als refugiats se’ls demana que posin les seves vides en pausa.

Foto: JORDI BORRÀS
Foto: JORDI BORRÀS

A Egipte les revolucions van connectar els joves entre ells: ciberactivistes, gent del Moviment 6 d’Abril, sindicats…

Davant el patiment del poble palestí, on queda l’esquerra israeliana?

Hi ha una forta crisi de l’esquerra, ideològica i de projecte, en tota la regió. L’esquerra havia estat forta, important. Però els comunistes han estat molt reprimits, i pràcticament només queda la trotskista algeriana, Louisa Hanoune. I els partits socialistes, molts han estat partits del poder. Hi ha manca de legitimitat i de renovació d’elits polítiques. Crec que a Israel aquesta crisi també es viu. No hi ha un projecte capaç d’engrescar la gent. Tens posicions de dretes o de més dretes encara. A més, la societat israeliana s’ha transformat molt. L’Israel dels anys setanta, el dels quibuts… ha passat moltíssim temps. Hi ha un component de població que està fent la societat molt més conservadora: la força dels colons ultraortodoxos.

Que tenen més fills que els altres.

Demogràficament canvien la cara del país.

I aporten més pàtina religiosa. Com fan els islamistes arreu de la regió.

Els islamistes econòmicament són liberals i en qüestions morals són conservadors. Quan parlen de justícia social, ho volen vehicular tot cap al tercer sector, cap a les organitzacions socials. El que estan proposant, de fet, és el mateix que ja es feia fins ara: mirar de compensar els mals del neoliberalisme mitjançant el tercer sector. No assumeixen que aquesta feina l’ha de fer el Govern. Aquesta és una de de les grans decepcions amb el projecte islamista: no tenien un programa econòmic que donés resposta al que la gent demanava, que evidentment era llibertat i dignitat, però també feina, pa, oportunitats, redistribució…

Què els cal, als sectors polítics progressistes?

Un projecte ideològic que connecti amb el ciutadà. Hi ha tot un segment de població jove, polititzat però no adscrit políticament, on molts —no tots— són més aviat d’esquerres, o almenys tenen un vessant social molt clar, i estan adquirint una experiència d’organització que potser a la llarga podrà aportar projectes polítics i ideològics més engrescadors.

S’està dient que les ‘primaveres’ han estat una derrota, encara que momentània…

Ara està molt de moda dir-ho: “Això no ha servit de res”. Però qui ha de dir si els ha valgut la pena no som nosaltres, sinó les mateixes poblacions d’allà.

…No em referia tant al fet que no hagués servit de res, perquè al final una experiència política sempre serveix d’alguna cosa. La pregunta anava més per si aquests sectors joves als quals fas referència són els que van estar a l’inici de les ‘primaveres’ o bé són gent que s’ha polititzat després, arran del procés de canvi.

A Egipte, l’elit de joves que vestien bé i tuitejaven amb el seu Mac a Tahrir tenien una connexió mínima amb la població. “Jo m’he de refiar d’aquests quatre ‘nanos’?”, pensava la gent.

En canvi, els Germans Musulmans, aquesta feina de connexió, l’han estat fent durant dècades.

Per això el full de ruta ràpid els va anar tan bé. Si no s’organitzaven eleccions ràpidament, hi havia el risc que la junta militar s’eternitzés al poder. Bé, al final és el que va acabar passant, però abans els islamistes van guanyar les eleccions amb Mursi. Les revolucions van servir per connectar aquests joves egipcis entre ells: ciberactivistes, gent del Moviment 6 d’Abril, moviments laborals, alguns sindicats… Ara, la gran majoria de lideratges visibles són a la presó. Aquest sector, se l’està asfixiant. El repte és que sobrevisquin. Penso, per exemple, en activistes com Ahmed Maher o Alaa Abd El-Fattah. No sé si es convertiran en uns ‘Mandelas’. Alaa Abd El-Fattah, ja el van posar a la presó amb Mubarak. El 2005, el vaig entrevistar. Era radicalment antiislamista. Quan va sortir de la presó, continuava sent-ho, però deia que calia treballar amb els islamistes. Era dels pocs que ho pensaven. La junta militar el va tornar a posar a la presó. Mursi també. I ara Al-Sisi també. L’experiència política i vital d’aquest noi el postula perquè més endavant pugui exercir algun tipus de lideratge.

Foto: JORDI BORRÀS
Foto: JORDI BORRÀS

A les ribes sud i est del Mediterrani hi ha dones que escriuen literatura amb temes absolutament subversius

I a Tunísia?

És una mica diferent. La revolució, l’han cooptada unes elits que consideren que els joves no hi compten. Això obre potencial de protesta. Però allà els joves han assumit un rol de monitoratge i fiscalització de l’acció del Govern, aprofitant que el camp de la llibertat d’expressió s’ha ampliat. Jo sóc optimista. Són temps molt durs, però les revolucions no hauran caigut en sac foradat.

Em crida l’atenció sentir dir això.

No sé si hi haurà una altra revolució com a tal. Però hi ha dinàmiques de canvi que hem tingut molt desateses i que ja hi eren abans del 2010. No només dels moviments socials: els islamistes mateixos havien creat una cultura de protesta i d’oposició, per bé o per mal. O els moviments de dones, i les dones en general, que van transgredint els rols que se’ls han assignat.

A Europa la percepció és més aviat la contrària.

Perquè hi arriba una imatge més conservadora. Però jo veig dones que escriuen literatura amb temes absolutament subversius: la libanesa Joumana Haddad, l’algeriana Ahlam Mosteghanemi… Nous temes, nous llenguatges, parlen obertament de sexe, com la siriana Salwa al-Neimi a la seva novel·la ‘El gust de la mel’, traduïda al català… O les autores de còmic Asia al-Fassi (de Líbia) i Sawsan Nourallah (de Síria): saps quina transgressió transmeten els seus temes i els seus dibuixos? O la ‘rapera’ libanesa Malikah… Ara mateix, a Tunísia —i abans al Líban— hi ha un grup que defensa obertament els drets dels homosexuals. Se l’estan jugant molt, però el context polític els ho permet. Era impensable fa 10 anys. Tens el grup libanès Mashrou’ Leila: el seu cantant és obertament gai. Havien de tocar a Jordània i els van vetar. Però la cosa bona és que van obrir un debat públic. Ara la gent parla molt més d’aquests temes al carrer. Fins i tot a l’Egipte d’Al-Sisi, on estan tancant seus d’organitzacions de drets humans i Occident no està aixecant ni un dit.

Què és el que no estem entenent a Europa?

Que el que decidim avui tindrà efectes d’aquí a 10 anys. El que avui ens pot convenir se’ns pot girar en contra. Comprem Al-Sisi perquè ens dóna estabilitat i cooperació antiterrorista. Però què passarà amb els Germans Musulmans? Els podràs eliminar? És molt difícil. La història ens diu, i sobretot a Egipte, que, com més repressió contra els islamistes, més radicalització dins del moviment i més escissions. D’aquí a 10 anys podem haver eliminat el Daesh, però la idea no, i haurem gestat nous petits monstres disposats a omplir aquest buit.
Més encara: quines relacions volem tenir amb l’Aràbia Saudita? Cridem molt per denunciar que l’Aràbia Saudita dóna suport al gihadisme i que l’empara ideològicament, però potser no estem disposats a pagar la benzina més cara si els nostres països la critiquen i ella ens talla el subministrament de petroli. Hem de ser conseqüents, també els ciutadans.

Què passa amb l’islam a Europa?

Tenim musulmans europeus, agradi o no. I fan pública la seva musulmanitat. I reclamaran drets i llibertats. Davant d’això, tenim molts dilemes. Volem un islam europeu, o ens conformem amb aquest islam pseudoeuropeu importat des d’altres països? Quins imams tenim? On s’han format? De quines arrels filosòfiques i socials han begut? França ha intentat crear un islam francès, però tampoc no ha funcionat. Volem que s’estructurin com a comunitat? Quan hi ha un atemptat, els reclamem que actuïn com a comunitat i el condemnin en bloc. En canvi, quan surten com a comunitat a demanar una mesquita, llavors no ho volem. En el fons, hi ha una gran qüestió: acceptem que la identitat europea és evolutiva? Molta gent vol fer veure que Europa té una identitat monolítica, cosa que no és certa. La capacitat d’identificació que tenim nosaltres amb un hongarès és limitada. De vegades en tindrem més amb un sirià. Quan vaig tornar de Síria, vaig intercanviar impressions amb una companya que se n’havia anat a estudiar a Finlàndia. I la meva conclusió va ser que jo, al capdavall, havia estat en un context bastant familiar i que era ella qui se n’havia anat a un altre planeta.

 


[Aquesta entrevista està publicada originalment a la revista ‘Mar Crítica’, editada per CRÍTIC i Pol·len, amb el suport econòmic de la Fundació Flama. Compreu-la per Internet i us l’enviem a casa.]

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies