Marina Garcés: “Vivim en la Barcelona del malestar social”

  • Text: Sergi Picazo / Fotos: Ivan Giménez
  • dilluns, 18 setembre 2017

Pensa i fa pensar. Marina Garcés (Barcelona, 1973) és la pregonera de les Festes de la Mercè. En temps de blancs i negres, soroll i trinxeres, va bé algú que ens ajudi a pensar el 'nosaltres'. Va estudiar filosofia a la UB i es va doctorar amb una tesi titulada 'Las prisiones de lo posible'. Ha escrit tres llibres de lectura obligada: 'Un mundo común' (Bellaterra, 2013), 'Filosofía inacabada' (Gutenberg, 2015) i 'Fora de classe. Textos de filosofia de guerrilla' (Arcàdia, 2016). Conversem amb ella sobre la seva 'història' de Barcelona: des de les llibreries de la Dreta de l'Eixample fins al desallotjament del Cinema Princesa. Sense censura: no dubta a ser (auto)crítica amb l'esquerra barcelonina.

"No haurem guanyat gairebé res si els Comuns i la CUP només són un producte més de la prestatgeria d'opcions del supermercat dels partits. Canviar la cultura política és el més difícil"

“Avui, als llocs superpoblats s’encreuen, ignorant-se, milers d’itineraris individuals en els quals apareix l’incert encant dels solars, les obres en construcció, els aeroports, les estacions de tren, les andanes i les sales d’espera on els passos es perden. Sorgeix, doncs, l’encant de tots els llocs de la casualitat i del punt de trobada on es pot experimentar furtivament la possibilitat d’aventura, el sentiment que no queda més que veure venir les coses.” Això explicava Marc Augé a ‘Los no lugares. Espacios del anonimato’, llibre de l’any 1992. Els no-llocs tenen un encant especial, i sovint no ens n’adonem. Passes per la mateixa cantonada, seus al mateix banc de l’estació, puges al mateix vagó, prens cafè al mateix bar. Hi ets, però no hi estàs. Ho veus, però no ho mires. Creues cada dia desenes de no-llocs sense veure’ls. CRÍTIC us convida a fer d’antropòlegs de la nostra ciutat amb la guia turisticofilosòfica de la pregonera de les festes de la Mercè, Marina Garcés.

Un no-lloc de Barcelona, on ens ha proposat passar la tarda per xerrar i passejar la pregonera de les festes de la Mercè, Marina Garcés, podria ser l’estació de Sants. No sé si hem quedat en una estació de tren, una mena de centre comercial o uns quants restaurants junts. O tot alhora. Milers de persones encreuant-se, turistes en xancletes, empresaris amb ‘traje y corbata’ que arriben amb AVE des de Madrid, gent amb cara d’aclaparada corrent perquè perd el Rodalies cap al Baix Llobregat, Mossos d’Esquadra fent la ronda buscant motxilles bomba. Temps de bojos. No hi ha lloc on agafar-se (ni físicament ni simbòlicament).

Foto: IVAN GIMÉNEZ

—Per què carai hem quedat aquí?

—L’estació de Sants és un no-lloc que vincula les meves dues vides: la que faig a la ciutat d’on sóc i on visc, i la vida que faig a la ciutat on treballo, Saragossa. Aquest és el nus, l’estació d’enllaç, per on passen les meves dues vides entre dues ciutats tan allunyades en quilòmetres i entorns culturals. Sants s’ha convertit en un lloc molt meu sense ser gens meu.

—És inhòspit, és lloc de pas, és lleig, tothom va de pressa, ningú se saluda, centenars de persones anant i venint.

—Aquesta estació és un lloc inapropiable. Sants, sobretot per la manera com es va fer al contrari d’altres estacions amb caràcter viatger com l’estació de França, és una de les estacions més desgraciades del món. Ni la veus. És un passadís, un tros de centre comercial, no hi ha gairebé cadires per seure i està poc connectada amb la ciutat. Té fronteres que no ajuden a connectar-la amb el barri de Sants. És un forat negre. Envoltat d’hotels, taxis, busos. No fa lloc. No és un espai de relació.

—Té alguna cosa bona?

—Per mi, sí! Tot i ser un lloc inhòspit, per mi significa ‘arribar a casa’. L’AVE és com un tub, una xucladora que et porta d’un lloc a l’altre sense transició, i la primera imatge que tinc d’estar a casa és el vestíbul de Sants.

La Barcelona de Marina Garcés

Foto: IVAN GIMÉNEZ

Fugim de l’anar i venir de gent per buscar un lloc tranquil per fer l’entrevista. Les cicatrius de l’estació de Sants no ens ho posen fàcil. Busquem un bar ‘normal’ de Barcelona, és a dir, un ‘bar de xinos’. Al final, però, acabem en una terrassa ‘random’ amb el soroll de fons dels cotxes del carrer Numància. “Per mi, una canya”, diu ella. “Jo, una Voll Damm”, responc. Anem-hi.

—Canviem els no-llocs pels ‘llocs’ que sí han marcat el caràcter i el pensament de Marina Garcés. Rilke va escriure allò que “la veritable pàtria de l’home és la infància”. Quins són els teus primers llocs de Barcelona?

La meva infància té un espai molt estret de vida al barri de la Dreta de l’Eixample. Tot passava entre el passeig de Sant Joan i el passeig de Gràcia, i entre la Diagonal i la Gran Via. Allà vivíem, anàvem al ‘col·le’, teníem els amics, visitàvem els avis, fèiem la compra.

—Hi ha gent ‘de barri’ que diu que “àixò de la Dreta de l’Eixample no és cap barri…”

Doncs jo vull reivindicar la Barcelona sense barri ara que tothom parla de la Barcelona dels barris. Estem passant d’una apologia total de la ciutat deslocalitzada a una apologia de la Barcelona dels barris com si tothom tingués clar de quin barri és. Hi ha molta Barcelona sense barri, i molts fills de Barcelona que no hem tingut un sol barri concret. Això no vol dir que no tinguem geografies emocionals ni vivències en llocs de la ciutat. Però no sempre tot passa per la identitat del barri.

La Garcés em diu que una de les coses que més recorda de la seva infància era “anar amb els pares a les llibreries del barri i fer el circuit entre l’Ona, la Laie i la Catalònia”. Aquí posaria aquella emoticona de WhatsApp d’obrir els ulls al màxim. Els meus pares no em portaven a llibreries. Anàvem a jugar al parc: futbol, bici i genolls pelats! De lectures, com a màxim, tebeos de ‘Mortadelo’, historietes de l’Eric Castel i l’inclassificable ‘On és Wally?’. “També anàvem a patinar, eh! Però a l’Eixample de la meva infància hi havia pocs parcs o places. No fèiem vida de carrer; fèiem vida als pisos i a l’escola. Som els nens que jugàvem al passadís. Els nostres parcs eren els passadissos de les cases de l’Eixample”, matisa la profe de ‘filo’.

El cuc del pensament, però, li venia als gens. Els pares, ell arquitecte i ella historiadora, van connectar-la de ben petita amb el món dels llibres. Suposo que no li va costar gaire a casa dir-li a la família l’any 1990 que havia decidit estudiar la carrera de filosofia. Un dels avis de la Garcés era el poeta i traductor Tomàs Garcés, amic de Joan Salvat-Papasseit, exiliat del franquisme a França i, ja de gran, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

—Quins llocs van conformar la teva joventut?

Quan vaig arribar a la universitat el 91 o el 92 vaig descobrir un nou món. Va ser un mar obert. Sortia del petit món on vivia, amb els amics de sempre i d’una escola petita i concertada. El primer dia vaig descobrir caminant sola aquell descampat que baixava des del metro fins a la Facultat de Filosofia de la UB per darrere del Camp Nou, amb els transvestits. Era un món socialment, culturalment i, fins i tot, estèticament molt diferent d’on jo venia. Va ser com tornar a néixer. Un eixamplament de mons. Primer, aquell món m’intimidava. Després, haver-me d’espavilar; va ser fantàstic.

—Van ser els anys de la Barcelona olímpica on tot era ‘guai’ i la ciutat es posava guapa… Era un aparador fals?

Els nous espais d’aquella Barcelona eren molt ‘cool’, molt moderns i… molt cars! Ni ens hi acostàvem. Nosaltres fèiem vida als pisos. Mai anàvem a bars de copes. Jo vivia a la Barcelona dels pisos. La ciutat gairebé no apareix en la meva vida fins al desallotjament del Cinema Princesa l’any 96.

Aquella generació de filosofia de mitjan anys noranta, amb noms ara coneguts com el de Marina Garcés i el de l’actual alcaldessa de Barcelona Ada Colau, va viure amb entusiasme l’esclat de mobilitzacions del cicle de protestes 1994-2004. És un moment iniciàtic per a una generació d’activistes socials barcelonins. Venien de la derrota del comunisme, de la fi del PSUC, del “s’ha acabat la història” de Fukuyama, del capitalisme considerat “el millor dels sistemes possibles”… I de cop: la guspira que ho encén tot. L’1 de gener del 94, l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional va enviar a pastar fang la festa neoliberal. El 1999 es globalitzen les protestes antiglobalització contra la cimera de Seattle de l’OMC. El 2001 es fa el primer Fòrum Social Mundial de Portoalegre.

Tot això es trasllada a Catalunya. El 1994 es va fer la mítica acampada a la Diagonal pel 0,7%. Al març del 1996, Aznar guanya les eleccions espanyoles i es firma el pacte del Majestic amb la CiU de Pujol. A l’octubre del 96, la policia desallotja el Cinema Princesa, a la Via Laietana, un dels espais emblemàtics del potent moviment ‘okupa’ barceloní, i la història acaba en batalla campal, ferits, un mort i gairebé 50 detinguts. Un dels advocats dels ‘okupes’ era Jaume Asens. Al gener del 1999, Aznar visita la Universitat Autònoma i es ‘lia un pollastre’ que acaba amb desenes d’estudiants detinguts i ferits. La Plataforma en Defensa de l’Ebre comença a cridar que “l’aigua és vida” al setembre del 2000. Cimera contra el Banc Mundial, moviment contra l’Europa del capital, lluites en suport als sense papers tancats a les esglésies, manifestacions contra la guerra de l’Iraq. S”okupa’ l’Hamsa el 1996, Can Masdeu el 2001, Miles de Viviendas el 2004. Era un no parar. És el cicle de protestes més potent vist a la Catalunya post-78 fins als anys del Procés.

Marina Garcés tenia 20 anys i escaig. L’esclat de la protesta de l’antiglobalització, l’ecologisme, el pacifisme, les ONG i els cooperants i, en definitiva, els nous nous moviments socials l’agafa en plena joventut! No hi estava sola per aquells mons. A veure si us sonen aquests noms? Garcés és del 73, sí, però Jaume Asens és del 72, Ada Colau, Xavier Domènech i David Fernàndez són del 74, Anna Gabriel és del 75, Gemma Galdon és del 76. Tots ells, i centenars de persones més que avui segueixen militant en entitats, mitjans de comunicació, projectes i moviments socials d’arreu del país, ja corrien per allà a mitjan anys noranta i al principi dels 2000.

Cinema Princesa: “El nostre 15-M”

Foto: IVAN GIMÉNEZ

—Mitjans anys noranta. La Barcelona postolímpica. T’agafa en plena joventut. Com ho vas viure? 

Allà, per mi, va aparèixer el carrer. La meva vida passa d’una geografia estreta a una geografia esclatada. Començo a relacionar-me amb la Barcelona del carrer arran del desallotjament del Cinema Princesa. És el moment clau, meu i nostre. Érem una generació que no ens relacionàvem amb la Barcelona olímpica, que ens sentíem aliens i expulsats d’aquella ciutat, i de sobte, sense passar per processos de politització gaire evidents, ens trobem allà. Apareix allà un nosaltres sense nom. Ens sentim convocats per aquell fet sense que molts de nosaltres haguéssim militat en el moviment ‘okupa’ ni tan sols haguéssim estat dins del Princesa. Ens convoca una cosa que canviarà moltes trajectòries de vida. Aleshores em començo a vincular amb col·lectius, amb centres socials ‘okupats’ i amb l’activisme de la ciutat.

—Jo tenia aleshores només 15 anys. Els activistes de la Generació dels Noranta sempre m’heu explicat que allò va ser molt important per a vosaltres i que ho va canviar tot.  

El Cinema Princesa va ser el nostre 15-M.

—Ostres… i què va començar aleshores?

Comença el plural, el nosaltres. Definitivament s’esquerda la ciutat aparador. La Barcelona que s’ensenya a si mateixa, des del “Barcelona, posa’t guapa”, i veu com tot era una ficció. El 92 és la culminació dels consensos de la Transició. És el moment en el qual l’Espanya modernitzada, la dels Jocs de Barcelona, l’Expo de Sevilla i el Quinto Centenario del que anomenaven el ‘descobriment’ d’Amèrica, s’ensenya al món. Aquells anys són, per a nosaltres, el primer trencament amb el nou ordre de modernitat i democràcia. Apareix el malestar d’una joventut que no vol participar de tot això, surten noves formes de socialització i de fer política. Ningú comptava en aquell moment que apareixeria un nou discurs crític. Criticàvem la Barcelona del disseny i l’especulació immobiliària. Experimentem amb noves formes de vida. Vinculem allò local i allò global. Canviem el llenguatge, gràcies sobretot als zapatistes. Ja no es tracta de l’esquerra tradicional ni d’apuntar-se només a l’organització estudiantil, al partit i al sindicat. La pel·lícula ‘El taxista ful’ mostra aquells problemes, amb el rerefons de l’atur de llarga durada i les dificultats per sobreviure a la ciutat. Simbòlicament a partir del Princesa vam començar trobar paraules i maneres d’organitzar-nos.

La nova protesta: “No volem el poder!”

—Vas començar a militar políticament aleshores. Tenia forma aquell ‘nosaltres’?

Érem grups d’afinitat. Fèiem campanyes. Ens ajuntàvem amb gent. Creàvem llocs, i després desapareixien. La geografia va mudant, els grups van canviant. Però sempre hi érem, hi ha un vincle, molt permeable, on arriba gent nova constantment. Era molt fàcil autoconvocar-nos. Ho vam fer amb el cicle de protesta antiglobalització, amb la campanya pel “no a la guerra” o per les lluites contra l’especulació i per l’habitatge. El 15-M va ser un salt endavant, però no apareixia del no-res, sinó que aquells mons venien de lluny. Jo era una més en tot això. Vaig estar a l’Oficina 2004 —quan vam ocupar l’antiga seu d’Hisenda del carrer Avinyó 15, la primera vegada el 97 per protestar contra el Fòrum de les Cultures quan encara ningú s’havia cregut el Fòrum!—; vam fer “Dinero gratis”, que després va donar pas a “Yo mango”; vam obrir el primer Espai Alliberat contra la Guerra durant la invasió de l’Iraq el 2003… i ara col·laboro amb l’Espai en Blanc.

—Quants noms diferents?

Ens dèiem el que fèiem. Això és la politització de la vida.

—Una pregunta per al debat: tot allò no era massa líquid i poc sòlid? “Les idees no viuen sense organització”, deia Gramsci.

No crec que sigui líquid. Tampoc és sòlid perquè no és rígid ni està estructurat. Però és consistent. El fet de ser un espai informal, nebulós i inestable té una lògica molt més borrosa. Hi és i no hi és. Quan no hi és, alguns diuen que han desaparegut! Però, en un moment de politització de la vida, sempre hi és. El poder necessita continuïtats, linealitats, responsables… i això als partits és molt clar. Però en aquest món això no funciona. I, per això, és molt més resistent, més capaç d’activar-se en moments de necessitat i fer processos polítics d’una forma més làbil. Làbil no vol dir líquid en el sentit postmodern de Bauman, sinó que està molt més lligada a la vida actual i les maneres de desenvolupar-se. Un espai de resistència pot mantenir-se actiu encara que no hi hagi acció: que no hi hagi acció no vol dir que no hi hagi activitat, i que no hi hagi organització no vol dir que no hi hagi compromís.

(Auto)crítica dins els Comuns i la CUP

Últimament hi ha una (auto)crítica recurrent en el món de les esquerres radicals a Catalunya: que la gent d’esquerres hauria confiat massa en aquesta nova esquerra política a les institucions, siguin els Comuns, Podem o la CUP, sense implicar-se en el sentit de formar part. Marina Garcés ho va desenvolupar filosòficament en una excepcional xerrada —convertida en un petit opuscle o pamflet— al CCCB sota el títol de ‘El compromís’.

—El 2014, abans que Barcelona en Comú guanyés les eleccions municipals i quan la CUP només tenia tres diputats al Parlament, ja vas parlar del risc de la institucionalització en una entrevista a CRÍTIC: “El perill és convertir Podem i Guanyem en l’única traducció política d’un malestar. No són la solució política d’unes demandes socials, sinó que són un instrument més d’una politització que es desplega”.

Que hi hagi noves formacions polítiques no vol dir que hagi canviat la cultura política. La cultura política en la qual ens hem criat és molt clientelar i utilitarista. Els partits polítics són allà per fer-nos un servei i per captar clients. Costa molt trencar aquesta concepció. No haurem guanyat gairebé res si les noves formacions polítiques només són un producte més de la prestatgeria d’opcions possibles del supermercat que és el sistema de partits en el qual uns guanyen i uns perden. Canviar la cultura política és el més difícil. Això, però, tampoc ho poden fer sols els partits. Requereix un canvi cultural. El 15-M ho va expressar bé amb el “No ens representen”. Formacions com les CUP o les plataformes municipalistes del canvi podrien connectar els dos sentits de la politització: el de la implicació social i el de la decisió política. Quan se separen, caiem en la instrumentalització.

—Poden guanyar les eleccions, però no tenen el poder. Per canviar l’hegemonia, cal canviar el terreny de joc? 

He viscut amb angoixa com companys que venien d’espais molt crítics han anat silenciant la seva veu crítica, fins i tot entre ells, quan han entrat en processos d’institucionalització de nous partits. Per exemple, companys de Madrid que en els inicis de Podemos van veure una possibilitat que els ‘círculos’ fossin un espai de debat polític crític per intervenir sobre les condicions de joc ara començaven a dissociar el fet de ser crítics amb el fet de ser executius. Es percep que qualsevol crítica és un obstacle perquè endarrereix processos de presa de decisions. La crítica es veu com un entrebanc. Ho comença a sentir el mateix militant que pensa: “Si ara faig aquesta crítica, entorpiré el procés; se’m veurà com a problemàtic”. Aquesta és una de les raons per les quals jo no em vaig animar a ficar-me aquí. Per mi és molt important creure en la paraula lliure i en la possibilitat de dir-ho tot en aquells espais que ens creiem de debò. Per això no m’agraden els partits polítics. Sempre prioritzen les lògiques de l’eficàcia, i d’una eficàcia sovint amb relació al poder. L’objectiu és sempre arribar al poder i, per tant, no pots aturar-te per ser massa punyeter. I, un cop arribes al poder, l’has de mantenir i augmentar. I, si no ho fas, tot el que havies començat a fer pel canvi social no continuarà. Això sovint es fa amb la millor intenció. Però la reducció dels espais de crítica va creant un espai acrític on preval l’eficàcia, mantenir l’estructura i obtenir més poder.

—Sona una mica a l’adagi zapatista del subcomandant Marcos del “no volem el poder”.

El poder només s’ha de voler si no vols el poder. Només em fiaria d’algú que vulgui el poder per buidar-lo de poder. Aconseguir-lo i aleshores cridar: “Ei, gent, aquí teniu el poder”. Hem de desocupar el poder.

—El periodista Guillem Martínez, en una entrevista a CRÍTIC, em deia fa mesos: “Em sorprèn la rapidesa amb la qual gent de Barcelona en Comú ha assumit un discurs institucional”. T’has decebut?

No, no! Tinc el verb ‘decebre’ fora del meu vocabulari. La meva aventura política la visc amb confiança cap a algunes persones i companyes, però amb desconfiança en el sistema en què es fiquen. No crec gens en el sistema de partits, tal com està muntat. Confio que hi ha gent que farà coses quan arribi o quan ha arribat al govern. Però no resol el problema d’una societat culturalment conformada a consumir i depredar el món.

Barcelona ciutat marca

Foto: IVAN GIMÉNEZ

—Quina visió tens avui d’aquesta Barcelona ciutat marca de la qual ets pregonera!?

Som a la fase de constatació dels danys. Molta gent i molts col·lectius socials ho denunciàvem des de fa molts anys. Sovint ens acusaven de ser puristes, àcrates i ressentits que no sabíem alegrar-nos de l’èxit de la nostra ciutat preciosa i desitjada per tothom. Ara sobren els arguments. Gairebé tothom veu ja les evidències de la malaltia, però ara és molt més complicat aplicar-hi solucions. Vivim en una Barcelona travessada per les desigualtats creixents en totes les formes d’exclusió, de violència, de guetització i de perillositat. Vivim en la Barcelona del malestar social amplificat que ve de molt lluny. Aquesta ciutat dóna beneficis, però sobretot beneficia molt pocs. Circulen moltíssims diners per la ciutat, però és evident que cada cop beneficien menys gent de la ciutat. La indústria del turisme de masses s’ha convertit en la indústria principal que està explotant fins al límit un ecosistema danyat. El turisme és viatjar i conèixer món, cosa que pot estar molt bé, però la indústria turística és tot un sistema econòmic i d’explotació basat en el desig dels éssers humans de conèixer llocs que no són els nostres. El problema és la indústria turística; no el turista.

—Us deien que això dóna feina a molta gent, que aneu en contra del creixement econòmic…

Hi ha un argument pitjor encara: “I, si no, de què viuríem?”. Aquesta és la frase de la rendició. Jo no sóc economista, però el problema filosòfic recau a fer-nos aquesta pregunta: No ens imaginem fent una altra cosa amb Barcelona? Hem arribat a creure’ns que, si no fos pel turisme, no podríem sobreviure com a col·lectiu? És com l’esclau que pensa que sense l’amo no podria menjar. Mentre pensem altres models econòmics i diversifiquem els sectors empresarials, hem de sentir-nos capaços de fer altres coses, de generar una vida ‘vivible’ a la ciutat, des de la resistència i des de la creació. Això passa molt per un canvi de mentalitat. No hem de tenir una mentalitat servil. Ara, però, crec que la consciència s’està despertant. Sóc optimista.

Em poso pessimista: jo, en canvi, penso que Barcelona s’ha acabat. Vaig escriure l’article “McDonald’s i AirBnB al Carmel” per dir: “La Barcelona que coneixíem s’ha acabat. Ja no és una ciutat: és un producte. La suma de turisme massiu, societat de consum, globalització cultural, capitalisme sense control i negoci immobiliari ha posat fi a allò que va ser —i, sobretot, que va significar— la Barcelona popular, lliure i rebel, la Rosa de Foc, la ciutat dels prodigis”.

—Dins d’una economia de lliure mercat, hi ha opcions per posar fre al negoci del turisme i l’especulació immobiliària? No es pot aturar…

La correlació de forces és totalment desproporcionada. L’allau d’inversors internacionals que estem vivint no es pot aturar. Les ciutats, com diu David Harvey, són un producte d’inversió. Però a Barcelona estan sorgint unes resistències molt fortes, una consciència col·lectiva que això no pot ser, que no he vist en altres ciutats turístiques. Tinc un punt d’orgull i d’esperança de veure que a Barcelona està naixent un sentiment de resistència contra els efectes negatius de la indústria turística. Pot ser una resistència derrotada. No necessàriament penso que guanyarem. Però, com a mínim, els excessos del turisme de masses han activat un ‘nosaltres’ de defensa dels barris i del dret a l’habitatge. Barcelona és una ciutat assetjada pel capitalisme global, però a Barcelona ha tocat os. Ha activat, segurament, un sentit de la vida en comú: ens agrada poder estar al carrer, que els nens juguin a la plaça, que el bar de sota de casa sigui un bar per prendre un cafè. Això activa solidaritats. S’estan generant processos interessants.

Terror a Barcelona: l’era de la ‘Guerra Pòstuma’

Foto: IVAN GIMÉNEZ

Barcelona, i probablement els seus valors de llibertat, d’igualtat i de solidaritat, han estat atacats al cor de la Rambla. La Garcés va escriure un article d’una llum excepcional en temps de polèmiques i de banderes. Parlava sobre el terror, sobre tots els terrors: “Les guerres sense futur són guerres pòstumes. Són guerres que han assumit la catàstrofe del temps. Es fan en un temps que resta, com en un videojoc on els segons són un compte enrere. Guanyar no és vèncer, és obtenir un punt més. Un atemptat més. Un contracte més. Un pou de petroli més. Vides guanyades contra la vida. Xinxetes de colors en un mapa sense món. Són les guerres dels terroristes, dels ‘narcos’, però també dels financers, dels fons voltor, de les grans corporacions i de les indústries extractives. Màquines de matar que per seguir avançant necessiten seguir destruint. Una guerra pòstuma és una guerra sense després”. Buff… Guerres que no es guanyen mai.

—Aquest és el món que ens ha tocat viure?

Sí. El panorama mundial és desolador i l’horitzó de progrés ha desaparegut. Això ens ho hem de ficar al cap ja! Ens travessen moltes violències, i alguna vegada ens colpeja més durament. Vivim una condició pòstuma. No estem ja en l’esquema del desenvolupament del segle XX: venim d’una situació difícil i dolenta i des d’aquí caminem cap a millor. No! Si mirem endavant, ara només veiem foscor. Allò més evident és en termes ambientals sobre la salut del planeta. Poblacions grans del planeta estan en risc. Són allò que Bauman anomena ‘el residu humà’. La humanitat no només està generant residus químics o plàstics… sinó que també generem residu humà que ja no és recuperable en termes materials si no hi ha canvis molt radicals de funcionament. La ficció Europa està defensant-se contra aquesta visió crítica. Ens expliquem que hi ha una vida ‘vivible’ que, amb més o menys problemes, demà serà possible. Però, demà què és? Demà no és el futur; demà és demà, però de quin temps estem parlant? Com ens imaginem viure d’aquí a molt poc temps? Igual que ara? Haurem deixat de viure a la ciutat? Seguirem consumint fins a asfixiar-nos? Tots els escenaris de futur són catastròfics. Estem vivint un present absolutament desbocat. No hi ha cap acció global com a espècie humana. Hi ha resistències locals, però no globals.

—El llibre de Naomi Klein ‘Això ho canvia tot’ descriu les conseqüències del canvi climàtic i, de fet, avisa que ja hem fet tard per salvar el planeta. Només un canvi radical del sistema capitalista podria almenys aconseguir que no destruíssim tot tan ràpidament.

Només han aparegut projeccions salvadores que reactiven, d’una banda, les religions i, d’altra banda, imaginaris tecnològics, pseudocientífics, els robots o la intel·ligència artificial. Es reactiva la confiança que alguna cosa que no siguem nosaltres vingui a salvar-nos. De nosaltres, sembla, ja no n’esperem res. Aquest és el sentit general dels nostres temps. Si ja no creiem en Déu, fabricarem robots. Això és una rendició col·lectiva, que en termes històrics, filosòfics i polítics, és el gran tema d’aquesta època. El pensament crític ha de desactivar aquest dogma apocalíptic que ens redueix a ser pacients del planeta: clients temporals i damnificats irreversibles del futur. Hem passat de la Fi de la Història a una Guerra contra la Història.

—I, aleshores, què fer?

Ens diuen que actuar globalment en el món ens porta a autodestruir-nos. Per tant, hi ha una mena de delegació de la vida. Però el nostre objectiu hauria de ser desmuntar aquesta gran narració que ha tornat a donar un sentit a la història. Hem de mirar amb ulls crítics els reportatges dels mitjans de comunicació sobre el futur: sempre estan entre el catastrofisme i la salvació. Hem tornat a un esquema de condemna/salvació. És a dir, estem condemnats. Per tant, només podem ser, si tenim molta sort, salvats. O, si no podem salvar tota la humanitat, almenys salvem-ne un pedaç. Europa està clarament en aquesta posició: el món s’enfonsa, però almenys salvem aquest trosset. Però la història no és així. Aquest és un esquema de la religió. Nosaltres hauríem de ser els que podem actuar en el món i en nosaltres mateixos per canviar les coses.

—Un dels crits de la gent després dels atacs a Barcelona i a Cambrils va ser: “No tinc por”. Ostres… pregunta de filosofia: no tenim por o sí que en tenim?

Em va sorprendre la frase del “no tinc por”. Hem de ser conscients que caminem sobre el no-res. Hi vaig estar pensant des de la filosofia. Quins efectes té aquesta frase quan la diem els uns als altres? Em sembla interessant perquè desactiva la cultura de la por, que en el fons és la cultura de la seguretat just en un moment en què Europa viu atrinxerada i fronteritzada. La resposta militar, amb més exèrcit al carrer i més guerra a fora, ha estat la predominant després d’un atac terrorista, per exemple, a França, a Bèlgica o abans als Estats Units. A Catalunya no hi ha hagut un discurs majoritari que demani més policies o que entri en lògiques de guerra.

—Però, aleshores, què passa amb la por?

Podem anar a un altre nivell de lectura sobre la qüestió de la por: volem una societat on els poders i els tutors de torn, siguin pares, mestres o policies, neutralitzin la por i ens garanteixin una vida sense pors. Aquí pot arribar a produir-se una traducció infantilista de la idea del “no tinc por”. Hi ha qui vol seguir pensant que té una vida feliç, garantida, protegida i en pau dins aquest petit món feliç que ens hem muntat en certs llocs d’Europa, encara que tinguem altres pors importants com ara perdre la feina, no poder pagar el lloguer o patir el càncer. El “no tinc por” podria bascular, depèn de com s’entengui, cap a una forma delegativa de viure: és a dir, de delegar en altres les nostres inquietuds.

Inicia sessió per poder descarregar l'entrevista en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.
Un comentari
  • Subscriptor Toia 18 de setembre de 2017 - 21:34

    El jovent com vosaltres, sou la meva esperança! No defalliu,no us deixeu vèncer.

Deixa el teu comentari