Crític Cerca
Foto: JORDI BORRÀS
Entrevistes

Mireia Boya “Si no es fes el referèndum per incompetència del Govern, seria una traïció. S’haurien d’exiliar tots”

Fa poc més d’un any que l’aranesa Mireia Boya (Sent Gaudenç, 1979) ocupa un dels 10 escons que la CUP té al Parlament. Des que va posar el peu a l’hemicicle ha marcat perfil propi: intervencions en aranès als plens i declaracions contundents a les xarxes socials. Ambientòloga de professió i de militància, la seva incursió a la política ha estat tardana però intensa: el 2013 crea la secció de l’ANC a l’Aran, el 2015 és regidora del partit municipalista aranès d’esquerres Corròp i el mateix any entra a les llistes electorals de la CUP. Boya assegura que no es veu en política gaire temps: només prou perquè Catalunya celebri un referèndum i la Vall d’Aran decideixi el seu camí.

18/07/2017 | 20:00

Boya pertany al grup de famílies que remenen les cireres de la Vall i que estan dividides des dels temps de les guerres carlines.” Això ho va escriure el periodista Enric Vila en un perfil que va fer-te. Què me’n dius?

Exagera una mica, l’Enric Vila! A les guerres carlines no tinc ni idea de què feia la meva família! [Riu.] Potser parlava de “remenar les cireres” perquè la meva mare va ser la primera síndica d’Aran i després diputada de Convergència i, vulguis que no, això ha fet que la política sigui molt present a casa. Jo d’ella recordo que la veia molt poc, recordo la seva absència. Una de les coses que tinc més presents és que la política et treu temps per gaudir dels teus.

La teva mare formava part d’un dels dos grans partits de l’Aran.

És cert que la Vall d’Aran és bipartidista: Convergència Democràtica Aranesa i Unitat d’Aran. Ara han aparegut Ciutadans i nosaltres [Corròp], però històricament ha estat bipartidista.

I com han aconseguit aquesta hegemonia, aquests partits?

El 1976 va començar un moviment veïnal que es diu Es Tersús, que demanava que es tingués en compte la Vall d’Aran a l’Estatut de Sau. Es va reunir gent de tots els pobles i es va fer una assemblea constitutiva a l’església de Cap d’Aran a Tredòs. Van arribar les primeres eleccions democràtiques i, tot i que la gent que formava part del moviment anaven tots a l’una defensant un nacionalisme aranès, en els comicis es van acabar dividint en dos. Va ser una divisió per afinitat familiar i per amistats més que no pas per ideologia política. És a dir, al PSC-Unitat d’Aran hi ha molta gent que és de dretes i no tenen res a veure amb el socialisme i, en canvi, al costat convergent hi va anar a parar gent molt més progressista. La meva mare va anar a parar al costat convergent.

Com et va influenciar la seva elecció política?

Jo em vaig criar amb la meva àvia. La part més ‘esquerranosa’ em ve d’ella. Era una dona de trencar esquemes. Als anys quaranta es va casar pel civil amb un dels intel·lectuals de la FAI, que es deia Gelonch. Quan els ‘nacionals’ van entrar al poble, ell va travessar la frontera i va estar dos anys allà, veient-se d’amagat amb la meva àvia. Un dia ell li va dir que podrien marxar a Europa —ell va acabar a Txecoslovàquia—, però la meva àvia no s’hi va atrevir i es va quedar al poble. Era una història que explicava sovint. Amb la meva mare, en canvi, jo no hi vaig tenir converses polítiques profundes fins als últims anys, quan jo vaig començar a ‘liar-la‘ al poble. Llavors hi havia dinars en què el meu germà havia de ficar pau perquè jo defensava una cosa i ella una altra. [Riu.]

Tu ets ambientòloga. Si l’interès per la política no et ve per via materna, com és que un dia t’hi involucres?

Ser ambientòloga, defensar el medi ambient, ja és una opció política i ideològica per a mi. A la Vall d’Aran hi he lluitat contra les ampliacions de les pistes d’esquí i per un canvi de model urbanístic. Sempre hi he sigut, encara que sempre hem estat quatre. La Vall d’Aran viu de l’esquí i de tot el que hi té a veure. Fer segons quins comentaris significa que ja et posen l’etiqueta de ‘collonera’. T’acusen de criticar el mitjà de vida de molta gent de la comarca.

I també de la teva mateixa família, oi?

Sí. El meu pare era cuiner i els meus avis tenien un hotel i van acabar creant el seu propi restaurant, imagina-t’ho.

Foto: JORDI BORRÀS

“Si guanya el ‘no’ a l’Aran, l’opció intel·ligent dels catalans seria fer una molt bona oferta als aranesos”

El 2013 fundes l’ANC a l’Aran. Per què?

A la Via Catalana de l’any 2012, l’ANC va fer una crida per omplir trams de l’Ebre. Jo hi vaig anar amb un parell de col·legues i, com sempre, vam portar la bandera d’Occitània independent. I al tram on érem, prop d’Alcanar, vam veure tres o quatre banderes occitanes més. Un el coneixia, un altre em sonava i hi havia un tercer amb qui no havia parlat mai. I vaig pensar: “A veure si no seré l’única!”. A l’Aran s’ha defensat sempre un nacionalisme aranès, occità, però moltes vegades d’esquena a Catalunya. El fet de trobar-nos allà ens va fer pensar que potser hi havia més gent a la Vall d’Aran que, si bé potser no comparteix la nostra visió de sentir-nos emocionalment també catalans i d’entendre que estem maltractats per Espanya, pot estar a favor de la independència de Catalunya des del punt de vista de canvi social. I sí: quan vam fundar l’ANC allà, molts dels que van venir tenien aquesta idea de solidaritat amb els catalans perquè és una oportunitat de canvi també per a nosaltres.

Quina acollida va tenir l’ANC a l’Aran?

Va generar molta expectació. A l’acte de presentació vam aconseguir que vingués la Carme Forcadell, que llavors era la presidenta de l’ANC, i vam omplir el cine de Viella. Cal tenir en compte que al Pirineu la gent no va als actes. Als mítings de les municipals hi van els teus i prou. La gent no està acostumada a parlar de política. Omplir el cine de Viella ens va sorprendre. Hi havia gent que coneixíem que no hauríem dit mai que seria allà. Molta gent va ‘sortir de l’armari’.

L’ANC va ser el germen de la candidatura municipalista d’esquerres de Corròp?

En part sí, perquè dos dels que vam impulsar l’Assemblea després vam ser a Corròp. Som una generació molt crítica amb la generació que tenim per sobre perquè és la que ho ha manegat absolutament tot. I és curiós perquè molts dels que estem a Corròp, com que som molt pocs, som fills de polítics, d’alcaldes, de regidors de la Vall d’Aran. Hem muntat un partit en contra dels nostres pares! El canvi generacional vol trencar amb l’estancament polític i amb el bipartidisme de formacions que, en el fons, pensen el mateix i fan les mateixes polítiques. El seu model de desenvolupament de la Vall d’Aran exclou molta gent, entre els quals els joves, que som els més perjudicats. L’Aran és un monocultiu, hi ha professions que no existeixen. I treballar a Vaquèira és complicat i precari. Tenen uns horaris que no s’acaben, pateixen unes condicions meteorològiques dures i tenen un sou molt baix. Trobar un pis de lloguer és molt car i els preus que hi ha són els de Barcelona.

Quina valoració fas de Corròp, ara que fa dos anys que esteu en dansa? Creus que heu aconseguit trencar amb el bipartidisme, com us proposàveu?

Tenim dos regidors a Les i fins i tot vam estar a punt de guanyar l’alcaldia o, com a mínim, de treure-la al socialista que fa 30 anys que hi és. Crec que hem revolucionat molt el poble: ara es parla molt més de política. Nosaltres som molt actius a les xarxes socials, la gent està més informada i pregunta més. Això ha fet que l’Ajuntament s’hagi espavilat: ara cuida molt més les formes i la manera de fer les coses. Abans era totalment opac. Jo valoro positivament aquest canvi i veurem què passa el 2019.

Després d’aquesta experiència municipalista t’apuntes a la CUP el 2015. Com t’hi vas acostar a ells?

Doncs al meu poble, que som 900 habitants, hi havia una residència de temps lliure que donava feina a una seixantena de persones, cosa que són moltes famílies. La Generalitat la va tancar i va generar un problema al poble de pèrdua de llocs de treball. La CUP del Pallars va venir a donar-nos suport amb la protesta i això va fer comencéssim a col·laborar més activament. Quan la CUP va fer les llistes per a les eleccions del 2015, jo era regidora al poble per Corròp. Llavors el Josep Plasencia, de la CUP de la Vall Fosca, em va dir que la CUP de Lleida tenia el número u; però, com que feien ‘llistes cremallera’, els faltava una dona del Pirineu per al número dos i no trobaven ningú perquè totes les que hi havia no podien. “Et juro que el segon diputat per Lleida no sortirà”, em va dir. Amb el Josep vam fer comptes i ens va semblar impossible que la CUP tragués dos diputats a Lleida. M’hi vaig apuntar amb la idea d’ajudar-los a fer campanya al Pirineu i llestos. No comptàvem que el Ramon [Usall] deixaria l’escó per motius personals…

Et van haver de convèncer molt perquè acceptessis anar al Parlament?

Recordo un dia que vaig anar a una assemblea territorial de la CUP a la Vall Fosca i em van dir: “Prepara’t perquè entres al Parlament”. Jo no m’ho creia, però al final vaig acceptar perquè era la persona que, dels primers de la llista, tenia més disponibilitat. Era una legislatura molt interessant, que havia de durar 18 mesos i en què passarien moltes coses. Al final vaig venir amb moltes ganes.

Foto: JORDI BORRÀS

“Hi ha molt vot que en un futur retornarà a altres opcions polítiques que no són l’esquerra anticapitalista”

Quan hi vas entrar, ja vas marcar perfil i vas dir que les teves intervencions al Parlament serien només en aranès. Quines reaccions va tenir la teva decisió?

Dins de la CUP molt bé, encantats. La reacció més furibunda va venir de part dels unionistes. Recordo un article a ‘La Vanguardia’ i molts insults per Twitter. I això que llavors només ho havia dit: “Parlaré en occità perquè és la meva llengua i és oficial”!

Et van sorprendre les crítiques que vas rebre?

Una mica sí perquè m’atacaven a mi com a persona. No em coneixien de res i encara no havia parlat. Però al final vaig adonar-me que eren els mateixos que no volien que es parlés català… Els de sempre: l’unionisme més ranci. Tampoc vaig ser l’única a qui van insultar i per això des de la CUP vam fer aquell acte a la plaça del Rei dient en veu alta els insults que havíem rebut nosaltres.

Com vas portar el #pressingCUP, tu que no havies estat mai en primera línia política?

Al principi evitava bastant llegir els mitjans. Després ja ho vaig normalitzar. Vaig aprendre a passar del tema, a no dir absolutament res i a anar a la meva. Dels insults que vaig rebre per Twitter vaig passar bastant, també. He aconseguit no tenir ningú bloquejat, cosa que no pot dir tothom. També és veritat que ningú m’ha amenaçat de mort.

Ara que hi ha una aranesa al Parlament, com veus que tracten les administracions catalanes la Vall d’Aran?

D’una banda, la Vall d’Aran és el que és avui —té Govern propi, llengua oficial, immersió lingüística en l’ensenyament, moltes competències pròpies, bona qualitat de vida— gràcies a Catalunya. Ha estat un procés lent, llarg i insuficient per a molts aranesos, perquè voldríem més, però tinc claríssim que amb l’Estat francès o l’espanyol hauríem desaparegut com a aranesos. Som molts menys que els catalans i, si veus el que fa l’Estat espanyol a Catalunya, imagina’t els quatre que som allà. En aquest sentit, hi ha una part d’agraïment i de reconeixement. D’altra banda, en el moment en què som, veig amb preocupació que certs patrons d’actuació de l’Estat espanyol vers Catalunya es puguin repetir també en relació amb l’Aran.

Catalunya és un país centralista.

Sí. Catalunya ja és ‘de facto’ una confederació de dues nacions, ja és plurinacional, però algunes vegades no se’ns tracta de tu a tu, encara que siguem més petits. Això em fa pensar que molta gent està reproduint el patró espanyol. I no només és centralista quant a l’Administració, sinó també en qüestions de llengua. S’ha anunciat que la papereta de la votació del referèndum serà en les tres llengües oficials. Doncs hi ha hagut molta gent que ha considerat que l’occità només s’hauria d’usar a la Vall d’Aran. Que institucions com Òmnium o l’ANC no utilitzin l’occità als seus actes em sembla bastant increïble. Recordo que en una manifestació de l’ANC es va dir no sé què en 25 llengües i no es va dir en occità, que és llengua oficial. Hi ha una part de desconeixement i una part de “jo, jo, jo el català” que em recorda el “jo, jo, jo espanyol”.

Com hauria de ser la relació de l’Aran amb Catalunya?

Una federació real. Potser no caldria tenir totes les competències — l’Aran no necessita un Parlament: les lleis poden ser compartides— però si relacions bilaterals efectives i reals.

Si el dia de demà Catalunya és un país independent, què passarà amb l’Aran?

La gran pregunta és què passa si a l’Aran guanya el ‘no’ en el referèndum. L’Aran té dret a autodeterminar-se, segons figura a la Llei d’Aran del 2015 i, si els aranesos volen apel·lar al seu dret a autodeterminar-se i convocar un segon referèndum per decidir si volen formar part de Catalunya o no, tenen el dret de fer-ho i jo hi donaré suport. Ara bé, serà paradoxal perquè aquells partits de l’Aran que neguen el dret de Catalunya a autodeterminar-se ho demanaran fer ells l’any vinent!

Autodeterminar-se per continuar formant part d’Espanya? O per ser un territori autònom?

Ho haurà de decidir l’Aran. Si guanya el ‘no’ a l’Aran i el ‘sí’ a Catalunya, l’opció intel·ligent dels catalans seria fer una molt bona oferta a la Vall d’Aran i deixar clar quins són els avantatges de formar part de Catalunya. Per exemple, jo no vull anar a l’hospital a Saragossa. O vull poder estudiar a l’Autònoma.

Se senten interpel·lats els aranesos amb el procés d’independència?

No, no gaire. Pensen que és una cosa dels catalans. Diria que la participació serà molt baixa.

Volia reflexionar també sobre la CUP i el seu paper en aquesta legislatura. Els cupaires van passar de 3 diputats en les eleccions del 2012 a 10 en aquestes darreres. Creus que el seu creixement va ser desproporcionat?

Crec que hi va haver molta gent que ens va ‘cedir’ el vot temporalment per a unes eleccions determinades en un context polític i social concret. L’altra opció era una candidatura unitària amb la dreta, amb l’antiga Convergència, i això molta gent d’esquerres no ho veia, era el partit del 3%, era Artur Mas… Crec que hi ha molt vot que en un futur retornarà a altres opcions polítiques que no són l’esquerra anticapitalista. És que, en quin parlament europeu una candidatura com la nostra té tants diputats?

Foto: JORDI BORRÀS

“A les assemblees no som uniformes i no passa res si al Parlament també es veuen aquestes diferències”

Com vas viure els primers mesos de legislatura?

Vam entrar en un moment molt complicat, després de tres mesos de negociació. La gent estava destrossada psicològicament. Els tres diputats nous que vam entrar [Mireia Boya, Joan Garriga i Mireia Vehí] vam fer un treball d’animar la gent. Entre les tensions de dins de la CUP i el ‘pressing’ de fora vam intentar que hi hagués bon rotllo i complicitat entre nosaltres. I els primers mesos també van servir per aprendre com funcionava el Parlament perquè no teníem ni idea de com s’havien de fer les coses, en quins tempos, etc. El Parlament és una estructura bastant lenta, no té res a veure amb la immediatesa dels municipis, dels moviments socials i dels carrers d’on veníem.

Hi trobes a faltar que les coses vagin més ràpides?

Sí. Potser no cal passar un any per fer una llei, potser podríem fer-ho més ràpidament i aplicar-ho. A més, a vegades tens la sensació que les coses que es fan aquí no serveixen per a res. Hi ha mocions o propostes de resolució en comissions que el Govern no executa.

I aquest funcionament us decep fins al punt de pensar que potser en un futur no s’ha de ser al Parlament i s’ha de tornar a la política municipal?

Moltes de les coses que es tramiten aquí després tenen conseqüències sobre els municipis. I als municipis hi som. Crec que és important poder dir-hi la teva al Parlament, i més en aquesta legislatura, en què s’han definit moltes coses amb la nostra visió del món. No crec que la CUP hagi de sortir del Parlament. És necessari que l’esquerra més anticapitalista tingui veu aquí. Això no vol dir que només ens hàgim de dedicar al Parlament. Potser ara és una mica el que passa, amb tot el procés independentista. El focus és al Parlament i som els més mediàtics, cosa que acapara tota la feina que hi ha als municipis. Els tenim una mica abandonats perquè no donem per a més. Hem de reforçar el municipalisme de la CUP sense deixar de batallar al Parlament.

Tu has mantingut un perfil propi a les xarxes socials. De fet, has opinat sobre temes que han resultat polèmics, com el cartell d’Endavant o el suport al president Puigdemont. Quina ha estat la reacció del teu partit en aquestes manifestacions públiques?

Jo tinc una manera de veure el món —i crec que hauria de ser compartida per la gent d’esquerres— de debatre molt i de dir-nos les coses, d’opinar de coses diferents i arribar a un acord. Això és l’assemblearisme per a mi: anar tots a l’una a partir d’un debat obert i transparent previ. Això forma part de la normalitat de les esquerres. El dia que hàgim de deixar de dir que una cosa no ens agrada, jo no m’hi sentiré representada. Crec que aquesta pluralitat dins la CUP s’hauria de potenciar més. A les assemblees locals no som uniformes i no passa res si al Parlament també es veuen aquestes diferències en coses molt puntuals.

Quan vas entrar a la CUP, coneixies les tensions internes que s’hi vivien?

No, jo no sabia que existien ni Endavant, ni Poble Lliure, ni Corrent Roig, ni Constituents per la Ruptura… Jo coneixia el SEPC [Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans], Arran i poca cosa més de les organitzacions de la Crida Constituent. A la CUP del Pallars, com que som tan pocs, som molt uniformes, no hi ha organitzacions, ho tractem des de la normalitat del debat.

Ara que els coneixes, et sents propera a algun d’aquests sectors de la CUP?

Jo tot això ho visc des de la distància. El marc general i l’objectiu és plenament compartit per tothom. És cert que en moments puntuals l’estratègia la pots compartir més amb uns que amb uns altres; però, com que tot es discuteix per assemblea, allà és on les diferents estratègies acaben convergint i, per tant, no hi ha cap problema.

A finals de maig la CUP t’aparta de la taula d’interlocució del partit amb el Govern. Quina interpretació en fas?

Forma part d’una reorganització del grup parlamentari i del Secretariat Nacional. Es va decidir que era millor que jo fes altres funcions. Per exemple, jo ara faig els faristols dels dimarts i tinc un vessant més comunicatiu i mediàtic.

T’ha molestat això?

Són decisions que es prenen col·lectivament i, per tant, si tu estàs en una organització, ho acabes acatant, encara que no ho comparteixis al 100%. Potser tu penses que l’estratègia hauria de ser una altra; però, si la majoria pensa que la millor manera és aquesta, ho acates i et dediques a la feina al 100%.

Foto: JORDI BORRÀS

“Va ser positiu apartar Artur Mas, encara que en aquell moment hauria optat per una altra cosa”

Ara com ara, la CUP t’ha decebut en algun punt de la legislatura?

Vist en la distància, no. Moltes decisions que potser no he entès en un moment determinat, després s’ha vist que eren les encertades. I al revés: decisions que en el moment ens vam semblar encertades després hem vist que la vam cagar. Però no passa res perquè el tren continua en marxa: l’objectiu és allà, cada vegada més a prop.

L’opció d’apartar Artur Mas la veus ara com a positiva?

Sí, evidentment. Apartar el Mas va ser una gran victòria. És cert que en aquell moment, quan no sabíem si s’apartaria o no, era molt arriscat. Tampoc coneixíem Carles Puigdemont. Ens ha sortit bé sense saber-ho. En la distància valoro que va ser positiu apartar-lo, però en aquell moment, que no teníem la informació ni la certesa, potser hauria optat per una altra cosa.

Fou una decisió encertada donar dos vots als pressupostos?

Això es veurà l’1 d’octubre. Si es vota i es guanya, haurà estat una decisió encertadíssima. Glòria per a tothom. I els que van votar que no també veuran que sort que vam donar aquests dos vots als pressupostos.

I si ni es vota ni es guanya…

…Misèria per a tothom. Jo crec que la CUP ha estat molt generosa en molts aspectes, no només amb els pressupostos, sinó en el dia a dia del Parlament, amb algunes votacions amb Junts pel Sí. Nosaltres hem estat capaços de treure’ns les ulleres dels interessos partidistes i posar-nos les ulleres de la història, assumint totes les contradiccions que tenim per fer-ho. Hi ha molts partits que no ho fan i no sé si ho faran. Els Comuns, per exemple, porten les ulleres partidistes i no se les han canviat per les d’història, per valorar la importància del referèndum com a element democràtic i de ruptura. Si se les canviessin, potser deixarien de dir que nosaltres avalem el full de ruta de Junts pel Sí, perquè no és el seu full de ruta, sinó un altre que han format molts elements i fets concrets que han passat aquest darrer any que els ciutadans han fet seu. Al final, hi ha un 80% de la gent que vol votar.

Com veus Catalunya Sí Que es Pot (CSQP)?

Estan completament dividits. Hi ha dos dels tres partits de la coalició que sí que entenen la importància de poder votar com a element de ruptura i revolucionari per canviar les coses, encara que això no ho han dit obertament. Encara parlen del referèndum com una mobilització, però com a mínim hi seran. Després hi ha tota una part que ve de la vella Iniciativa, de l”statu quo’, que fins i tot tenen arguments de defensa constitucionalista i tenen molt poca fe. Jo crec que aquests acabaran desapareixent si no són capaços de sortir del seu discurs. Crec que tenen un problema perquè els mesos que vénen, si l’Estat espanyol opta per la repressió, es farà molt evident la incomoditat de certa esquerra quan se’ls identifiqui amb el mateix posicionament que el PP i C’s. I això no només val per als Comuns, sinó per als socialistes, també.

Heu tingut molts enfrontaments amb els Comuns aquests mesos; però, l’endemà del referèndum, veus possibilitats de trobar-vos i fer coses junts?

Depèn del que facin amb el referèndum. Jo no crec en una unió de les esquerres per provocar un canvi en el procés constituent si ells no són capaços d’estar amb aquells que volen el referèndum i de reconèixer-lo com a eina revolucionària. Si no són capaços de fer el pas i apostar pel referèndum, difícilment podem ajuntar-nos amb ells. Serà aquesta vella esquerra d’Iniciativa, del búnquer, que haurà guanyat.

I més enllà del referèndum, amb qüestions socials…

A quina mena d’acord vols arribar amb gent que no vol cap tipus de canvi?

Tens expectatives amb la nova formació de Catalunya en Comú?

No gaires: una gran part de Catalunya en Comú és Iniciativa. Molts dels que estan a l’executiva són dirigents d’Iniciativa o gent vinculada a aquest partit. Veig molt poques opcions de canvi amb aquesta gent. També veig que és una candidatura metropolitana. Qui hi ha del Pirineu? Qui hi ha de Ponent? Bé, els de Ponent que hi ha són ex-Iniciativa. És una candidatura totalment metropolitana i no sé si aconseguirà territorialitzar-se. Crec que bona part de l’èxit de la seva territorialització es pot basar en si aposten o no per trencar de manera contundent i explícita amb l’Estat espanyol i el règim socioeconòmic que tenim, i això implica donar suport al referèndum.

Tens molt poca confiança en els Comuns, però com va amb el Govern? Votarem l’1 d’octubre?

Crec que som en un punt de no-retorn. Sóc de les que creuen que el referèndum s’ha de fer i es farà. Si no s’arribés a fer per incompetència del Govern, seria una traïció de tal magnitud que s’haurien d’exiliar tots. Crec que la gent no ho perdonaria. Està tan socialitzat el discurs de votar i fer el referèndum que és impensable que el Govern no faci tot el que està a les seves mans per organitzar la votació. Per això diem que, ara que falta tan poc, si algú dubta, d’una manera molt legítima, que faci com el senyor Baiget, que faci una entrevista, potser preparada, a ‘El Punt Avui’ i el cessin. La gent que faci això, jo l’aplaudiré i li donaré les gràcies perquè haurà entès el sentit de tot això, s’haurà tret les ulleres partidistes. Si vols ser candidat a les municipals i tens por que t’inhabilitin, surt i torna-t’hi a presentar el 2019, cap problema. Si tens por de perdre el teu xalet a la Cerdanya, doncs igual, deixa-ho. Hi ha gent que està disposada a donar-ho tot.

Foto: JORDI BORRÀS

“Si els Comuns no són capaços d’apostar pel referèndum, difícilment podem ajuntar-nos amb ells”

A què ha renunciat la CUP per arribar al referèndum? Què s’ha hagut d’empassar?

Moltes contradiccions, començant per avalar uns pressupostos que deixen molt a desitjar. Vam demostrar que podien ser molt millors amb la feinada que vam fer amb les esmenes i no ens ho van acceptar. I amb tot el discurs d’eixamplar la base vam perdre una gran oportunitat de demostrar que el canvi es possible amb tot aquest procés.

Votarem en un referèndum vinculant o serà un procés participatiu?

Serà un referèndum vinculant. Vam presentar la Llei del referèndum, que ho diu clarament. Si hi guanya el ‘sí’, es proclamarà la independència en dos dies i començarà el procés constituent. Aviat es presentarà la Llei de transitorietat i allà s’hi veuran els passos de com serà aquest procés constituent.

Què s’atrevirà a fer l’Estat espanyol?

Crec que grans accions repressives no se les pot permetre. Els farien fora de la Unió Europea i de l’ONU.

I com creus que actuarà, doncs?

Per ara atemoreix la gent, els funcionaris, els secretaris municipals… Però, com deia abans, la gent que pot tenir certa por no té per què posar-ho tot en risc. Es necessiten molt pocs funcionaris que estiguin disposats a assumir les conseqüències conscientment perquè això tiri endavant. Per tant, és qüestió que sigui aquesta gent que ho tiri endavant, igual que ho fa el Govern, nosaltres al Parlament o les alcaldies.

Personalment, tens por de les conseqüències que pugui tenir per a tu una possible resposta repressiva del Govern espanyol?

No. Primer, perquè el meu pas pel Parlament té data de caducitat: les pròximes eleccions. Per tant, m’és igual que m’inhabilitin. Ja em buscaré una altra feina; jo no aspiro a fer carrera política. I tampoc em preocupa que em portin a judici: crec que no té gaire base jurídica, sobretot en l’àmbit internacional. Seria un judici polític i no crec que arribi a bon port. En tot cas, si tot això arribés, som plenament conscients de les conseqüències d’això i ho assumim sense problemes.

ERC guanyaria unes suposades eleccions segons una enquesta que es va publicar fa pocs dies. Us imagineu formar un Govern amb ells?

Caldrà veure-ho. Les coses canvien tan de pressa… És clar que durant el procés constituent la gent d’esquerres haurà d’establir aliances perquè és l’única manera de trencar amb certes dinàmiques econòmiques que ens imposen moltes de les polítiques que tenim. En aquest sentit, caldrà veure si Esquerra Republicana és capaç de deixar el PDECat de banda i fer una aposta clara de polítiques d’esquerres. Ara hi ha molts exemples en què això no ha passat, com el Barcelona World o les subvencions als col·legis concertats o l’ampliació del dret a l’abocament al Cogulló o les mines de Sallent. Tela si això és ser d’esquerres. Jo penso que ells han optat per ser el partit de centre i agafar vots d’uns i d’altres. Crec que no ho fan malament, això, però espero que en el moment clau per establir les bases de la república retornin als seus orígens i que el front d’esquerres sigui possible per provocar canvis profunds i que respongui a les expectatives d’aquells que, tot i no creure en la qüestió nacional com jo mateixa, creuen en el canvi.

En cap cas t’imagines un Govern de Junts pel Sí i de la CUP?

No crec que passi, i menys encara després del referèndum.

On serà Mireia Boya després del 2 d’octubre? Vols tornar a la Vall d’Aran?

No m’imagino el 2 d’octubre tornant a la Vall d’Aran perquè significaria que no s’ha fet bé i que hi haurà eleccions autonòmiques i es preveurien dècades de foscor i de misèria per a Catalunya i per a la Vall d’Aran. M’imagino el 3 d’octubre proclamant la independència —perquè hi haurà un marge de 48 hores perquè la Junta Electoral corrobori que tot s’ha fet bé. [Riu.] Estic disposada a quedar-me a Barcelona uns quants mesos més si és per fer un procés constituent.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies