Mònica Terribas: “Hi ha molt d’interès en dir que el que està passant a Catalunya és per culpa dels mitjans de comunicació”

  • Sergi Picazo / @sergipicazo
  • dijous, 15 setembre 2016

Agradarà més a uns, i menys a uns altres, però Mònica Terribas (Barcelona, 1968) és un referent per a la història del periodisme a Catalunya. Té 48 anys d'experiències, passadissos i desavinences a la butxaca. Terribas ha estat directora de TV3, consellera delegada del diari 'Ara' i ara dirigeix El matí de Catalunya Ràdio."M'agrada mirar-te als ulls per saber quines intencions portes", m'avisa mentre fem un cafè al bar de la Moritz. Entrevistar una entrevistadora és difícil perquè se sap tots els trucs. Mostro les meves cartes: vull saber què queda avui d'aquella periodista rebel, de preguntes afilades i que no s'aturava fins que entenia tots els "perquès" de tot plegat.

"Estic preocupada pel que denuncia On Són les Dones. Però per què no em compten a mi com a directora d''El matí de Catalunya Ràdio'? Per què només compten els tertulians?"

D’on surt Mònica Terribas?

Jo sóc la petita de cinc germans. Quan jo tenia dos anys, vam anar a viure a Madrid perquè el meu pare el van fer inspector del Banc d’Espanya i li va anar bé perquè això li permetia fer política clandestina allà. El meu pare, que va entrar d’encarregat a l’antiga Caixa de Barcelona, va estudiar la carrera d’econòmiques mentre treballava a principis dels anys setanta. I la meva mare treballa, des de fa 40 anys, en un centre de recuperació de drogodependents. Els meus pares, tots dos, sempre han estat arran de terra. Treballant en projectes compromesos amb el país. El meu pare és fundador del SOC, el Sindicat Obrer de Catalunya, de la fundació Roca i Galès, de la Fundació Layret, implicat en el moviment cooperatiu, en les associacions de veïns. A Madrid vaig anar a una escola de monges i me’n van fer fora amb tres anys perquè resulta que jo no era gaire obedient. Però els meus records de Madrid són molt llunyans perquè era molt petita. Després, ja vam tornar a Barcelona. Vaig anar a una escola municipal, amb mestres que lluitaven per fer les classes en català mentre els altres mestres ens feien aprendre de memòria tots els reis des de la Reconquesta, i després vaig estudiar a l’institut públic Menéndez y Pelayo, on vaig tenir els meus millors professors. Després vaig anar a la Universitat Autònoma a fer periodisme.

Diries que véns d’una família progressista i catalanista?

No m’agraden les definicions. Els orígens de les persones estan marcats per allò que han viscut. El que jo he viscut a casa és la implicació social i política dels meus pares. Els meus pares sempre han tingut l’objectiu vital de treballar pels altres i construir projectes de país. Eren gent amb un origen humil, treballadors. Per la banda del pare, l’àvia venia de Granada; i per part de la mare, l’avi va ser represaliat per ser professor d’institut i d’esquerres, i va morir molt jove.

No parles gaire de la teva vida personal. No t’exposes ni a Twitter ni a Facebook.

La meva feina ja és molt pública. Tot el dia comparteixo amb la societat a través de la ràdio o de la televisió les coses que vivim i que fem. No tinc necessitat de tuitejar-ho! Veig gent que es desfoga a través de les xarxes socials, sobretot contra gent més o menys coneguda, però jo prefereixo tenir converses amb la gent mirant-la als ulls.

La teva vida periodística s’encreua molt aviat amb Televisió de Catalunya. Sent estudiant de periodisme, ja comences a treballar: primer als informatius de Cadena 13 i després a TV3 de la mà de Joaquim Maria Puyal.

Un dia em va trucar a casa el Puyal i em va demanar d’anar amb ell a treballar al que ell anomenava el Barça Atlètic, que era una mena de planter de periodistes joves a TV3. Allà vaig començar com a guionista al programa ‘Tres pics i repicó’.

Foto: JORDI BORRÀS

Foto: JORDI BORRÀS

“La TV3 dels anys vuitanta i noranta era una ‘tele’ amb imaginació, empenta i ganes de transgredir”

La TV3 dels anys noranta era tan pujolista com deien.

Jo treballava en programes d’entreteniment o, després, a ‘La vida en un xip’, que era un gran debat públic. El que recordo d’aquella època eren els formats innovadors que fèiem, recordo l’Àngel Casas fent un ‘talk-show’ nocturn molt transgressor per l’època, recordo que a ‘La vida en un xip’ eren 100 persones opinant sense filtres durant quatre hores… La imatge que jo tinc d’aquella TV3 era d’una ‘tele’ amb imaginació, amb empenta, amb ganes de transgredir. Jo no vivia Informatius. Per tant, no em considero qualificada per opinar sobre el pujolisme o no de TV3.

En una entrevista a CRÍTIC, Jaume Roures, ara de Mediapro però que va ser un alt càrrec a la TV3 dels anys vuitanta, deia: “TV3 era un niu d’esquerranosos. Convergència no tenia ni gent, ni estructura, ni res. Jo vaig ser el president del comitè d’empresa de TV3 durant una pila d’anys. El cap d’Internacional venia del PSUC. El que fèiem als informatius o al ’30 minuts’ era atòmic. Però, a partir del 1991, me’n vaig perquè el marge de maniobra s’havia reduït”.

Quan jo vaig tornar a la televisió l’any 1994, m’incorporo al ‘Tomb per la vida’ del Puyal. Allò era un programa d’entreteniment. Allà vam fer el que ens va donar la gana. Entrevistàvem tothom, des d’un pres fins a una monja, passant per gent com el Perich, el Llach, el Raimon, el Johan [Cruyff] o qui se’ns acudia. Però segurament Jaume Roures, que era cap de producció d’Informatius i després d’Esports, està molt més acreditat que jo per opinar sobre els marges de maniobra dels serveis informatius. Jo només sé que nosaltres, als programes, teníem llibertat absoluta.

Del 2002 al 2008 tu vas presentar ‘La nit al dia’, primer al 33 i després a TV3. Aquell programa, per gent de la meva generació, va ser una alenada d’aire fresc, d’informació de context i d’esperit crític. Fins i tot, al principi, ens vam quedar al·lucinats quan vas ser la primera a mostrar portades de la revista ‘Directa’ en ‘prime time’ a la televisió!

Trèiem la portada de la ‘Directa’ perquè ho consideràvem rellevant. Haig de dir que aquell programa es va fer quan Joan Oliver era el director de Televisió de Catalunya… i mai ningú ens va dir res. Jo vaig posar només dues condicions per fer ‘La nit al dia’: no volia ‘teleprompter’ per llegir, i no volia fer un informatiu normal, sinó seure en una cadira i parlar amb gent. Vaig treballar amb una llibertat absoluta. Treballava sempre amb la gent d’Informatius de TV3. Entrevistava a qui a mi em semblava. Fins i tot, abans de ‘La nit al dia’, jo havia fet un programa de debat al Canal 33 que es deia ‘Les dues cares’, i ja el segon programa va ser un debat sobre els ‘okupes’ al qual vam convidar el portaveu d’aleshores del moviment ‘okupa’, l’Albert Martínez.

Foto: JORDI BORRÀS

Foto: JORDI BORRÀS

“Una de les meves èpoques més felices va ser fer ‘La nit al dia’. No hi havia pressió comercial ni pressió per les audiències”

Va coincidir amb una època d’esclat del moviment antiglobalització, de les protestes contra la guerra de l’Iraq i dels últims anys de la majoria absoluta del PP i dels governs de Pujol. Aleshores, hi havia pocs mitjans de comunicació on trobar una informació alternativa a les veus més institucionals.

‘La nit al dia’ és una de les èpoques més felices de la meva vida professional. No hi havia pressió d’audiències, no hi havia pressió comercial. Fèiem el periodisme que crec que havíem de fer. No hi havia condicionants de lluita contra una competència. Si volia estar una hora parlant amb el Sami Naïr, ho feia. Si venia Miguel Núñez, podíem conversar durant tres quarts d’hora. No fèiem només política. Parlàvem de cultura, de moviments socials, d’internacional. La sort és que fèiem el programa molt tard a la nit.

Hi ha gent que, probablement, no sent el teu programa a Catalunya Ràdio, que diu: “M’han canviat la Terribas. Ja no és aquella periodista rebel, crítica i inconformista”.

La qüestió de les percepcions sobre el que un fa és molt subjectiva i, a més, sovint la gent no té en compte que cada programa o mitjà de comunicació té una funció i un públic. No era el mateix fer ‘La nit al dia’ al 33 a la nit que fer ‘El matí de Catalunya Ràdio’ de 7 a 9 del matí en horari de màxima audiència. La gent sent la ràdio mentre es lleva, esmorza, va amb el cotxe, deixa els nens a l’escola… i potser no pot rebre informació en vena amb plena atenció. Un s’ha de posar a la pell de l’oient quan fa periodisme. Tot i això, mantenim entrevistes llargues de mitja hora o de tres quarts d’hora a primera hora. Últimament hem fet coses com dedicar una hora a aprofundir en el procés de pau a Colòmbia o a entrevistar a l’ambaixador de Turquia i parlar sobre el cop d’Estat. Procurem no dimitir de cap de les obligacions que tenim com a servei públic malgrat que a vegades no sigui rendible en audiències. Però, en tot cas, és normal que el que jo faci pugui agradar més o menys, i tenen tot el dret a criticar-nos.

Foto: JORDI BORRÀS

Foto: JORDI BORRÀS

“No ens enganyem. Som en un sistema capitalista i els grups mediàtics privats lluiten pels seus interessos”

Hi ha gent que, probablement, no sent el teu programa a Catalunya Ràdio, que diu que sobrerepresenteu els temes relacionats amb el procés i menysteniu les informacions sobre temes socials i econòmics.

Aquesta setmana hem parlat amb joves estudiants sobre el preu dels lloguers, fem un informe sobre la situació social a Catalunya, parlem de la banca ètica, fem el ‘Racó de pensar’ amb el Xavier Antich i el David Fernàndez sobre filosofia i pensament, dediquem espais a la tasca de les ONG i de les entitats socials… Fem moltíssima informació sobre temes socials. Però, què passa? Que molta gent sent el programa de 8 a 9 del matí i és cert que allà concentrem allò que informativament és més rellevant segons uns criteris periodístics. Els espais de reflexió o per aprofundir en temes socials necessiten temps per no quedar atrapats per l’estrès de la primera hora del matí. Només demano, si us plau, que fem les avaluacions sobre els continguts del global de la proposta, i no només sobre l’espai que un s’escolta.

Però parlem sobre això: què és i qui decideix el que és informativament rellevant?

Quan estàvem immersos en plena crisi econòmica, la protagonista de la informació era la crisi econòmica. Venien economistes a la ràdio cada dia per explicar-nos què estava passant. Havia de ser així perquè havíem d’entendre què era la prima de risc. Ara, què està passant a Catalunya? Que hi ha un procés polític que qüestiona la Constitució de l’any 78. Hi ha un enfrontament entre el Govern català i les institucions espanyoles. Això s’ha d’explicar ben explicat. Òbviament també hem dedicat moltes hores a altres temes fonamentals com la crisi dels refugiats o als temes d’accés a l’habitatge, l’escola pública o temes de salut. Pocs s’hi fixen, en això! Hi ha persones que tenen molt d’interès a dir que el que està passant a Catalunya és perquè hi ha algú darrere instigant-ho, i en volen culpar els mitjans de comunicació. No és fàcil d’admetre que hi hagi 2 milions de persones fent cua per votar en unes urnes de cartró el 9 de novembre. Pensen que hi ha d’haver algun culpable. No entenen que a ningú li agrada la confrontació. Però els mitjans ho hem d’explicar.

Però els mitjans, en paraules del professor de periodisme Héctor Borrat, són “actors polítics”. No?

Són un actor polític, social i econòmic. No oblidem que els mitjans són un actor econòmic i que els grups privats de comunicació tenen dependències del capital. La definició dels mitjans com a actor polític em sembla absolutament insuficient. Els mitjans són constructors d’espai social i d’esfera pública, i, en tant que ajuden a expressar allò que passa a la societat, es converteixen en actor polític. Sí! Però no ens enganyem. Som en un sistema capitalista i els grups mediàtics privats lluiten pels seus interessos. Hi ha un relat mediàtic aquí i arreu d’Europa que demonitza els mitjans públics assimilant-los a actors polítics utilitzats pels governs i així ells es poden treure l’etiqueta de les seves dependències de grups econòmics que també tenen vincle amb grups polítics afins. Aquest relat del sector privat està guanyant.

Foto: JORDI BORRÀS

Foto: JORDI BORRÀS

“Fenòmens com el d’Ada Colau o David Fernàndez van contra la mercantilització de la política”

El sociòleg Manuel Castells, al llibre ‘Comunicación y poder’, afirma que els mitjans de comunicació ja no són el quart poder, sinó una cosa més important: l’espai on es construeix el poder (ja sigui polític, econòmic o ideològic).

Si això fos veritat, Podem no tindria la força que té. Les xarxes socials i l’espai d’Internet han contribuït a la democratització de la informació i al fet que ja no sigui únicament unidireccional. El fet que el ciutadà se senti subjecte de la informació i part activa del procés comunicatiu fa que el paper dels mitjans de comunicació dits tradicionals com a constructors d’actors polítics hagi quedat minoritzat. Ara bé, el factor econòmic sí que ha fet que els grups polítics siguin d’una determinada manera. El màrqueting polític ha determinat la forma com treballen els partits polítics i els governs perquè la fragilitat de l’exposició pública fa que els actors polítics primin el resultadisme dels seus candidats i la seva popularitat per damunt del gruix de les seves estructures intel·lectuals. Saben que han de fer ús dels mitjans per posicionar-se en un mercat que crema a una velocitat enorme el talent per la vigilància extrema 24 hores sobre 24 hores sobre els polítics. El màrqueting, doncs, acaba governant el discurs dels partits. Això està passant perquè els mitjans són actors econòmics. Per exemple, si un mitjà veu que, fent tertúlies polítiques tot el dia aconsegueix audiència, buscarà perfils que obtinguin una ràpida notorietat, i aquests perfils seran captats pels partits perquè, quan aconsegueixen notorietat, es converteixen en bons cartells electorals. Tot i això, encara hi ha polítics que no vénen d’aquest món. Són gent que té un crèdit propi que els blinda contra la mercantilització de la política. Per això veiem fenòmens com el de l’Ada Colau, que prové de l’activisme social, o el del David Fernàndez, que sempre ha estat implicat en l’activisme polític. En canvi, molts partits polítics trien els candidats pensant en el seu impacte a través dels mitjans de comunicació.

És allò de l’anomenada ‘platocràcia’, que en deia el periodista Toni Soler?

El concepte ‘platocràcia’, que és un concepte molt afortunat, defineix molt bé l’efecte, però hem de buscar les causes en múltiples factors. És a dir, no són els mitjans de comunicació els que van decidir construir líders polítics. Els mateixos partits van caure en la seva pròpia trampa. Els partits converteixen en un ídol una sola persona; però, quan aquesta persona cau, defalleix o decau, tota la força del partit queda tocada si al darrere no hi ha prou base substitutiva de talent intel·lectual.

A l’espai públic dels mitjans de comunicació sovint trobem a faltar un col·lectiu que representa aproximadament el 50% de la població: les dones. Els mitjans, segons les dades de diferents estudis, tenen menys expertes dones, menys tertulianes dones o, fins i tot, menys periodistes dones en posicions de poder.

Segons les dades d’On Són les Dones, ‘El matí de Catalunya Ràdio’ té la tertúlia amb més dones de totes les televisions i ràdios que van analitzar. Estem al 35%, i aquest any ho superarem. Em preocupa molt aquest tema. Tot i això, és injust que On Són les Dones no fes el càlcul de quantes dones són al capdavant de programes de ràdio i de televisió. A TV3 i a Catalunya Ràdio hi ha moltes dones en posicions de direcció: la Lídia Heredia i la Núria Solé són al capdavant d”Els matins’ de TV3, la Mariola Dinarès és al capdavant del ‘Popap’, jo sóc al capdavant d”El matí de Catalunya Ràdio’ i la nostra segona veu és la Marta Romagosa… Em sembla injust que no ens tinguin en compte. Jo sóc allà set hores al dia donant la cara i puc oferir un punt de vista com a dona, ja que, senzillament, sóc una dona. Per què no em compten a mi? Per què no comparen la presència de dones als mitjans públics amb els mitjans privats? Per què només fem estadístiques de tertulians?

Foto: JORDI BORRÀS

Foto: JORDI BORRÀS

“Els periodistes hem de saber administrar les pressions”

Parlem sobre les pressions a la premsa. Tu vas dir en una primera entrevista a CRÍTIC amb el Roger Palà una frase brutal: “Tinc 47 anys i fa molts anys que administro pressions”. Hi ha censura o autocensura als mitjans?

Com no han d’existir pressions!? Si no hi hagués pressions, voldria dir que els mitjans de comunicació no són importants. Els mitjans públics i privats exposen una part important del retrat que la societat té sobre la vida pública. ONG, empreses petites i mitjanes, transnacionals, organismes internacionals i entitats comarcals tenen moltes ganes de sortir als mitjans de comunicació. Jo, per tant, administro pressions de tots els actors socials, polítics i econòmics. La gent identifica pressions com un senyor trucant a un periodista dient-li el que ha de fer. Però administrar pressions vol dir que ningú està content mai de com tractes el seu tema, el seu grup o la seva comunitat. Jo avui he rebut tres o quatre ‘paquets’ d’entitats socials que voldrien que Catalunya Ràdio fes una entrevista de mitja hora sobre la seva iniciativa o el seu projecte. La meva feina és valorar si la seva proposta té interès periodístic, té importància social i, a més, comparar amb el tractament mediàtic que tenen les altres 10.000 propostes socials de Catalunya que també necessiten un espai als mitjans per fer una denúncia o per exposar una situació. Això passa amb entitats socials i amb partits polítics. Però hem de saber administrar les pressions. Demanar espai, ho fa tothom. Una altra cosa és que tu li donis espai a qui t’ho demani.

El problema, sobretot, seria donar espai només als més poderosos?  

Això del poder és molt relatiu. Si el primer dia que demanen espai el periodista posa el semàfor en verd, aleshores demanaran espai cada cop amb més força. Si el primer dia que demanen espai poses el semàfor vermell, hi ha menys possibilitats que estiguin pressionant. Això s’aprèn amb el temps. Això, però, té un desgast fort. Tot depèn de la força que tinguin els periodistes. Els periodistes que tenim la sort d’estar en una posició per ser forts no podem posar el semàfor en verd a la primera perquè deixem a la intempèrie els mitjans més petits que necessiten publicitat o subvencions per poder sobreviure.

Inicia sessió per poder descarregar l'entrevista en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.
11 comentaris
  • Massana 15 de setembre de 2016 - 10:09

    Llegeixo “allò que informativament és més rellevant segons uns criteris periodístics” i clar, et quedes a quadres… Segueixo llegint i veig que el Picazo es va quedar igual i li fa la pregunta: “què és i qui decideix el que és informativament rellevant?” I la resposta és insatisfactòria, s’escapa.
    Igual que s’escapa quan se li demana per què no és incisiva com quan feia “La nit al dia” i porta la resposta a la qüestió del format/horari, que no hi té res a veure. (Que l’oient estigui escoltant la ràdio al cotxe anant a la feina no té res a veure amb si apretes o li fas un massatge a l’entrevistat de torn…).

    • oreneta 20 de setembre de 2016 - 12:34

      El que diu es clarissim, ara fa un programa informatiu public de maxima audiencia, en altres moments estava en programes d’analisi i aprofundiment.

      Tambe es clarissim quan respon dels criteris: per descomptat que a Catalunya el partit institucional que ha garantit l’estabilitat del sistema de les autonomies durant tres decades emprengui tot un altre cami i es faci possible amb els nous equilibris de forces tot el que sesta coent darrerament es la noticia del lustre i de la decada. Una altra cosa es que no agradi a segons qui. I una altra cosa es q som un pais ple de gent que nomes vol que destacar i ser diferent i distingirse de tothom i clar, una periodista q fa b la seva feina pq parla, pensa, pregunta i explica cada dia durant set hores es una birria i no es prou pels nostres afanys de distincio.

  • Subscriptor Ramon Salvat Guarque 15 de setembre de 2016 - 14:33

    L’entrevista bona, com sempre. El personatge, preocupant. Jo espero que si mai els independentistes assoliu aquest meravellós nou país que alguns prediqueu, amb diners públics mai ningú com la Sra. Terribas gaudeixi tant “bienpagá” la seva feina; al meu criteri, i en aquest cas una feina molt lluny del periodisme de veritat i honest que feu a Crític. Parlo dáixó: http://comunicacion.e-noticies.es/terribas-cobra-mas-que-puigdemont-100739.html.

  • Subscriptor Bayfor 15 de setembre de 2016 - 20:48

    Trobo que la entrevista és interessant, però l’entrevistada es fa l’innocent i s’escapoleix de l’escomesa com li dona la gana (deu ser l’experiència acumulada de tants anys treballant amb en Puyal). Però aquesta senyora d’innocent, res de res. Encara recordo com en un debat electoral recent a TV3, semblava gairebé una candidata i no la moderadora (de fet, molt poc moderada i força esbiaixada).

  • Subscriptor Jordi Andreu Batallé 15 de setembre de 2016 - 23:42

    @Ramon Salvat, la retribució de la Sr Terribas és alta, però ha de treballar intensament. El Sr Josep Borrell cobra més per no fer res al Consell d’Abengoa, be, nomes ha hagut de votar una indemnització super milionària pel conseller sortint que deixa un forat de milers de milions. És molt fàcil fer demagògia.

    • Subscriptor Josep M Armengou i Iglésias 16 de setembre de 2016 - 15:35

      D’acord amb Andreu . Una feina duríssima ha d’estar ben pagada. També espero que un dia els amics de BComú s’adonin de com de mal pagats estan els seus dirigents, començant per l’alcaldessa Colau. Qui es dedica a la feina més delicada de totes, l’exercici d’autoritat i de la gestió d’una ciutat, com també aquelles persones a les que confiem la cura de les nostres malalties o de la nostra educació, han de percebre salaris adequats i transparents. Això si que ens farà elshores més exigents a tots plegats, i amb raó.

  • Subscriptor DOLORS BOSCH AGUSTÍ 16 de setembre de 2016 - 12:08

    Parlant de sous (tema prou important) que sembla el més rellevant pel senyor R. Salvat potser a part dels sous dels mitjans, també el que hauria de primar en totes les escoles públiques donada la importància de l’educació ,seria que les professores i professors estiguessin del tot ben remunerats si és que volem un País de més alt nivell intel·lectual.
    Certament per mi, la Terribas de la Nit i al dia, per les causes que siguin, no
    és ni de bon tros tant incisiva com ho havia estat, cosa que ja vaig poder-ho advertir amb les contestes bastant convencionals que li va fer a l’escriptor Josep M. Fonalleras el seu entrevistador de aleshores en l’espai la Butaca Casademont a Girona, ja llavors l’entrevistada Terribas , em va semblar molt poc transgressora com si volgués defensar precisament la seva de butaca. Malgrat tot la considero una molt bona periodista.

  • Subscriptor Maria L. Sciascia 16 de setembre de 2016 - 13:38

    Em sembla que la Terribes, fa molt temps, que ha abandonat a la Terribes.Llàstima que domini tant en els mitjans públics que paguem tots.( Per cert, es veritat el que diuen que cobra?.Si es cert, potser comencem a entendre )

  • Subscriptor Josep M Armengou i Iglésias 16 de setembre de 2016 - 14:15

    Respecte al títol: no hi valen excuses, perquè també és molt cert que la base informativa de milions d’espanyols, una caverna mediàtica que riu-te’n de Milosevic, acompanyada del que havia sigut el diari estrella de la nova democràcia, EL PAIS, és la que marca l’agenda dels partits grans espanyols, a dreta i esquerra. Hi ha un problema demogràfic insoluble en clau espanyola, i és que 30-35 M de pensament únic sempre seran 4 vegades més que 7-12 M de pensament ni que fós únic també (que no ho és). La sortida és la democràcia de qualitat.

  • Subscriptor Josep M Armengou i Iglésias 16 de setembre de 2016 - 15:42

    Terribas: “….Hi ha un relat mediàtic aquí i arreu d’Europa que demonitza els mitjans públics assimilant-los a actors polítics utilitzats pels governs i així ells es poden treure l’etiqueta de les seves dependències de grups econòmics que també tenen vincle amb grups polítics afins. Aquest relat del sector privat està guanyant.”
    Cert. Com també ho és que el Procés com a canvi de paradigma de la societat que volem és massa absent d’informacions i debats als mitjans públics en favor de les anècdotes quatidianes i pesades del procés, ofegadores fins a la basca.
    Ja toca anar invertit els tempos de què i com es parla de tot allò que és quotidianament absent, si és que volem construir una societat nova i menys dependent.

Deixa el teu comentari