Ngũgĩ wa Thiong’o: “La llengua és un camp de batalla”

  • Text: Jordi de Miguel / Fotos: Alba Danés
  • dimarts, 1 maig 2018

Ngũgĩ wa Thiong'o (Kenya, 1938) està cansat. O això sembla. Aquesta és l'última entrevista del seu pas fugaç per Catalunya, propiciat pel Festival MOT. Fins fa poc era un candidat al premi Nobel sense obra en català. Ara, després que l'editorial Raig Verd hi posés remei publicant les seves memòries i dos dels seus assajos més celebrats, és un home sol·licitat. Els periodistes el busquen, atrets per l'aura de saviesa que desprèn. La seva és la veu d'un referent de l'anticolonialisme i de la defensa de les llengües que, com el seu kikuiu natal, han estat marginades pel poder. Potser no està cansat. Potser és, només, un parlar lent i reposat. Wa Thiong'o té el riure prest i l'ànima juganera.

"El que necessitem és que sigui l'Àfrica qui controli els seus recursos i produeixi béns amb aquests recursos"

[“És com un somni. Com si mai hagués deixat de ser un nen!”. I esclata a riure, abans de deixar caure l’espatlla. Ngũgĩ wa Thiong’o se sent fascinat per l’obra de Gaudí. L’any passat va conèixer la Sagrada Família i la Pedrera, i enguany el Park Güell. De tant en tant, el seu cos és engolit pel sofà de l’Hotel Riu Fluvià, on respon el qüestionari. El riure i les onomatopeies que empra assíduament el refloten.]

Vostè diu que a vegades se sent “com una formiga que carrega una llosa”. Està cansat?

El fet és que la formiga continua carregant el pes amunt i avall; mai es rendeix. [Riu.] Escriure en llengües africanes significa lluitar per un editor que et publiqui i per un públic lector que no està desenvolupat per manca de llibres en aquestes llengües.

Per tant, no ha canviat gaire la consciència i l’ús del kikuiu des que vostè va començar a publicar en la seva llengua natal?

No gaire. L’únic que ha canviat és que el debat s’ha intensificat, amb la qual cosa ara hi ha més consciència sobre les qüestions que afecten les llengües i més pressió sobre els governs perquè canviïn les seves polítiques. Aquesta és la part positiva de la història. Però la realitat és que avui dia el sistema educatiu i la totalitat del sistema informatiu estan dominats per l’anglès, pel francès o pel portuguès. Fins i tot la justícia.

Tampoc ha canviat la relació entre llengües africanes?

Algunes coses sí que han canviat en aquest àmbit. Et posaré un exemple absolutament meravellós: l’any 2015 vaig conèixer un col·lectiu de joves escriptors panafricans anomenat Jalada. Ells van iniciar un gran projecte de traducció per fer possible que les llengües africanes parlessin entre elles. Em van demanar un conte i els en vaig enviar un que havia escrit en kikuiu per a la meva filla com a regal de Nadal: ‘La revolució vertical: o com els homes caminen en vertical’ [pròximament a Raig Verd]. Des de l’octubre d’aquell any, ha estat traduït a 68 idiomes, una cinquena part dels quals africans. És un exemple clar de com les llengües africanes poden parlar entre elles. Les llengües haurien de relacionar-se com una xarxa i no com una jerarquia.

Foto: ALBA DANÉS

“Les llengües haurien de relacionar-se com una xarxa i no com una jerarquia”

He llegit que quatre dels seus fills són escriptors. Són molts!

En tinc cinc més! [Riu.] M’agrada que siguem una família d’escriptors!

Diu, però, que li agradaria que tinguessin una mica més de consciència sobre les llengües africanes.

Sí, perquè escriuen en anglès. Sis d’ells parlen kikuiu amb molta fluïdesa, per tant, podrien escriure’l també. És el meu desig, però no puc forçar-los.

I per què no ho fan?

Posa per cas que tens dos escriptors de la mateixa edat: l’un escriu un llibre en kikuiu (o qualsevol altra llengua africana), i l’altre, en anglès o en francès. Aquest últim, immediatament, trobarà un editor i una crítica a la premsa, potser rebrà un premi i encara farà una conferència. A l’altre se li quedarà el llibre a la lleixa, no podrà trobar un editor amb facilitat, i, quan el trobi, caldrà que esperi un bon temps fins que surti el llibre acompanyat d’un màrqueting més aviat pobre. Són tantes les dificultats que cal tenir molta paciència per poder-les deixar enrere. Entenc les decisions dels meus fills.

[També el jove Ngũgĩ va començar a escriure en anglès. Com la dels nigerians Chinua Achebe i Wole Soyinka, la seva obra primerenca va contribuir a la llengua de la metròpoli aportant els temes i la mirada d’aquells que havien viscut sota el seu domini. No va ser fins al 1977 que tot va canviar. Feia 14 anys que Kenya era, formalment, un país independent. Ell era el director del Departament de Literatura de la Universitat de Nairobi, tot i que vivia prop de Kamiriithu, a uns 30 quilòmetres de la capital. Va ser en aquell poble, fundat per l’administració colonial britànica als anys cinquanta per tallar els vincles entre la població i l’Exèrcit d’Alliberament de la Terra de Kenya, on l’escriptor va escriure i dirigir una obra de teatre des de i per a la comunitat. ‘Ngaahika Ndeenda’ parlava de la vida dels camperols, de la seva lluita i de la corrupció que assotava el país. I ho feia en la llengua que compartien sense imposicions. Poc després seria arrestat i encarcerat en una presó de màxima seguretat. El pres K6,77 romandria un any entre barrots abans de sortir a l’exili.]

Foto: ALBA DANÉS

“Quan els intel·lectuals africans escriuen en anglès o en francès, estan sent condicionats per la llengua en què escriuen”

L’estada a la presó em va donar temps per reflexionar sobre la llengua sota el domini colonial. Hi ha una cosa clara: quan parles de jerarquies entre llengües, estàs parlant de jerarquies entre economies i entre poders polítics i, fins i tot, regionals. Quan dius “la meva llengua és millor que la teva”, també estàs dient que la història i la cultura que transporta la teva llengua són millors que les meves. I el mateix succeeix respecte a la gent que posseeix una llengua envers la que en parla una altra. Vaig ser empresonat pel fet d’escriure una obra de teatre interpretada per gent corrent en una llengua africana, i aquest fet em va fer pensar molt profundament sobre l’impacte i les conseqüències del seu ús. Va ser aleshores quan vaig decidir escriure la meva primera novel·la en kikuiu. Ho vaig fer en l’aspre paper de vàter que ens donaven a la presó: era dolent per al cos, però bo per escriure. Aquell va ser un moment molt important en la meva vida. Irònicament, em va forçar a fer el que havia estat contemplant fer sense fer-ho realment. Vaig ser forçat per les condicions adverses a fer el correcte.

Això va ocórrer el 1977, quan vostè tenia gairebé 40 anys. Per a qui escrivia fins aleshores?

La llengua defineix el lectorat. No puc dir que escric en català per a la gent de Groenlàndia. [Riu.] De la mateixa manera, quan els intel·lectuals africans escriuen en anglès o en francès, encara que no en siguin conscients, estan sent condicionats per la llengua en què escriuen: la gent que accedeix als seus escrits només pot ser angloparlant de naixement o part de l’elit que l’ha après, mai les comunitats que parlen llengües africanes.

Moltes d’aquestes idees van ser abocades després al llibre “Descolonitzar la ment”. Allà vostè també explica com, durant l’estada a la presó, va reflexionar sobre les formes que havia d’adoptar la seva novel·la per arribar a camperols i obrers. Per exemple, va observar que les narracions dins les narracions eren fórmules més acceptades que d’altres.

Has de pensar que ‘Caitaani mutharaba-Ini’ [1980, traduïda com ‘El diable a la creu’] va ser la primera novel·la moderna escrita en kikuiu. Fins aleshores, la llengua s’havia donat a conèixer a través de velles narratives. El que estava desenvolupat no era el pensament abstracte, sinó les tècniques narratives. Per això, vaig pensar a utilitzar-les per donar forma a la novel·la. Quan escrius en anglès, ja hi ha una convenció sobre l’escriptura, i tu la transites encara que pretenguis trencar les normes. En kikuiu no hi havia cap convenció, perquè simplement no hi havia res, excepte la Bíblia i l’univers de l’oralitat. S’havia de construir partint d’aquella tradició existent.

A vostè, de petit, el fascinaven les històries de la Bíblia…

Sí! M’encantava llegir i escoltar les històries sobre la creació de l’Antic Testament. Eren plenes d’aventures màgiques. Imagina-t’ho: el profeta Jonàs era engolit i expulsat per una balena!

Diu que tenir 24 germans i germanes li va permetre comptar fins aquell número des de molt petit… Quin és el fet o la circumstància més important que va permetre-li ser escriptor?

Els contes que ens explicaven cada vespre a casa, sens dubte. Saps? Jo tenia quatre mares i un pare. Veus els meus dits? M’encanta fer això; me’n vaig oblidar a la conferència d’ahir a la nit.

Foto: ALBA DANÉS

“A l’Àfrica, la llengua dominada era relacionada amb la negativitat i amb la vergonya, i l’anglès amb la intel·ligència”

[Ngũgĩ wa Thiong’o mostra somrient el palmell de la mà esquerra. Cada dit és una cabana; davant, totes comparteixen un pati de pell clara. El pare del petit Ngũgĩ té quatre dones. Cada nit, la canalla s’aplega al voltant del foc que crema a la cabana d’una d’elles. La Wangari explica contes, però també anècdotes històriques (com la victòria de Jesse Owens als Jocs Olímpics del Berlín d’Adolf Hitler) o fets recents de la política nacional. Ell l’escolta embadalit.]

En aquells temps, el colonialisme britànic vinculava el kikuiu amb la culpa i amb la vergonya.

A l’Àfrica, com en tot moment on una llengua en domina una altra, la llengua dominada va ser relacionada amb la negativitat i amb la vergonya. La van associar al “gore”, a la sang, mentre que l’anglès s’associava amb la glòria. [Riu amb el joc de paraules “gore-glory”, que acompanya d’onomatopeies i de gesticulacions.] Així era Kenya. L’anglès estava associat amb la intel·ligència. Encara que a l’escola secundària traguessis les millors notes en física, química i biologia, no podies iniciar els estudis de medicina si no tenies una bona nota en llengua anglesa.

Parlar en kikuiu prop de l’escola era motiu de càstig?

Sí! La violència física és comuna en tota situació colonialista-colonitzat, dominant-dominat. El dominat rep violència contra la llengua, contra la gent que la parla…

Quin tipus de càstigs es rebien?

Podien ser fuetades al cul o altres formes d’humiliació: mantenir-te dempeus davant la classe o duent senyals que indicaven vergonya per haver estat enxampat parlant kikuiu. La llengua africana va ser caçada mentre l’anglesa era alimentada. [Riu de l’ocurrència.]

A banda del càstig i la violència física, a ‘Descolonitzar la ment‘ diu que durant la colonització “la llengua va ser el vehicle més important per empresonar l’ànima”. En quin sentit?

Mentre provinguessin d’unes elits que no podien produir en les llengües de la comunitat, les idees no tornaven a la gent, sinó que contribuïen a l’anglès. Quan escric en anglès, contribueixo a l’anglès, no al kikuiu.

Foto: ALBA DANÉS

“La llengua és la pàtria, encara que sigui la pàtria de la ment”

Parli’m del Githunguri College.

[Vincla el tors cap endavant, seriós.] Va ser un clar exemple de la humiliació colonialista, de com tot assoliment dels colonitzats era denigrat. El Githunguri College era una escola de professors que havia estat construïda per gent corrent que s’havia sacrificat col·lectivament per tenir una altra educació. I què van fer els anglesos? El 1952, havent declarat l’estat d’excepció, la van tancar per convertir-la en una presó: allà van penjar desenes de lluitadors per la llibertat de Kenya. La mateixa gent pobra que va construir l’escola hi va ser penjada després. D’això es tractava, de transformar l’assoliment en un símbol d’humiliació: el mateix passava amb la llengua. Es va transformar en un símbol d’humiliació i de negativitat.

Aquella escola era motiu d’orgull col·lectiu: l’havia construït la gent amb les seves mans. Els britànics no ho podien tolerar. Ells et transmetien la idea que no podies avançar sense ells. Volien que la gent pensés que les coses es feien per ells: fer les coses per un mateix era anatema per al procés colonial.

Què en pensa, d’aquesta frase de l’escriptor espanyol Jorge Semprún, exprès al camp de concentració de Buchenwald: “La llengua no és la pàtria. La pàtria és el que es diu”?

[Pensa.] Durant el meu exili, l’única connexió que tenia amb la meva terra era la llengua. Vaig escriure dues novel·les en kikuiu durant els primers anys fora del país: “Matigari”, a Londres, i “Mũrogi wa Kagogo”, als EUA. La llengua em recordava la meva pàtria. En aquest sentit, la llengua és la pàtria, encara que sigui la pàtria de la ment.

Però què passa quan la teva pròpia llengua és utilitzada per colpejar-te? L’escriptora romanesa Herta Müller recordava la frase de Semprún en parlar d’aquells que fugien de l’Alemanya nazi.

Però tu no has de cedir terreny al mal. Has de disputar aquella llengua. Brecht va escriure en alemany, no? Va disputar aquell territori, no el va cedir. No, no, no. Aquesta és la meva pàtria i no deixaré que me la prengueu.

Foto: ALBA DANÉS

“La llengua pot ser utilitzada per qui dóna suport al mal o per qui promou el cel. És un camp de batalla!”

Vostè diu que escriure en les llengües pròpies, per si sol, no provocarà el renaixement de les cultures africanes si la literatura no transmet el missatge de les lluites antiimperialistes.

No, és clar que no. Aquí sí que veig relació amb la frase de Semprún. Per descomptat que, una vegada esculls una llengua de treball, importa el que dius i com ho dius. Puc escriure en kikuiu i escriure les coses més negatives sobre la història de Kenya. Els britànics van utilitzar-lo contra la mateixa població kikuiu. La clau és no concedir territori: després, el que dius esdevé també important. La llengua pot ser utilitzada per qui dóna suport al mal o per qui promou el cel. És un camp de batalla! [Riu.]

“El vertader llenguatge de la humanitat és el llenguatge de la lluita”.

Sí! El nostre cos, la nostra sang, el batec del cor… és una batalla contínua. Algunes cèl·lules moren, d’altres neixen. Mengem i expulsem una part del menjar després d’absorbir-ne els nutrients…; és una lluita activa per la nostra supervivència. La lluita és arreu, dins el nostre propi cos. I a la natura. Sembla quelcom d’obvi.

Potser a molta gent no li ho sembla tant…

No cal anar més enllà del batec del teu cor. Que bategui d’aquesta manera significa que està empenyent a través de les venes.

Dialèctica del cos.

Així és! Per entendre el món, només cal que escoltem els nostres cossos.

Als seus assajos, per parlar de lluites i de poder, se serveix del pensament marxista. Segueix present en els seus treballs?

Utilitzo la llengua de la vida real. Els nostres cossos lluiten. Lluitem per aconseguir els aliments. Lluitem amb el sòl, amb l’aire, amb el que calgui, per aconseguir l’aliment. El poder polític és lluita. El treball i el capital no són pas el mateix. Hi ha lluita perquè els interessos del capital són diferents dels dels treballadors: és obvi. La manera com l’amo del capital mira el producte és diferent de la de l’obrer. L’un ven la força de treball, i l’altre la compra.

És a dir, que el marxisme és important per a vostè.

És important, com totes les teories de pensament dialèctiques. No pretenc minimitzar-lo, però m’agrada pensar que el que hi ha a sota de tot és el llenguatge de la vida real. No és Marx qui diu que la nostra sang lluita, no és Marx qui diu que hem d’anar al camp a collir aliments. [Riu.]

Foto: ALBA DANÉS

“Les llengües sonen com els instruments musicals i creen una harmonia”

Una altra analogia que vostè empra sovint és la dels instruments musicals. Li agrada comparar les llengües amb instruments musicals.

Sí, les llengües s’hi assemblen. Una orquestra real, com jo l’entenc, n’empra molts i de diversos (violins, guitarres, pianos…) per crear una harmonia.

I com sona l’orquestra del món avui dia?

Sona, constantment, la música de les llengües europees. I ni tan sols de totes les europees. Irònicament, les poques que sonen provenen dels països amb major passat colonial.

Recentment, l’escriptor congolès Alain Mabanckou va acusar el Govern francès d’utilitzar la francofonia amb finalitats diplomàtiques, “per donar suport a l’imperialisme francès”.

Ni tan sols això: per donar suport a l’economia francesa. Les finances dels 14 països de la francofonia estan controlades pel ministre d’Economia francès.

El president francès Emmanuelle Macron va dir que el francès podria ser la primera llengua d’Àfrica.

Veus? [Sorprès, indignat.] El que diu és molt interessant: està veient els beneficis que té per a l’economia francesa apropiar-se les finances de 14 economies nacionals. Imagina si es fa amb les de tot el continent…; és com un lligam psicològic.

Vostè afirma que…

Qui ha dit això, Sarkozy o Macron?

Macron.

Aquest jove només pensa en… li hauries d’enviar una còpia del meu llibre ‘Descolonitzar la ment’. Macron, descolonitza’t! [Riu.]

“El que necessitem és que l’Àfrica controli els seus recursos i produeixi béns amb aquests recursos”

Vostè afirma que ‘A Grain of Wheat’ [‘Un gra de blat’, 1967] va ser una celebració de les independències africanes, però també un avís sobre els paranys de la consciència nacional. Encara són presents aquests paranys?

Sí! Les lluites entre elits són comunes a l’Àfrica. Però la clau de tot plegat és comprovar qui controla l’economia d’un país. Qui controla el coure, l’or, el petroli, el cautxú, l’urani… Després, només cal veure les actuals relacions de poder. El que necessitem és que l’Àfrica controli els seus recursos i produeixi béns amb ells. Malauradament, encara no hem arribat a aquesta fase. Si tens l’oportunitat, m’agradaria que li preguntessis això a Macron: quantes tropes africanes estan ocupant França? Quants exercicis militars conjunts de tropes africanes i franceses, planificats per líders africans, s’estan duent a terme a França?

Si no m’equivoco, al seu darrer assaig, ‘Globalectics’, parla de les dimensions globals i locals del coneixement. Què significa ‘Globalectics’?

És la unió dels conceptes ‘global’ i ‘dialèctica’. Teoria i polítiques del coneixement. Diàlegs a escala global. Pensar globalment i, alhora, localment. Per exemple, com pensem les connexions globals de ciutats com Barcelona o Nairobi i, alhora, com veiem aquestes ciutats reflectides al món…

Sense perdre de vista l’origen, oi? Vostè utilitza sovint la imatge d’un nen perdut a l’aeroport.

En un aeroport a vegades veus nens corrent i amagant-se de les seves mares. Però sempre miren de reüll on són. Si s’amaguen i de cop no les troben, comencen a cridar [imita el plor]: estan perduts. Mentre sàpiguen on són els seus pares, poden córrer i jugar i amagar-se entre la gent. El coneixement del seu punt de partida els ajuda a moure’s més lluny. Com més segurs estem del nostre punt de partida, més podem moure’ns entre la gent. El mateix passa amb la llengua.

[Apagada la gravadora, Ngũgĩ wa Thiong’o s’alça de taula: “Hem acabat l’entrevista amb la imatge del nen”. Riu, satisfet.]

Inicia sessió per poder descarregar l'entrevista en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.

Deixa el teu comentari