Rafael Poch: “L’esquerra té un autèntic curtcircuit amb l’islam”

  • Text: Antoni Trobat / Fotos: Boris Svartzman
  • dimarts, 7 febrer 2017

Quedo amb Rafael Poch (Barcelona, 1956), l’actual home de 'La Vanguardia' a París, a la sortida del metro République de la capital francesa. El va iniciar en l’ofici Ramon Barnils a les planes de 'Solidaridad Obrera', la capçalera barcelonina de la CNT. Des de llavors no ha parat. Trenta anys de corresponsal. Moscou, Pequín, Berlín, París. Ha escrit alguns llibres força llegits — segurament caldria destacar-ne 'La Quinta Alemania', conjunt amb Carmela Negrete i Ángel Ferrero (Ed. Icària, 2013), sobre l'Alemanya sorgida de la reunificació de l'any 90.  És algú capaç d’escriure per a Godó i per a 'La Directa'. Afirma estar desconnectat de Catalunya.  No combrega, sembla, amb les rodes de cap molí.

Cal posar ordre. S’ha de posar fi al finançament saudita de les mesquites a França.

Vaig llegir un text teu fa uns quants mesos en el qual Benjamin Stora, president del Museu de la Història de la Immigració de París, et feia una reflexió interessant sobre el que anomenava “sudisme”. Deia que la guerra d’independència d’Algèria (1954-1962) va ser en realitat una guerra civil francesa: entre un nord que s’orientava cap a Europa, i un sud encara amb estructures mentals estretament vinculades al colonialisme i a un univers de segregació racial. Tremendament mediterrani, vaja.

Quan vaig arribar a França, una de les primeres preguntes que feia a la gent era com influïa la guerra d’Algèria en tota la situació que s’havia generat des dels fets de ‘Charlie Hebdo’. Molts em deien que no hi tenia res a veure; que la guerra algeriana estava oblidada.

Et devia sobtar.

Fins que vaig trobar, efectivament, l’historiador Benjamin Stora, jueu nascut a Algèria. Ell em va fer adonar fins a quin punt era important el fet que Algèria no era una colònia qualsevol. Era un departament més. Però la població algeriana no era considerada francesa des del punt de vista dels drets ciutadans. Eren pur paisatge! A les obres d’Albert Camus es veu. Els francesos d’Algèria dividien la població per criteris ètnics: els jueus, els àrabs i “nosaltres”, els francesos. Aquesta divisió que feien, després de la independència algeriana se la van endur amb ells. Una mentalitat compartida amb molts veterans d’una guerra que fou cruentíssima. A banda, prop d’un milió d’algerians migraren cap al continent, després de la independència, per motius econòmics i, en el cas dels ‘harkis’, per col·laboracionisme. Tot això va fer que, a la França metropolitana, es desenvolupés una mentalitat “sudista”. Una mentalitat d’ordre social colonial i jeràrquic. Això ha tingut una relació directa amb l’ascens del Front Nacional.

L’OAS, el grup terrorista d’extrema dreta antiindependentista i antigovernamental dels colons, va causar autèntics problemes a l’Administració de De Gaulle, quan aquesta ja volia oferir l’autodeterminació als algerians…

De Gaulle era un home d’Estat que va veure que calia marxar. Això va provocar una reacció increïble: conspiracions contra ell i una onada d’actes terroristes bestials contra nord-africans, que se sumaven a la guerra interna que hi havia a França entre faccions nacionalistes algerianes enfrontades. Va haver-hi milers de morts…

Això no es coneix gaire…

Gens. Van decretar fins a sis amnisties entre el 1962 i el 1982. Els militars compromesos amb el colpisme van ser readmesos a l’Exèrcit i les conxorxes es van tapar. El conflicte d’Algèria no es tractava, durant dècades, en termes de guerra, com diria el sentit comú, sinó amb eufemismes. Delirant. ‘La Batalla d’Alger’, de Pontecorvo, és dels seixanta i no es va emetre a la televisió pública francesa fins al 2002. A l’Assemblea Nacional es va començar a parlar explícitament de “guerra d’Algèria” fa quatre dies.

Foto: BORIS SVARTZMAN

Foto: BORIS SVARTZMAN

“La tradició republicana té un component d’esquerres i social molt gran. Això és als gens de la societat francesa”

Nosaltres venim d’un país on la memòria històrica no ha existit. I la memòria antinazi?

De Gaulle va tapar, altre cop aquest verb!, la memòria del col·laboracionisme. Hi ha una pel·lícula, estrenada el 1971, que es diu ‘Le chagrin et la pitié’, dirigida per Marcel Ophüls. Allí se’n parla públicament per primer cop. Va haver-hi algunes condemnes. Poques.

El mite de la resistència, suposo que com l’antifranquisme, és quelcom de mastegadíssim, però va ser molt menor.

Eduard Pons Prades, l’escriptor i llibertari català, em va explicar fa anys que aquí no es movia res fins al 1943. I que, quan entren els alemanys a França, la resistència és una cosa, essencialment, dels republicans espanyols!

Havia sentit quelcom de similar. Que al principi va ser cosa dels espanyols, d’alguns jueus, d’uns quants anarquistes i, curiosament, dels monàrquics nacionalistes.

Fa alguns mesos vaig ser en una conferència de Daniel Cordier, que va ser secretari de Jean Moulin, mític cap de la resistència, torturat i assassinat per la Gestapo. Cordier és un nonagenari entranyable amb el cap clar. La ponència era compartida amb tres o quatre acadèmics especialistes en el període. En un moment donat digué: “No ens enganyem: aquí, fins a l’any 43, no es va moure res!”. Tots els professors li saltaren a sobre. Discutien si l’escalada havia començat a la meitat del 1942 o ja entrat el 1943. Però aquest senyor va dir 43. Trigaren moltíssim a reaccionar…

Bàsicament el Partit Comunista, oi?

Els comunistes eren els més organitzats. Els més determinats. Però els gaullistes també s’hi deixaren la pell.

La narració, el relat, ha explicat que va ser una resistència molt transversal.

Allò curiós és que al Panteó on són els pares de la pàtria no hi ha cap comunista. Com a màxim, algun socialista. [Riem] Fa poc, Hollande ha col·locat al Panteó tres resistents més, entre els quals una neboda de De Gaulle. Però cap comunista!

I del Maig, què en queda?

El 68 va representar un trencament cultural en el sentit generacional. Cabdal.

Però el sistema econòmic no en va sortir tocat, sembla. El PCF i el món obrer xocaren amb les vindicacions del Maig. Les devien trobar epidèrmiques.

El PCF va ser molt més conservador que els seus homòlegs italians. El PCI es va obrir molt i ho va fer extraordinàriament: en el sentit que es va necessitar un cop d’Estat veritable de la CIA i de tota la trama negra per evitar el seu èxit final. Els comunistes són el gran partit de l’esquerra francesa durant els quaranta i després es van encongint. El seu dogmatisme i la seva rigidesa no els ajudaren. No entengueren el 68, malgrat que algunes de les seves crítiques em semblen legítimes.

Més enllà del nacionalisme, podem dir que hi ha un fil conductor des del segle XVIII fins avui, pel que fa a la tradició emancipatòria francesa?

La tradició republicana té un component d’esquerres i social molt gran. Això és als gens de la societat francesa. Una societat molt vindicativa i zero conformista. Vénen de l’experiència històrica que, a vegades, quan el poble es mobilitza, pot guanyar.

Hi ha un mínim comú denominador entre la dreta i l’esquerra?

Aquí l’esquerra ha estat més pragmàtica que la dreta. Quan han guanyat, no han fet sang, també han sabut cedir. Hi ha una diferència total de pragmatisme i de bona governança respecte al cas espanyol. A Espanya, al segle XIX, si tu volies fer indústria, l’Estat central era un obstacle. Si tu volies fer un ferrocarril, l’Estat era un obstacle. A França, en canvi, hi ha una tradició de bon Govern.

Eficient.

Amb sentit comú. Amb eficàcia i, sobretot, una excel·lent educació nacional. La gent renunciava al català o al bretó, però a canvi tenia una escola que funciona, un sistema d’impostos més raonable, un bon servei de correus, una prosperitat compartida. La França jacobina, no la crea només el jacobinisme: la crea el bon Govern jacobí.

Ahà… L’escriptor nord-català Joan-Lluís Lluís conta el dolorós procés de la substitució lingüística a la França republicana —i a les seves colònies— en un llibret colpidor, ‘Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos’ (2002). El fet que molts pobles de parla no francesa de l’Hexàgon fossin bressol de moviments contrarevolucionaris després del 1789 explica la legitimació republicana, suposo…

Crec que efectivament aquests elements hi influeixen molt. El fet que la Vendée i altres revoltes camperoles reialistes se situïn on se situen influeix en el mapa electoral de la França actual! Són les zones rurals, més conservadores.

Foto: BORIS SVARTZMAN

Foto: BORIS SVARTZMAN

“La dreta i l’’establishment’ estan emprant el laïcisme per denigrar la religió d’una minoria nacional, de ciutadans socialment desfavorits”

Tornant a Marsella, hi ha una citació que et vaig llegir. Parlaves d’un jacobí del 1793 que deia que Marsella no seria decent o normal —no sé quin adjectiu feia anar— fins que no tingués una aportació de seny del nord. L’acusava de federalista, també. Marsella, la caòtica, és el sud.

Marsella ha estat sempre un cas paradigmàtic de la capacitat d’absorció de gent de fora mitjançant el seu port. Allà hi arribaven onades d’immigrants italians, espanyols, corsos, armenis, grecs i magribins. Tot això s’anava filtrant i s’anava situant als barris perifèrics de la ciutat. Però va arribar un moment en què la fàbrica social es va parar. En un moment donat, l’Administració municipal va crear les ‘cités’, els barris guetitzats on va néixer Zinédine Zidane. Són llocs terribles. Totalment aïllats del centre. L’aïllament, l’isolament, i la manca de feina, són els principals problemes. Aboquen els joves —els fills i néts de la gent que encara porta el record de la guerra d’Algèria— a una situació de ‘No future’ i al negoci de la droga.

La qüestió de la religió a l’espai públic…

Aquest tema és el gran embolic a França. Per a tothom.

Ara a Catalunya i a Espanya, entre els moviments socials i l’esquerra, hi ha una onada important de valorar la diversitat religiosa com a bandera, com a quelcom de positiu. I de criticar “el fonamentalisme laic” tan present en la imatge que tenim de França.

La dreta i l’’establishment’ estan emprant el laïcisme per denigrar la religió d’una minoria nacional, de ciutadans socialment desfavorits. Aquesta utilització, que podríem anomenar islamofòbia institucional, és ideologia dominant a França. La tens present al discurs polític, als mitjans de comunicació i als productes culturals i literaris.

Ara em ve al cap Michel Houellebecq i la seva última novel·la, ‘Submissió’.

Exacte. Això d’Houellebecq és un ‘divertimento’. El mateix que feien determinats autors del XIX amb els jueus. Allò tan vell d’“Aquesta gent ens dominarà…”. Houellebecq és la versió actual d’aquella mateixa merda, de la mateixa malaltia xenòfoba i racista que, a més, és glorificada als mitjans de comunicació. El senyor David Pujadas, presentador estrella de la televisió a França, va escriure un llibre (‘Agissons avant qu’il ne soit trop tard: Islam et République’, el 2013) en la mateixa sintonia que ‘Submissió’. I continua presentant les notícies cada dia.

L’esquerra francesa, quina posició té respecte a això?

L’esquerra té un autèntic curtcircuit, en aquest sentit. La defensa dels drets d’una minoria socialment desfavorida per un passat colonial —com són els musulmans de França— és un comú denominador important. El problema rau en el fet que la legítima lluita contra la islamofòbia col·lideix contra el fet que qualsevol crítica d’esquerra a l’islam es considera, automàticament, islamofòbia. És una mica com amb l’antisemitisme: quan critiques la política criminal d’Israel, et diuen que ets un antisemita. Doncs el mateix, exactament, respecte als musulmans.

La islamofòbia ‘mainstream’ és molt forta, eh? Molt present als ‘media’. Te n’explico dos casos. Michel Onfray, un filòsof que diu ser anarquista, i que ha escrit un llibre sobre l’islam que és fems. És un ignorant total: no parla ni llegeix àrab i es dedica a pontificar sobre l’islam dient bestieses. Després tenim tipus de la dreta com el cretí d’Éric Zemmour —periodista de ‘Le Figaro’—, que ha escrit un llibre titulat ‘El suïcidi francès’ on proposa la deportació pura i simple de cinc milions d’immigrants! Pierre Bourdieu parlava d’aquests personatges com els ‘fast thinkers’, suposats filòsofs i pensadors que no han aportat res a la filosofia però que són en totes les televisions i diaris francesos!

Un producte genuïnament francès, aquest fenomen. Tot plegat molt frívol… de ‘postureig’, que en diríem avui…

La islamofòbia política aplega els Republicans, el Front Nacional i bona part del Partit Socialista. Manuel Valls estava en aquesta línia. Fa el mateix discurs que la dreta, en part per conservadorisme i en part perquè està convençut que les eleccions només es poden guanyar fent concessions al Front Nacional.

Foto: BORIS SVARTZMAN

Foto: BORIS SVARTZMAN

“El burquini, en el context francès, és una provocació. En nom de la llibertat no tot s’hi val; cal vigilar”

I l’esquerra?

I després hi ha aquest embolic de les esquerres on s’hi trobarien una part del Partit Socialista i les esquerres de veritat, especialment el Front d’Esquerra, de Jean-Luc Mélenchon. Però és un debat obert on hem d’afegir la gent defensora incondicional dels musulmans només pel fet que són una minoria desfavorida, i aquest feminisme islàmic, estrambòtic, que no saps gaire bé com entendre… Tanmateix, s’estan fent passes en positiu. Mélenchon, per exemple, quan va sortir tot això del burquini, va fer un pas endavant i va dir que ficar-se amb la manera de vestir de la gent era una animalada però…

Els peròs solen ser importants…

…però el burquini, en el context francès, és una provocació. I és veritat. En nom de la llibertat no tot s’hi val; cal vigilar. El Ministeri de l’Interior ha creat una organització per desenvolupar l’islam de França, el FOIF, i ha situat al capdavant d’això Jean-Pierre Chevènement, un home de la República, totalment laic, una figura competent. Cal posar ordre. S’ha de posar fi al finançament saudita de les mesquites. La ideologia del gihadisme, que és el salafisme —encara que no tots els salafistes són gihadistes, tots els gihadistes sí que surten del salafisme—, està penetrant a França des de fa molt. Finançada per l’Aràbia Saudita des de fa 30 o 40 anys. Tota l’Àfrica subsahariana està colonitzada per aquesta ideologia, sortida de la Universitat de Medina, perquè els saudites es gasten 8.000 milions d’euros anuals a promocionar-la. Un país com França no ho pot admetre. Cal trencar amb aquesta gent. A Lilla l’alcalde va haver de tancar la piscina pública per evitar problemes! Tot s’ha extralimitat en excés! El problema és que la dreta s’hi agafa per fer el seu discurs xenòfob. I s’ha de començar a parlar del tema d’Israel i Palestina. El Govern francès actual és el més prosionista que hi ha hagut mai.

El rol dels jueus francesos, quin és, ara mateix?

Com tot país de llibertat, França és un país amb jueus. S’hi han sentit còmodes. Han fet aportacions magnífiques a l’esquerra i a la dreta. El geni jueu és una cosa absolutament fascinant. El Govern, però, no parla mai d’islamofòbia sense, a continuació, parlar d’antisemitisme. És legítim relativament, perquè la islamofòbia és ideologia dominant a França. L’antisemitisme, en canvi, no! És patrimoni de quatre nazis bojos! Fins i tot el Front Nacional se n’ha desmarcat! Si hem de parlar de la influència del ‘lobby’ jueu a França, el Consell Representatiu de les Institucions Jueves de França (CRIF) és una institució clau… una corretja de transmissió de l’Estat d’Israel descarada i que no representa ni de lluny els jueus francesos, tot i ser molt influent!

Hi ha vocació mediterrània, en la política exterior francesa?

Sempre n’hi ha hagut. La política exterior ha estat el gran absent d’aquest debat magnífic que està tenint lloc a França sobre el tema de la radicalització. Ningú parla de política estrangera; només Mélenchon lliga el fet que bombardejar el Pròxim Orient i el Magrib i queixar-se d’atemptats en sòl francès és una contradicció. S’ha fomentat la guerra civil siriana donant suport als interessos saudites a la regió. Això ha estat una catàstrofe. Només ‘rara avis’ com el mateix Mélenchon, a l’esquerra, i Dominique de Villepin, a la dreta, han dit coses amb sentit comú de tot això. França ha perdut la seva autonomia internacional. El seguidisme respecte d’Alemanya i dels EUA en el conflicte ridícul i innecessari d’Ucraïna ja t’ho diu tot. Fins i tot gaullistes com el mateix De Villepin veuen que no pot ser que els ponts amb Rússia, tradicionalment amistosos, es trenquin. La política egoista d’Alemanya, que tant de mal ha fet a l’Europa mediterrània, continua essent l’enemiga atàvica de França.

 


[Aquesta entrevista està publicada originalment a la revista ‘Mar Crítica’, editada per CRÍTIC i Pol·len, amb el suport econòmic de la Fundació Flama. Compreu-la per Internet i us l’enviem a casa.]

Inicia sessió per poder descarregar l'entrevista en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.
3 comentaris
  • Subscriptor Guillem Galera i Léger 8 de febrer de 2017 - 17:29

    Amic Trobat,
    Ja vaig poder llegir l’entrevista fa un parell de mesos quan vau fer la presentació i distribució de la revista. Em va semblar excel·lent. En Poch té un discurs clar i nítid, poc disposat a riure les gràcies a les inèrcies racistes que són mainstream en el discurs polític. Allò de la “lepenisation des esprits”.
    Les seves cròniques a La Vanguardia deuen fer estremir el señor Conde, si és que té la curiositat de fullejar el diari del qual és editor, i si les dures obligacions lligades al comtat li ho permeten.
    Convido el Crític a reentrevistar en Poch a partir de l’Abril d’enguany, quan quedin pocs dies per a la primera volta de les presidencials franceses, per fer una panoràmica de com ha anat la campanya electoral i una previsió de qui s’enfrontarà a la ultradreta de l’alegre nissaga Le Pen a la segona volta.

    • Subscriptor Guillem Galera i Léger 9 de febrer de 2017 - 8:54

      Si em permeteu, em va quedar una cosa al pap. En Poch cita Jean-Pierre Chevènement com a figura competent. Bé, competent, i moltes altres coses. Ambiciós desmesurat, sabotejador, deslleial, jacobí, xenoglossòfob, egòlatra. Dels que no deuen saber conduir perquè porta més de quaranta anys sense baixar del cotxe oficial. Un fruit típic de la gerontocràcia funcionarial francesa . Convido, si en teniu esma, a llegir això: https://fr.wikipedia.org/wiki/Jean-Pierre_Chev%C3%A8nement

      • Subscriptor Antoni Lluís Trobat Alemany 10 de febrer de 2017 - 14:30

        L’entrevista, amic Galera, intenta reproduïr el perfil de l’entrevistat. S’exhibeix tal com és. Poch és un analista fi, francòfil i russòfil, poc amic dels alemanys en general. Com diu un amic lliurepensador que tinc: “És el prorus a qui tenc més respecte!” Ja ho val! Gràcies per les teves sempre amables apreciacions.

Deixa el teu comentari