Sergi López: “La CUP té el sentit comú de part seva”

  • Text: Antoni Trobat / Fotos: Jordi Borràs
  • dimecres, 13 setembre 2017

Quedem amb Sergi López i Ayats (Vilanova i la Geltrú, 1965) en un bar de la plaça de la Vila de la seva ciutat. Sembla que hi tingui la seva oficina, la seva base d'operacions. López és segurament l'actor català més internacional —qui signa això l'ha vist en un camp de refugiats de Turquia ser aclamat per refugiades kurdes que el recordaven de films francesos emesos en canals sirians. És un perfil peculiar. Modest i humil sense 'posturejos'. Compromès —potser massa?— amb la CUP. Un tipus que va trobar que fer de dolent a l'última edició de James Bond era fer el joc "al capitalisme i a l'imperialisme". Directors com Isabel Coixet o Guillermo del Toro n'han avalat una tècnica que ell vindica innata, casual.

"Als qui no vagin a votar al referèndum, se'ls pot quedar cara de 'gilipolles' el 2 d'octubre"

Em feia ganes començar pels orígens, els López i els Ayats…

Jo no sóc xarnego de pura raça pels pèls.

Ara una part de l’espanyolisme en parla molt, de la “xarneguitat”!

A mi em sap greu perquè m’agradaria poder-ho dir. El meu pare i la meva mare són els dos nascuts a Vilanova [i la Geltrú], tot i que la família de la meva mare ve de Girona i la del meu pare és de Múrcia. Eren classe obrera. Vingueren per la construcció del ferrocarril, van venir a treballar a la RENFE.

Era gent polititzada, més o manco?

No especialment. Era gent de classe treballadora, clarament. El meu avi tenia conills i el meu pare ha treballat tota la vida a la Pirelli fent d’electricista. Ell estava sindicat des de sempre a la UGT, però més enllà d’això no érem una família molt polititzada. Sabien que el franquisme era opressor i cercaven una altra cosa… El meu germà i jo hem sortit més polítics.

A l’adolescència, tu què feies?

Nosaltres hem viscut sempre al barri de Sant Joan de Vilanova. Ara és un barri cèntric, asfaltat, arregladet… Però, quan érem petits, no hi havia res. Jugàvem al mig del carrer com si fos un pati; no hi havia ni voreres! Hi havia molta immigració del sud d’Espanya. Me’n recordo que ens venien a buscar a casa i, quan trucaven el timbre, deien: “¿Están los catalanes?”, i baixàvem el meu germà i jo a jugar. [Riu.]

Foto: JORDI BORRÀS

“El Toni Albà ens va fer obrir moltes coses nostres a través de la improvisació: idees, punts de vista, creativitat…”

El cuquet artístic, d’on et venia? Hi ha tradició teatral a Vilanova?

Com en molts llocs de Catalunya, a Vilanova el que hi ha és el Círcol Catòlic, on es feia teatre amateur: els Pastorets i aquestes coses. Quan jo era petit, era pràcticament l’única escola de teatre català. La gent gran feia obres de Guimerà i era el lloc on tenies el primer contacte amb la interpretació. Jo feia teatre amateur com tants altres ‘nanos’ de Vilanova. Va ser curiós com la vida em va portar cap aquí. A l’institut havia repetit tres vegades tercer de BUP —era un professional de tercer de BUP; hi havia qui deia que ho feia pel viatge de final de curs! [Riu.]— i l’últim any ja vaig fer el curs nocturn i pensava que m’hauria de ficar a treballar. Pel meu pare, jo era una font de preocupació bastant gran!

Llavors, a 18 anys, un vespre vam parlar amb els amics del teatre amateur per mirar de muntar una companyia. A mi em semblava una ‘marcianada’, perquè fer teatre implicava anar a Barcelona, estudiar —jo no tenia el BUP—… i ho veia complicat. Amb aquest debat, vaig arribar més tard del compte a casa. Era nit entrada i mon pare sempre se n’anava a dormir aviat perquè a quarts de cinc entrava a la fàbrica, però aquell dia vaig trobar el llum obert i el meu pare assegut al sofà. Li tremolava la cama i jo ja vaig veure que estava a punt d’explotar.

Glups…

Abans que pogués dir res, jo ja vaig dir-li: “Pare, avui he pres una decisió molt important. Faré teatre”. L’home es va quedar parat, però em va dir: “D’acord, teatre o el que sigui, però fes alguna cosa!” i se’n va anar a dormir. Jo l’endemà no li podia dir que no: ja ho havia verbalitzat i m’havia agradat sentir-ho; així que vaig començar a mirar escoles de teatre. Vaig començar a El Timbal de Barcelona, però sempre pensant que allò duraria un any i que després m’hauria de ficar a treballar de veritat. Però tot va anar millor del que creia!

Hi ha dos factors importants d’aquella etapa: conèixer Toni Albà i anar a París, oi?

El Toni Albà va ser crucial per mi. Jo el coneixia de vista, era de Vilanova, i ell amb 17 o 18 anys ja havia fet obres de teatre sol. Tenia un amic amb qui feia ‘clown’ i vam dir d’anar a parlar amb el Toni perquè teníem ganes de fer algun número. Ell feia un any que havia sortit de Lecoq [escola de teatre Jacques Lecoq] i ja triomfava. Quan li vam comentar la nostra idea, ens va convocar l’endemà al matí en un garatge. “Porteu xandall, que improvisareu”. Nosaltres no sabíem res d’improvisació, però ell ens va anar conduint i inspirant i al final vam acabar escrivint, entre tots tres, un espectacle que es va dir ‘Brams o la kumèdia dels horrors’. Era un espectacle molt senzill però espaterrant (i encara ens el demanen ara!). Amb l’amic vam comprar una furgoneta de segona mà i vam començar a fer ‘bolos’ pels pobles del Penedès. Va ser l’inici d’una carrera. I l’hi dec a n’Albà!

Va ser difícil centrar-vos, en aquella edat?

A mi sempre m’ha resultat difícil centrar-me, fins i tot ara! [Riu.] Però fer teatre era tan bonic i divertit que sempre vaig pensar que duraria dos dies.

Això d’escriure teatre, ho has anat mantenint.

Sí. Jo tinc amics que sempre han estat actors i que han protagonitzat moltes obres de teatre. Jo al meu currículum només en tinc 7 o 8 perquè són obres que hem escrit nosaltres —sobretot amb Jorge Picó, valencià, la seva parella artística—, i que hem produït i distribuït solets. Hi ha obres que s’estrenen i giren dos mesos. Nosaltres hi ha obres que les hem fet girar 6, 7, 8, 10 anys! Jo al·lucino amb tot el que m’ha passat. Moltes de les coses tenen a veure amb trobar-se amb gent concreta. El Toni Albà va ser una d’aquestes persones que a través de la improvisació ens van fer obrir moltes coses nostres: idees, punts de vista, creativitat… A mi això m’ha canviat la vida. Després vaig entrar a Lecoq i vaig veure que tot això tenia una base. Lecoq no és una escola d’interpretació només, sinó d’escriptura i de creació…

Foto: JORDI BORRÀS

“Per pagar-me els estudis de teatre feia de cambrer, de cangur, venia gelats, penjava cartells”

L’escola Lecoq… El salt a França, com el fas?

Una bogeria. Lecoq era una escola privada que valia 500.000 pessetes cada any. Jo feia de cambrer, de cangur, venia gelats, penjava cartells… fins i tot vaig treballar cobrant autònoms impagats —i no en vaig cobrar ni un! Per tirar entre Vilanova i Barcelona, encara, però anar a París era impossible econòmicament per a mi. Aleshores em va sortir una ganga de feina. La Generalitat va obrir a Vilanova un centre cívic adscrit a “El tour d’Europa”, que era un programa d’intercanvis de joves de tot Europa que venien a Catalunya a treballar però abans feien una estada a Vilanova per fer-hi un curs de català o de castellà. A mi em contractaren com a dinamitzador sociocultural. És a dir, em dedicava a treure’ls de festa del divendres al diumenge des de les set de la tarda. Un somni de feina i de vida! Hi havia italians, alemanys, holandesos, francesos… i és clar, també italianes, alemanyes, holandeses…! [Riu.] Hi vaig ser un any i mig, del 1988 a mitjan 1990, i, com que feia mil hores i em guanyava bé la vida, vaig dir-me: cap a París!

I el 90 arribes a París…

Arribo a París sense tenir ni puta idea de francès. Per sort a Lecoq, dels 50 alumnes que hi havia, només 4 eren francesos. Llavors els primers 3 mesos les improvisacions eren només a través del silenci, fent mímica de les coses que passen abans que la gent comenci a parlar. I ja és un univers! I durant aquest temps ja vaig espavilar-me per tenir una mínima noció de francès. A Lecoq vaig descobrir que el teatre no era només una cosa intel·lectual, profunda, difícil, sinó que fins i tot jo podia tenir un punt de vista i podia fer coses.

Què se n’ha fet, de la gent que va estudiar amb tu a Lecoq? Van acabar triomfant al cinema com tu?

N’hi ha que han desenvolupat la seva part més pedagògica i han muntat les seves pròpies escoles de teatre, n’hi ha que es dediquen a escriure teatre, n’hi ha que en fan i n’hi ha que ho han deixat. El teatre és dur i el meu exemple no és gaire habitual.

A Lecoq hi estàs dos anys?

Sí. Però ja el primer any vaig veure un cartellet que deia que buscaven una persona amb accent espanyol per a un llargmetratge. Hi vaig anar per curiositat, per veure com es feia cinema. Era un noi que no tenia els diners per fer tota la pel·lícula però que havia decidit rodar els primers 10 minuts i després aconseguir els diners. Em van agafar, vaig gravar algunes escenes i un any després em va trucar per anar a acabar el film a Normandia. “Seran 5 setmanes”, em va dir. Però jo no volia deixar l’escola tant temps, perquè m’ho pagava jo i, a més, m’ho passava molt bé.

Al final ens ho vam muntar per gravar-ho els caps de setmana i vaig poder-ho fer. Va ser la primera pel·lícula del Manuel Poirier [‘La petite amie d’Antonio’ (1992)] que es va estrenar en una sala a París. I un any després em va trucar per fer de secundari en una altra pel·lícula, i al cap d’un any una altra i una altra… I a la cinquena ‘pel·li’ que feia ell, i que feia jo, ‘Western’ (1997), vam acabar al Festival de Canes i li van donar el premi del jurat. Llavors em converteixo, als ulls dels altres, en un actor de cine.

Quants anys tenies, llavors?

30. La primera pel·lícula amb ell la vaig fer als 25 i vam seguir a una per any. Quan vaig fer ‘Western’,  jo ja tornava a viure aquí i anava fent coses de teatre. Quan la vam presentar al Festival de Canes, recordo un grup de periodistes espanyols a la roda de premsa que em van preguntar: “¿De dónde eres y de dónde sales?”. És clar, no en tenien ni fava! Havien escrit que aquell any Espanya no tenia representació espanyola i quan van veure ‘Western’, on també dic coses en català, van ‘flipar’. Es pensaven que vivia a França però no: jo vivia a Vilanova i la Geltrú. I l’endemà van fer notícies sobre un tal Sergi López que feia cinema i que havia estat a Canes.

Després ja va venir el ‘Harry, un amigo que os quiere’ (2000). L’he tornada a veure aquest estiu…

Aquesta pel·lícula em va obrir una altra porta… Ara la gent m’encasella amb els dolents, per ‘Harry….’, però tampoc n’he fet tants, 5 o 6 tan sols.

Pel mig també fas ‘Carícies’ (1997), del Ventura Pons…

Sí, és la primera pel·lícula que faig a casa nostra. Hi ha una cosa curiosa amb ‘Carícies’ i ‘La Nouvelle Ève’ (1998) que faig en aquella etapa. Són personatges secundaris però que tenen escenes amb un text sexualment explícit.

Foto: JORDI BORRÀS

“A ‘El laberinto del fauno’, Del Toro parla de la Guerra Civil Espanyola més desacomplexadament que un espanyol”

Ets com un perfil que els agrada als bo-bos, oi? L’home ibèric testosterònic i primitiu, mig malèfic, mig divertit…

Potser sí. [Riu.] Formo part de l’imaginari del cinema, però la gent no acaba de saber d’on soc. A França la gent no sap on visc ni d’on soc exactament. I aquí la gent es pensa que visc a París. I jo no estic ni a Barcelona, ni a Madrid ni a París. Jo soc a Vilanova!

França, Catalunya, però i Espanya? Allà hi has fet cinema, també.

Sí, allà faig ‘Lisboa’ (1999), de l’Antonio Hernández; ‘Entre las piernas’ (1998), del Manuel Gómez Pereira… El cinema a Espanya passa molt tot a Madrid, però això del centralisme no només és cosa seva… Aquí tot passa a Barcelona! El que passa —i això no és culpa del cinema espanyol, sinó del capitalisme— és que hi ha molta competició. No crec que més que en altres professions, però es nota. Tenim una professió molt inestable i això també marca. Jo mateix que treballo aquí, a França o on sigui, no tinc res per a l’any vinent; no sé què faré! Segurament em sortirà alguna cosa, però és perquè soc un privilegiat. Hi ha molta gent jove que em pregunta què cal fer per arribar on he arribat jo. Jo sempre els dic que, si busquen fama, ja poden plegar. Però, si volen guanyar-se la vida amb el teatre, que s’hi fiquin de cara i vagin provant.

I el darrer cicle de pel·lícules que has fet, déu-n’hi-do…

Sí, ara hem rodat la pel·lícula que el Terry Gillian no va poder rodar fa 17 anys sobre el Quixot.

Hi ha un altre film que marca la teva darrera època: ‘El ‘laberinto del fauno’ (2006)…

El Guillermo del Toro és un geni. Jo tinc una ‘potra’, Trobat… Ell és totalment contrari al Poirier. El francès juga amb els silencis, amb els tempos… i, en canvi, el Guillermo és tot fabricació. Abans de començar a rodar et diu: “Cuentas hasta 4, entras, miras a este punto, alzas la copa hasta aquí, te mueves dos pasos y te vas”. Ho té tot molt mil·limetrat. Està pendent de l’actuació, del color de les sabates, de la música, del disseny de decorats… i fora també busca finançament, producció… Tot! També es pot dir que fa pel·lícules d’autor. A ‘El laberinto del fauno’, acaba parlant de la Guerra Civil Espanyola de manera més desacomplexada que un espanyol. Ell té clar qui són els dolents!

És un tipus obsessiu, diuen.

Anècdota: A ‘El laberinto…’ havíem de rodar a l’estiu i aquells mesos hi hagué uns incendis molt importants a Espanya amb víctimes mortals com a resultat dels quals Zapatero va treure un decret que prohibia fer foc a qualsevol lloc. Per tant, no podíem ni usar les armes falses que ens havien reservat per a la pel·lícula, perquè no tenen retrocés però fan espurna!

Ahà…

El Del Toro va dir que no passava res i que ja ho farien amb efectes d’ordinador. Havíem de desenfundar les armes i fer veure que disparàvem. Però a mi no em sortia, perquè jo sempre esperava el soroll. Llavors desenfundava i feia amb la boca “prsht, prhst, bang, bang!”. I el Del Toro em deia: “López, cabrón, que en la imagen se ve que estás haciendo ‘prsht, prsht, bang, bang’ con la boca!”.

[Es peta de riure, literalment.]

Foto: JORDI BORRÀS

“Prefereixo ser com jo soc que no plantejar-me si el personatge que s’ha creat agradarà o no”

L’any 2015, vaig coincidir en un viatge al Kurdistan turc amb gent de la cultura i la societat civil catalanes amb tu. Poc després rodaves amb el Fernando León de Aranoa, un film sobre cooperants a Bòsnia… Vas venir a documentar-te?

No, no. És veritat que tot allò que pugui donar-te informació sobre el personatge que faràs sempre és bo, però a mi la sobreinformació m’atabala. Jo em guio molt pel guió. A vegades saber que el personatge ve de Guadalajara, per exemple, no em serveix per a aquella escena en què el personatge entra en un bar i demana un cafè.

D’en Daniel Day-Lewis expliquen que per fer de ‘Lincoln’ va viure algun temps a la zona d’on era oriünd el president ianqui per agafar l’accent i va parlar amb filòlegs perquè li fessin classes de dicció de l’època…

Som de diferents escoles. El Bardem també és així! Treballen amb molts elements per fer-se créixer alguna cosa a dins i interpretar. Jo a Lecoq vaig aprendre interpretació amb la idea de ‘joc’, d’explorar interpretacions a partir d’aquí. Jo m’hi reconec molt, amb aquesta idea. El Depardieu deia: “Al final els actors, fem el que podem”. I és així: si a tu t’ajuda a anar al poble del Lincoln i això et fa créixer i et sents segur, fantàstic. Però jo visc més el guió, el que es veurà davant la càmera, que és el que compta. Si fas de forner, vés unes quantes jornades a veure com treballa; però, si el forner juga a billar, no et cal aprendre a fer pa. El cert és que al cine és tot fals. A vegades et posen un esparadrap davant i et diuen: “Imagina’t que aquí hi ha la dona de la teva vida”. Tu has de simular que al tros d’esparadrap veus la dona de la teva vida. Es tracta d’enganyar l’espectador en aquell moment. Interpretar ja és això, enganyar la gent. Mira, per exemple, jo vaig tenir més ‘feeling’ amb la noia japonesa d”El mapa dels sons de Tòquio’ (2009) que amb la Kristin Scott Thomas a ‘Partir’ (2009). Doncs, quan ho veus en pantalla, sembla que amb la Kristin estiguem superenamorats!

Esmentes ‘El mapa dels sons de Tòquio’, una altra fita. Com és la Isabel Coixet?

He tingut molta sort, com et deia, Trobat. La Coixet és una altra persona molt bona d’un univers molt diferent del Del Toro i del Poirier. La Coixet és un univers ella mateixa: té una filmografia que et pot agradar més o menys, però no es pot negar que és potent. Hi ha directors que fan pel·lícules convencionals que quan arribes a casa ja t’has oblidat del que has vist. La Isabel té molt caràcter, però és molt afectuosa rodant, amb l’equip i amb tothom. Hi ha directors, en canvi, que són molt insuportables. Jo als rodatges vull passar-m’ho bé. No m’ha agradat mai calcular i programar la meva carrera, sempre he anat ‘a salto de mata’ i vull continuar així, passant-m’ho bé. Si sé que m’ho he de passar malament, no faig la pel·lícula.

A França i aquí t’has construït un personatge…

Jo no soc cinèfil i això és una mica estrany perquè al món del cinema tothom coneix molt bé la indústria, els directors, les obres, els actors. Llavors, quan he fet alguna entrevista i m’han preguntat “com està el cinema espanyol?”, en lloc de dir els clàssics i curar-me en salut, he dit la veritat: “No en tinc ni puta idea”. Això ha semblat que era un personatge i s’ha anat fent gran. Jo a vegades també el veig, aquest personatge, i penso: “Sergi López soc jo però no soc jo!” [Riu.] El que passa és que jo intento que aquest personatge s’assembli a mi, que sigui tan real com sigui possible. Llavors dic coses que després penso: “Això no ho havies d’haver dit!” o “Com li has explicat això al Trobat, ets burro o què?”. Però prefereixo ser com jo soc que no plantejar-me si el personatge que s’ha creat agradarà o no i què he de fer per agradar més… I el personatge que s’ha fet a França és més d’ells que meu, tenen més de 60 pel·lícules on surt un paio que es diu Sergi López al seu imaginari.

Tu t’has arribat a nacionalitzar a França?

No, ni de conya. Trobat, el meu ha estat tot molt accidental… Quan vaig fer el primer film amb el Poirier, ja em van dir: “Per què no et quedes a França per a la teva carrera de cine?” I jo em preguntava que quina carrera, si només havia fet una pel·lícula! De França m’encanten moltes coses, entre les quals que la paraula ‘cultura’ té un significat diferent. Hi ha teories que diuen que després de l’ocupació alemanya, paint el col·laboracionisme de Vichy amb els nazis, el xoc psicològic col·lectiu va ser tan bèstia que el poder va considerar que per evitar repetir-ho calia invertir en educació i en cultura. El cinema el tracten com a patrimoni nacional. Anar al circ els diumenges és normal… Una mica com aquí anar a missa! El cinema hi té molt de pes, fins i tot des d’un punt de vista capitalista i comercial. Quan exporten cinema, saben que és una política estratègica, una manera d’explicar-se al món i darrere vendre’ls marques comercials. A secundària estudien història del cinema francès!

Foto: JORDI BORRÀS

“A França el cinema el tracten com a patrimoni nacional, fins i tot des d’un punt de vista capitalista i comercial”

I als Estats Units has tingut oportunitats d’anar-hi?
Sí, sí.

I no ho veies clar?

No. Les coses cauen pel seu propi pes. Et diuen: “És per fer de colombià”. I, quan tu demanes el guió, resulta que no està escrit i tampoc saben qui ho dirigirà. Per a mi, el guió i el director són fonamentals per triar si m’interessa o no el projecte. A mi m’agrada tenir el director com a interlocutor perquè és qui té la visió sobre la pel·lícula, qui té alguna cosa a aportar, i no el productor o qualsevol altre. Quan els pregunto detalls i veig que encara no els tenen i em demanen que digui que sí… els dic: a què vols que et digui que sí, exactament?

Un dia el Del Toro em va dir: “Oye, queremos que te den un Oscar por ‘El laberinto..’. Tienes que venir a Estados Unidos de septiembre a diciembre para hacer promoción”. Jo li vaig dir que no podia perquè al setembre havia de rodar una pel·lícula francesa petita. Em va preguntar si havia signat el contracte i jo encara no l’havia signat, però la volia fer perquè ja la tenia compromesa. El ‘tio’ no s’ho creia. “¿En serio me estás diciendo que no puedes venir?”. Doncs sí. No hi vaig anar. El que volien és fer una gira per tots els Estats Units on et porten a veure tots els de l’Acadèmia, que són exactrius, exactors, gent gran amb qui t’has de fer el simpàtic, ensenyar-los la pel·lícula perquè et votin. És com una campanya electoral.

Va així?

Si vols guanyar un Oscar, has d’anar allà a treballar-t’ho. Això no et garanteix que guanyis l’Oscar, però com a mínim et tenen en compte a l’hora de deliberar.

“Tenir un cotxe de 2 milions d’euros em ‘suda la polla’. Tenir el meu nom al passeig de la Fama no em fa il·lusió”

No vas tenir el sentiment íntim de deixar la pel·lícula de França i mirar de guanyar l’Oscar?

No, no. No hi vaig tenir gens d’interès. Jo el món aquest el trobo una mica infantil. Tenir un cotxe de 2 milions d’euros em ‘suda la polla’. Tenir el meu nom al mig del passeig de la Fama de Hollywood no em fa il·lusió. Em fa fins i tot una mica de vergonya. A mi el glamur, les fotos, tot el que impliquen els Oscars —i els festivals de cine en general— em sembla pueril. Imagina’t que me l’arriben a donar, l’Oscar. Què hauria dit? Després d’haver vist tota la trampa, fingint que tot és real.

Foto: JORDI BORRÀS

“No entenc això de ‘no barregeu política i teatre’. La política s’ha de barrejar amb tot perquè és tot!”

Tornem a França. La primera vegada que vaig anar a París el que em va al·lucinar és que caminava pels carrers i no havia vist mai tanta gent guapa en la meva vida.

[Riu molt.]

El ‘postureig’ cultural i estètic era enorme. Seies en un bar, qualsevol bar —no un d’estratègic prop de la universitat—, i hi havia ‘tios’ i ‘ties’ guapíssims i guapíssimes llegint llibres superinteressants. Semblava un decorat. Això és real? Tenc un referent que sempre m’explica que França produeix el millor i el pitjor: la cultura més exquisida —sigui més o manco popular— i el barroerisme groller més llefiscós; les grans idees emancipatòries i el feixisme.

Al mateix temps que invertien en educació i en cultura, deixaven els barris i la gent del món migrant tirats! Hi ha barris, les ‘banlieues’, que són tractats com si no fossin França. Això genera ciutadans que són tècnicament francesos però no se’n senten. Amb la laïcitat també s’han fotut un ‘lio’ de collons. I l’extrema dreta se n’aprofita!

És clar, la noia maca que jo veia llegint Patrick Modiano potser vota el Front Nacional…

Sí i el que és terrible és que, en barris immigrants, la segona generació també vota l’extrema dreta que diu que els immigrants se n’haurien de tornar al seu país! És molt pervers. La distribució de la riquesa, que és el que ens hauria de preocupar i ocupar, no ha calat. La gent només es preocupa de fer-se rica ella; té una concepció molt individualista. Per això el poder popular és l’única alternativa. [Riu.]. Jo crec que la gent s’està adonant que les coses han de canviar.

De la gent del món del cinema, tu ets el més d’esquerres que tinc al cap.

Trobo que a França s’accepta més que hi hagi actors que es posicionin que no pas aquí. Jo no entenc això de “no barregeu política i teatre” o política i qualsevol altra cosa. Com que no? La política s’ha de barrejar amb tot perquè és tot! Com vius, com et posiciones, el que consumeixes… Tot és una posició política. A mi sempre m’ha semblat natural posicionar-me. A mi, si en una entrevista em pregunten per la independència, jo responc el que penso, no me n’amago. Em costa molt més nedar i guardar la roba que no pas explicar-me. Hi ha coses que no sé, i llavors també ho diré: “No ho sé”. Però, quan tinc una opinió, la dic.

De les esquerres a França què trobes?

Trobo que a França tenen feina per fer. Aquí també en tenim, però trobo que entre la CUP aquí i Podem allà, i molta gent que no són ni dels uns ni dels altres però que ha sortit al carrer, tenim molt de camí fet. A França no s’han mogut gaire, encara que ara es comencen a veure moviments com amb el Nuit Debout, per exemple. Tenen un sistema electoral amb dèficits democràtics importants. Però bé… Jo sempre dic que el millor negoci és comprar un francès al preu que val i vendre’l al preu que ell pensa que val. Això és un gran negoci! [Riu.] Tanmateix, seriosament, ho podríem dir de tots: catalans, espanyols…

Foto: JORDI BORRÀS

“Espero que la gent no es quedi al marge i vagi a votar. És històric el que està passant en aquest país”

Fent el salt cap aquí: l’any 2012 vas escriure un article a l”Ara’ que es deia “Esquerra?, la CUP“. Darrere hi havia el Quim Arrufat?

Doncs feia un any només que coneixia l’Arrufat. Quan ens vam conèixer, va ser un ‘fletxasso‘. M’agradava molt com parlava, el que deia i que estava al carrer. Llavors un dia jo vaig dir no sé on que els de la CUP em feien gràcia i el Quim em va venir a trobar per si la CUP podia ficar el meu nom en una llista de suport al partit. Jo li vaig dir que precisament pensava escriure una carta sobre el tema i em va dir que molt millor. I d’aquí, l’article.

Va tenir impacte, allò, eh!

Sí? Vols dir? Jo vaig dir el que pensava. A mi la CUP m’agrada perquè no és una elit que decideix coses…

És un exèrcit de Pancho Villa, en el sentit positiu…

I amb el negatiu potser també, però jo valoro que és una amalgama de gent que està vinculada a les lluites socials. Surten al carrer, no tenen complexos de reclamar una transformació real. No es deixen emportar pel corrent. Penso que el que reclama la CUP té el suport majoritari. És sentit comú. Em costa molt d’entendre que puguis no estar-hi d’acord.

Tu votaves, abans de la CUP?

Havia votat Iniciativa moltes vegades. En les europees, Herri Batasuna sempre, és clar. I algun cop, la Lliga Comunista Revolucionària, que hi coneixia gent maca. Ja sabia que no en traurien cap, però m’agradava tocar els collons! [Riu.] Jo em vaig decebre molt amb ICV i també amb tot el que està passant ara des del 9-N. No entenc que no tinguin la mínima lucidesa o honestedat per veure que està passant alguna cosa al carrer, no dins de la CUP o dins de qualsevol altre partit, al carrer!, i no valorar-ho. No ho entenc. La gent ha sortit al carrer per impugnar el lema de la Thatcher de ‘No hi ha alternativa’. Sí que n’hi ha, mira la PAH. En aquest sentit, trobo que el referèndum és una oportunitat per a tota aquesta gent que ha sortit al carrer. Votin que sí o votin que no. Trobo que és una gran oportunitat per canviar coses que s’han reivindicat al carrer i fer-ho amb una papereta! Als que no vagin a votar, el 2 d’octubre se’ls pot quedar cara de ‘gilipolles’. Ja veurem com anirà el referèndum —jo estic convençut que votarem—; però, si hi guanya el sí, això continua endavant. Jo espero que la gent no se’n quedi al marge i vagi a votar. És històric el que està passant en aquest país.

Què en penses, de la posició que estan tenint els Comuns?

Jo trobo que el pastís que s’hi juguen és molt gran i és molt difícil que els partits surtin de la dinàmica de pensar en termes tàctics. En això veig una diferència gran amb la CUP, perquè no són allà per fer càlculs electorals: fan el que han de fer i després saben que seran rellevats per altres si és que la gent els acaba votant de nou. Jo crec que ICV i els Comuns no pensen així.

Vella política, en diuen…

És la manera establerta. Podem també fa això. Intenta ser un contrapoder, però també actua prioritzant quina informació arriba als electors, amb tacticisme, etc. Sempre pensant on posicionar-se perquè, quan la barca s’enfonsi, no els agafi al mig. Jo el que trobo valent de la CUP és que no pensa tant en termes electorals. No pensa en què passarà si el referèndum no es fa. Treballen perquè es faci i punt. Fan coses bé i també en fan malament, però trobo que són honestos.

Què creus que fan malament?

Doncs que algunes vegades les desavinences internes són un problema greu per poder avançar Però això és el que té viure en comunitat: algunes vegades no estàs d’acord amb els teus.

I del PDeCAT i d’ERC, què en penses?

Penso que el que vindrà després encara és molt boirós: ningú sap què passarà. Però és clar que ens haurem de gestionar i tothom és molt tàctic per tenir una bona posició el dia de demà. Estic astorat. Fa 10 anys ningú m’hauria dit que avui dia tindríem un president de la Generalitat convergent i independentista que signaria unes lleis que són considerades per l’Estat espanyol il·legals i que provocaran canvis. Jo creia que per a ells —els convergents— això seria un joc, que acabarien pactant algun canvi, però no. Les coses han avançat molt i estic sorprès de com tots els partits han anat cap aquí. Hem posat l’Estat espanyol contra les cordes. Li estem dient que tard o d’hora haurem d’asseure’ns i parlar.

Foto: JORDI BORRÀS

“Hem posat l’Estat espanyol contra les cordes. Li estem dient que tard o d’hora haurem d’asseure’ns i parlar”

Coneixent com coneixes Espanya, l’Estat fins on creus que pot arribar? S’asseuran?

Jo crec que hem de diferenciar. El Govern és el que és. El PP, per activa i per passiva, ja ha dit que no negociarà res. Tenen el punt de mira molt reduït. Trobo a faltar que l’esquerra espanyola ens entengui. Si el Govern assumís de veritat que Espanya és un Estat plurinacional i actués com a tal, l’independentisme s’acabaria. No es pot ni parlar en català al Congrés! Ho trobo neandertal. Penso que l’Estat espanyol té moltes contradiccions, i portar les coses al límit com estem fent està fent saltar moltes d’aquestes contradiccions a la llum.

Escolta, has anat a veure ‘Estiu 1993’, de Carla Simón, que serà candidata als Oscar representant l’Estat espanyol?

No, no en sé res…

M’encanta perquè ets un home autèntic, López. Si dius que no ets molt cinèfil, demostres que és veritat!

Sí, sí. Saps quina ‘pel·li’ encara no he anat a veure? Tot i que la veuré eh, perquè conec tothom que hi ha treballat: ‘Incerta glòria’.

Què en penses, del cinema català?

Fer-lo sector estratègic seria clau. Catalunya té una capacitat creativa brutal. Te’n vas fora i trobes catalans a tot arreu. Hi ha molta gent catalana que es busca la vida fora. Penso que el cinema és una manera de comunicar amb el món brutal. La cultura ha de tenir una vocació transformadora, ha de servir per avançar. Ens hem de treure de sobre el mite de la cultura subvencionada. És mentida! Estan molt més subvencionats tots els altres sectors, proporcionalment! La gent de la cultura no es fa d’or: sobreviu.

S’ha fet tardíssim. Això de Hollywood que m’has explicat abans crec que ho empraré, eh?

Bé, és com funcionen les coses. Has de vendre’t i has de fer algun regalet perquè et tinguin en compte. És com quan el Florentino regala un rellotge a l’àrbitre. Què dius… un rellotge? Doncs sí, aquesta mena de detalls. Quan veus que ha guanyat tal pel·lícula als Oscar, saps que s’han deixat un ‘pastón’ perquè la coneguessin; no és gratuït que sigui allà. No perquè no s’ho mereixi, sinó perquè, a part de la qualitat de la pel·lícula, s’han hagut de ‘currar’ molt la difusió. És l’ordre actual que tenim, tu. Però ens el podem petar, eh!?

Inicia sessió per poder descarregar l'entrevista en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.
Un comentari
  • Subscriptor Roger Caballe 13 de setembre de 2017 - 14:46

    No es pedantería, però, penso que jo hagués respost el mateix que En Sergi López.
    Ep! exceptuant el tocant a la seva professió, molt allunyada de la meva.

Deixa el teu comentari