Quim Arrufat: “Si el referèndum és impossible, hem d’avançar cap a declarar la independència”

  • Text: Marc Font / Fotos: Jordi Borràs
  • dijous, 6 octubre 2016

Després de ser regidor a Vilanova i la Geltrú, el seu municipi, i diputat al Parlament durant la legislatura passada, Quim Arrufat (1982) s'ha convertit en un dels dirigents més coneguts de la CUP. Fins fa un parell de mesos era el responsable de relacions internacionals de l'organització i ara forma part del nou secretariat nacional cupaire, un organisme que en gran part té el seu segell. Durant dues hores parla amb CRÍTIC de la construcció de contrapoder popular, de la nova etapa del partit de l'esquerra independentista, dels seus viatges, formació i referents o de la relació amb l'espai dels Comuns. I sí, també d'un procés independentista que viurà uns mesos clau.

"La CUP no acaba d'estar prou greixada per ser el motor de canvi dinàmic i ràpid que hauria de ser"

La teva mare, la Marisa, i el teu pare, l’Antoni, es van conèixer a la Universitat Autònoma a finals dels setanta i van estar afiliats a la CNT. Són la teva primera font de politització?

Absolutament. Tant en el sentit social com en el nacional. Mon pare és professor de llengua catalana i ve de la Franja i allò que a mi em costava molt casar quan era molt jove, que era la qüestió social amb la nacional, a ell li semblava molt lògic. I, a través de la seva perspectiva, vivència i manera d’entendre la pàtria, la llengua o la cultura, ho vaig fer molt lògic també.

Quina evolució política van fer?

Ara tots dos són de la CUP. Ma mare va votar i va estar també molt de temps amb la gent del PSUC i d’Iniciativa després. En les últimes eleccions abans que aparegués la CUP o votava amb molta mala consciència o malparlava de tot el que feia ICV. I mon pare va cometre l’error de votar una vegada ERC i se’n va penedir bastant. Malgrat que estava d’acord amb la defensa de la independència, li sabia molt greu que no hi hagués una esquerra catalana, d’arrel popular, que tingués un programa històric i polític a l’altura del que ell entenia que les classes populars catalanes podien donar de si. I a ERC hi trobava un programa molt superficial, molt ancorat en la cultureta i fins i tot folkloritzant en alguns aspectes. Per a ell, la primera confrontació era la de classe i la política-ideològica. A més, conviu amb la fundació del PSAN, per tant, amb Joan Fuster, i nodreix aquesta reflexió amb el fet d’exercir una catalanitat desacomplexada des de la classe treballadora, a l’estil d’Ovidi Montllor.

Sobre el teu pare he llegit que et va intentar inculcar la idea que et preocupessis primer per tu mateix i per adquirir una formació sòlida i que posteriorment, des d’un estatus influent, ja intentaries incidir en la societat.

Tothom intenta projectar en els fills allò que no ha pogut fer.

FOTO: JORDI BORRÀS

FOTO: JORDI BORRÀS

“La CUP arriba a un moment límit en què el conjunt de l’organització validava que hi hagués dos blocs”

A l’hora de la veritat, comences l’activisme de ben jove, a l’adolescència. Ets de Vilanova i no sé si una ciutat propera com Vilafranca, clau en la història contemporània de l’esquerra independentista, et va marcar especialment en aquella etapa?

Sobretot em marquen [Sant Pere de] Ribes i Vilafranca. A Ribes vaig trobar-hi gent de la meva edat, però també gent d’una generació anterior que havia mantingut el mateix projecte. Eren desacomplexadament feministes, anticapitalistes i independentistes, governaven el municipi i tenien com a mecanisme interioritzat de participació política la construcció d’estructures de contrapoder popular fora de la institució, com el Ger [una entitat cultural] o la mateixa candidatura municipal. El més natural era que tothom que havia lluitat a l’antifranquisme i projectava un país lliure i socialment just s’agrupava al voltant d’una candidatura, construïa la seva pròpia cultura a través d’una entitat i gestionava la pròpia televisió municipal, l’escola de música, el teatre… Tot eren estructures fora de l’Ajuntament. I això era una manera d’entendre un socialisme autogestionat i desacomplexadament independentista en termes polítics no identitaris. A Vilafranca érem de la mateixa generació. [El moviment] és hereu del cicle de lluites de la Barcelona antiglobalització i ‘okupa’, amb una confrontació molt violenta amb la Delegació del Govern de Julia García-Valdecasas i una criminalització molt continuada. Hi havia un antagonisme molt fort entre Estat, poder i economia i el carrer. I la gent de Vilafranca trasllada aquesta lluita, juntament amb el model de Ribes, al municipi. Ara a la CUP hi ha 170 assemblees, i trobem més de 200 casals i ateneus i, per tant, una gran xarxa de teixit polític, associatiu i cultural d’esquerra contestatària i autogestionària que segurament no existeix en cap altre lloc d’Europa. I això és fruit d’aquesta barreja entre una nova esquerra que lluita al carrer i després se’n va a construir, i uns resistents de la Transició que des del municipi van construir municipalisme popular.

Vilafranca és una ciutat molt vinculada a un dels grans sectors de l’esquerra independentista, el que representa avui Endavant. És d’on véns; però, en canvi, ara no se’t situa en cap dels sectors de la CUP. Això va ser decisiu perquè, juntament amb la Natàlia Sànchez [regidora a Figueres] i el Lluc Salellas [regidor a Girona], assumíssiu la tasca d’articular la proposta de llista única al secretariat nacional de l’organització?

La CUP arriba a un moment límit en què el conjunt de l’organització començava a validar que hi hagués dos blocs. En les estructures més directives, com el secretariat o el consell polític, la divisió era molt forta. Són dues zones de confort: l’una prioritza l’eix social i l’altra l’eix nacional. I, quan s’arriba a l’assemblea nacional, jo pregunto a gent dels diferents sectors què tenen pensat plantejar per superar això, però no tenen res. Vaig explicar que no em semblava responsable que les persones que eren al capdavant de l’organització contribuïssin a donar arguments a una banda i a una altra en comptes de pensar com sortir de l’atzucac. Vaig comentar, i vaig trobar altres aliats, que plantejaria un canvi en el mètode d’elecció del nou secretariat, de manera que no s’escollís per individus, sinó que s’intentés fer un equip que necessités el 65% dels vots. I, un cop es va posar en marxa el procés d’elecció del secretariat, més que rebre un encàrrec se’m va dir que, ja que l’havia fet, intentés desplegar la proposta. Hi havia diverses condicions, com que no agradaria a tothom, que no ens presentaríem si algun dels blocs feia una llista, i també vam parlar amb Poble Lliure i Endavant per dir-los que, si no ho veien clar, ho aturaríem… Finalment, tot el procés es va fer fora de la premsa i del soroll mediàtic, que havia adulterat el debat intern i l’havia tensat molt. Es va aconseguir fer de forma bastant neta i tenim el secretariat amb més legitimitat de la CUP. Això no vol dir que hi hagi carta blanca per fer-ho tot, perquè les estructures de la CUP i la democràcia interna són les mateixes que abans, però ens dóna més marge per abordar certs temes.

“L’esquerra independentista no ha sabut construir-se de nou d’acord amb la situació política del país”

En certa manera, un pot pensar que després de tot sí que has seguit el consell patern i, un cop has estat regidor i diputat, has assolit una posició amb ascendència a la CUP que et permet incidir-hi de manera especial.

Ser diputat durant tres anys et permet veure el país, l’organització i les idees polítiques aplicades a la realitat des d’una òptica determinada i això et dóna un privilegi de coneixement i de poder entendre per què passen algunes coses, però alhora també et dóna una certa responsabilitat. I un ja veu que la batalla partidista que va haver-hi dins la CUP no portava enlloc. La batalla ideològica i tàctica dins la CUP i en qualsevol debat és legítima, però també hi ha d’haver persones que se’n mantinguin al marge per evitar certs desenllaços. I intentar gestionar el fet d’haver estat diputat i tenir certa imatge pública, no sé si ascendència, per poder refer ponts quan toca, també és un paper. I, si aquesta responsabilitat es pot aprofitar per desencallar situacions, doncs perfecte.

Fins fa alguns mesos, la sensació que transmetia la CUP és que internament hi convivien diverses estratègies que s’anul·laven entre si, de manera que no n’hi havia una de nacional. Ara sí que hi és?

S’ha de construir. Aquí passen diferents coses. En termes més llargs, l’esquerra independentista és fortament ideològica i beu d’unes fonts i classificacions ideològiques que es van fer els anys vuitanta. Les continua allargant, no ha sabut construir-se de nou d’acord amb la situació política del país. L’altra qüestió és que, quan comencem a construir les candidatures d’unitat popular a mig camí entre el moviment de resistència al carrer i la construcció de municipalisme popular a Ribes i a Arbúcies, reivindiquem un moviment molt autogestionari, amb nodes d’una xarxa que depassa partits i defugim tota estructuració nacional vertical. Comencem a fer municipalisme, a obtenir regidors, a obrir ateneus, a crear moviment al territori… I reforcem molt la tesi del municipalisme popular. I, de fet, funciona, perquè amb 400 regidors i un munt de casals i ateneus oberts hi ha hagut una activació en clau autogestionària de defensa dels drets socials. Quan [el 2012] vam fer el salt al Parlament, la CUP no es reestructura, sinó que unes mínimes estructures nacionals gestionen els tres diputats, que eren una mica autònoms. Quan n’aconsegueix 10, l’organització entén que se n’ha de fer càrrec, però continua arrossegant la mínima estructura nacional hereva del municipalisme popular. No s’ha pensat com a organització nacional nova. Ara aquests debats ja són damunt la taula.

I s’han d’estimular des del secretariat nacional?

El secretariat no deixa de ser un executiu molt limitat de la CUP, amb un òrgan de govern molt poderós que és el consell polític, que representa les territorials i les organitzacions. Però pot facilitar els espais on es donin aquests debats, on se surti de la lògica de les zones de confort binària. Però serà altra gent la que decidirà cap on va la CUP, no el secretariat. La CUP només té 2.000 militants, té unes estructures nacionals que funcionen lentament i a vegades reprodueixen tics localistes. Malgrat que té una posició privilegiada a l’hora d’articular el debat sobre el procés constituent i la independència, que és l’únic full de ruta emancipador per al poble català que hi ha damunt la taula, no acaba d’estar prou greixada per ser el motor de canvi dinàmic i ràpid que hauria de ser. I aquest és un dels debats.

FOTO: JORDI BORRÀS

FOTO: JORDI BORRÀS

“La tasca de generar una ideologia emancipadora per al món àrab encara està per fer. Els kurds sí que l’han fet”

Tornem a la teva formació. Vas treballar tres anys al CIEMEN i acumules llargues temporades a l’estranger. De fet, fins fa unes quantes setmanes eres el responsable de les relacions internacionals de la CUP. Vas fer un Erasmus a Istanbul, on vas conviure amb un kurd que era fill de l’alcalde d’Ergani [una ciutat prop de Diyarbakir]. Aquesta trobada suposo que explica la teva posterior implicació amb el moviment kurd.

És clar. Més enllà de ser un grup ètnic perseguit, de cop descobreixo un moviment polític molt clandestí, molt gran, enmig de l’Orient Mitjà i que comença a desafiar políticament tot l’entorn d’estats poderosos d’ideologies conservadores, sectàries, etc., amb una proposta pròpia, originària, pensada des del Kurdistan cap al món i absolutament emancipadora. En pocs anys passen de l’estalinisme independentista i de la idea d’Estat nació i soviètic que tenien a una ideologia molt en línia amb molts dels referents que ens havien criat a nosaltres com a generació política en l’antiglobalització. Parlo dels moviments indígenes de l’Amèrica Llatina i de la revolució zapatista de Chiapas, la pluriculturalitat com un factor revolucionari i gairebé anticapitalista, l’autogestió, la democràcia directa i l’assemblearisme, l’alliberament de la dona… El que era sorprenent és que això passés allà, i que aparegués un moviment molt fort políticament i amb una ferma voluntat de desautoritzar tots els fonaments de les ideologies pròpies i importades que han fet de l’Orient Mitjà la pitjor regió del món per viure-hi. Els kurds fan una lectura històrica de quin és el moment que viuen que els porta a dir que són els hereus de Mesopotàmia. I, com que aquí es van assentar les primeres civilitzacions i es va crear l’Estat que ha acabat sent l’Estat nació, d’aquí en sortirà l’antítesi de la tesi civilitzatòria que manté el món en desigualtat, injustícia, persecucions i sectarisme. Diuen: “Vam ser els responsables d’això i ara en serem la solució”.

Més enllà d’aquesta experiència, com et marquen políticament les altres estades fora? Què vas aprendre a Alemanya amb 15 anys?

Em marca molt conèixer la cultura protestant. Conèixer una matriu de pensament i d’execució de la vida quotidiana diferent de la catòlica i entendre que això deriva en valors i actituds substantivament diferents dels nostres em fa pensar moltes coses. El rigor, el treballar minuciosament pels objectius, el cultivar l’enriquiment cultural personal, l’austeritat personal no entesa com a recepta neoliberal, la discreció, la vida en comunitat, el que no hi hagi pràcticament diferències entre la vida privada i la pública… Tot això, a mesura que ho vaig descobrint, vaig entenent que hi ha una matriu de lògica de valors col·lectius que és diferent de la nostra. I això és el que em genera, en part, la voluntat de descobrir l’islam, per veure quina matriu de pensament té.

I per això te’n vas a Tunísia un any, curiosament poc després dels atemptats de l’11-S.

El principal aprenentatge que hi faig és que el sistema cultural arabomusulmà està en plena crisi interna. I això té a veure amb l’autoestima, amb trobar el seu lloc al món, amb desfer-se de velles idees i no haver-ne trobat de noves, amb no construir un projecte propi i no ser una còpia colonial. No troben un projecte propi i l’únic que surt són diferents corrents de l’islamisme fonamentalista, però ràpidament el refusen, perquè tampoc agrada al comú dels mortals. Hi ha una societat en crisi, que no creu en ella mateixa perquè no ha trobat la construcció ideològica i cultural on se senti a gust, on vulgui proposar, on hi hagi esperança que les coses aniran millor. És una societat morta, que només pot esperar que hi hagi més dictadures i morts i gairebé una societat inhàbil per rebotar-se. Si no tens un projecte emancipador com a societat, no només en els terrenys marxista-materialista, sinó cultural, civilitzatori i moral… i si no relligues tot això, no ets subjecte. I, per tant, et fan, ets objecte de polítiques, de la colonització, de la postcolonització, de la dictadura, dels que trafiquen amb petroli, de quatre xarxes islamistes… El món arabomusulmà ara mateix no és subjecte de res.

En certa manera, això es trenca puntualment amb l’anomenada ‘primavera àrab’. Et va sorprendre la seva aparició?

Molt. Quan jo vivia a Tunísia, la situació era límit. Un de cada nou habitants treballava per al Ministeri de l’Interior, controlaven tothom, hi havia delacions i tortures. Era una dictadura en tota regla i sanguinària, però molt camuflada i amb tothom atemorit. Els tunisians deien que vivien a la presó més gran del món, hi havia policies pertot arreu, no podies parlar de política perquè te n’anaves a la presó. És evident que hi havia condicions per a un esclat; el que hi faltava és saber cap a on vas, creure en la teva gent i tenir una idea compartida. I això és el que el món àrab no tenia ni té. Les revoltes em sorprenen, però que després acabessin sent manipulades ja em sorprèn menys. La tasca de generar una ideologia emancipadora per al món àrab està per fer. Encara ha de sorgir una generació d’intel·lectuals, d’activistes i de pensadors que la dissenyi. Això és el que els kurds sí que han pogut fer, perquè ja no hi tenien res a perdre.

FOTO: JORDI BORRÀS

FOTO: JORDI BORRÀS

“Si s’aturés l’oportunitat de fer la independència i el procés constituent, ens hauríem de pensar molt bé el nostre paper en aquest país”

Durant tres anys vas fer de regidor a la teva ciutat, Vilanova, i en vas passar tres més fent de diputat al Parlament. En aquest període hi ha hagut la irrupció de noves formacions i moltes persones provinents de l’activisme social han arribat a les institucions. Més enllà de certs discursos, de moment no s’hi perceben canvis profunds.

Nosaltres activem el municipalisme per activar la gent i construir moviment i autogestió. I això es fa també tenint representants municipals, però mai des de la convicció que tenint els ajuntaments podrem transformar. I després s’arriba a la conclusió que també cal batallar en institucions superiors per provocar un procés constituent de construcció de noves institucions, perquè en el marc institucional i legal en el qual vivim és igual i la batalla partidista que s’hi pot fer no ens interessa perquè no modificarà substantivament res. Tot plegat té sentit si construeix moviment popular i autogestionari i si ets capaç de destituir el règim actual i construir-ne un de nou. La resta, navegar en les institucions i constituir una minoria més o menys acceptada que es va reproduint en el temps, a nosaltres no ens porta enlloc. Si s’aturés l’oportunitat que hi ha ara de fer la independència i el procés constituent, és a dir, la possibilitat de redissenyar noves institucions, ens hauríem de pensar molt bé el nostre paper en aquest país i qüestionar-nos si ens retirem o no de determinades institucions. Perquè gestionar 20 o 30 anys més una institució autonòmica dins un règim com l’espanyol ens porta a misèria i limitacions.

És a dir, que sense independència la CUP potser hauria de deixar d’acudir a les eleccions al Parlament?

La clau és el procés constituent. És una cosa inversemblant que ara no té pistes de passar; però, si hipotèticament s’iniciessin processos constituents a l’Estat reconeixent la sobirania del procés constituent català i que pogués acabar en una Constitució pròpia sobirana reconeguda per l’Estat espanyol, potser la independència no seria necessària. Som independentistes perquè volem generar una realitat sobirana pròpia i institucions pròpies d’aquest poble, i teòricament això es pot donar dins un marc europeu, espanyol… Però la realitat concreta que vivim i l’aprenentatge d’un segle ens dien que és inversemblant que es pugui donar una cosa així a l’Estat espanyol. Per tant, la independència es fa imprescindible.

Parles de tres espais de lluita: l’institucional, el de la mobilització de carrer i el de la construcció, precisament, d’una nova institucionalitat autogestionada. En el primer hi teniu més presència que mai. El segon viu un moment de reflux. I el tercer, que hauria de ser cabdal per a vosaltres, s’ha activat?

S’activa i a través del municipalisme es multiplica la capil·laritat de projectes cooperatius com Som Energia, Coop 57, la ‘Directa’… Cada vegada hi ha més gent que ronda al voltant d’aquesta construcció cooperativa i autogestionada de la vida econòmica, col·lectiva i cultural. Ara bé, és veritat que la possibilitat a curt termini de resoldre per dalt l’obertura d’un procés constituent, un procés polític de ruptura amb el règim, està centrant molts dels esforços. I és lògic, perquè hi ha una oportunitat. És el que pot provocar molts més canvis. I ara es donen les condicions per fer-lo possible. Quan aquesta finestra es tanqui, l’estratègia del conjunt del moviment s’haurà de replantejar, perquè les potes de la mobilització al carrer en defensa dels drets socials i de construcció d’institucions pròpies cobraran molta més força.

I preveus que aquestes condicions s’allarguin gaire?

Ara hi són i potser aguantaran un parell d’anys més. En la campanya del 27-S em va sorprendre l’enorme capacitat de gent de totes les edats de dir “anem”, en el sentit d’ens atrevim a assumir certa inseguretat perquè no volem continuar en aquesta situació. Quan una societat majoritàriament està disposada a donar el vot i a participar en algun tipus de canvi que genera incertesa, és perquè confies que el teu poble ho sabrà fer millor del que hi ha ara. I, quan es dóna un moment polític en què el mateix poble confia en ell mateix com a força transformadora, això és una força revolucionària.

La voluntat majoritària és abordar aquesta transformació o només canviar de bandera i gestionar millor?

Tothom en el fons, fins el més conservador, té present que no és només canviar una bandera, sinó també formes de fer. A partir d’aquí hi ha una escala cromàtica, però el centre de l’escala cromàtica és força diferent de l”statu quo’.

FOTO: JORDI BORRÀS

FOTO: JORDI BORRÀS

“Estem en política per fer la revolució i això és capgirar un taulell de joc que està dissenyat perquè les classes populars no guanyin mai”

Algun cop t’he escoltat comentar que del pas pel Parlament et va decebre molt el paper d’Iniciativa, la qual acuses d’estar acomodada a les institucions. Ho desenvolupes?

Crec que com a revolucionaris estem en política per fer la revolució i això és capgirar un taulell de joc que està dissenyat perquè les classes populars no guanyin mai. Pots tenir èpoques en què es pugui capgirar menys i facis una altra estratègia, però la decepció històrica amb ICV és perquè deixa de fer aquest paper. Ve del PSUC, compra el consens de la Transició i el manté fins ara. És l’ala esquerra del règim del 78 i no el modifica. I, si formes part d’aquest règim, has d’explicar què és possible i què no, perquè, si no, entrem en una dinàmica molt sovintejada que és enganyar les classes populars. En el debat del ‘Brexit’, a Jeremy Corbin, que defensava la continuïtat a la UE, li van preguntar què explicava als seus votants perquè en el seu programa polític proposa la nacionalització dels trens privatitzats malgrat que no és possible dins la UE. És absolutament contradictori i li és ben bé igual no assumir que, si defensa estar a la UE, no pot fer realitat el 80% del seu programa. I això em preocupa especialment. És bo voler que les classes populars visquin amb dignitat, animar-les a lluitar i demanar-los que siguin conseqüents i analitzin el sistema en el qual viuen per si són possibles o no aquestes lluites. I amb l’Estat espanyol intervingut i l’actual règim autonòmic, amb la limitació legislativa i financera que té la Generalitat, hi ha moltes mesures que reclamen que no són possibles. No és un sistema de redistribució de la riquesa i de reassignació de drets i de protecció d’espais de sobirania popular que permeti iniciar segons quines transformacions econòmiques que garanteixin cert benestar. I prometre certes modificacions que no hi caben als pressupostos em sembla una manera de defensar el règim, de mantenir molt acotades unes aspiracions de molta gent molt més revolucionàries del que ens pensem. Si entenem que el taulell de joc està dissenyat perquè les classes populars no guanyin, doncs puntada al taulell! Això vol dir que el següent serà bo? No, però obres escletxes i desmuntes règims molt assentats i obres l’oportunitat d’un procés constituent.

“Si el desenvolupament dels Comuns compra més les tesis d’ICV, la bifurcació estratègica amb la CUP és evident”

Quina relació ha de tenir la CUP amb l’espai dels Comuns, que és molt heterogeni i té molta gent provinent de l’activisme amb qui vau compartir lluites?

Amb molta gent dels Comuns hi ha un origen activista compartit, una vinculació de sang que no hi és amb Iniciativa. Ara bé, si el desenvolupament dels Comuns compra més les tesis d’ICV d’ocupar electoralment l’espai a l’esquerra del règim, encara que la retòrica sigui una altra, per acabar governant una autonomia amb un tripartit d’esquerres, la bifurcació estratègica és evident. Però els Comuns no neixen amb aquesta idea, sinó amb la de fer un procés constituent. Però, per fer-ne un a l’Estat espanyol, primer has de pensar un parell de coses que potser no agraden. I és que no s’hi donen ni les condicions objectives ni subjectives per portar-lo a terme. I aleshores li has de dir a la teva gent que ens esperarem 20 anys que hi hagi un hipotètic resultat a Espanya per fer un procés a Catalunya, o bé defensem ara a capa i espasa el procés a Catalunya. I això és en clau sobirana i passa per un procés d’independència. Federable en un futur o el que vulguis, però l’objectiu principal és la sobirania. Si no es decideixen per aquesta via, seguiran la via ICV. I, si això es fa molt evident i no ho expliquen, ho farem nosaltres.

La CUP no hauria de teixir certes complicitats amb el sector més partidari d’engegar realment un procés constituent propi?

Les teixeix, però el que no comprarem és aturar-ho tot per un espai que no fa una aposta estratègica pel procés constituent. Només en parla en abstracte i té queixes metodològiques, que és el primer que fas quan vols aturar un procés… Ara mateix, dels Comuns en surt un bloqueig de la metodologia, una indefinició de la pròpia estratègia, un moment de construcció del seu subjecte polític i també una hegemonia en el seu entorn de càlcul electoral. I en aquest terreny no ens hi entendrem.

FOTO: JORDI BORRÀS

FOTO: JORDI BORRÀS

“Convergència va tenir molt mals assessors a l’hora de pensar que, si s’atacava frontalment la CUP, la doblegaria”

O pressupostos o eleccions va dir la setmana passada el president Puigdemont adreçant-se a la CUP. Les properes setmanes tornareu a tenir pressió.

Tota la legislatura, la pressió estarà sobre la CUP, però és lògic perquè és el partit clau i és el petit. Que nosaltres superem aquests dos anys no només sobrevivint, sinó aprofitant aquesta posició per accelerar processos, és la clau. Podem morir en l’intent, i segurament ha estat a punt de passar, o podem ser activadors i decantadors de processos més amplis. I, per fer-ho, necessitem que la CUP estigui molt ben travada, tingui un plantejament molt nítid i clar i vagi decidida a esgotar en els propers nous mesos tota possibilitat, per dubtosa que pugui semblar, de portar aquest país a la independència i a l’obertura d’un procés constituent.

Doncs, per arribar a aquest punt culminant, la CUP ha d’aprovar els pressupostos. Si més no, això diu la lògica de Puigdemont, perquè, si no és així, convocarà eleccions.

Té tota la lògica i per part nostra la predisposició hi és. En els pressupostos anteriors es van barrejar moltes coses i Convergència va tenir molt mals assessors a l’hora de pensar que, si s’atacava frontalment la CUP, la doblegaria i se’n sortiria. Les mesures que demanàvem nosaltres eren molt raonables i les van demonitzar ells i van voler fins i tot aprovar pels seus pebrots [el pla director urbanístic de] BCN World, quan nosaltres ens hi oposàvem. I, és clar, la CUP té unes resistències naturals i, enmig d’una piconadora i del ‘pressing CUP’, va dir que fora. A mi m’agradaria que anem plegats cada any en processó a la terra erma on es vol fer BCN World per explicar a aquest sector dur i intransigent que va organitzar el ‘pressing CUP’ que per culpa d’aquests terrenys de La Caixa van posar en risc el procés independentista i que si això tenia alguna cosa a veure amb el mandat del 27-S. Crec que, de tot això, tothom n’ha après, que ni ells guanyen vots, ni a nosaltres ens destrueixen, ni Barcelona World es fa, ni s’avança més ràpidament cap a la independència.

En les properes negociacions li demanaries a ERC un paper més proactiu, tenint en compte que les mesures que vau proposar fa alguns mesos en principi les podia compartir?

Segons la nostra òptica, la sensació és que ERC va estar massa absent, però venia d’una època en què va rebre molt, havia patit ‘pressing’, i que rebés la CUP ja li anava bé, entrava al Govern de nou, estava ubicant-se…

FOTO: JORDI BORRÀS

FOTO: JORDI BORRÀS

“Ser sobirans no és una qüestió discursiva. És material i va de qui recapta els diners, de quina llei bancària tens o de quina llei hipotecària hi ha”

Al setembre de l’any vinent hi haurà referèndum?

Pel setembre de l’any vinent es convocarà el referèndum i que finalment es pugui fer depèn en bona part de l’Estat espanyol. Permetre un referèndum per part de l’Estat espanyol no hauria de ser difícil, perquè ni tan sols l’ha d’acordar. En aquest país tenim un drama i és que el principal programa polític per a la majoria política i parlamentària és un punt il·legal, prohibit, sense visos de ser permès. En molts dels moments de pausa del procés independentista i de discussió o canvis d’estratègia molts se’n riuen, però fotre-se’n d’un poble que intenta materialitzar un dret democràtic que l’Estat li prohibeix té molt d’imperi.

Si la seva celebració és impossible, què queda?

Crec que hem d’avançar cap a declarar la independència. Si en l’enèsim intern de convocar un referèndum se’ns torna a impedir o se’ns retiren les urnes, el següent que hem de fer no sé què és. No presentar-se ningú a les eleccions i declarar que no hi ha democràcia? Si el teu principal punt polític no és legal i la seva materialització està perseguida, què fas? Seguir a les institucions, repartir sous i càrrecs, fer aliances amb uns i altres i que tot sigui un teatre i una mentida rere altra? Si allò que ha expressat una majoria àmplia no es pot materialitzar perquè és il·legal, rebentes el taulell de joc perquè està fet perquè no puguis guanyar mai. I en aquest debat l’espai dels Comuns què fa? Diu que és normal, se’n fot dels nostres debats, diu que metodològicament ho hem fet malament i es posa al costat de l’Estat espanyol? Perquè al final hi ha un conflicte polític, no metodològic.

Això és evident, no?

No per a tothom. Hi ha un conflicte que va molt més enllà de banderes. Va de si podem desplegar el nostre projecte polític com a societat, i això són noves institucions i governar-nos, o ens governen, ens manen i ens imposen el seu marc polític i el seu Estat. Això no és un conflicte de nacionalismes: és un conflicte democràtic, de sobirania popular. Podem o no podem construir el país com nosaltres vulguem? Perquè hi ha qui, quan arriba a Madrid, encara intenta reconvertir el problema en un tema de plurinacionalitat o de comprensió del fet nacional català. I això és el PSOE dels anys vuitanta i avui una part de Podem. Quan no és un problema de plurinacionalitat, és una qüestió de sobirania política, de qui mana, de confrontació democràtica.

I la CUP quin paper tindrà els propers mesos?

La CUP juga a fer una aposta de destitució del règim i d’obertura d’un procés constituent, amb l’afegit de la independència pel mig. Hem de fer un triple salt mortal. I intenta jugar a aquest carril perquè hi veu oportunitats i sense ser una força hegemònica ni construint-se com a tal. Això és complicat, perquè, com a força minoritària amb 10 diputats, el normal és quedar-se al marge i ‘rajar’ de tots, però intentem construir majories des d’una posició minoritària, tot i que hi ha moltes contradiccions. Com a mínim, hi ha tres aliances a fer. La independència, finalment la farem els independentistes; els altres poden acceptar-la o no. Per tant, una aliança independentista. El segon acord és pel procés constituent, que ha de ser majoritari entre l’antiga Convergència, ERC, la CUP i els Comuns. És important acordar amb el màxim nombre de gent quin ha de ser el marc del procés constituent, quin és el marge a discutir, com es legitimaran les decisions que es prenguin. I, finalment, hi ha la tercera aliança, que és amb les classes populars. N’hi ha que diuen de fer-ho al revés i primer fer un procés constituent. Però qui hi participarà sense saber si mai seràs sobirà i què farà l’espai dels Comuns si no està disposat a arribar fins a les últimes conseqüències perquè l’Estat espanyol no acceptarà els resultats? Primer hem de fer el procés destituent. Al cap i a la fi, ser sobirans no és una qüestió discursiva, sinó material, i va de qui recapta els diners, de quina llei bancària et permet tenir bancs diferents, de quina llei hipotecària hi ha.

Inicia sessió per poder descarregar l'entrevista en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.
5 comentaris
  • Subscriptor Bastida 6 d'octubre de 2016 - 17:24

    Suposem que això d’emmirallar-se en La Ribes dels governs d’UM9 fos tan sols una febrada d’adolescència, perquè el caciquisme que hi imperava era la continuació dels governs franquistes. L’esmentada autogestió que es venia no era més que el control extrem d’una població per part d’un sector del municipi contra l’altre. Qui ho va patir en pot donar testimoni: a l’escola, a les entitats culturals, als esplais,… fins i tot en el comerç i les pastisseries. ´És un molt mal exemple de com fer les coses, en to cas un exemple de com no han de ser. Va ser un submunicipi dintre d’un municipi. Tot i que alguns d’ells encavat ha fet crerra política (Erc-Ciu i la mateixa Cup)

    • Jaume2 11 d'octubre de 2016 - 21:45

      On hi hagi uns bons governs socialistes sostinguts sovint per l’eco dels socialistes (ICV) durant dècades senceres, que s’aparti el suposat caciquisme de la CUP, aquesta ja é la última.

  • Subscriptor Josep M. Pijuan Utges 7 d'octubre de 2016 - 15:27

    es parla del municipalisme com a escola de la CUP de lluites i la veritat porto mes de 40 anys arrastranme per lluites obreres i manis sindicals i socials i no os he trobat enlloc, ara be “rajar” com dius sou els primers i parlant malament dels altres sou uns asos, solament podeu presumir de una certa presencia institucional que en cap cas ha significat cap exemple de res per extrapolar a altres ciutats o associacions. Una mica més de modèstia.

  • Subscriptor Bayfor 9 d'octubre de 2016 - 14:53

    Una entrevista molt interessant. Però potser, com diu en Josep M Pijuan, cal una mica més d’humilitat, perquè tot i reconèixer l’important paper de la CUP en determinats espais i sectors, no deixen d’estar absents en molts d’altres on no han tocat bola mai. I, home, arrogar-se la paternitat de moviments com Coop57, que existeix abans de que nasqués el primer infant que va esdevenir cupaire molts anys després, em sembla un xic agosarat.

  • Yagocd 13 d'octubre de 2016 - 19:17

    Una entrevista molt interessant.
    En Quim demostra que es poden explicar idees i projectes, i no ser un simple repetidor automàtic de lemes del partit (com passa massa sovint a les entrevistes a polítics).

Deixa el teu comentari