Srećko Horvat: “A Europa passa una cosa molt semblant al que va passar a Iugoslàvia”

  • Text: Carlos Delclós / Fotos: Jordi Borràs
  • dimecres, 1 març 2017
Foto: JORDI BORRÀS

Quan Srećko Horvat (Osijek, Croàcia, 1983) parla de guerra, no ho fa amb frivolitat. El filòsof, escriptor i activista polític va viure els primers vuit anys de la seva vida exiliat a Alemanya. Quan va tornar a Croàcia el 1991, va esclatar la guerra civil de Iugoslàvia. Avui és conegut com una de les veus més destacades d'una nova generació de pensadors d'esquerres. Ha publicat 10 llibres, que han estat traduïts a més de 15 idiomes, entre els quals 'What does Europe want?', amb Slavoj Žižek (Columbia University Press, 2014), i 'La radicalidad del amor' (Katakrak, 2016), prologat per Eva Illouz. És un dels fundadors del Subversive Festival de Zagreb i, amb Iannis Varufakis, del moviment paneuropeu Democracy in Europe 2025.

No n'hi ha prou a prendre el poder en un sol país: cal una nova Internacional

‘Guerra o utopia’. És un títol força provocador, el de la teva conferència al CCCB. Realment són aquestes les úniques dues opcions que tenim a Europa?

Hi ha un altre plantejament, això que deia Rosa Luxemburg de socialisme o barbàrie. El títol ‘Guerra o utopia’ és una referència a això. Només cal mirar com va ser el 2016. Es van manifestar tots els símptomes d’una guerra possible. La crisi dels refugiats. Els atacs terroristes a Brussel·les, a París, a Munic i a Niça i la militarització com a conseqüència. Nous murs a Calais o a Hongria. El ‘Brexit’, que és la primera fase de la desintegració d’Europa. Tot això va culminar amb la victòria electoral de Donald Trump. A Europa el que veiem és que, progressivament, el continent es desintegra i ho fa, possiblement, en la direcció d’una guerra. Però cal ser curosos i no caure en la temptació de veure aquesta situació com una cosa apocalíptica. Més que aquesta guerra, el que em preocupa és que tot segueixi igual. Som en una fase que el filòsof Giorgio Agamben descriu com a ‘stasis’, un terme de l’antiga Grècia que es refereix a la guerra civil permanent entre les forces democràtiques i l’oligarquia. Crec que la situació d’Europa és aquesta. I em temo que seguirà així, amb els desnonaments, l’austeritat, l’arribada de nous refugiats, nous murs, milícies als carrers. Crec que l’única solució possible és un nou pensament utòpic. No en el sentit naïf, sinó en el sentit que, més que mai, ens cal imaginació política. Les velles receptes del segle XX, com són la socialdemocràcia o les formes clàssiques d’organització, com la protesta o el partit polític, ja no són suficients.

Espera… Milícies als carrers? A què et refereixes?

Per exemple, fa poc a Itàlia, molta gent es va organitzar amb la policia per fer fora els refugiats de les estacions principals. Al Regne Unit, després dels atacs de París, la primera decisió del Govern de David Cameron va ser enviar 10.000 tropes a prendre els carrers del país. Després va fer una cosa que qualsevol que hagi llegit Carl Schmitt sap que és el primer pas cap a una guerra civil. Va abolir la divisió entre la policia i l’exèrcit. Això és molt perillós. D’una banda, la gent comuna s’organitza per fer fora els refugiats, i els partits d’ultradreta es manifesten obertament pels carrers d’Alemanya, d’Itàlia o d’Hongria. De l’altra, la política oficial introdueix mesures com el registre de musulmans o prohibeix l’entrada de migrants als EUA. Tot això ens recorda coses que pensàvem que havíem superat, històries d’un passat molt llunyà.

Foto: JORDI BORRÀS

Foto: JORDI BORRÀS

La Unió Europea va ser fundada com un càrtel financer i no com un projecte de pau

I un passat que Europa pretenia superar. De fet, sovint es diu que la Unió Europea va ser fundada perquè el feixisme no tornés a sorgir. Però tu véns d’un lloc que, fa relativament poc, va iniciar un projecte de país amb un objectiu bastant semblant, no? Als seus inicis, Iugoslàvia pretenia partir de l’antifeixisme per integrar diversos grups culturals diferents. Fins a quin punt la història de Iugoslàvia s’assembla a la de la UE? Es pot parlar d’una “balcanització” d’Europa?

Detesto el terme “balcanització”. Hi ha un llibre preciós de Maria Todorova, ‘Imagining the Balkans’, on parla de la construcció ideològica d’aquest terme. Els Balcans sempre han sigut percebuts com un territori on vivien salvatges. Aquesta idea, la van reproduir els mitjans occidentals quan van cobrir la guerra civil de Iugoslàvia com si fos una guerra entre serbis i croats que no sabien fer res més que matar i violar els seus veïns. I no va ser així. Certament, hi ha molts paral·lelismes entre la fundació de Iugoslàvia i el que pretén ser Europa. El moviment partisà era un dels moviments antifeixistes més forts d’Europa. Quan Winston Churchill va enviar el seu company Fitzroy MacLean a la zona, li va demanar que esbrinés qui eren els que més nazis mataven i que els ajudés a matar-ne més encara. Aquests eren els partisans. Per tant, en els seus inicis, Iugoslàvia era antifeixista. El seu primer objectiu va ser fer fora els feixistes de Croàcia o de Sèrbia. El segon va ser la unificació de diverses nacions amb cultures molt diferents, marcades per tres religions molt diferents: l’islam, el cristianisme i el cristianisme ortodox. No recorda una mica la idea de la Unió Europea com a projecte de pau? Podríem discutir si la UE ho és realment. Jo personalment crec que va ser fundada com un càrtel financer. Tot i així, els mercats necessitaven pau per integrar França i Alemanya i per apropar els països del Benelux. Necessitaven evitar la guerra perquè els mercats funcionessin. Però també era un projecte multicultural que pretenia integrar comunitats diferents amb religions, idiomes i nacionalitats diferents.

Foto: JORDI BORRÀS

Foto: JORDI BORRÀS

El fracàs dels socialdemòcrates ha obert les portes al populisme de dretes o a l’auge de l’extrem centre

No obstant això, Iugoslàvia es va desintegrar. I la Unió Europea sembla que va per un camí similar, com deia…

És que a Europa passa una cosa molt semblant al que va passar a Iugoslàvia. En els anys cinquanta, la diferència entre el nivell de desenvolupament econòmic de Kosovo, que era la perifèria de Iugoslàvia, i el d’Eslovènia, que era el centre, era que Eslovènia tenia una economia tres vegades més desenvolupada que Kosovo. Al final dels vuitanta, la bretxa havia augmentat de forma exponencial. Es va potenciar aquesta divisió entre el centre i la perifèria. Van augmentar les diferències econòmiques i la plusvàlua anava des de la perifèria fins al centre, des de Montenegro, Macedònia i Kosovo fins a Eslovènia, Croàcia i Sèrbia. Avui tenim una divisió molt similar a Europa, amb Alemanya, França i altres països al centre i els països del sud, els PIGS (concepte repugnant), a la perifèria. I hi ha una altra dinàmica a tenir en compte. Als anys vuitanta, Iugoslàvia va rebre sis préstecs de l’FMI. El primer, el van rebre el 1979, quan Tito era a les acaballes. Un any més tard, després de la seva mort, Iugoslàvia va rebre el que llavors era el major préstec que havia fet l’FMI. A partir de llavors es van començar a aplicar les mesures d’austeritat dins el socialisme realment existent. Al llarg dels anys vuitanta, van privatitzar els serveis públics i l’atur va augmentar. Com a conseqüència d’aquestes mesures, hi va haver el major nombre de vagues en la història del país. I el que és interessant és que els treballadors lluitaven per preservar l’economia socialista autogestionada. Bosnians, serbis i croats, musulmans, ortodoxos i cristians, es manifestaven tots junts contra les mesures d’austeritat.

I llavors…

Bé, llavors va arribar el moment clau. El 1987, va aparèixer un antic banquer anomenat Slobodan Milosevic. Va convertir una gran concentració de treballadors en el que ell va anomenar “l’esdeveniment del poble”. I bé, la veritat és que ho va fer amb un discurs que sonava com el que va fer Donald Trump en la seva inauguració. Així que crec, tornant a la qüestió de la “balcanització”, que caldria donar la volta a la nostra interpretació. Sovint es diu que el nacionalisme va portar a la desintegració de Iugoslàvia. Però, si partim de la seva història, és clar que va ser la desintegració de Iugoslàvia la que va portar al nacionalisme. I crec que el que està passant a Europa és similar. Les mesures d’austeritat, el fracàs de les polítiques neoliberals i els deutes massius dictades per la ‘troica’ porten a més nacionalisme, al ‘Brexit’ i a la sortida de més països. Eslovènia era part del centre, no de la perifèria, i va ser el primer a abandonar Iugoslàvia. D’alguna manera, era com un prototip de ‘Brexit’. I la conseqüència va ser una guerra.

I en aquest context, quin és el paper de l’esquerra?

Va ser precisament el fracàs dels socialdemòcrates el que va obrir les portes al que veiem avui, al populisme de dretes o al que considero l’auge de l’extrem centre. Perquè van ser els partits socialdemòcrates els que van implementar les polítiques neoliberals. A França, per exemple, va ser el suposadament “socialista” François Hollande qui va proposar la reforma laboral que tantes protestes ha generat.

Foto: JORDI BORRÀS

Foto: JORDI BORRÀS

Crec que en la situació actual seria un error optar per només un model: o un moviment o un partit

A Espanya, Zapatero va ser el primer a l’hora d’implementar les mesures d’austeritat, just un any abans que sorgís el 15-M…

Sí. I els socialdemòcrates alemanys també ho van fer. Així que aquesta socialdemocràcia no és la resposta. Però això no vol dir que no es pugui treballar amb socialdemòcrates honestos. De fet, les mesures que proposa Thomas Piketty, la redistribució o els impostos progressius, vénen de la socialdemocràcia clàssica. I avui ens semblen radicals! Seria meravellosa una socialdemocràcia funcional avui en dia! Però no la tenim. Per això cal situar la irrupció de moviments com el 15-M o el de la plaça Sintagma a Grècia, o els partits com Podem o Syriza, en el seu context històric. En les últimes dues dècades, podem destacar tres seqüències històriques.

La primera va ser la del Fòrum Social Mundial i el moviment antiglobalització. A Europa es va poder veure en les protestes a Gènova o a Heiligendamm i en les manifestacions contra el G-20. Aquí es van ajuntar grups de diferents ideologies polítiques: anarquistes, socialdemòcrates o verds, entre d’altres. A l’Amèrica Llatina hi havia la Via Camperola. Però el problema del Fòrum Social Mundial és que era un fòrum i no un subjecte polític. No va desaparèixer, però ja no ocupa un lloc central, i la seva potència va baixar bastant amb el declivi dels governs d’esquerra a l’Amèrica Llatina.

Després va passar una cosa molt interessant. El 2011, es va iniciar una nova seqüència històrica on predominava la idea que la democràcia representativa ja no funcionava i el que necessitàvem era més horitzontalitat i democràcia directa. Llavors, des d’Occupy Wall Street fins a la plaça Tahrir, passant per la Porta del Sol a Madrid, per Tunísia i pels ‘plenums’ de Bòsnia, es va estendre la idea que ens podem representar a nosaltres mateixos creant assemblees en lloc de partits polítics. Però això també va arribar a un cert impàs o límit, precisament perquè no estaven preparats per crear un partit polític. Llavors arribem a la tercera seqüència històrica, encarnada sobretot per Podem i Syriza, però també per Razem a Polònia i altres partits polítics. En aquesta seqüència, es parteix de la idea que la protesta i l’horitzontalitat no són suficients per combatre el neoliberalisme, sinó que cal introduir una mica de verticalitat. Llavors, l’energia i la desafecció dels indignats i de la gent que havia pres els carrers es va traslladar a aquests partits polítics. Seguim en aquesta seqüència històrica. De fet, crec que totes tres segueixen vigents d’alguna manera.

No obstant això, la capitulació de Syriza a Grècia ens demostra que el model del partit polític tampoc és suficient. D’una banda, perquè falta la connexió amb els moviments. De l’altra, perquè no n’hi ha prou a prendre el poder en un sol país. Cal una nova Internacional. Per això, crec que en la situació actual seria un error optar per només un model: o un moviment o un partit. Crec que cal optar per una dialèctica entre aquests models.

Foto: JORDI BORRÀS

Foto: JORDI BORRÀS

Cal un moviment paneuropeu que sigui capaç de connectar partits, moviments socials i intel·lectuals

És a això al que aspira ser el Democracy in Europe Movement (DiEM25), l’organització en la qual participes?

El DiEM25 va sorgir d’aquesta conclusió perquè va ser fundat per l’anterior ministre de Finances grec Iannis Varufakis. L’experiència de Syriza va ser que un partit d’esquerra radical va prendre el poder amb la intenció de posar fi a les mesures d’austeritat, atreure inversió i crear treball, i es va trobar amb les mans lligades pels acords internacionals i per l’obligació de pagar el deute en quatre setmanes. Quan van voler renegociar el deute, ni les institucions ni el ministre de Finances hi estaven disposats. Només volien aixafar Grècia. Llavors Syriza es va trobar en una situació en què eren l’únic partit d’esquerra radical amb poder a Europa. No hi havia ningú més. Podem era en la seva fase inicial i encara no tenia poder. Tampoc no havia arribat Corbyn, així que els laboristes britànics no s’havien transformat. Existien moviments de solidaritat com Blockupy a Alemanya, però les seves accions eren principalment simbòliques. Per tant, Syriza va haver de bregar amb la seva ‘lumpenburgesia’ local i la ‘troica’ alhora i tota sola.

Per això crec que cal un moviment paneuropeu que sigui capaç de connectar no només diferents partits polítics, sinó els moviments amb els partits polítics, els sindicats i els intel·lectuals. Per exemple, a la junta d’assessors del DiEM25 tenim gent com Noam Chomsky, Ken Loach i altres. I crec que cal crear un espai comú, però no en el sentit d’un fòrum, un ‘think tank’ o una trobada. Menys encara una trobada de gent només d’esquerres. El que plantegem és una infraestructura per teixir una aliança àmplia d’organitzacions polítiques, com són els moviments, sindicats i partits polítics. I crec, també, que, en una crisi com la que estem vivint, l’única sortida possible serà una aliança àmplia que inclogui diferents perspectives polítiques, des de l’esquerra, els verds, socialdemòcrates i liberals honestos fins a gent conservadora que tampoc està a favor de les mesures d’austeritat o de la possibilitat d’una guerra. Per tant, la idea bàsica del DiEM25 és un internacionalisme progressista. En un món ideal, inclouria l’altra banda de l’Atlàntic, a l’Àsia o tota la zona del Mediterrani, perquè qüestions com la crisi dels refugiats, la crisi ecològica o la possibilitat d’una guerra són globals i les hem d’abordar des d’un marc global.

Inicia sessió per poder descarregar l'entrevista en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.
Un comentari
  • Subscriptor Bayfor 2 de març de 2017 - 19:13

    Molt bona entrevista, que posa en relleu la realitat en la qual estem immersos i que si no anem amb compte ens pot arrossegar a la barbarie. I m’ha semblat molt important el toc d’atenció a la necessitat d’una nova internacional progresista per poder endegar un procés de refundació paneuropeu, i a la vegada fer front a les temptacions aillacionistes/nacionalistes.

Deixa el teu comentari