Tània Verge i Isabel Muntané: “Fins ara hem tingut interioritzat que l’autoritat és masculina”

  • Text: Laia Soldevila / Fotos: Ivan G. Costa
  • dimarts, 7 març 2017

El 2016, una cinquantena de dones de tots els àmbits decideixen coordinar-se com a col·lectiu sota una pregunta: "On són les dones?" i una voluntat reivindicativa: "Denunciar la discriminació sistemàtica de les opinadores als mitjans de comunicació de Catalunya". Isabel Muntané (Barcelona, 1963), periodista i codirectora del Màster Gènere i Comunicació de la UAB, i Tània Verge (Reus, 1978), politòloga i professora al Departament de Ciències Polítiques i Socials de la UPF, són dues de les dones que impulsen el col·lectiu. Darrere, Verge i Muntané tenen una llarga trajectòria feminista. Davant, una voluntat: aconseguir que la perspectiva de gènere sigui transversal. Als mitjans i a la societat.

"El feminisme només pot ser d'esquerres perquè busca la transformació social i lluita per la igualtat"

Per què On Són les Dones neix el 2016 i no abans o després?

Tània Verge (TV): El ‘hashtag’ #Onsónlesdones s’havia utilitzat des del 2014 de manera esporàdica. El 2016 hi va haver un programa de debat concret on per enèsima vegada només sortien homes tertulians, i aquell dia va néixer la voluntat d’unir-nos. A partir d’aquí ens comencem a coordinar a través d’un grup de Twitter on intercanviem missatges entre la indignació i la preocupació per començar a fer alguna cosa. Això va evolucionar cap a una comunicació virtual a Telegram i a WhatsApp i després cap a ‘slacks’ i ‘mails’, etc.

Isabel Muntané (IM): Després tot es va fer gran. De Twitter vam passar al blog, i d’aquí als informes i a les rodes de premsa. Paral·lelament hem creat comissions de treball, perquè sense haver-ho de dir funcionem de forma assembleària. Tot ho fem ‘online’, perquè considerem On Són les Dones com una forma d’activisme i, per tant, totes tenim la nostra professió a part.

Des que vau començar a monitorar els mitjans, fa sis mesos, la presència de dones als espais d’opinió ha millorat com a mínim en diversos mitjans, tal com apareixia a l’informe que va publicar On Són les Dones fa poques setmanes i va avançar CRÍTIC en primícia. Faltava pressió als mitjans per fer el pas?

IM: No sé si el canvi és exclusivament fruit de la nostra pressió, però crec que en bona part sí. No reclamem res de desorbitat: només demanem que es compleixi la Llei d’igualtat efectiva de dones i homes que, malauradament, no té un sistema sancionador. De moment, els mitjans saben que estem vigilant.

TV: Precisament el que més se’ns pot atribuir és haver posat a l’agenda de manera permanent la vigilància sobre la composició per sexes dels espais d’opinió dels mitjans. De pressió en general crec que no n’han sentit mai perquè un dels problemes que tenen les lleis d’igualtat és la seva implementació efectiva. A les administracions públiques encara hi ha dèficit de formació en perspectiva de gènere. Això s’arrossega en totes les fases: en el monitoratge, l’avaluació, etc. La Llei 17/2015 estableix un mandat molt clar per als mitjans i també per als seus espais d’opinió, però no hi ha una vigilància estricta perquè es compleixi, cosa que exigim. La nostra pressió va en consonància també amb el que altres grups de dones havien fet abans, com l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya (ADPC), i el que s’està fent en altres àmbits, com és el cas de l’Associació de Dones Cineastes i de Mitjans Audiovisuals (CIMA).

Foto: IVAN G. COSTA

Foto: IVAN G. COSTA

Tània Verge: “Si analitzéssim la perspectiva de gènere dels mitjans, segurament sortirien malparats”

Com a mínim mediàticament i a les xarxes socials, el vostre missatge arriba i és compartit.

IM: El feminisme està molt més estès, hi ha molta més consciència per part de les dones de la necessitat de reclamar els espais que ens mereixem. No és casualitat que sigui, en aquest moment social, que la repercussió d’On Són les Dones hagi trobat el seu lloc en un espai més ampli de grups feministes que també estan lluitant. Potser fa 10 anys no hauríem tingut aquesta repercussió.

TV: El context de les noves tecnologies és important en la repercussió. Ens hem contactat i organitzat molt ràpidament gràcies a això.

IM: Vigilem els mitjans i ho recollim cada dia en un blog… i ho fem de manera objectiva! Només quantifiquem, no ens posem en res més. El fet de només fer anàlisi quantitativa ens atorga seriositat i un valor que no poden refutar.

De fet, una de les crítiques que us fan és que només analitzeu espais d’opinió i no la globalitat dels programes o la seva perspectiva de gènere més enllà de la presència o no de tertulianes. Què els responeu?

IM: El recompte que fem és molta feina i, a més, és activisme; ningú cobra. Seria interessant analitzar com són els continguts, qui parla i des d’on parla, però ara mateix tota aquesta feina no la podem assumir. Igualment, però, pensem també que treballar per un únic objectiu és molt més eficaç que treballar per molts i diversificar la força i les energies.

TV: Efectivament, no tenim 12 hores diàries per consultar tota una programació; però, si féssim una anàlisi més exhaustiva i comprovéssim si s’implementa o no la perspectiva de gènere en els programes, els mitjans sortirien encara més malparats. Segurament hi ha també molt poca informació als mitjans sobre què representa la perspectiva de gènere. Es creu que l’augment de la presència de dones ja soluciona el problema, però no es revisen les formes masclistes o els tics patriarcals, des de la presa de decisions fins a la moderació d’un programa de debat.

IM: Jo no he fet una anàlisi exhaustiva, però segueixo permanentment els mitjans per la meva feina, que és formar l’alumnat, i us asseguro que és així: costa trobar la perspectiva de gènere; no hi és enlloc. Hi apareix en algun article, reportatge… Però fins i tot les entrevistes que es fan a dones es fan des d’un punt de vista masclista.

Com combatem aquesta mirada patriarcal amb coses pràctiques? Eliminem les tertúlies?

IM: Primer, formació. Si els treballadors públics no tenen formació en perspectiva de gènere, és impossible que puguin idear i aplicar polítiques que treballin per la igualtat. En els mitjans de comunicació, igual. Aquesta mirada s’ha de treballar perquè la societat ens educa des d’un punt de vista patriarcal i masclista des que naixem. També sabem que les redaccions estan masculinitzades en les parts superiors: sempre hi manen els homes.

TV: En el tema de les tertúlies em sembla curiós que en el moment en què es reclama la paritat es desviï el debat cap a un altre costat i es digui que el problema és el format de tertúlia. Aquest és un fenomen molt estès: quan les dones entren en certs espais, el poder es desplaça cap a un altre costat. Si el problema és l’espectacularització de la tertúlia, no em crec que els mitjans públics no hi puguin fer res. Crec que en el format de tertúlia el que no té sentit és la presència de persones ‘totòlogues’ que ho saben tot. Que a aquests espais es convidi persones que presumiblement saben de tot (cosa que és impossible) fa que la qualitat del programa disminueixi i llavors s’entri en una dinàmica de missatges buits. Però les tertúlies com a espai on es genera opinió sobre temes d’actualitat en si no tenen per què ser una cosa negativa, al contrari.

Conservem les tertúlies però les repensem, doncs.

IM: Sempre diuen que les dones tenen perfils més tècnics i d’expertes. Doncs apliqueu aquests perfils a les tertúlies! En comptes d’agafar sempre els mateixos, que en un dia poden anar fins a tres llocs diferents, agafem gent experta en un tema. En lloc de canviar el que tenim, millorem-ho! Si fins ara a ningú l’ha molestat aquest format, perfeccionem-lo!

TV: A nosaltres moltes vegades ens diuen: “Si demaneu que a les tertúlies hi hagi més dones, vol dir que hi ha d’haver menys homes”. Evidentment. El pastís és limitat i demanem un reequilibri dels recursos i una redistribució dels espais. Sí, en sortiran homes i hi entraran dones. També hi entraran més homes que, per culpa del tap que estaven fent molts ‘totòlegs’, no hi podien participar. És un guany col·lectiu.

Foto: IVAN G. COSTA

Foto: IVAN G. COSTA

Isabel Muntané: “Si els homes incorporessin la mirada feminista, la societat seria més lliure i igualitària”

Des d’On Són les Dones assenyaleu els mitjans que no són paritaris. Com espereu que responguin els periodistes i tertulians?

IM: A Madrid hi va haver una campanya de l’associació Clásicas y Modernas perquè els homes no anessin a les tertúlies si no eren paritàries, per exemple. Aquí també hi ha hagut homes que han proposat fer el mateix. Hi ha un moviment d’homes que volen tirar cap aquí.

TV: El funcionament de les tertúlies dificulta aquesta reacció. Moltes vegades, en el moment que et contacten, encara no saben qui més serà a la taula de debat. Per tant, seria difícil optar pel boicot a les tertúlies. Si se sabés prèviament la composició de les tertúlies, es podrien buscar ‘homes aliats’ que es neguessin a anar-hi. Però també s’hauria de treballar amb aquests homes que es considerin aliats per acabar també amb els rols de gènere que es reprodueixen a les tertúlies i que fan que moltes menys dones vulguin participar en les tertúlies. Interrupcions, ‘mansplaining’, agressivitat, etc.

En aquest sentit, considereu que una mirada feminista beneficiaria els mitjans. Com?

TV: D’entrada, tindria un impacte simbòlic important per a tothom i per a les dones en especial perquè ens veuríem reflectides en un espai on normalment no hi som representades, i això que som el 51% de la societat. En un espai on no t’hi veus, no t’hi pots projectar, no et creus que tu també tens la capacitat de ser en aquell espai.

IM: Si les dones som presents en diferents espais, demostrem el valor que també podem aportar. Si no, sembla que només servim per entregar rams de flors en els pòdiums de la Fórmula 1. En canvi, si els infants veuen que a la televisió hi ha dones que parlen de política o d’economia, estarem contribuint a crear un altre imaginari en la societat on la dona i l’home tenen el mateix valor.

I més enllà de la qüestió simbòlica?

TV: Hi ha també la qüestió dels temes que entraran o no a les tertúlies en funció de qui hi sigui. I cal tenir en compte que, encara que aquests espais estiguin feminitzats, no voldrà dir que hi hagi més temes feministes. Que hi hagi dones és una qüestió necessària però no suficient perquè hi hagi una mirada feminista. La condició necessària és que hi hagi dones feministes en aquests espais.

IM: La mirada feminista, com no està integrada en els tertulians, descol·loca perquè no es pot respondre des de la raó. Fins ara, hem tingut interioritzat que l’autoritat és masculina. La mirada feminista és la mirada de la igualtat, però no només de les dones, sinó que no discrimina la resta de població que el patriarcat menysprea per raons de raça, de tendència sexual, de religió, etc. Només podem entendre el feminisme des de la integració de tothom des de les seves diferències.

A vegades, quan parlem de feminisme, sembla que parlem de temes de dones, que només afecten dones i que interessen exclusivament dones. Quin és el paper dels homes? Se senten interpel·lats?

TV: Hi ha una frase que diu: “El privilegi del privilegi és que sigui invisible”. Les dones hem avançat molt més en termes d’alliberament que no pas els homes. Efectivament, perquè la societat avanci de forma efectiva cap a la igualtat, els homes també han de fer un treball d’autoconscienciació i d’identificació de les formes culturalment apreses que no són innates. Ells han d’identificar quins són els privilegis que tenen que perjudiquen la resta de la societat i moltes vegades a ells mateixos, que els limiten les pròpies opcions i possibilitats vitals.

IM: Si els homes incorporessin aquesta mirada feminista, la societat seria molt més lliure i igualitària. No hi hauria una balança tan desequilibrada. Però, des del seu punt de vista privilegiat, com ho fas per abandonar aquesta posició que et funciona? Desaprendre aquesta forma de fer i aprendre’n una altra per viure la masculinitat diferent no és fàcil. Crec que aquest és el gran valor del feminisme, però és difícil fer-ho entendre a aquell que té el poder amb el qual sotmet la resta de la societat.

La dona també s’ha de desconstruir i reconstruir per tenir consciència de tot això de què parlàveu; s’ha d’apoderar.

TV: L’apoderament des d’un punt de vista individual funciona molt poc. Et diuen “apodera’t!”, però vas a una tertúlia i et tallen, o et fan un ‘mansplaining’, o si tens el mateix currículum, però els prefereixen a ells. L’apoderament de les dones no és una qüestió que es pugui treballar de manera individual: és una tasca col·lectiva. Prens consciència d’una situació de discriminació i de la capacitat d’acció col·lectiva per modificar aquesta situació.

IM: Per això el feminisme és un moviment revolucionari i polític: no ens afecta només a les dones, sinó tota la societat. L’apoderament col·lectiu té resultats i un exemple és precisament On Són les Dones. L’organització de totes nosaltres ha estat una arma més poderosa que si cadascuna de nosaltres hagués protestat separadament. És una altra manera d’entendre la col·lectivitat, una manera d’entendre la vida, és una revolució.

Foto: IVAN G. COSTA

Foto: IVAN G. COSTA

Tània Verge: “Hi ha un revifament de posicionaments públics antifeministes que ens etiqueten de ‘feminazis’”

Enteneu que hi hagi dones que no siguin feministes?

TV: Evidentment. Si tots i totes ens hem socialitzat en aquesta societat masclista, el que d’entrada és difícil és que les dones siguin feministes. Hi ha un procés d’identificació de la discriminació que va del personal al polític. Hi ha un moment en què t’adones que els greuges no només són contra tu perquè has tingut mala sort o perquè no en saps prou, sinó que simplement se t’està discriminant pel sol fet de ser dona. Llavors és quan entens també que això no es pot combatre de manera individual, sinó col·lectiva. Les feministes algunes vegades també tenim tics masclistes i no ens n’adonem. Les companyes ens ho fan saber.

IM: És que nosaltres també hem estat educades en el masclisme i, si hem arribat al feminisme —cadascuna des del seu lloc i per diferents raons—, també ens hem hagut de formar. Ens hem hagut de desconstruir i tornar a construir després de viure diferents discriminacions i violències.

El feminisme és moda: té seccions en diaris, apareixen moltes notícies… Però hi ha un canvi real?

IM: Que surti als mitjans ja és molt. A finals dels anys vuitanta, quan jo vaig començar a fer periodisme, era impossible publicar res sobre aquestes qüestions: t’havies de barallar per fer un breu en un diari. Per tant, que ara hi surti està bé, encara que podríem parlar de com hi surt. No és que hi hagi d’haver notícies o seccions sobre feminisme; és que aquesta mirada hauria de ser transversal a totes les seccions, i això no està passant. Ens falta el gran pas, que és integrar el feminisme i normalitzar la realitat de la societat, tot i que s’han fet esforços i que hi ha hagut alguns canvis que s’han de valorar. CRÍTIC, per exemple, va ser el primer mitjà que va demanar una auditoria de gènere. Ara n’hi ha hagut algun més. A poc a poc es va avançant.

TV: És cert que hi ha més articles sobre feminisme en general en tots els mitjans, però alhora aquests mateixos mitjans publiquen paral·lelament articles que no podrien ser més horriblement masclistes, com si tinguessin el mateix valor.

S’intenta desacreditar el discurs feminista equiparant-lo amb el masclista?

TV: Allò que és preocupant i que hem detectat més arran de l’anàlisi és que hi ha un revifament de posicionaments públics antifeministes que ens etiqueten de ‘feminazis’ —s’utilitzi o no la paraula, però el seu discurs gira entorn d’això— i busquen desacreditar des d’unes tribunes importants el missatge feminista. Abans, a aquest discurs li costava més de sortir a la llum. Nosaltres no hi érem, però ells no tenien les tribunes que tenen ara.

IM: És l’acció i reacció davant l’augment públic del discurs feminista. És una amenaça als seus privilegis.

TV: És preocupant perquè el mitjà acaba admetent que allò masclista és tan vàlid com l’article feminista. I, quan l’opinador té una tribuna a Twitter i t’acaba llançant ‘trols’ a sobre a tu, que defenses l’altre discurs. És un exemple més de la violència que patim pel fet de defensar els postulats feministes.

Isabel, tu que has estat molts anys professora, tens la sensació que la igualtat efectiva no acaba d’arribar mai? Tenim sempre els mateixos debats?

IM: A mi no em sorprèn que encara tinguem aquests debats. Fer canvis tan profunds no es fa en tres dècades. De tota manera, crec que avancem. Ni les redaccions, ni els periodistes ni la gent del carrer és la mateixa. Es diu que els adolescents són més masclistes, però jo crec que no; simplement, utilitzen eines més agressives que les que usàvem abans. Jo sóc optimista: és una revolució de fons perquè, per exemple, quan diem que les dones no hem de ser les úniques cuidadores, estem atacant el sistema capitalista. Com viuria, si no, el sistema capitalista si no usés la mà d’obra gratuïta de les dones en aquest sentit?

TV: Ens pensem que els canvis en la igualtat són lineals, sostinguts en el temps i acceleradors. Però cal tenir en compte que, al mateix temps que empenyem per fer avançar la igualtat, estem en mode resistència. Mira què ha passat els últims anys: contrareforma de la Llei de l’avortament; com les retallades en serveis públics han comportat una major càrrega de treball no remunerat per a les dones; el discurs de la dreta conservadora contra les dones… Tot això ens obliga a estar en resistència. S’ha avançat i cada generació hi contribueix amb el que pot, però el nivell de regressió potencial que tenim en cada moment és molt fort.

Foto: IVAN G. COSTA

Foto: IVAN G. COSTA

Isabel Muntané: “Si el nou país no té una mirada feminista, serà una rèplica del que tenim”

En aquest sentit, és molt important una regulació legislativa ferma que treballi en favor de la igualtat. A Catalunya tenim un bon marc legal?

TV: Jo no crec que sigui un problema de marc legal. La qüestió és que s’implementi i s’hi destinin d’una vegada els recursos necessaris. La manera que la llei no tingui efecte és no dotar-la de recursos.

IM: Són lleis que si no es doten de recursos econòmics ni s’hi implica tots els agents…

TV: Un exemple gràfic: les lleis d’igualtat i diverses recomanacions d’àmbit europeu diuen que s’ha d’incorporar la perspectiva de gènere en els plans d’estudi de grau i de postgrau. Doncs no es fa. Ara mateix estem formant professionals que s’incorporaran a diferents camps que no tenen ni idea de què implica la perspectiva de gènere en el seu àmbit professional. Són gent que es converteix en actors resistents.

Què vols dir?

TV: Que, d’entrada, el que no t’han ensenyat com a important dins la teva disciplina està deslegitimat. Després potser et convencen, però com a punt de partida creus que les altres propostes que t’ofereixen no fan amb la teva disciplina. Estem reproduint la desigualtat i la capacitat de resistència a les institucions i a les empreses per aquesta manca de perspectiva de gènere a les universitats.

IM: Llavors, tot queda en mans del professor individual, de si vol o no introduir el gènere a les seves classes. Quan ho fas, et miren amb una cara… “Això és important?”. Ja et qüestionen només pel fet de ser feminista, encara que després ho acabin entenent.

Ara hi ha el debat sobre una nova república a Catalunya. Tu, Tània, denunciaves en un article que tampoc es té en compte la perspectiva de gènere en l’independentisme.

TV: Els debats s’han fet totalment a esquena del gènere. S’ha de dir que el fet que el país hagi estat bloquejat totalment amb com hauria de ser el referèndum no ha ajudat a tractar altres temes. Si fa temps haguéssim tingut clar que es faria un referèndum així, que es farien campanyes del sí i del no, se’ls hauria pogut exigir a cadascun dels blocs que es posicionessin sobre qüestions de gènere i altres temes que també s’han vist tapats pel debat sobre el procés en si. En l’àmbit del sí, ja hi ha grups feministes que hi treballen i també alguns partits polítics. En el sector del no la qüestió és més verda, segurament perquè encara no han començat a fer campanya.

Quin ha de ser el paper dels moviments feministes en aquest debat?

TV: Els nacionalismes històricament s’han vist com a molt perillosos des d’un punt de vista de la igualtat de gènere. Però aquesta és una visió molt clàssica del nacionalisme, i potser no ha vist prou que l’independentisme a Catalunya és molt més transversal —de centredreta a extrema esquerra— i, per tant, no es tracta d’un nacionalisme identitari. L’article feia una crida al moviment feminista a ser-hi. Si no hi som presents, surti el que surti del procés, el punt de vista feminista no hi serà. No ho podem donar per descomptat; cal ser-hi.

IM: El punt de vista feminista hi ha de ser de forma transversal. Si pensem en una hisenda pròpia, aquesta ha de ser creada amb perspectiva de gènere. O, si pensem en un nou sistema sanitari, ha de tenir en compte les dones en igualtat de condicions. Per això és important la transversalitat des del punt de vista feminista. Si el nou país no té en compte la mirada feminista, serà una rèplica del que tenim.

Penseu que el moviment feminista no s’ha implicat prou en el debat de país?

TV: Cal que el moviment feminista interpel·li els diferents agents del procés sobre quin punt de vista i quines propostes tenen sobre cada tema. No arribem tard perquè encara no s’ha pogut desenvolupar cap al procés constituent. Està tot per fer.

IM: Sembla que les feministes hàgim de tenir la responsabilitat d’empènyer tots els canvis. És clar que som les que hem d’estirar el carro perquè som les que tenim clar que volem transformar aquesta societat. Però moltes vegades tinc la sensació que tot el que fem s’analitza amb lupa per criticar.

Foto: IVAN G. COSTA

Foto: IVAN G. COSTA

Tània Verge: “En els grups liberals hi ha dones feministes, però un suposat feminisme de dretes no té encaix teòric”

Hem parlat de l’àmbit global, de les lleis, però què passa en l’àmbit més personal? Amb els ‘micromasclismes’, per exemple?

IM: Jo d’entrada estic en contra de dir-ne ‘micromasclismes’. Va estar molt bé quan en Luis Bonino els va visibilitzar en el seu article, però crec que ara ja hem de deixar el terme i usar el de ‘violències quotidianes’, perquè són les violències que vivim totes les dones des que ens llevem fins que ens n’anem a dormir. I són molt perilloses perquè normalitzen comportaments. Al final, és la teva autoestima la que queda danyada per culpa d’aquesta normalització, i des d’aquí és molt difícil exercir. Si de tot això en diem ‘micro’, podem pensar que són coses petites, però en realitat són coses molt grans.

TV: Aquesta és la lògica del sistema patriarcal, que ha fet de la diferència estrictament biològica una diferència política. S’atorguen diferents privilegis segons uns temperaments que s’assignen i es creen uns rols que deriven d’aquests temperaments. Acaba sent una qüestió d’estatus i de poder. Aquest sistema no es podria sostenir si no fos replicat en cadascuna de les organitzacions i institucions. I dins de cadascun d’aquests espais, que tenen un règim propi amb característiques comunes del conjunt de la societat, els actors que hi participen van reproduint el temperament, rols i estatus assignats.

Com trenquem aquest sistema?

IM: Això és una gota que va calant, i sortir d’aquí és molt difícil. La col·lectivitat és important. No és una cosa que et passa només a tu. La difusió de tot això és clau per identificar que és un sistema. Només a partir d’aquí es pot lluitar.

TV: La pròpia experiència ho narcotitza. Quan se’t fa viure tot això com una situació personal, és molt difícil que entenguis que hi ha molts elements aquí que són de caràcter estructural i sistèmic. Per això és difícil adonar-se d’aquestes coses. Quan només veus que et passa a tu, penses que és una incidència petita; però, quan la veus des d’una perspectiva global, identifiques que és una expressió del règim de gènere que hi ha en aquella institució i del sistema patriarcal que ho engloba tot.

Teniu la sensació que som a les beceroles d’aquesta lluita?

TV: Hi ha molta feina feta. El moviment feminista ja té 300 anys d’història. El feminisme està organitzat des del segle XIX, tant en la part socialista obrera com en la part liberal sufragista, amb diferents punts en comú. Però, com que el sistema es reprodueix quotidianament, l’autoconsciència no es reprodueix automàticament de generació en generació. L’ha de fer cadascuna de les generacions. Crec que hem avançat molt amb la capacitat d’anomenar les coses. Tenim el vocabulari per qualificar què és cada cosa i, per tant, saber-nos explicar millor i que altres persones puguin identificar millor les discriminacions.

IM: Jo tampoc crec que siguem a les beceroles. Cada vegada som més capaces de posar noms concrets a tot allò que ens passa. Cada vegada identifiquem millor els problemes. He de dir que cada vegada percebem més problemes, o si més no posem nom a més coses que ja hi eren. Tot això, ho recollim d’una herència feminista que ho ha anat teixint des de fa molt de temps. És gràcies a elles que hem arribat fins aquí.

TV: Crec que des de les esquerres s’està fent una feina important. Se’ns havia dit que primer havia d’arribar la revolució socialista i després ja parlaríem de feminisme, o en el cas d’Espanya primer calia fer la Transició i després ja vindria el feminisme. Ara sembla que això ja està superat. L’esquerra potser encara no arriba a un nivell òptim, però crec que hi ha una voluntat sincera de treballar-hi.

Si el feminisme és revolucionari… ha de ser d’esquerres?

TV: Per mi, el feminisme només pot ser d’esquerres. Pots definir-ho d’una manera àmplia, del centreesquerra a l’esquerra radical. Com a projecte de transformació social que parteix de la concepció que hi ha uns sistemes d’opressió on les teves accions no depenen només de les teves capacitats sinó de tota una estructura que et limita i et condiciona…, això, des de plantejaments liberals, no encaixa. Filosòficament no encaixa. Dins dels grups liberals hi pot haver dones feministes, però un suposat feminisme de dretes no té encaix teòric.

IM: El feminisme és una opció de transformació social que lluita per la igualtat… i precisament la igualtat és el que no existeix en el model neoliberal, que necessita que els uns estiguin a dalt i els altres a baix per poder-se sostenir.

TV: Crec que a vegades es confon la representació substantiva de les dones amb polítiques feministes. Hi pot haver dones conservadores, de dretes o liberals que representin els interessos de dones del mateix perfil. Cal distingir-ho. Separem les polítiques feministes de l’acció de representar les dones. Com que les dones no som un subjecte únic sinó divers, estem travessades per diferents ideologies. I al mateix temps tenim marge d’actuació conjunta. Per exemple, les violències masclistes no tenen ideologia ni classe. Hi ha molt de marge en la intersecció de lluites, encara que després les enfoquem d’una manera diferent.

Inicia sessió per poder descarregar l'entrevista en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.
Un comentari
  • Subscriptor DOLORS BOSCH AGUSTÍ 8 de març de 2017 - 11:06

    Fantàstica entrevista amb la Tània Verge i l’Isabel Muntané. Prou important el que han manifestat amb la pregunta de: On són les dones a les tertúlies? No és pas una part a menystenir, si no que una més a tenir en compte donades les invisibilitats de les dones en aquest camp. Sóc de la generació dels 40, i certament s’ha avançat molt des de llavors quan moltes patíem d’un patriarcat en privilegis diferenciats en quan a gènere que inclús moltes dones no n’eren prou conscients de les grans desigualtats sofertes, pensant que érem nosaltres les que no ens adaptàvem al sistema capitalista. Celebro aquesta entrevista per veure que encara que molt poquet a poquet es va fent via col·lectiva, ja que la resistència individual, només porta a la desesperació i a la frustració. És feina revolucionaria que tal i com be expliquen s’ha de fer per via col·lectiva, i sobretot inserir globalment tal com es deriva de tota aquesta vostra entrevista feta amb la intel·ligència que requereix aquest tema tant controvertit i que no només és de dones, si no que pertany a tot el planeta enter. Gràcies per saber que mica en mica podem ser part igualitària em tots els afers tant literaris científics com domèstics. El dia que ja no caldrà fer diades especials de dones, serà a les hores que les paritats hauran guanyat terreny.

Deixa el teu comentari