22/01/2015 | 08:00
Presentes a BarnaSants el recital L’Ovidi, poema sense acabar. El títol fa referència a una poesia de Salvat Papasseit, un poeta que vau musicar plegats.
“Poema sense acabar” és un text deliciós de Joan Salvat-Papasseit, que l’Ovidi va musicar com si fos una sardana. Era una forma de transmetre la seva estima cap a Catalunya: ell sempre es va sentir català. D’Alcoi, però català. Com és natural. El poema cal posar-lo en el context de l’autor: una persona en una situació molt difícil, malalt, conscient probablement que havia de morir. Sembla mentida que, estant en aquesta tessitura, algú pugui escriure un text tan meravellós.
Quan va morir, Ovidi Montllor feia temps que no era en un primer pla. La seva trajectòria també és inacabada?
Sí, és clar. Però ell sempre em comentava que li feia por fer-se gran. No li feia gràcia imaginar-se a si mateix vell i malalt. Tenia molt present el cas dels seus pares, que van ingressar per voluntat pròpia en un geriàtric sense dir-ho primer als fills. No volien molestar. L’Ovidi s’ho va trobar quan ja estava tot fet. Tinc un record molt especial dels seus pares. Eren gent extraordinària. El pare era un home molt especial, fins i tot diria que d’idees més avançades que el mateix Ovidi.
L’Ovidi sempre va ser un home del PSUC, i, en canvi, el seu pare era anarquista.
Ell va ser del PSUC excepte al final, que va passar a ser-ne simplement simpatitzant, perquè ja va començar a veure coses que no li agradaven. No sé si va tornar el carnet, però se’n va distanciar perquè tot havia canviat prou perquè ja no s’hi sentís tan lligat. El pare, en canvi, era d’idees més llibertàries. Un home primet, molt profund, que li va donar molt. No vull desmerèixer la mare, una dona forta, d’una saviesa molt especial, però tinc tendència a recordar el pare.
Tu véns d’una família acomodada i amb cultura. L’Ovidi venia de família obrera. Tu de Vilassar de Dalt, ell d’Alcoi. Quins punts de connexió hi havia entre tots dos?
Vilassar i Alcoi tampoc eren tan diferents en aquella època: les dues eren ciutats industrials amb una forta presència del tèxtil. Després això se n’ha anat a fer punyetes. A la meva família hi havia metges, mestres d’escola, i molta vinculació amb el món de la cultura. Eren allò que en diríem humanistes. La família de l’Ovidi, en canvi, era de classe treballadora. Però, quan ens vam trobar, ens vam entendre a l’instant. De vegades és un misteri, però no necessàriament hi ha d’haver unes coordenades que es corresponguin entre dues persones perquè les coses funcionin. Nosaltres vam connectar des de la primera gravació. Va ser automàtic. Al principi només vaig treballar amb ell de forma puntual i després la relació es va fer molt més intensa. Excepte el disc Un entre tants (Discophon, 1972), que jo era a Andalusia estudiant guitarra flamenca, en la resta de gravacions sempre hi sóc. La meva guitarra, doncs, està enganxada a la veu de l’Ovidi es vulgui o no. [Riu.] Entenia bé el que ell volia, ell es divertia amb les coses que jo feia. Tots dos teníem molta por dels avions i per això vam fer junts moltes hores de tren. Anàvem al futbol, ens intercanviàvem discos. Érem amics.
“Hi ha músics que han semblat molt grans i han tingut molt de suport; però, si els analitzes a fons, són ben poca cosa. L’Ovidi, en canvi, era un artista total”
L’Ovidi no tenia una gran formació com a músic. Tu, en canvi, has anat al conservatori, i en el moment de començar a treballar plegats ja havies acompanyat molts artistes. Des del punt de vista musical, en vas aprendre alguna cosa?
Ell era un actor que volia cantar. Les seves referències eren les de la cançó francesa. Es nota que té una molt bona influència de Georges Brassens i de Léo Ferré, a qui vam arribar a conèixer personalment al Palau de la Música. Està demostrat, però, que no cal ser músic per fer cançons boniques. Es pot tenir cert sentit musical i del ritme, i amb això n’hi ha prou. Per això hi ha molt bones cançons corrent pel món fetes per gent que no són músics de carrera. Ell era aquest cas. Hi tenia molt gust, era molt elegant.
El disc que va servir perquè molta gent jove redescobrís l’Ovidi el va fer un grup de punk, Inadaptats. T’hi vas sentir identificat?
El vaig escoltar, i tant. A l’Ovidi se’l pot interpretar de moltes maneres i també des del punt de vista del rock. Em va semblar molt lògic, perquè les lletres són contundents i s’adapten perfectament a aquest món. Hi ha artistes que han semblat molt grans i han tingut molt de suport, però en el fons, si els analitzes una mica, són ben poca cosa. Ell era un artista total, dels de veritat, que sempre va dir les coses molt clares.
Ho va pagar, això de parlar clar?
Sí, i tant. Això es paga. Es pagava a l’època dels romans, es pagava en temps de l’Ovidi, es paga ara i es pagarà sempre. En aquest país, si parles clar i això no agrada a determinades persones, ja has begut oli. Ell ja ho va pronosticar. A finals dels anys setanta, i sobretot quan comença la democràcia, s’esdevé una catàstrofe absoluta amb la cançó, amb la música i amb la cultura en general. De cop i volta semblava que només pogués existir algú per a cada gènere: un cantautor, un pintor, un actor… De vegades a Catalunya tens aquesta sensació. I en paral·lel hi ha molta gent que cau pràcticament a l’oblit, creadors amb un nivell molt alt. Això no diu res de gaire bo dels nostres responsables culturals.
“Als anys vuitanta vam desaparèixer del mapa. A l’Ovidi li van dir: «Ara que ve la democràcia… de què cantaràs?». Com si tot hagués d’anar a la perfecció”
En algun moment vau notar que fèieu nosa?
Sí, sobretot quan vam entrar en els anys vuitanta. Vam deixar de gravar, no només nosaltres, sinó molts d’altres. Vam desaparèixer del mapa. Quan teòricament hauria d’haver estat al revés. L’Ovidi va explicar-me un dia que algú li havia dit, amb sorna: “Ara que ve la democràcia, de què cantareu?”. Ja veus quina bajanada: la cançó ja no tenia sentit perquè ja no hi havia problemes, no hi havia guerres, pertot arreu hi havia justícia, els polítics eren honrats… Era clar que no teníem de què parlar, no? Ho estem constatant darrerament, que tot funciona a la perfecció, oi? I em fa l’efecte que només veiem la punta de l’iceberg.
Hi ha hagut molts homenatges a l’Ovidi els darrers anys. Massa tard?
Jo l’homenatge l’he fet cada any, en cada concert. Primer amb la col·laboració d’en Jordi Dauder, més tard amb l’Esther Formosa, i ara, en aquest recital que presentem a BarnaSants, amb la Gemma Humet i en Joan Massotkleiner. Pel mig n’han passat molts d’altres. No hem d’esperar que hi hagi un número rodó per homenatjar l’Ovidi. Ho podem fer sempre.
Pocs el van reivindicar en vida quan feia més falta. Tenim un país que maltracta la cultura?
La cançó francesa sempre ha estat protegida, admirada i especialment cuidada. Anys després de la seva mort, Ferré i Brassens venen milers de discos cada any. Fa una mica d’enveja. Aquí això no passa. Ni morint-te et fan cas. Tenim el cas, per exemple, de Frederic Mompou, un músic majúscul. I no li donem gaire importància. És un problema cultural que arrosseguem des de fa segles. No vull entrar en detalls: doctores tiene la iglesia. Però hi ha músics de qualitat, siguin de la meva generació, més grans o més joves, que no surten mai als mitjans de comunicació. No existeixen. En canvi, es promociona, com sempre ha passat i suposo que passa arreu, la música comercial.
“Amb el virtuosisme potser impressiones l’oient, però el que importa és arribar a dins de les persones. Ara la meva música va més cap endins que cap enfora”
En un moment del documental D’una manera silenciosa, dedicat a la teva trajectòria, afirmes: “Això meu no és espectacle; és una altra cosa”. Què és, doncs?
Un espectacle és llum, moviment, fum… Jo faig una altra cosa. El disc meu que pensava que seria el més anticomercial, Vida secreta (TO/K Indústria, 2005), és un dels que més han arribat a la gent. Ara m’adono que no té època. A cada concert que faig hi ha gent que em destaca coses d’aquest disc. Jo li dic el disc més lent del món. I, en canvi, ha connectat molt amb l’ànima de les persones. Hi ha instrumentistes que tenen molta tendència al virtuosisme. Simplificant-ho molt: virtuosisme igual a negoci. Això val per a tots els gèneres musicals. Com més notes fas en menys temps, millor. Però això té més a veure amb les Olimpíades que amb fer música. Hi ha hagut èpoques de la meva vida en què he treballat molt, mirant d’arribar a un virtuosisme que, en definitiva, m’adono que no m’interessa. Fent moltes notes amb la guitarra, potser impressiones l’oient. Però, en canvi, Mompou, que va molt a poc a poc, sembla que conegui la nostra ànima gairebé millor que nosaltres mateixos. I això és el que importa de veritat: el que hi ha dins de les persones. La meva música ara va més cap endins que cap enfora.
Fa alguns anys que vas deixar Barcelona i vius a Palau-sator, a l’Empordà. Hi vas anar a viure per poder fer aquesta “música cap endins”?
Jo mai m’hi he sentit del tot còmode, a Barcelona. Vaig venir-hi per raons familiars, però a la que vaig tenir una mica de llibertat ja vaig començar a voltar. Vaig anar a viure a Mallorca; també he passat temporades a Suïssa… Barcelona és bàsica per moltes coses, però no m’agrada la vida de ciutat. Vaig amb el cronòmetre a la mà. Necessito la calma, el silenci, el camp i la soledat. La soledat, en teoria, és una cosa dolenta. Però jo no la percebo així. Estic la mar de bé sol. Visc en un poble que és més petit que una illa de cases de l’Eixample. No hi ha ningú. Quatre pagesos vells, amagats a casa seva o treballant al camp amb el tractor. Puc passar-hi una setmana sencera sense veure gent. Necessito aturar-me, reviure, pensar i aprofundir en tot. Aturar-se és fonamental en la vida.
Has definit el teu so com a guitarra catalana. No és un concepte xovinista?
Hi ha una tradició de guitarra catalana; el que passa és que no la coneixem. Hi ha Emili Pujol o Miquel Llobet, un virtuós que va tocar arreu d’Europa i d’Amèrica; era un dels guitarristes més importants del món. Va morir l’any 38 i seria molt més conegut si a Andrés Segovia, que era franquista, no se l’hagués encimbellat molt més. El concepte guitarra catalana me’l va donar un lutier suís, Philippe Jean-Mairet, quan li vaig expressar els meus dubtes sobre com havia d’etiquetar la música que feia. No faig ni clàssica, ni flamenc, ni jazz. Llavors, què faig? Doncs guitarra catalana. M’ho va dir com la cosa més natural del món.
“Des del punt de vista cultural ja som nord-americans. Avui en dia sents un grup de música i no saps si és del Japó, de Finlàndia o de Xile, perquè tots fan coses molt semblants”
Algun cop has lamentat la pèrdua de personalitat de la música catalana.
Ho dic sempre i suposo que dec semblar un disc ratllat. Sé que tampoc convenceré els qui no hi estan d’acord, però ho dic i ja està: des del punt de vista cultural ja som nord-americans. Qui se’n recorda, de la cultura mediterrània? Quan jo era adolescent, posava la ràdio i podies escoltar una cançó dels Beatles però també cançó francesa, italiana… Ara ja no. Tot és pop nord-americà o pseudonord-americà. La globalització, tan beneficiosa en algunes coses, no ho és tant en d’altres. Avui en dia sents un grup de música i no saps si és del Japó, de Finlàndia o de Xile, perquè tots fan coses molt semblants. Veiem els gols del Barça escoltant aquesta música.
No sorprèn aquesta homogeneïtat quan podem accedir a més música que mai?
Quan jo vaig començar, anàvem a Andorra a comprar discos de Miles Davis, perquè aquí no n’hi havia. Aquí podies trobar Louis Armstrong, Duke Ellington… Però si volies accedir a músics més atrevits, com el mateix Davis, John Coltrane o Charlie Parker, llavors havies de comprar els discos a fora. Ara per Internet es pot accedir a gravacions de tota mena de forma molt senzilla; però, per altra part, la música comercial, que és la que mou més diners i arriba a més gent, s’ha anat mimetitzant. S’ha perdut tota la personalitat. Fa molts anys vaig sentir un científic que deia que a l’univers tot el que és calent tendeix a refredar-se, i el que és fred a escalfar-se. D’aquí a milions d’anys, l’univers serà una sopa tèbia. Això és el que som ara des del punt de vista cultural: una sopa tèbia.
En aquesta guitarra catalana, hi cap el flamenc? Hi ha qui el percep com una música aliena a Catalunya.
Jo vaig descobrir el flamenc als 20 anys. Venia del conservatori, on hi ha unes coordenades molt concretes, una manera de tocar molt definida… Amb el flamenc tot això canvia molt. Hi ha força, cops a la guitarra, els rasgueos… Ho vaig trobar molt interessant i vaig pensar que enriquiria les meves peces, i per això vaig decidir estudiar-lo. Fins que vaig anar a Andalusia no vaig saber ben bé què era. Fins llavors, pensava que el flamenc era allò que posaven a la televisió, i que més aviat era una mena de cançó espanyola.
Vas viatjar fins a Morón de la Frontera per aprendre’n amb el llegendari Diego del Gastor. Què vas descobrir?
Vaig adonar-me que el flamenc era una cosa molt seriosa, profunda i interessant. No penso que sigui una música popular. En part sí, perquè hi ha les rumbes, que arriben molt més a la gent. Però la soleá, les seguiriyas o la bulería mateixa, que és un pal que té molt èxit, són molt difícils de tocar. És una de les músiques més extraordinàries d’Europa, i té molt mèrit, perquè està feta d’inici per gent que originàriament no sabia ni llegir ni escriure. Ara bé: jo tinc clar que mai seré un guitarrista flamenc. Hi ha una cosa especial, que has de viure des de petit, i que jo no tinc.
Fa 10 anys, en un especial de la revista Enderrock dedicat a l’Ovidi, escrivies que “quan no hi ha eco, un comença a dubtar de si val la pena lluitar tant”. És una referència a una cançó que l’Ovidi et va dedicar, “Que et sembla, Toti”, on diu allò que “per més que ens esperem, no ens torna l’eco”. Vist amb la distància dels anys, valia la pena lluitar tant?
Jo segueixo fent la meva música. Ara ja sóc avi, tinc 65 anys. Vaig gravar el meu primer disc quan en tenia 15. Fa 50 anys que em dedico a això. No necessito córrer els 100 metres llisos: prefereixo fer una passejada pel camp. La meva lluita és fer el que vull, amb la màxima qualitat possible. Val la pena lluitar? De dubtes, n’hi ha sempre. D’aquesta vida no hem d’esperar cap seguretat: la seguretat és un invent.
